Homilia del diumenge 11 de gener del 2026

                         LES  MANIFESTACIONS  DE  JESÚS

                                               Epifania vol dir manifestació, donar a conèixer, mostrar. En la celebració del 6 de gener en la què celebrem la manifestació de Jesús als mags, hi podem llegir en la Litúrgia de les Hores aquestes dues antífones, la de Laudes i en la de les Vespres aquests pensaments: “Avui l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi, al·leluia”. (Laudes) “Celebrem un dia santificat en tres miracles: avui, l’estel guià els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui Crist per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà”.(Vespres). Ens trobem amb una notorietat i és que traspassant els llindars propis de l’anomenat Evangeli de la infància, veiem que es fa menció del tema del Baptisme de Jesús perquè aquest fet té la connotació de ser litúrgicament i en el començament de la seva vida pública, la primera manifestació de la glòria de Jesús, que posa en acció significativa tota la Trinitat. Serà com la presentació en exordi de la vinculació del Pare que revela Jesús com a Fill seu, l’estimat i  en qui posa totes les seves complaences, al temps que l’Esperit Sant, que jugarà un paper definitiu en la seva vida i missió, es manifesta també en la forma de colom. D’aleshores ençà la Trinitat es farà ostensible al llarg de vida i missió de Jesús. Més i tot, en aquesta celebració també es fa la menció del miracle primicial de Jesús a Canà en presència dels primers deixebles, essent la manifestació de la seva glòria que els portarà a la fe inicial, corroborada una vegada i altra, que llegim en el seu evangeli (Jn 2, 33): “Així començà Jesús els miracles, i manifestà la seva glòria, i els deixebles van creure en Ell”. És escaient de notar que Joan al llarg del seu relat evangèlic seleccionarà tot un conjunt limitat de miracles amb la finalitat explícita de que els seus deixebles, presenciant-los, confirmessin la fe. Així ho escriu a la darreria del seu evangeli: “Molts altres miracles feu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no han estat escrits en aquest llibre; aquests s’han escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 30-31).

                                               Avui festivitat del Baptisme de Jesús posem punt i final al temps litúrgic de Nadal. Això ens porta a fer una lectura de les conclusions finals del Sínode... (de moment!), perquè el nou papa Lleó ha assumit tot el llarg periple de l’Església sinodal i en una reunió -darrerament convocada per als cardenals- per prendre el pols a tot el procés, ja amb llarg recorregut, i mirar de portar el Sínode a l’avui eclesial. N’estem ben enorgullits i n’estem a l’expectativa... Una de les notorietats sinodals és com parla dels cristians sota l’empara d’aquesta denominació de batejats. Així llegim amb satisfacció en el número 15 de les disposicions lliurades i validades pel papa Francesc a 26 d’octubre  de 2024: “La identitat del poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i cel Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat i enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És, doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf. Ga 3, 27) i ens fa renéixer  per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l’esperança i de la caritat”. En el número següent llegeixo: “Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb als altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat  i el servís santament” (LG 9) “El procés sinodal ens ha fet experimentar el gust espiritual (EG 268) de ser poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua, poble i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l’Església del cel”.

                                               En el número 21 llegeixo: “El camí sinodal de l’Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel; “tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos” (ICo 12, 13). El baptisme és el fonament de la vida cristiana, perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a cada persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de  cristià que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junts com a germans i germanes”. Segueixo en el 22: “En virtut del baptisme “el poble sant de Déu participa també en la funció profètica de Crist, quan difon un viu testimoniatge, sobretot per mitjà d’una vida de Fe  i de Caritat” (LG 12). Gràcies a la unció de l’Esperit Sant rebuda en el baptisme (cf IJn 2, 20-27) tots els creients posseeixen un instint per a la veritat de l’evangeli, anomenat sensus fidae. Aquest consisteix en una certa connaturalitat amb les realitats divines, fonamentada en el fet que en l’Esperit Sant els batejats “participen de la naturalesa divina”. I reblem tot el que hem dit, determinant, dels batejats amb les consideracions que ens marquen en el punt 24: “No és possible comprendre plenament el baptisme sinó dins de la iniciació cristiana, és a dir, de l’itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l’Església i el do de l’Esperit, ens introdueix en la Fe pasqual i ens insereix en la comunió trinitària eclesial. Aquest itinerari té una variant significativa de formes segons l’edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i de l’occidental, i de  les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i de ministeris eclesials. En ells s’expressa el rostre misericordiós d’una Església que ensenya els seus fills a caminar tot caminant amb ells. Els escolta i, mentre respon als seus dubtes i les seves preguntes, s’enriqueix amb la novetat que cada persona porta amb ella, amb la seva història i la seva cultura. En la pràctica d’aquesta acció pastoral, la comunitat cristiana experimenta,  sovint sense tenir-ne plena consciència, la primera forma de sinodalitat”.

                                               Hem dit compendiosament tot el més significativament concernent a la condició primordial de ser batejats, fortament subratllada de forma que ens marca tota una espiritualitat a partir de la qual se’ns invita a viure el seu misteri en la concreció de la pròpia història de salvació en Crist. No hi afegiré res més perquè seria sobrer i seria bo de resseguir-ne cada afirmació sobre el baptisme per viure el nostre dia d’avui a plena consciència. No hi estàvem massa acostumats, gaudim de les perspectives que el Sínode ens ha obert per “el gust i música d’Evangeli”. Quedem emplaçats i visquem les excel·lències derivades del misteri baptismal que ens agermana amb el Crist pasqual que se’ns ha manifestat a glòria de Déu i ens fa una cosa amb Ell, configurats i empeltats joiosament en Ell.

P. Josep Mª Balcells.

 Celebració del Baptisme de Jesús i en el d’Ell del nostre propi. 11 de gener del 2026. Sabadell 

Homilia del diumenge 4 de gener del 2026

                                 MANTENIU-VOS  EN  EL  FILL

                                               Aquests dies de Nadal en el transcurs de la litúrgia ens hem trobat molt repetidament la paraula “avui” (=hodie, d’on ve hodiern), no és únicament un senyal de ser ara, en tal data precisa. En ella s’hi amaga un “esdeveniment”, no és una data concreta qualsevol. Hi ha més “misteri” i convé desentranyar-lo, perquè ens afecta a tots ben de ple. A voltes va acompanyada aquesta paraula de l’escaiença de l’expressió de la “plenitud dels temps”. Vol dir que aquest “avui” és nou i “ple”. Perquè és així? Tot ve de l’aparició humana i històrica (després veurem que metahistòrica també!) de Jesús el Messies, el desitjat de les nacions que el va esperar tot un poble i que va ultrapassar la significació de la seva espera! Es presentà com a Fill de Déu. Esperaven un home-rei a l’estil de les reialeses humanes i heus ací que se’ns anuncià que serà un home com nosaltres, fill de mare, però tan diferent com ho és que en Ell hi ha la presència del Déu mateix. D’això els cristians en diem el “misteri de l’Encarnació”. És a dir “fet, pastat”, tot del mateix “fang” d’on provenim tots plegats. Humà però diví a la vegada. Aquesta és la singularitat, única. Comprenc que accedir a aquest “misteri” és cosa de FE, que és do i gràcia de Déu que ens fa Déu de poder conjugar en una mateixa persona un home al mode de qualsevol de nosaltres, però essent Déu a la vegada. Inaudit, a raó només: impossible. A la FE: misteri!

                                               Tornem al principi: Aquest “avui” va ple d’implicacions. Actualitza allò que fou una vegada, de forma que a les celebracions litúrgiques tenim el goig de viure l’esdevingut en data i  lloc, cultura, poble determinats un dia; ara però, avui, ho podem viure actualitzat ara, també nosaltres, el que fa que la celebració d’un fet en data històrica allà segles enrere, ens ateny ara mateix, ens sorprèn en la mateixa concreció del nostre viure en sorprenent actualitat. Això ens fa veure que el naixement de Jesús ha trastocat les coordenades de tot l’humà: temps i lloc.  Podem dir i experimentar el mateix que ho varen experimentar la seva mare i el seu pare, allà de segles passats. Tots els que ens acostem a Betlem o a Natzaret tenim el goig de viure-ho tots nosaltres... La celebració ens porta a l’actualització i vivència personals. Sorprenent, Meravellós, únic!

                                               Això ha trastocat el sentit de l’ara i aquí. Ens embolcalla, ens remou, ens trasbalsa. Ho sentim en les entranyes, en persona i ànima. Déu és aquí! Des d’ara ja el propi viure-conviure està immers en l’avui nou que traspassa temps i lloc i el podem reviure com a actual, nou de trinca. Estem immersos en el misteri de Nadal. És una oportunitat única la de viure´l com a presència i acció. És Jesús que viu i actua en cadascú i en tot moment: és el Nadal permanent. Aquest “avui” ple de presència i d’actuació de Jesús en persona és el que l’evangelista Joan, el nostre mentor i guia nadalenc ens deia i segueix dient en la seva primera carta que en la insistència en que ressaltava en el “reteniu”, “continueu”, en aquest meravellós “manteniu la unció de l’Esperit que vau rebre, per tant “manteniu-vos en el Fill”. Indicació precisa a viure un Nadal permanentment. Joan ho reblarà en el capítol 15 del seu evangeli quan posa la comparació de la unió, més, comunió que hi ha entre el cep i les sarments. Dit en exclusiva: “Sense Mi no podeu res”. I dit en  positiu: “Amb Mi ho podeu tot”.

                                               Aquesta visió del que significa el temps, l’”ara i l’aquí” ens demana una mística del viure en el present, en la consciència del valor que comporta un ús en plenitud, si possible, del saber veure i viure el secret i misteri que hi ha en cada moment del viure-conviure personals. Ens hi juguem la presència i l’acció dels “signes del temps”. És allò que Jesús li digué  la samaritana: “Si sabessis el do de Déu que hi ha en el nostre “encontre”. En tot això em sembla que hi glateix allò que el papa Francesc ens va recomanar, tret del que sant Francesc d’Assis demanava als seus germans de viure permanentment el “gust i la música d’Evangeli” en el viure de cada dia conscient i meravellat... 

                                               Actuals, atenció sostinguda, el present ple de Déu, allò de l’atenció buscada i mantinguda com a manera usual de viure. Uns ulls de nitidesa per veure palpitar la “realitat” que viscuda rutinàriament se’ns torna plana, sense relleu, sense ànima. És a base d’un aprenentatge perllongat que podem aspirar a viure “l’aviu de Déu”. El Vaticà II ens va dir que “en realitat, el misteri de l’home solament s’esclareix en el misteri del Verb encarnat. Jesús és l’Home perfecte, el nou Adam, que en la mateixa revelació del misteri  del Pare i del seu amor, manifesta plenament el que és l’home al mateix home, indicant-li la seva vocació divina, única, que està infusa en tota persona humana.

                                               Ens dèiem que el temps és or, i Jesús ens diu que és gràcia, que és Ell mateix que es manifesta, es revela en l’ara i aquí. Més densitat més plenitud no ens serà donada, si no és amb la vivència de Jesús “mantingut en mi”.

                                               Quins secrets s’amaguen en el temps. Ja ho varen intuir els clàssics en els seus Carpe diem, Aude (atreveix-te). Fugit (se’ns escapa).  Faig una llista relacionada amb el temps que ens poden motivar, que ens poden obrir dimensions insospitades a viure-les en la quotidianitat.

           -. Presència, ser-hi del tot

            -. Instant, cop de veure-hi més i millor

            -. No tinc temps, dispersió mental, dues o tres coses alhora

            -. Atenció, escolta, fixar-s’hi

            -. Buit o ple?

            -. Em ve carregat dels ahirs

            -. Badar (en tants sentits)

            .- Guanyar o perdre’l

            -. Anatomia d’un instant

            -. Acollir, veure amorosament, veure amb els ulls del cor

            .- Tenir consciència, adonar-se

            -. Aprofitar-lo o desaprofitar-lo

            .- Despert o adormit

            -. Estar o no estar-hi, ser en l’estar

            -. Oportunitat, perdre-la

            .- Sintonia, simpatia, empatia

            -. Transcendent, intranscendent

            -. Percepció, sinestèsia

            -. Descoberta, sorpresa

            -. De rellotge (cronos), paidos (de gràcia)

            -. Pren-te temps, para, pensa, discerneix

            -. Momentum (important, esdeveniment)

            -. Un moment, un moment...

            -. Rutinari, eureka! (únic, ple)

            -. Plenitud, cimal, definitiu

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon després de Nadal, 4 de gener del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 28/12/2025

                            MIRA,  SOC A  LA  PORTA  I  TRUCO

                                               En llegir aquest dimarts últim on en la litúrgia es viu en l’estremiment dels darrers delits de “fer el ple” de l’Advent, que ja amb les successives onades besen amorosament les platges nadalenques, m’he trobat amb aquest cant de comunió ben i ben suggestiu: “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Preciosa escena d’intimitat amb qui truca, que ara només pot ser Jesús, segur també amb la seva mare, Maria i amb Josep, el seu pare. Abans que es descabdellin tot d’una un brollador d’emocions que  s’envolin en el cor, i abans que senti trucar suaument a la meva porta del cor per a l’acolliment de la mateixa sagrada Família, em miro, com ho faig sempre a l’angle dret per damunt de l’escrit i veig que em fa l’ullet la referència bíblica, perquè vagi a l’Apocalipsi, en el tercer capítol, verset 20. Agafo la Bíblia i vaig al seu darrer escrit, i em situo, segons la cita. Pertany a la Carta que l’àngel del Senyor va enviar a l’església de Laodicea. Una de les set esglésies d’Àsia Menor, avui a Turquia, entre les quals hi puc llegir la carta corresponent: “Conec les teves obres, i sé que  no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent, però ja que ets tebi, estic a punt de provocar-me... Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te. Mira, soc a la porta i truco. Si algú  escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. Una bona oportunitat la tenim a mà. Jesús demana acolliment, avui podem fer que la nostra casa pugui ser -i honradament- la seva. Desfem la pèssima sensació que ens feu, quan Maria a punt de deslliurar el seu nadó no va trobar casa on poder atendre degudament la seva naixença i les elementals atencions d’acollida. Tenim una venturosa oportunitat de fer de casa nostra aquest somiat Pessebre vivent... L’eucaristia de Nadal ens ha permès de tenir el goig i l’honor d’hostatjar el Déu Infant, i a més, tota la sagrada Família amb Maria, la seva Mare i Josep el seu pare.

                                               Avui, ja entrats en l’octava de Nadal, se’ns invita a fer unes consideracions respecte de la sagrada Família, ja a Natzaret, on faran vida per molts anys, fent-se companyia i amb l’exquisidesa dels tractes casolans. Hi ha una mística íntima sobre la convivència dels tres a casa en família! Poc sabem de les seves relacions i lligams que s’hi congriaven,  però la segona lectura d’avui és prou explícita respecte de les vivències i convivències que de segur foren el pa de cada dia en aquella casona admirable, feta més pels afectes bescanviats que no pas per massa pertinences ni conforts... Està més que clar que la bona casa és aquella en què les relacions són sempre efectives i rodonament afectives. L’amor és el millor entramat per conviure. Amb tot, podem destacar del que Pau ens diu: “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats” (i quins millor escollits, sants i escollits de Déu, no et dic res, sobre tota ponderació!) Encara hi afegirem les concrecions de Pau: “Sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist, (Maria i Josep) coroni en els vostres cors els combats que manteniu”, (que no deixaren de sostenir també la nostra estimada sagrada Família, sens dubte, com un família senzilla de les de pobles petits com era Nazaret, guanyant-se el pa compartit de cada jornada...). “Recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos”. Allí s’inicià el que després, ampli i generós, aspirant a una plena universalitat, serà el Cos Místic, ara en excelsa miniatura i fent com una figura de les inclusives realitats eclesials a venir. Em plau -no us ho sabria ponderar millor i més adequadament i joiosa!- subscriure com acaba la lectura segona d’avui: “Tot el que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies”. Mai les recomanacions de Pau no podien ser més apropiades i encertades. Totes les qualitats que no sabem de tants anys de vida casolana, domèstica a Natzaret, poden quedar més apropiades, més centrades, més ennoblides, més efectives i aplicables a tota casa de família arreu.  Natzaret hem de pensar que és un fogar on es pot emmirallar tota vivència familiar. Em plau portar la referència sinodal explícita de l’Església com a “casa i casa comuna”. En el número 115 hi llegeixo: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi en que costi, la imatge de la casa evoca la possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és “casa comuna”, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació; escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera”. Prenc l’ocasió per dir-vos que estem a les “acaballes, les acaballes precises” de l’any sant en el què Francesc ens va acompanyar, invitant-nos a una vivència profunda de “l’esperança que no defrauda”, (convocatòria del Jubileu 2025).

                                               Em prem la il·lusió de promoure les millors referències a la família que podem llegir a les Conclusions finals dels Sínode: comunió-partcipació-missió” com a expressió de les més que maternals i paternals invitacions del papa Francesc, que ens ha empès a renovar a fons la manera de viure el cristianisme, de cara a les pròximes anyades del segle XXI. Juntament amb les cites hi vull posar l’explícita rememoració i estima profunda pel seu pontificat que perdurarà en les nostres ganes de percebre’n “el gust i la música d’evangeli”, ara fetes nostres i estimades. En el número 64 hi llegeixo: “Entre les vocacions amb que l’Església s’enriqueix, destaca la dels cònjuges. El concili Vaticà II ha ensenyat  que “tenen en el seu rang i estat de vida la pròpia gràcia enmig del poble de Déu (LG 11) el sagrament del matrimoni assigna una missió particular  que es refereix al mateix temps a la vida de la família, l’edificació de l’Església i el compromís en la societat. En particular, en els darrers anys ha anat creixent la consciència que les famílies són subjectes i no només destinatàries de la pastoral familiar. Per això necessiten trobar-se i fer xarxa, també gràcies a l’ajuda de les institucions eclesials, dedicades a l’educació dels infants i dels joves. Novament, l’assemblea manifesta proximitat i suport a aquells que viuen una condició de solitud com a opció de fidelitat a la tradició i al magisteri de l’Església en matèria matrimonial i d’ètica sexual en què reconeixen una font de vida”.

                                               Cal afegir-hi aquest número dedicat als infants: “Dins de la comunitat cristiana, cal estar més atents especialment amb els infants, no només necessiten ser acompanyats en l’aventura del creixement, sinó que tenen molt a donar a la comunitat dels creients. Quan els apòstols discuteixen entre ells qui és el més gran, Jesús els posa al centre un infant, presentant-lo com a criteri per entrar en el Regne  (Mc 9, 33-37). L’Església no pot ser sinodal sense la contribució dels infants, portadors d’un potencial missioner que cal valorar. La seva veu és necessària en la comunitat: hem d’escoltar-la i comprometre’ns perquè tothom a la societat l’escolti, sobretot els que tenen responsabilitats polítiques i educatives. Una societat que no sap acollir i cuidar els infants és una societat malalta: el sofriment que pateixen molts d’ells per la guerra, la pobresa i l’abandonament, l’abús i tràfic de persones és un escàndol que requereix el coratge de la denúncia i el compromís de la solidaritat”.

                                               Un capítol sobre els joves avui és més imprescindible que mai. Només enceto el número 62 i us remeto al document, imprescindible si tenim un fort sentit eclesial!: “També els joves tenen una contribució a donar a la renovació sinodal de l’Església. Ells són sensibles als valors de la fraternitat i del compartir, al mateix temps que rebutgen actituds paternalistes o autoritàries. A vegades la seva actitud envers l’Església es presenta com una crítica, però sovint pren la forma positiva d’un compromís personal per una comunitat acollidora i compromesa en la lluita contra la injustícia social i per la casa comuna”.

                                               Mantinguem-nos amb un esperit fortament i joiosament nadalenc. Cada dia és Nadal com ho és també Pasqua. Sigueu novament felicitats i mantingueu-vos oberts a tota benaurança, de les de Jesús   (Mt 5, 1-11)

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep. 28 de desembre 2025. Sabadell           

Homilia del diumenge 21 de desembre del 2025

                             MARE  DE  DÉU  I  MARE  NOSTRA

                                               Estem ben bé a les rodalies de la Solemnitat del Nadal del Senyor vingut a casa “nostra”, en el sentit més autèntic de l’expressió, ara que aquesta Festa ha anat desdibuixant-se en pro de mil i una enteses noves, lluny de la Nova Bona. Però a nosaltres ningú no ens la podran arrabassar, perquè la portem en les entranyes del nostre sentit del viure i conviure. La tenim tan feta una mateixa cosa en el record, en les successives celebracions, porten l’aura de la nostra infantesa i no la podem destriar de les escenes casolanes més preuades. Estem fent mans i mànigues perquè la podem reviure plena, magnífica, somiadora ja a nivell festiu i juganer de temps ancorats ànima endins i, a més en una –espero- que acrescuda manera de veure-la per la FE, oh, goig!

                                               És de tots coneguda la lisa entre els pares conciliars del Vaticà II, en què estaven enfrontats dos parers que, deixant incòlume l’amor a la Mare de Déu de tots ells, uns volien que es plasmés el seu desig, fent un text conciliar propi per parlar d’Ella; altres, no veien que fos la manera més adequada de fer-li honor. Tots volien el millor per a Ella. Al final van “guanyar” (la cosa no era de competitivitat i es posaren d’acord en el parer més primmirat i va ser introduir el tractament sobre Maria dintre de l’àmbit de la Constitució sobre l’Església com un capítol més de les seves consideracions eclesials, essent el vuitè que té aquest títol: “La Santíssima Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Quedava justificada aquesta opció per posar en un primer terme a Jesucrist com  a únic Mitjancer i modelador de l’Església com al seu fundador en el si de la qual els fidels, units a Crist Cap i en comunió amb tots els seus sants, han de venerar també la memòria, “en primer lloc de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de nostre Déu i Senyor Jesucrist”.  “Unida amb un vincle estret i indissoluble a Crist, està enriquida amb la summa prerrogativa i dignitat de ser la Mare de Déu Fill, i, per això mateix, filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit Sant, amb el do d’una gràcia tan extraordinària que avantatja per damunt de tot a totes les altres criatures celestials i terrenes. Però ensems està unida a l’estirp d’Adam amb tots els homes que necessiten la salvació; i no solament això, “sinó que és veritablement mare de tots els membres de Crist, ... per haver cooperat amb el seu amor a que naixessin en l’Església els fidels, que són membres d’aquell Cap. Per aquest motiu es proclamada com a membre excel·lentíssim i singular de l’Església i com a tipus i exemplar acabadíssim d’ella mateixa en la Fe i en la Caritat, i a qui l’Església catòlica, instruïda per l’Esperit Sant, venera com a mare amantíssima, amb afecte de pietat filial. Per això,  el sagrat Concili en exposar la doctrina sobre l’Església, en la que el diví Redemptor obra la salvació, es proposa explicat curosament tant la funció de la Santíssima Verge en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic en quan als deures dels homes redimits en relació amb la Mare de Déu i Mare dels homes, especialment els fidels. Així vol que venerem aquella que, després de Crist, ocupa en la sant Església el lloc més preclar i al mateix temps el més proper a nosaltres”. Concloent, un de sol és el nostre Mitjancer, emperò la missió maternal de Maria envers els homes no obscuria ni disminueix de cap manera aquesta mediació única de Crist, ans al contrari serveix per demostrar el seu poder excels. Ja que tot l’influx salvífic de la santíssima Verge sobre els homes no dimana d’una necessitat ineludible, sinó del diví beneplàcit i de la superabundància dels mèrits de Crist, es recolza en la mediació d’Ell, depèn totalment d’ella i d’ella mateixa en treu tot el seu poder. I, lluny d’impedir la unió immediata dels creients amb Crist, la fomenta. Unida i patint amb el seu Fill morint a la creu, va cooperar de forma singular i incomparable a l’obra del Salvador amb l’obediència, la fe, l’esperança o l’ardorosa caritat, en el fi de restaurar la vida sobrenatural de les animes. Per això és la nostra Mare en ordre de la gràcia. L’Església no dubta en confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, per a que, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb major intimitat al Mitjancer i Salvador. El sant Concili ensenya de propòsit el dogma de la única i excelsa Mediació de Crist i al mateix temps fomenta a tots els fills de l’Església que promoguin generosament el culte de veneració a la santíssima Verge i Mare de Déu, particularment en la litúrgia i estima en molt les pràctiques i exercicis de pietat envers Ella, recomanats pel Magisteri en el curs dels segles.  En l’entretant, la Mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima, és imatge i principi de l’Església que haurà de tenir el seu acompliment en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al Poble de Déu pelegrinant com a signe d’esperança certa i de consol fins que arribi el dia del Senyor”.

                                               Més o menys destrament he volgut resumir el pensament del Concili, bo i adherint-me a l’opció d’integrar Maria dins de la Constitució sobre l’Església on la trobem deixebla com nosaltres, però ella en grau i bellesa imponderables i Mare nostra estimadíssima, jugant un paper de veritable mare “a la generació i educació coopera amb amor matern, únic”.

                                               Maria omple de vida l’Advent, Ella treballa en la intimitat el misteri més excels: dona vida al que és la Vida. Celebrem, doncs, totes les gestacions al par de la de Jesús, la teva i la meva, les ignorades de tots els temps... L’advent ja és Nadal íntim, en l’espera ja se’m fa present, oh goig! El desig, l’anhel ja són presència, oculta, però real, Viure l’Advent farà que el Nadal em sigui més Nadal. En l’experiència ja som anticipadament inserits en el misteri que ens pren, ai, pregonament! En la vivència del que el profeta en va dir l’Emmanuel: “Déu que és amb nosaltres”.

                                               Quan recito l’oració en els meus reiterats “àngelus”, m’adono que no faig més que resar la Col·lecta de la Missa d’avui i us la vull posar per -anava a dir- consanguineitat: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Jo em dic a mi mateix: no, no és veritat que coneguem el misteri del Déu fet home, fet humà, fet senyal i distintiu de tota la humanitat en extensió i en qualificació, Ui, què lluny estic de anar desclouen tota la mina inesgotable del que significa ser Ell, l’Home nou amb la destinació de ser re-creador de tot el cosmos i de la història entera de la humanitat perllongada sense aturador. És encarnació, és a dir, ha pres carn, és format de fang com nosaltres, som tots d’una certa i inconcebible manera encarnats en la carn mateixa de Crist: misteri, misteri que ens és i fa a cadascú de nosaltres misteris també, oh goig! Voldria que el meu Advent abastés, què dic, ignar i atrevit de mi, només accedir de puntetes i amb un respecte fora mida en la informació volandera, inconsubstancial, res de coneixement, només tustar a la porta del misteri... i deixar-me mirar de lluny allò que és el Crist, home. Aquí capitulo  i prenc la vida com un Advent-Nadal-Pasqua de Resurrecció, segona vinguda i definitiva, oh goig!

                                               Aquest diumenge marià per excel·lència asseïem-nos a la vora, voreta de la Mare-Mareta i amb ella adorem al Déu que se’ns a fet petit, accessible, amable; donem voltes com feia Maria en el seu llarg advent de la seva gestació inefable, nou mesos de relació vital, biològica, oh meravella!. Que Ella en ensenyi a viure el misteri d’una gestació que florirà en un Nadal on el Fill prendrà el lloc central i se’ns donarà un fill, com ho anirà repetint a gratcient vegades i vegades la litúrgia amorosida d’aquests dies ndalencs. Déu és aquí! i sobretot dins nostre!, al Pessebre Vivent, que us deia l’altre dia que som nosaltres, commogut i fora de mi... Som actors, no merament espectadors etimològicament =que expecten-miren acuradament-trasbalsadament, que no seria pas poc. Donem ales a la tendresa, altrament no entendríem res de res. Bon Nadal que Déu ens doni de viure’l en fe que apropa acaronadament, en un bes sostingut, contingut que ens fa sentir-nos uns amb el Nadó. Aquest és el Nadal que us auguro per l’amistat que ens uneix des de temps...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/12/2025

                    LA  SINODALIDAT  SEGUEIX  BEN  VIVA

                                               Aquesta vegada tinc molt d’interès que llegiu aquest article publicat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica) perquè vegeu que a nivell de tota l’Església Universal, i de conformitat amb el nou papa Lleó, la novetat introduïda pel papa Francesc gaudeix de plena vida, que com podreu llegir arribarà fins al 2028. Convé, doncs, posar-se les piles perquè està en florida allò que fou un embrió d’una manera nova del viure eclesial i evangèlic. Jo també hi vull ser! I tu i vosaltres? Comenteu-s’ho si us plau!

Seixanta anys d’un nou començament 

                                               El 8 de desembre de 1965 –ara farà, doncs, seixanta anys-, va tenir lloc a Roma la cerimònia solemne de la clausura del Concili Vaticà II, després d’haver aprovat unes hores abans, la Constitució sobre l’Església en el món actual, els decrets sobre l’activitat missionera de l’Església i la vida i el ministeri dels preveres i la declaració sobre la llibertat religiosa. Els primers documents promulgats –l’any 1963- havien estat, simultàniament, la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia i el decret sobre els mitjans de comunicació social.

                                               Pocs dies després de la cloenda del Concili, Karl Rahner en feia un primer balanç. Deia: “El Concili ha representat un començament per a l’aggiornamento, per a la renovació i fins i tot per a la penitència i la conversió sempre necessàries”. I afegia: “Això és molt, però només és el començament d’un començament”. El teòleg alemany intuïa perfectament que aquell esdeveniment del qual ara fa seixanta anys no comportava simplement una reforma, o una sèrie de reformes en la línia d’altres reformes o renovacions que s’havien plantejat en la història de l’Església. Rahner era conscient que el Concili Vaticà II apuntava –per dir-ho amb paraules d’un teòleg actual, Christoph Theovald- cap a una “refundació” en el sentit d’un nou “començament” que “obre una nova etapa en la història del cristianisme, marcada per una nova “forma” del catolicisme”.

                                               Per a Theovald, el procés sinodal encetat pel papa Francesc i continuat per Lleó XIV, porta tot el Poble de Déu a viure una deliberació sobre “la forma de l’Església catòlica” i remarca que el títol del Sínode així ho suggereix: “Per una Església sinodal”. Segons ell, el Sínode proposa un “replantejament” de l’arquitectura de l’Església, com ho va fer el Vaticà I, centrant-se en el ministeri de Pere; i el Vaticà II, definint la col·legialitat episcopal. El teòleg francoalemany clou la seva reflexió afirmant que “aquest replantejament se situa, doncs, al mateix nivell que els dos concilis dels segles XIX i XX, sense ser, tanmateix, conciliar”. Ho explica en el seu llibre de 2023 de títol ben significatiu: Un nouveau concile qui ne dit pas son nom? (¿Un nou concili sense anomenar-se així?).

                                               La dinàmica sinodal se situa en connexió estreta amb el “començament d’un començament” de que parlava Rahner referint-se al Vaticà II. El procés sinodal iniciat  el 2021 i que és previst que culmini amb una assemblea eclesial al Vaticà el 2028, constitueix “un autèntic acte de recepció posterior del Concili; en per- llonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”. Aquesta afirmació, que figura al Document final del Sínode, és reproduïda en uns primers paràgrafs del document recent de la Secretaria General del Sínode: Pistes per a la fase d’implementació del Sínode 2025-2028.

                                               Aquest darrer document es fa ressò de la decisió del papa Lleó de crear dos grups d’estudi nous: un sobre “la litúrgia en perspectiva sinodal” i l’altre sobre “l’estatut de les conferències episcopals, las assemblees eclesials i els concilis particulars”. Aquests grups s’afegeixen als deu que havia creat el papa Francesc i que es troben citats al *Document final (núm. 8), entre els quals hi ha la missió en l’entorn digital, l’escolta del crit dels pobres i de la terra i la recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu.

                                               El document sobre les pistes per a la implementació del Sínode insisteix sobre l’intercanvi de dons, del qual diu el Document final que “implica totes les dimensions de la vida de l’Església”. A tall d’exemple es refereix als “sants i testimonis de la fe d’altres Esglésies i comunions cristianes”, el testimoniatge dels quals és “un do que podem inserint-ne la memòria en el nostre calendari litúrgic, en particular, per als màrtirs” (núm. 122).

                                               Una de les pistes indicades en el document de la Secretaria general del Sínode fa referència a la pietat popular. Parlant dels pelegrinatges als santuaris, planteja aquesta qüestió: “De quina manera és possible animar-los perquè adquireixin un caràcter sinodal més explícit i afavoreixin la trobada i el diàleg entre les persones?”

                                               A la fase d’implementació del Sínode aniran sorgint, probablement, nombroses qüestions d’aquest estil, que caldrà intentar respondre sempre en consonància amb la lletra i l’esperit d’aquell “començament d’un començament” que va representar el Concili Vaticà II, de l’acabament del qual ara es commemoren els seixanta anys.                        Josep Casellas, prevere  de la diòcesi de Girona 

* Per una Església sinodal: Comunió, Participació. Missió.

1.     Alguns aspectes de les relacions entre les Esglésies orientals  catòliques i l’Església llatina.

2.     L’escolta del crit dels pobres i de la terra.

3.     La missió en l’entorn digital

4.     La revisió de la Ratio Fundamentalis Institutionis sacerdotalis en perspectiva sinodal missionera.

5.     Algunes qüestions teològiques i canòniques al voltant de formes ministerials específiques.

6.     La revisió, en perspectiva sinodal i missionera, dels documents que regulen les relacions entre bisbes, vida consagrada, agrupacions eclesials.

7.     Alguns aspectes de la figura i del ministeri del bisbe (en particular: criteris de selecció dels candidats a l’episcopat, la funció judicial del bisbe, la naturalesa i el desenvolupament de les visites ad limina apostolorum) en perspectiva sinodal missionera.

8.     El paper dels representants pontificis en perspectiva sinodal missionera.

9.  Criteris teològics i metodològics sinodals per a un discerniment compartit de qüestions doctrinals, pastorals i ètiques controvertides.

P: P. Josep Mª Balcells

1L La recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu. 14/12/25 Sabadell

P.

Homilia del diumenge 7 de desembre del 2025

                              ENDAVANT  I  ENLAIRE

                                               Continuem amb el símil de la pujada a la muntanya (potser l’hauríem de posar en majúscula (jo ja et vaig posar el Mont Perdut, tu -si vols seguir jugant- posa-li el teu nom propi). I és de bones a primeres que se m’han esvalotat com si fos un discret estol de llibres i d’imatges que he llegit o prospectat. Així d’entrada m’ha vingut el record d’un llibre llegit -ara què sé jo quants anys farà! És l’autobiografia de no menys que de Thomas Merton, titulada “La Muntanya dels set cercles”, títol d’allò més apropiat per la significació d’Advent que jo li vull donar. La primera sorpresa que he tingut és que va néixer a Prades. Ell de petit va veure i conèixer el nostre Canigó, des de la perspectiva del territori català, ara, dissortadament francès. Coneix Cuixá, fa esment del claustre que ell veié a USA, altra vegada dissortadament. Desprès de re-llegir-lo (tot bon llibre que no es rellegeix és que la primera vegada anàvem massa per feina i és un senyal d’incultura (ara acabo de llegir CARPE DIEM que els grecs apel·laven “idiotes” (no el mal nom que avui ha pres aquest mot!) =els que no donaven cap to de cultura a la seva vida de persones grans sense ni un borrall de lletra, enfangats en el llot del viure a ras de terra, sense cap envol d’idees i de “sentirs...”. Ben a l’inrevés del què vol dir intel·ligent o intel·lectual, aquell que en el seu rellegir sap veure o millor entreveure entre línies. (Intus-cap endins, leggere). Una altra imatge va vingut al cap. Em refereixo al Medi Diví del gran Teilard de Chardin que -ara just acabat- ja recomenço a llegir-lo altra vegada per captar millor el seu contingut discutit, no comprès i que ell poc abans de morir va dir que era la seva millor identificació personal. En la solapa interior quedava guardat un retall de diari del Diario de Barcelona del dia 4 de diciembre de 1965, just acabat el Concili Vaticà II titulat “Controversias soobre Teilhard” signat per Ignacio Elizalde que naturalment escriu a favor del seu germà jesuïta i s’acompanya de la cita del també SJ el gran pare De Lubac que el defensa brillantment. Diu que Teilhard esperava un nou Concili de Nicea... Tot molt interessant i novedós. Recomençat a llegir, m’ha enamorat que parlés “d’una ascensión iluminativa” De fàbula: com rima amb el nostre amic R. Guardini: “allò de la in-existència. El papa Lleó en el seu primer viatge com a papa ha estat a Nicea i al Líban. N’esperem molt d’ell, sabedors de que seguirà a la seva pròpia manera, més contingut (sap somriure i és una delícia veure com mira-admira), però ferm en les petjades de Francesc. Plego de fer de rata d’arxiu... La família dels Teilhard tenia en el seu escut familiar : aquesta mateixa llegenda que jo he fet servir suara com a títol del meu escrit. Traça sobre el recorregut que vull fer aquest Advent pujar muntanya amunt: evidentment endavant i enlaire. Alguna vegada he utilitzat el símil de l’espiral helicoïdal per abastar noves perspectives. Però ara i aquí, que funcioni a l’inrevés: a mesura que funciona no com el rellotge sinó anant guanyant quotes més altes anem vers el cim que seria el punt d’arribada, el nostre punt omega, que és segons l’autor: és cim de tot el desenvolupament humà i diví. El temps de la pujada és el Kairós és a dir la Gràcia. Que supera la lògica llei de la gravetat, fent recurs del llibre de Simone Weill: “La gravetat i la Gràcia”. Deixeu-me fer un joc de paraules: pugem per “Nà-dal(!) Prometo que no hi tornaré més...

                                               Una altra referència que m’ha pervingut!  No m’atreveixo a posar la primera plana de les obres completes de sant Joan de la Creu: És una pujada al Mont Carmel. Suposo que és del taller de disseny de l’autor mateix que també sabia dibuixar. Només cal fer referència al seu Crist en visió des de darrere i amb Crist clavat a la creu en visió en escoç, que després en Dalí el va pintar i mai va dir que l’hagués inventat ell. Deixem-lo per Setmana Santa. Recordo que una vegada el vaig mostrar a persones de qualitat espiritual i se’m van espantar, llegint les poesies que estan a la base del dibuix . No n’hi havia per menys! De moment per a novells excursionistes vianants com som nosaltres ja en tenim ben bé prou amb el nostre lema: endavant i anant pujant al mateix temps enlaire fatigós però ennoblidor.

                                               Mireu, cadascú va muntanya amunt, la seva: ni més alta ni més baixa, sense comparacions ni competicions: no anem per cap marca ni per cap medalla. En definitiva, el que cal és anar endavant (plus que deia sant Ignasi o melior que ens deia Calassans. No hi ha cap competició a menys que no sigui amb un mateix, sense estrafer-se , però. de fatigues desbocades. Non multa sed multum. Això ens ho rubricaria el nostre amic Emilio del Río. Encara no ho ets? No tardis, Jack! A dalt si pugem la mateixa muntanya hi pujarem acompanyats i acompanyant (Ja sabeu que em deleixo pels gerundis!)  No moltes a la vegada, sinó molt més ben fetes. Anem de cara a la qualitat no a la quantitat.

                                               Cal fer un bon discerniment del que hem fet fins ara em la cursa de la vida, ara, subratllant aquesta paraula envitricollada. Plena d’enigmes que hem de saber des-triar. Ara,-ja ho hem dit abans-: representa el temps que és el  flux de la vida “ara, ara mateix”. Cal desxifrar evangèlicament l’aquí, que es tradueix per la situ-ació en què em trobo. El situs. Rol, compromisos, lloc. Les circumstàncies, les motivacions. Els per a què de Víctor Frankl, un antic reclús en un camp de concentració: L’home en recerca de sentit. A partir de l’ara i l’aquí emprenem el curs i la cursa, doncs, que llegeixo en la col·lecta del diumenge: “Déu omnipotent i misericordiós, feu que les pre-ocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de “córrer a l’encontre del vostre Fill i que el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida”.

                                               L’Advent és a dir: l’Adveniment que “esperem com a pelegrins d’Esperança que som, sobretot en aquesta terminal de l’Any Sant dedicat per l’estimat Franciscus, que està en expectatives respecte de cadascú de nosaltres. No és cap retorn etern que ens desmotivaria si fos repetició, propici a tanta rutina!. Per Crist i pels “Christifideles laici, que som tots els assumits per Crist en el qual radica estretament la nostra vida de cristians, des d’ara en diré “evangèlics”, per allò que ja us he repetit vegades i més vegades. Allò del viure en estat de “gust i música evangèlics”, que esperonava sant Francesc als seus Germans a viure així.

                                               El Baptista, preclar referent de l’AT, avui ens pot acompanyar a fer de “padrins-testimonis” del Baptisme de Jesús i ens invitarà a sentir les paraules que el Pare testifica: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat. Escolteu-lo”. Ara es presentarà com un In-fant, un que no parla, Nadal. Ai, les comunicacions no-verbals: ens arriben al cor!; però quan ho faci -d’obra i de Paraula- quedarem meravellats de com ens invita a viure la utopia d’Isaïes que la tenim a la primera lectura, corejada amb el salm 71, una peça d’orfebreria, on es remarca que el Senyor ens portarà al benestar, paraula clau si llegiu Carpe Diem, és a dir l’ètica i els plantejaments de l’estoicisme, que, com a base per anar a millor, ens obre les perspectives de l’evangeli que assumim en el Baptisme nostre, en l’Esperit i en foc!  Si sabéssim el do de Déu que Jesús li digué a la samaritana, que interpretat sense finor, després va revolucionar tota aquella vila samaritana en escreix. Ara, ja ho hem vist i CREIEM.

                                               No puc deixar de veure el Baptista senyalant el Crucifix amb un dit “retorçat com una arrel” i senyer i dient les paraules que ara també usem en la senyalització evangèlica, de qui és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món”.  Traspàs d’era: ara i aqu: Del baptisme passem ben joiosament a l’Eucaristia. Misteri Pasqual. Hem començat una nova vida! És? 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge II Advent 7/12/25  Sabadell

Homilia del diumenge 30/11/2025

                                    VISTES  PANORÀMIQUES

                                               Hem acabat l’Any Litúrgic abastant el cim. Per molts de nosaltres -oh, enyor!- pren significació a partir del Marboré o  bé dit Balcó de Pineta, d’on després de la feixuga ascensió és bo que ens reposem una bona estona i que oberts als horitzons de la Vall del riu Cinca que s’obre pas vall avall obrint llera, ens pot fer passar del camí que fa el riu, a fer el salt: a veure el camí recorregut ell i nosaltres, ara i aquí. És la “Vall del Riu vermell”, com diu el cant i ens hi fem presents al caminar de tot un any de seguir el misteri  pasqual que emmarca la vivència i convivència cristianes d’un seguiment litúrgic, diumenge a diumenge, i en el rodar de la consciència cristiana en el dia a dia. Què hem après, què hem descobert, què hem caminat -acompanyats i acompanyants- en el quefer de cada dia? Des de dalt és més fàcil fer un tram del nostre viure, marcats per la presència-absència, bo i que treballosa del papa, Francesc, que ens ha senyalat fites eclesials de forta petja. Una sinodalitat que ell va obrir en el si de l’Església universal i que en les conclusions que ens lliurà el 26 d’octubre del 24: PER UNA ESGLÈSIA SINODAL: Comunió, Participació, Missió... En aquells condensats 155 punts de reflexió i de portar a la pràctica de cada dia. També ens va introduir en les invitacions d’un Any Sant que ens portarà a completar ara, els compromisos evangèlics, per coincidències, durant tots aquests dies d’Advent i en les celebracions Nadalenques; també ens lliurà el document Dilexit nos, que és com el estament d’un papa que ens ha marcat camins de pelegrinatge d’Esperança i amb les petges d’un sant Francesc d’Assis, del qual n’hem custodiat la deixa que el sant va fer als seus frares: Viure un “estat amb gust i música d’evangeli”, de qui n’hem pres el compromís d’experimentar-ho seguit, seguit... La seva vivència permanent d’una pastoral que ens és propera, d’ensenyaments que s’entenen i que són alenades d’Esperit que ens envolten com una mare sol·lícita a qui per l’amor que ens té la tenim com a referent que no decau -com ens digué de l’esperança- a què ens menava tan sovint i entranyablement... Lloat sigui Déu! que ens l’ha posat com a referent, amic, company de camí. I no solament això, que ens la fet proper i estimat, sinó amb tota la galeria de documents dels quals tirarem fora com d’una mina inexhaurible... Gràcies per tot i tant!

                                               Després de mirar vall avall, ens hem de girar i prospectar: oh! la imponent mola del Mont Perdut que tenim davant i que ens desafia a pujar-lo fent com qui ens invita a emprendre la marxa endavant i amunt de tota una nova ascensió, aquesta més ardida i compromesa. Tenim un altre any Litúrgic per endavant, sentim el remoreig de la cançó que ens invita a “cantar amb exultança” com ens ho indica sant Agustí: “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, lluny la quimera! Ves pel camí del sol. En l’enyorança, guarda esperança: tot serà nou, si vols. Canta al matí, guaita la cima que el sol ha fet florir. Cant a la nit, prega i estima, sàpigues ser agraït. Quan a vegades les nuvolades tornen de plom el cel, mai mirà enrere, lluita i espera, canta amb més fort anhel”.

                                               Tenim davant el temps d’Advent, és el temps de la tendresa. Els misteris de la Infància de Jesús ens han de commoure perquè descobrim que tot ens porta a l’inici de l’Encarnació del qual, en el document conciliar del Vaticà II: “L’Església en el món actual”, us vull posar alguns punts del número 22 que ens obren perspectives insospitades. Porta per títol: Crist l’Home nou: “En realitat, el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri del Verb Encarnat. Perquè Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, Crist nostre Senyor. Crist, el nou Adam, en la revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al propi home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació... El que Ell és, imatge de Déu invisible, és també l’home perfecte, que ha retornat a la descendència d’Adam la semblança divina, deformada pel primer pecat. En Ell, la naturalesa humana assumida, no absorbida, ha estat elevada també en nosaltres a una dignitat sense parió. El Fill de l’home, amb la seva Encarnació s’ha unit, en certa manera, amb tot home. Treballà amb mans d’home, pensà amb intel·ligència d’home, obrà amb voluntat d’home, estimà amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es feu vertaderament un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat... L’home cristià, conformat a la imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit, les quals el capaciten per complir la llei nova de l’amor. Per mitjà de l’Esperit es restaura internament tot l’home, fins que arribi la redempció del cos. Associat al misteri pasqual, configurat amb la mort de Crist, arribarà, corroborat per l’esperança, a la resurrecció. Aquest és el gran misteri de l’home que la Revelació cristiana esclareix als fidels. Per Crist i en Crist s’il·lumina l’enigma  del dolor i de la mort, que fora de l’Evangeli ens envolta amb absoluta obscuritat. Crist ressuscità; amb la seva mort destruí la mort i ens donà la vida, perquè fets fills en el Fill, clamem  en l’Esperit: Abbà!, Pare!”

                                               Tenim, doncs, davant l’escalada o l’ascensió al mont Perdut, per posar un referent significatiu del relat, per trobar-hi els estímuls per fer camí d’Advent per tal de preparar-nos per celebrar el misteri de l’Encarnació que és el Fet Primordial que ens portarà fins a Betlem i a Natzaret i podrem acompanyar en el viure i conviure de la Sagrada Família. La primera esglesiola domèstica on podrem fer tantes visites com vulguem, per veure de prop com vivien aquests referents fonamentals del nostre viure i conviure evangèlics. Tenim a mà el document del papa Francesc sobre la santedat accessible als qui volen portar a la vida quotidiana, “assaborint el gust i la música d’evangeli”. Recuperar aquest document del nostre papa, amic de sempre: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. El papa Francesc es condolia de que havia passat una mica per alt, però que ell mateix deia que era important tenir-lo en compte, perquè d’alguna manera ens reconciliava amb el capítol cinquè de la constitució del vaticà II sobre la crida, ell en diu més ajustadament a la lletra, de la constitució conciliar: Vocació universal  a la santedat en l’Església. Allí podem llegir i ho reporta el papa: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el mateix Pare”. Tots som cridats a ser sants, vivint  amb amor i oferint el propi testimoniatge EN LES OCUPACIONS DE CADA DIA, ALLÀ ON CADASCÚ ES TROBA”. En diversos punts fa un reclam a que no tinguem por de la santedat. “No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar, quan et creà i serà fidel al teu propi ésser.  Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia León Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sants”.

                                               Acaba: ”Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè tota l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem a l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants, a la major glòria de Déu i  encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”. Animem-nos: tenim tot un Advent per fer una experiència reeixida, digna de nosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

30 de novembre, 2025 Diumenge I d’Advent.  Sabadell