EXAMEN FINAL
Avui,
començarem amb una poesia i cadascú haurà de fer-ne un comentari, comparant-ho
amb les lectures d’avui, per veure si “podem anar per nota”. Poso la poesia i
després a cavil·lar i a barrinar... A veure com m’hi sento referit i compromès
o com en faig com a mínim un comentari personalitzat. Un hom ha de fer la
pròpia autoavaluació –valgui la redundància- és a dir posar-se nota,
honestament. Per començar ja deia el Poeta de Sarrià: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
“És
quan dormo que hi veig clar,
foll
d’una dolça metzina.
Amb
perles a cada mà,
visc
al cor d’una petxina.
Só
la font del comellar
i
el jaç de la selvatgina,
o
la lluna que s’afina
en
morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll
d’una dolça metzina.
Avui
anirem de somnis: El primer és el de Salomó: Aquest jove, ara com ara,
és una autèntica meravella! Ai, no em preguntis com va acabar... Seria àdhuc
escabrós, de dir-ho. Deixem-ho, millor! Va començar de la millor manera, somiant, que és el que hem fet tots a la
seva edat, en consonància a llocs i temps, cadascú els seus. Però tots a la
pròpia manera, somiàvem en un món millor. No puc deixar de pensar en El Món
Feliç de Huxley: Tots programats ja en somnis. Després obraven al dictat, igual
(?) com ara (?), alfa, beta... Però no tots, ni de bon tros, vàrem fer com el prototipus
de la prudència, que fou Salomó. Déu li digué en somnis: “Ets un bon minyó i no
t’enorgulleixis pas o, si no, ho esguerraríem de bon principi!, però una mica
excepcional, sí que ho ets... Encara no estàs contaminat del que -a hores
d’ara, 2017, dies vindran...- un jove possiblement demanaria: “Per molts anys”
i vinguin celebracions i espelmes! Happy bird day Que et toqués la Bono-Loto: molta pasta i més
ganes consumistes de satisfer-les, de provar-ho tot, encara que en surtis
socarrimat... ¿Què més?: Poder viure en la “meva pau”, i els altres que es
facin repicar (traducció moderada). “¿Què demanaves, de cor ver?” –sí, t‘ho
concedeixo, perquè ets bona persona-. Primer desig: Dius “la gràcia –sí, ho dius molt bé: el do, mot, aquest de la gràcia, gairebé
inusual!- de saber escoltar: bingo,
rebingo! L’has encertada de valent! Comencem molt bé. Anem endavant: aquest perquè... que hi poses per davant, tu
dic de debó, m’enamora. Segueixes: ...pugui
fer justícia Aquesta sí que és bona! Seràs dels pocs, si ho fas. Va escassa,
aquesta, per aquests rodals. A més, hi afegeixes: per fer-la al vostre poble: dues grans intuïcions:
primer al poble, demos: d’aquí ve la gran paraula democràcia (ja al seu moment en
parlaran els grecs, gent que ha de venir, però un xic lluny d’aquí...) I grossa de veritat: el vostre poble. Sou el meu poble, no dels que governen: Vas
bé, xicot. També ho dirà el Vaticà II al seu moment dels que seran d’una cosa
que s’anomenarà Església, però no ens avancem als temps venidors. Ara som aquí,
i aquí faràs justícia, molt bé per a... I
destriar el bé del mal, això es prerrogativa de Déu, però et concedeixo que
t’hi entrenis. Ara bé, allò bo i millor del que demanes: quina visió de
la jugada!: sense això, ¿qui seria capaç
de governar aquest poble. Anava a dir que potser em vaig excedir en
concedir-te aquesta saviesa al teu bon començament de govern, a la teva primera
legislatura... Ah, em descuidava del què em demanes també (sant Ignasi, un bon
xicot, que ha de venir, ja ho deia i demanava de tots els “exercitants”; bé no
ens emboliquem...): el discerniment, dei-xa-m’ho
sil·labejar perquè val la pena, allò de l’spelling que diran altres pobles que
jo estimo com a tots. “Dis-cer-ni-ment”,
tu ets fill de rei i no saps etimologies encara; ara t’ensenyo la primera i
tu ja t’hi entretindràs més endavant... “JO
SÓC, = DÉU, no sols ho sóc dels reis també ho sóc dels pagesos, et mostro
un garbell, cosa de camp, serveix per destriar, és allò millor que hi ha,
quan la collita és bona; ni tot palla ni tot gra. No tot el que sembla una cosa,
ho és per només la semblança, amic Salomó: S’ha d’anar al gra en tot. La palla
–¿d’on deu venir pallasso...? Ho preguntaré a l’Esperit-, la palla, deia, se
l’emporta el vent quan bufa, que sempre bufa i no saps ni d’on ve, ni com, ni
perquè –pitjor encara, per-a què!- però bufa -bufa! si bufa-. I serà el
que ho aclarirà tot, però tot: el meu Fill –no t’esveris, ara no toca...- dirà
quan sigui l’hora, perquè Ell va a l’hora sempre, sense rellotges, ni
GPS, ni res d’això: “Tot serà conegut i proclamat pels terrats i terrasses
íntimes: aleshores no hi haurà ni postveritats ni mentiders que valguin o que
volen fer-se valdre. Tot nu com l’aire del cel blau; ai, quantes estrelles
veus... Ai, m’he pres una llicència poètica, perquè a poeta no em guanya ningú.
Concedit. Et faré tan prudent i sagaç (què
maca aquesta paraula!) que ni abans de
tu, ni després ningú no se’t podrà comparar.
Final del primer somni. Salomó es va despertar i va compondre el salm 118, que
és el salm responsorial del dia.
Segon
somni, que va lligat al de Salomó, i és el que es conta en un llibre que
conté tots els somnis millors de la humanitat. Els benaventurats i els
desventurats, parlo de la Bíblia. Espera, que el busco. Fa referència al seu
pare, a David, el pare de Salomó, vull dir. Ja el tinc. El somni és del profeta
Natan, que normalment Déu els parla, als profetes, en somnis -allò del poeta
Foix-... Déu li digué a Natan... -busqueu-vos-ho vosaltres, seria massa llarg,
però val molt la pena-. Del segon llibre de Samuel (12, 1-15): T’explicaré, li
diu a David, el meu somni: alerta amb les al·lusions directes: Vas prendre la muller
d’Uries... i la narració del somni va d’un mal rei i té destinatari: “Aquest
home ets tu”. Ara, segueix la lletania dels beneficis i res, l’home cau, per
gravetat (dos sentits). David va dir a Natan: “He pecat contra el Senyor”.
Natan li respongué: “El Senyor passa per alt el teu pecat”. Ell va penedir-se i
va fer, com a salm responsorial del seu
relat, el salm 50, que és el primer dels divendres de tot l’any, a Laudes. Val
la pena resar-lo, acompanyant el penedit
i amnistiat David.
El
tercer somni: El de Pau. El teniu a la segona lectura. Anava a dir i
proclamar que és tant de Pau com del mateix Déu! Com Déu ens somia a tots els seus fills, que ho
som, però que encara no hem acabat de madurar la filiació. És la fruita que puja serenya, maca, però que no ha
arribat encara al punt de dolçor, coloració, sucre i pes, per poder portar-la a
la taula del Pare: Nosaltres sabem que Déu ha disposat tot en bé dels qui l’estimen: destinats, cridats, imatges vives del seu
Fill, justificats, fets justos i glorificats. Déu, sí que sap somiar!
D’això, l’himne dels efesis en diu: “designi secret” I ho veu tan clar, tan clar, Pau, que seria
blasme i menyspreu no arrodonir la seva poesia, com Foix ho fa: “És quan dormo que
ho veig clar, foll d’una dolça metzina”. Senyor, perdoneu , ja ho
sabeu que som de casa, domèstics, però no ens ho acabem de creure. “Tingueu
paciència” que us ho pagarem tot...
Ara
ve el pinyol que diu Foix: L’Al·leluya: “Us enaltim, Pare, Senyor de cel
i de la terra, “perquè... (M’agraden
tant els perquè, és on hi trobo tot el suc espremut de la saviesa divinal, m’ha
sortit amb una ela final. Sé perquè, però m’ho callo)... heu revelat (sí, diu Jesús “revelat”, no és fotografia feta, sinó
revelada, que és quan pren tota la coloració, millor que del natural) als senzills els misteris del Regne”. Aquesta és la pàgina de l’evangeli de les que
m’agraden més. T’hi deixes anar i Déu treballa per tu (només amb el bon desig
de no posar traves, travetes infantils, que només són això, a fi de comptes al desig
del Bon Déu. Rilke en deia: “Històries del
Bon Déu”, fruit d’una visita que féu a Rússia i pels paisatges i la gent del
camp i va escriure aquesta prosa delicadíssima, a les darreries del 1899. Amb
tot i la preciositat del que va escriure, es pensava que no hi creia, en Déu; i
jo us asseguro que Déu sí que creia en ell... I ara segueix fent contes, i
poesies, a veure qui en fa de millors a dalt de tot, llegeixis: cels. Els
profetes i els poetes tots somien Déu i els que no som ni una cosa ni l’altra,
passem als somnis finals de l’evangeli d’avui: Tres paràboles que lliguen, pam
a pam, amb tot el que s’ha somiat de bo, “amb dolça metzina” avui, fins ara. El
comerciant –oh carambola, o destí, o atzar, o darma, oh PROVIDÈNCIA i
pre-vidència-troballa! Que no se la
prenguin al bon comerciant, la joia trobada; ell que se’n va i anà a vendre tot
el que tenia i la comprà. El somni dels somnis: trobar allò que omple de goig
la vida entera i vertadera! Tot és qüestió d’opció. Un escrivia: Aquesta és la
meva axiologia. I desgranava perles. Com
Foix: “Amb perles a cada mà visc al cor d’una petxina” i com Francesc
que fa poc parlava també de la “perla
preciosa de l’evangeli: “la Bona Notícia n’és, de perla, de totes totes, a
les “clares”. “La joia de l’evangeli”no
és un objecte, és una missió. Ho sap -segueix Francesc-: Qui experimenta
“la dolça i confortadora alegria d’anunciar (Ev. Gaudi, n, 10) Que ningú
intenti separar aquestes tres gràcies de l’Evangeli: la seva Veritat, no negociable, la seva Misericòrdia, incondicional amb tots els
pecadors i la seva Alegria, íntima i
inclusiva. Mai la veritat de la Bona Notícia no podrà ser solament una
veritat abstracta, d’aquestes que no acaben d’encarnar-se en la vida de les
persones, perquè se senten més còmodes en la lletra impresa dels llibres”.
“Mai
la misericòrdia de la Bona nova podrà ser una falsa commiseració, que deixa
el pecador en la seva misèria perquè no li dóna la mà per a posar-lo dempeus i
no l’acompanya a donar un pas en endavant en el seu compromís”.
“Mai
podrà ser trist o neutre l’Anunci, perquè és expressió d’una alegria enterament
personal: “D’un Pare que no vol que es
perdi ningú dels seus petitons” (Ev. Gaudium, 237). L’alegria de Jesús al veure
que els pobres són evangelitzats i que els petits surten a evangelitzar (n. 5)”.
“Les
alegries de l’Evangeli –ho dic en plural, perquè són moltes i variades, segons
l’Esperit té a bé de comunicar en cada època, a cada persona en cada cultura
particular- són alegries especials”.
L’examen
particular avui no és el que ens deien que féssim abans d’anar a dormir. És el
que ara, ben desperts i obrint-nos al somni de Jesús, el mestre dels que han
somiat, del que somien i somiaran, ens l’hem d’induir, invitar-nos a fer, si
volem entrar en els somnis dels somnis de Jesús. Permetem-li la seva-nostra
pròpia revelació: és ben, ben la del Jesús de l’Evangeli: el somni de tots els
nostres somnis. ¿Déu està al cap de munt
dels nostres desitjos i aspiracions? És un somni o un miratge, que ens
ho creiem, perquè des del fons de la nostra infància ens ho havien dit que
havia de ser així? ¿Què valorem més: allò que no valorava Salomó, ni David, ni
Pau, ni Francesc, ni JESÚS? No és possible servir dos amos...
Siguem
honestos, siguem verídics, i si no hi arribem, no diguem que estan verdes... Jo,
el primer que em poso a la filera dels mendicants: Senyor, encara no estic prou
madur, doneu-me allò que necessiten les fruites perquè els dits del comprador-Déu
ens pugui triar, a glòria i lloança de Déu. És la tria que es fa a l’última paràbola
d’avui. Que siguem trobats com a bona
pesca i no siguem llençats per no fer les mides, el pes i la bona jeia. Amb
aquest somni benvolent i desitjable procuro veure amb ulls d’infant el somni
del Déu que m’és Pare i Senyor. Feu que com fan els deixebles del Regne del cel
són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i
antigues.
He
tret les paraules del papa Francesc de les que va dirigir el Dijous Sant passat
als sacerdots, d’aquí l’implicació que n’he fet. Acaba dient que “l’evangelització
no pot ser presumptuosa, ha de ser concreta, tendra i humil, només així serà
gaudiosa. No por ser rígida la
integritat de la seva veritat, perquè la veritat es va fer carn, es va fer
tendresa, es va fer nen, es va fer home, es va fer pecat en la creu (cfr 2Cor
5, 21)”.
“L’Esperit
anuncia i ensenya “tota la veritat” (Jo 16, 13) i no recela de donar-la a beure
a glops. L’Esperit ens diu a cada moment el que
hem de dir als nostres adversaris (cf Mt. 10, 19) i il·lumina el petit
pas endavant que puguem donar en aquest moment. Aquesta mansa integritat dóna
alegria als pobres, reanima els pecadors, fa respirar els oprimits pel
Maligne”. És marca de la casa. No sabem el què tenim en Francesc, per anar
somiant petiteses, que en elles hi ha les grandeses veritables. Qui ha dit que
no podem somiar somnis de Déu? Demana’ls. Bona nit i a somiar de valent. Déu
sobre tot! Ah, el nostre salm és el 62, 2-9, el primer de tots. Laudes del
diumenge.
Diumenge XVII de
durant l’any, 30 de juliol del 2017
Sabadell
P, S. Tres poetes,
tres mestres, amb teràpia autobiogràfica. Rainer M. Rilke, Antonio Machado i
Màrius Torres d’ Antoni Pasqual i Piqué. Abadia 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada