ES VA FER NO-RES
Aquest himne sobre les actituds més apregonades de Jesús que Pau inclou en l’epístola als filipencs (Fil 2, 6-11) i que us aconsellem de llegir-lo sencer amb simplicitat de cor, perquè hi hem de fer consideracions concernents a l’evangeli d’avui que marca un abans i un després en relació amb Jesús, ja Mestre reconegut i tan preat en totes les poblacions de la Galilea nativa en relació amb Nazaret lloc de criança i de la maduresa com a treballador. És imprescindible que ens situem en les perspectives de més volada, “úniques” del que ens parla l’himne. Les expressions preses en la seva més trasbalsadora literalitat ens retornaran a una visió nova, única de qui era Jesús en tota l’amplitud de les seves comeses divines dins d’una lectura no usual, insòlita. Àdhuc -i que Pau em perdoni si li faig algun retret en posar la sublimitat de l’himne en funció d’unes perspectives de moral de relacions, massa poc (!), tenint en compte la pregonesa del que és Jesús cristològic, antropològic i des d’una espiritualitat marcadament seva i que té extensions en la mística de tot temps, tal com sona(!). Llegeixo en Marc uns paràgrafs anteriors i que enllacen amb l’himne: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. Aquests sentiments, en Jesús, són més que sentiments, són actituds vitals, és manera de ser i d’estar, és allò que no abastarem mai per mai, oh pecadors, ignorantets de nosaltres! Sigueu vosaltres mateixos els cridats a fer l’amagada lectura del que es diu, que en realitat no es pot ni dir, ni pensar: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la seva condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Cal, abans de tot, veure que l’anorreament, aquest buidar-se d’ell mateix; ho hem de vincular directament amb l’obediència al Pare, portada fins a l’extrem, que és la que fa de Jesús el referent de tota relació de l’home amb Déu i de Déu amb l’home. Jesús ens ensenyà a pregar i cita l’abandonament de la pròpia voluntat en conformar-la amb la voluntat de Déu, no res menys! Getsemaní ens permet d’atansar-nos respectuosament a Jesús estant vivint Ell a les envistes de l’acompliment de la seva missió: “ Pare meu, si és possible que aquesta copa s’allunyi de mi, Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”. En aquesta actitud total els tractadistes sobre la espiritualitat ens fan avinent que conformar la pròpia voluntat i, el que és el mateix, anar aconseguint el descentrament del jo i donar ales al posar Déu i els altres en el centre de la nostra moral, destacant l’amor a Déu i als germans com el manament primer i definitiu per anar trobant el vertader centre nostre i del mateix evangeli. Precisament us parlava diumenge passat del llibre Les claus del silenci i ja ens trobem com a un dels primers capítols titulat “El silenci i la gestió del jo”; i en ell l’autora explicarà que “el problema no és l’ego, aquesta funció bàsica per a la vida humana, sinó confondre la realitat que construeix i projecta amb la realitat; i identificar l’existència, el meu existir, amb el personatge que dona forma al meu ego. El tema és aquest: hem après un guió i hem assumit un paper en el complex desplegament que ens permet sobreviure-, però la realitat, la vida, desborda qualsevol guió, qualsevol de les nostres simplificacions i interpretacions. “No resulta fàcil desfer l’encanteri quan hi ha un poderós automatisme sempre treballant per mantenir aquesta identificació”. “El silenci del jo ens acosta a la realitat, ens permet sentir-la, notar la presència, la vida de l’altre i de tot el que ens envolta. No és caprici, és necessitat; és on radica la font de l’amor, la font d’un sentit que va més enllà de l’interès mediatitzat pel profit propi. L’arrel del profund respecte, de l’admiració, de la meravella”. (Una anècdota: en el noviciat, allà pels vols del 1952 el nostre mestre ja ens parlava així: “de matar el jo”. La de barrila que hi fèiem “neòfits” de tot, que érem! Han hagut de passar anys i panys per arribar a entendre què vol i què volia dir l’estripat jo, que havíem de segar! Una cosa és l’egocentrisme, el narcisisme, una altra l’altruisme i encara la descoberta del jo millor que ens fa valorar la veritat més entranyada de la realitat, la segona vera realitat! Aquella en la que el llibre esmentat ens voldria portar i radicar!
Deixo la segona part de l’himne que és la de la glorificació de Jesús, feta per Déu Pare, perquè en tinc prou amb la part ressenyada perquè és aquest Jesús, buidat de si mateix i fet un home qualsevol, el que es presentarà als seus convilatans, estranyats, ignars, no l’entendran perquè fan una lectura interessada, com si fossin mereixedors d’un tracte dispendiós en fets extraordinaris, com si hi fossin dignes pel fet de ser-ne “coneguts, saludats, amics” de tota la vida! Natzaret era un misèrrim poblet, un llogarret sense cap importància, que de tan petit era ignorat en les llistes que en ressenyaven la demografia de Galilea (Flavio Josefo que en fa el maping del temps de Jesús i no menciona Natzaret!). Jesús ja d’una trentena d’anys abandona casa, familiars i els vilatans i ja missionant viles i llogarrets de Galilea i amb una reputació de Mestre, de Taumaturg, de benefactor de tants que acudien a Ell i que els restituïa sans i estalvis en els cossos i els esperits. Ja havia posat Jesús antecedentment a Cafarnaum com el centre de les seves actuacions amb la Paraula i amb les Obres divines... Ja l’havien anat a trobar uns quants familiars perquè el tenien per fora de seny amb l’intent de recloure’l a casa, al poble. Pel que jo sospito no havia tornat més a Nazaret després que inicià la missió de proclamar que era l’hora de Déu i que Ell portaria la Bona Nova de l’evangeli, invitant a conversió...
Un dia amb els seus deixebles heus ací que va al seu poble i la gent el reconeix pel fill del fuster-“manetes”, fuster també Ell mateix. Amb fama de restaurador de tota mena de malalties, esperen amb expectació que es mostrarà magnificent i resulta que no aconsegueix actuar com a guaridor. Interpel·lat per què no actua amb la magnificència, com ho ha fet en d’altres llocs, que els convilatans ho saben per ser notòriament conegut i difós per totes les contrades de Galilea. Es meravellen de la seva saviesa, però no entenen, perquè no hi fa miracles portentosos. Jesús els diu amb pena: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble”. Nomes podrà fer unes escorrialles de curacions, gens espectaculars. Aquí, l’evangelista Marc, no posa com acaba aquesta visita frustrada; són els altres evangelistes que mostren l’avalot que es desferma i l’intent frustrat d’estimbar-lo, tal com sona! Se’ls escapoleix i desapareix, possiblement per sempre més, amb desplaença pel tancament absurd de la seva gent! Poble xic com era, ja sabem com les han i què passa i com s’estila en altres poblets de misèria cultural, espiritual i de fam... Estrepitós fracàs, no de Jesús sinó dels seus. “Qui tingui oïdes que escolti”. No saben que Jesús és la persona més senzilla i més profundament humana des de la seva arrel i obliden que no han de pretendre que ells que són un llogarret de no res, no han de pugnar perquè Jesús actuï portentosament. Jesús no acostumava a fer miracles de nota sinó mitjançant una fe pariona a la gràcia que els donaria com a reconeixement de la seva fe i confiança
Deixem
els convilatans en la seva decepció i aprestem-nos a fer consideracions
pregones sobre la lectura de l’himne. És a través de la consideració de
l’abaixament de la persona de Jesús que nosaltres tindrem un accés al misteri
de Jesús. Sabent-lo Déu, no podem entendre com Jesús s’encarna, es fa com un de
més dels homes, però no podem deixar de
considerar que és al mateix temps Déu tan vertader com home vertader. Jesús es
revestí d’una condició extrema, per què ho va fer així? És el misteri de
prendre condició humana i entre els humans, els més senzills. Aquesta expressió
de fer-se no-res, ”kenosi” Buidar-se com si s’arribés a la gairebé anul·lació
de tota qualitat, de ser i de fer. De Jesús mai n’arribarem a conèixer i menys
entendre qui era i qui es va fer, i com es va donar a conèixer. La
magnificiència és en Ell interior, i hi ha com una conjunció entre grandesa
oculta i abaixament ostensible que ens és gairebé impossible de concebre. Avui
la veiem reflectida en el cas de Pau en qui contrasta les extraordinàries
revelacions amb l’espina clavada en la carn. A semblança de Jesús en el seu
Getsemaní, Pau “ha demanat per tres vegades al Senyor que l’en deslliurés”. La
resposta: “En tens prou amb la meva gràcia. El meu poder ressalta més com més
febles són les teves forces”. A l’igual de Jesús decidit després de pregar
afronta la passió, Pau arriba a dir: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat,
pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble, és quan soc
realment fort. La kenosi, sia de Crist o de Pau o de qualsevol que vulgui
ser deixeble comú d’un i de l’altre és signe de predestinació. Acabem amb la col’lecta
d’avui: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món,
caigut en el mal. Concediu als vostres fidels l’alegria santa i, ja que ens heu
alliberat de l’esclavatge del pecat, doneu-nos la felicitat que mai no
s’acaba”. O bé a l’oració de les ofrenes: “Senyor, per l’ofrena que us
dediquem, purifiqueu-nos i conduïu-nos a una vida cada dia més cristiana.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 7 de juliol de 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada