Homilia de TOTS SANTS i diumenge 2 de novembre del 2025

                                            SANTS,  TOTS

                                               Si fóssim conscients del que som, del que hem d’esdevenir, de tots els  reclams que ens invitem a aixecar obra de santificació, hauríem de fer una reconsideració del què significa anar caminant per la “via sacra” del què vol dir ser  o millor “voler ser”, conseqüent a les crides que se’ns fan des de tantes instàncies a posar-nos en camí de santedat. Tot això té començ i terme en el nostre baptisme on rebem la força de l’Esperit que ho suggereix en el fons del nostre ésser: “Sigueu sants com ho és el vostre Pare del cel”. En el Glòria de la Missa ja diem “perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós sou l’únic Altíssim Jesucrist amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. Anirem cantant: “Sant, sant, sant és el Senyor Déu de l’univers”. I afegirem una replica total: “Sou realment sant, Senyor, font de tota santedat”. La santedat és la invitació que ens fan tots els àngels del Senyor. Direm en el Benedictus: “Prometent de concedir-nos que, sense por, li donem culte amb santedat i justícia tota la vida”. A més –per arrodonir-ho- llegim en Pau als efesis: “Ens escollí en Crist abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls”.

                                               El papa Francesc ens deixà un regal en l’Exhortació apostòlica: Gaudete et Exultate (Alegreu-vos-en i celebreu-ho) En la segona introducció especifica la finalitat del text: “sobre la crida a la santedat en el món actual”. Ja el vàrem distribuir als inicis de la nostra experiència de sinodalitat i, per tant, no us vindrà de nou. En començar només ja se’ns diu: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (és una de les benaurances), diu Jesús als perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, D el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència  mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present de diverses maneres la crida a la santedat. Així ho proposava el Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible”. Ja en el Concili Vaticà II, en el document constitucional sobre l’Església, en el capítol Vè: “La vocació universal a la Santedat en l’Església”. Després de fer esment dels nostres difunts “que mantenen amb nosaltres llaços d’amor i  de comunió. Podem dir que estem envoltats, guiats i conduïts pels amics de Déu... No haig de portar jo sol allò que, en realitat, mai no podria suportar jo sol. La multitud de sants de Déu em  protegeix, em sosté, em condueix. Sota l’epígraf de “Els sants de la porta del costat” ens farà veure que hi ha molts testimonis de santedat senzilla, “d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”. (7) “Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils membres d’aquest Poble que participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoniatge viu, sobretot amb la vida de fe i caritat... Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influïts per ànimes sobre les quals no diuen res els llibres d’història. I quines són les ànimes a qui hem d’agrair els esdeveniments decisius de la nostra vida personal, és una cosa que només sabrem el dia en què totes les coses ocultes seran revelades”.(8) “La santedat és el rostre més bonic de l’Església” (9). Després d’esplaiar-se en advertir-nos dels riscs que tenim si ens pensem que la santedat és cosa de privilegiats que la fonamenten en un subjectivisme d’elits que se senten més autors ells mateixos de la seva “excelsa” santedat, perquè teoritzen sobre Déu i la seva relació sense donar espais al misteri, essent la raó sola la que els fa creure que atenyen Déu, sense respectar que Ell és l’únic

Ésser que és i que tots els altres som creatures que devem la vida per donació d’amor. La humilitat, ho dèiem diumenge passat, és el substrat sobre el què podem pensar en edificar amb la gràcia que ens amara, que ens sosté i que ens permet saber-nos fills de Déu en les millors expectatives de plenitud, fruit del amor amb que Déu ens estima fora límits i drets deguts a esforços propis i personals. “En el fons, la falta de un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia d’actuar millor en nosaltres, ja que  no li deixa espai per a provocar aquest bé possible que s’integra en un camí sincer i real de creixement. Només afirmant que “tot és gràcia” La gràcia actua històricament i, com a cosa ordinària ens pren i transforma d’una manera progressiva. És en Ell que som santificats”. “Solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més. La primera cosa és pertànyer a Déu. Es tracta d’oferir-nos a Ell que ens “primereja”, de lliurar-li les nostres capacitats, el nostre compromís, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres. “Germans per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu (Rom 12, 1). Per altra banda, l’Església sempre ha ensenyat que només la caritat fa possible el creixement en la vida de la gràcia, perquè, “si no tinc caritat, no soc res”. “Com es fa per arribar a ser un bon cristià”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú a la seva manera, el que diu Jesús  en el Sermó de les benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el Rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària” (63). Recordeu el que hem dit de totes les maneres possibles: “Per Ell, amb Ell i en Ell”. Us deixo batallant amb totes i cadascuna de les benaurances (63-109)  I completeu-les amb “Algunes notes de la santedat en el món actual” (112-157)   i remateu-ho amb el combat. La vigilància i el discerniment” (159- 177).

            -. Potser us podria ajudar a veure les coses des de la perspectiva dels clàssics greco-romans en el llibre Carpe Diem de Emilio del Río, que estem treballant en uns grups de sèniors. Bona lectura.

P. Josep Mª Balcells

Tots Sants i Commemoració de tots els fidels difunts 1 i 2  novembre  2025 Sabadell