PROCLAMACIÓ: JESÚS, PA DE VIDA
No perdem de vista que seguim amb la lectura de la Carta als efesis, d’una banda; i per l’altra, del mateix capítol 6è de l’evangeli de Joan que es va iniciar amb la multiplicació dels pans. Recordeu que vàrem acabar amb l’intent frustrat de part de la multitud que en viure aquest esdeveniment, (aquest senyal segons la terminologia de Joan), pretenien proclamar Jesús Rei, segons les expectatives messiàniques que vivia, aleshores vives, el poble d’Israel... En aquella situació confusa, arravatada(!) no s’adonen que tant Jesús que s’ha fet escàpol, internant-se bosc endins, com havent vist també que el cercle reduït dels deixebles propers al Mestre s’havien fet a mar, incomprensiblement sense que el Mestre hi anés amb ells, desorientats, retornen amb ses barques al lloc d’origen o de provinença de bona majoria d’ells, és a dir a Cafar-Naüm. Anaven a cercar Jesús, d’aquí la pregunta encuriosida, estranyada en trobar-lo: “Rabí, quan has arribat?”. Jesús contesta a un nivell divers a la pregunta (ho anirà fent en tota la conversa que seguirem amb tant o més interès que els qui havien viscut la multiplicació dels pans): “Us ben asseguro: vosaltres em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut, cerqueu un altre pa, no del que és perible, com ho vàreu experimentar ahir vespre. Cerqueu el pa diferent: el que dóna la vida eterna. No heu de treballar per un pa que es fa malbé, sinó per el que sempre es conserva i dóna vida eterna. Aquest us el donarà el Fill de l’Home, Ell és el qui Déu Pare ha acreditat amb el seu segell. Prescindeixen del que Jesús els diu i fan la pregunta egoista a nivell de ponderar què i com correspondran; amb les obres de Déu. És una resposta pròpia d’una mentalitat del “do ut des”, de mercadeig moralista!: ¿Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu? Jesús els desconcerta i diu: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que Déu ha enviat”. Canvi de rasant!: Li demanen -estan baratant-: ¿quin senyal visible ens podeu donar que ens convenci?, ¿Quines obres feu? S’han oblidat ja, menystenint-lo del que havien viscut, astorats, el dia precedent! No té cap lògica, encara furguen més: “Els nostres pares van menjar mannà per mediació de Moisès. Jesús els puntualitza: no fou Moisès, sinó el meu Pare, Ell sí que us en va donar, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món. S’han perdut en disquisicions; no és estrany a judicar per la sortida que li fan: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”. Es repeteix, deixeu-m’ho dir: la conclusió pragmàtica com la de la samaritana: “Senyor, dóna’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar!” També podríem al·legar la ignorància de Nicodem aportada per l’evangeli de Joan, perplex davant la necessitat de tornar a néixer... Jesús finalment, en la perícopa evangèlica d’avui, fa la gran afirmació i proclamació: “Jo soc el pa que dóna la vida”: els qui venen a Mi no passaran fam, els qui creuen en Mi no tindran mai més set”. És freqüent en Jesús, sobretot en Joan, expressions que comencen per aquest “Jo soc”, la manera que Déu usà amb Moisès quan l’envia al faraó. És determinant dir que Déu és el que és, l’únic que és. A tenir-ho ben present en ocasions similars, totes elles que avancen una manera pròpia de dir-se Déu de si mateix.
Aquí i així acaba l’evangeli avui, rotund, explícit, determinant que ara passarem a completar fent una lectura congruent i també determinant de la perícopa de la carta als efesis que és també d’una densitat semblant a l’evangeli que hem anat puntuant. A part, hem de dir que l’evangeli de Joan té uns seqüències que les deixem pels diumenges propers i seràn com unes escenes del més alt voltatge de tot l’evangeli... Posarà un ambient de tragèdia com d’un abans i d’un després, d’entre les viscudes per Jesús. Ja en parlarem, no avancem situacions definitives. Ja us vàrem dir que tindrem capítol 6é fins al final de més.
Ara entrem de ple en la segona lectura que és de la carta als efesis: Jo, de vosaltres la llegiria diverses vegades abans de seguir endavant, i si sou dels que ja llegiu les propostes de lectura a partir de la Bíblia, us aconsellaria que no la delimitéssiu als termes prefixats a la pròpia d’avui (4, 17, 20-24) Jo empalmaria la lectura des del principi del capítol 4 i així uniríeu la lectura proposa avui amb l’antecedent, la del diumenge passat i arrodonint-ho amb la que es llegirà pròximament. Ens insinua que tinguem en compte el que se’ns ha dit que és Crist centre referencial de tota la carta. Només si sabem i experimentem qui és Crist per a nosaltres, podrem entendre que se’ns demana quelcom de definitiu(!): Hem de canviar de manera de ser, hem de ser homes/dones nous, tenint en compte que fins ara vivíem com a pagans (=ells, conversos) i el nostre (seu i també nostre, ep!) canvi de manera de viure. És una revolució vital que no serà factible si no precedeix un acte de fe totalitzant, basat en el seguiment de Jesús, que és més que entrar-hi en contacte, no de llegir i saber evangelis; és definitivament personal. Serà en un frec a frec amb Jesús que anirem poc a poc fent el trànsit d’una natura de pecat a una natura calcada amb el que veiem com viu i conviu Jesús. Tot això em porta com de la mà a una expressió que el papa Francesc manlleva de Benet XVI i que insereix en el document programàtic del seu pontificat: La Joia de l’Evangeli, pensament que jo dic i redic, la de vegades, perquè em sento empès a intentar de viure-ho com Francesc ens ho repeteix sempre que pot fer-ho i ho troba escaient. Aquí us poso la cita, que no és la primera vegada que ho faig. Noteu amb quin deler escriu el papa Francesc; “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I segueix per mor d’explicitar la proposta que inclou aquesta preciosa afirmació: “Només gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu, que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?”. Aquest últim paràgraf fa derivar el coneixement experiencial de Jesús amb el propòsit de Francesc -tot ell- en el seu document que vol que prenguem consciència de que som escollits-cridats-vocacionats-enviats-missioners de l’Evangelització que pren principi i determinació de posar el Crist al centre de la nostra vida, essent Ell mateix qui coronarà tot un procés de “cristificació”, remodelació a fons, Jesús en dirà un nou naixement al capítol 3er. Ho proposa a un destarotat Nicodem que no entén la invitació apressant que li fa Jesús. “T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt!”.
De sobres sabeu que no faig derivar habitualment les meves homilies en plantejaments morals, de poca entitat, consuets, allò que en diria “ser bones persones”. Ser cristià és com ho demana la segona lectura d’avui. Parla d’un canvi de naturalesa; només resulta inicialment factible si primer ancorem fermament en el nostre cor un amor preferencial “amb i pel i en” Crist. Als efesis parla amb unes persones converses del paganisme i per tant afectes a una visió del món centrada en ells mateixos i redundantment amb sintonia amb el medi pagà –en aquest cas- on un viu. Viure com a cristià és un compromís de per vida i en les concrecions del cada dia, intentant una sintonia de pensament, empatia, sintonia de criteris, específics de la manera de ser, derivada de com vivia Jesucrist. Això demana entrar a l’escola de Jesús i deixar-se canviar de manera de ser i de fer. Us servirà la lectura “divina”:(vol dir treballada com si miréssim què ens diu cada paraula fins que en brolli un -deixeu-m’ho di-r: un en-amora-ment per la figura entranyada de Jesús, Mestre, Pastor, Guia, Espòs,...
Del fet de poder “saber” temàticament “Què és
ser cristià” se n’han escrit moltes obres i jo em permeto suggerir-vos de
llegir “Què es ser cristià” llibre
de Gaspar Mora, de la Col·lecció d’Emaús, número 50. Assequible tot i ser profund i d’un professor de teologia molt
preuat. Després en podríem suggerir altres de més volada...
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XVIII de durant
l’any, 4 d’agost 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada