Homilia del diumenge 14/07/2024

                                     ENS  HA  BENEÏT  EN CRIST

                                               Anem avui de benediccions, i és goig i gràcia. I no qualsevols sinó de les més completes i entranyables. És en Crist on trobem les més agraïdes benediccions. Derivades no res menys que del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ens traslladem a penes començar l’himne des dels albors d’abans de la creació  fins al final de l’evangeli de Mateu. Allí sentirem adreçat als autèntics deixebles de Jesús en la paradoxa de saber-se beneïts, més que dit, proclamat pel mateix Jesús en instàncies de Jutge al final dels temps: -“Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Oh, definitiva sorpresa!, aquesta no ens l’esperàvem!: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar, i així de totes les “benaurances”... “Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us donàrem menjar? “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt.25, 34s) Els extrems es toquen.  Ara anem als pre-començaments de tot. I allí aconduïts pel gran apòstol Pau -tot i haver arribat-cridat a ultimes instàncies- i sentirem expressions similars: Posem ben subratllat el començament d’aquest himne que ens planteja el Pla de la Nova Creació i de la regeneració de tothom en Crist: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...” I posem l’accent en la primera expressió en Crist de les deu que aniran seguint i que donaran una profunditat que ens afecta d’allò més íntimament. No es pot dir millor que amb aquest repetit, dolç i embriagador en Ell “que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I arrodoneix la frase donant rellevància i constitucionalitat al que som i des de sempre!: “Ens elegí en Ell abans de crear el món”. És allò que ho hem comentat moltes vegades: Nosaltres hem estat ben-pensats, ben-estimats, ben-escollits, ben-destinats des abans de tota la creació! No som invitats de segona taula, se’ns tenen ben presents des de bon principi. Respirem a fondo i anem a demanar quina significació campeja per tot el relat bíblic sobre el primer auguri, benvolença pensada en relació amb cadascú de nosaltres, tots!, eh! Beneïts vol dir ben-tinguts, mirats amb benevolència, amb el segell de la casa i de la família.  Per això, abans els pares beneïen els fills en iniciar un camí important per tota la casa-família, no sols pel que iniciava una empresa. Era el desig-pregària de que anessin de la millor manera les coses que s’iniciaven. Portaven el beneplàcit del que representava la família. Els Patriarques passaven als fills la benedicció que era... la que començava des de Déu: era compartir l’Aliança. Preciós, en Pau, que ens notifiqui que tot comença en el nom de Déu. El Senyal de la creu l’hauríem de redimensionar en el sentit de que és Déu qui ens envia, ens fa representants d’un pla: en el nostre cas de renovar la creació en Jesucrist. Diem, comencem amb l’actitud estimada, per volguda i rebuda del Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

                                               Voldria afegir que beneit val tant com benaurat. En som des de bon començament, de benaurats, àdhuc ja des del pensar primicial de Déu, en el pensar-nos, voler-nos, augurant-nos un feliç desenvolupament de tota la nostra vida i existència. Ens elegí, val per cadascú dels pensats. “No sou vosaltres qui m’heu escollit, soc Jo”, i des del principi de tot. Predestinats, en dèiem abans: Llegim als efesis: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. Dirà més endavant: “Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme,  d’acord amb la decisió de la seva voluntat”. Destaquem les dues afirmacions: Designi i decisió. Voler-destí i acompliment d’aquest. Tornem endarrere i llegim: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió”. Estem deliciosament “copats”, amarats per la benvolença del  Pare en el Fill.

                                                 “La grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. I a continuació llegim el com i el per què: “En Ell, per la seva sang hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la  penyora de l’heretat que Déu ens té reservada. (Ja sortia en Mateu en el judici final sobre la pràctica insospitada de les benaurances: “Rebeu en herència el Regne, que Ell us tenia preparat des de la creació del món”) Diu Pau: “En Crist hem rebut la nostra part en l’herència que ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat”.

                                               Cal ressaltar que tot el Pla de re-creació i de Regeneració està pensat en “l’Estimat”: “Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Ell vosaltres vau escoltar la Paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim ens ha fet conèixer el seu designi secret: la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps”. Nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell heu cregut i esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. 

                                               Recordeu que us vaig proposar aquest himne com a denominador comú de les últimes homilies. Jo fa anys que el tinc com a mentor de la meva relació fonamental amb Jesucrist. En Crist em sento com formant una unitat que va més enllà del sentiment, hi ha un arrelament com de raïm a sarment i com de sarment a cep. Com-formatejats. Co-munió, possessió seva, no sé com dir-ho. Les paraules no arriben a poder significar allò que es fa palès en el capítol 17 de Joan on sovintegen les expressions “en Mi tot és teu: i és meu tot allò que és en el Pare. Com a síntesi del que fou Jesús en relació amb el Pare i -de conseqüència- en cadascú de nosaltres. “tot allò que és meu és teu. I allò que teu és meu”. I acabarà amb un altre himne i és de la unitat desitjada, a estímul i semblança de la que hi ha entre Jesús i el Pare: “ Que tots  siguin u, com tu , Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui  que tu m’has enviat”... No vull seguir per mirar d’invitar-vos a llegir tot el capítol 17 de Joan, emparentant-lo amb el capítol primer dels efesis, tots sencers, que inclou el fragment de l’himne de Pau als efesis. Que és d’una riquesa embriagadora quan el sabem llegir identificant-nos en el destinatari de tota la relació inimaginable entre Jesús i cadascú de nosaltres. Som fills de Déu en Crist, elegits, escollits, destinats, perdonats, regraciats, enriquits, desbordats, marcats, en una paraula: Beneïts, benaurats. 

L’evangeli d’avui no podia ser més sintònic, simfònic amb la lectura de la crida i missió dels dotze, per fer-los evangelitzadors, amb una lleugeresa d’equipatge que no té preu, però sí, tot el valor que vulgueu. Portem no pas altra cosa, sinó l’edificació espiritual de tots els “nostres”  . I el papa Francesc ens subratllarà crida i missió en sinodalitat i en La Joia de l’Evangeli ens dirà: “Quan la predicació és fidel a l’Evangeli, es manifesta  amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor.                                                                                            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXV 14 de juliol del 2024   Sabadell