LA  LITÚRGIA  DE  LA “PARAULA”

                                               Una de les paraules-clau per poder comprendre i, en conseqüència, poder viure el nucli evangèlic del Vaticà II és, al meu entendre, l’expressió retorn a les fonts, a allò essencial –poques coses- que son la vida de la vida de l’Església. Passem a aquest retorn a la PARAULA. Després de segles -sí segles!- amb una migdiada llarga, llarga sobre la que hauria d’haver estat la primacia eclesial en tots els aspectes de la Paraula, ara sembla arribat –ja fa més de seixanta anys, ja veieu que anem amb un lamentable retard!- l’esperat moment d’obrir-nos al reclam de la Paraula com a un dels punts cardinals de la reforma espiritual de l’Església. En efecte, la seva presència activa, eficaç, “personalitzada” hauria d’actuar en totes les possibles dimensions de l’acció eclesial: el pensament, la teologia, l’evangelització, la pastoral, l’acció litúrgica, les formacions catequètiques, la predicació, els ecumenismes, en la pregària sigui pública com personal, sempre comunitària, en l’ètica evangèlica, en l’espiritualitat, en les publicacions, en els testimonis dels creients, en la “litúrgia de les hores”, en l’anomenada “lectio divina” (=aprofundiment orant de la Paraula), aquesta, repetidament recomanada com a respiració normal del cristià, bé pels Sínodes darrers, bé pels papes, com Francesc (parla de la personalització de la Paraula –n. del 149 fins al 153; també 174-175; finalment del 275 al 280 de l’Exhortació apostólica, -per a mi- sempre “present”: “La joia de l’Evangeli”. Ho sabeu prou. Vull mantenir la tensió d’esperit fins al final en el Programa de pontificat del nostre bon papa Francesc. Document de capçalera eclesial, si volem “sentir amb l’Església”.

                                               Noti’s que la presentem, l’expressió Paraula, sempre en singular (no paraules, en plural), en majúscula (Crist és la Paraula que ens comunica qui és Déu, qui som nosaltres vistos des de Déu i com arriba per camins diversos a tots els homes/dones de bona voluntat. Déu és viu en el fons dels nostres silencis -buits de nosaltres mateixos i expectants en la familiaritat en i amb Déu-. Benaurats, vosaltres els qui escolteu, acolliu i deixeu que us alimenti la Paraula. Vosaltres –digué Jesús sorprenentment- em sou pare, mare i família, si deixeu que la Paraula revolucioni la vostra vida, la vostra mateixa esperança, que trenca tots els esquemes i sobrepassa tots els horitzons humans que queden transcendint...

                                               És ben conegut el per què d’aquest mutisme de la Paraula entre els fidels, que ha durant llargs segles... Fou una reacció temorenca envers el luteranisme que va propugnar “el lliure examen”, és a dir que cada creient sense interferències d’instàncies reguladores podia estudiar, pregar amb la Paraula de Déu amb tota llibertat d’esperit. Aquest perllongat silenci o mutisme de la Paraula va eixarreir-nos espiritualment i va propiciar una Església fèrtil en devocionisme. Si féssim un bon recorregut per l’àmbit de les nostres petites però omnipresents “devocions”, veuríem com aquestes varen fer de substitució de la Paraula. Diametralment oposats a allò de Pau: “Que la Paraula de Déu abundi entre vosaltres”. De les “devocions” en dèiem “pràctiques”. No en faig el recompte; a tall de mostra només: mes de..., novena, exercici de pietat, “fervorins”, els sants de la nostra devoció, cadascú d’ells amb la seva especialitat... Afegiu-hi’n d’altres, les vostres, allà temps, excessives.

                                               Ja vàrem patir dels “Buits Devocionals” als primers anys del postconcili. De cop i volta hi va haver una iconoclàstia incontenible que va deixar “esquilmades” moltes de les nostres esglésies, sense haver previst de fer  abans una curosa selecció i encara menys una substitució amb la Paraula de Déu. Massa pressa a treure, sense posar allò que ens deien les constitucions, sobretot la de la litúrgia i la de la Divina Revelació. Substituir parcialment “La guia del cristià”, atapeïda de celebracions i oracions de tota mena. Cal dir que no podem ser extremosos. El mateix papa Francesc ennobleix la pietat popular (n. 122-126 de La Joia de l’evangeli). Del que no ha de quedar confós és de la primacia de la Paraula! Encara estem a les beceroles del retorn a la Paraula. “No tan sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu”. Mireu, si no, com s’expressa el Vat II: “L’Església ha venerat sempre les Escriptures Sagrades com el mateix Cos del Senyor. Per això, en la Litúrgia Sagrada especialment, no deixa de prendre de taula i de distribuir als fidels el pa de vida, tant de la Paraula de Déu com del Cos de Crist. Sempre ha considerat i considera les Escriptures, juntament amb la Tradició Sagrada, com la regla  suprema de la Fe: inspirades per Déu i redactades una vegada per sempre comuniquen immutablement la Paraula del mateix Déu i en les paraules dels profetes i dels apòstols hi ressona la veu de l’Esperit Sant. Cal, per tant, que tota la predicació eclesiàstica i la mateixa religió cristiana es nodreixi en la Sagrada Escriptura i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual!  D’aquí que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç”, “que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots els santificats”. Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians.  Cal, doncs, que tots els clergues... s’aboquin  a les Escriptures amb lectura assídua i amb estudi diligent, a fi que cap d’ells no esdevingui “predicador buit i va de la Paraula de Déu, com qui no l’escolta de dins estant (sant Agustí). Semblantment, aquest sant Concili exhorta amb especial vehemència tots els fidels, sobretot els religiosos, que aprenguin la ciència eminent de Jesucrist (Fil 3, 8), mitjançant la lectura freqüent de les Escriptures santes. “Car el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Recordin que la pregària ha d’acompanyar la lectura de l’Escriptura Sant, a fi d’establir diàleg entre Déu i l’home; perquè “parlem amb ell quan preguem; l’escoltem, en llegir les seves paraules” (sant Ambròs). Que així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats, la Paraula del Senyor es propagui i sigui glorificada. (2 Tes 3, 1), i que els tresors de la revelació, encomanat a l’Església, ompli més i més el cor dels homes. Així com la vida de l’Església augmenta en vigoria per l’assídua freqüentació del misteri eucarístic, hem d’esperar també que la veneració  creixent de la Paraula de Déu, que “roman per sempre més” (1 Per 1, 23-25), porti un nou impuls de vida espiritual.

                                               Aquest desitjat Retorn es fa visible en el relleu i importància que l’Església ha donat a la primera part de l’Eucaristia amb la Litúrgia de la Paraula: Increment i varietat de lectures. “S’ha de restaurar en les cclebracions sagrades una lectura més abundant, més variada i més adaptada de la Sagrada Escriptura”. Aquesta part és consubstancial a l’Eucaristia. S’ha de participar-hi des del primer moment com a una escola de l’escolta, de fer pròpies les invitacions de l’Esperit, en un gran silenci interior, amb fam de Déu, amb un diàleg fructuós de Mestre a deixeble. S’han de preparar anticipadament les lectures, saber-ne a fons el text i el context. Seria bo fer-ne anticipadament una Lectio Divina. Són proclamació i ensems invitació. Seria bo seguir-les, llegint-les -és el meu parer-. Sense pregar-les poden quedar innòqües. Les hem de participar com dirigides a nosaltres. El salm responsorial és la primer lectura convertida en pregària. Allí hi hem de descobrir la força espiritual que dimana dels salms. És des de bon començament: “la celebració del misteri pasqual”, l’escolta de les coses que a Ell fan referència en tota l’Escriptura, l’acció de gràcies al Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant, és la més digna glorificació de Déu, la santificació dels homes, la associació de l’Església al Crist, la qual invoca al seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern. La litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església i font d’on ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Aquest és el gran retorn que ens proposa el Vaticà II. És una gràcia –siguem-ne conscients!- en poder assistir participativament a l’Eucaristia “amb les disposicions d’una ànima recta, que harmonitzin l’ànima amb llur veu, i que cooperin a la gràcia de dalt “per a no rebre-la en va” (2 Cor 6, 1) Amb participació, amb coneixement, i de manera activa i fructuosa.  Cal “desdevocionar” l’Eucaristia, per convertir-la en el que és segons el concili Vat II: l’acte de culte més eximi, on tot porta com a finalitat a una comunió de la humanitat amb la Sma. Trinitat. “Per Ell, amb Ell i en Ell. Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.

Diumenge XV de durant l’any, 16 de juliol de 2017.  Sabadell