Homilia del diumenge 11/08/2024

                                     EL  COS  I  LA  SANG  DE JESÚS

                                               Llegim en l’últim verset de l’evangeli de Joan (Jo 20, 51) la que és la finalitat primordial que buscava Joan per la qual ell va escriure el seu relat: “Els (escrits) que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies i el Fill de Déu, i creient tingueu vida eterna”. És com si hagués posat rúbrica i testimoniés de la veracitat del seu testimoni. Tot l’evangeli està centrat en la fe explícita, la fe en la persona de Jesús. Cal notar que aquesta concentració en la fe amorosa, en la fe fidel d’Ell envers nosaltres i, en conseqüència, de cadascú de nosaltres, envers Ell (Ho dèiem des del primer dia que encetàvem  la lectura de Pau als Efesis: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots”). Volem ressaltar que en tot el seu evangeli primeja la Fe, no sols en el conjunt com ho hem constatat suara en la conclusió del seu evangeli, i en explicitar la seva finalitat i propòsit, sinó com ho repeteix al final de gairebé tots els diferents capítols ho torna a connotar. Poso un exemple: al final del capítol segon després de narrar les bodes de Canà escriu: “Així va començar els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. 

                                               Convé donar una lleugera idea, clara però, de la composició i estructura de tot l’evangeli de Joan per poder-nos centrar després en el capítol sisè que és el que les litúrgies d’aquest més ens el posa a perícopes, diumenge a diumenge. Comença l’evangeli de Joan amb una mena de pròleg o de proemi on presenta la Paraula, segona persona de la Sma. Trinitat “com a preexistent i en el misteri de l’Encarnació, fent-se Home i amb la missió de glorificar Déu Pare i de portar a terme la redempció: “A tots el que l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els  ha concedit de ser fills de Déu”. Després, com a part central, hi trobem 12 capítols. Sortiran les escenes de Nicodem, la Samaritana, el Cec de Naixement, l’adúltera. Al bell mig d’aquest bloc hi trobem la multiplicació dels pans que obre camí amb la llarga confrontació amb molts dels qui assistiren al senyal prodigiós de com va donar aliment fins a saciar a un multitud impressionant, fet que els esperonà a voler-lo proclamar Rei, davant d’un escapolir-se Jesús en el dins de la boscúria, muntanya amunt. Ja hi tornarem de seguida... Venen, seguint l’entramat de l’evangeli,  els quatre capítols de l’amistat i de les converses íntimes amb només els “seus”, converses de la més alta incidència en veure com Jesús està en una relació fora de ponderació amb el Pare i amb l’Esperit Sant (13- 17 recomanables més que tot!) Segueixen els tres capítols sobre la Passió i Mort i Resurrecció (una passió, la més diversa de tots els sinòptics: és Jesús Rei que acaba la missió salvadora (18-20). S’hi va afegir un darrer capítol amb una aparició i un relat sobre Pere.

                                               En la perícopa corresponent a l’evangeli d’avui veiem com els oponents, alguns dels quals a judicar per les expessions utilitzades, similars a les que li retreien els seus mateixos convilatans, això em fa pensar que entre aquella gernació que va participar en la multiplicació també hi devien ser els de Natzaret: “Com pot dir-nos que ha baixat del cel”, si nosaltres coneixem bé la seva parentela i a Ell mateix per veïnatge... Jesús  els replica: “Ningú no pot venir a mi, si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. El Pare els instruirà, segons l’Escriptura. Tots els que han après l’ensenyament del Pare venen a mi. Els qui creuen tenen vida eterna. Acaba aquesta segona embranzida de revelació: Afegeix a les proclamacions anteriors que es xifraven en: “Jo soc el pa de vida, afegida  en la declaració més imperativa: “El pa que jo els donaré és la meva carn i la beguda és la meva sang”. Desconcertant, inimaginable. La contrastació esdevé per moments més atrevida, increïble (=no creïble!). La conversa es torna tràgica. Esperem el desenllaç en les dues escenes que manquen en el capítol sisè. Atents que ens hi sentirem finalment implicats, compromesos! Per moltes raons hem dit que el capítol sisè és determinant en el relat de Joan i en la mateixa vida de Jesús, en la multitud que el seguien, en els “seus” i també en nosaltres. Cal seguir els desenllaços, ho poso en plural. També tu i jo hi tenim un paper clar, nítid a jugar. Perdó: no ens fem escàpols al moment decisiu. Ens hi veiem en pocs dies!

                                               Simultàniament, en questes diumenges d’agost anem contemplant la carta als efesis. Avui donem un pas més en el reconeixement que fem de Jesús. A fi de que no perdem ni una sola paraula de les que Pau ens remet, reconeixem que estem marcats per l’Esperit Sant el mateix que guiava Jesús en les seves paraules i obres. Com i de quina manera ens arriba al cor allò de Pau!:  “no entristiu l’Esperit Sant”. Les relacions amb Ell han de ser de transida amistat i fluida relació. Sant Pau en aquesta carta utilitza unes expressions que llaguen el cor: “Sou fills estimats de Déu. Imiteu el vostre Pare, Viviu estimat com el Crist ens estima; Ell s’entregá per nosaltres, oferint-se a Déu com a víctima d’olor agradable”.

                                               Tota la litúrgia d’avui és una invitació a restar en comunió amb Jesús en l’Eucaristia, fent nostres les escenes del profeta Elies, alimentat per un àngel i per dues vegades seguides, per accentuar el fatigós pelegrinatge fins a l’Horeb on serà agraciat amb la visió directa de Déu en l’oratge suavíssim. Déu omple el cor dels que van en cerca del Déu que ens és vida. Elies i Moisès es van “transfigurar” juntament amb el Senyor en el mont Tabor. Tota la fe s’expressa amb unes ascensions a les muntanyes com símbol de la grandesa gloriosa de Déu i de l’esforçat seguiment del Mestre. Aquests salms que sintonitzen tant al viu amb les ascensions que suposa l’actitud d’alçar vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Acampa l’àngel del Senyor entorn dels seus fidels, per protegir-los. Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia.

                                               M’encanten les col.lectes, ho sabeu prou: “Déu totpoderós i etern, que gosem invocar amb el nom de Pare, feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem d’entrar en l’heretatge promès”. També acostuma a rubricar el contingut de l’evangeli en les aclamacions: “Jo soc el pa viu baixat del cel, diu el Senyor; qui menja aquest pa, viurà  per sempre”. Pa viu: serà motiu de seguir l’evangeli de Joan en les dues trameses finals del capítol sisè. Fa de bon esperar, suspens també aquí en la litúrgia. Ja ho seguirem  de prop.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIX de durant l’any, 11 d’agost de 2024 Moià