Homilia del diumenge 17/11/2024

                                     PELEGRINS  D’ESPERANÇA

                                               Aquest diumenge ve amb una consonància de diversos fets i circumstàncies com de les postrimeries que en dèiem abans i jo en diria de les ultimitats, del final de la humanitat i també del final de tota la Creació. No res menys! Tot comença per nosaltres cristians amb el crit i formulació de la nostra fe, dient que Jesucrist és Senyor i que tot conflueix en la Glorificació de Jesús i nostra en la d’Ell. La nostra vida és un riu que flueix corrent avall en cerca de l’oceà de Déu. Per tant, és ben normal que ens sapiguem situar en el demà dels nostres dies i –insospitadament- de tot l’univers! Hi ha un demà desprès del morir, essent la nostra mort una “major naixença”. Caminem, doncs, amb propòsit ben esclarit, tota passa té sentit, i les penúltimes tenen sentit més ple, Morir per néixer i el curs de la vida augurant el demà millor de tots els somnis d’aquí, ara, l’”ara mateix” de la cançó. Una coincidència nova a afegir, i no de poca substància, si anem només que hi arribem amb el  discret “fent via”. Estem ja en els preludis de l’Any Sant que s’escau en el 2025. El papa Francesc ja ens ha anat convidant a celebrar-lo amb tot un seguit de raons que ha detallat en el Document L’esperança no defrauda, movent-nos a posar-nos en marxa o -“en curs” dit per instàncies postsinodals- com a pelegrins d’esperança. Llegiu-lo per poder-vos situar en camí ja que ens vol “pelegrinants (m’agraden els gerundis de moviment!), viadors, companys de ruta. Ja veieu que principi i fi s’amalgamen i es complementen; tot fi és ensems començ i no hi ha cap final que no sigui un començ mes esplendorós. El papa i la litúrgia han escollit com a motiu de fons de les tres celebracions: dues últimes domíniques i entrada a l’any Sant amb l’esperança, virtut teologal i plena també de pregones significacions humanes, personals, socials, culturals... S’explica ell mateix: “Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé (i del Bé), fins i tot ignorant el que demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme. Com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons. Deixem-nos conduir pel que l’apòstol Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per Ell que la fe que ens ha donat entrada en aquesta Gràcia que posseïm tan en ferm, i que és per Ell que tenim la satisfacció d’esperar la Glòria de Déu, |...| I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rm 5, 1s). “La virtut de l’esperança està estretament emparentada amb la virtut de la paciència. Estem acostumats a voler-ho tot i immediatament, en un món on la pressa less’ha convertit en una constant. Ja no es té temps per a trobar-se, i sovint fins i tot en les famílies es fa difícil reunir-se i conversar amb tranquil·litat. La paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu per a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i  tancament. Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble  que permet entreveure la meta que és l’encontre amb el Senyor Jesús”. Ai, Pascal, dóna’ns un seient per asseure’ns i començar a esmerçar una bona estona de reflexió, de discerniment, d’ajuntar les dues mans i així poder veure, jutjar i actuar en les pluralitats de la vida!                                                        

Jesús, el gran i summe i únic sacerdot de la Nova Era, que amb una sola oblació, “ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats” com llegim en la Carta als Hebreus, d’avui. És un moment, avui, per parlar dels últims dies que no s’han de témer sinó d’agrair-los a Jesús que és principi i fi, alfa i omega de tot l’abecedari de la nostra vida: un escalat de bonances i de malvestats. Ell omple de sentit, d’espectatives, de “dreams”, com els que han après a no deixar de pensar com a possibles, més, accessibles les que Esquirol anomena “microutopies”, que diuen tant del goig en l’esperança d’arribar a situacions òptimes de desenvolupaments personals i socials, d’ara i aquí. En la primera lectura del somnis de Daniel hi llegim que en els darrers temps “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. En el salm responsorial se’ns fa caminants juntament amb el Senyor: invitació renovellada a fer camí conjuntament amb Ell, “Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió, sempre tinc present el Senyor, amb Ell a la dreta, mai no cauré. M’ensenyareu  el camí que duu a la Vida, joia i festa a desdir a la vostra presència, al vostre costat delícies per sempre”. I ho recalca a la Col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim  sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.  Mercè que se’ns fa, ja a tocar de mans!

                                               Lectura apropiada per  aquests dies finals del curs (m’agrada més dir-ne curs que any litúrgic: curs per aprendre, curs per fer-nos preguntes, per esbrinar el que es pot esbrinar que tot i ser essencials més ens diuen com hem d’enllestir-nos a la brega de la quotidianitat, ni que aquesta fos l’última, ignorada... L’ametller en plena florida és el signe del temps que ens acosta a la veritat plena del cada estiu. És aquí on trobem la verificació de la nostra esperança en joc. Els deixebles freturaven per saber, fent preguntes que no eren adequades. Sabem què i per a què; ignorem, parò, el quan i el com: ja n’hi ha de sobres per exercitar l’esperança! Tornem al papa Francesc: ”Sí, necessitem que “sobreabundi l’esperança” (cf Rm 15, 13) per a testimoniar de manera “creïble” i atraient la fe i l’amor (secundades per la germana petita de Péguy) , virtuts-força “que portem al cor: perquè la fe sigui joiosa, la caritat entusiasta ( i l’esperança juganera i resilient) ; perquè cadascú sigui capaç de donar, ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança  per a qui ho rep. Però, quin és el fonament del nostre esperar? Per a entendre-ho és bo que ens aturem en les raons de la nostra esperança:  “Perquè és voler de Déu que obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu...

                                               El proper Jubileu serà un Any Sant (un meravellós “curs”) caracteritzat per l’esperança que no declina , l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte en la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci dels cels nous i terra nova, on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor. Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança  i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen, Que la nostra vida pugui dir-los: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor! Que la força de l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de  la vinguda de nostre Senyor. 

P. Josep Mª Balcells.

Bon final i Bon Advent Jubilar 25 Diumenge XXXIII 17/11/24  Sabadell

Homilia del diumenge 10/11/2024

                                                         JA LLEGIU? 

                                               Ara vindrà l’explicació. No sé quin savi, del qual només me n’ha quedat un bri (excepcional, però) de la seva saviesa. Diu així la seva proposta (cito ad sensum): Tota persona madureta d’acord amb les adquisicions pròpies, i ponderant el pes de la seva motxilla, és a dir tota aquesta mena de “sapiens” hauria de llegir tenint en una mà els signes dels temps  (entengui’s: en el millor dels casos la mirada observadora, la premsa diària –diaris, revistes, llibres:  “nulla dies sine linea”-. No s’hi val només en els mitjans (la llista seria interminable: poseu-hi pantallització de tota mena...), Els signes suara dits en una mà, sigui la dreta o l’esquerra, d’acord amb les tendències de valoració de persones i social. A l’altra: la Paraula de Déu (entengui’s: Els evangelis: imprescindible la Bíblia tota sencera o a ser possible en els Instruments a mà: recomanats –Paraula i vida- més recomanats: La Missa de cada dia) I, apa, començar a fer el joc de confrontar una mà amb l’altra. Fer que dialoguin els fets reals vistos o llegits signes amb l’evangeli.

                                               Jesús, avui mateix en l’evangeli del dia ens invita a asseure’ns a pensar una mica, a ser possible, dues miques. Parla d’un que ha de construir una casa (mai tan a propòsit amb la Dana catastròfica) “¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses” i on plantareu els fonaments (tinc massa presents els comentaris sobre edificacions en llocs no edificables, ai làs!? Jesús no obliga mai, només de-mana, bo i respectant la llibertat, però cal saber què vol dir ser(?) lliure. Molt fàcil de dir: Lliure per a què?; aquí hi ha el “”busilis de la qüestió! Tens principis? Doncs ja saps com t’has d’exercitar. Veure possibilitats i fronteres i trobar el punt just..!

                                               Cada dia hem d’exercitar-nos, gimnàstica mental i cordial, establir el diàleg entre les dues mans. Aquest és el nostre DIR on fer musculatura i estiraments. Pascal, aquest gran savi de fa temps, ens va deixar una obra inacabada que recollida van fer un manat de Pensaments on hi llegim: “Els problemes d’avui –ho deia fa segles- rauen en la no habitud d’asseure’ns cada dia uns deu o més minuts a pensar (pensar, etimològicament, vol dir pesar, ponderar) el nostre viure i el viure del nostre entorn i més lluny, si és possible) per orientar-nos i mirar de ser coherents amb els principis, si els tenim o bé que ens ajudin a tenir-los; lluny dels “diuen, diuen”, “corren rumors de...”,he llegit, però sense més criteris que una absència de joc crític. Per tal de fer bona i profícua l’operació “sedentària” convindria (ja se’ns ha advertit que cal asseure’ns -de propòsit- per fer ben fet allò que ens prescriu el Sr. Pascal. Llegir la vida és imprescindible per tenir una mirada panòptica -a quatre cantons visuals- per “saber i tenir” o enfortir el pensament del fet de viure i conviure, a partir dels “fets” propis o aliens, ponderats, apamats, passats per la mola d’un -com a mínim- un humanisme personalista, o bé amb els criteris de l’evangeli. És tracta de veure: dues mirades: pre-veure i post-veure, per ser i estar amb personalitat pròpia en l’escalat de mons que a partir del meu jo –com a centre visual- es van desenvolupant cercles concèntrics que es van obrint a tall de pensar la vida i l’entorn. No hi ha persona que no estigui situada, allò del jo i les meves circumstàncies orteguià.

                                               L’Home nou, sigui a tall humà, millor a mode evangèlic serà savi si va decantant fets, idees, esdeveniments, si sap ampliar coresponsabilitats. Massa sorolls, massa dispendis lumínics, estem abocats a l’excés. “Ne quid nimis”. Res en excés. Donar sentit de prioritat al que sigui ponderat, proper, a l’abast de la mà, vull dir de les dues a la vegada, i tornem a la lectura ponderada i generosa  “al veí del replà” segons el dir del papa Francesc, en un document seu que hauria de ser encomiàsticament recomanable!: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” del papa Francesc a qui augurem més anys d’estar amb nosaltres donada la necessitat i dificultat de la lectura dels signes dels temps presents i més propers, ja que “pìnten bastos”. Podem  anar “a trompades” pròximament! Sort que el papa, ja previsor, ens ha donat per exercitar-nos “pascalment” en una petita o més gran esperança (com la llegia Péguy). En invitar-nos a asseure’ns literalment i evangèlicament a saber llegir “els signes dels temps any24 que dóna entrada a l’Any 25, Any Sant on se celebraran moltes activitats eclesials que ens portaran a fer valoracions i a anar aprofundint en la segona virtut teologal, tan indispensable per anar per la vida endavant i enlaire, lema de Teilhard i que ja me l’he fet meu, de fa temps. El professor Esquirol m’ha ensinistrat a ser Resistent íntim , bo i llegint el seu llibre que planteja com fer front a la vida amb esperança, coratge i determinació teresiana. El papa sembla que s ’ha decidit a escriure unes memòries seves intitulades també Esperança, amb les que esperem tenir el re-goig semblant al Diari d’un ànima d’un colós evangèlic que es va dir Joan XXIII.

                                               A les lectures d’aquest diumenge van com anells als dits, en consonància amb els signes dels temps amb la Gota freda a València i en com ens ha fet recompondre la fake news respecte al parer que contamina i enfanga el pensament sobre el jovent, pensant i pitjor dient: que si tal, i que avui el jovent és això i allò altre. En sentit pessimista. Aneu a Paiporta i us en diran de meravellosos i dignes de quan parlem del jovent d’avui dia: hem de pensar que hi ha de tot i que pel que hem pogut veure, cal traure’s el barret i dir, sí, senyor... Fer judicis genèrics és un error i possiblement una falsedat. Amb veure no n’hi prou. Cal ponderar i sobretot hem de saber llegir els signes pro-pers del nostre dia i temps. Hi ha més bondat de la que “sospitem”, sí, sospitem més que aclarim. Cal estar a veure-les venir i fent-ne les lectures pertinents... Dèficits de lectura comprensiva, és ben veritat. Manca asseure’s i pensar llarg. Les presses de sempre ens maten literalment...

                                                           Només començar les lectures d’avui salta el cor de goig. Elies demana a qui gairebé no té i la resposta esplèndida de la bona dona de la Fenícia d’aquells temps, ens fa estimar la bondat superior a tota ponderació i que val  per ella i família que no li arribaran a mancar mai més ni l’oli ni la farina. Miracle number One. I no hi ha un sense dos. És doble en l’evangeli d’avui: Jesús està assegut i el seu mirar no para: és el gran llegidor dels signes dels temps i mira i admira com els fidels tiraven les  seves ofrenes al tresor del Temple: mira i admira en sentit                   “plus quam perfectament” i fa el comentari sobre la velleta, viuda, dues vegades pobre de solemnitat i comenta la jugada als seus deixebles: “Us dic “amb tota veritat” (expressió usada quan n’ha de dir una de bona, de veritat) que “aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per viure,  ha donat tot el que tenia”. Reivindicat ja abans per l’Aclamació. Hi llegim, mai tan oportunament: “Feliços els pobres en l’esperit; el Regne del cel és per a ells”  S’han quedat sense res, ni casa, ni la guarnició de les coses que més valen, perquè són tota la pròpia vida. Han de començar de nou. Quins agraïments, i què sentits als voluntaris. Per als voluntaris hi ha una nova benaurança a estrenar, i no la dic jo; segur que els qui tenen fe l’han pronunciat en la intimitat. Hi ha una solidaritat que em fa pensar en la bondat de tantes persones anònimes que han i segueixen demostrant que hi ha tempera humana més del que creiem i del que ens sembla erròniament. Benaurats vosaltres tots els que heu aportat el que sigui. És el manament segon, configurat al primer. De vosaltres és el vostre futur, testimoni d’avui sense anar més lluny: la dona de Sarepta, rèplica assimilable a  les  viudes i altres molts afectats per la Dana que ens han il·lustrat al viu què, qui, com i per què som germans uns dels altres. Us felicito amb tot el cor. Sou evangeli vivent tots plegats.  

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXXII, 10/11/24  Sabadell                       

Homilia dels dies 1, 2 i 3/11/2024

                          QUE  ESTIMEM  ALLÒ  QUE ENS MANEU

                                                           Dues remarques: Allò que va dir el Concili Vaticà; i recomanar-vos tot un document del papa Francesc que ens dóna la traducció actual de la paraula de la crida a la santedat, que ens empaoreix, com si fos un jou al bescoll, pesant, opriment, que no ens deixa viure. Mireu com la presenta, la santedar; Alegreu-vos i celebreu-ho. Tota una invitació a  gaudir d’una santedat no meritòria, sinó donada en el sentit de do, per gràcia amorosa, sense més, coparticipant de la vida divina. Obrim pàgina conciliar i mirem de re-conciliar-nos amb la nostra crida a la santedat personal en pau i amb una mirada prou evangèlica, que ens permeti rutllar a pas tranquil que és el de la santedat. No podem arrencar més que en primera, per vèncer tota inèrcia i allò que Esquirol en la seva aportació des de la filosofia podem anar construint-la sense presses ni ofegaments que no es corresponen amb la realitat. Només per agafar-ne ganes: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes (el victimisme dels anys 50 i successius, si és que estem encallats en flagel·lacions i similars, vàlga’m, Déu!). De sacerdot en puritat només n’hi ha un que és Crist que ens alliberar de pecat i de mort!, aquesta és la culminació de la vida terrenal, en tenim una altra d’eterna en el cel! Ell és el Redemptor i el salvador. 

                                                           Començo: “Shemà Israel!” Capítol cinquè del Document conciliar sobre l’Església: “Vocació universal a la santedat en l’Església”: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili, és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat “l’únic sant”          amb el Pare i amb l’Esperit, ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per Ella a fi de santificar-la (cf.  Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu, i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església tothom, tant els qui pertanyen a la jerarquia, com els qui són pasturats per ella, som cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació (Ef 1, 4). I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels: s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres i es presenta de forma fins a cert punt pròpia en la pràctica dels consells que se solen anomenar evangèlics. Aquesta pràctica dels consells, que sota l’impuls de l’Esperit Sant molts cristians ha fet pròpia, tant en privat com en situació o estat  aprovats dins de l’Església, dóna i cal que doni en el món testimoniatge i exemple esplendorosos de la mateixa santedat.(ai, làs!) El Senyor Jesús, Mestre i Model diví de tota perfecció, va predicar a tots i a cada un dels deixebles, de qualsevol estament, la santedat de vida, de la qual Ell és autor i consumador: “Sigueu perfectes, tal com també ho es el vostre Pare celestial” (Mt 5, 48) I així, envià a tots l’Esperit Sant a fi de que els mogui  des de dintre a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb totes les forces (cf Mc 12, 30) i a estimar-se els uns els altres, com Crist els ha estimats (cf Jn13, 34; 15, 12). Els seguidors de Crist, cridats per Déu, no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el Seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets fills de Déu en el baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina i, per tant, realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre. L’Apòstol els amonesta a viure “tal com pertoca a sants” (Ef 5, 3) i a vestir-se  com a escollits de Déu, sants i estimats, d’entranyes de misericòrdia, amb benignitat, modèstia i constància (Col 3, 12), i a donar fruits de l’Esperit per a santificació (cf Ga 5, 22; Rm 6, 22). Però, com que tots ensopeguem moltes vegades (Jm3, 2), necessitem constantment la misericòrdia de Déu i hem de demanar cada dia: “perdoneu-nos les nostres culpes” (Mt 6, 12)

                                               Per a tothom és, doncs, evident que tots els fidels cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal, contribueix a una forma més humana. Per assolir aquesta perfecció, els fidels empraran les forces rebudes d’acord amb la mesura  de la donació de Crist, així, seguint les Seves petjades i configurats a la Seva imatge, sotmesos en tot a la voluntat del Pare, es consagraran amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme. Així la santedat del Poble de Déu produirà fruits esponerosos, tal com esplèndidament demostra la vida dels sants en la història de l’Església.

                                               En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat, segueixen Crist pobre, humil i carregat amb la creu a fi de merèixer participació en la Seva Glòria. I cadascú, segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua per la caritat. Per tant, tots els fidels cristians  se santificaran cada dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per mitjà  de totes elles, si les reben totes amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina, manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb que Déu ha estimat el món.

                                               Així, doncs, tots els fidels cristians són convidats i obligats a procurar la santedat i la perfecció de l’estat propi. Cal, doncs, que tots mirin d’encaminar rectament llurs afectes, perquè l’ús de les coses temporals i l’adhesió a les riqueses contra l’esperit de pobresa evangèlica, no els impedeixin  d’avançar vers la caritat perfecta, tal com indica l’Apòstol que els qui s’ocupen d’aquest món, no s’hi detinguin; perquè la figura d’aquest món es passa (1Co 7, 31)!  Fins aquí uns paràgrafs de la Constitució eclesial on tots ens sentim emparats i com a casa

                                               I ara uns apunts del Document del papa Francesc: Comença així: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho (d’una de les benaurances) diu Jesús als qui són perseguits i humiliats per la seva causa. El Sentor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposa el Senyor a Abraham “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible” (Gn 17, 1) El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1, 4).  No pensem solament en els ja beatificats o canonitzats. L’Esperit vessa per tot arreu en el sant poble fidel de Déu, perquè “fou voluntat  de Déu santificar i salvar els homes, no aïlladament, sense cap connexió dels uns amb els altres, sinó constituint un poble, que el confessés en veritat i el servís santament”. El Senyor, en la història de la salvació, ha salvat un poble. No existeix identitat plena sense pertinença a un poble. Però ningú se salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s’estableixen en la comunitat humana: Déu volgué entrar en una dinàmica popular d’un poble. M’agrada veure la santedat en el poble pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per dur el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per tirar endavant dia a dia, hi veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d’aquells que viuen a prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”.

                                               Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils. La santedat és el rostre més bonic de l’Església. Però fins i tot fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita “signes de la seva presència” que ajuden els mateixos deixebles de Crist. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos o motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins i tot podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf 1Co 12,7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però existeixen moltes formes existencials de testimoniatges. Dins les formes variades, vull destacar el “geni femení” també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser relegades, l’Esperit Sant  suscità santes, la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església Podem esmentar santa Teresa d’Àvila o sant Teresa de Lisieux.(faig una falca: apreciació meva: Cristina Kaufmann: “La fascinació d’una presència”)  Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que cada una de la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a Ell des de l’eternitat. “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1,5) Nosaltres arribem a comprendre molt pobrament la veritat que rebem del Senyor. Amb major dificultat encara aconseguim expressar-la. Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.

                                               Hi ha un altre capítol en el document sobre l’Església  sobre el de la crida universal a la santedat que es el setè (set sentit de plenitud per als hebreus. Havia de ser el darrer com a colofó i final de la història de la Salvació. Per motius aliens en van afegir un post/darrer dedicat a La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri  de  Crist i de l’Església. El setè, doncs, diu: Dimensió escatològica de l’Església peregrina  i la seva unió amb l’Església celestial. Comença així: “L’Església, a la qual som tots cridats en Crist Jesús i en la qual, per la gràcia de Déu, adquirim la santedat, només es realitzarà plenament en la glòria celestial, quan arribarà el temps de la restauració de l’univers (cf  3, 21) i amb el llinatge humà també tot el món, que és íntimament unit a l’home i arriba al seu fi per mitjà d’ell, serà perfectament restaurat en Crist (cf. Ef 1, 10; Col 1, 20; 2Pe 3, 10-13)  Em quedo amb unes ganes boges de parlar de la Casa comuna i definitiva on participarem gaudint cara a cara... Inefable, només intuïcions i volades espirituals. Hem de parlar més de la culminació i confluència de tota vida, on tot és inclusiu. En parlarem.

                                               Només afegir-vos que el llibre del professor Josep M Esquirol “La Resistència íntima” s’adiu, s’avé meravellosament al tema nostre d’avui. Ens presenta la condició de resistent enfront dels pessimismes i nihilismes macro-ambientals i en com hem d’esdevenir lluitadors i saber remar contracorrent d’un món de cansats i sovint alienats. Avui es parla molt de salut mental. La paraula salut, serveix per saludar, per no caure en estrès, depressions i similars, per prevenir la nostra salut de l’esperit. Que Déu ens beneeixi. Amén 

 Tots sants, dia dels difunts, redimits per Jesús i per mostrar els horitzons de la salvació i, endemés.

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge de l’Amor. Setmana XXXI durant l’any 1,2 i 3 de nov. Sabadell

Homilia del diumenge 27/10/2024

                          SENYOR,  ENSENYA’NS  A  PREGAR                           

                                               Tots els sinòptics obren la part central i, cabalment la més extensa, amb l’epígraf de la d’un camí que faran junts Jesús i els seus deixebles, la pujada a Jerusalem, fi i terme de la seva missió múltiple de donar a conèixer una imatge nova de Déu, que Jesús anomenarà Pare, invitant-nos a dir-li-ho també nosaltres, Pare/ nostre. Jesús l’anomena així pel tracte íntim que hi té, una vinculació personalíssima singular, fins al punt de dir que “el Pare i Jo som una mateixa cosa” (per entendre’ns, dues persones de la Trinitat, però no avancem vivències de fe...) . “Senyor, ensenya’ns a pregar”, no tant a resar, que ja en sabem de tota la vida: “Shemà. Israel!” Ho varen constatar en moltíssimes ocasions els deixebles que el veien pregant sovint, àdhuc de nit profunda! Una escena entranyable que els va deixar un record indeleble que va il·luminar per sempre la  relació totalment nova d’un Déu proper, amb el qual es pot establir una  relació d’amistat (Teresa de Jesús ens va definir la pregària-oració mental: “que no es otra cosa, a mi parecer, sinó tratar de amistad, estando muchas veces tratando, a solas con Quien sabemos que nos ama” ). Amb Jesús tot és nou, no hi ha repetició, cada nova pregària és nova per mor d’uns sentiments oberts, basals; cada paraula té ressons íntims, mai pot esdevenir una pregària repetitiva; ens demanarà una pausa, un deteniment, cercant la novetat d’una Visita, d’una Relació de persona a persona. El Senyor no ens va donar un estereotip per anar repetint de cor, sinó que ens la va donar a tall de com un sagrament, on Ell hi és experimentat a bastament... No és el Parenostre, tot junt -hi ha una pausa entremig-; és com passar d’una pregària tota enllaçada, sense el silenci que ha de perfumar cada mot deslligat de l’altre; una veu que suscita dolçor, proximitat, conversa, diàleg més per escoltar, per expressar emocions, desigs, atenció cara a cara, mirada a mirada. El Pare Nostre és posada en contacte, relació amorosa. Avui precisament llegint de bon matí una lectura de sant Agustí, després d’una “lletania” d’incisos sàlmics, ell continua dient: “I si vas repassant totes les paraules de les pregàries santes, em sembla que no trobaràs res que no estigui en l’oració del Parenostre (=Pare nostre!), que no ho enclogui aquesta oració. Per això, som lliures d’emprar paraules distintes, però el sentit de l’oració ha de ser aquest; quant al sentit no som lliures... Crec que ja tens explicat el que has de demanar, i no pas perquè jo t’ho ensenyi; t’ho ensenya Aquell que es dignà a ensenyar-nos a pregar... La fe, l’esperança i l’amor, doncs, l’home que prega cap a Déu, és a dir, l’home que creu, que espera, que desitja i que considera que cal demanar al Senyor en l’oració del Parenostre”. (Pare nostre!) És el que jo pretenc de fer ara mateix: incloure-hi tantes coses essencials, l’evangeli concentrat:

                                               Santificat sigui el vostre Nom: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria”. Fins que no es destriï cada actitud fondal..., que no són sinònims. Quan ho reso íntimament, ho repeteixo, parant, “fent un fil de pausa”, així em veig fugaçment dient “coses” distintes. Com canvia el sentit i el què sento! Plasmació del primer manament: estimar Déu: és tot. Després escolto Jesús i els seus deixebles “fent proves i en pràctiques” evangelitzadores, insinuant que el Regne de Déu ja és tan a prop, que ens el cal veure, gaudir-lo dins nostre: Un Regne de justícia, d’amor i de pau. Aquí s’inclouen unes connotacions a la felicitat en Déu i en les obres de misericòrdia (les benaurances!).

                                               A compte d’una moral tota nova, evangèlica, com la que practicava Jesús (cor, gest, paraula, acolliment), que es conclou en l’amor sentit primer dins nostre, i exercit després en fraternitat; i que ens abisma en la concordança de voluntats; la de Déu i la nostra. Això porta a una espiritualitat o mística “d’ulls oberts” i que conté tres visions essencials: envers el que Déu és i en el seu propòsit  creador i santificador, és a dir: comunicador de la seva mateixa vida participada, en la condició de fills-en-el Fill i germans adoptats com familiars de Déu, tota la humanitat sense exclusions de cap mena. L’Altre, jo, tu, en circulació d’amor: rebut primer i ofert en conseqüència. Fills i germans, oh misteri mai agraït, viscut i conviscut a cabalitat!

                                               Una visió de l’excel·lència i sublimitat del Déu Trinitat, més enllà de tot. És l’Altre: (“únic sant, únic Senyor, únic Altíssim”) Al final de la primera part destinada a glorificar Déu i a trobar-nos nosaltres mateixos dins de l’àmbit de l’acció determinant de Déu que ens estima, ens vol al seu redós; i ens estima tant (!) que tenim accés i acolliment de famíliaritat amb Déu Pare, pel seu Fill i en l’Esperit.

                                               A la segona part, com si féssim una representació, similar a la imatge de Moisès mostrant les dues taules de la llei. La primera conté l’àmbit de Déu i en la segona taula fa referència més apropiada a les necessitats, les urgències i els compromisos nostres com a humans-cristians. La nostra necessitat primària com les que posa Maslow en la base de la seva piràmide de creixement humà i finalment –per gràcia,- més que humà-, que ell no pot posar, tot i que expressa una “volada”, una travessia d’humanismes que ja de per sí són glòria humanista decantada. Demanem pa de taula, pa partit i compartit, altres pans de més pregona alimentació: pa de l’esperit, pa d’evangelització, pa de coneixement i de saviesa evangèliques, pa cultural, pa que ens permeti assaborir altres gustos no comuns, res d’elits, pa pastat del dia i com el mannà només pel dia... Pa d’evangeli, de lectures que ens facin degustar el gust de Déu, pa transfigurat pels pobres i necessitats. Sentir ben endins la misericòrdia com un bateig total, sentint la novetat de vida que ens fa exaltar i cantar baix, baixet...

                                               Perdonats, que aprenguem a perdonar els altres, tan intensament que cali endins, per poder també exercir un perdó de l’altre, no sols de paraula, sinó de cor, fent les paus derivades de la pau messiànica de Jesús que cancel·la tot deute. El perdó és l’altra cara de la moneda de l’amor fratern. En el teló de fons s’hi aixeca com un estendard la Creu i Jesús exànime, lliurat per a tothom... Per tres vegades anunciat com a lliurat per toldre tot pecat, bo i caminant, davant de l’estupefacció de propis i estranys! D’allí deriven les afluències de gràcia, més enllà d’una Redempció. “-som obra de Déu-”, no ens pertanyem gustosament: tot són lligams tendres que aixopluguen més que constrenyen llibertats, que –aquestes- hi romanen totes, per dignitat pròpia de tracte exquisit, correspost. Ai, la netedat  de cor, quina dolçor i benaurança! Tot el “Sermó de la muntanya i del pla, puntejat del “se us va dir, Jo us dic.

                                               I no permeteu que caiguem a la temptació.  La vida de l’home és lluita permanent. De primer dels cristians se’n deia “els del camí” (quan això escric posa punt mig Final el sínode precisament de la sin-odalitat) Camí vol dir fatiga i cansament, albirar horitzons ignots. Fer companyonia i ajudar-nos a vèncer tots mena de contratemps, d’insídies de boires i patacs imprevistos. L’Església té el perill de contemporitzar amb el déu del diner, de la visibilitat d’influencers: santa i pecadora. Francesc ho ha resumit així: “Com ser Església sinodal en missió. Francesc acaba les recomanacións a tots i totes els sinodals. “a tots els que col·laboren amb generositat en el camí en curs: endavant i coratge que no hi ha pitjor enemic que un mateix, descordat.

                                               Ans deslliureu-nos de tot mal. Hannah Arendt ens va admonitzar respecte de la banalització del mal. Comencem pels nostres mals comesos  a casa, en la proximitat més quotidiana: a la disgregació posem-hi resistència diu Josep M Esquirol al seu preciós llibre Resistència Íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, (del quotidià) que us el recomano vivament!, perquè respon directament a aquesta última petició que, ben mirat, les engloba totes, les anteriors, formulada en un negatiu a evitar. No ho sé dir de cap millor manera: “Tot és Gràcia” que va dir Teresa de Lisieux com a últimes paraules en vida.   

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX 27/ 10/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 20/10/2024

                                          STOP:  CANVI  DE  SENTIT

                                               Ep, Jaume i Joan, pareu el carro. No havíeu entès gaire cosa del Mestre... A la cua! Qui és l’últim? Ara ens entendrem: “Sisplau, perdó i gràcies”. Aquesta trilogia evangèlica, casolana, ens la fa palesa el papa Francesc. Ho ha dit vegades i vegades, àdhuc ho ha escrit en el Document Fratelli tutti, del qual en parlarem a pleret, perquè va com anell al dit a allò que només llegint l’evangeli d’avui em fa repensar-hi a manta: M’hi veig pintat  M’explico. Comencem pel context que hi va de perles, és del diumenge passat i segueix amb la mateixa nota greu de fons. “Dèiem ahir” que el tenir ho envaeix gairebé tot, a no ser que fem una mica de pensaments crítics i que ens mirem al propi mirall però amb altres, ben altres, ulls... Recordeu que privilegiàvem el ser, encara que ens costi de veure’ns “diferents”, a la lupa del personalisme, és a dir, entenent-nos com a persona, amb una dignitat que ens ve de  marca. Avui mirem el tenir com a expressió de poder, de tenir i re-tenir un lloc en el viure i el conviure: que ens tinguin com a allò d’estar per damunt dels altres. El tenir o va de “coses” o va d’expectatives, d’il·lusions amb plural que es llegeix ben diferent quan ho posem en plurals. A les antípodes del tenir hi trobem el ser. Qui val, val amb tota la senzillesa de veure’ns “diferents”, no  ni millor ni pitjor. Triomfar en la vida no ve del reconeixement sinó del ser senzillament, fruit d’un creixement, d’un desenvolupar energies íntimes, que dimanen de dins estant amb flux natural, que no vol dir espontàniament, sinó esforçadament, ajudant l’alè, el propòsit, el què un pot i se sent cridar a ser, quelcom d’incomparable, perquè és únic, personalíssim. Ja  només posar el títol hi ha una crida a parar màquines llegir atentament i procedir en conseqüència. Tornar en sentit invers a com anàvem. Perquè és llaminer seguir endavant sense més ni més. Ens hi porta la consuetud, el que veiem que fan els altres. Si no fem un capgirell,  com va fer Pau camí de Damasc, com jo mateix –és un dir- desfent camins fresats, no hi haurà evangeli que hi valgui. Hem posat STOP que vol dir parada i mirar a banda i banda i entrar, a la inversa de com anàvem fins ara. Sí, sí, per més que al principi ens hi trobem estranys. Aquest és el camí que marca l’indicador evangèlic. Per aquí hem d’anar una mica a desgrat i desacostumant-nos del camí fet fins al moment. Una veu ens certificarà que les coses van per bon camí: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze...” Ep, no us precipiteu: Acabo la proposta: Podeu beure el calze que jo he de beure i ser batejats amb el baptisme amb que jo he de ser batejat? Hi anirem tots tres. De la qüestió de primejar ja no és cosa meva. Deixem-ho córrer, que no aniríem junts ni a beure el calze ni a ser batejats i la cosa canviaria de mig a mig. No sentiu com s’esveren els companys, que potser estant en les mateixes condicions i ambicions que les vostres!                                     

                                               Sempre m’ha fet goig llegir aquell passatge que és una esplèndida pregària que fa Jesús en el tornar de les primeres experiències missioneres dels setanta dos. Fa així: “Jesús digué: Us enalteixo. Pare, Senyor del cel i de la terra perquè heu revelat als senzills el Regne de Déu, tot això que heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. Mireu hi ha una concordança entre la revelació i la senzillesa. Hi ha coses de les que no se’ns obren els sentits amagats, si no som senzills, si no som “nets de cor”, si no entenem que en ordre al SER, tot va  per via exclusiva de l’humanisme i de la gràcia que ennobleix el que podem pensar, desitjar, viure i conviure. Tot és gràcia que impulsa, que encoratja, que dóna a mans plenes per sintonies fondals, que crida a reposar pels cansaments de proposar-nos avançar pas a pas... Anem al document citat a inici; Fratelli tutti:                                             

                                               “Invito a l’esperança, que “ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà independentment de les circumstàncies  concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor.|...| L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna”. Caminem en esperança.                                              

                                               La proposta és la de fer-se presents davant el qui necessita ajuda, sense importar si és part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer pròxim del jueu ferit. Per tal de tornar-se proper i present va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una demanda: “ves i tu fes igual”. És a dir: ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, fer-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “pròxims” a qui haig d’ajudar, sinó que em sento cridat a fer-me jo un pròxim dels altres”.                                            

                                               L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”. Tanmateix, hi ha creients que pensen que la seva grandesa està en la imposició de les seves ideologies a la resta, o en la defensa violenta de la seva veritat, o en grans demostracions de fortalesa. Tots els creients necessitem reconèixer això: la primera cosa és l’amor,  el més gran perill és no estimar. L’amor implica alguna cosa més que una sèrie d’accions  benèfiques. Les accions brollen d’una unió que inclina més i més cap a l’altre, considerant-lo valuós, digne, grat i bell, més enllà de les aparences físiques o morals. L’amor a l’altre per ser qui és, ens mou a buscar el millor per a la seva vida. Només en el conreu d’aquesta manera de relacionar-nos farem possibles l’amistat social que no exclou ningú i la fraternitat oberta a tothom. L’amor ens posa finalment en tensió vers la comunió universal. Ningú no madura ni assoleix la seva plenitud, aïllant-se. Per la seva dinàmica, l’amor reclama una creixent obertura, major capacitat d’acollir els altres, en una aventura mai acabada que integri totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: “Tots vosaltres sou germans”. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment  oberta als vincles. En la seva pròpia arrel hi resideix la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb els altres. Per això “és necessari prestar atenció per a no caure en alguns errors que puguin néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un paradoxal mal ús d’aquests. Existeix avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació cada vegada més àmplia dels drets individuals,-estic temptat de dir: individualistes, que amaga una concepció de persona humana, deslligada de tot context social i antropològic, quasi com una “mònada”, cada vegada més insensible. Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre’s sense limitacions i, per conseqüent, es transforma en font de conflictes i violències.  Quan hom acull de cor la persona diferent, li permet continuar essent ella mateixa, alhora que li dona la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses que han gestat la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per a no  empobrir aquest món. Això sense deixar d’estimular-les perquè pugui brotar quelcom nou de si mateixes en el trobament amb altres realitats. “Tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir riqueses de cadascú, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a oportunitats de creixement en el respecte de tots. És necessari un diàleg pacient i confiat, perquè les persones i les comunitats puguin transmetre els valors i acollir el que hi ha de bo en l’experiència dels altres. La vida és l’art del trobament encara que hi hagi tants desencontres per la vida. Reiterades vegades he invitat a desenvolupar una cultura del trobament que vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent a conformar aquest políedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que “el tot és superior a la part” El políedre representa una societat,en què les diferències conviuen complementant-se, enriquint-se i il·luminant-se recíprocament encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de tothom podem aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible. Això implica incloure les “perifèries”. El qui hi està té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més definitòries. I tanquem plaça amb les últimes paraules del Document firmat pel papa Francesc i el Gran imant Ahmad Al-Tayyeb: “En el Nom de Déu... assumim la cultura del diàleg com a camí; la col·laboració com a conducta; el coneixement recíproc com a mètode i criteri”.  

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge i setmana XXIX 20/10/24  Sabadell

Homilia del diumenge 13/10/2024

                                    LA  BOSSA  O  LA  VIDA

                                               No, no és broma. Doneu una ullada als textos de la Missa i veureu com hi campeja tot un seguit de consideracions sobre el diner i com n’és de llefiscós i sabem també que pren el nom sagrat (?) d’idolatria. Per altra part, llegim aquesta Aclamació que es possessiona al revers del brillar fatu de les riqueses, posant en relleu la primera i essencial de les Benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”.  El papa Francesc ho ha sintetitzat en allò de “ser pobres i viure amb els pobres”. Torno a l’ocurrència del títol... No és tal: encara estic cansat de subratllar el llibre de Fromm: “Tenir o ser”. Hem de fer un proficu discerniment sobre la nostra confrontació entre el tenir i el ser en el mercat central dels “valors essencials”. No, no és fàcil de situar-s’hi, de prendre possessió en aquests dos termes existencials que es contraposen determinadament, de forma que com més “tens”, menys ets. Com més aspires a tenir, el tenir estimula l’anar sempre a més. La cobdícia -ens diu l’autor- és el desencadenant de l’ofegament de la persona. El tenir “cosifica” tot el que toca. Vivim en un món que es deleix per l’adquisició del guany, del profit, del pujar, del ser tingut; això fa que “ens escau ben rarament de trobar al món que ens envolta manifestacions de la modalitat de l’ésser; i la major part de nosaltres –parla Fromm- considerem  la modalitat del tenir com la més natural, talment l’únic estil de vida acceptable”. No en som conscients i menys de la contraposició, anava a dir, de ser qüestió de vida o mort. El ser és la fluència de la vida, de la creació, de la personalització. Em balla pel cap allò de Shakespeare del “ser o no ser”. La cobdícia ofega; la vida s’expansiona, crea vida.

                                               La finalitat d’aquest llibre de Fromm és explícitament el d’un aprofundit humanista que ens ha il·lustrat a bastament. En tots els seus llibres té aquest marxant: l’Art d’estimar, La por a la llibertat, La revolució de l’esperança, Per una societat sana”. Encara es llegeixen amb gust i profit... Ja tenen gust de clàssic.

                                               Jo acostumo a valorar aquelles petites frases que solen  encapçalar els llibres com a guisa de pròlegs i d’epílegs condensats. Són com la síntesi del que diran a continuació. Veu-t-,els ací: “La via del fer és l’ésser” (Lao-Tse) “Seria adient que la gent considerés, no tant el que han de fer, sinó el que són” (Mestre Eckhart) “Menys un és, i més hom té i més alienada és la pròpia vida” (el primer Karl Marx) Farà unes bones i exquisides reflexions tant del místic de l’Edat mitjana com del Marx, mal entès i pitjor aplicat per Rússia. Una cosa és saber d’oïdes i una altra conèixer a fons i documentadament.

                                               No em puc entretenir en parlar llargament de l’actitud o modalitat o caràcter del tenir perquè això no em donaria espai per concentrar-me en la “Benaurança” del “ser i estar” que sempre van junts. Aniré assaborint punt per punt en les entrades que posa Fromm en el capítol sobre “Les condicions de la transformació i les característiques de l’home nou. Comença així: “La funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou, l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:

            -. Disponibilitat a renunciar a totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.

            -. Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe  en el que un és, en la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions,

            -. Acceptació del fet que ningú i res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida, però que aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició de la plena activitat consagrada a la copartició i a l’interès per als altres.

            -. Ésser realment present en el lloc en què ens trobem.

            -. La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar.

            -. Amor i respecte per la vida en totes les seves manifestacions,  amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el que és mort, sinó la vida i tot allò que pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.

            -. Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions.

            -. Viure sense adorar ídols i sense il·lusions, perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions.

            -. Desenvolupar la pròpia capacitat d’estimar, ultra           que de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a sentimentalismes.

            .- Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.

            -. Fer del ple creixement de si mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.

            -. Adonar-se que, per tal d’assolir la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.

            -. Ésser conscient, a més, que un creixement no és sa si no esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems reconèixer les diferències entre estructura entesa com un atribut de la vida, i l’ “ordre” entès com un atribut de la no vida, de tot el que és mort.

            -. Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats concretes, com un mitjà per a superar circumstàncies intolerables.

            -. No enganyar els altres, però tampoc deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser definit innocent, no ingenu.

            -. Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix.

            -. Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, de sotmetre-la, explotar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de col·laborar-hi.

            -. Fer pròpia una llibertat que no sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot entenent amb això no pas una munió de desigs i d’avideses de possessió, sinó una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.

            -. Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer.

            -. Adonar-se que només pocs individus han assolit la perfecció pel que fa a totes aquestes qualitats, renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra versió del tenir.

            -. Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer, puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no, assolir té escasses possibilitats de desenvolupar-se.

                                               He posat tots els punts que ofereix Fromm en aquest llibre perquè tenint-los a mà els puguem llegir i rellegir amb calma i no tots seguits, sinó pausadament, a fi d’entrar en aquesta filosofia que justificava el que us havia dit sorneguerament: La bossa o la vida!       

P. Josep Mª Balcells.

Setmana XXVIII 13/ 10/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 06/10/2024

                                 LA  PIRÀMIDE  INVERTIDA

                                               Començaré la casa per la teulada és a dir cobertura d’aigües, això de moment... Avui en la litúrgia se’ns sol·licita parlar de la família, no tant, de la parella com es podria deduir de la lectura del Gènesi que parla de la creació d’home i dona i de les motivacions que es donen en la creació d’ambdós: que s’ajudin i s’acompanyin i que es tinguin per iguals i es complementin. Deixem-ho així de moment. Havia dit que començaria per la teulada. Aquesta expressió tòpica no té cap sentit arquitectònicament. Això ho veiem passant pels carrers tantes vegades “en obres”. Sense aquelles columnes de ciment armat que pugen pis per pis l’estructura de la casa no tindria sentit ni fermesa. Recordeu aquelles paraules de Jesús: “Una casa sense fonaments està cridada a l’esfondrament i a la ruïna”.                                              

                                               Les columnes del nostre edifici educatiu són els pares, educadors se suposa dels seus fills. L’esquema que havíem seguit en les nostres entranyables Escoles de Pares, de l’antigor, ai, em permeto dir. Avui tan difícils de proposar-les, donades les circumstàncies canviades de la societat d’avui. Suposava que cada pare (i havien de participar tots dos sempre!) eren subjecte-objecte de formació personal d’adults, això com a premissa per necessitat estructural: No es pot ser educador dels fills sense fer un “reset” de tipus educatiu de cada un dels dos pretesos educadors. Cada columna haurà de sostenir un pes que no ho podria fer, si no hagués donat garanties de consistència i de maduresa pròpia. Els arquitectes pensen l’edifici com a totalitat. Se suposa una harmonia de pesos i de congruència i de complementacions. Els pares-columnes són persones adultes, se’ls suposa per edat maduresa i haver fer un camí de formació congruent a l’edat. En puritat són educats: han transcorregut infància, adolescència, joventut i porten l’empremta de la pròpia educació rebuda o cercada. Caldrà revisar-la punt per punt i pensar-la oberta i en maduració. L’educació pròpia es reflectirà en els fills, per bé o no tant. Primer pas de l’Escola de Pares: l’educació dels educadors. 

                                               Després obríem una segona etapa que se centrava específicament en l’educació de la parella per al desenvolupament d’ells dos com partners. L’educació específica de la parella és un punt neuràlgic; més avui que en temps passats, perquè hi havia unes preparacions pre-matrimonials, en el millor dels casos...  Serà un condicionant de primer ordre: la relació mútua, l’emotivitat -avui considerada fonamental- l’entesa, el diàleg, l’amor dels esposos recau a plom en la relació educativa amb els fills. Cal notar també la relació entre les dues famílies. Perquè donaran espais a la relació amb els avis i els cosins, també avui factor de primer ordre.

                                               El tercer pis de la piràmide és la plataforma definitiva de l’Escola de Pares. Caldrà fer una immersió ben ampla perquè els fills també són fills del món que els tocarà viure. Les aproximacions dins del redós familiar tindrà ressonàncies de tot tipus social. Les famílies avui són determinadament obertes a tots els ambients i no es podran aïllar; ben al revés, caldrà que s’impliquin en àmbits com l’escola, els mitjans, el lleure, els amics i les vinculacions a grups que escamotegen intervencions dels pares. Caldrà donar una consistència en valors, en actituds i en enrolaments diversos. Aquesta és la culminació del treball educatiu que es pot esperar d’uns pares que viuen i actuen en el món social i en diversos ambients. Aquest és el terrat ample i obert a tot vent: la dimensió social. Els fills són per al món i han d’estar ben assabentats del pa que s’hi dona, tothora en múltiples ocasions. 

                                               Hi ha un últim complement experimentat de l’educació que ens les van fornir les Convivències familiars. Iniciades fa més de cinquanta anys que varen propiciar un ambient de profunditat educativa i d’interseccions entre els diversos components de les famílies: des d’avis, pares amb la possibilitat de reunions i d’amistats que anaren aprofundint-se i que vertaderament arribaren a donar Sentit de Família de Famílies. En la casa de Colònies p. Jordi Turull a la vall de Pineta que fou la        “descoberta del segles” (perdoneu l’exageració personal, perquè m’ha -ens ha- deixat un record memorable). Pineta no era un lloc, fou un esperit, fou una utopia realitzada com poques vegades a la vida les pots tenir i constatar. Ens diem Pinetells i l’empremta no hi ha ningú que ens la llevi. És marca cisellada en el fons del cor, dit a l’antiga; i dins les circumval·lacions neuronals dels nostres cervells, nosaltres en diem esperit i àdhuc Esperit en majúscules.

                                               Som Església, en tenim consciència. No puc acabar aquest passeig per la pròpia experiència educativa i pastoral al llarg de més de seixanta-cinc anys com a escolapi i ara obriré un espai propi que no podem ni devem oblidar perquè el Concili Vaticà II té un document que ens mostraria els eixos formatius d’una educació cristiana, evangèlica. Se’n diu Constitució Pastoral sobre l’Església en el món d’avui que comença així: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot els pobres i tots els que sofreixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels deixebles de Crist. No hi ha res de vertaderament humà que no trobi ressò en llurs cors... L’Església se sent realment i íntimament solidària del gènere humà i de la seva història. Després d’un estudi les esperances i temors avui; els canvis pregons: en l’ordre social, psicològics, morals i religiosos. Les aspiracions més universals, els interrogants més profunds dels homes. El Concili ens presenta la convicció sobre la vocació de l’home: la dignitat de la persona humana: l’home imatge de Déu. En un número, el 22, que s’hauria d’escriure amb subratllats continus, ens presenta Crist, l’Home Nou: comença així: “El misteri de l’home, en realitat, només es pot esclarir en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor manifesta plenament l’home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació. En Crist hi ha incloses la font i la corona de tota la humanitat. El que és la imatge del Déu invisible, és també l’home perfecte, que ha retornat als homes la semblança divina. En Ell, la naturalesa assumida, no absorbida, ha estat elevada també en nosaltres a una dignitat sense igual. El Fill de Déu amb la seva Encarnació s’ha unit en certa manera amb tot home”. Farà  incursions en la cultura, la vida social i econòmica, en la pau, en l’àmbit internacional.

                                               Les implicacions a nivell formatiu donen una volada als valors i la pedagogia, continguts en la Declaració sobre l’educació de la joventut, un altre document del concili Vaticà II. Avui ens trobem amb moltes dificultats donat l’ambient excessivament secularitzat, i plural de la societat. Això ha de propiciar un replantejament profund: possibilitats i dificultats. Ens hem de concitar pares, escoles, parròquies i grups diversos per obrir camí d’educació profundament humana i evangèlica, presentant testimonis vàlids i fiables on es puguin emmirallar les generacions futures, recolzats en persones que saben que mai serà ni completa ni definitiva una educació que voldríem que tingués Crist com a Referent en la seva Persona i Missatge. O ens hi posem colze a colze o bé deixarem els nostres successors a la intempèrie i desvalguts. Ens hi va un futur eclesial àton i mig perdut o redimit.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XXVII de durant l’any, 6 d’octubre del 2024   Sabadell