LA PRODIGALITAT DEL NOSTRE PARE
Ens hem marcat de llegir i estudiar per aquesta setmana quaresmal la tercera part de les Conclusions del Sínode que respon per la successiva conversió, aquesta vegada de i en els processos. Com que el document té una estructura que abasta des de la primera i “originant” i determinant conversió: “Cridats per l’Esperit Sant a la conversió personal i comunitària com a batejats, retornem al número 14, que diu així: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la història: la resurrecció de Jesús (centrats com estem vers la Pasqua, ja preludiada avui en la primera lectura on Josuè, entrats a penes en la Terra Promesa fa que celebrin per primera vegada la Pasqua jueva en pròpia pàtria). El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la vertadera llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda (fem l’ullet a l’Any Sant!), la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home. Els Evangelis ens narren que per entrar en la fe pasqual i esdevenir-ne testimonis cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir (com el Fill pròdig emprèn el camí del retorn!) i posar-se a buscar, descobreixen en realitat que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i germanes: (és el retorn interessat del fill petit a casa, almenys que sigui tingut com a obrer per poder accedir a un tros de pa... El Pare, però, ho trasbalsa tot amb una inesperada, sorprenent Prodigalitat!) Hem volgut posar aquesta conversió inicial com la que es consolidarà en la conversió de i en les relacions i coronada en la conversió en els processos. Tot procés comença per uns primers passos en els què ens veiem més a nosaltres -ben poca cosa que som!- que no pas ni en les relacions i en els processos incoatius, on és determinant el procés de discerniment per veure’ns en necessitats i en precarietat i allargant la mirada anirem descobrint la prodigalitat més del Pare que no pas els titubejos dels nostres primers passos vers el sorprenent acolliment generós del Pare i, a més a més amb el segell (l’anell que segella!) que ens tornarà com a fill retrobat a la taula familiar, on podrem retornar a saber-nos fills, perquè així ens acull el Pare, davant la meravellada incredulitat del “retornat...”.
Cal desmitificar la paràbola d’una interpretació desencertada que va malauradament posar com a protagonista d’aquesta meravella en el fill pròdig, quan és en el Pare -quina meravella Ell i el seu capteniment singular!- qui ens retorna a la vivència familiar, precisament fent del retorn un motiu de celebració insospitada a taula, centre familiar. Referma, a més, la centralitat de la Paràbola en el Pare quan surt a instar a entrar en la celebració fraternal el fill gran que tot i no sostreure’s de l’autoritat del Pare per una obediència poc valuosa, es mostra esquiu i tan llunyà com el que ni vol dir-li germà seu, despectivament, com a persona depravada... La paràbola ve motivada precisament perquè fariseus i mestres de la Llei no entenen el tracte acollidor i el fet de compartir joiosament taula i intimitat com quan Jesús acull esplèndidament els fills que deixen la casa paterna i festeja tots llurs retorns, a magnanimitat i prodigalitat, oferta com a dimensió entranyable del seu cor amorós, a semblança i figura del Pare. Estupefactes per entrar en la conversió més vàlida, més primordial, afaiçonada en aquesta visió paulina de que “aquells qui viuen en Crist són una creació nova. És el procés que hauríem d’anar completant poc a poc, pas a pas, sabedors que és el Pare qui porta a plenitud el procés de “conversió-reconciliació amb Déu, essent Ell mateix qui per l’Esperit Sant porta a compliment la nostra Pasqua en la del Fill, fent que en Ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu” (segona lectura que ve precedida per aquest salm 33 tan pasqual: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor. Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill!). Altra vegada insistim en el “ritornello” del salm”: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. Cal refermar el prec de la col·lecta: “Feu que el poble cristià (ara més ens en sentim i més íntimament: ha estat una nova descoberta!) s’afanyi amb una fe ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’acosten”) Domínica, aquesta, “laetare” (=alegreu-vos) per la cançó amb què s’introduïa l’Eucaristia abans, en versió llatina i cant gregorià. I coronada amb la pregària de després de la comunió: “Oh Déu, llum de tothom qui ve en aquest món (de nova creació, com ens diu Pau, i tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist) il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè els nostres pensaments siguin dignes de Vós i us puguem estimar sincerament”.
Tornem
a la conversió dels processos: “Al llarg del procés sinodal, hem buscat escoltar
la veu de Jesús tan desconcertant (“tireu la xarxa a la dreta i pes-ca-reu!”).
En la pregària i en el diàleg fratern, hem reconegut que el discerniment
eclesial, la cura dels processos de presa de decisions i el compromís de
donar compte de la pròpia actuació i d’avaluar el resultat de les decisions preses
són pràctiques amb les quals responem a la Paraula que ens indica els camins de
la missió”. “Aquestes tres pràctiques estan estretament entrellaçades. Els
processos de presa de decisions necessiten el discerniment eclesial, que
requereix l’escolta en un clima de confiança que sostenen transparència i
rendició de comptes. La confiança ha de ser mútua: els qui prenen les decisions
han de poder confiar i escoltar el poble de Déu, que al seu torn ha de poder
confiar en qui exerceix l’autoritat. Aquesta visió integral posa de
manifest que cadascuna d’aquestes pràctiques depèn de les altres i les
sostenen, al servei de la capacitat de l’Església per el desenvolupament de la
seva missió. Comprometre’s en
processos de presa de decisions, basats en el discerniment eclesial i assumir
una cultura de la transparència, de la rendició de comptes i de l’avaluació
requereix una formació adequada no només tècnica, sinó capaç d’explorar
els fonaments teològics, bíblics i espirituals. Tots els batejats necessiten aquesta formació al testimoni, a la missió,
a la santedat i al servei, que posa en relleu la coresponsabilitat.
Pren formes particulars per als qui exerceixen encàrrecs de responsabilitat o
al servei del discerniment eclesial”. El discerniment eclesial no és una
tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la
fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua,
obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu. Mai no és l’afirmació
d’un punt de vista personal o de grup, ni es resol en la simple suma d’opinions
individuals; cadascú, parlant segons la seva consciència, s’obre a escoltar el
que els altres comparteixen en consciència, per tal de cercar reconèixer junts
“què diu l’Esperit a les Esglésies”.
Aquest
diumenge ens dóna l’oportunitat de fer una lectura o també relectura d’una obra
de Nouwen titulada El retorn del Fill
pròdig que és una glossa minuciosa d’un quadre de Rembrandt que es troba
al museu de Sant Petersburg, llibre que
és una meravella de sensibilitat artística que sap trobar una plètora de
detalls que magnifiquen l’obra i que la fan com un resum de la paràbola on el
Pare és en l’acollidora centralitat. Obra
d’art de Crist, la paràbola, en dir-la; i del pintor en saber-la dotar d’una
bellesa gairebé no vista, sinó “sentida”. I afegim-hi la sensibilitat artística
i espiritual de l’obra que l’autor ens ha lliurat i de la qual sempre en farem
una nova i penúltima relectura. Una obra senyera com poques! Animeu-vos a
fer-ne una lectura contemplativa, tal i com ha estat escrita. No us doldrà, ben
a l’inrevés. L’encetem ja?
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge IV de Quaresma, 30 de març del 2025, Any Sant Sabadell