IRRADIACIONS?
Justament
aquesta setmana seguia un curs intensiu sobre la gestió de les emocions
amb un complement pràctic d’un mètode de viure la consciència plena en el
seguit de moments centrats en l’aquí i l’ara, que es denomina d’acord amb la
procedència USA, mindfulness. Un
treure l’atenció del vagareig i portar-lo a la respiració, al cos, al teu
moment vital. Del saber, al sentir, àdhuc al ser. Això permet reduir
estrès, angoixa, depressió... És una mena de medicina preventiva i que dissol
estats d’ànim tòxics, dóna pau i asserena, dóna consciència del què i del com
un viu. Bo i anant fent incursions aproximatives a allò que ets i sents en un
moment concret es posava de manifest que cos i allò que en dèiem ànima;
sensacions i ment, percepcions i alè formen una unitat indissoluble, de tal
forma que allò que percebíem en l’organisme corporal tenia repercussions en la
ment, i indefectiblement també a l’inrevés. Aquesta sintonia provocada o
percebuda ens permetia anar d’un a l’altre i amb resultats d’efectivitat, que
donaven pau i serenor. Això ens permetia centrar-nos en el “sentir” més que en
la reflexió o pensar. Més i tot:
aquestes irradiacions internes es fan presents en les actituds o reflexes en
tot l’embolcall de la comunicació dita no verbal, que ens fa de mirall per a
nosaltres mateixos i també per als altres. Podríem expressar-ho així: “s’en’s
nota; ho poden percebre també els altres”. Tot això ens portava a pensar-nos, a
sentir-nos com una unitat. No solament això, fins i tot ens permetia saber-nos
“actius” a distància. Una diguem-ne mística de ser efectius com irradiant en bé
dels altres: l’amor, l’afecte, el goig poden ser presents en altres, ser efectius
en espais i temps diferents. Salvar la proximitat física, per una de nova, no
sé com dir-ne: transcendent, espiritual... Per percebre això un hi ha de tenir
fe, ha de pensar o sentir que a més de saber-nos un tot cadascú, també hi ha un
pressentit tot a nivell humà i amb tota cosa que ens és valorada. És el
sentit de totalitat que ens fa sentir-nos fraterns amb tota la creació. No puc
de deixar de pensar en Francesc d’Assís i el seu Cant de les Criatures.
Això
em fa pensar que troba en l’evangeli d’avui una comprovació d’allò més genuïna.
Jesús es presenta com a punt de referència i essencial que mou, lliga, irradia
tot el món creat. Res li és aliè a tot el que fou, és i serà. És una relació
misteriosa que ens hem d’exercitar a sentir-la, viure-la com allò més profund
que hi ha en nosaltres. “El Pare tot ho ha posat a les meves mans”. Que
s’exemplifica també en l’expressió: “El Pare que viu em fa viure a mi; i jo us
dono la vida en vosaltres”. Entendre-ho és una gràcia que es reservada als
senzills de cor. No hi poden accedir els que es tenen per savis i prudents. No
fan preguntes perquè ja s’avancen a donar-se ells mateixos les respostes. Totes
les irradiacions provinents de la persona de Jesús reboten. Creuen que no
necessiten dels altres. S’autoexcloen de tot el món de les invisibilitats,
incapaços de sentir-se embolcallats per una xarxa de gràcia i de fraternitat
profundes. No saben veure’s en un món interactuant, que ens engloba en una
totalitat que per nosaltres deriva de la revelació que se’ns obre al
coneixement de Déu, d’un Déu que ens és
més íntim que la pròpia intimitat, com ho sentia sant Agustí.
Diuen
els comentaristes d’aquest passatge de l’evangeli de Mateu que és doctrinalment
d’un valor excepcional. És com una revelació que se’ns pot fer dins nostre, on
se’ns posa de manifest la “divinitat” de Jesús. Tots fan evident que és una
expressió que més sembla de l’evangeli de Joan. Llegim en Ef 1, 9-10: “ens ha
fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per
executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les
coses, tant les del cel com les de la terra”.
“Us
enalteixo”: és ja com el cor de la pregària que Jesús habitualment tenia amb el
seu Pare. Es fa evident la seva filiació amb el Pare, que el porta a
conèixer-lo plenament. Déu en Déu. Només Jesús coneix –ens queda curta
l’expressió- el Pare. I nosaltres per gràcia d’Ell hi anem accedint. En diu “revelació”.
A glops, a moments especials, en un procés de creixement intensiu, sempre obert
a un més i millor... Aquest passatge té un bon paral·lel en l’evangelista Lluc.
“Jesús es sentí inundat de goig per l’Esperit Sant i digué: “Et beneeixo Pare,
Senyor de cels i terra perquè has amagat tot això a savis i prudents i ho has
revelat als petits. Així us ho ha plagut a vós”. I al final diferent del de
Mateu dirà aquesta benedicció: “Feliços els ulls que veuen el què vosaltres
veieu, perquè molts profetes i ries haguessin volgut veure el què vosaltres
veieu i a ells no els fou concedit”. En Mateu pren un gir diferent, no menys
expressiu i rodó: “Veniu a mi”. Tot un reclam a cansats i afeixugats. En mi
trobareu repòs i descans. Sigueu més i més deixebles meus: Jo sóc benèvol i
acollidor. Faig lleu el pes del meu guiatge: jou i càrregues us seran
comportables. Que lluny estem del que dèiem diumenge passat: Qui estima més els
seus, no és digne de mi..!
Els
han arribat les irradiacions de Jesús, el Mestre acollidor, proper, fratern. El
coneixement que deriva de la irradiació de Jesús ens porta a un coneixement
vital, profund, fet d’una atenció plena, d’una contemplació que transforma i
que asserena i que dóna pau. Estem en un d’aquests moments dolços i profunds de
copsar totes les totalitzacions o reconciliacions en un mateix, amb els altres
i sobretot amb Déu. Recordeu: “Donats a
Jesús pel Pare i amb la consciència de que no se n’ha perdut cap”. Se’ns
il·lumina la consciència i retornem amb gust a Joan en aquells capítols on ens
sentim portats per la gràcia derivada de Jesús. Tot pura iniciativa de Jesús,
que ens fa amics, perquè ens fa sabedors de la comunicació amb el Pare.
Això és conèixer Déu, malgrat la nostra petitesa. Poder veure, poder viure són
equivalents.
Què
bé que s’hi escau aquest salm responsorial: 144! “Us exalçaré, Déu meu i rei
meu, beneiré el vostre nom per sempre. Us beneiré dia rere dia, lloaré per
sempre el vostre nom”. De per tot
s’enlaira una lloança que crea ambient, que esperona a sentir-se units a Jesús,
de qui agraïm presència, calor, descans, irradiacions.
Si
no fos tan fora de lloc i tan feble en mi el desig manifestat per Charles de
Foucauld, m’atreviria a dir-vos amb ell. Perdoneu aquesta gosadia:
Pare,
jo
m’abandono a Vós.
Feu
de mi el que us plagui.
Feu
el que feu de mi,
us
ho agraeixo.
Estic
disposat a tot,
ho
accepto tot.
Mentre
la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en
totes les criatures,
no
desitjo altra cosa, Déu meu.
Poso
la meva ànima en les vostres mans.
Us
la dono, Déu meu,
amb
tot l’amor del meu cor,
perquè
us estimo
i
això m’és una necessitat d’amor,
de
donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb
una infinita confiança,
perquè
vós sou el meu Pare.
Perdó
una vegada més. Ho sento com una irradiació que em ve de lluny, de persones que
us estimaven de debò. He pres el que no m’escauria de cap manera.
Diumenge XIV de
durant l’any, 9 de juliol del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada