Homilia del diumenge 14/09/2025

                                 TRES  HIMNES  CRISTOLÒGICS

                                               Aquest diumenge té unes característiques particulars. De fet és la Festa de l’exaltació de la santa Creu la  que passa davant de tota altra consideració. Exaltació de la santa Creu o exaltació del Crist crucificat? Una Creu que no l’habiti ningú perd tota la seva significació. Hem de recórrer a Pau per entrar en aquest misteri, absurd per a uns, per a d’altres tot el contrari de la saviesa. Efectivament, en les cartes paulines als efesis, als colossencs i als de filipesos, hi trobarem tres himnes en els què Jesús primeja sobre tota altra consideració. La dels filipesos, avui la trobarem com a segona lectura. En elles ens situen amb Jesús en el centre de la fe, centre que va més enllà de la figura històrica, perquè ens és presentat com al prototip, la primícia de la creació, Ell ho engloba tot. Nosaltres entrem en el moviment de l’univers quan ens unim a Crist. Podem dir que, mentre la creació mateixa és la condició per a la història de la salvació, la història de l’Aliança és la vertadera causa del cosmos. Arribem a l’arrel de l’ésser  quan arribem al misteri del Crist que és la fi de tota la creació. En servir el Senyor, realitzem l’objectiu de l’ésser, l’objectiu de la nostra pròpia existència”. (Benet XVI)

                                               Tot comença abans de tot començament. Ho aniré desgranant punt per punt. Diu Pau als efesis: “Ens escollí en Ell abans de crear el món. Déu ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats”. Anem ara als colossencs; “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació. Tot ha estat creat  per Ell i destinat a Ell. Ell existeix abans que tot. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinat a Ell. Ja que heu ressuscitat amb Crist posant la pau en tot el que hi ha, per la sang de la creu de Jesucrist”. I anem als filipesos, on tot quedarà més expressivament narrat, més subratllat i explícit i enfilem el text de la segona lectura: “De condició divina, no volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom (Redemptor, Salvador) que està per damunt de tot altre nom. Tota llengua reconegui que és Senyor a glòria de Déu Pare”. Jesús clavat a la creu, avent emès el seu esperit al Pare, esdevé per a cadascun de nosaltres Salvador i Redemptor, Ressuscitat i Accedit-Exalçat al Pare. A l’aclamació direm: “Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món”.

                                               Les imatges que més em plauen són les que en diem a casa nostra Majestats. Jesús no clavat a la creu, però sí obrint els braços i sense claus i coronat com a Déu, o bé els nostres Pantocràtors amb els signes de la creu que surten de la seva corona. En Jesús ressaltem la seva Encarnació i la seva Història de salvació. Tota la visió de Jesús com a persona humana, -fet en tot igual amb nosaltres- ha compartit condició humana, de forma que en Ell hi podem trobar incloses totes les històries humanes en què el desconcert, les injustícies i vexacions les ha pogut assumir Jesús i en tenim escenes esgarrifoses en els mitjans de cada dia, i les ha portat a “exaltació”, les ha redimit, recreat de forma que en la conversa de Jesús a un atònit Nicodem ell -i en ell nosaltres- hem renascut de bell nou i Déu “quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”, quan “Jesús serà el tot i en tots!”

                                               Quan Jesús ens invita a ser els seus deixebles i ens marca com a camí el seguiment d’Ell, això pressuposa que hem intentat conèixer-lo de prop, sabent que no ens ha redimit tan sols en la creu –“tots som portants”- sinó en el fet de seguir-lo en les imatges que ens provenen dels evangelis. Això ens  porta a fer una lectura del número 51 del Sínode. És en les relacions renovades on trobem nosaltres la nostra identificació amb Jesús. El “nosaltres” és el que ens portarà a ser com altres “Crists”. En ser amics, oberts, sintònics amb les persones que necessiten allò que en diem donar 0un cop de mà o bé una atenció primfilada que faci bé amb delicadesa i oportunitat, sensibles i oberts. Estimulant la nostra més acendrada compassió.

                                               És com sempre en començar la nostra Assemblea que sortim de nosaltres i ens bategem en tot el que ens porti ben endins de la celebració en què recalem amb goig i una fe ben esperançada. “Nosaltres hem de gloriar-nos en la Creu  de nostre Senyor Jesucrist, pel qual tenim la salvació, la vida i la resurrecció; Ell ens ha salvat” i és en les vicissituds de cada dia on podrem trobar aquest punt d’exaltació que Crist crucificat ens farà compartir. Absurd, niciesa però visió exaltada com la de Nicodem que ens és un bon representant que no entén que parlem un altre llenguatge, on la fe ens fa poder percebre que en Jesús tenim un altre naixement, a meravella d’ell i de tots nosaltres.

                                               “Us adorem, oh Crist i us beneïm / perquè amb la vostra santa Creu hem redimit el món”. (Via crucis)

P. Josep Mª Balcells

 Exaltació de la santa Creu, diumenge XXIV, 14 setembre 2025  Sabadell

Homilia del diumenge 7 de setembre del 2025

                                           DISCERNIMENT

                                               Aquesta vegada tot conspira per centrar aquestes línies amigues en el tema que les determinacions sinodals han posat en el punt central de les previsions del futur en la pastoral que ens ha de portar a esdevenir deixebles missioners misericordiosos compartint, missió, participació, missió. És el del discerniment eclesial comunitari sempre, que comporta també i per primer pas el discerniment personal per donar resposta a allò que en la part primera del que s’anomena “El cor de la sinodalitat” és a dir “cridats  per l’Esperit Sant a la conversió” que sempre ha de ser comunitària, cosa que resulta gairebé com a novetat, donada la nostra vella adscripció a la identitat cristiana, inveteradament vista i viscuda de manera massa, massa (la repetició és volguda) individualista! Ja en els primers números ens dona aquesta perspectiva comunitària, Així en el número 17 s’afirma amb contundència: “El procés sinodal ens ha fet experimentar el “gust espiritual” de ser el poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l’Església del cel. En els diferents contextos en què estan arrelades cada una de les Esglésies, el poble de Déu anuncia i testimonia de la Bona Notícia de la salvació; vivint en el món i per al món, camina juntament amb tots els pobles de la terra, dialoga amb les seves religions i les seves cultures, reconeixent-hi les llavors de la Paraula, i avança cap al Regne. Incorporats a aquest poble per la fe i el baptisme, som sostinguts i acompanyats per Maria, Mare de Déu “signe d’esperança ferma i de consol”, pels apòstols, pels qui han testimoniat la seva fe fins a donar la vida, pels sants de tot temps i de tot lloc”. Amb aquesta perspectiva d’amples visions maldem “per descobrir la voluntat del Senyor” a què ens invita la primera lectura d’avui d’un altre llibre sapiencial, anomenat patronímicament llibre de la Saviesa, justament. En ella se’ns diu: “si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? És per la saviesa del discerniment degut al vostre Esperit Sant que “els homes han après a conèixer  què és del vostre grat. Acaba dient: la vostra saviesa els salvà”. Com lliga aquesta entrada sapiencial amb la formulació de l’evangeli en què es planteja obertament la necessitat d’un bon, exquisit discerniment abans de donar resposta a la crida o proposta de seguir-lo com a deixeble missioner, misericordiós que recollim al llarg de la impostació sinodal. Em prem contextualitzar en l’abans i en el després del text mateix de l’evangeli on hi ha la crida a seguir-lo, després de que antecedeix aquella invitació de la paràbola d’un banquet al qual s’havien invitat persones de les que es podien considerar de les privilegiades; i un a un es van excusant amb pretesos motius imperiosos per declinar les invitacions d’última hora. “tots sense excepció s’excusaren, de forma que l’amo i senyor va haver d’omplir el banquet de “pobres, invàlids, cecs i coixos” i desvagats, trobats ocasionalment, Amb aquestes conclusives i determinants expressions: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet”. És tot plegat premonitori de la perícopa que avui proclamem. Cal també advertir que després del text de l’evangeli d’avui, una vegada constatant el refús dels invitats i que a mig narrar-lo, acabat el d’avui, té com a corol·lari els qui van dir que sí i no saberen mantenir la paraula donada, afigurat en els que iniciaren obra viva i que no pogueren acabar-la, posa com a comentari final: quan la sal que assaboreix tota vianda perd salabror, ni tan sols val per al femer i l’han de llençar. Les conegudes expressions de “qui tingui orelles per a escoltar, que escolti”. Cap més comentari, ja amb això només, ja tenim tema llarg per ponderar...

                                               I anem al començament del text que proclamem. Té un començament singularíssim que no ens ha de passar per alt: “Jesús anava amb molta gent, de tota mena de seguidors alguns de petja seguidora, altres ocasionals... De cop i volta anant ell davant, com qui porta el pas, es girà com abastant-los a tots, i els digué: “Si algú vol venir amb mi...” Ja es veu que en dirà una de grossa: “Si no m’estima més que als seus més estimats, fins i tot més que a la pròpia vida” i menciona allò d’altres invitacions, narrades ací d’allà als evangelis: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”. Res de nou: el seguiment és determinant. Encara més: afegeix dues paràboles concises: l’un que pretén aixecar obra, una torre per fer-ho més clar, i no pot acabar l’obra amb la riota dels veïns. Més encara, es tracta -l’altre- de fer la guerra i veient que té les de perdre negocia la pau abans de començar-la.... Tot per insinuar a les clares que abans de dir que sí a coses d’entitat superior que promouran un futur definitiu, caldrà fer un discerniment capital ja que és tracte de les determinacions definitòries. No podem dir que sí, quan ens les juguem a una carta, si no posem temps per pensar bé els compromisos que són “de per vida”. Això ens porta a plantejar-nos pros i contres, capacitats o no, de les que demanen no precipitar-nos. No ens hem de decidir a cop de sentiments per més afalagadors que ens puguin ser i aparèixer. Caldrà pensar bé amb què comptem. Veure la consistència de les motivacions, quina resiliència podem oferir-nos-la, quina capacitat de resistència. No és una vel·leïtat la que ens pot portar a dir un sí incondicional, a comprovar abans els pros i els inconvenients. Ser “deixeble”, no genèricament, sinó en primera persona. Això no és comportable a instàncies nues, cal prendre motius determinants, cal pensar en plural, en concomitàncies de grup, comunitàries. Cal tenir una fe en Déu i en la seva gràcia sostinguda. Determinacions d’aquesta mena o són una temeritat o bé caldrà prendre espais processuals. No podem dir que sí i anar després rebaixant la càrrega mica a mica. I quedar-nos en un bluf o en mitges tintes. Cosa habitual, ho dic per mi...

                                               Anem, doncs, a la crida amb que el Sínode ens alliçona i que és talment el que el text evangèlic d’avui i que en les coordenades sinodals se’ns planteja en els números 79-86. Llegim-los a poc a poc, perquè la qüestió s’ho val i perquè sense la perspectiva d’un procés en curs no l’encertaríem. Tot el Sínode ens recau en aquesta modalitat de presa de decisions. Tot el conjunt i les diferents parts s’articulen per poder plantejar-nos el que demana de posar-nos-ho com a final d’un principi, que no és més que això tan precari, però substancial: decisió iniciada... Plantegem-nos la crida concreta que diu de “Tirar les xarxes” Cal prendre el text a què fa referència aquest tirar les xarxes que trobem en Joan 21, 5-6. “Jesús (ressuscitat) els digué. “Nois, no teniu res per menjar?” Li van contestar: “No”. Llavors els va dir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Ho van fer així i ja no la podien treure de tant peix com hi havia”. Abans de qualsevol comentari posem la indicació de tot aquest apartat sinodal: La conversió dels processos. No perdem de vista que parla de processos, de coses que es van determinant a través de metodologies d’ampli abast i que no es poden fer a la lleugera. Llegim al número que posa en viu l’escena bíblica i consideracions sinodals que suposen tema i forma d’arribar a un possible “engatjament personal i comunitari” a la vegada, que s’anirà explicitant número darrere número. Llegeixo: “La pesca no ha donat fruits i ara ja és el moment de tornar a la riba. Però ressona una veu amb autoritat, que convida a fer una cosa que els deixebles no haurien fet tot sols, el que indica una possibilitat que els seus ulls i la seva ment no reeixia a intuir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Al llarg del procés sinodal, hem buscat escoltar aquesta veu i acollir tot el que ens deia. En la pregària i en el diàleg fratern, hem reconegut que el discerniment eclesial, la cura dels processos de presa de decisions i el compromís de donar compte de la pròpia actuació i d’avaluar el resultat de les decisions preses, són pràctiques amb les quals responem a la Paraula que ens indica els camins de la missió”. “Aquestes tres practiques estan estretament entrellaçades. Els processos de presa de decisions necessiten el discerniment eclesial que requereix l’escolta en un clima de confiança, que sostenen transparència i rendició de comptes. La confiança ha de ser mútua: els qui prenen les decisions han de poder confiar i escoltar el poble de Déu, que al seu torn ha de poder confiar en qui exerceix l’autoritat. Aquesta visió integral posa de manifest que cadascuna d’aquestes pràctiques depèn de les altres i les sostenen, al servei de la capacitat de l’Església per desenvolupar la seva missió. Comprometre’s en processos de presa de decisions, basats en el discerniment eclesial i assumir una cultura de la transparència, de la rendició de comptes i de l’avaluació requereix una formació adequada no només tècnica, sinó capaç d’explorar-ne els fonaments teològics, bíblics i espirituals. Tots els batejats necessiten aquesta formació al testimoni, a la missió, a la santedat i al servei que posa en relleu la coresponsabilitat.  Pren formes particulars per als qui exerceixen encàrrecs de responsabilitat o al servei del discerniment eclesial”.

                                               “Per a promoure relacions capaces de sostenir i orientar la missió de l’Església, és una necessitat prioritària exercir la saviesa evangèlica que ha permès a la comunitat evangèlica de Jerusalem segellar el resultat del primer esdeveniment sinodal amb les paraules: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut “. És el discerniment que podem qualificar com a eclesial, en tant que exercit pel poble de Déu en vista a la missió. L’Esperit, que el Pare ha enviat en el nom de Jesús i que ho ha ensenya tot, guia els creients en tot moment “a la veritat sencera”. Amb la seva presència i la seva acció contínua, la “tradició que arrenca dels apòstols, progressa en l’Església”. Invocant la seva llum, el poble de Déu, participant de la funció profètica de Crist, “procura discernir en els esdeveniments, en les exigències i en les aspiracions en les quals participa junt amb els altres pobles del nostre temps, quins són els veritables signes de la presència o del pla de Déu. Aquest discerniment fa servir tots els dons de saviesa que el Senyor distribueix en l’Església i està arrelat en el “sensus fidei” comunicat per l’Església a tots els batejats. Amb aquest esperit s’ha de tornar a comprendre i reorientar la vida de l’Església sinodal missionera”.

                                               “El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança  mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu. Mai no és l’afirmació d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma d’opinions individuals; cadascú, parlant segons la seva consciència, s’obre a escoltar el que els altres comparteixen en consciència, per tal de cercar reconèixer junts “què diu l’Esperit a les Esglésies”. Preveient l’aportació de totes les persones implicades, el discerniment eclesial és alhora condició i expressió privilegiada de la sinodalitat, en la qual es viuen juntes comunió, missió i participació. El discerniment és tant més ric com més s’escolta tothom. Per això és fonamental promoure una àmplia participació en els  processos de discerniment amb una cura particular de la implicació d’aquells que es troben al marge de la comunitat cristiana i de la societat”.

                                               Tornem per última vegada a l’evangeli d’avui que pressuposa el discerniment d’una presa de decisió liminar que és la de tot batejat si vol ser conseqüent amb la crida essencial a ser deixebles en la radicalitat personal per a la qual estem nus i emplaçats a respondre a la proposta que ha de marcar en nostre present de fe i d’esperança i de futur, perquè l’amor de Déu respecte de cadascú de nosaltres té dimensions d’un futur definitiu. Ser una cosa inaudita en la Resurrecció de Jesús que entronca les nostres vides en la seva i per segles i segles. Amén. L’experiència ens diu que l’haurem de posar a les balances una i altra vegada per fer-la sostenible i re-‘discernida de tant en quant. Som el que som i no hi ha massa determinacions que no s’hagin de refer per anar-les consolidant, sabent d’altra banda -i és la bona- de que com diu sant Agustí: “tot  és GRÀCIA”. I ho corrobora aquest text que m’és estimat per sobre de tants d’altres: “La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim” (Efesis 1, 3-14).

 P. Josep Mª Rierola

Diumenge XXIII de durant l’any, que aquest 2025 és Sant. 7 setembre.  Sabadell

( PS: Si tinguéssim a mà i com a referent ara com ara “Per una Església sinodal: Comunió, participació, missió” Document final, no hauríem de transcriure com faig sovint els números enters, que aleshores quedarien citats només amb números escarits. Perdoneu que us faci aquesta invitació a adquirir-lo i així faríem menys feixuc la tramesa del que us lliuro amicalment.  Gràcies )

Homilia del diumenge 31 d'agost del 2025

                                    DE  L’HUMUS  VENIM...

                                               Aquest és el nostre origen, i no ho dic amb menys teniment, sinó tot el contrari: som naturalesa! Amb ella hem de ressorgir. Aquesta és la nostra ascendència última que vol dir la primera. Cal també no perdre de vista que la compartim amb el mateix Mestre d’Humanitats, Jesús, que ens ensenya precisament amb el seu exemple a valorar la realitat que vivim i som i la convivència que compartim els humans. Creats a imatge i semblança de Déu, no gens menys! La crida de la terra és el gran desvetllador que ens agermana amb la naturalesa i que ens descobreix els valors consistents que ens fan persones. Tota aquesta identitat ens introdueix en la lliçó sapiencial que avui se’ns fa ineludible, si llegim els texts de la Missa. Comencem per la primera lectura que és un himne al seny i a la saviesa, dit amb sorpresa, talment de la virtut i l’actitud de la humilitat. No la vull trair, posant-la en majúscula. La maduresa humana comporta saber-nos esdevinguts discrets, modestos, humils, en una paraula. La humilitat és, al meu entendre, el valor humà per excel·lència. Costa ser senzill, obert, assenyat, proper, empàtic. Cal haver passat per tots els “auto-“egos” inflats, per arribar a aquest estat primordial de ser autènticament nosaltres mateixos, en claredat, lucidesa i realisme; saber “ser”, sense necessitat de fer-nos valdre ni d’aparentar, ni de demanar que ens diguin el que no som, ni el que valem. Tots en el curs del madurar, i això pot comportar creixences, sabem però també dels nostres límits i limitacions. No som centre de res, afortunadament! La lectura dels escrits “sapiencials” (=dels savis) hauria de ser una lectura obligatòria per a tota formació, tant d’infants com d’adults; més d’aquests últims preferentment, perquè l’experiència de la vida ens porta a entendre’ns adequadament; i si hem crescut ponderadament -que vol dir raonablement i emotiva-, sabent discernir el viure i sobretot el conviure, sabent posar a les balances del propi coneixement tant el raonament com l’emotivitat en parts complementàries; i també del coneixement dels altres, amb els quals no hem de perdre de vista que som germans, que són el deliciós “nosaltres” que ens acompanya en el camí de la vida més del que creiem. Tota llengua, tota cultura ha generat una “paremiologia”, un refranyer, on es condensen les experiències decantades dels qui saben viure-conviure amb el mestratge extret de les pròpies i alienes “pàgines viscudes”. L’humil té guanyada la partida de la vida a l’avançada. Una condensació primera hauria de ser, sense anar més lluny el “Manual d’urbanitat”, el prescriptor de les “Bones relacions”. Avui estem en uns dèficits en aquest sentit que són d’alarma social. No podem conviure sense aquesta arborescència de “modes” i maneres i de saber viure sense estridències i amb la suavitat del saber “estar” i “ser”; i que et trobin a faltar quan no hi ets, pels petits serveis del saber fer agradable i joiós el nostre capteniment i la promoció del benestar comú, convivint agermanant-nos. Només veient l’addicció a  la violència i la ruda agressivitat, paleses en les polítiques com mai i els tremendismes que es poden veure als mitjans, un voldria viure molt més en una relaxada solitud que no pas trobar-se enmig de vides desnortades, desmarxades i de mal pair i pitjor conviure...

                                                Recordo unes pàgines de Don Quixot que em van semblar d’autèntic florilegi: El Cavaller blasma en Sancho perquè només parla encadenant refranys l’un darrere l’altre, i ho fa també ell mateix sense ni adonar-se’n en una hilarant gerga de refranys tots dos. “Sensacional, humà tanmateix!”.

                                                A l’evangeli d’avui Jesús, invitat a compartir taula amb un dels principals fariseus i en advertir que un seguit de fariseus anaven possessionant-se en els millors llocs i que l’estaven observant, Jesús discretament va posar a consideració una paràbola sobre les ganes de lluir-se i acaparar els millors llocs. L’hem sentida i m’excuso de tornar-la a dir. Una bona “repassada”, amb conclusió mayèutica: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit”. Suposo que la diria amb una actitud benvolent i amb to d’aquell qui no vol ferir... Després en ve una altra de paràbola, aquesta, dirigida al senyor que el convidava, i amb més senzillesa en pronunciar-la posava el tema de convidar els qui no tenen ni per tornar-te l’agraïment per no tenir res per fer-ho, llevat d’expressar-ho de paraula, amb tot el tacte possible. Donar sense esperar cap recompensa és la filigrana del donar. Això ens obre als àmbits del donar graciosament, és a dir en l’àmbit del que significa el do –dic do, i m’hi recolzo a gratcient!- de l’amor, del donar, bo i donant-se tot un mateix. Aquests dies passats hem llegit en les litúrgies de sant Bernat, i en la de sant Ramón que incloïen uns texts que m’inviten ambdós a posar-vos unes línies que les trobo excepcionals: Bernat, així s’explica: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell, el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar”. El nostrat Ramón Llull condensa en els seus llibres: Proverbis de Ramón i Mil proverbis: “Caritat no et lliga costretament, mes amb llibertat, Caritat ella mateixa costreny a amar, no que sia costreta. Totes les altres virtuts serveixen caritat, i ella es dona. Caritat, de fortalesa enforteix són amar. Caritat multiplica tant creença, que no tem argument. Caritat multiplica tant esperança, que no tem fretura. Caritat no ment i hi ha en si mateixa son compliment. Aitanta caritat pots haver com pots voler. Més val caritat en ta voluntat, que tots tos mèrits. Foll és qui sense caritat cuida ser estimat”.

                                                Empesos amb aquesta profusió d’invitacions a ser humils i, per tant, a viure estimant, recalarem en traduir-les en els texts del Sínode: “L’espiritualitat sinodal que sorgeix de l’acció de  l’Esperit Sant i requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la conversió del cor. Com ha afirmat el papa Francesc l’Esperit Sant és guia segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè Ell parla en tots i en totes les coses. Una espiritualitat sinodal també exigeix ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat a perdonar i ser perdonat. Acull amb agraïment i humilitat la varietat de dons i de les tasques distribuïdes per l’Esperit per al servei de l’únic Senyor. Ho fa sense ambició o enveja, ni desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments que Jesucrist que, “es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau”. En reconeixem el fruit quan la vida quotidiana de l’Església està marcada per la unitat i l’harmonia en la pluriformitat, Ningú no pot seguir sol per un camí d’espiritualitat autèntica. Necessitem suport, inclosa la formació i l’acompanyament espiritual, com a individus i com a comunitat”. (n 43).

                                                Com sempre posem el cor en la pregària de la Col·lecta que ens ajudarà a viure la humilitat en l’amor i l’amor en la humilitat : “Déu omnipotent, tot el que és bo ve de Vós, sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom, i nodriu tot el que és bo en nosaltres, fent més viva la nostra pietat*, i conserveu-ho amb sol·licitud amorosa”. Les oracions van sempre dirigides a Déu Pare que ens estima i conclouen amb la doxologia a la Trinitat. Cal que aquesta ho sigui veritablement. En les coses que les diem sovint, àdhuc pretesament pregant, hi ha el perill cert de rutinització. Ho dic per pròpia experiència.

                                                 * Pietat és un terme de l’Antic Testament que va més enllà del què entenem per una pietat d’ajuntar amb sentimentalismes de dubtosa qualitat les mans pels palmells. És la relació amorosa amb Déu Pare que -valgui l’expressió- amoroseix, entendreix el tracte, les actituds misericordioses de fons d’un que tot ho creu, tot ho espera i tot ho viu en referència clara, sostinguda, amable en Déu i en els germans.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXII de durant l’Any Sant 2025, 31 d’agost.  Tàrrega

Homilia del diumenge 24/08/2025

                          CAMÍ  DE  PUJADA  A  JERUSALEM

                                               És l’evangelista Lluc que organitza gairebé la  meitat de la seva narració evangèlica, posant com a fil conductor de la missió evangelitzadora del Mestre amb aquesta inconcreta entrada que avui llegim: “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava”. Hem de pensar que la sort dels seus ensenyaments devia ser desigual, més no fent-hi recalada d’una certa quantitat de temps. Més d’una vegada s’havia lamentat de que no sempre ni de bon tros, la gent com ho donava entenent, poso per cas de la paràbola del “Sembrador i la llavor” amb desigual eficàcia. Normalment era una predicació que era de caire ple de novetat i exigent i que la gent prou que l’escoltava agradosament, però els resultats eren minsos i precaris. Essent un poble religiós, denotaven sovint l’exigència i no ens ha de sobtar que com s’expressa un innominat li faci al Mestre la següent pregunta: “Senyor, són pocs els qui se salven? Jo que ja compto amb una quants anys em trasllado als anys de cristiandat a casa nostra i comprenc la visió dita en negatiu de “ser pocs els que se salven”. Nosaltres teníem una visió bastant similar. Sempre era el pecat el qui sotjava i forjàvem expressions com aquesta: “Que Déu et trobi confessat” i altres similars on l’infern a témer era més peremptori que no pas el cel, al qual podíem aspirar, i més es parlava de pecats (així en plural amb especificacions de gènere i circumstanciats”). “Estar en gràcia” era més que res un haver-se confessat. Són experiències-relíquies que les portem en l’imaginari de temps que a Déu gràcies foren... Ves a saber si per altres de millors?

                                               Mireu la resposta de Jesús; és talment un gir i a més, automàtic: Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, de la qual ja n’havia parlat abastament com ho podem llegir al Sermó de la Muntanya que ens és narrat per Mateu: “Els dos camins”. L’un el de la porta estreta i de dificultós accés. L’altra es espaiós i de fàcil transitar. Alguna vegada parlava de la dificultat, per dir-ho ben metafòricament, d’un camell per entrar pel forat d’una agulla! “Us asseguro que molts voldran entrar per la porta estreta i, forcejant, no hi podran entrar. Ara es transmuta l’escenari que és ben plàstic i que ja havia fer servir en una altra ocasió, però en contexts ben diferents: Ara ens trobem que demanem que ens deixin entrar a una casa que és la del final del camí transcorregut, que suposa la entrada final, sospesades les alforges. Truquem nosaltres ben personalitzadament. És un trucar assertivament, com si tinguéssim drets adquirits perquè “som de la colla”: Senyor, obriu-nos!”. No ho veieu que estàvem a peu d’obra, tantes i tantes vegades. De dins estant: Amb veu de reprovació i categòricament: “No sé d’on sou. Desconeguts! Indocumentats: Ep, això no! No podeu oblidar que menjàvem i bevíem amb vós  i ensenyàveu pels nostres carrers. Som de la “Colla”. No sé d’on sou, lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal. Sentència definitiva i demolidora. Som dels “creients”, dels que anàvem a Missa i que “anàvem fent, sense massa convenciment...

                                               A paràgraf següent s’evidencia que estem als moments definitoris de la nostra fe i de les nostres obres. Posa en flagrant contraposició la sort desigual patentitzada amb la preclara figura de ser presents en escena “Abraham, Isaac i Jacob amb tota la plèiade dels profetes. Estem en el Regne de Déu, tant i més que s’hi asseuran gent dels “quatre punts de l’horitzó”. Ells, tots ben asseguts a les taules dels elegits. Abans de la firma –és un dir- encara ressonarà  aquesta rúbrica: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i primers els qui llavors seran darrers”. Ens hem de de mullar amb una explicació de tot plegat que ens sigui lliçó preventiva, que vol dir que encara hi som a temps. Tot venia de la pregunta inicial: Són pocs -així en negatiu- els qui se salven?

                                               Jesús acostumava a posar aquestes escenes de final de trajecte (altrament dites escatològiques) com a medicina preventiva. Volia que ens situéssim nosaltres com a coprotagonistes i entenguéssim les lliçons corresponents a l’avançada. En aquesta escena d’avui és subratlla que no n’hi ha prou de fer un  camí a mitges tintes, Una pretensió de ser-hi i no ser-hi, que no ens “salvarà” el fet de –deixeu-m’ho dir- de l’adscripció a una –diguem-ne- la pertinença una cultura religiosa ambiental com en temps del “nacionalcatolicisme” amb lligams més aviat difuminats. La FE o porta a un procés d’identificació amb Jesús en la seva persona, que ens assevera que Ell, Ell mateix és “el camí, la veritat i la vida” i que a més Ell és la “porta” que condueix les ovelles a les prades ubèrrimes,

                                               Aquests últims diumenges ens han portat a dues coses: la primera és que el “canvi de vida” que suposa la Fe és processual, que no es fa d’un dia per un altre i segona que podem comptar amb la seva Gràcia, dit d’una altra manera, que compartim amb Ell mateix el desig i la compleció d’una vida cada vegada més evangèlica. Del gairebé “tot és pecat” al sublim “tot és gràcia”, No podem “jugar” com si tot depengués de nosaltres mateixos, Ara, el “Nosaltres” l’hauríem de posar en una majúscula, car hi està compromès Ell, el Mestre en primera instància. Això és FE: Ell que ha iniciat el camí, Ell mateix el portarà a terme, ajudant els nostres titubejos.

                                               Cal fer una lectura adequada de la segona lectura. No ens deixem abatre per la contundència de la paraula “correcció” que surt per tres vegades. Cal llegir-la com a feta per un pare que insinistra el seu fill. Aquest tracte és per a un entrenament i per “collir-ne en pau el fruit d’una vida honrada”. Cal enrobustir els nostres peus. Parla també de posar energia a les nostres mans perquè no es deixin anar i que els genolls no ens facin perdre l’equilibri... Tot això emmarcat per les paraules paternals: Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, perquè Ell repta aquells qui els estima.                                              

                                               La Col·lecta com sempre és confortadora: “Oh Déu, que uniu els cors del fidels en un mateix anhel, concediu al vostre poble que estimi allò que maneu i desitgi allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, posem el cor on es troba l’alegria veritable”. 

                                               Trobo en el nostre document del Sínode la lletra i la música que ens fa caminar esforçadament i amb la plena convicció de que amb nosaltres fa camí el Mestre i que ens acompanyen sortosament tots els “sinodals” amb els qui anem configurant una “comunitat” en aquest camí de comunió-participació-missió. “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església... A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no es però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist, i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la FE”...(n. 142)  Una de les peticions que han sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junts homes i dones, laics, consagrats, ministres ordenats i candidats al ministeri ordenat, permetent així créixer  en el coneixement i estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora. A més a més, no s’ha de passar per alt la contribució que les disciplines pedagògiques poden fer a l’elaboració d’itineraris de formació ben orientats, atents als processos d’aprenentatge en l’edat adulta i acompanyament de les persones i de les comunitats. Per tant, hem d’invertir en la formació dels formadors”. (n. 143)

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XXI d’agost de l’Any Sant 2025.  Tàrrega

Homilia del diumenge 17/08/2025

                        JESÚS,  PROFETA  DE  SI  MATEIX

                                               La imatge que ens dona l’evangeli d’avui sembla contrastant amb la de -tot just- la del diumenge passat, en què amb aquell assossegador “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”, amb tot,  ja deixava entendre Jesús que no seria un Regne de gaubança ni de facilitats, com és d’entreveure, bo i demanant la venda dels propis béns com a urgència per a la missió i identitat, presentant la pròpia vida com una espera sontinguda pels seus domèstics-criats pel retorn de l’amo de les noces, no res menys...

                                               Avui Jesús se’ns presenta en persona i missió com un veritable profeta, del tall dels de l’AT, presentant-se ell mateix amb missió de radicalitat divisiva i accentuant les manifestacions tallants. Ell mateix es presenta com un “atiador” del foc del “viure ardent”; també com un desig de sotmetre’s a la mort com un baptisme, utilitzant expressions similars ja del profeta Miquees.  Aquesta figura de Jesús com a  profeta ja la podem rastrejar a partir de la presentació de Jesús nadó al Temple quan Simeó després de beneir Déu per haver pogut veure en Ell “la llum que es reveli com a Salvador”, i després dirigint-se a la Mare, Maria, li digué: “Aquest Infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”. I com si amb això no fos prou, en l’escena del retrobament de Jesús en el Temple, després de buscar-lo amb ànsia els respongué: “Per què em buscàveu?  No sabíeu que jo havia d’estar a la casa del meu Pare”.  Lluc posa aquest comentari: “Però ells no comprengueren aquesta resposta”. Tornats a casa, la seva mare conservava tot això en el seu cor. Preludis de la divisió familiar de què parla Jesús en l’evangeli d’avui. En efecte, en trobareu ressò quan els seus volen portar-lo a casa, perquè el creuen pertorbat...

                                               Noteu que en el petit fragment de l’evangeli surten tres vagades “He vingut... com a expressió de la convicció profètica que tenia amb termes forts i contundents: foc ardent, baptisme=mort, divisió. Tot això indicant que es tenia per profeta. Jesús és el model de creient i la menció que fa de l’atropellament del profeta Jeremies colgat viu en un pou fangós ja ens el fa preludiar tot i que en el salm responsorial ja hi tenim un ressò de la situació del profeta Jeremies ressaltant-ne la confiança: M’ha tret fora del fang, del llot on em moria, ha posat els meus peus sobre la roca i m’hi sento segur”. Aquesta confiança amb el seu Pare ens el mostra com a model: “Tinguem la mirada fixa en Jesús que ha obert el camí de la Fe i el duu a terme... Ell acceptà el suplici de la Creu. “Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang”. 

Una invitació a pensar a tenir-nos i sentir-nos també nosaltres com a profetes, amb la mirada fixa en Jesús. Corroboració que la tenim en el número 20 de les determinacions del Sínode: “Crist és la llum dels pobles” i aquesta llum resplendeix en el rostre de l’Església, encara que marcada per la fragilitat de la condició humana i de l’opacitat del pecat. Ella rep de Crist el do i la responsabilitat de ser el llevat eficaç dels lligams, de les relacions i de la fraternitat de la família humana, donant testimoni en el món del sentit i la meta del seu camí. Avui assumeix aquesta responsabilitat en un temps dominat per la crisi de la participació -és a dir, de sentir-se part i actors d’un destí comú- i per una concepció individualista de la felicitat i de la salvació. La seva vocació i el servei profètic (cf. LG 12) consisteix en testimoniar el projecte de Déu d’unir en Ell mateix tota la humanitat en la llibertat i en la comunió. L’Església, que és “el Regne de Crist present  ja en el misteri i “és el germen i l’inici d’aquest Regne a la terra”, camina, per això, juntament amb tota la humanitat, comprometent-se amb totes les seves forces per la dignitat humana, el bé comú, la justícia i la pau i anhela el Regne perfecte, quan Déu serà “tot en tots”. Tenim també el número 57 que raona semblantment: “Els cristians personalment o de forma associada estan cridats a fer fructificar els dons que l’Esperit atorga en vista al testimoni i a l’anunci de l’Evangeli. Els carismes que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. A la comunitat cristiana,  tots els batejats estan enriquits amb dons a  compartir, cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l’única crida baptismal a la santedat i a la missió. La varietat de carismes, que té el seu origen en la llibertat de l’Esperit Sant , té com a finalitat la unitat del Cos eclesial i la missió en els diferents llocs i cultures. Aquests dons no són propietat exclusiva de qui els rep i els exerceix, ni poden ser motiu de reivindicació per a ells mateixos o per a un grup. També, amb una adequada pastoral vocacional, aquests  estan cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions”. Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l’Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l’Esperit, el Poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió”.

                                               Què en penses tu i com et pots sentir cridat a fer la pròpia i personal contribució a la missió “ara i aquí?”. Recorda els testimonis del “gràcies a la FE”, el primer dels quals el tenim en la FE viscuda per Jesús que ens ensenyen com hem de viure la FE, i, “sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada”. No ho deixis per demà. Jesús espera resposta ineludible i generosa, recordant l’evangeli del diumenge passat, on llegíem: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”, Tu se’ns altre!

 P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XX de durant l’any, 2025 que és sant. 17 d’agost. Moià

 PD. Celebrant la festa de l’Assumpció de Maria quan escric aquestes ratlles em permeto incloure en honor de la nostra Mare aquest número 29 que ens il·lumina el nostre camí sinodal: “En la Mare de Déu, Maria, Mare de Crit, de l’Església i de la Humanitat, veiem resplendir a plena llum els trets d’una Església sinodal,  missionera i misericordiosa. En efecte, Ella és la figura de l’Església que escolta, prega, medita, dialoga, acompanya, discerneix, decideix i actua. D’Ella aprenem l’art de l’escolta, l’atenció a la voluntat de Déu, l’obediència a la seva Paraula, la capacitat de recollir la necessitat dels pobres, el coratge de posar-se en camí, l’amor que ajuda, el cant de lloança i l’exultació en l’Esperit. Per això, com afirma Pau VI, “l’acció de l’Església en el món és com un perllongament de la sol·licitud de Maria”. Una fervent síntesi del que és el Sínode, exposat amb una mà de mestre sapient. Un en llegir-ho sent l’aroma maternal de Maria. “Déu vos salva, Reina i Mare de misericòrdia; vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salva!”

Homilia del diumenge 10 d'agost del 2025

                         TRANSFIGURATS  TOTS   EN  CRIST

                                               Escric aquestes ratlles precisament en el dia, entre setmana, de la Festa de la Transfiguració del Senyor i això m’empeny a transcriure-us la Col·lecta d’aquesta diada (que ja sabeu que em tenen el cor robat les oracions inicials de l’Eucaristia, perquè són una síntesi de la commemoració corresponent, que harmonitza amb condensació precisa (oració-pregària sempre dirigida al Pare) amb el contingut dens de la celebració litúrgica del dia. Us la poso perquè la pugueu assaborir a plena joia per aquest Esdeveniment singular de la vida de Jesús. Llegiu-la pausadament com s’ha de fer: “Oh Déu, en la Transfiguració del vostre Unigènit, vau confirmar els misteris de la FE amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar de manera admirable la nostra condició de fills; feu que escoltem la Veu del vostre Fill estimat i esdevinguem hereus de la Glòria amb Ell”. Respiro profundament, perquè estic tocant el nucli primacial de la meva i vostra FE                                             

                                               Us resumeixo el fet narrat per l’evangelista Lluc per tal de poder contextualitzar-lo, i així poder-lo com reviure i compartir-lo amb els tres deixebles que en foren astorats testimonis. El mestre se’ls va emportar a la muntanya del Tabor, -ara esdevinguda típica i tòpica en el nostre argumentari evangèlic pels fets esdevinguts, excepcionals, gairebé únic, llevat d’un fet similar, ocorregut en el Baptisme de Jesús, a mans beneïdes de Joan Baptista. Es posà a pregar com tenia per costum (d’altres ocasions de la seva pregària no en tenim estimable constància, a excepció de la dramàtica pregària, hores abans de la  seva passió a Getsemaní). Fet que aixeca una emotivitat de simpatia i comunió a la nostra FE comuna! Els tres deixebles que foren escollits com a testimonis, igual que a Getsemaní, es quedaren ensonyats i, en aquestes, ens narra Lluc que de cop i volta “Es trasmudà l’aspecte de la cara i el seu vestit (del Mestre). Es van aparèixer -també gloriosos com Jesús- Moisès i Elies, grans epígons del poble jueu: Moisès com a legislador i Elies representant els profetes. “Parlaven del seu traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem...” Aquesta era la lacerant conversa que portaven els tres. De resultes del fulgor, els tres deixebles es desvetllaren i, atònits, veieren la Glòria de Jesús i del dos grans personatges, també envoltats de glòria. En anar a fer el gest d’acomiadar-se, Pere, primari com era de dalt a baix, li surt de trascantó a Jesús, dient-li: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a Vós i una altra per a Moisès i una altra encara per Elies”. Lluc es permet aquest incís: “Parlava sense saber què es deia”. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí, ells s’esglaiaren en veure que entraven dins del núvol i des del núvol estant una veu digué: “Aquest és el meu Fill, el meu Elegit; Escolteu-lo”. El núvol era el signe de la Presència de Déu Pare. Així que la Veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol”. No sabem què es van dir després d’aquesta teofania memorable. El cert és que van guardar el fet en secret, fins després de la Resurrecció, a prec de Jesús.

                                               He volgut referir aquesta teofania, en part per deixar-ne constància del fet, també perquè ens confirma en la FE en Jesús i la seva missió salvadora. De fet aquest dia celebren la seva onomàstica els que porten el nom de Salvador. Festa aquesta molt celebrada en l’Església Ortodoxa amb el millor dels criteris evangèlics. Per aquest motiu no l’he volgut silenciar, també perquè entronca molt ajustadament amb les lectures d’aquest diumenge, centrades precisament en la FE on, en la segona lectura, se’ns posa uns incisos de la Carta als Hebreus on consta bellament la definició de la FE on amb un to solemne se’ns diu: “Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. A continuació i sota un potent “gràcies a la FE” va posant tot un enfilall de Patriarques de l’Antic Testament que “van creure en la fidelitat de Déu a les promeses que els havia fet des d’Abraham als descendents seus”. “Tots aquests, citats (i per escurçar en canta i conte molts més que podeu llegir al Nou Testament: He 11, 1-19) tots moriren en la FE, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho”. Acaba afirmant: “Gràcies a la FE”, “Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses”. Déu havia dit d’ell: “per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrar el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat”. 

                                               Ara és el moment de Gràcia, en grec Kairós, per posar-vos la Col·lecta del diumenge d’avui on podrem ajuntar els dos episodis, tan el de la Transfiguració com el d’Abraham que confià amb una fe superlativa, citada als evangelis com una FE modèlica, única, a semblança de la de Jesús, que com a Home tenia una FE filial, privilegiada, amorosa i cruenta, amb el Pare, en entrar en l’angoixa del destret d’oferir-se per un lliurament total d’home diví per a redimir tots els pecats i obrir-nos a la vida divina: “Déu totpoderós i etern, que, pel mestratge (no gens menys!) de l’Esperit Sant, gosem invocar amb el nom de Pare (recordeu l’evangeli de diumenge passat sobre el “parenostre”); feu que l’esperit (diu esperit: l’actitud de FE) de fills (a l’evangeli d’avui llegirem “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”) creixi sempre en els nostres cors, a fi que un dia puguem entrar en l’heretatge promès”. Quina entrada més reconfortant a l’evangeli d’avui, tan consonant amb el salm responsorial!: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.  Amb la tornada: ”Feliç el Poble que el Senyor s’ha escollit per heretat”. Mireu quina dolçor, quina confiança no ens dona l’evangeli!: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “No tingueu por*, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”. Senyor “gràcies a la FE” jo soc un escollit més, per gràcia. “Vetlleu, estigueu a punt” (que el meu vetllar sigui una gràcia també de l’Esperit Sant, mestre i guia, com hem après en les Disposicions Finals del Sínode: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la història: la Resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font  de la veritable llibertat, el fonament  de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu (recordeu la Transfiguració i la glorificació fulgurant en la seva cara i també la Resurrecció prefigurada al Tabor!) i el destí últim de l’home” (al·lusió al final de la col·lecta d’avui!). “Feliços els criats-domèstics que l’Amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada”.

                                               Sant Pere, ja curat dels seus “impromptus”, en les seves cartes ens anomena a tots els creients “domèstics de la FE”, ja en la “cleda-casa” del seu amo que -com a l’evangeli- tots som els criats-domèstics, esperant la tornada “de la festa de noces”. “El fill de l’Home vindrà a l’hora menys pensada...” Pere, el gran Pere d’abans! amb les seves sortides que sempre ens alliçonen per via “reversa” moltes vegades, li pregunta: “Senyor, aquesta paràbola ¿la dieu per a nosaltres o per a tothom?”. La resposta sobrevola la pregunta: “ Qui és l’administrador fidel i prudent... Dóna’t tu mateix la resposta, ve a dir-nos. 

                                               Al número 115 de les disposicions del Sínode hi trobo una referència que ens va bé, aplicada a tots els deixebles missioners, (tu i jo, i junts formant comunitat) que s’expressa així: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi el que costi, la imatge de la casa evoca  possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és casa comuna, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació. Escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també Poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat  a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera. 

                                               “Eixamplar la tenda”, perquè tothom trobi casa-cleda, i la FE ens porti a saber-nos criats-domèstics de la casa. En el fons només se’ns demana de ser fidels a la pròpia crida i “gràcies a la fe” estar frisosos i tenaços a la vegada, a  l’esperada segura de la vinguda de l’Amo, Senyor de les nostres vides, guanyades en el transcurs de la vida, missatges, lliurament , mort i resurrecció del Senyor, ja glorificat en el Baptisme i en la Transfiguració de Jesús i la nostra que n’és la sublim conseqüència que, en l’evangelista Joan (Jn 17ss), Crist ens diu amb tracte, com amb no dicible sorpresa ens diu al cor: “no servents sinó amics”. Esperant per una FE vetllada, amb un  amorosament pensament emotiu i sostingut fins i tant “que puguem entrar en l’heretatge promès” com augura la col·lecta d’avui. I podem concloure com se’ns diu en el llibre de la Saviesa: “Després entonarem per primera vegada els cants de lloança dels Pares”, els del NT.

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge XIX de durant l’any que és declarat sant, 10 d’agost Moià

 PD: *No tingueu por, expressió usual en Jesús. El contrari de la por és l’amor, no l’audàcia. Aquests dies estic llegint com ho faig habitualment i m’he trobat amb aquest apunt: “El règim neoliberal és un règim de la por. Fa que les persones s’aïllin convertir-les en empresàries de si mateixes. La competència indiscriminada i la pressió per a rendir debiliten la comunitat cada cop més. L’aïllament narcisista genera solitud i por. La nostra conducta està cada cop més marcada per la por: por a fracassar, por a no estar a l’altura del que un espera de si mateix, por a no poder mantenir el ritme o por a quedar-se despenjat. Precisament aquesta por ubiqua és un motor que fa que augmenti la productivitat. Ser lliure significa no  estar sotmès a pressions. Tanmateix, en el règim neoliberal és la mateixa llibertat la que les crea”.

No és massa correcte recomanar un llibre. Jo he fet sort de poder-lo llegir aquests dies. El llibre: L’Esperit de l’esperança. Byung-Chul Han.

Recordeu per Jesús el revers de la por és saber-se estimat i “fer igual”

Homilia del diumenge 3 d'agost del 2025

                                   TENIR  O  ÉSSER?

Avui donarem la paraula a un bon amic de fa molts anys i que des de la seva perspectiva d’home de grandíssimes humanitats ens feu el regal de parlar del tema de l’evangeli d’avui amb solvència plena. Bo i agraïnt-li el favor farem un repàs del que ens insinuï. És d’Erich Fromm i del seu llibre: Tenir o ésser? A les acaballes ens fa un llistat per fer-hi un discerniment. Pertany al capítol VIII: “Les condicions de la transformació i les característiques de l’Home Nou: La funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou, l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:

·        -.Disponibilitat a renunciar a totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.

 -.Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe en el que un és. En la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions.

·        -.Acceptació del fet que ningú i res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida. Però que aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició de la plena activitat consagrada a la coparticipació i a interès per als altres.

·        -.Ésser realment presents en el lloc en què ens trobem.

·        -.La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar.

·        -.Amor i respecte per la vida en totes les seves manifestacions, amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el que és mort, sinó la vida i tot allò que pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.

·        -.Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions,

·        -. Viure sense adorar ídols i sense il·lusions, perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions.

·        -.Desenvolupament de la pròpia capacitat d’estimar, ultra que de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a sentimentalismes.

·        -.Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.

·        .Fer del ple creixement de si mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.

·        -.Adonar-se que, per tal d’assolir la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.

·        -.Ésser conscient, a més, que un creixement no és sa si no s’esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems reconèixer les diferències entre l’estructura com un atribut de la vida, i l’ ”ordre” entès com un atribuir de la no vida, de tot el que és mort.

·        -.Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats concretes, com a mitjà per a superar circumstàncies intolerables.

·        -.No enganyar els altres, però tampoc deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser innocent, no ingenu.

·        .Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també en el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix.

·        -.Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, de  sotmetre-la, explorar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de col·laborar-hi.

·        -.Fer pròpia una llibertat que no sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot entenent amb això no pas una munió de desigs o d’avideses de possessió, sinó una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.

·        -.Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer.

·        -.Adonar-se que només pocs individus han assolit la perfecció pel que fa a aquestes qualitats renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra versió del tenir.

-.Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui  quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer , puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no assolir, té escasses possibilitats de desenvolupar-se.

                                          No us alarmeu! Aquest no és un manual d’autoajuda que us canviarà seguint unes normes, sense ni adonar-vos-en. És un enfilall de consideracions, jo penso que sense més propòsit que fer-nos pensar i que entre totes les consideracions hi ha una convergència de propostes que dibuixen com una mena de poliedre de moltes cares, però que s’integren en un punt nodal, cèntric i donen una imatge de persona cabal, que sap anar per la vida amb pas continuat, sabent que no hi ha persona perfecte, però que tendeix a una manera d’entendre la vida que apunta a la felicitat del poc tenir i del gaudir-ne. No tancat en sí mateix en narcisismes que et fan perdre la visió del sentit i de l’aportació que puc fer als altres és l’autèntica manera de créixer i desposseïnt-se és el camí segur de la riquesa humana, feta per enriquir els nostres més propers, família, amics, sociabilitat que ens entorna i que ens compromet a tenir-la el més present possible.  He llegit i rellegit un llibre que ens diu que la gràcia pressuposa la naturalesa. Que si no hi ha una base de cultiu humà la gràcia no pot ser  efectiva. Mireu atentament la segona lectura que també parla de l’home nou en Crist. Això ens portaria molt i molt lluny. Pel cristià l’home nou és el que parteix del centre del poliedre on Jesús dona unitat, sentit, profunditat a tot el treball de progressió d’una fe lúcida que floreix en la petita caritat i amor en què ens sabem embolcallar en tota circumstància personal i social. Siguem ponderats, que el discerniment sigui una constant en la nostre viure i conviure. Pensar, pensar: això ens farà humans divinitzats, És a dir res més però res menys que sinodals, de bona xeixa.

                                          Us recordo el número 14 del document Final (fins ara!) del Sínode per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió que és d’on partim en el nostre propòsit de “caminar junts formant comunitat”: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la Història: la Resurrecció de Jesús, el Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home. Els Evangelis ens narren que per a entrar en la Fe Pasqual i esdevenir testimonis cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir i posar-se a buscar, descobreixen en realitat  que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i les germanes”. Hi podem afegir el número següent: “La identitat del Poble de Déu brolla del baptisme en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat (Recordeu l’Exhortació apostòlica “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que va ser un dels primers documents que vam difondre als inicis de la nostra “aventura sinodal”) i l’enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És , doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf, Ga 3, 27) i ens fa renéixer per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com  a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font en  el  misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la FE, de l’Esperança i de la Caritat.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XVIII de durant l’any, sant aquest, 3 d’agost del 2025  Sabadell