FER PREGUNTES I INCENTIVAR-LES SOCRÀTICAMENT
Similarment a L’Àngelus de Monet, de bon matí bo i caminant, anant a con/celebrar l’Eucaristia a les Vedrunes m’agrada resar (boca closa!) l’Àngelus i avui en arribar al tercer incís: “I la Paraula es va fer home, i habità entre nosaltres”, de cop i volta m’han aparegut dues derivacions de la primera. “I la Paraula ens va fer homes” i “I l’home es va fer per la Paraula”. Tres afirmacions axials: jo les sintetitzo així: Què, Per Què i Com. Cadascuna respon a tres grups de la vida d’una persona: el Què: a la infància-primària, per entendre’ns. El PER QUÈ a l’adolescència-primera joventut. El COM a la primera maduresa cap a la trentena aproximadament. Totes les veig en relació amb la paraula.
-. QUÊ: Homo ludens: Per a ell el jugar és el seu “treball”. Manipular, tocar les coses aprendre'n el nom. La Montesori ens pot guiar... Mans i ulls obren un petit món que és ple de coses i noms: univers de la natura. Anar enriquint el vocabulari, parlat primer, identificat gràficament i escrit faran l’escola del creixement intel/ligent. Els agrada parlar, cal ajudar-los en allò que avui en diuen la “lecto-escriptura” fonamental i de conseqüències d’estudis ulteriors i d’encetar un desitjat lector dels que saben parlar, llegir, escriure i comencen a fer-se la seva primera biblioteca... Són els anys més “productius”: els fem intel·ligents per sempre.
-. PER QUÊ: Homo inquiens. És l’hora d’aprendre a pensar, a fer-se preguntes, a escoltar els que parlen bé i són profunds. El mètode socràtic, la mayèutica és determinant si aconseguim una creixent recerca del sentit natural i el metafòric, “alat”; els hem de fer pensadors, encuriosits per desentranyar natura i humanitat, habituats a diccionaris generals, específics, de sinònims/antònims. Que sàpiguen redactar, sintetitzar, que treguin el carnet de la Biblioteca pròxima i que llegeixin i que dels d’acció, ficció passin als de no-ficció i que organitzin els de la seva biblioteca personal i ordenats els freqüentin. Tot rau en la Paraula precisa, escoltada, gaudida, apresa i usada. Aquí Pisa hi farà estada i millor estada...
-. COM. Homo Sapiens. Estem en l’etapa més
desitjada. Sabem el sentit dels sentits i hi posem les ganes de ser-hi
constants en valors, virtuts, tendències, programes, propòsit. Sap de què va la
vida i cultiva la veritat que és Déu i l’amor quan som vidents i oients de
l’univers que ens sosté i que “flueix en el nostre interior més íntim i
esperançat. Hem venen i revenen Paraula d’home d’en Garaudy i de l’home de la
Imma Monzó: “Un home de paraula”. Víctor Frankl “El sentit de la vida.” “El
medi diví” de Teilhard de Chardin, etc.
Volia parlar-vos d’un llibre que m’ha seduït, ja us n’he parlat manta vegada: l’escric amb delectança i volent-vos traspassar el seu esperit a fons i a fons. Es titula El Arte del dialogo de Robert Apatow. El considero excepcional i no exagero, com acostumo a fer-ho per sol·licitar-nentrada... Ensenya sota la batuta de Sòcrates a aprendre a pensar (el Pensador de Rodin; em ve la imatge de seguida!). Per pensar un s’ha de fer un seguit de preguntes: tot i que tenint en compte que poden tenir tantes preguntes sense respostes... Serem, sabrem el que testifiqui el nombre alt, llarg i profund de les paraules que sabem i usem. Això seria la primigènia riquesa de paraules que sabem i de com s’enllacen. Saber i entendre la literalitat. A cada mot el seu sentit primer i és el de més ús, però si mireu el diccionari veureu que posa dos o més de diferents usos del mot en qüestió. ¿Per què ha desaparegut de les eines d’aprenentatge l’ús del primer “diccionariet”, del qual n’hauríem de tenir els adequats als tres estadis de pujar escales amunt? De seguida m’ha vingut a “les ments i cors” l’escalinata que dona accés a la Catedral de Girona que és la millor paràbola del que significa pujar a l’últim replà que ens obrirà el pas a la contemplació del tapís de la CREACIÓ. En néixer estem a peu pla, al començament de la pujada. No és el Sísif de Camus, anem esglaó a esglaó i si la càrrega de la perdrota se’ns en va dels braços, només caurà al graó antecedent i, apa, a anar fent l’esforç domèstic i diari, com feia el Petit Princep en el seu estel, just just en despertar-se...) Avui hem llegit els llegidors “de missa” que Pau ens invitava a fer de la vida una cursa adaptada a les possibilitats i motivacions pròpies dels tres estadis que hem dit més amunt (ICo 9, 22b-27). No m’hi allargo, cadascú s’ho pot fer per a ell mateix. Tot això i més pren iniciativa de l’epístola de Pau que vàrem llegir ahir mateix. Els que tenen (i usen!) “La Missa de cada dia” ja ho constataran per ells mateixos (1Co 8, 1b-7). Fa una al·lusió determinant a la consciència no formada: tots en som uns bons “cofrares”. Anem tan estrets i tan pobrets, “mancats i exigus” d’informació/entesa/coneixement (és una vulgar còpia a les moltes vegades que ens ho diu Infocat). Tota la setmana, litúrgicament, té una unitat que hem de saber descobrir, inquirir i descansar-hi amb el “benestar emocional” que ens deia el saberut de l’Emilio del Río en el seu Carpe Diem, de fortes ressonàncies per a qui es pren les lletres a pit, i hi desgrana tot un raïm de consideracions...
M’oblidava de dir que hi ha una diferència abismal entre el que es diu que és la VEU (Joan Batista) i la PARAULA (ho trobareu en el protoevangeli de Joan. Poso la cita perquè ens hi habituem, que hem d’anar a les fonts, sempre que es pugui: (Jo 1, 6-8; 19-28) “Jo soc només la VEU, Ell és l’Anyell de Déu, és el Messies, és -ja ho hem dit-: la PARAULA que es feu Home; en dirà enigmàticament l’Anyell de Déu, i en batejar-lo va sentir la veu Altíssima del Pare que va entronitzar la Paraula encarnada: com “el meu estimat”.
Havia previst parlar-vos -però no puc allargar-me com voldria-, d’una experiència d’un capellà “arraconat”, confinat en un poblet de mala mort, perquè els feia basarda de lliure que era, tota una celebritat italiana Don Milani, que va fer de la mainada del seu poble uns “lletrats” en primera instància, els va fer llegir i comentar el diari !!!, iniciant allò que avui és dolorosament mancant la primera alfabetització, entrenant-los a dir la paraula justa i a expressar-se, verbalment i per escrit. Allò que en diem la “lecto-escriptura”: ara en van plens els mitjans... Els ensenyà a parlar i escriure. Ell ho havia caçat del brasiler Paolo Freire. Tinc a mà un llibre fet per un dels deixebles de MILANI, més coralment significat, el nostre p. José Luis Corzo Toral que a Salamanca va iniciar -ja als anys ”70”- una experiència similar a la de don Milani a Barbiana, a La Casa Escuela Santiago 1. Tinc a la vora el llibre Escritos Colectivos de muchachos de pueblo; per cert dedicat a la Mestra Adele Corradi “la mejor del mundo” (como dijo el Milani), fent al·lusió a l’obra que va escriure Don Milani “Carta a una Maestra”. Com m’agradaria fer una conversa amb els meus lectors sobre la importància del llibre en la vida allargada amb uns espais i temps d’allò que els clàssics en deien oci, en contraposició a neg-oci. Jubilats, encara i sou a temps...
Com m’agradaria introduir “suaviter” a tothom a enriquir el seu vocabulari, a entrar en grups o clubs de lectura, a grupets que prenent el nom i els fets “volen, volen d’ales” comunitàriament (una activitat: un ser i estar, un formar un grup dels que perduren, com em deia ahir mateix qui formant part d’un dels d’Escola de Pares de l’antigor han “perseverat” quaranta anys i més..., reunint-se cada mes. Un miracle de la naturalesa humana, abans que no ens l’esguerrin els de la IA i cia. i ens facin recomençar allò d’en Pedrolo : “Manuscrit del segon orígen”.
“Som natura”, que diu ara el nostre exiliat jove , “som parla”: parlem ve de parla i qui no té paraules que no parli. La saviesa va de multilocució a dejunar del malbaratar parles i no dir res, a tenir compte de que, perquè, per a què , com on i quan dir la paraula justa. Un senyor de poques paraules, tot un Senyor que diu la paraula justa en el moment oportú i amb comunicació emotiva de qualitat. Llegiu els Sapiencials de la Bíblia...
¿Sabeu que vol dir Testament? Vol dir deixar-ho per escrit i ben escrit com feu Moises a la segona, perquè a la primera davant del Vedell d’or els va trencar les pedres inscrites de l’Aliança i després els hi va fer cantar, testar testimomoniar i d’aquí hi ve l’Antic Testament que van desdir en els fets, com se’n planyia el profeta quan deia: “Aquesta gent m’honora amb les paraules (buides de contingut), com de nius fullats i del viure-conviure que ja no li podem donar ni un ral...
Plego
que no us vull atabalar més. La cosa, tanmateix “se las trae”, en traducció
puritana: “va de bo de bo”!
Diumenge
i setmana XXIV de durant l’any litúrgic, 13 setembre del 2026 Sabadell
