HA CREAT UNA NOVA HUMANITAT
Segueix avui la lectura de la carta als efesis i ens acompanyarà durant tot l’estiu, el que queda de juliol i tot l’agost. Ocasió per llegir-la tota sencera, bo i complementant-la amb la lectura dels Fets dels apòstols en els capítols 18,19i 20 on es passa comptes dels anys passats per Pau en aquesta ciutat, que era aleshores un focus potent del paganisme, amb el culte a la deessa Àrtemis, verge de la fertilitat, que va ser motiu d’un gran avalot per part dels argenters que la predicació de Pau posava en entredit els negocis que hi feien mantenint el seu culte. Pau ben aconsellat es va fer fonedís i passada la maroma pogué predicar-hi durant més de dos anys i allí hi va escriure la major part de les seves millors epístoles. Després de glosar el seu himne a la “Remodelació de la creació i de la Redempció”, com ho vàrem fer el diumenge passat; (que l’hauríem de refrescar sovint per poder entendre, per exemple el contingut del capítol segon que és el de la litúrgia d’avui), capítol que dona i explicita el pla que és una reconciliació, posant pau entre els dos pobles –jueus i pagans-: ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Veieu com persisteix aquest poderós “en Ell” que vàrem seguir en l’himne del diumenge passat. En la seva creu Jesús ha fet morir l’enemistat i, units en un sol Cos, els ha reconciliats tots dos en Déu. Per això ha vingut a portar-nos la Bona Nova de la Pau. Per Ell tenim entrada al Pare guiats per un sol Esperit”. Anant al text mateix de la Carta, hi notarem que és en virtut de la bondat amorosa que ens ha tingut en Jesucrist, que ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. És per gràcia i en esperança que hem estat salvats. I això no ve de nosaltres, és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist. Ara no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu”. (Això ens porta a considerar com de la mateixa família tots els immigrants, avui dia! Atenció?No va de politiquies, igual dignitat; ajudar-los en ajudem: el fills de déu no tenen més color que el dels apallissats, bon, bon Déu de tots: dignitat més encarida per ser els senzills de cor que ens ve de mena celestial, valga’m Déu! Pau hi deixà una petja evangèlica molt profunda fins al punt que les conseqüències àdhuc les podem viure fins i tot avui, on vivim de divisions de dretes i esquerres i d’exclusions mútues, que posem en entredit aquella pau de la què parla Pau. Allò ho varen entendre molt bé aquells efesis; i ho podem llegir en el comiat intimíssim que li feren a Pau quan passà empresonat i es pogueren acomiadar d’ell ben efusivament. Ho podem llegir al capítol 19 del llibre dels Fets. Quin comiat més calorós, indici d’un gran, inestimable afecte!
A l’evangeli, Crist se’ns mostra com un excel·lent Pastor que ens coneix un a un i que vol establir una llarga i enaltidora conversa després de tornar els apòstols enviats a missionar, compartint experiències, reeiximents i dificultats i provant de posar un parèntesi de calma i de repòs, atrafegats com anaven que ni temps no tenien per menjar i reposar un xic. Els eterns problemes que suposa l’Evangelització, aleshores i també ara! I una vegada més la compassió que li surt espontània a Jesús en veure el poble senzill, desgavellat i sense pastor. La missió en Jesús prenia sempre el primer lloc, quan es feia manifesta i patent així de cop, sabia obviar el descans legítim, en ares sempre de la compassió que li irrompia així d’imprevist... Pastor d’excel·lència, Ell, de Cristià només n’hi va haver un de sol. Nosaltres en tot cas, reflectim, visibilitzem vivament el metre patró.
Mira si l’hem resat i cantat aquest salm 22 i encara l’hem de fer ressonar una vegada més, fins que ens sigui com un mantra (“el Senyor és el meu Pastor”) que ve a reforçar les conviccions evangelitzadores que avui ens apressen a portar endavant com ens hi invita el papa Francesc. Així llegeixo: “Ser Església és ser Poble de Déu, d’acord amb el gran Projecte d’amor del Pare. Això implica ser el ferment de Déu enmig de la humanitat” (és esplèndid llegir això tenint present tot el que va significar l’evangelització que Pau va fer en els efesis!). “Vol dir anunciar i portar la salvació de Déu en aquest món nostre, que sovint es perd, necessitós de tenir respostes que encoratgin, que donin esperança, que donin nou vigor en el camí. L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat, encoratjat a viure segons la “vida bona” de l’Evangeli”.
“L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyeu-los a observar tot el que us he manat” (Mt 28, 20) Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. (Ga 2, 20). Pau, què n’ets de gran. Qui pogués assemblar-se. Passió, missió, amor fidel al Crist total.
“No
seria correcte interpretar aquesta crida al creixement exclusivament i
prioritàriament com una formació doctrinal. Es tracta de “observar” el que el
Senyor ens ha indicat, com a resposta al seu amor, en què es destaca, juntament
amb totes les virtuts, aquell manament nou que és el primer, el més gran, el
que millor ens identifica com a deixebles: “Aquest és el meu manament, que us
estimeu els uns als altres com(=semblantment només) Jo us he estimat” (Jn 15,12) És evident que quan els autors del Nou
Testament volen reduir a una última síntesi, al més essencial, el missatge
moral cristià, ens presenten l’exigència ineludible de l’amor al proïsme: “Qui
estima el proïsme ja ha complert la llei” de manera que estimar és complir tota
la llei” (Rm 13, 8.10). Així sant Pau per a qui el precepte de l’amor no sols
resumeix la llei sinó que en constitueix el cor i raó de ser. Tota llei
assoleix la seva plenitud en aquest únic precepte: “Estimaràs el teu proïsme com
a tu mateix” (Ga 5, 14) I presenta a les seves comunitats (als d’Èfes i a
nosaltres també!) la vida cristiana com “un/ el camí del Senyor “de creixement en l’amor. “Que el Senyor us faci progressar i
sobreabundar en l’amor dels uns pels altres, i en l’amor envers tothom” (I Te
3, 12) Per altra banda, aquest camí de
resposta i de creixement va sempre precedit
pel do=gràcia, perquè el precedeix aquella altra petició del Senyor:
“batejant-los en el nom...” La filiació que el Pare regala gratuïtament i la
iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta
santificació constant que agrada a Déu i li dona glòria. Es tracta de deixar-se
transformar en Crist per una progressiva vida segons l’Esperit”. Tota formació
cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma (=Déu en Jesucrist t’ha
donat la vida eterna a partir de la seva mort en Creu i està viu i roman actiu amb
la seva gràcia, que et dona el goig del viure per ELL amb Ell i en Ell . Aquesta
és la bona nova!), kerigma que demana certes característiques de l’anunci que
avui són necessàries a tot arreu que expressi l’amor salvífic de Déu, previ a
l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la
llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria,
estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació
a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això
exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci:
proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”.
(La JOIA de l’EVANGELI
Anant transcrivint aquests últims paràgrafs, que no són meus, sinó del papa Francesc, tenia la sensació que la mà m’era dirigida com la de Pau escrivint les seves epístoles des d’Èfes. Era una sensació –desig més que realitat- com de sintonia amb tot el pou experiencial que ell, Pau, posava en les seves missives que van il·luminar aquelles primeres comunitats i que ens han arribat com paraula de Déu a les nostres comunitats de fe, d’esperança i de caritat”.
P.Josep Mª Balcells.
Diumenge XVI de durant l’any. 21 de juliol del 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada