Homilia del diumenge 17/03/2019

ACOMPANYATS  I  ACOMPANYANT

                                               A hores d’ara, ja hem acomplert una quarta part del recorregut litúrgic de la pròpia Quaresma, i és bo, per aquest motiu, de fer una bona parada en el nostre camí emprès. I donar, com se sol fer en tals ocasions, tres mirades de perspectiva per avaluar l’itinerari transcorregut:  El mirar enrere ens donarà la imatge de com vàrem iniciar la marxa. Si ens va costar posar-nos en camí. No sempre és fàcil. Portem una closca (amb perdó sigui dit; si voleu, una infraestructura d’hàbits i maneres,  solidificades per “vells creients” que som; només cal preguntar-se a un mateix que ens ve al cap i  al cor quan diem “entrem en quaresma”) cuirassa inherent al viure de cada dia; i pretendre posar-nos “en mode de partença” no s’hi arriba a fer-ho sense més ni més per les inèrcies de sortir de la, si voleu “gloriosa” rutina del fer diari acostumat. Hem d’alleugerir l’equipatge de sortida, se’n sol dir amb raó: la impedimenta, queda més que justificada la seva denominació conceptual. Allò que ens clava o ens trava on estem i ens dificulta prendre la determinació d’anar... cap on? És la mirada a l’horitzó quaresmal-pasqual final. Sense aquesta claredat de sortida no faríem passes endavant. Les motivacions personals o bé suggerides les trobem en la col·lecta del primer diumenge proppassat. Com en son d’aclaridores les invitacions-pregària de la Litúrgia, si les sabéssim llegir tal com son en realitat, pregària, súplica! Aquest “Preguem” amb que les hi donem entrada és suficientment aclaridor: “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions de la santa Quaresma, ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Em tirat expectatives endavant i intuïm que seria un encert bàsic, ara i aquí, entendre, maldar per experimentar els vessants dels misteris de la persona i obra de Jesucrist, en el qual dipositem el sentit últim del nostre viure i desviure com a creients, deixebles, amics i amats de la persona de Jesús, el Crist. M’ha agradat trobar en el teòleg Kaspers aquesta afirmació: que dir Crist de Jesús, ja és en sí i per sí un acte de fe. Ara ja no puc dir sense més Jesu-Crist, sense pensar que ja faig en dir-ho una professió de fe. Crist val tant com Messies, l’Ungit. Un primer i predeterminant tast dels molts i tants misteris que engloba la figura de Jesús! Això, només apuntant a la llunyania del re-corregut quaresmal. Mai hi havia caigut en la densitat de les expressions que acostumem a dir sense més ni més. Això que pot semblar tan poc ja és un fruit de començar amb ganes i amb propòsit d’enriquiment quaresmal. Jesús d’inici es presenta com el Messies esperat i mig tergiversat, polític, ai las! La feinada que va tenir per no ser mal interpretat: tot jugava a la contra!

                                               Iniciar el camí quaresmal, ja d’entrada, vol dir que prenem per company de camí el mateix Jesús i acompanyats i acompanyant a, per i amb Jesús, se’m fa més entenedora així l’expressió que diu el Mestre de ser el camí, la veritat i la vida. Tot això ja pren un gruix i la textura com d’una teranyina que em caça i em té deliciosament presoner. Em trobo caminant de costat amb Jesús, Mestre itinerant amb els seus deixebles, que ara som també o preferentment cadascú de nosaltres. Aquella dita oriental que invita a calçar les sandàlies d’aquell que fa via al teu costat per poder entendre com és la persona i la seva vida interior. Em descalço de les meves andròmines i provo de calçar les sandàlies del Mestre. Sempre m’ha fet enveja i il·lusió poder saber què feien els deixebles que compartien fatics i converses diürnes i nocturnes. En una paraula, entrar en la seva intimitat, saber l’evangeli no escrit, però tant o més consistent que el que ens han transmès. Presències plenes d’humanitat, gestos, mirades, pregàries en vetlles nocturnes. Tota la riquesa intraevangèlica a la qual els deixebles més propers van tenir accés i que donarien tema, com diu Joan, per escriure mil evangelis i que ell que en fa una primera temptativa, ho deixa testificat en la seva primera carta: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesu-Crist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa” (I Joan 1, 1-4). Allò que us deia: compartir itinerari evangelitzador amb el que és Evangeli per definició. Voleu més radicalitat que compartir el viatge de la vida del Mestre: Ara dono valor real i simbòlic en grau d’iniciació als misteris a l’expressió viscuda i més conviscuda de Jesús “el camí, la veritat i la vida”. Això, tot de cop i volta, ens diu grandeses misterioses de Jesús, el Crist. Per a mi són exclusivament els únics camins, veritats i vida. Fins aquí la teoria, la pràctica, ai, la pràctica, a vegades, no moltes, ai Déu!

                                               Del punt de partença en una revolada hem anat a la finalitat del nostre viatge quaresmal. Anar a la identificació vivencial amb el(s) misteri(s) pasqual(s) on hi ha una conformació, configuració amb la mort i la resurrecció de i en Jesucrist, que serà la gran celebració per sempre més com ens ho dirà Pau en les festes pasquals: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu, estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida és amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra Vida, també vosaltres apareixereu amb Ell plens de glòria”. (Col 3, 1-4). Això es farà palès tots els dies de Pasqua.

                                               Tornem al passatge de la Transfiguració amb una finalitat molt definida de fer veure que no hi ha Pasqua sense quaresma, ni hi ha d’haver un passar per alt allò que no ens plau, però que entra en els misteris amorosos de Déu Pare. Jesús manifesta als companys de ruta de “la història de salvació” i als amics, Moisès i Elies, que estan en plena conversa sobre els incidents ja propers, car estan de pujada a Jerusalem; i seran els tres apòstols els qui testificaran, passada la tempesta, en què sembla que tot va en orris i que tot acaba en el dolç moment en què pels poblets de Galilea ha format el Mestre unes persones addictes a la seva persona i doctrina, presentada amb autoritat moral compassiva i compromesa amb el poble senzill. Misteris de glòria barrejats amb els de dolor. Sempre ha estat així, per més que no ho volem acceptar, Pere n’és exemple que mereix la reprimenda del Mestre...

                                               Els tres el seguiran però, homes porucs com son, l’abandonaran com ha passat una i altra vegada i ara som nosaltres els que ens trobem en plena quaresma i no som del tot fiables pels motius al·ludits a l’inici amb les nostres alèrgies. Per això hem de prendre consciència després de tot un seguit d’evangelis d’aquests deu dies;  la major part d’ells trets del Sermó de la Muntanya, on s’exposen els criteris ferms del discipulat, aquells que ens venen de pinta, però també i ineludibles aquells que s’endinsen en els misteris de dolor pels quals s’ha de passar per tal de provar-nos la qualitat i fermesa de la nostra fe. Ressonen invitacions com que hem d’estimar els enemics, com que ens hem d’excedir en les prestacions als nostres germans. Sabem que no estem  sols, que podem recolzar-nos en el nostre company de camí. Sabent que mai serem provats més enllà del soportable, garantia de la Paraula!

                                               El papa Francesc, en La joia de l’evangeli, ens dona uns consells molt atinents sobre L’acompanyament personal dels processos de creixement. No fem mai el camí tots sols. Mai és aconsellable anar sense la cartografia dels passatges que hem de recórrer. Millor acompanyats i acompanyant. Tenir un expert, encara que només sigui una presència que ens motivi. Tenim el passatge paradigmàtic dels deixebles d’Emaús.  Ja ens entenem... Donem-li a Francesc la paraula: “L’Església haurà d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en l’art de l’acompanyament, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Ex 3, 5). Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Més que mai necessitem homes i dones que, des de la seva experiència d’acompanyament, coneguin els processos on campeja la prudència, la capacitat de comprensió, l’art d’esperar, la docilitat a l’Esperit... Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. La primera cosa en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix un veritable trobament espiritual.  L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors. Només a partir d’aquesta escolta respectuosa i compassiva es poden trobar camins d’un genuí creixement, desvetllar el desig de l’ideal cristià, les ànsies de respondre plenament a l’amor de Déu i l’anhel de desenvolupar el millor que Déu ha sembrat en la pròpia vida... La paciència és com sempre una bona consellera per no precipitar o forçar respostes que encara han de madurar. “D’aquí que faci falta una pedagogia que porti les persones, pas a pas, a la plena assimilació del misteri. Per arribar a un punt de maduresa, és a dir, perquè les persones siguin capaces de decisions veritablement lliures i responsables, cal donar temps amb una immensa paciència. Com deia el beat Favre: “El temps és el missatger de Déu”.

                                               “L’acompanyant sap reconèixer la situació de cada subjecte davant de Déu i la seva vida en gràcia és un misteri que ningú no pot conèixer de fora estant. L’evangeli ens proposa de corregir i ajudar a créixer  una persona a partir del reconeixement de la maldat objectiva de les seves accions (cf. Mt 18, 15), però sense emetre judicis sobre la seva responsabilitat i la seva culpabilitat (cf. Mt 7, 1; Lc 6, 37). De tota manera, un bon acompanyant no consent els fatalismes o la pusil·lanimitat. Sempre invita a voler curar-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre de nou a anunciar l’evangeli. La pròpia experiència  de deixar-nos acompanyar i curar, capaços d’expressar amb total sinceritat la nostra vida davant el qui ens acompanya, ens ensenya a ser pacients i compassius amb els altres i ens capacita per a trobar les maneres de despertar la seva confiança, la seva obertura i la seva disposició per a créixer”.

                                               Sé que estic obrint el meló d’una necessitat indefugible, tancats com estem en una cristianisme solipsista, encara massa individualistes, sense identificació com a Poble de Déu com ens demana el Vaticà II, amb la porta lleugerament entreoberta, un fil de llum només. Cadascú senyor i custodi de la pròpia intimitat, no deixant marge per a compartir l’experiència de la nostra relació amb Déu a través dels germans. Ens mancarà l’encoratjament del petit grup i els silencis i les absències es faran pesades, opressores. Romandrem muts guardant el propi tresor en el cor. Francesc tornarà sobre el tema vist des de la perspectiva del discerniment. Això ho tractarà en el document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. En els números 166 – 175. és una bona entrada a l’acció ungida de l’Esperit Sant: “Com podem saber si una cosa ve de l’Esperit Sant o si el seu origen està en l’esperit del món o en l’esperit del diable? L’única forma és el discerniment, que no suposa tan sols una bona capacitat de raonar o sentit comú, sinó que és també un do que cal demanar. Si el demanem confiadament a l’Esperit Sant, i al mateix temps ens esforcem per desenvolupar-lo en la pregària, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem creure en aquesta capacitat espiritual”.

                                               Estem a les portes d’una nova espiritualitat, més comunitària, més compromesa, més evangèlica. És molt demanar que ens ho plantegem amb seriositat en aquests benaurats temps de Quaresma-Pasqua. Que no sigui debades!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge i setmana segona de Quaresma, 17 -23 de març del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 10/03/2019

PER  UNA  QUARESMA  MÉS “EVANGÈLICA”

                                               Així, “més evangèlica”, ni més, però ni menys. Hem de sortir d’una quaresma “sociològica”, a l’estil de les d’abans, normalitzada i puntejada per pràctiques pròpies d’aquesta ocasió, molt centrada en l’omnipresent pecat i no tant en la gràcia “sobreabundant. Cadascú s’ho sabrà, no cal entrar en menudeses... És indispensable centrar, per tant, qualsevol acció o “exercici de la milícia cristiana” ; -de militans, però!- com se’ns insinua en la col·lecta del dimecres de cendra, en qüestions de gruix. “Perquè els qui hem de lluitar contra l’esperit del Mal, ens sentim enfortits amb l’auxili de la sobrietat”. Voldria posar en relleu, per tant, els perquès de qualsevol pretensió de millora, de creixement en la nostra vida interior. Si les motivacions són fermes i consistents n’hem d’esperar se’ns dubte l’enfortiment interior per poder mantenir i sobretot “sostenir” els nostres propòsits. Quaresma, temps fort litúrgicament,

                                               Aquest temps d’entrenament per mirar de muscular espiritualment el nostre tremp cristià, i més, evangèlic, que ha de tenir una durada bíblicament connotada de quaranta dies de ple esforç espiritual, a fi de poder-nos “reinventar” en el tram tram del “cada dia”; i que ens portin a una revisitació “a l’alça” dels eixos definidors que pressuposen el seguiment de Jesús (Lluc 9, 22-25). No oblidem el contingut bàsic precisat d’una Quaresma Evangèlica en la col·lecta d’aquest diumenge: “Oh Déu, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a vuire’l d’acord amb les seves exigències”.  Aquesta, i no altra, hauria de ser l’explícita finalitat de tot el treball personal d’aquesta concreta Quaresma nostra. Cercar  l’aprofundiment en l’experiència global de la persona i missatge de Jesucrist, i fent que aquesta vivència sigui motor, incentiu i sentit del nostre viure i conviure habitual i sostingut, intensivament ara, en el temps i oportunitat quaresmals.

 

                                               Sense aquesta convicció viscuda en el dia a dia no sortirem de les nostres “beneïdes” rutines que gronxen l’estat de discret confort pietós. Si no “destravem” fort les nostres actituds, no farem el què l’Església espera de nosaltres en aquest “temps i hora favorables”. “Ara és el dia de la salvació”. “No malverseu la gràcia que en Jesús heu rebut”. (Alliçonats, urgits pel mateix Pau, des de bon començament, a viure significativament la Quaresma).

                                               “Avui dia, vist l’entorn d’una certa deixadesa espiritual ambiental en el qual vivim, si no hi ha una predisposició amb ganes afinades de viure intensament l’oportunitat d’una Quaresma ben personal, malmetrem unes possibilitats de poder fer net i cau d’una espiritualitat somorta potser, per passar a una altra de més exigent i voluntariosa, sempre -tot amb tot- amb la convicció que ens reforça la col·lecta del dijous passat: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi (una altra manera de dir perquè, la finalitat) que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi”.

                                               Seria bo que escollíssim un sol objectiu, però d’amplitud de recorregut i que ens hi centréssim de tal manera que cada dia ens poguéssim avaluar si el complim d’una manera satisfactòria. Centrats, doncs, en el dia a dia, buscant que allò que hem programat s’enforteixi en el fet diari. Comprovar la fidelitat menuda del quotidià ens permetrà pensar que portarem a terme el nostre propòsit global. Gra fort.

                                               Partint del supòsit ferm de “centrar-nos en el coneixement, espiritual més aprofundit dels misteris polièdrics de la persona de Jesús, hauríem de proposar-nos quelcom que guardi relació directa amb la reflexió de la Paraula de Déu. Destinar un espai més llarg i sistemàtic de temps, com -per exemple- per seguir les lectures de “La Missa de cada dia”. Amb el ben entès que estan molt ben triades i que  ens podran suggerir actituds de servei domèstic i convivencial, que puguin il·luminar la quotidianitat. Fer-ho sostingudament ens permetrà enfortir un hàbit que obrirà horitzonts sostinguts. Fer de la lectura pausada i il·luminada de les lectures diàries motiu de reflexió i de contemplació posarà un eix definitori de la nostra espiritualitat evangèlica. Esdevindria com seguir la Missa diària “des de casa”. No com qui fa un deure, sinó maldant per entrar-hi a fons. Que em digui i que pugui dir... Per emportar-nos-en una frase i poder-la repetir durant la jornada per a estímul i goig sostinguts.

                                               Jesús en la seva particular “quaresma”, la primera i més exemplar, se’ns presenta avui com una persona amarada de Paraula de Déu, que li serveix per vèncer les insidies del Mal, en la figura del Maligne. La Paraula de Déu és viva i eficaç, com diu a partir de l’experiència un gran atleta de l’esperit, Pau. Noteu que l’aclamació abans de l’evangeli ens dóna la plena significació del relat subsegüent: “L’home no viu només de pa, sinó de tota la Paraula que surt de la boca de Déu”

                                               Per a més inquiets, potser seria bo fer una relectura compromesa del Sermó de la Muntanya en versió de Mateu (capítols del cinc al set inclosos ambdós) i/o bé del Sermó de la plana de Lluc (6, 20-49). O bé meditar seguit tot l’evangeli de Lluc, que és l’evangelista que se’ns proposa per aquest any litúrgic.

                                               Altra possibilitat seria fer una incursió en el salteri, acompanyat per algun llibre que ens hi introdueixi: El del p. Hilari Raguer o bé el carteig del p. Fossas. També els escrits del Cardenal Martini. Seguir Laudes i/o Vespres.

                                               Hi ha la possibilitat ben recomanable, per altra part, de llegir poc a poc, ben rumiats, algun dels documents del papa Francesc: “La joia de l’evangeli”, “Lloat sigueu”. “L’alegria de l’amor”. “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. “La Missa, cor de l’Església”. Què em diuen de cara a les meves actituds evangèliques.

                                               Per als més atrevits, seria excel·lent llegir- meditar alguna biografia sobre Jesús: Pagola, Rovira Belloso, Dodd, Armand Puig o altres.

                                               Ja veieu que les recomanacions van en la línea del document “L’Església catalana: present i futur” que he comentat darrerament. Centrats 1.- en la revaloració del sentit comunitari, 2.- en la lectura de la paraula de Déu, singularment en la relació 3.-  amb l’Eucaristia i 4.- en la koinonia o servei als germans en totes les perifèries, tant les socioeconòmiques com les existencials (solituds, etc.)

                                               Cadascú té la paraula lliure i compromesa, “però deixem que el Senyor vingui a despertar-nos, a sacsejar-nos del nostre ensopiment, a alliberar-nos de la inèrcia. Desafiem el costum, obrim bé els ulls i les orelles, i sobretot el cor, per tal de deixar-nos descol·locar pel que passa al nostre entorn i pel crit de la Paraula viva i eficaç del Ressuscitat”.  “Demanem al Senyor la gràcia de no vacil·lar quan l’Esperit ens reclami que fem un pas endavant, demanem el valor apostòlic de comunicar l’Evangeli als altres i de renunciar a fer de la nostra vida cristiana un museu de records. En tot cas, deixem que l’Esperit Sant ens faci contemplar la història en clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església en lloc d’estancar-se, podrà tirar endavant acollint les sorpreses del Senyor”. Dels nn. 137 i 139 d’”Alegreu-vos-en i celebreu-ho.

P. Josep Mª Balcells

Comença la santa Quaresma: Dimecres de Cendra i Setmana I, 6- 16 de març del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/03/2019

VOSALTRES  QUE  PORTEU  LA  PARAULA  DE  VIDA

                                               Abans que res voldria posar l’accent en el verset d’aclamació que acostumem a cantar embolcallat entre al·leluies. Cal destacar que acostuma a ser un pensament molt rellevant i que sol condensar el que s’explanarà en l’evangeli o bé en dóna una interpretació sintètica en profunditat. En aquest cas nostre, abans de que per unes setmanes del cicle pasqual, continguts, silenciem els al·leluies, voldria cridar l’atenció, atenent les sigles de què s’acompanya, de que el  verset procedeix de l’epístola als filipencs i que la paraula de vida té la significació de l’evangeli viscut que el cristià professa i que l’identifica en el millor dels cassos. Vegeu la complementarietat de l’evangeli d’avui, amb el qual es conclou el Sermó de la plana, que així es coneix la versió de Lluc,  que completa els evangelis dels dos darrers diumenges. Així, en el seu conjunt, tenim configurada la diferenciada identitat del cristià. Tinguem present també que deixarem interromput el treball continuat dels diumenges de durant l’any, per iniciar aquest proper dimecres el temps de quaresma del cicle pasqual. Convé, doncs, endinsar-nos-hi en ambdós amb la consciència neta de qui som i de a què ens crida aquesta “paraula de vida” que portem “com un tresor evangèlic en el més noble del que conté el cor: imatge i símbol d’identitat viscuda.

                                               Avui, la mirada va dirigida a allò fonamental que, segons Pau en la lectura continua que hem anat fent els darrers diumenges com a segona lectura treta de la carta primera adreçada als corintis; fonament que és precisament la victòria de Jesús sobre la mort, participada per i en cadascun dels creients, que som nosaltres. Marcats per aquesta identitat evangèlica, Pau ens hi encoratja així: “Germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles sobre aquest fonament: prodigueu-vos (quina riquesa no té aquesta inusitada expressió!; té tota la força parenètica que no tindrien tantes paraules d’encoratjament); sí, prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que el vostre treball no serà en va”.

                                               I entrem de ple en l’evangeli a través de proverbis i comparacions: el cec que pretén guiar, el deixeble que “mestreja” i la hipocresia de qui veu i retreu en l’altre coses que en nosaltres fan de més embalum. Entrem també en el què per a mi és una de les lliçons més importants i de més actualitat com és tot el que fa referència a no jutjar, un dels capítols més evangèlics i que porta a la valoració que podem i devem fer de la convivència. Punt de clar lligam amb les actituds de no voler per als altres allò que no volem per a nosaltres mateixos. Tot judici pressuposa una implícita, si no una explícita, pretensió d’alliçonament de l’altre. L’expressió hipòcrita és prou cridanera per entendre que estem jugant desconsideradament i que fer-ho suposa dues coses: la nostra immaduresa d’una banda i la nostra malevolència, d’altra.

                                               Un tema que avui mateix omple diaris i informatius televisats. Estem en una època de les què menys fiabilitat podem esperar, perquè la ideologia sobretot, la mentida, les mitges paraules, les fakes news i les posveritats omplen la quotidianitat. Estem lluny del “sí, sí” i del “no és no”. Estem en una veritable pandèmia on cal ser molt prudent per avançar o –pitjor- llançar paraules o enverinades o bé malintencionades o bé insensates. Avui ser persones de seny en el que pensem, diem o malinterpretem ens hauria de fer ser ben previnguts, les honorabilitats avui van massa menystingudes i podem fer mal quan sembla que tothom i en tot volem dir-hi la nostra.

                                               Vivim una època en què les emocions, diguem-ho clar les passions estan desbordades, no contingudes. Avui, és freqüent que ens deixem portar per una manca de reflexió, i per parers no ben fonaments, fruits d’interessos solapats, inconfessables. Manca honradesa i sobren paraules. La paraula hauria de tornar a ser sagrada, com als vells temps en que, nues només, feien contracte. Qui pot assegurar que el que sona és el que és veritat? Rumors, murmuracions, hipercriticisnmes...

                                               Hauríem de pensar que la presumpció d’innocència hauria de passar per endavant de qualsevol judici o pronunciament. Ens aniria molt bé fer objecció de consciència de tanta paraula sobrera, de tanta garleria, de tanta taula rodona, de parlar de tot i més. Menys tertúlies i més llegir articles de fons i, a més, contrastats.

                                               Tornem al tresor del cor del què ens parla l’evangeli d’avui. Posa dos extrems: el tresor de bondat i el de tresor de maldat. Els efectes són ben clars: Un, el de cor net i ple de la simplicitat evangèlica; l’altre, turmentat i turmentador. Acaba l’evangeli d’avui amb una perla: “La boca parla d’allò que desborda del seu cor”. “Pels seus fruits els coneixereu”. Per les seves paraules endevinareu els seus cors. Ja ens diu l’Escriptura: “En el molt parlar no hi mancarà el pecat”. El savi es valida més pels seus silencis que no pas per l’abundància del seu parlar. Si la teva paraula no conté més saviesa que el teu silenci, millor calla-la.

                                               Les paraules diuen més de nosaltres que dels altres. Quan volem donar lliçons no demanades, donem peu als altres que es formin de nosaltres allò que potser recriminem en ells. Llegíem divendres passat: “La conversa amistosa multiplica els amics, molta gent saluda el qui parla afablement”. L’afabilitat és un promotor d’aproximació. Afable és aquell amb qui es pot parlar. Avui hi ha pocs amics, companys potser, estirant una mica la cosa. Ai del virtual i dels emoticons! El nostre mestre Pla distingia entre “amics, coneguts i saludats”. Hem perdut el bon costum de saludar amb un bon dia empàtic (!), no fa falta més per amorosir la convivència. Abans –no sé si ara també- els muntanyencs se saludaven amb dos mots i un somriure. Espero que encara sigui així. Amb els coneguts una mica de conversa, un bon dir hi estarà la mar de bé. I pels amics fidels, una bona parada: En diu l’Escriptura d’aquests “amics fidels que són un tresor trobat; no té preu i és d’un valor inestimable, és remei que retorna la vida”. I acaba d’una manera sorpressiva: “i el trobaran l’amic fidel els qui estimen el Senyor. El qui venera el Senyor estrenyerà aquella amistat, perquè tal com és ell, és el seu amic”. El “venerador” del Senyor és humà, divinament humà: ho diu Ell!

 

                                               La comunicació no verbal és una mena de comunicació prevalent, moltes vegades potser inconscient. Un bon somriure val més  que moltes paraules. El to, el gest, les vibracions, la presència, l’escoltar parlen un llenguatge ben i ben profundament humà. Discrets, atents, mirant als ulls, donar la mà afectuosament i contingudament, quanta amabilitat no donen entenent! Fer humans els humans, sobretot els propers, rubrica mestre Casaldàliga!

                                               “Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig. Així serà l’escòria de l’home quan serà examinat. L’obra del terrisser  ha de superar la prova del forn: així serà provat l’home al moment de donar comptes. El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”.

                                                L’evangeli d’avui, quantes, quantes reflexions ens porta a fer i quant d’evangeli no trasllueixen! Posem punt final, de moment, a tot el Sermó del Pla i fem que “vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu

 com estrelles en un cel de nit”.

P. Josep Mª Balcells

Setmana VIII de durant l’any, diumenge 3 de març del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 24/02/2019

ÈTICA  DEL  “MÉS  I/O  MILLOR”? O  DEL “DIFERENT?”

                                               L’Ètica cristiana o dimanant de l’Evangeli, per dir-ho millor, no és tan sols de superació, que no és pas poc, sinó “tallats” segons la manera de fer i d’obrar de Jesús, això ens és un repte constant. Cal sorprendre’ns a nosaltres mateixos amb “sortides” davant de les circumstàncies de la vida, que no siguin ni les habituals, ni aquelles que hem après de menuts, mancats encara de perspectives evangèliques. Ja ho afirmava Jesús amb l’expressió: “Se us ha dit, però Jo us dic”. Hi ha quelcom que successivament va marcant la diferència. No n’hi ha prou no fent comparacions, a no ser les que hauríem de fer amb allò “millor” de nosaltres mateixos, que no seria pas poc. No podem agafar com a  patrons allò que el comú de la gent fa. A aquest propòsit el papa Francesc ens diu que “encara que les paraules de Jesús (fa referència a les Benaurances) puguin semblar–nos poètiques (que també ho son, afegeixo jo), tanmateix van molt contra corrent respecte al que és costum, al que es fa en la societat (amb tanta permissivitat, àdhuc fluixesa, afegeixo jo també!) i, si bé aquest missatge de Jesús ens atrau, en realitat el món ens duu cap a un altre estil de vida”. El paràgraf següent ens aclareix dues coses: primer, les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; ans al contrari, segon, ja que només podem viure-les, si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull”.

                                               El creixement ètic es va donant per estímul, per ensenyament o bé per confrontació (bé o mal) en allò que ens diuen o que veiem. En definitiva, l’ètica comença des de ben menuts (“fes, no facis”) i l’hem d’anar madurant; d’això se n’aprèn o no durant l’adolescència, quan sovint rebutgem allò que ens havien imposat i fem l’experiència de fer un discerniment pel nostre compte, assumint comportaments que considerem adequats o bé seguint inconscientment allò que “toca” al grup, o bé ja adquirint normes o costums que considerem bons per saber conviure o per punts de saviesa que considerem ben “nostres”. És una seqüenciació que pot anar del rebuig de la llei del Talió (no ser venjatius, ni tornar mal per mal), passant cap a expressions d’amor o estima, amb una “consciència” que va guanyant terreny i que encara que no ho semblin son reflex d’una estimació pròpia. Aquí venen a compte els tres també que surten a l’evangeli d’avui. Jesús diu: “això també ho fan els “pecadors” (curiosament diu pecadors!), perquè responen a “t’estimo perquè també tu m’estimes”. D’aquí surt la norma universal de “feu als altres allò que voleu que ells us facin”. “Do ut des”. No sembla pas poc, però Jesús ens diu que l’evangeli és encara una altra cosa.

                                               Si voleu entrar en l’ètica de l’evangeli, caldrà fer un pas més, que d’entrada ens pot semblar gairebé impossible. Caldrà arribar a aquells verbs dels quals en parla l’evangeli d’avui: “estimar els enemics, fer bé als qui no us estimen, beneir als qui us maleeixen, pregar pels qui us ofenen, oferir l’altra galta a qui ens hi donen una plantofada, excedir-nos a donar amb un “a més a més”, no reclamar allò que t’han pres... No puc seguir, la veritat és que m’hi ofego d’alguna manera. I em dic: Fins on? Sempre? No deixo de recordar allò de “set vegades set” pel perdó!

                                               A veure: d’això, de gent d’aquesta mena, ben poca a jutjar per allò que es veu al voltant. Només amb ulls del cor es poden endevinar persones d’aquesta extraordinària qualitat humana; encara més, fan falta ulls de la fe per copsar aquests models de vida i és que la bondat, així en general, cerca l’anonimat i cal perspicàcia evangèlica per adonar-nos-en. Només qui viu així té capacitat d’entreveure el cor dels altres. Només per afinitat un descobreix el valor dels altres “consanguinis”, podríem ben dir-ne.

                                               Replantegem les coses des de bon començament sense temença: Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el Pare n’és de perfecte”. Hem de desxifrar aquesta paraula “perfecte”. Expressió composta de per- i –fecció:  -fecció igual a fer; el per- vol donar a entenent que és rodonament o simplement ben fet en grau més que normal, no pas, però, absolutament bé. Estem en un atzucac: no podem argüir el sentit habitual de perfecció, a menys que ho entenguem “a mesura humana”, que voldria dir: anar creixent en més i millor, o bé d’una manera diferent. Com serà possible tot plegat? Jesús ens dirà que fent-ho així, “serem fills de l’Altíssim”. Que, segons l’aportació del salm 102 que és el d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga com mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. “És bo amb els desagraïts i amb els dolents”. I per reafirmar-ho pren per l’aclamació o al·leluia d’abans de l’evangeli, com qui el sintetitza: “Us dono un manament nou que us estimeu els uns altres, tal com Jo us he estimat” (tret de Joan 13, 34). Tal com vol dir a la manera que un pot anar percebent, anant veient-ho més i més, mai arribant a un ple total, per impossible, ja per definició.  Què bé que hi consona això amb la col·lecta del diumenge passat: “Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor; feu que, “per la vostra gràcia”, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Aquesta menció a la gràcia és fonamental. A cada do que se’ns fa d’excedir-nos evangèlicament, hi ha un oferiment de gràcia per poder-ho portar a terme. Crida=Do de Gràcia-Fer-ho lliurement.

                                               Torno tot just al primer capítol del document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és on se’ns diu que “tot és gràcia” i que sense la gràcia no som res. Recordeu el capítol 15 de Joan, el del cep i les sarments: “Sense mi no podeu fer res”. I amb mi, tot. “Així, sota l’impuls de la gràcia divina, amb molts “gestos”, àdhuc els senzills del dia a dia, “anem construint la figura de santedat que Déu volia, però no com a éssers autosuficients sinó “com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu” (I Pe 4, 10). “És possible estimar amb amor incondicional al Senyor, perquè el Ressuscitat comparteix la seva vida poderosa amb les nostres fràgils vides; “el seu amor no té límits i un cop donat no es fa mai enrere”. Va ser incondicional i restà fidel. Estimar així no és tan fàcil, perquè som tan febles. Però precisament per a provar d’estimar tal com Crist ens estimà, Crist comparteix la seva pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D’aquesta manera, les nostres vides demostren el seu poder en acció, àdhuc enmig de la debilitat humana. Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè “aquesta és la voluntat  de Déu que visquem santament” (I Te 4, 3) Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli”. “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-nos  a la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, perquè “la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda”. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva”. “Així cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i regala al seu poble.

                                               Arribats aquí sentim les paraules del papa: “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per l’Esperit, perquè això sigui possible, i així la teva preciosa missió no es farà malbé. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, a condició que no abandonis el camí de l’amor i estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i  il·lumina”. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu benigne i entranyable, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge VII de durant l’any, 24 de febrer del 2019.  Sabadell.                                        

Homilia del diumenge 17/02/2019

ALEGREU-VOS-EN  I  CELEBREU-HO

                                               Aquesta afirmació, que és al mateix temps una celebració i, àdhuc una proclamació, dona títol al document Gaudete et exultate (la traducció és la que encapçala aquest escrit). Amb ella el papa Francesc ens invita, més, ens insta a plantejar-nos sí o sí als cristians a entrar per vies de santedat, no la canonitzable, sinó la que es juga en el dia a dia, i que ens la fa accessible, no per rebaixar els tons i aspiracions, sinó la que es deriva de una vida en consonància amb la vida de “seguiment de Jesús, que pas a pas es va enriquint amb la gràcia que mai ens manca per part de l’Esperit, que té per missió pròpia la santificació, que no és res més que entrar en una comunicació-amistat i en una con-figuració amb Ell, que dona un creixement progressiu en l’essencial de l’evangeli. Haurem de fer unes reflexions més a tocar de peus a terra, sense que això no signifiqui que anem amb rebaixes i acomodacions. Vèncer la por a la idea que, amb tantes canonitzacions com hem vist en els mitjans de comunicació, ha pogut desbaratar, fent-lo aparentment inaccessible, el concepte evangèlic de santedat. Això no pot ser excusa. Deixem la paraula al papa Francesc, perquè ens la vagi aclarint.

                                               “El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). La santedat la veu el papa en l’Església militant, la dels creients senzills que fan el que ells creuen que han de fer i ho fan de la millor manera, amb la motivació explícita d’agradar Jesús. “El concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tants poderosos mitjans de salvació, son cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el Pare celestial”.  De seguida el papa ens ho esclareix: “El que interessa és que cada  creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. I Co 12, 7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”.

                                               En el capítol tercer, subtitulat “A la llum del Mestre” ens dirà que “res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús ens va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances. Son com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa per arribar a ser un bon cristià?”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el sermó de les benaurances ( avui en l’evangeli se’ns dona la versió de Lluc (10, 1-9) que té unes contra-benturances. “En les benaurances –diu Francesc- s’hi dibuixa el rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. A continuació, el papa dona unes consideracions a cadascuna de les vuit benaurances tot explicant la significació de l’expressió “benaurat” que vol dir “feliç” que passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si  mateix, la veritable felicitat”.

 

                                               Les benaurances son una paradoxa perquè en cada una d’elles en posar a prova la manera de viure i vivint-la a contra corrent anem creant un altre, un nou estil de vida. Les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; al contrari, ja que només podem viure-les si l’Esperit ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull. “Tornem a escoltar Jesús, amb l’amor i el respecte que ens mereix el Mestre. Permetem-li que ens colpegi amb les seves paraules, que ens desafiï, que ens interpel·li a un canvi real de vida. Altrament, la santedat seran paraules i prou. Totes elles ens porten no a realitzar uns bones obres, sense més, sinó a buscar-hi sempre una dimensió de canvi personal i social.

                                               El papa en fa un repàs de cadascuna d’elles i ho sintetitza així: - Ser pobre en el cor, això  és santedat.

        - Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.

        - Saber plorar amb els altres, això és santedat.

        - Cercar la justícia amb fam i set, això és santedat.

        - Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.

        - Mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, això és santedat.

        - Sembrar pau al nostre entorn, això és santedat.

        - Acceptar cada dia el camí de l’evangeli encara que això ens porti problemes, aixó és santedat.

                                               Les hem resseguit segons les de Mateu, Lluc les ha reduïdes a quatre, amb l’afegit de les malediccions. Cal advertir que s’han de llegir com un tot, amb una visió de conjunt i que unes impliquen les altres. Totes elles dibuixen un ideal de vida, que és ideal, això és: anar confegint amb el propi viure,-advertint com ho fa el papa- que és a base de petits gestos que siguin significatius també per a nosaltres. “La teva identificació amb Crist i els seus desigs implica el compromís per construir, amb Ell, el Regne d’amor, justícia i pau per a tothom. Crist mateix el vol viure amb tu, amb tots els esforços o renúncies que impliqui, i també en les alegries i en la fecunditat que t’ofereix. Per tant, no et santificaràs pas sense lliurar-te en cos i ànima per donar el millor de tu en aquest compromís”. “Ens fa falta  un esperit de santedat que impregni tant la soledat com el servei, tant la intimitat com la tasca evangelitzadora, talment que cada instant sigui expressió  d’amor lliurat sota la mirada del Senyor. D’aquesta manera, tots seran esglaons en el nostre camí de santificació”.

                                               “No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el contrari, perquè arribaràs a ser  el que el Pare va pensar  quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Segueix el papa desgranant algunes notes, ben saboroses i ben accessibles, per anar conreant la santedat en el món actual i en el dia a dia. Deixant de banda que un altre dia les poguéssim comentar, deixem rematar tot el dit i no dit amb l’últim número d’aquest document que ens hauria d’arribar al més endins del nostre cor.

                                              

                                               “Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 17 de febrer del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/02/2019

EL  PRESENT “JA”  I  EL FUTUR  DE  L’ESGLÉSIA  CATALANA

                                               Portats com de la mà seguirem –malgrat inicials difidències (“ens hi hem escarrassat i... res”) la invitació que ens fa Jesús de superar les nostres pors (això del cristianisme ja s’està acabant...) i de tornar-ho a provar (és una qüestió de fe esperançada): “Ja que Vós ho dieu calaré les xarxes!”. Després ve la pesca miraculosa i la gran asseveració profètica: “No tingueu por; des d’ara (en present, que recalquem nosaltres amb aquest “JA”), i de cara al futur “seràs pescador d’homes”. Mai tant apropiat als nostres temps, tan mancats d’humanització. Avui la proposta d’Evangelització ha de privilegiar l’estima i la promoció d’humanismes transcendents. Crist ofereix a tot cristià a fer i ser com apòstols “al mode de Pau”, que, tot i sentir-se cridat com aquell qui diu a deshora, es reafirma per obra i gràcia de la crida que sent de part de Jesús Ressuscitat mateix a ser l’apòstol dels pagans. Avui tothom, i de manera particular els laics, som cridats per Déu i per l’Església de casa nostra a ser evangelitzadors (també apropiant-nos la convicció de que “per gràcia de Déu soc el que soc) i encara més: que “la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa”.

                                               Recobrem el desig ardent del papa Francesc: “Constituïm-nos arreu en un estat permanent de missió, situant-nos en l’actitud evangelitzadora que desvetlli l’adhesió del cor amb la proximitat, l’amor i el testimoniatge”. “Cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia. A tothom ha d’arribar el consol i l’estímul de l’amor salvífic de Déu, que actua misteriosament en cada persona, més enllà dels seus defectes i caigudes”.

                                               Vàrem insinuar-vos la setmana passada que partint de l’estudi que, per ben dos anys, van elaborar: L’Esglèsia catalana: present i futur, avui us voldríem glossar els darrers apartats que venen a ser com les línies de futur que els autors proposen per a tots els creients per esdevenir veritablement evangelitzadors, segons el programa que Francesc va proposar a l’Església d’arreu, i per tant, particularment de la nostra Església catalana. Extractem-los per persuadir-nos de que l’Església a casa nostra s’ha de mostrar com una alternativa per viure a fons tots els processos de maduració humano-divina, tant a nivell personal com en els comunitaris. Tenint present les dificultats ambientals i d’una cultura “paganitzant”, ens haurem d’omplir de les forces que ens ofereix l’empenta de l’Esperit, pròpies d’ara i per aquí. Fem acopi de la parresia, terme molt present en el papa Francesc, que vol traduir l’audàcia, l’empenta evangelitzadora que ens permeten caminar i servir  amb una actitud plena del coratge que suscitava l’Esperit Sant en els Apòstols i els duia a anunciar Jesucrist. Audàcia, entusiasme, parlar amb llibertat, fervor apostòlic, tot això s’inclou en el vocable parresia, paraula amb la què la Bíblia expressa també la llibertat d’una existència que està oberta, perquè es troba disponible per a Déu i per als altres (cf Fets 4, 29; 9, 28; 28, 31) Cites tretes del document recent ”Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (Exhortació apostòlica de Francesc sobre la santedat accessible a tohom.)

                                               Camins de futur. Línees de força i propostes:

            1.- “La Joia de l’Evangeli” és el full de ruta programàtic: ho és el de tota l’Església i particularment de la nostra, que fa via (“Església en marxa”) en i amb nosaltres.

               -  A la convocatòria de ser “evangelitzadors” ens hi hem de sentir cridats i n’hem de sentir la urgència improrrogable per obrir horitzons de futur per a la nostra Església catalana, bastant envellida i faltada del fervor evangelitzador que demanava ja Pau VI a penes acabat el Concili Vaticà II en la seva memorable encíclica “L’anunci de l’Evangeli” ara ja fa gairebé 45 anys (!) quan deia que el nostre temps “no demana mestres que ensenyin sinó testimonis que suscitin admiració”. “La manca de fervor tant més greu com que ve de dintre”. “Quantes vegades –afegeix Francesc- ens sentim empesos a quedar-nos en la comoditat de la riba. Però el Senyor ens crida a navegar mar endins i calar les xarxes en aigües més profundes (l’evangeli d’avui!). Ens invita a gastar la nostra vida en el seu servei. Aferrats a Ell ens animem  a posar tots els nostres carismes al servei dels altres. Tant de bo que ens sentim urgits pel seu amor (2 Co 5, 14) i puguem dir amb sant Pau: “Ai de mi, si no anunciés l’Evangeli!” (I Co 9, 16)”.

              - Tres premisses: 1.- Som Poble (comunitats) fonamentat en la Paraula de Déu; en 2.- una litúrgia reinventada en la joia de l’acció de gràcies al Pare per Jesucrist per la regeneració que Ell ens ha ofert (amb reals expectatives d’un Home Nou, creat a imatge i semblança de Jesús, Senyor i Redemptor nostre) plena manifestació d’humanismes transcendents; i 3.- la vida donada en servei (diaconia) pels marginats de casa nostra.

               Propostes: -Crear àmbits transversals i bilaterals entre grups i parròquies. Fomentar coneixement i estima mutus. Unitat en la comunió. Conviure joiosament.

                                 -Dignificar la celebració eucarística com a imatge i signe eclesial, i que esdevingui ella mateixa anunci i crida a la fe. Participació activa, pregària i agraïment.

                                 -Crear lligams de proximitat amb visió i praxi profètica: “mireu com s’estimen, ferment alternatiu en un mon alienat i mancat de tendresa i d’afecte.

                                 -Viure a compàs de les necessitats de l’entorn: Les perifèries socials i existencials. Depressions, solitud, manca d’horitzons i de sentit de la vida.

                                  -Un estil de vida sobri i senzill, no consumista, proper als pobres, a favor de la dignitat de les persones, de la pau i de la justícia, acollidors,  inclusius.

                                   -El primer objectiu d’una comunitat cristiana no és la formació sinó la missió. Cada membre ha de ser com diu el papa un deixeble missioner.

                                   -Atenció parroquial i personal a les persones necessitades materials i en carències d’afecte i tancats en un individualisme reductor. Abandons.

                                   -Canvi de mentalitat. Estem en el segon postconcili que lidera el papa Francesc amb la seva vena pastoral entenedora i propera als senzills, marginats.

                                   -Resituar-nos en una lectura dels documents i dels temps del Concili Vaticà II, rellegint-los, bo i adaptant-los a les urgències eclesials, socials d’ara. Avui són necessaris una visió realista i una acció compromesa en tots els àmbits del bé comú.

                                    -Pretendre ser visibles i creïbles per la sintonia amb les necessitats, fent de les nostres institucions, grups, la “casa comuna” de tothom, acollidors. No excloure ningú, no solament dels “nostres”.

                                    -Presència social al costat de totes les iniciatives vinguin de qui vinguin al servei d’altri. No cercar protagonismes sinó l’eficiència en la fraternitat.

                                    -La construcció de la comunitat eclesial és lenta. Cal viure-la amb delicadesa i constància. Arribar a ser el que hem de ser demana dedicació i esforços.

                                    -Cal que el cristianisme sigui l’ànima de la societat catalana. Els mons de la política, de l’economia, de la cultura i les arts han de trobar en l’Església ponts de civilització i d’humanisme.

                                     -L’Església ha de potenciar la presència digna i senyora en els àmbits dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials Hem de implicar-nos en la construcció de la polis, a través de la civilització de l’amor i del bon conviure.

                                    

            Epíleg: “L’evangeli es viu i es comunica. Un cristianisme afeblit comença a ser vigorós quan fa propostes de vida concretes: l’amor als pobres com a punt de partença de l’evangelització, la sobrietat com a to general de la vida, la unió entre ètica i espiritualitat, la lluita positiva contra el Mal, la litúrgia impregnada del misteri del Crist i de la pregària d’intercessió, la Joia de l’Evangeli que traspua i destrueix tota forma d’agror i d’antipatia, l’opció pel diàleg i la pau que contraresten la potència de la violència”. Rubrica aquest apartat afirmant: “Tan sols un Església  que surt, deixebla i missionera, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge, té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història”. Març de 2018.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 03/02/2019

ELS  FRACASSOS  DE JESÚS  SON  TAMBÉ  ELS  NOSTRES

                                                           Avui tenim una confirmació de com s’han de llegir directament de la Bíblia els textos de la Missa, perquè la litúrgia té les seves raons que no sempre apareixen a la primera. La primera part de l’evangeli d’avui repeteix part de la del diumenge anterior, però la part afegida dóna una visió completament diferent de la que va donar el text passat. Per dir-ho amb senzillesa, el d’abans queda fortament en contradicció amb el posterior.  La reacció última de la proclamació de la identitat messiànica és altament decebedora. No solament el rebutgen, sinó que fins i tot el volen estimbar pels cingles del seu poble. De l’estranyesa i sorpresa per les seves “paraules de gràcia” passen a la decepció  i a l’agressiu blasme. El poble té interessos i lectures dels fets molt a ras de terra. Volen que el que feia a Cafar-Naüm també ho realitzés al seu poble. No entenen res, àdhuc els mateixos deixebles, com nosaltres, que moltes vegades voldríem un Déu instrumentalitzat i “paràs” en relació amb els nostres desitjos. Com costà que l’entenguessin i com ens costa a nosaltres! Jesús argüeix la poca i interessada visió que tenen del què “aporta” el Messies, no el de la tergiversació popular, zelota i endogàmic, sinó el que els posa al descobert que el pensament de Déu no és el d’ells.

                                                           La història es repeteix, així som de pobres per entendre el pensament de Déu en aquest cas! Cosa semblant passà amb els primers deixebles i en l’empobrida visió que de Déu en tenim nosaltres. Canviats els temps, emperò les reaccions son ben semblants. No entenem que Déu parla diferent i que tot i tenir-nos per deixebles i seguidors de Crist ens trobem tan distanciats dels projectes i plans divins. No és fàcil l’evangeli per aquells que es busquen a si mateixos i no el voler de Déu. Ens guanyen les respostes puerilitzades, que pretenen rebaixes i acomodacions. L’evangeli és per als qui han guanyat la maduresa de tornar a ser senzills o bé per als ardits que no volen reduir les esperances de Déu a les nostres mandres i volades de gallina, com es sol dir.

                                                           Fa uns pocs mesos que les revistes més obertes i sensibles a fer un xic d’estudis sobre la realitat del cristianisme –llastat- d’aquests moments, ens han ofert unes consideracions molt madurades sobre l’”Església catalana: Present i Futur”, que s’adiuen al tema de l’evangeli d’avui i a la no recepció de la persona i missió de Jesús, anunciada als seus convilatans. Se n’han fet ressò en el darrer número de la Revista de Pastoral Litúrgica de la qual en faré alguns extractes, perquè ens situa en uns paral·lels que hi tenen una certa semblança, per la qual ens permet entrar-hi per estimular-nos a tenir una visió realista i esperançada de com vivim i de com hauríem de viure als cristians, dels que els redactors en diuen els de la Segona Fase del postconcili, corresponent amb el papat de Francesc, que ens suggereix un “camí d’una conversió pastoral i missionera en el seu document programàtic tantes vegades al·ludit: “La Joia de l’Evangeli” que una altra volta l’hem de portar als desigs i esperances nostres, adequades al dies de gràcia que ens toca viure. Fem nostre el desig reiterat i ple de força motivadora del papa: “constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. Si no el teniu agencieu-vos-el perquè n’hem d’estudiar i portar a la pràctica els estímuls que ens hi ofereix. Ens hi acompanya, com sempre, la col·lecta tan senzilla i propera d’avui: “Déu Pare proper i entranyable, feu que visquem d’acord amb la vostra voluntat (d’aquesta, Pau en diu formosament pla d’amor), i que en nom del vostre Fill, donem fruit abundant de bones obres ( en una Església en marxa vers les perifèries geogràfiques i existencials, com diu Francesc).

                                                           Els redactors es fan unes primeres preguntes de caire informatiu de com estem en decadència religiosa, abandonada la visió de cristiandat dels darrers anys del nacionalcatolicisme i accentuada en la primera fase del Postconcili amb les seves empentes i els seus bloquejos; i ens volen situar declaradament en el papat de Francesc que ha pres un caire realista, joiós i esperançat, del seu tarannà més aviat pastoral i de proximitat al poble real, en llenguatge entenedor i en actituds misericordioses i “samaritanes” (paràbola del bon samarità).

                                                           Ja de bon començament ens diuen que hem de fer amb coratge la proposta cristiana que “té com a subjecte la comunitat de fe i d’amor que és l’Església o qualsevol de les seves realitats comunitàries. I té com a objecte el món on aquesta vol comunicar l’Evangeli de Jesús, això és, en la societat catalana”.

                                                           En l’apartat sobre l’envigoriment de la vida cristiana se’ns proposen aquests tres eixos fonamentals: la vida fraterna al voltant de la Paraula de Déu, la celebració del misteri de l’Eucaristia i l’atenció als pobres i necessitats”. A més, se’ns invita a evitar les actituds de replegament; aquest, “conseqüència del desànim i el desencís o bé d’una actitud defensiva. Aquest perill creix quan l’Església no queda identificada com un espai de missió, ni de cara endins ni de cara enfora”.

                                                           “La situació de buit existencial, de sentit de pèrdua i de desconcert,  de replegament en el propi “jo”, caracteritza les formes de vida actuals i es palesa amb el gaudi immediatista i consumista, que dóna sovint al forat negre de la solitud. L’Església ha de maldar “per emprendre el camí de l’austeritat i reforçar una praxi, personal i col·lectiva basada en la veritat, l’amor, la justícia i la pau –les “notes” del  Regnat de Crist”. L’Evangeli és el contrari de la resignació i la lamentació, de la indiferència i la passivitat. L’evangeli és goig, és a dir, negació de la por i obertura a un futur d’esperança. L’Evangeli és l’antítesi de l’odi i de la destrucció de l’altre. Ha d’oferir la vivència, sobretot als qui es troben orfes, d’humanitat i d’humanització. Afavorir l’experiència espiritual és del tot necessari, ja que molta gent té fam de Déu, sovint sense saber-ho o, simplement, intuint-ho. Per això calen espais –el patrimoni espiritual del cristianisme és immens- per tal d’oferir-los als qui cerquen la contemplació i la pau del cor. El gran espai és, òbviament la litúrgia, font i cimal de la vida cristiana, font d’espiritualitat i de pregària”.

                                                                                                                                                                      El període eclesial del Segon Postconcili,  començat amb el papa Francesc, que es caracteritza per una Església  que vol partir de les perifèries del món i estar atenta  als mons que el configuren. Vol construir una alternativa al món tal com és ara i insisteix en la necessitat de transformar-lo. Els canvis en l’estil de vida (del malbaratament a la sobrietat), en la construcció de la història (els pobres, els perifèrics i els exclosos com a punt d’arrencada d’aquesta construcció) i en una ecologia que salvaguardi la terra (la terra com a casa comuna), col·loquen l’Església en una posició profètica, que s’activa no des de la confrontació, sinó des de la misericòrdia. Es tracta de “sortir de la pròpia comoditat i d’anar a la perifèria. Res del que és humà no pot ser aliè a una Església que viu i comunica la profecia del Regne de Déu, i resta propera al sofriment dels homes i dones del món”

                                                           Rebla el dibuix una Església que se sent com a veritablement Poble de Déu, com el va definir precisament el Vaticà II: Una Església que malda per viure com una comunitat àmplia de Fe i d’Amor. Aquesta Església integra tots els qui se senten atrets per l’Evangeli de Jesús, ni que sigui en nivells diversos, recull tots els qui hi acuden per trobar-hi consol i esperança”. “Deixebla i missionera, espiritual i joiosa. Una Església de comunió i de diàleg, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge i que té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història. El futur comença a existir  quan el present  s’omple de visió. El present s’esponja quan el futur s’obre amb esperança”. (Març de 2018). Quin goig l’esperança ancorada en Crist!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2019.  Sabadell