FER EL CIM
S’entén el cim de l’any litúrgic, és a dir el transcurs d’un cicle complet de celebracions del que anomenem el misteri pasqual, on campeja la figura de Jesucrist, Déu i Home veritables que va acomplir la missió de salvació de tota la humanitat. S’hi entrecreuen la biografia de Jesús segons les dades de les Escriptures del Nou Testament, el seu missatge personalitzat, vull dir viscut i conviscut amb els seus deixebles més propers, les festes concretitzades i actualitzades que els seus deixebles d’ara rememorem i les fem nostres. Les de la seva infància, les de la seva vida “amagada” en els àmbits familiars, la seves missions anunciant el Regne de Déu, la seva confrontació amb les autoritats jueves i romanes, la seva Resurrecció i la seva posada en acció de la seva Església amb la presència i acció de l’Esperit Sant, que el mogué a Ell i ho fa ara en nosaltres, els creients. Això fa que nosaltres en paral·lel fem un camí de seguiment de Crist i de les seves orientacions a través de la Lectura de les Fonts Escripturístiques: Tots els Escrits del Vell Testament, que van guiar el poble d’Israel i les noves dades revelades a través del evangelistes i dels predicadors del “fet” Jesús, que -tot i arrelat en el concret de la història- depassa en una transcendència que és crida, assumpció, “rapte” existencial i ens transporta a un àmbit nou, de regeneració, de nova creació que es juga amb la nostra col·laboració i el viure de cada dia, en espera d’un final “escatològic”, on Déu regnarà “en el nostre tot” i en tots, al tombant dels segles... L’any litúrgic és una paràbola que se’ns obre i després d’una cursa de temps i llocs es clou en una celebració final com d’entronització de Jesucrist, com a Rei Universal de tot el creat, humanitat, naturalesa i la immensitat d’allò que sense entendre, però estimat en l’estimació que vivim en Déu, a través del nostre Mitjancer que ens fa compartir vida divina, inefable, però certa, definitiva. És un final que és al mateix temps un reinici per intentar anar molt més lluny en el fragor del viure/conviure el “gust i la musica d’evangeli”, que ens lliurà com a “mantra-motivació el que n’hem fet “el nostre papa per sempre”, Francesc, de qui ens sentim companys de ruta amb tots els trets del seu ampli magisteri; el més recent: tota la implicació que ens va fer viure i desenvolupar la sinodalitat que queda oberta a les nostres consideracions i implicacions d’un ara mateix. Per exemple ara en un final que és al mateix temps un reinici ens diuen molt ferm i determinatiu tot el que fa referència a la “transparència, rendició de comptes i avaluació” (ns: 95-101) de l’apartat “La conversió dels processos”. Amb gust d’actitud renovelladora ens disposem a fer les validacions del nostre caminar anual en el seguiment de Crist, Rei de la nostra crida, vocació, comunió-participació-missió. Hem pensat la nostra ascensió a la muntanya de Déu com una imatge d’haver aconseguit “fer el cim”. Allí s’obren panoràmiques que ultrapassen les visions limitades del “pla de la calma...” No puc deixar de pensar i enyorar aquelles vistes obertes des del balcó de Pineta que pujàvem com a ritual cada agost, d’aquells “agosts” tan somiats...Ai, Marboré revisitat encara...
Tinc davant com aquell qui diu en exposició permanent el llibret de Romano Guardini sobre “La esencia del cristianismo” que després d’un recorregut sobretot per Pau i Joan ens ha descobert a ulls meravellats que Jesús és el Tot del que significa ser i viure en cristià. No és una doctrina tan sols, és més bé i cèntrica, la persona vivent de Jesucrist la que respon com i per l’essència del cristianisme. Aquell floret de cites en què primeja l’expressió en Ell el porta a expressar-se en una formulació que ens trastoca de primer, però després la comencem a entendre, perquè parla de nosaltres, precisament. Diu in-existència, és a dir: una existència en Ell, la nostra de cadascú del batejats i recreats immersos en Ell, essent Ell el qui dona nom, sentit, propòsit, vinculació: recreats en vivència conjunta amb la d’Ell. No adherits, sinó com viure un viure global, únic, definitiu... “Jesucrist és el “logos”, la Paraula del món, el verb primari, i la imatge essencial de tot el que és i és també la resposta a l’ànsia de valors i el fi del moviment amorós del món. Tot el que és ve d’Ell, i té en Ell el seu arquetip i l’arrel del seu sentit; tot el que és retorna a Ell i es converteix en “núvia”. Jesús és el logos del món i el seu espòs ensems. L’amor a Crist és, doncs, l’actitud que absolutament dona sentit a tot el que és. Tota vida ha de ser determinada per Ell”. “Crist és l’u i el tot” com a cristians, però procedint del Pare i dirigit a Ell. Crist no és centre, sinó Mitjancer, enviat i “retornador”. Tota realitat solament és real, des del bé, existint només en la mesura en què honora a Déu, que és en ell mateix el bé i el sant, allò vàlid i allò a qui deuen reverència i adoració. Crist es troba referit en la seva existència concreta a la totalitat del que és humà”. “El que és de Crist s’ha fet creatura nova. “Fe” no significa quelcom psicològic, ni una forma de consciència, sinó un estar-referit i estar-vinculat de naturalesa real. Creure, ser renovat i segellat pel baptisme significa un procés pel qual l’home entra en la in-existència alternativa pneumàtica amb el Redemptor eterno-real; un procés pel qual rep la figura, l’acció, la passió, la mort i la resurrecció del Redemptor com a forma i contingut d’una nova existència. Creure, ser cristià, així com tots els actes cristians, significa, per això, que l’home penetra en aquest esdeveniment intemporal que suposa el baptisme d’incorporació en el Crist que és captat per ell, i que ens fa partícip d’ell, situant-nos en Ell des del vessant de Déu. El baptisme és un procés de renaixement, de mort i de ressorgir. No és quelcom de psicològic o ètic, sinó quelcom pneumàtic-real. El procés d’unificació amb l’Esdeveniment de la Passió, tal i com té lloc en la FE, significa, doncs, una veritable inclusió, un vincular-se i un participar. D’aquí aquesta expressió d’in-existència. El ser i l’obrar cristians és la realització constantment renovada, de l’acció redemptora, el constant despullar-se de l’home vell i convertir-se en l’home nou. Així sorgeix la relació “nosaltres en Crist” i “Crist en nosaltres”. El Crist real-espiritual està en un “estat” tal, que es converteix en una “esfera” viva, en la qual l’home pot existir com a creient; en una potència “interior” en front a tot ésser creat, la qual, sense afectar ni a la unitat, ni a la dignitat d’Ell, pot penetrar en Ell, i pot, per tant, ser, actuar i viure en l’home. En nota a peu de pàgina l’autor ens diu que en sant Pau i sant Joan el de i en Crist, tal com ho expliquen els sinòptics, queda modificat de tal forma que el “seguiment” es converteix en co-realització”
Moltes de les expressions són cites de Guardini que jo senzillament les poso en connexió les unes amb les altres per intentar donar entendre com el Crist viscut i ressuscitat i ara entronitzat són l’expressió d’una vinculació, real i misteriosa a la vegada, del que hauria de marcar la “mística” operativa nostra com a creients en Crist.
Comprenc
que seguir a Romano Guardini en les seves disquisicions teologals no ens és
gaire fàcil, però al final un entén que es va tan a fons que no ens queda més
que retornar a aquesta visió pneumàtica-real de i en Crist i també en
nosaltres. Retenir aquesta expressió in-existència
que ens pot sobtar, però que entesa ens porta a un àmbit de vivència de la
nostra Fe molt suggestiva i que trastoca la nostra vivència de Crist en el qual
formem una unitat indestriable, per gràcia. Això és, en definitiva viure “en Crist, això és aquesta nova,
novíssima in-existència en Ell.
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. Diumenge 23 de novembre del 2025. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada