Homilia de TOTS SANTS i diumenge 2 de novembre del 2025

                                            SANTS,  TOTS

                                               Si fóssim conscients del que som, del que hem d’esdevenir, de tots els  reclams que ens invitem a aixecar obra de santificació, hauríem de fer una reconsideració del què significa anar caminant per la “via sacra” del què vol dir ser  o millor “voler ser”, conseqüent a les crides que se’ns fan des de tantes instàncies a posar-nos en camí de santedat. Tot això té començ i terme en el nostre baptisme on rebem la força de l’Esperit que ho suggereix en el fons del nostre ésser: “Sigueu sants com ho és el vostre Pare del cel”. En el Glòria de la Missa ja diem “perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós sou l’únic Altíssim Jesucrist amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. Anirem cantant: “Sant, sant, sant és el Senyor Déu de l’univers”. I afegirem una replica total: “Sou realment sant, Senyor, font de tota santedat”. La santedat és la invitació que ens fan tots els àngels del Senyor. Direm en el Benedictus: “Prometent de concedir-nos que, sense por, li donem culte amb santedat i justícia tota la vida”. A més –per arrodonir-ho- llegim en Pau als efesis: “Ens escollí en Crist abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls”.

                                               El papa Francesc ens deixà un regal en l’Exhortació apostòlica: Gaudete et Exultate (Alegreu-vos-en i celebreu-ho) En la segona introducció especifica la finalitat del text: “sobre la crida a la santedat en el món actual”. Ja el vàrem distribuir als inicis de la nostra experiència de sinodalitat i, per tant, no us vindrà de nou. En començar només ja se’ns diu: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (és una de les benaurances), diu Jesús als perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, D el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència  mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present de diverses maneres la crida a la santedat. Així ho proposava el Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible”. Ja en el Concili Vaticà II, en el document constitucional sobre l’Església, en el capítol Vè: “La vocació universal a la Santedat en l’Església”. Després de fer esment dels nostres difunts “que mantenen amb nosaltres llaços d’amor i  de comunió. Podem dir que estem envoltats, guiats i conduïts pels amics de Déu... No haig de portar jo sol allò que, en realitat, mai no podria suportar jo sol. La multitud de sants de Déu em  protegeix, em sosté, em condueix. Sota l’epígraf de “Els sants de la porta del costat” ens farà veure que hi ha molts testimonis de santedat senzilla, “d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”. (7) “Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils membres d’aquest Poble que participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoniatge viu, sobretot amb la vida de fe i caritat... Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influïts per ànimes sobre les quals no diuen res els llibres d’història. I quines són les ànimes a qui hem d’agrair els esdeveniments decisius de la nostra vida personal, és una cosa que només sabrem el dia en què totes les coses ocultes seran revelades”.(8) “La santedat és el rostre més bonic de l’Església” (9). Després d’esplaiar-se en advertir-nos dels riscs que tenim si ens pensem que la santedat és cosa de privilegiats que la fonamenten en un subjectivisme d’elits que se senten més autors ells mateixos de la seva “excelsa” santedat, perquè teoritzen sobre Déu i la seva relació sense donar espais al misteri, essent la raó sola la que els fa creure que atenyen Déu, sense respectar que Ell és l’únic

Ésser que és i que tots els altres som creatures que devem la vida per donació d’amor. La humilitat, ho dèiem diumenge passat, és el substrat sobre el què podem pensar en edificar amb la gràcia que ens amara, que ens sosté i que ens permet saber-nos fills de Déu en les millors expectatives de plenitud, fruit del amor amb que Déu ens estima fora límits i drets deguts a esforços propis i personals. “En el fons, la falta de un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia d’actuar millor en nosaltres, ja que  no li deixa espai per a provocar aquest bé possible que s’integra en un camí sincer i real de creixement. Només afirmant que “tot és gràcia” La gràcia actua històricament i, com a cosa ordinària ens pren i transforma d’una manera progressiva. És en Ell que som santificats”. “Solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més. La primera cosa és pertànyer a Déu. Es tracta d’oferir-nos a Ell que ens “primereja”, de lliurar-li les nostres capacitats, el nostre compromís, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres. “Germans per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu (Rom 12, 1). Per altra banda, l’Església sempre ha ensenyat que només la caritat fa possible el creixement en la vida de la gràcia, perquè, “si no tinc caritat, no soc res”. “Com es fa per arribar a ser un bon cristià”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú a la seva manera, el que diu Jesús  en el Sermó de les benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el Rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària” (63). Recordeu el que hem dit de totes les maneres possibles: “Per Ell, amb Ell i en Ell”. Us deixo batallant amb totes i cadascuna de les benaurances (63-109)  I completeu-les amb “Algunes notes de la santedat en el món actual” (112-157)   i remateu-ho amb el combat. La vigilància i el discerniment” (159- 177).

            -. Potser us podria ajudar a veure les coses des de la perspectiva dels clàssics greco-romans en el llibre Carpe Diem de Emilio del Río, que estem treballant en uns grups de sèniors. Bona lectura.

P. Josep Mª Balcells

Tots Sants i Commemoració de tots els fidels difunts 1 i 2  novembre  2025 Sabadell

Homilia del diumenge 26/10/2025

                     APROXIMACIONS  A  LA  HUMILITAT

                                               Us crec ja havent llegit aquesta paràbola, a posta exagerada, perquè la puguem entendre més enllà de la redacció que ens proposa Jesús. Ens pot ajudar a capir-la personalitzant-la, identificant-nos més o menys amb els dos personatges contraposats, cínic un, abatut l’altre... Començo a disparar a raig els meus comentaris: Ens passem un bon tros de la vida construint el pedestal dels propis “auto-“, alguns no deixen la feina de pujar paret, edificació amunt, per aconseguir de posar -en ferm relleu-  una persona coneguda amb el dit allargat, assenyalant no sé quines utopies o distòpies... Avui, en una societat desnortada, posant la competitivitat com a criteri preferent, si no exclusiu, amb la maquineta de fer-se selfies per poder ensenyar el què i el com de tantes futileses... Fins que arriba un moment de lucidesa i sentim que toca l’hora de desconstruir, de desfer tanta representació d’un més dels “auto-“ que havíem sobrepassat tots els permisos municipals d’alçada. Arriba el moment “momentós” de rebaixar Narcisos, fariseus de primera categoria, amb puntuació de preuats “Michelins”. Què ben retratats que queden en l’evangeli d’avui. (No heu pensat que potser ens hi assemblem un xic o dos xics...)  El jo “superpujat” i fent cara d’emmurriat, que jo me sé i sempre té la portada a mitjans oberta a manifestar la niciesa no sé si cínica o bé aliena al que puguin parlar, pensar, dir, parleries només. MAGA. 

                                               Aquests són els “nostres temps”: figurants, obrint el mòbil i poder dir m’agrada, OK i tonteries per l’estil... Arriba un dia  en què ens venç el seny i la poca saviesa que ternim se’ns planta davant i ens diu: Capsigrany, no perdis més el temps, que ja ets a la millor etapa de la teva vida, desperte’t d’una vegada i comença a arremangar-te i desfà pedra a pedra totes les teves altiveses i guanya “el peu de carrer” i comença a mirar-te les coses, les persones, els antagonistes, els alterosos amb qui competies i deixa de fer runing a veure qui arriba primer i recorda’t d’allò del “baró” que és millor compartir que guanyar... La vida no és una cursa a veure... sinó un curs darrere altre i fer les preguntes que van al moll de les veritats senzilles, quotidianes, domèstiques.

                                               Com n’és de difícil aprendre a viure en la discreció i en el servei, en la proximitat i en l’empatia. No prendre’s per no sé qui i no perdre temps en futileses, i tenir ulls normals, per poder veure l’enigma del que és terra-terra. Això que és tan veritat plena, ja mirant les coses en mirades humano-humanes, com es veuen amb ulls de les Escriptures? No cal anar al Nou Testament, tenim els mateixos llibres sapiencials de l’Antic i ja anirem més drets del que anàvem fins ara. És de savis ser contingut en el parlar. Saber ponderar el que dius abans no surtin expressions no fiables, ser més d’escoltar que  de “garlar”. Posats ja en el camí d’atansar-nos a la vertadera realitat “a pes just i homologable”. La primera sorpresa ja la tenim en el mateix llibre  dels inicis (Ex.,3, 13.14) quan Moisès li demana al Déu amagat en la bardissa ardent i en nom de qui he de presentar-me davant del Faraó: “Jo soc el qui soc”. Mai s’ha pogut dir d’una manera més precisa qui és Déu, aquest Déu ignot: Només hi ha un que ÉS. Tot l’altre només són existents. Existir vol dir ex-sistir. Tret= ex: Déu ens ha donar l’existència. Ex- i a més –sistir: consistir, sostenibilitat. Som “fets” per qui ÉS, nosaltres venim a l’existència, per la creació que Déu fa de tots els vivents, existents. Ja veieu la diferència entre la sublimitat, consistent en si mateix, i nosaltres, les creatures, totes, siguin humans, siguin vivents, tothom que té vida i té vida per donar-la: tot gràcia, tot do del qui ÉS. La diferència és incommensurable. Terme que té la mateixa arrel que immens. Déu és glòria i és cel i és misteri i és únic sant, únic Senyor, únic Altíssim Jesucrist amb l’Esperit Sant a Glòria de Déu Pare. Com més creix en mi la imatge de Déu, més petita em resulta la imatge meva, teva, nostra. Aquí radica l’arrel de tota humilitat. Com més Déu Altíssim, més petit em torno jo. Posades les coses en els seus propis termes: ja podem començar a albirar què significa la vertadera humilitat: “Vermis sum et non homo”, soc un cuquet i no un home, un gra de sorra en l’immens arenal de la vorera del mediterrani nostrat. Res, ben poca cosa...

                                               Si passo al Nou Testament se m’il·luminen els ulls. Maria, la Mare de Jesús, en el magníficat es considera vista i estimada per la seva “petitesa”, de la qual se’n dimanaran totes les grandeses. Ho posarà al platet de la balança al favor que Déu li ha fet. I amb ella aprendrem que davant Déu som això: petits i com més petits més podem cantar les excel·lències del Senyor en la nostra vida. Si fas el resum sintètic del que som i valem en surt una suma propera a no gaire res. I, desmuntant, desmuntant, ens trobarem que amb una profunda exclamació direm  de veres veres: Tot és Gràcia! Com ens costa arribar “al terra-terra...” Qui ets tu perquè et pensis què sé jo que ets! Rebaixar fums i reprendre el vertader sentit i significat del propi viure i conviure. No és cap rebaixada de res, sinó veure les coses amb la perspectiva d’uns ulls nous, que veuen tot el creat, l’univers im-mens, in-com-mensurable. Ell tot en tot i en tots: Pau literalment. Un s’hi troba bé, la mar de bé essent una creatura més, no una de tantes, sinó única. Amb nom propi, donat directament per Déu a través de l’Esperit Sant en el baptisme, que arrela que arrelaràs, fins que un es queda meravellat del què és en Déu. Ara ja jugo amb pre-visió després de llegir els dos llibres de Romano Guardini quan em parla de la in-existència, del ser en Ell, aquest in- que entra en el cor de Déu, de Jesucrist Ressuscitat. Repasseu les darreres homilies: “El Senyor, En Ell, I, encara més”. Faig recomanació, no de res meu, sinó d’haver-vos atansat el pensament genuí d’aquest que ara ens ha fet “amics” seus per tracte sovintejat, tot i que les seves obres difícilment  es poden aconseguir. Jo he fet de traductor només, meravellat del què acabava de llegir i m’he dit: passa-ho de seguida, que no s’ho perdin. M’ha trasbalsat de veritat llegir-lo tot i que sabia  que estaven ja a la venda!, àdhuc abans del Vaticà II. Ser humil no és cap descoberta, és intentar de viure el què l’autor ens diu i que per més que ens sobti, aquí rau la novetat que no és res més que tornar a llegir Pau en les seves epístoles que ens les prenem seriosament com dirigides a cadascú de nosaltres. Atansar-se a Jesucrist amb un cor net, un delir d’entendre la Paraula que l’hem llegida, sentida, escoltada, potser memoritzada, sense el segon pas dels que fan ara a les Notícies de TVE tres, que saltironen de la informació, a l’explicació i al darrer pas el de l’entendre. Ni que només sigui un a mica més que ahir, per dir-ho així. Passant, com deia Calassanç als seus fills i germans en les seves cartes: “Ara hem de passar de més a millor”. Més=quantitatiu, millor=qualitatiu. Que ompli de saviesa el nostre viure, veure, Tot bé de la senzillesa que segons el passatge de Mateu (11, 25-30) que em “pirra”(=deleix),    quan Jesús en tornar de la sortida pastoral dels enviats a portar la Nova del Regne els diu: només  als senzills Déu es revela. Si tinguéssiu una mica més de FE veuríeu meravelles.

                                               La humilitat és la veritat i la veritat us farà lliures. Amén, així sia en tots els lectors d’aquestes línies de sorpresa i de gràcia, la de Déu , En ELL

                                               Avui a la missa matinera de cada dia acabo de llegir: “Considero tot avantatge com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m in-corporat a Ell. Ai aquests in- tan plens de misteri!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, aquest és Sant 2025, 26 d’octubre. Sabadell

Homilia del diumenge 19/10/2025

                                 I,  ENCARA  MÉS,  EN  ELL

                                               Continua: “Si es compara el passatge citat la setmana passada de l’Epístola ala Colossencs, s’evidencia tota la significació que s’atribueix a aquest moment: “Ja que en Crist habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i esteu plens a vessar en Ell, que és Cap de tot principat i potestat, en qui fórem circumcidats amb una circumcisió, no de mà d’home, no per l’amputació de la carn, sinó amb la circumcisió de Crist. En Ell vàreu ser sepultats en el baptisme, i en Ell, tanmateix, fóreu ressuscitats  per la FE en el poder de Déu, que el ressuscità d’entre els morts. I a vosaltres que estàveu morts pels vostres delictes i pel prepuci de la vostra carn, us va vivificar amb Ell, perdonant-vos tots els vostres delictes, esborrant l’acta dels decrets que ens era contrària, que era contra nosaltres, traient-la d’enmig i clavant-la en la Creu” (Col., 2, 9-14). A aquestes paraules hem d’afegir també les de la segona Epístola als Corintis: “De manera que el que és de Crist ha esdevingut criatura nova, i allò vell ha passat, s’ha fet i tornat nou (II Cor., 5, 17). FE, no significa, doncs, quelcom psicològic, ni una forma de consciència, sinó un estar-referit i un estar-vinculat de natura real. Creure, ser renovat i segellat pel baptisme, significa un procés pel qual l’home entra en la *inexistència alternativa pneumàtica amb el Redemptor etern-real; un procés pel qual rep la figura, l’acció, la passió, la mort i la resurrecció del Redemptor com a forma i contingut d’una nova existència”.

                                               Dues manifestacions expressen amb gran força aquesta participació viva. En la primera Epístola als Corintis Sant Pau parla de la distinció: el nou home “espiritual” i el vell, natural, i “psíquic”. El primer viu d’un nou principi de vida  de “l’Esperit que prové de Déu”. És per això pel què no pot ser entès per l’home vell. “L’(home) espiritual jutja de tot, però a ell ningú pot jutjar-lo”. El text segueix després: “Perquè, qui coneix la ment del Senyor, per poder-lo ensenyar? Però nosaltres tenim el pensament de Crist” (2, 12-16) En l’Esperit de Déu participem nosaltres de la raó, del “nous” del Redemptor. El pensament del cristià té lloc des dels criteris i la forma mental de Crist.

                                               L’altra manifestació la trobem al començament de l’Epístola als filipencs, i brolla del to càlid que omple tota la missiva: “Testimoni m’és Déu de com us estimo tots en les entranyes de Crist Jesús (Fil., 1. 8). Aquestes paraules expressen un paral·lel exacte al “pensament de Crist”: l’amorosa pregonesa del seu cor. Del mateix que el creient coneix des del coneixement de Crist, participant així en la seva veritat, així mateix estima també des de les “entranyes” des de l’amor de Crist, participant de la plenitud del seu Cor, superior a totes les possibilitats humanes.*

                                               La inexistència cristiana té dues facetes. D’un cantó, la individual: “Però jo, per la mateixa Llei, he mort a la Llei, per a viure per a Déu: estic crucificat amb Crist, i  ja no soc jo qui visc, és Crist qui viu en mi. I encara que al present visc en carn, visc en la FE del Fill de Déu, que m’estimà i es lliurà per mi” (Ga., 2, 19-20). El creient ha de co-realitzar també l’acció redemptora per una nova i constant superació de si mateix, fins i tant a veure Crist format en nosaltres” (Ga., 4. 19) i  fins i tant aconseguir “la unitat de la FE i del coneixement del Fill de Déu, com a homes perfectes, segons la mesura de la plenitud de Crist” (Ef., 3. 13) La persona i el destí de Crist amb tota la seva potència i plenitud s’insereix en tot creient i tendeix a créixer i desenvolupar-se en l’existència personal de cadascú, a fi de realitzar progressivament la totalitat de possibilitats d’aquella. A aquesta representació, concebuda des del punt de vista individual, se n’oposa una altra des de l’angle d’allò total: la grandiosa idea del “Cos de Crist”, tal i com es troba desenvolupada, sobretot, en les Epístoles als Colossencs i als Efesis: “És la imatge del Déu invisible, primogènit de tota criatura; perquè en Ell foren creades totes les coses del cel i de la terra, les visibles i les invisibles, els trons, les dominacions, els principats, les potestats; tot fou creat per Ell i per a Ell. Ell és abans que tot, i tot subsisteix en Ell. Ell és el Cap del Cos de l’Església; Ell és el principi, el primogènit dels morts, per a què tingui la primacia  sobre totes les coses. I plagué al Pare que en Ell hi habités tota la plenitud de la divinitat i per Ell reconciliar en Ell, pacificant per la sang de l seva creu totes les coses, tant les de la terra com les del cel” (Col., 1, 14-20). La mateixa relació que amb l’individu la té també Crist amb el tot l’humà. De la comunitat humana feu Ell la totalitat cristiana, que és quelcom més que la simple suma de les individualitats que la formen. Crist és -es podria dir- l’entelèquia d’aquesta totalitat cristiana, la seva forma interna i la potència organitzativa. Sols així, i per això mateix, es converteix aquest totalitat en Església.

                                               El que es pot dir de la FE, del baptisme i de la vida cristiana, pot dir-se també, i amb especial significació, del  misteri de l’Eucaristia. En la primera Epístola als Corintis es diu: “Us parlo com dirigint-me a “discrets”, sigueu vosaltres mateixos del què us dic. El calze de benedicció que beneïm, no és la comunió de la sang de Crist? El pa que partim, no és la comunió del Cos de Crist? Perquè el pa és un de sol, i som molts un sol cos, ja que participem d’aquest pa” (I Cor., 10, 15-17). I més endavant: “Perquè jo he rebut del Senyor el què us he transmès: que el Senyor Jesús, en la nit en què fou entregat, prengué el pa i, després de donar gràcies, el partí i digué: “Això és el meu Cos, que es lliura per a vosaltres; feu això en memòria meva”. Igualment, després de sopar, prengué el calze, tot dient: “Aquest és el calze del Nou Testament en la meva sang; tantes vegades com ho beureu, feu-ho en memòria meva. Ja que totes les vegades que prendreu aquest pa i beureu d’aquest calze, anunciareu la mort del Senyor fins que Ell no vingui”. Així, doncs, qui menja el pa i beu del calze del Senyor indignament serà reu del Cos i de la Sang del Senyor. Examini’s, doncs, l’home a si mateix abans de menjar del pa i beure del calze, perquè qui sense discerniment menja i beu el Cos del Senyor, es menja i es beu la seva pròpia condemnació” (I Cor., 11, 23-29). Què significa això? Amb medis psicològics o “espirituals” no pot aquí fer-se res... Aquí no es tracta ni d’un acte de pertinència religiosa, ni d’un símbol de comunitat, sinó de l’aparició d’una realitat especial: del misteri. En ella allò històric-individual es transforma en un transhistòric-permanent, que sorgeix, tot amb tot, de nou en la història, sempre que els ministres realitzin la cerimònia instituïda pel Senyor, a qui pertany tot “poder”, quan digué: “Feu això en memòria meva”. En la realització de l’acció litúrgica, Crist, amb la seva vida, mort i resurrecció, es troba pneumàtica-.  realment “entre aquells que es reuneixen en nom meu”, es “menjat” per ells i es troba “en ells. És el fenomen del culte cristià

                                               Ja en Sant Pau es manifesta la íntima relació entre FE i Misteri. Encara molt més clarament en San Joan. En el gran discurs de Cafarnaüm diu Jesús en avançada: “Jo soc el pa de vida: qui ve a mi no tindrà mai més fam i qui  creu en Mi mai més no tindrà set (Jn., 6, 1ss). “Pa” aquí és Crist com a veritat viva; aquest pa, emperò, es menja per la recepció viva de la seva paraula i de la seva essència en la FE... Al llarg del discurs s’ha modificat el concepte del “pa”. Al principi és la veritat i es menjat en la FE; després és “carn i sang” de Jesús i es menjat sota les espècies sagramentals. Una prova de la profunda relació en què es troba l’acte de la FE amb el misteri. La FE –i el baptisme- fonamenten la inexistència  que constitueix l’existir cristià; l’Eucaristia l’alimenta i desenvolupa.

                                               Les paraules que s’agrupen a l’entorn de la Sagrada Cena (Jn., capítols del 13 al 17) descobreixen el misteri de la pertinència entre Redemptor i redimits, Així per exemple, sobretot, per la paràbola del cep i les sarments (Oh, meravella! Ja l’heu llegit moltes vegades... Ho resumeixo en aquest mantra: “El qui roman en mi i jo en ell, aquest donarà molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res de res (Jn., 15, 5). Aquí es posa de manifest com la relació s’estén a la totalitat cristiana, a l’Església. L’Església enfondeix les seves arrels en el misteri i hi viu d’ell.

                                               Aquestes idees troben la seva última –podríem dir-ne- còsmica culminació en la doctrina del “anakephalaoisis”, inserit ja en el concepte del “Cos de Crist” espiritual. Tota la creació és captada per la força actuant del Redemptor, penetrada i re-conformada per  Ell. Posa com a proba l’epístola als Ef., 1, 3-11. També l’epístola als Col., 1, 13-20 que per abreujar no els copio i podeu llegir vosaltres mateixos en el vostre Nou Testament, que us invito i més i tot a fer-ne una Lectio Divina. Tot això condueix el món, si a això si deixa portar, vers una nova plenitud: l’individu a “en el ser “fill de Déu” i a la Creació sencera  a en l’existència del “cel nou i de la terra nova”, de que parla l’Apocalipsi (Apoc., 21, 1ss).

                                               La visió final de l’Apocalipsi és l’expressió d’aquest món unit amb el Redemptor i rebut en la comunitat de la Gràcia; la ciutat celestial de Jerusalem, la creació esdevinguda tota glòria que no precisa ja d’esclats de llum, perquè el seu llumener és l’Anyell, i que més tard es convertirà en la núvia” que s’apresta pels seus  desposoris  amb l’Anyell (Apoc., 21, 1ss).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX durant l’any i per a nosaltres, Sabadellencs, Solemnitat de la Mare de Déu de la Salut, 19 d’octubre de l’any sant 2025.

 

·        In-existència. Existir en l’existència del Senyor, estar im-mers en Ell. Ser cristià vol dir allò de Pau: “Estic clavat a la Creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. Visc gràcies a la FE en el Fill de Déu, que m’estimat i s’ha entregat Ell mateix per mi” Gàlates 2, 19-20.

Homilia del diumenge 12/10/2025

                                   PER ELL,  AMB ELL  I  EN ELL

                                               Llegeixo i és un gran goig, (quina joia, quan els germans s’estimen! I es va repetint, posant tots els colors de l’arc iris doble o triple del nostre Pare Noé, que “sí que hi he” (pausa per riure-hi una mica!; és un bon mantra anar repetint-la, color nou per vegada dita...) Torno a començar: Us transcric unes línies del mateix autor que ens va fer descobrir l’essència de la FE (Creure i imitar Jesucrist, Déu i Home a la vegada) Recordeu que es diu Romano Guardini. Us vaig posar unes ratlles de EL SEÑOR i avui les complemento amb unes altres d’un llibret (llibràs, no per extensió, sinó per profunditat). Començo (íncipit): “A les cartes paulines contínuament trobem una “expressió singular: “EN CRIST”. Així, per exemple, en les fòrmules de salutació, al principi i al final, com quan a la primera Epístola als Corintis  es dirigeix “a l’Església de Déu, de Corint: als santificats en Crist Jesús”, acabant amb l’expressió: “El meu amor està amb tots vosaltres en Crist Jesús. L’Epístola als filipencs està dirigida “a tots els sants en Crist Jesús”. D’Urbà es diu a l’Epístola als Romans: “Saludeu a Urbà, el nostre cooperador en Crist” (16, 9) San Pau adverteix que els fidels han d’alegrar-se sempre “en el Senyor” (Filip, 4,4); i ensems diu també: “Doncs ja que heu rebut el Senyor Crist Jesús  camineu en Ell, arrelats i fonamentats en Ell, corroborats per la Fe (Col, 2, 6-7).  Què significa aquesta expressió?

A l’Epístola als Romans (5, 14-21), després de parlar de la redempció, els diu: “És que ignoreu que tots els qui heu estat batejats en Crist Jesús heu estat batejats per participar en la seva mort? Amb Ell hem estat sepultats pel baptisme, a fi de participar en la seva mort, per a què com Ell ressuscità d’entre els morts, per a glòria del Pare, així també visquem una vida nova. Perquè si hem estat implantats en Ell a semblança de la seva mort, també ho serem per la seva resurrecció. Ja que sabem que el nostre home vell ha estat crucificat a fi que fos destruït el cos del pecat, i ja no servim més el pecat, En efecte, qui ha mort queda absolt de la pena del pecat, si hem mort amb Crist, també viurem amb i en Ell, ja que Crist ressuscitat d’entre els morts, ja no mort més, la mort ja no cap domini sobre d‘Ell. Perquè morint, va morir al pecat una vegada per sempre; però vivint, viu per a Déu. Així, doncs, feu-vos a la idea de que esteu morts al pecat; però vius per a Déu, en Crist Jesús” (Romans, 6, 3-11) La Redempció és un esdeveniment que s’ha donat en el si de la història, però no realitzat per un home només, sinó pel Fill de Déu, d’acord amb la voluntat del Pare i amb la força de l’Esperit; és a dir, que es tracta d’un esdeveniment realitzat des de l’eternitat. Aquest esdeveniment ha transcorregut temporalment; però, gràcies al Ressuscitat i Transfigurat, ha tornat al Pare en el seu “ésser espiritual”. D’aquest fet que es troba insert en l’eternitat amb vigència intemporal, com se’ns ho diu, sobretot en l’Epístola als Hebreus en el seu capítol IX d’una forma contundent. La Redempció és una realitat acomplerta aleshores, però que des de l’eternitat s’alça en concomitància amb tot moment posterior. Una realitat, per de prompte d’espècie singular: pneumàtica, fundada en l’Esperit Sant; però realitat i potència autèntica, que aspira a rebre l’home en el si de la seva persona, a comunicar-se a ell, a impregnar-s’hi i con-formar-s’hi. Creure, ser batejat, ser cristià, així com tots els actes cristians, significa, per això mateix, que l’home penetra es aquest esdeveniment intemporal, que és captat per ell i que es fa participant d’ell, situant-se en Ell, al costat de Déu. De quina forma, però? Recordant, comprenent, reverenciant, estimant, imitant? També així, però en forma superior a tot això. És simptomàtic com íntimament uneix Sant Pau en el passatge citat el concepte de la FE amb el del “ser batejat”. El baptisme, (atenció!), és un procés de renaixement, de mort i d’un ressorgir. No és quelcom de psicològic o un fet quelcom d’ètic, sinó un fet pneumàtic-real. El procés d’unificació amb l’esdeveniment de la Passió, tal com esdevé en la FE, significa, doncs, una vertadera inclusió, un vincular-se i participar... El sentit general d’això es posa de manifest ensems si conjuntament amb el fet de la Pentecosta el vinculem i resulta significant per a l’existència cristiana. Abans de Pentecosta Crist es trobava amb les “seus” en la situació terrenal amb els homes. Entre uns i altres s’obria un abisme. Els homes no havien comprés Crist, no l’ havien encara fet “seu”. El  fet de la Pentecosta modifica totalment aquesta relació. Crist, la seva Persona, la seva Vida i la seva Acció Redemptora se li fan a l’home “cosa seva” i els són “obertes”, participades. Els homes són ara per primera vegada “cristians”. Pentecostés és l’hora del naixement de la FE cristiana, entesa com un “ser en Crist” i no per una simple “vivència religiosa”, sinó  com a obra de l’Esperit Sant. El concepte de l’en cristià és la categoria pneumàtica, fonamental. Sols a l’Esperit se li permet d’escorcollar “fins a les mateixes pregoneses de Déu” (Icor, 2, 10). El Pare i el Fill són u en l’Esperit Sant, com en un amor personal, i per l’Esperit rep també Crist el caràcter, gràcies al qual Ell pot ser dels homes i els homes d’Ell.

                                               Tot l’Ésser  i la Vida de Jesús constitueix una realitat pneumàtica eterna. Crist visqué i morí aleshores. No obstant, tot el que Ell fou i tot el què feu s’ha inclòs en la seva existència pneumàtica i allí existeix. Expressió d’això són les paraules de l’Apocalipsi sobre l’Anyell que estava dret, dempeus com degollat” (Apoc., 5, 6), però que viu i té poder per rompre els segells. Crist es troba en una acció constant, que conté tota la seva obra i el seu destí redemptors. Creure i ser batejats significa, emperò, incloure’s en aquesta acció i rebre-la en un mateix. Significa la mort pneumàtica-real de l’home antic (vell, en minsa i pobra humanitat! Oidà!) i el renaixement del nou, pel fet de que aquella acció “eterna” de la mort i la resurrecció de Jesús que és co-realitzada per l’home en el temps i com a creient. El ser i l’obrar cristià és la co-realització, constantment renovada, de l’acció redemptora, el constant “despullar-se de l’home vell (Col., 3,9) i convertir-se en home nou.

                                               Així sorgeix la relació “nosaltres en Crist” i “Crist en nosaltres”. El Crist real-espiritual està en un “estat” tal, que es converteix en una “esfera” viva, en la qual l’home pot existir com a creient; en una potència “interior” en front de tot ésser creat, la qual, sense afectar ni la unitat ni la dignitat d’aquest, pot  penetrar en ell i pot, per tant, ser, actuar i viure en l’home”. *(o mode de peu de pàgina)

*-.:En sant Pau i sant Joan, doncs, “el Seguir Crist” tal i com s’exposa en els sinòptics, queda modificat, de tal manera que el “seguiment” es converteix en “co-realització”.

                                               Fins aquí he traduït el text de les pàgines 72-76 del llibret (llibràs!!! en el sentit més pregon!) de Romano Guardini que va publicar el 1929 i va tenir tanta difusió que li van demanar que el reedités i nosaltres el tenim a l’editorial Guadarrama, amb el títol “La Esencia  del Cristianismo”, col·lecció Cristianismo y hombre actual: número 8. Us continuaré traduint unes pagines més que completaran el pensament de l’autor... Serà en lliuraments posteriors, cal aprofundir cada “entrega”. Vull deixar constància críptica d’un títol que acabo de llegir aplicat a les nostres “coses”: Tornar a imantar la brúixola. Poc s’ho pensava l’articulista que obria horitzons.

                                               Llegiu-lo –pausadament- i el comentarem amb el grup: Meridies/parroquial de la Puríssima de Sabadell el diumenge 19. El 12  no hi puc ser per motius joiosos familiars. En Ell: aquesta és la nostra rúbrica eclesial i sinodal. 12/10/25

P, Josep Mª Balcells

Homilia del diumenge 5 d'octubre del 2025

                                             EL  SENYOR

Dona voltes al món i torna al born (en b alta, no majúscula de Nom Propi, que en anglès vol néixer -per Raimon náixer-. Justa la fusta! Recordeu que Joan ens narra una trobada nocturna on Jesús li diu a Nicodem que hem de néixer de nou! Com és possible? Ja en parlarem al seu moment: hi ha enigma...) Primer, com us vaig dir a la “perorada” anterior, cal fixar el tema nuclear i aquesta vegada no té parió. És la FE, que des d’ara sempre la posaré en majúscula, perquè és la virtut (teologal), el valor més excel·lent, el millor estil de viure, allò que té més “gust i música d’Evangeli”(no parlo de l’amor, perquè va tant escàs, que el deixo pels qui entenguin i practiquin de bo de bo la FE; de l’esperança, de moment en parlarem un millor dia i moment, amb garantides expectatives..., que ara com ara, què en són de difícils!). Com sempre, fixat el tema, he anat barrinant quin seria el millor títol; i, de primeres, volia posar la suau recriminació de Jesús a Pere que es llença a les embravides aigües del llac de Tiberíades amb només un rajolinet de fe en minúscula, menys que un granet de mostassa, i pensava “surfejar” sense saber-ne un borrall, i ...a punt de ser engolit per les aigües (no precisament blanes, -ni de bon tros!- que va haver de demanar ajuda “in extremis” , desencaixat i veient-se perdut: Senyor, salveu-me! i Jesús allargant-li la mà li fa amb una minsa reconvenció: “Home de poca FE, per què  dubtaves? Després vaig pensar en..., per una mena de desig de que no es perdessin les aclamacions que acostumem a fer massa de pressa, sense recalcar pausadament cada una de les tres respostes a la invitació solemne que fa el sacerdot després de la Consagració -al moment més íntim de la nostra condició de cristians-. Proclameu el misteri de la FE! Les tres respostes: Anunciem/Confessem/Esperem: valen tant com un credo condensat. Cal fer-les com el Credo que hem proclamat uns espais abans finalitzant el pa de la Paraula (que també és menja i és possible comunió –cadascú s’ho sabrà!-, després de l’ofertori de les espècies i l’ofertori cultual de tots nosaltres, més que assistents, insistents, que ai las!, hauríem de ser!. Recordeu allò de Comunió, Participació i Missió que es poua precisament en el Misteri de la FE, que és l’Eucaristia (Sínode: “les arrels sagramentals del Poble de Déu: n 21-27) . El sacerdot ens invita amb aquella expressió que la volia posar com a títol, però que ha arribat -en l’esprintada!- en segon lloc només... Li passa al davant un passatge d’un llibre: EL SENYOR, llibre que jo el recomano de totes totes. Probablement no està a la venda, això que és del millor que he i estic llegint ara, ara mateix. El llibre és d’un gran autor: Romano Guardini, ara gairebé desconegut -tots més i massa “eufòrics”, del que convindria!- però que val la pena de recercar-lo a “llibre de vell”. Jo us en posaré un llarg meditar sobre el misteri determinant de la FE. Glosa l’autor la resposta de Jesús a Pere, ofegant-se, precisament perquè tenia una fe tan petita com un gra de mostassa o molt menys del que la FE ens hauria de representar com en un tot  per a nosaltres... Llegiu i veureu si té raó aquest eximi autor. Li “passoparaula”:

                                               “Aquell passatge (de Pere ofegant-se!) amaga una de les revelacions més importants de la FE. S’ha pretès assimilar el progrés de l’ànima creient al de la raó, dient, per exemple: la raó arriba a un límit que és incapaç de sobrepassar; aquesta, adonant-se d’això, treu les conclusions pertinents i arriba a la convicció de que és raonable fiar-se de la Revelació... Altres, han pretès derivar la FE de la voluntat, en cercar el sentit i el valor de les coses, arriba al límit de tot valor terrestre, i hom es diu, aleshores, que hi ha d’haver més enllà d’aquest límits: valors celestials, i accepta el missatge que d’ells en treu la Paraula de Déu... Aquestes idees no són del tot errònies, però allò decisiu ha de recercar-se en un altre domini. Allò que s’imposa pròpiament a la consciència del creient no és ni una “”veritat” ni un “valor”, sinó una realitat, la realitat del Déu sant, viu i revelat en Jesucrist. En el Centre de tot el que l’home pot pensar i experimentar, en el Medi que anomenem “Món”, sorgeix una realitat que no pertany al món; un lloc en el què es pot entrar, un espai en el què es pot penetrar, una força sobre la qual ens hi podem recolzar, un amor en el qual ens hi podem confiar. Tot això és una realitat diferent del món, més real que aquest (món) nostre. Tenir FE significa captar aquesta realitat, unir-se a ella, fonamentar-se sobre ella. Viure de la FE significa prendre’s seriosament aquesta realitat. Diguem-ho clarament: la vida de la FE exigeix una trans/formació del sentit del real. Per a la nostra consciència, presonera del món i també confusa en la seva visió del món mateix, el cos és més real que l’ànima, l’electricitat més real que un pensament, la potència més real que l’amor, la utilitat més real que la veritat;  i tot això junt, és a dir “el món sencer”, molt més real que DÉU. Com n`és de difícil, àdhuc en la nostra pregària, tenir el sentiment de la presència real de Déu! Quan difícil i rares vegades possible és considerar en la meditació a Jesucrist com a un ésser real, més real i potent que les coses de la vida corrent! Qui és capaç d’aixecar-se, barrejar-se amb els homes, ocupar-se en els seus quefers quotidians, sentir les forces de l’ambient i de la vida pública i dir que -a pesar de tot- Déu és més real, que Jesucrist és més fort que tot plegat? Qui s’atreviria a dir-ho espontàniament i sincera, sense forçar la seva consciència? El viure de la FE, el treballar per la FE, l’exercitar-nos en la FE; sí, l’exercitar-nos sobretot seriosament i tots els dies en la FE, heus-ací el que ha de trans/formar la nostra consideració de la realitat i ens ha de portar a CREURE real allò que vertaderament ho és. Hi haurà qui digui que això és una suggestió. No podríem contestar a aquesta objecció, sinó dient: parles així, perquè estàs fora d’aquest ambient de la FE. No veus el contingut essencial! Entra primer en el món de la FE i veuràs clarament allò que importa. No parlaràs ja de suggestió, sinó del servei de la FE i de la necessitat imperiosa d’exercitar-te en ella tots els dies...

                                               Aquest exercici és pesant, ponderós. Rars són els moments en els què la nostra mirada està fixa en Déu i el camp magnètic queda tancat. La  tempesta que mou la nostra consciència acostuma a ser més potent que l’escarida imatge de JESÚS, un munt de vegades les aigües no semblen poder afermar-nos, tenir-nos drets, i les paraules de Jesús anunciant-nos que ens estintolarà malgrat tot, ens sonen a pietós simbolisme. El que succeí a Sant Pere es repeteix tots els dies en la vida del cristià. Perquè hem de confessar que menysprear, inspirant-nos en la paraula de Crist, allò que és gran als ulls del món, declararà decisiu el què el món considera mesquí, acceptar l’incessant contradicció dels homes i del propi jo i ser constants, a pesar de tot, no és més fàcil que el que va fer el propi sant Pere”.

                                               Jesús li diu: Vine! Pere s’aixeca, surt de la barca, Fixa la  mirada en la de JESÚS, posa el peu a l’aigua i aquesta el sosté, efectivament! Té FE (ni que sigui petitona només), i, gràcies a ella, es col·loca en el domini de la força de JESÚS. Jesucrist no “creu”, existeix simplement com Aquell que és, com a Fill de Déu. Creure és participar en l’ésser mateix de Jesús, en el què és JESÚS, no per la seva creença, sinó per la seva existència. Sant Pere està immers en el camp magnètic d’aquesta força i realitza en ella amb CRIST el que CRIST fa. Però tota acció divina és vivent. Oscil·la, puja i baixa. Mentre Pere té fixa la mirada en la de Jesús: en tant que la seva FE està adherida a la voluntat del Senyor, l’aigua el sosté (és terra ferma, perdoneu al·lusions!). Però l’energia de la seva confiança disminueix en un moment donat, emergeix la seva consciència humana (dubta!) sent el vaivé de les onades. Heus ací el moment de la prova. Però, en comptes de fixar encara més la mirada en JESÚS, és desconnecta d’Ell, El camp magnètic es dilueix; Pere s’enfonsa i la FE “que venç el món” es converteix en l’esglai desesperat: Senyor, salveu-me! Jesús li diu: quina poca FE, per què dubtaves?

                                               Aquí tenim de ple el misteri de la FE. La FE sempre i només l’hem de tenir en JESÚS. Així hi haurà aquest camp magnètic que suposa emmirallar-nos en el flux de vida que flueix (valgui la insistència!) en què la fe es troba en aquest lligam amb una Persona, síntesi de tots els evangelis i en allò que en diem, com ho diu Pau a la Carta als efesis i en ells també a tu i a mi, a tots els que volen professar-se aprenents de cristians: “la riquesa de la gràcia de Crist s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. 

                                               El tenia en la pila (bibliogràfica) per llegir-lo EL SENYOR, però encara no li havia arribat l’hora de poder-ho fer i, en aquestes... interessat pel títol que esbrino, ja fa temps, sobre la identitat cristiana; el va precedir un altre llibret del mateix Romano Guardini que és una reimpressió del que era introbable i li van demanar a Romano G. que el tornés a editar. Titol:  La Esencia del Cristianismo. Ediciones Guadarrama/ Cristianismo y hombre actual, numero 8. El vaig llegir i em va “trasbalsar” i de seguida va venir a succeir el què suara acabo de recensionar i encara la “cosa” va pujar de to el meu trasbals! Difondre’l és per a mi d’una imperiosa necessitat. “Tolle, legge!” (sant Agustí)

                                                (Per al grup sinodal de Sabadell amb el qual estem fent un intent de fer una comunitat sinodal hi afegiré multicopiat un capítol, el XII -i darrers- que té aquest títol específic: Creure i imitar que planteja la forma de viure la Fe, en la forma que l’autor la considera, paradoxalment, la FE vivencialment, que la llegirem i oportunament la comentarem en el grup(s) o comunitat(s). Ja queda insinuat en l’homilia, que aquesta vegada seria gustosament i musicalment ben clarament insinuat amb l’expressió “harmonia” que la podem connotar entre els números de les conclusions de Sínode, encara, i més, per anar-ne traient noves i millors conseqüències. Així ho esperem del nou i ja estimat papa Lleó XIV, per qui pregarem com ja ho fèiem demanat insistentment per l’inoblidable Franciscus)

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII durant l’Any Sant per tot el 2025, 5 d’octubre.  Sabadell

Homilia del diumenge 28/09/2025

                                           FRATELLI  TUTTI

                                               Llegint, llegint he après de no sé qui, però que tenia molta raó, que abans de tota altra cosa en començar a pensar en la possible homilia del proper diumenge, ja a partir del començament de la setmana anterior llegeixo pausadament tots els textos de la Missa en el nou eucologi (digui’s missalet d’abans) que es titula “La Missa de cada dia” (Edit. Claret) que us recomano que us hi subscriviu, perquè us pot servir també per llegir, sempre llegir (és la meva joiosa mania!) la missa de cada dia (valgui la iteració), no llegeixo mai sense un boli a mà dreta i un quadern a tocar on escriure les “pensées” que em venen a tomb. Centrat en cercar el possible o determinadament clar el tema a tractar, passo immediatament a proposar-me’n el títol, que sempre he llegit que de tot el que un pot intentar d’escriure, encertar-lo (el títol), ja val per tot el què després pots escriure. Avui no hi ha alternativa: he de parlar dels pobres “invisibilitats”, més que invisibles, perquè això és fruit d’un oblit “actuat”, per més que no ho pugui semblar. Passo endavant i tempto el títol. Rumiant..., (eureka! Ja el tinc!). No el veieu què flamant: Fratelli tutti. Amb llatí per impressionar més! No sabíeu que és una esplèndida deixa-tresor que ens lliurà l’enyorat Franciscus? M’ha semblat, amb perdó de la primera pre-proposta que volia posar-hi: “Tingueu els mateixos sentiments de Jesús” que l’encalçà com a primera benaurança en dues versions: “Benaurats els pobres en l’esperit” i corregit per Lluc amb un contundent: “Benaurats els pobres”, sense més, que és (sembla) més autèntic. Avero el llibret “de marres” de les lleixes que tinc a tocar i només obrint-lo ja se’m presenta un nou títol que és més poètic però que faria perillar el tema. Us el dic, “I have a Dream”, perquè vegeu que és ben interessant de preparar-se per anar de ple a la missa dominical (cosa que ho podríem fer si tinguéssim el llibre de les altres “marres”). Llegiu, si us plau, els 8 primers números (els documents papals es citen per números ordinals, no per pàgines). En aquesta entrada, com a vestíbul de l’encíclica (atenció: diuen encíclica quan l’escrit es considera de primer rang, altrament se’n pot dir exhortació).

                                               Començant a llegir... (Cal advertir que hem de posar com a prolegòmens que s’ha de fer una distinció entre l’era de la informació, distingida de la successiva era del coneixement i més encara, amb do de pit: l’era de la saviesa. Que no és el mateix, ni de bon tros i llegint els entesos ens diuen que normalment no sobrepassem el primer estadi i així ens va: sabem de tot sense saber gairebé res de res) , dèiem més endavant, suara,  que per ser encíclica cal “posar-se les botes” i no n’hi ha per a menys: Enllaça Fratelli tutti amb Laudato si` i totes dues amb Sant Francesc d’Assís, patronímic del papa traspassat. Com lliguen les coses: estil franciscà de totes totes: la seva dèria que ja consta en el títol complet on recala el tema de fons: “sobre la fraternitat i l’amistat social”. I explícitament ens parlarà del punyent tema de les desigualtats creixents, que és el tema d’ara i de demà, perquè el Món com el retratarà amb això de les ulleres “pervassives” o com se digui: en el primer capítol “ Les Ombres d’un Món Tancat”. He tingut el desvari d’anotar totes les ombres que com a notícies (ep, només actualitats!) de les dissonàncies socials d’un diari i me n’he desdit, perquè no vull semblar pessimista rematat, sinó una persona que sap de quin món es pot parlar: cruix, gemega.. etcètera (mai tan clavat!). Tinc un company que en les seves “aventures pastorals” demana que s’escriguin, ben clarament, les accions que són positives, perquè no caiguem en un estrès o en qualsevol malura de les d’ara totes de salut mental... No sé com li va!

                                               Si m’ho permeteu només (?) us escric el número 1 perquè vegeu com escrivia aquest papa de permanent memòria i jutgeu per vosaltres mateixos: “Fratelli tutti, escrivia sant Francesc d’Assís per adreçar-se a tots els germans i germanes i proposar-los una forma de vida amb gust d’Evangeli. D’aquests consells en vull destacar un en què invita a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. Allí declara feliç el qui estimi l’altre “tant el seu germà quan és lluny d’ell com quan és a prop seu”. Amb aquestes poques i senzilles paraules va expressar  l’essencial d’una fraternitat oberta que permet de conèixer, valorar i estimar cada  persona més enllà  la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habita”. Digueu-li al “magnat”, si el veieu, ara que va per tot arreu amb aquell dit estès com si fos el seu bastó de manaire omnipresent. Amb aquella mirada que no vull classificar per no embrutar aquestes línies... 

                                                Us he de posar el número 2, perquè encara ens pot “situar” de veres en el seu pensament que m’apassiona del tot.  “Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria, que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si, torna a motivar-me...(que és el meu i que penso que compartireu com a bons germans de ruta –digues-ne sinodals)...per a dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social. Perquè sant Francesc que se sentia germà del sol, del mar i del vent, se sabia encara, més unit als qui eren de la seva pròpia carn. Va sembrar pau pertot arreu i caminà prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels rebutjats, del darrers”, (descartats afegiria Franciscus).

                                                Ara em convé posar el número 4 parcialment. “Ell no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu. Havia entès que “Déu és Amor: el qui està en l’Amor està en Déu” (primera Carta de Joan 4, 16)  D’aquesta manera va ser un pare fecund que despertà el SOMNI (Dream) d’una societat fraterna, perquè “només l’home que accepta de trobar-se amb altres éssers en llur propi moviment, no per retenir-los amb ell, sinó per ajudar-los a esdevenir una mica més ells mateixos,  esdevé realment pare” (És una cita d’un llibre que us farà descobrir això “el gust per a l’evangeli”. És d’un autor que mereix llegir-li tot el que va escriure perquè transmet això: “El gust evangèlic”. El llibre es titula “Exili i tendresa” i també jo n’hi afegeixo un altre “La saviesa d’un pobre”. Autor: Éloi Leclerc, franciscà

                                                Encara hi vull afegir alguns trossets d’altres números: Així comença el 4: “Les qüestions relacionades amb la fraternitat i l’amistat social han estat sempre entre les meves preocupacions. Durant els darrers anys m’hi he referit reiterades vegades i en diversos llocs”. D’ell és la frase “hem de ser pobres i hem de viure amb els pobres”. (Sic!)

                                                En el número 7: “Així mateix, quan estava redactant aquesta carta, va irrompre de manera inesperada la pandèmia de Covid-19, que deixà al descobert les nostres falses seguretats. Més enllà de les diverses respostes que hi donaren els distints països, s’evidencià la incapacitat d’actuar conjuntament. (Això ho deia a l’octubre del 2020! Ara estem veient que algú rebrega i escanya les institucions universals: ONU, OMS etcètera) Anem endavant o com els crancs...

                                                En el començament del número 8: “Anhelo que en aquesta època que ens toca de viure, reconeixent la dignitat de cada persona, puguem fer renéixer  entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: “Heus ací un famós secret  per  SOMIAR i fer de la nostra vida una formosa aventura. Ningú no pot lluitar per la vida aïlladament |...| Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar cap endavant. Com és d’important somiar “junts”. (No us diu res aquesta paraula? Junts! Sínode!) |...|  Tots sols correm el risc de tenir miratges, en els quals veiem el que no hi ha; els somnis es construeixen junts. Somiem com una única humanitat, com a caminants (Atenció: sín-ode altra vegada!) de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta terra que ens alberga a tots, cadascú amb la riquesa  de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la pròpia veu, tots germans.

                                                Us deixo tranquils. He llegit també... que l’homilia cadascú se l’ha de fer o bé si no, ens quedarem sense  i, a més, “infantilitzats” si esperem que ens peixin... Encara no teniu l’encíclica? Teniu llapis o bolígraf i un quadern per a escriure el que l’Esperit us suggereixi? Estem enfocant ja el número 9... Bon viatge” I si ho comentéssim? Seria una meravella de gust sinodal, que vol dir evangèlic. Quina actualitat/coneixement/saviesa tenen les lectures d’avui, mai com ara, a fe de Déu!

                                                Arrodonim la cosa: salto al 277: “L’Església valora l’acció de Déu en les altres religions, i “no rebutja res del què en aquestes religions hi ha de sant i veritable. Considera amb sincer respecte les maneres d’obrar i de viure, els preceptes i doctrines que |...| no poques vegades reflecteixen un raig d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes”. Ara continuo i  és per emmarcar-ho: “Però els cristians no podem amagar que “si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió,  la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de  reconciliació que troba la seva font en el fet de saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en el treball, en la política i en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home o dona”. Per a nosaltres, aquesta deu de la dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist. D’Ell sorgeix “per al pensament cristià i per a l’acció de l’Església la primacia es dona a la relació, al trobament amb el misteri sagrat de l’altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots”.

                                                Sabríeu trobar en el document del Sínode quan es parla d’Harmonia? Gust, música d’Evangeli de Jesucrist.

P. Josep Mª  Balcells.

Diumenge XXVI de durant l’Any que –recordem-ho també -estem ja en la pujada de la tardor i els dies s’escurcen, 28, octubre del 2025  Sabadell.                                                                                                                                                        

Homilia del diumenge 21/09/2025

                                     El  DILEMA  EXISTENCIAL

                                               Altra volta en poques setmanes amb el dilema obert  ser o tenir, tenir o ser: aquesta és la qüestió amb la què ens trobem en tots els graons de l’escala de la vida, de l’existir. A mesura que hom puja pels graons de l’espiral helicoïdal entreveiem millor els horitzons de les coses i de les persones amb el canvi de perspectiva. De més “amunt” veig canviants els punts de l’horitzó i vaig canviant ensems el jo i el què veig; això dona amplitud de mires. Soc, doncs, diferent i me’n sento.

                                               El meu ésser és la meva vida, l’existència i ambdues em venen definides pel creixement i aquest “més enllà d’un abans”, cobra figura d’espiral; es van eixamplant els horitzons o bé el què perceps ho trobes nou, inèdit. La vida de l’ésser que és la nostra ens porta a vèncer la llei de la gravetat, és l’esforç que ens sol·licita: vèncer les inèrcies i superar el “dejà vu” El sentit ascensional porta a la lleugeresa d’un cantó i a la pesadesa de l’altre. Amb l’altura es verifica un “llevar-se impedimenta de sobre”, conjuntament amb la invitació de volar, d’aixecar el vol existencial. És l’enigma de la vida: cada vegada et sobren més les coses que en altres temps del teu viure potser les pensaves com imprescindibles. Pujant, pujant veus més clar que el teu jo s’aprima i es fa més sintònic amb el “nosaltres”, i més estimes fer el viatge acompanyat i acompanyant. Les “coses” donen preferència als “altres” (=persones) amb els qui és gratificant entreveure un “nosaltres”. De les “terres” liminars des d’on un emprèn el vol s’hi sent cada vegada més allunyat, precisament perquè hi havia mancança de perspectiva. Et vas desfent del què en el fons has après que t’envoltava i empresonava a la vegada. El fer el teu camí ascensional et fa sentir més solidari dels qui trobes al teu costat, pujant i compartint les experiències noves que et surten al pas. Ens esdevenim companys de ruta. Descobreixes com en un mirall allò que et pot ser “alienant”, és a dir que per a ser un mateix no fa falta que visquis pendent més que de tu mateix. Que el fet de caminar al pas de l’altre et fa coparticipant del que pots compartir, que és, en definitiva, el senyal de saber “estar”, de trobar-se on un s’està, provisionalment això sí, perquè mai una etapa és fi i terme. No som amos de nosaltres mateixos, som un “deure” que s’amplifica precisament en el mateix progressar. La vida mai és finalitat en si mateixa. Ens ha estat donada per exercir-ne una responsabilitat, continguda en la pregunta de qui soc i què soc jo. Som més administradors del “pes del ser” i de créixer, de forma que sempre i en tot lloc sapiguem què som i de què en som deutors. Només quan el “deure” se sap convertir en “dret”, aleshores el camí es fa plaent i resolutiu. Deixem el mercadeig i el baratar com a coses que més ens entretenen i ens poden lligar en l’avidesa de tenir que ens poden tenallar a entrar en el jugar a veure qui domina o qui guanya. Hem de rendir comptes del què administrem, hem de saber que de tot n’hem de donar resposta satisfactòria a qui ens ha fet mereixedors de confiança. Déu l’hem de fer sortir en el moment més dolç de trobar-nos en el camí de la vida, en el seu exordi quan ens trobem de Persona a persona i rebem l’encàrrec d’administrar vida i compromisos existencials. Què petit i miserable em sembla el que diu el profeta Amós. Vendre el rebuig juntament amb el gra, què miserable que en sona! I aquelles balances “desajustades” per estafar el comprador... Què diferent la visió que de Timoteu ens dona Pau. Quin nosaltres més brillant i quin servei que li encomana. “Desitjo que els homes preguin pertot arreu i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”.

                                               “L’home que és fidel en el béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, ¿qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, ¿qui us confiaria les que de dret us corresponen? Els dos amos, antagònics!

                                               Tenim la llista que en Froom ens va servir en el seu llibre, precisament sobre “Tenir o ésser”. Ens fa un estudi d’una societat en la què més aviat hi entren les coordenades del tripijoc i on es perden les perspectives d’una administració de nosaltres mateixos en allò que ens és substancial, és a dir: en saber viure recolzant el nostre ésser, més com una responsabilitat que no pas com un rendir comptes no del viure, sinó del regateig en les coordenades del ser en tot el sentit ple del ser: del viure i del conviure.  Què lluny ens sonen les afirmacions de la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a Vós i al proïsme; feu que complim els vostres manaments, i trobem així la vida eterna”. L’amor és l’àpex de l’existència.

                                               Em permeto afegir-vos uns punts dels que ja us els vaig aportar setmanes enrere: -.“Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix”. (Som més del que creiem que som).  “Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions” . -.“La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar”. -.“Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana”. -.“Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer”.” Recordem imatges punyents de Gaza i d’Ucraïna i dels “manaies” que obstrueixen la llum de la vida. Llegir n. 95-97 sinodals.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV i setmana següent 21-27 de setembre de 2015  Sabadell