ELS PILARS
BÀSICS DE L’EVANGELITZACIÓ
Finalitzem
amb aquest passatge de l’evangeli d’avui el capítol desè de Mateu, dedicat tot
ell a diferents aspectes de la “missió” eclesial de fer conèixer l’arribada del
Regne de Déu a tota la humanitat;
missió encomanada als apòstols, a 72 deixebles i ara a tots els batejats, tal i
com han anat invitant els darrers papes, notòriament: Pau VI (l’Evangelii
Nuntiandi), Joan Pau II (Redemptoris Missio) i Francesc (La joia de l’Evangeli).
Essent
aquesta la missió fonamental de l’Església i, no cal dir-ho, essent el mateix
Jesús el primer i absolut predicador del Regne del seu Pare, en vida i missió
Jesús donà instruccions, visions, perspectives, actituds per tal de promoure la
corresponsabilitat de tota l’Església missionera o evangelitzadora, contingudes
en aquest capítol de Mateu; en ell hi haurem de trobar motivacions, la mateixa
pedagogia, l’ascètica i la mística de l’evangelitzador “en marxa”, “en
sortida”. Potser és hora de proclamar a tota veu i a tot horitzó que, com diu
Francesc: “Més m’estimo una Església accidentada, ferida i tacada per haver
sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat
d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en
un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos
santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força,
la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe
que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.(núm. 49).
Els
“pilars essencials” de tota evangelització els defineix el mateix papa
Francesc, i són: la passió per Jesús i
la passió pel poble.
Sota
aquesta convicció de l’amor per Jesús
com a motor i ànima de l’evangelització es poden entendre aquestes expressions
de l’evangeli d’avui: “Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és
bo per venir amb mi. Qui estima els
fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. No podem llegir aquests frases tan contundents
com si fossin incompatibles amb un amor totalitzador per Jesucrist. No
s’oposen, ans es complementen, sense exclusivismes. El que queda molt clar és
que em serà impossible de ser un evangelitzador, si no estic identificat amb
Jesús, amb la seva persona, amb el
seu estil de viure i de veure persones i coses. “Crist és l’”Evangeli etern”
(Ap 14, 6), i és “el mateix ahir i avui i sempre” (He 13, 8), però la seva
riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant
de novetat”. El mateix Francesc subratlla –“no em cansaré mai de repetir”-
aquestes paraules de Benet XVI- que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no
comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona,
que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”. Només gràcies a aquest trobament –o
retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=el jo
com a punt únic de referència!). Arribem a ser plenament humans quan som més
que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos
per assolir el nostre ésser més veritable.
Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest
amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de
comunicar-lo als altres? (núm. 7 i 8).
No
sonen pas com extremoses aquestes paraules del Mestre: “Els qui vulguin guardar
la vida en poder seu, la perdran, però els que per causa meva l’hauran perduda,
la retrobaran”. “La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que
hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo
cada vegada més. Però quin amor és aquest que no sent la necessitat de parlar
de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer? Si no sentim l’intens
desig de comunicar-lo, necessitem aturar-nos en pregària per a demanar a ell
que torni a captivar-nos. Ens fa falta clamar cada dia, demanar la seva gràcia
perquè ens obri el cor fred i sacsegi la nostra vida tèbia i superficial... Quan
de bé ens fa deixar que ell torni a tocar la nostra existència i ens llanci a
comunicar la seva vida nova! Llavors , el que passa és que, en definitiva, “el
que hem vist i sentit és el que anunciem”( I Jn 1, 3). La millor
motivació per a decidir-se a comunicar
l’evangeli és contemplar-lo amb amor, és aturar-se en les seves pàgines i
llegir-lo amb el cor. Si l’abordem d’aquesta manera, la seva bellesa ens
meravella, torna a captivar-nos una vegada i altra. A tal fi, urgeix recobrar
un esperit contemplatiu que ens
permeti redescobrir cada dia que som dipositaris d’un bé que humanitza, que
ajuda a portar una vida nova. No hi ha res millor per transmetre als altres”. (núm
264)
“Tota
la vida de Jesús, la seva forma de tractar els pobres, els seus gestos,la seva
coherència, la seva generositat quotidiana i senzilla, i finalment el seu
lliurament total, tot és preciós i parla a la pròpia vida. Cada vegada que hom
torna a descobrir-ho, es convenç que això mateix és el que els altres
necessiten encara que no ho reconeguin: “El que vosaltres adoreu sense conèixer
és el que us vinc a anunciar” (Ap 17, 23). A vegades perdem l’entusiasme per la
missió en oblidar que l’Evangeli respon a les necessitats més profundes de
les persones, perquè tots hem estat creats per a allò que l’Evangeli ens
proposa: l’amistat amb Jesús i l’amor
fratern. Quan s’aconsegueix d’expressar adequadament i amb bellesa el
contingut essencial de l’Evangeli, segurament aquest missatge parlarà a les
recerques més fondes dels cors: “El missioner està convençut que existeix ja en
les persones i en els pobles, per l’acció de l’Esperit una espera, ni que sigui
inconscient, per conèixer la veritat sobre Déu, sobre l’home, sobre el camí que
porta a l’alliberament del pecat i de la mort. L’entusiasme per anunciar Crist
deriva de la convicció de respondre a aquesta esperança” (Joan Pau II)
L’entusiasme evangelitzador es fonamenta en aquesta convicció. Tenim un tresor
de vida i d’amor que és el que no pot enganyar, el missatge que no pot
manipular ni desil·lusionar. És una resposta que cau en el més pregon de
l’ésser humà i que pot sostenir-lo i elevar-lo. És la veritat que no passa de
moda perquè és capaç de penetrar allí on no pot arribar res més”. (Núm. 265)
D’aquí
que dèiem que la passió per Crist ens portava sens treva a la passió pel poble, pels humans, per tot
altre. És el que Francesc n’anomena “el gust espiritual de ser i de fer per al
poble. Davant de l’amor “apassionat” per Jesús “comencem a percebre que la
mirada de Jesús s’amplia i s’adreça plena d’afecte i d’ardor vers tot el seu
poble. Així redescobrim que ell ens vol prendre com a instruments per a arribar cada vegada més a prop del seu poble
estimat. Ens pren d’enmig del poble i ens envia al poble, de tal manera
que la nostra identitat no s’entén sense aquesta pertinença. Jesús vol que
toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres... que
acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la seva
tendresa. Quan ho fem, la vida se’ns complica meravellosament i vivim la
intensa experiència de poble, l’experiència de pertànyer a un poble. (Núm 270).
Més diria -i això serà una descoberta
per a aquells que benèvolament ens acullen a nosaltres per bé que com a inhàbils evangelitzadors- trobaran amb
deliciosa sorpresa que: “qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi, i qui m’acull
a Mi, acull a qui m’ha enviat”. Aquesta és la inesperada sorpresa d’acollir uns
senzills evangelitzadors. Tot un cel de Déu es troba darrere d’aquest gest i
gust de ser i fer de poble! Acollir, la gran paraula evangèlica! Oh quin gran
goig, quina joia quan els germans s’estimen! Evangelitzats per evangelitzar:
doble goig!
Diumenge XIII de
durant l’any, 2 de juliol del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada