EVANGELITZADORS PRESOS
PER L’EVANGELI A VESSAR
Al
llarg de tot el capítol desè de Mateu hi trobem l’anomenat discurs sobre la
missió confiada als apòstols, i, en ells, a nosaltres. Seran un seguit de normes, potser millor seria
dir-ne actituds, que s’han de conrear per portar al poble la certesa de què els
està arribant el Regne de Déu, a
través de la seva acció pastoral. Jesús no els estalviarà, en les seves
prescripcions, que hauran de sofrir a imitació del seu Mestre i Pastor,
Jesucrist. En les dificultats inherents a tan gran comesa no han de tenir por. El Pastor ha de tenir una gran
fortalesa, àdhuc parrresia, és a dir, intrepidesa. En el missatge hi ha
forçosament inclosa la integritat, el millor fer dels missatgers.
No
es pot predicar el Regne sense un previ i continuat procés d’identificació amb el Mestre: més que en
els discursos a fer, hauran d’entendre els “missioners” que hi va el compromís
de la vida sencera en el sentit totalitzador que suposa l’estimació pel Mestre.
Aquesta és l’actitud fonamental dels evangelitzadors.
En
el discurs hi sortiran termes de gran angular i compromís: “Res a posposar a
l’amor de Crist”. Honestament no podem parlar de Jesús com si fos un personatge
històric ple de saviesa, sí, sinó com d’una persona que ens demanarà tot el
recorregut del nostre amor. Com si ens hi anés el sentit últim de la nostra
vida. O lliurament d’amor o bé una vida desaprofitada, perduda.
Tornarà
a escena la primera crida a viure el Crist: “si algú vol venir amb mi...” àdhuc
de quan encara no enteníem que creure era explicitar la missió d’encomanar-la, la fe: “Qui vulgui ser el meu
deixeble que es desposseeixi d’ell mateix, que prengui la seva pròpia creu i
que em segueixi. En lliurar la vida feta missió, la de Jesús, no la podem
transmetre fora de la culminació existencial de la seva “vida-missió”: passió,
mort i resurrecció que és d’on brolla l’anunci missioner, que ateny de ple a
ple, per sencer, el poble de batejats.
L’acolliment
que es dispensarà a l’enviat serà
tingut com a acolliments essencials: qui és rebut, rebrà el mateix Jesús, i qui
rep Jesús, rep el qui l’ha enviat. (Nosaltres sabem que hi és implicat
meravellosament el Pare). És taxatiu el Mestre: “A tothom que em reconegui
davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel”; i també
en el cas contrari: “però a tothom qui em negui davant dels homes, també jo el
negaré davant el Pare del cel”. L’evangeli és Jesús, viscut...
Tot
aquest ampli panorama pastoral el veiem concretat en els darrers números de La
Joia d’Evangeli amb un llenguatge tan proper a nosaltres que el sentim com si
fos en una conversa directa amb al Papa Francesc. En efecte: “La Paraula de Déu
també ens invita a reconèixer que som poble: “Vosaltres que en altre
temps no éreu poble, ara sou poble de déu (I Pere 2, 10). Per ser evangelitzadors
d’ànima també fa falta desenvolupar el gust espiritual d’estar a prop de la
vida de la gent, fins al punt de descobrir que això es font d’un goig superior.
La missió és una passió per Jesús, però, al mateix temps, una passió pel
seu poble”.
“L’amor
a la gent és una força espiritual que facilita el trobament ple amb Déu fins al
punt que el qui no estima el germà “camina en les tenebres” (I Jn 2, 11),
“resta en la mort” (I Jn 3, 14) i “no ha conegut Déu” (I Jn 4, 8). Benet XVI ha
dit que “Tancar els ulls davant el proïsme ens converteix també en cecs davant
de Déu”, i que és en el fons l’única llum “que il·lumina constantment un món
fosc i ens dóna la força per a viure i actuar”. Per tant, quan vivim la mística
d’acostar-nos als altres i de buscar el seu bé, ampliem el nostre interior per
tal de rebre els més bonics regals del Senyor. Cada vegada que ens trobem amb
un ésser humà en l’amor, quedem capacitats per a descobrir alguna cosa nova de
Déu. Com a conseqüència d’això, si volem créixer en la vida espiritual, no
podem deixar de ser missioners. La tasca evangelitzadora enriqueix la ment i el
cor, ens obre horitzons espirituals, ens fa més sensibles per a reconèixer
l’acció de l’Esperit, ens treu dels nostres esquemes espirituals limitats.
Simultàniament, un missioner lliurat experimenta el gust de ser una deu, que
desborda i refresca els altres. Només pot ser missioner algú que se senti bé
buscant el bé del altres, desitjant la felicitat dels altres. Aquest obertura
del cor és font de felicitat, perquè “fa més feliç donar que rebre” (Ac 20, 35).
Hom no viu millor si fuig dels altres, si s’amaga, si es nega a compartir, si
es resisteix a donar, si es tanca per comoditat. Això no és més que un lent
suïcidi”.
“La
missió en el cor del poble no és una part de la meva vida, o un ornament que em
puc treure; no és un apèndix o un moment més de l’existència. És quelcom que jo
no puc arrencar del meu ésser si no vull destruir-me. Jo sóc una missió en
aquesta terra, i per això sóc en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com
a marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar,
guarir, alliberar. Allí apareix una infermera d’ànima, el docent d’ànima. El
polític d’ànima, aquests que han decidit a fons ser amb el altres i per als
altres. Però si hom separa la tasca per una banda i la pròpia privacitat per
l’altra, tot es torna gris i estarà permanentment buscant reconeixements o
defensant les pròpies necessitats. Deixarà de ser poble”.
“Per
a compartir la vida amb la gent i lliurar-nos generosament, necessitem
reconèixer també que cada persona és digna del nostre lliurament. No pel seu
aspecte físic, ni per les seves capacitats, pel seu llenguatge, per la seva
mentalitat o per les satisfaccions que ens brindi, sinó perquè és obra de Déu,
creatura seva. Ell la va crear a imatge seva, i reflecteix quelcom de la seva
glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell
mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la
creu per aquest persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament
sagrat i mereix el nostre afecte i lliurament. Per això si aconsegueixo ajudar
una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva
vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les
parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms”.
Millor no ho podia pas dir pel meu compte. I
és entranyable que ens ho digui el papa Francesc. Que Déu li’n doni ben llarga
vida!
Diumenge XII de
durant l’any, 2 de juliol del 2017. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada