¿QUIN FUTUR TÉ
LA FAMÍLIA?
L’Església
ha posat sempre la celebració de la Sagrada Família a l’empara de les festes
nadalenques, que són precisament expressió cabdal de les festes familiars: “Per
Nadal cada ovella al seu corral”. Avui dia la cosa s’ha anat complicant degut a
les “fractures” familiars a que malauradament ens hi hem anat acostumant. Tot i
que els divorcis són molt freqüents –massa-, hem de fer el que estigui a les
nostres mans, perquè en la família, sigui “nuclear” o bé de tres i fins i tot
de quatre generacions (oh, les besàvies!) s’hi puguin trobar a gust tota la
gernació que pot comportar aquest darrer model més aviat rural (ep, no
patriarcal; no faltaria més!), si les relacions es freqüenten sovint a l’escalf
–de tots amb tots-, a l’escalf generacional: avis, pares, fills i germans amb
els sobrevinguts, cosins amb cosins, cosins segons, també. Tot l’arbre
genealògic fins on s’arribi... És un treball que s’ha de començar ben d’hora i
s’ha de promoure, com més es pugui, millor. La vida, sobretot pel treball,
porta a una dispersió, moltes vegades no volguda, fruit de “no conciliacions”
ni proposades –les sospirades, ai las, conciliacions
de veritat- ni obtingudes entre família
i treball, el que promou separacions geogràfiques i altres complexitats de
la vida d’avui. Sort tenim de les tècniques de comunicació social, les TIC, que
permeten mantenir relació escrita, àdhuc visual, que obté aproximacions de les
anomenades virtuals més sovintejades, quan no són factibles les dites presencials... Llàstima que no siguin
d’aquestes últimes, hem de dir que són les bones, boníssimes!
Els
fills -cosins en primer i segon grau- atansen els pares. Si els fills-cosins es
freqüenten ja des de petits, això és altament desitjable i segur que se’n traurà
un bon profit a tots els terminis: ¡ara, a mitjà i a llarg termini! Les
famílies se sostenen i cada vegada més per l’afecte i la sintonia que es
teixeix entre la “canalleta”. Aquí rau el secret familiar.
La
situació socio-econòmica tan degradada per mor dels aturats i els que hauran de
fer un bon esforç per mantenir la feina, que sempre està en perill de
precarietat, sotmesa com està a factors desestabilitzadors, com són els que
avui patim amb una quantitat d’aturats que fa por, perquè qui perd el treball
potser no en podrà tornar a tenir i haurà d’enfonsar-se en les economies
submergides que fan de mal viure; millor, de desviure. Aleshores, tenir el
coixí d’una família extensa, on
s’han fomentat llaços d’unió, de comunió
i d’assistència, això permet sobreviure o sobrevolar a l’estrès i els enfonsaments;
altrament un podria veure els abismes oberts i podria enfonsar-s’hi a dany de
propis i estranys... Atenció a no aïllar-se, atenció a l’alcohol, a les
violències domèstiques. No perdre mai, si possible, la salut mental... Sortir a
cercar feina, ni que sigui al principi de bastaix.
El
paper dels pares acollidors per a aquells fills en què ha fet estralls una
situació de carències econòmiques i, com a conseqüència, de tota mena, és l’instrument
providencial a què agafar-se, si se’n
té imperiosa necessitat. Això ho permet si les relacions han estat afectuoses i
freqüents. Avui és determinant la família
gran, és un port de salvació, mentre durin les maltempsades. Els Avis són avui una peça clau per a tantes
situacions sorgides, a voltes inesperadament. El “voluntariat” a dins de la família és avui prioritari i és la
mateixa providència, per a qui hi creu. Els avis avui sense substituir la
responsabilitat educativa dels pares, aquesta transversalitat és do i és sort, fa que molts d’ells puguin
ser baula de transmissió de valors que abans s’aprenien a casa dels pares i
avui no sempre és fàcil, valors que provenen de la saviesa secular, que promou
la solidaritat, la generositat, l’empatia, l’acolliment, la tendresa i un munt
de valoracions de les coses de sempre i de cada dia: estalvi, no allargar més
el braç que la mànega, l’austeritat de vida, l’aprofitament de roba i joguines,
ensenyar a compartir. Sort en tenen molts matrimonis o parelles de fet dels avis,
per trobar simpatia llarga, companyia, substitucions, portar els néts al
col·legi, fer compres i un bon plat calent amb els macarrons de l’àvia..., per
reprendre els somruires, que mai haurien d’haver desaparegut, per saber que en
última instància també la casa del avis-pares és casa pròpia, quan van mal
dades. En temps “líquids” com els nostres en que no valorem les “institucions”,
la família, la primera i constitucional, l’hauríem de posar a resguard
teòrico-pràctic per no abandonar l’escalf del foc a terra a recer dels escons
de pagès, que reunia petits i grans, ara dispers i propici a canvis precipitats
i tot esdevé l’espirall del consumisme, si no es té cura de no trencar lligams
a la primera. Costa
poc trencar-los, molt més tornar-los a estrènyer. Hauríem de fer un monument als avis.
Hauríem de fer que els fills-néts freqüentessin estades a “cals avis”.
Hem
de fer que la institució familiar sigui una roca segura de viure i
conviure en temps de desfeta de lligams, precipitada moltes vegades en ares de
l’individualisme que corca la relació més natural que és la familiar.
Hem
d’evitar d’abusar-ne, només pretenent de treure’n profit. Hem d’atendre les perifèries familiars, si se’n donen. La fraternitat
per damunt de tot i de tots. Hem de fer prevaler l’amor per sobre de la
justícia, com Jesús. Allò durable a allò trencadís. Apedaçar és funció de
suplència. Abans de produir-se un “set” s’ha de tenir cura de la fluïdesa de
les relacions, cal conservar els grans i bons records. Posar-los en comú. Anar
contra els propis és fer-se estrany i la medecina preventiva sempre serà millor
que la curativa. Cal
tenir un terreny adobat per a l’acolliment, respectuós. Cal no retreure res i
per cap motiu. En tot cas, cal parlar amb el cor i el somriure a flor de
llavis, cal saber perdonar, primer als de casa. Cal acceptar que tots podem ser
diferents i la diversitat no ha de posar pantalles. Un bon ambient que aplani
turons i que propiciï la “via sacra”, de
que parlava Isaïes durant tot l’Advent. Fem estimar els avis a la “canalleta”.
És més que el cinquè manament!
Humanitat,
molta humanitat; ja Déu hi posarà, al degut temps, l’oli perfumat de la unció
de l’Esperit. No retraieu que “encara” no vegin les coses des de la fe. Ja arribarà el dia i
l’hora de Déu Pare. La paràbola del Pare misericordiós, pròdig ell en tendresa
i sense acusacions. Cal pensar que per més que estimem els “nostres”, Déu els
ha estimat primer i els estima millor que nosaltres. Paraula de Déu!
Avui
se m’acut que podrien ser molt reconfortants a més de les cartes de Pau, les
anomenades pastorals als efesis, als filipencs, als de colosses, també un
parell de llibres d’en Torralba que puc garantir que són estimulants i que
obren horitzons humans molt profunds. Són: “Cartes a un fill que encara no té nom”
(és adoptat per tota la família -pares i fills-, una delícia de llibre); i un
altre obert a horitzons de transcendència i de viure amb més sentit. Molt humà,
molt: “La inteligencia espiritual”.
Un
afegitó. Estem en curs de Sínode sobre la família. No cerquem
només com cosir descosits... Fem-ho amb valor i amb un sentit de conciliació
(mai tan ben dit) i preguem pel futur més humà i evangèlic de la parella, de la
família nuclear i del paraigües de pastor
perquè pugui donar aixopluc a qui el busca i el necessita. La prioritat és
sempre per als petits... Pares, mares esteu gestant els vostres fills fins que la maduresa ja els
deixarà anar amb la llibertat en el sentit més humà i cristià. I encara més,
segur. Si ho sabessin els fills, els tindríeu al seus cors. Sigueu feliços.
Nosaltres ho vam ser, a Déu gràcies i als pares i família tota sencera. Mai no
serà prou tot el què puguem fer en benefici de la dignitat i comunió dels uns
envers els altres. Tots germans en humanitat, també i més encara en l’evangeli. Sempre experts en
humanitat (Pau VI). Ai, la família: i com me l’estimo, si ho sabéssiu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada