Homilia del diumenge 28/12/2025

                            MIRA,  SOC A  LA  PORTA  I  TRUCO

                                               En llegir aquest dimarts últim on en la litúrgia es viu en l’estremiment dels darrers delits de “fer el ple” de l’Advent, que ja amb les successives onades besen amorosament les platges nadalenques, m’he trobat amb aquest cant de comunió ben i ben suggestiu: “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Preciosa escena d’intimitat amb qui truca, que ara només pot ser Jesús, segur també amb la seva mare, Maria i amb Josep, el seu pare. Abans que es descabdellin tot d’una un brollador d’emocions que  s’envolin en el cor, i abans que senti trucar suaument a la meva porta del cor per a l’acolliment de la mateixa sagrada Família, em miro, com ho faig sempre a l’angle dret per damunt de l’escrit i veig que em fa l’ullet la referència bíblica, perquè vagi a l’Apocalipsi, en el tercer capítol, verset 20. Agafo la Bíblia i vaig al seu darrer escrit, i em situo, segons la cita. Pertany a la Carta que l’àngel del Senyor va enviar a l’església de Laodicea. Una de les set esglésies d’Àsia Menor, avui a Turquia, entre les quals hi puc llegir la carta corresponent: “Conec les teves obres, i sé que  no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent, però ja que ets tebi, estic a punt de provocar-me... Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te. Mira, soc a la porta i truco. Si algú  escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. Una bona oportunitat la tenim a mà. Jesús demana acolliment, avui podem fer que la nostra casa pugui ser -i honradament- la seva. Desfem la pèssima sensació que ens feu, quan Maria a punt de deslliurar el seu nadó no va trobar casa on poder atendre degudament la seva naixença i les elementals atencions d’acollida. Tenim una venturosa oportunitat de fer de casa nostra aquest somiat Pessebre vivent... L’eucaristia de Nadal ens ha permès de tenir el goig i l’honor d’hostatjar el Déu Infant, i a més, tota la sagrada Família amb Maria, la seva Mare i Josep el seu pare.

                                               Avui, ja entrats en l’octava de Nadal, se’ns invita a fer unes consideracions respecte de la sagrada Família, ja a Natzaret, on faran vida per molts anys, fent-se companyia i amb l’exquisidesa dels tractes casolans. Hi ha una mística íntima sobre la convivència dels tres a casa en família! Poc sabem de les seves relacions i lligams que s’hi congriaven,  però la segona lectura d’avui és prou explícita respecte de les vivències i convivències que de segur foren el pa de cada dia en aquella casona admirable, feta més pels afectes bescanviats que no pas per massa pertinences ni conforts... Està més que clar que la bona casa és aquella en què les relacions són sempre efectives i rodonament afectives. L’amor és el millor entramat per conviure. Amb tot, podem destacar del que Pau ens diu: “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats” (i quins millor escollits, sants i escollits de Déu, no et dic res, sobre tota ponderació!) Encara hi afegirem les concrecions de Pau: “Sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist, (Maria i Josep) coroni en els vostres cors els combats que manteniu”, (que no deixaren de sostenir també la nostra estimada sagrada Família, sens dubte, com un família senzilla de les de pobles petits com era Nazaret, guanyant-se el pa compartit de cada jornada...). “Recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos”. Allí s’inicià el que després, ampli i generós, aspirant a una plena universalitat, serà el Cos Místic, ara en excelsa miniatura i fent com una figura de les inclusives realitats eclesials a venir. Em plau -no us ho sabria ponderar millor i més adequadament i joiosa!- subscriure com acaba la lectura segona d’avui: “Tot el que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies”. Mai les recomanacions de Pau no podien ser més apropiades i encertades. Totes les qualitats que no sabem de tants anys de vida casolana, domèstica a Natzaret, poden quedar més apropiades, més centrades, més ennoblides, més efectives i aplicables a tota casa de família arreu.  Natzaret hem de pensar que és un fogar on es pot emmirallar tota vivència familiar. Em plau portar la referència sinodal explícita de l’Església com a “casa i casa comuna”. En el número 115 hi llegeixo: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi en que costi, la imatge de la casa evoca la possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és “casa comuna”, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació; escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera”. Prenc l’ocasió per dir-vos que estem a les “acaballes, les acaballes precises” de l’any sant en el què Francesc ens va acompanyar, invitant-nos a una vivència profunda de “l’esperança que no defrauda”, (convocatòria del Jubileu 2025).

                                               Em prem la il·lusió de promoure les millors referències a la família que podem llegir a les Conclusions finals dels Sínode: comunió-partcipació-missió” com a expressió de les més que maternals i paternals invitacions del papa Francesc, que ens ha empès a renovar a fons la manera de viure el cristianisme, de cara a les pròximes anyades del segle XXI. Juntament amb les cites hi vull posar l’explícita rememoració i estima profunda pel seu pontificat que perdurarà en les nostres ganes de percebre’n “el gust i la música d’evangeli”, ara fetes nostres i estimades. En el número 64 hi llegeixo: “Entre les vocacions amb que l’Església s’enriqueix, destaca la dels cònjuges. El concili Vaticà II ha ensenyat  que “tenen en el seu rang i estat de vida la pròpia gràcia enmig del poble de Déu (LG 11) el sagrament del matrimoni assigna una missió particular  que es refereix al mateix temps a la vida de la família, l’edificació de l’Església i el compromís en la societat. En particular, en els darrers anys ha anat creixent la consciència que les famílies són subjectes i no només destinatàries de la pastoral familiar. Per això necessiten trobar-se i fer xarxa, també gràcies a l’ajuda de les institucions eclesials, dedicades a l’educació dels infants i dels joves. Novament, l’assemblea manifesta proximitat i suport a aquells que viuen una condició de solitud com a opció de fidelitat a la tradició i al magisteri de l’Església en matèria matrimonial i d’ètica sexual en què reconeixen una font de vida”.

                                               Cal afegir-hi aquest número dedicat als infants: “Dins de la comunitat cristiana, cal estar més atents especialment amb els infants, no només necessiten ser acompanyats en l’aventura del creixement, sinó que tenen molt a donar a la comunitat dels creients. Quan els apòstols discuteixen entre ells qui és el més gran, Jesús els posa al centre un infant, presentant-lo com a criteri per entrar en el Regne  (Mc 9, 33-37). L’Església no pot ser sinodal sense la contribució dels infants, portadors d’un potencial missioner que cal valorar. La seva veu és necessària en la comunitat: hem d’escoltar-la i comprometre’ns perquè tothom a la societat l’escolti, sobretot els que tenen responsabilitats polítiques i educatives. Una societat que no sap acollir i cuidar els infants és una societat malalta: el sofriment que pateixen molts d’ells per la guerra, la pobresa i l’abandonament, l’abús i tràfic de persones és un escàndol que requereix el coratge de la denúncia i el compromís de la solidaritat”.

                                               Un capítol sobre els joves avui és més imprescindible que mai. Només enceto el número 62 i us remeto al document, imprescindible si tenim un fort sentit eclesial!: “També els joves tenen una contribució a donar a la renovació sinodal de l’Església. Ells són sensibles als valors de la fraternitat i del compartir, al mateix temps que rebutgen actituds paternalistes o autoritàries. A vegades la seva actitud envers l’Església es presenta com una crítica, però sovint pren la forma positiva d’un compromís personal per una comunitat acollidora i compromesa en la lluita contra la injustícia social i per la casa comuna”.

                                               Mantinguem-nos amb un esperit fortament i joiosament nadalenc. Cada dia és Nadal com ho és també Pasqua. Sigueu novament felicitats i mantingueu-vos oberts a tota benaurança, de les de Jesús   (Mt 5, 1-11)

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep. 28 de desembre 2025. Sabadell           

Homilia del diumenge 21 de desembre del 2025

                             MARE  DE  DÉU  I  MARE  NOSTRA

                                               Estem ben bé a les rodalies de la Solemnitat del Nadal del Senyor vingut a casa “nostra”, en el sentit més autèntic de l’expressió, ara que aquesta Festa ha anat desdibuixant-se en pro de mil i una enteses noves, lluny de la Nova Bona. Però a nosaltres ningú no ens la podran arrabassar, perquè la portem en les entranyes del nostre sentit del viure i conviure. La tenim tan feta una mateixa cosa en el record, en les successives celebracions, porten l’aura de la nostra infantesa i no la podem destriar de les escenes casolanes més preuades. Estem fent mans i mànigues perquè la podem reviure plena, magnífica, somiadora ja a nivell festiu i juganer de temps ancorats ànima endins i, a més en una –espero- que acrescuda manera de veure-la per la FE, oh, goig!

                                               És de tots coneguda la lisa entre els pares conciliars del Vaticà II, en què estaven enfrontats dos parers que, deixant incòlume l’amor a la Mare de Déu de tots ells, uns volien que es plasmés el seu desig, fent un text conciliar propi per parlar d’Ella; altres, no veien que fos la manera més adequada de fer-li honor. Tots volien el millor per a Ella. Al final van “guanyar” (la cosa no era de competitivitat i es posaren d’acord en el parer més primmirat i va ser introduir el tractament sobre Maria dintre de l’àmbit de la Constitució sobre l’Església com un capítol més de les seves consideracions eclesials, essent el vuitè que té aquest títol: “La Santíssima Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Quedava justificada aquesta opció per posar en un primer terme a Jesucrist com  a únic Mitjancer i modelador de l’Església com al seu fundador en el si de la qual els fidels, units a Crist Cap i en comunió amb tots els seus sants, han de venerar també la memòria, “en primer lloc de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de nostre Déu i Senyor Jesucrist”.  “Unida amb un vincle estret i indissoluble a Crist, està enriquida amb la summa prerrogativa i dignitat de ser la Mare de Déu Fill, i, per això mateix, filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit Sant, amb el do d’una gràcia tan extraordinària que avantatja per damunt de tot a totes les altres criatures celestials i terrenes. Però ensems està unida a l’estirp d’Adam amb tots els homes que necessiten la salvació; i no solament això, “sinó que és veritablement mare de tots els membres de Crist, ... per haver cooperat amb el seu amor a que naixessin en l’Església els fidels, que són membres d’aquell Cap. Per aquest motiu es proclamada com a membre excel·lentíssim i singular de l’Església i com a tipus i exemplar acabadíssim d’ella mateixa en la Fe i en la Caritat, i a qui l’Església catòlica, instruïda per l’Esperit Sant, venera com a mare amantíssima, amb afecte de pietat filial. Per això,  el sagrat Concili en exposar la doctrina sobre l’Església, en la que el diví Redemptor obra la salvació, es proposa explicat curosament tant la funció de la Santíssima Verge en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic en quan als deures dels homes redimits en relació amb la Mare de Déu i Mare dels homes, especialment els fidels. Així vol que venerem aquella que, després de Crist, ocupa en la sant Església el lloc més preclar i al mateix temps el més proper a nosaltres”. Concloent, un de sol és el nostre Mitjancer, emperò la missió maternal de Maria envers els homes no obscuria ni disminueix de cap manera aquesta mediació única de Crist, ans al contrari serveix per demostrar el seu poder excels. Ja que tot l’influx salvífic de la santíssima Verge sobre els homes no dimana d’una necessitat ineludible, sinó del diví beneplàcit i de la superabundància dels mèrits de Crist, es recolza en la mediació d’Ell, depèn totalment d’ella i d’ella mateixa en treu tot el seu poder. I, lluny d’impedir la unió immediata dels creients amb Crist, la fomenta. Unida i patint amb el seu Fill morint a la creu, va cooperar de forma singular i incomparable a l’obra del Salvador amb l’obediència, la fe, l’esperança o l’ardorosa caritat, en el fi de restaurar la vida sobrenatural de les animes. Per això és la nostra Mare en ordre de la gràcia. L’Església no dubta en confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, per a que, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb major intimitat al Mitjancer i Salvador. El sant Concili ensenya de propòsit el dogma de la única i excelsa Mediació de Crist i al mateix temps fomenta a tots els fills de l’Església que promoguin generosament el culte de veneració a la santíssima Verge i Mare de Déu, particularment en la litúrgia i estima en molt les pràctiques i exercicis de pietat envers Ella, recomanats pel Magisteri en el curs dels segles.  En l’entretant, la Mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima, és imatge i principi de l’Església que haurà de tenir el seu acompliment en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al Poble de Déu pelegrinant com a signe d’esperança certa i de consol fins que arribi el dia del Senyor”.

                                               Més o menys destrament he volgut resumir el pensament del Concili, bo i adherint-me a l’opció d’integrar Maria dins de la Constitució sobre l’Església on la trobem deixebla com nosaltres, però ella en grau i bellesa imponderables i Mare nostra estimadíssima, jugant un paper de veritable mare “a la generació i educació coopera amb amor matern, únic”.

                                               Maria omple de vida l’Advent, Ella treballa en la intimitat el misteri més excels: dona vida al que és la Vida. Celebrem, doncs, totes les gestacions al par de la de Jesús, la teva i la meva, les ignorades de tots els temps... L’advent ja és Nadal íntim, en l’espera ja se’m fa present, oh goig! El desig, l’anhel ja són presència, oculta, però real, Viure l’Advent farà que el Nadal em sigui més Nadal. En l’experiència ja som anticipadament inserits en el misteri que ens pren, ai, pregonament! En la vivència del que el profeta en va dir l’Emmanuel: “Déu que és amb nosaltres”.

                                               Quan recito l’oració en els meus reiterats “àngelus”, m’adono que no faig més que resar la Col·lecta de la Missa d’avui i us la vull posar per -anava a dir- consanguineitat: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Jo em dic a mi mateix: no, no és veritat que coneguem el misteri del Déu fet home, fet humà, fet senyal i distintiu de tota la humanitat en extensió i en qualificació, Ui, què lluny estic de anar desclouen tota la mina inesgotable del que significa ser Ell, l’Home nou amb la destinació de ser re-creador de tot el cosmos i de la història entera de la humanitat perllongada sense aturador. És encarnació, és a dir, ha pres carn, és format de fang com nosaltres, som tots d’una certa i inconcebible manera encarnats en la carn mateixa de Crist: misteri, misteri que ens és i fa a cadascú de nosaltres misteris també, oh goig! Voldria que el meu Advent abastés, què dic, ignar i atrevit de mi, només accedir de puntetes i amb un respecte fora mida en la informació volandera, inconsubstancial, res de coneixement, només tustar a la porta del misteri... i deixar-me mirar de lluny allò que és el Crist, home. Aquí capitulo  i prenc la vida com un Advent-Nadal-Pasqua de Resurrecció, segona vinguda i definitiva, oh goig!

                                               Aquest diumenge marià per excel·lència asseïem-nos a la vora, voreta de la Mare-Mareta i amb ella adorem al Déu que se’ns a fet petit, accessible, amable; donem voltes com feia Maria en el seu llarg advent de la seva gestació inefable, nou mesos de relació vital, biològica, oh meravella!. Que Ella en ensenyi a viure el misteri d’una gestació que florirà en un Nadal on el Fill prendrà el lloc central i se’ns donarà un fill, com ho anirà repetint a gratcient vegades i vegades la litúrgia amorosida d’aquests dies ndalencs. Déu és aquí! i sobretot dins nostre!, al Pessebre Vivent, que us deia l’altre dia que som nosaltres, commogut i fora de mi... Som actors, no merament espectadors etimològicament =que expecten-miren acuradament-trasbalsadament, que no seria pas poc. Donem ales a la tendresa, altrament no entendríem res de res. Bon Nadal que Déu ens doni de viure’l en fe que apropa acaronadament, en un bes sostingut, contingut que ens fa sentir-nos uns amb el Nadó. Aquest és el Nadal que us auguro per l’amistat que ens uneix des de temps...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/12/2025

                    LA  SINODALIDAT  SEGUEIX  BEN  VIVA

                                               Aquesta vegada tinc molt d’interès que llegiu aquest article publicat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica) perquè vegeu que a nivell de tota l’Església Universal, i de conformitat amb el nou papa Lleó, la novetat introduïda pel papa Francesc gaudeix de plena vida, que com podreu llegir arribarà fins al 2028. Convé, doncs, posar-se les piles perquè està en florida allò que fou un embrió d’una manera nova del viure eclesial i evangèlic. Jo també hi vull ser! I tu i vosaltres? Comenteu-s’ho si us plau!

Seixanta anys d’un nou començament 

                                               El 8 de desembre de 1965 –ara farà, doncs, seixanta anys-, va tenir lloc a Roma la cerimònia solemne de la clausura del Concili Vaticà II, després d’haver aprovat unes hores abans, la Constitució sobre l’Església en el món actual, els decrets sobre l’activitat missionera de l’Església i la vida i el ministeri dels preveres i la declaració sobre la llibertat religiosa. Els primers documents promulgats –l’any 1963- havien estat, simultàniament, la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia i el decret sobre els mitjans de comunicació social.

                                               Pocs dies després de la cloenda del Concili, Karl Rahner en feia un primer balanç. Deia: “El Concili ha representat un començament per a l’aggiornamento, per a la renovació i fins i tot per a la penitència i la conversió sempre necessàries”. I afegia: “Això és molt, però només és el començament d’un començament”. El teòleg alemany intuïa perfectament que aquell esdeveniment del qual ara fa seixanta anys no comportava simplement una reforma, o una sèrie de reformes en la línia d’altres reformes o renovacions que s’havien plantejat en la història de l’Església. Rahner era conscient que el Concili Vaticà II apuntava –per dir-ho amb paraules d’un teòleg actual, Christoph Theovald- cap a una “refundació” en el sentit d’un nou “començament” que “obre una nova etapa en la història del cristianisme, marcada per una nova “forma” del catolicisme”.

                                               Per a Theovald, el procés sinodal encetat pel papa Francesc i continuat per Lleó XIV, porta tot el Poble de Déu a viure una deliberació sobre “la forma de l’Església catòlica” i remarca que el títol del Sínode així ho suggereix: “Per una Església sinodal”. Segons ell, el Sínode proposa un “replantejament” de l’arquitectura de l’Església, com ho va fer el Vaticà I, centrant-se en el ministeri de Pere; i el Vaticà II, definint la col·legialitat episcopal. El teòleg francoalemany clou la seva reflexió afirmant que “aquest replantejament se situa, doncs, al mateix nivell que els dos concilis dels segles XIX i XX, sense ser, tanmateix, conciliar”. Ho explica en el seu llibre de 2023 de títol ben significatiu: Un nouveau concile qui ne dit pas son nom? (¿Un nou concili sense anomenar-se així?).

                                               La dinàmica sinodal se situa en connexió estreta amb el “començament d’un començament” de que parlava Rahner referint-se al Vaticà II. El procés sinodal iniciat  el 2021 i que és previst que culmini amb una assemblea eclesial al Vaticà el 2028, constitueix “un autèntic acte de recepció posterior del Concili; en per- llonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”. Aquesta afirmació, que figura al Document final del Sínode, és reproduïda en uns primers paràgrafs del document recent de la Secretaria General del Sínode: Pistes per a la fase d’implementació del Sínode 2025-2028.

                                               Aquest darrer document es fa ressò de la decisió del papa Lleó de crear dos grups d’estudi nous: un sobre “la litúrgia en perspectiva sinodal” i l’altre sobre “l’estatut de les conferències episcopals, las assemblees eclesials i els concilis particulars”. Aquests grups s’afegeixen als deu que havia creat el papa Francesc i que es troben citats al *Document final (núm. 8), entre els quals hi ha la missió en l’entorn digital, l’escolta del crit dels pobres i de la terra i la recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu.

                                               El document sobre les pistes per a la implementació del Sínode insisteix sobre l’intercanvi de dons, del qual diu el Document final que “implica totes les dimensions de la vida de l’Església”. A tall d’exemple es refereix als “sants i testimonis de la fe d’altres Esglésies i comunions cristianes”, el testimoniatge dels quals és “un do que podem inserint-ne la memòria en el nostre calendari litúrgic, en particular, per als màrtirs” (núm. 122).

                                               Una de les pistes indicades en el document de la Secretaria general del Sínode fa referència a la pietat popular. Parlant dels pelegrinatges als santuaris, planteja aquesta qüestió: “De quina manera és possible animar-los perquè adquireixin un caràcter sinodal més explícit i afavoreixin la trobada i el diàleg entre les persones?”

                                               A la fase d’implementació del Sínode aniran sorgint, probablement, nombroses qüestions d’aquest estil, que caldrà intentar respondre sempre en consonància amb la lletra i l’esperit d’aquell “començament d’un començament” que va representar el Concili Vaticà II, de l’acabament del qual ara es commemoren els seixanta anys.                        Josep Casellas, prevere  de la diòcesi de Girona 

* Per una Església sinodal: Comunió, Participació. Missió.

1.     Alguns aspectes de les relacions entre les Esglésies orientals  catòliques i l’Església llatina.

2.     L’escolta del crit dels pobres i de la terra.

3.     La missió en l’entorn digital

4.     La revisió de la Ratio Fundamentalis Institutionis sacerdotalis en perspectiva sinodal missionera.

5.     Algunes qüestions teològiques i canòniques al voltant de formes ministerials específiques.

6.     La revisió, en perspectiva sinodal i missionera, dels documents que regulen les relacions entre bisbes, vida consagrada, agrupacions eclesials.

7.     Alguns aspectes de la figura i del ministeri del bisbe (en particular: criteris de selecció dels candidats a l’episcopat, la funció judicial del bisbe, la naturalesa i el desenvolupament de les visites ad limina apostolorum) en perspectiva sinodal missionera.

8.     El paper dels representants pontificis en perspectiva sinodal missionera.

9.  Criteris teològics i metodològics sinodals per a un discerniment compartit de qüestions doctrinals, pastorals i ètiques controvertides.

P: P. Josep Mª Balcells

1L La recepció dels fruits del camí ecumènic en el Poble de Déu. 14/12/25 Sabadell

P.

Homilia del diumenge 7 de desembre del 2025

                              ENDAVANT  I  ENLAIRE

                                               Continuem amb el símil de la pujada a la muntanya (potser l’hauríem de posar en majúscula (jo ja et vaig posar el Mont Perdut, tu -si vols seguir jugant- posa-li el teu nom propi). I és de bones a primeres que se m’han esvalotat com si fos un discret estol de llibres i d’imatges que he llegit o prospectat. Així d’entrada m’ha vingut el record d’un llibre llegit -ara què sé jo quants anys farà! És l’autobiografia de no menys que de Thomas Merton, titulada “La Muntanya dels set cercles”, títol d’allò més apropiat per la significació d’Advent que jo li vull donar. La primera sorpresa que he tingut és que va néixer a Prades. Ell de petit va veure i conèixer el nostre Canigó, des de la perspectiva del territori català, ara, dissortadament francès. Coneix Cuixá, fa esment del claustre que ell veié a USA, altra vegada dissortadament. Desprès de re-llegir-lo (tot bon llibre que no es rellegeix és que la primera vegada anàvem massa per feina i és un senyal d’incultura (ara acabo de llegir CARPE DIEM que els grecs apel·laven “idiotes” (no el mal nom que avui ha pres aquest mot!) =els que no donaven cap to de cultura a la seva vida de persones grans sense ni un borrall de lletra, enfangats en el llot del viure a ras de terra, sense cap envol d’idees i de “sentirs...”. Ben a l’inrevés del què vol dir intel·ligent o intel·lectual, aquell que en el seu rellegir sap veure o millor entreveure entre línies. (Intus-cap endins, leggere). Una altra imatge va vingut al cap. Em refereixo al Medi Diví del gran Teilard de Chardin que -ara just acabat- ja recomenço a llegir-lo altra vegada per captar millor el seu contingut discutit, no comprès i que ell poc abans de morir va dir que era la seva millor identificació personal. En la solapa interior quedava guardat un retall de diari del Diario de Barcelona del dia 4 de diciembre de 1965, just acabat el Concili Vaticà II titulat “Controversias soobre Teilhard” signat per Ignacio Elizalde que naturalment escriu a favor del seu germà jesuïta i s’acompanya de la cita del també SJ el gran pare De Lubac que el defensa brillantment. Diu que Teilhard esperava un nou Concili de Nicea... Tot molt interessant i novedós. Recomençat a llegir, m’ha enamorat que parlés “d’una ascensión iluminativa” De fàbula: com rima amb el nostre amic R. Guardini: “allò de la in-existència. El papa Lleó en el seu primer viatge com a papa ha estat a Nicea i al Líban. N’esperem molt d’ell, sabedors de que seguirà a la seva pròpia manera, més contingut (sap somriure i és una delícia veure com mira-admira), però ferm en les petjades de Francesc. Plego de fer de rata d’arxiu... La família dels Teilhard tenia en el seu escut familiar : aquesta mateixa llegenda que jo he fet servir suara com a títol del meu escrit. Traça sobre el recorregut que vull fer aquest Advent pujar muntanya amunt: evidentment endavant i enlaire. Alguna vegada he utilitzat el símil de l’espiral helicoïdal per abastar noves perspectives. Però ara i aquí, que funcioni a l’inrevés: a mesura que funciona no com el rellotge sinó anant guanyant quotes més altes anem vers el cim que seria el punt d’arribada, el nostre punt omega, que és segons l’autor: és cim de tot el desenvolupament humà i diví. El temps de la pujada és el Kairós és a dir la Gràcia. Que supera la lògica llei de la gravetat, fent recurs del llibre de Simone Weill: “La gravetat i la Gràcia”. Deixeu-me fer un joc de paraules: pugem per “Nà-dal(!) Prometo que no hi tornaré més...

                                               Una altra referència que m’ha pervingut!  No m’atreveixo a posar la primera plana de les obres completes de sant Joan de la Creu: És una pujada al Mont Carmel. Suposo que és del taller de disseny de l’autor mateix que també sabia dibuixar. Només cal fer referència al seu Crist en visió des de darrere i amb Crist clavat a la creu en visió en escoç, que després en Dalí el va pintar i mai va dir que l’hagués inventat ell. Deixem-lo per Setmana Santa. Recordo que una vegada el vaig mostrar a persones de qualitat espiritual i se’m van espantar, llegint les poesies que estan a la base del dibuix . No n’hi havia per menys! De moment per a novells excursionistes vianants com som nosaltres ja en tenim ben bé prou amb el nostre lema: endavant i anant pujant al mateix temps enlaire fatigós però ennoblidor.

                                               Mireu, cadascú va muntanya amunt, la seva: ni més alta ni més baixa, sense comparacions ni competicions: no anem per cap marca ni per cap medalla. En definitiva, el que cal és anar endavant (plus que deia sant Ignasi o melior que ens deia Calassans. No hi ha cap competició a menys que no sigui amb un mateix, sense estrafer-se , però. de fatigues desbocades. Non multa sed multum. Això ens ho rubricaria el nostre amic Emilio del Río. Encara no ho ets? No tardis, Jack! A dalt si pugem la mateixa muntanya hi pujarem acompanyats i acompanyant (Ja sabeu que em deleixo pels gerundis!)  No moltes a la vegada, sinó molt més ben fetes. Anem de cara a la qualitat no a la quantitat.

                                               Cal fer un bon discerniment del que hem fet fins ara em la cursa de la vida, ara, subratllant aquesta paraula envitricollada. Plena d’enigmes que hem de saber des-triar. Ara,-ja ho hem dit abans-: representa el temps que és el  flux de la vida “ara, ara mateix”. Cal desxifrar evangèlicament l’aquí, que es tradueix per la situ-ació en què em trobo. El situs. Rol, compromisos, lloc. Les circumstàncies, les motivacions. Els per a què de Víctor Frankl, un antic reclús en un camp de concentració: L’home en recerca de sentit. A partir de l’ara i l’aquí emprenem el curs i la cursa, doncs, que llegeixo en la col·lecta del diumenge: “Déu omnipotent i misericordiós, feu que les pre-ocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de “córrer a l’encontre del vostre Fill i que el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida”.

                                               L’Advent és a dir: l’Adveniment que “esperem com a pelegrins d’Esperança que som, sobretot en aquesta terminal de l’Any Sant dedicat per l’estimat Franciscus, que està en expectatives respecte de cadascú de nosaltres. No és cap retorn etern que ens desmotivaria si fos repetició, propici a tanta rutina!. Per Crist i pels “Christifideles laici, que som tots els assumits per Crist en el qual radica estretament la nostra vida de cristians, des d’ara en diré “evangèlics”, per allò que ja us he repetit vegades i més vegades. Allò del viure en estat de “gust i música evangèlics”, que esperonava sant Francesc als seus Germans a viure així.

                                               El Baptista, preclar referent de l’AT, avui ens pot acompanyar a fer de “padrins-testimonis” del Baptisme de Jesús i ens invitarà a sentir les paraules que el Pare testifica: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat. Escolteu-lo”. Ara es presentarà com un In-fant, un que no parla, Nadal. Ai, les comunicacions no-verbals: ens arriben al cor!; però quan ho faci -d’obra i de Paraula- quedarem meravellats de com ens invita a viure la utopia d’Isaïes que la tenim a la primera lectura, corejada amb el salm 71, una peça d’orfebreria, on es remarca que el Senyor ens portarà al benestar, paraula clau si llegiu Carpe Diem, és a dir l’ètica i els plantejaments de l’estoicisme, que, com a base per anar a millor, ens obre les perspectives de l’evangeli que assumim en el Baptisme nostre, en l’Esperit i en foc!  Si sabéssim el do de Déu que Jesús li digué a la samaritana, que interpretat sense finor, després va revolucionar tota aquella vila samaritana en escreix. Ara, ja ho hem vist i CREIEM.

                                               No puc deixar de veure el Baptista senyalant el Crucifix amb un dit “retorçat com una arrel” i senyer i dient les paraules que ara també usem en la senyalització evangèlica, de qui és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món”.  Traspàs d’era: ara i aqu: Del baptisme passem ben joiosament a l’Eucaristia. Misteri Pasqual. Hem començat una nova vida! És? 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge II Advent 7/12/25  Sabadell

Homilia del diumenge 30/11/2025

                                    VISTES  PANORÀMIQUES

                                               Hem acabat l’Any Litúrgic abastant el cim. Per molts de nosaltres -oh, enyor!- pren significació a partir del Marboré o  bé dit Balcó de Pineta, d’on després de la feixuga ascensió és bo que ens reposem una bona estona i que oberts als horitzons de la Vall del riu Cinca que s’obre pas vall avall obrint llera, ens pot fer passar del camí que fa el riu, a fer el salt: a veure el camí recorregut ell i nosaltres, ara i aquí. És la “Vall del Riu vermell”, com diu el cant i ens hi fem presents al caminar de tot un any de seguir el misteri  pasqual que emmarca la vivència i convivència cristianes d’un seguiment litúrgic, diumenge a diumenge, i en el rodar de la consciència cristiana en el dia a dia. Què hem après, què hem descobert, què hem caminat -acompanyats i acompanyants- en el quefer de cada dia? Des de dalt és més fàcil fer un tram del nostre viure, marcats per la presència-absència, bo i que treballosa del papa, Francesc, que ens ha senyalat fites eclesials de forta petja. Una sinodalitat que ell va obrir en el si de l’Església universal i que en les conclusions que ens lliurà el 26 d’octubre del 24: PER UNA ESGLÈSIA SINODAL: Comunió, Participació, Missió... En aquells condensats 155 punts de reflexió i de portar a la pràctica de cada dia. També ens va introduir en les invitacions d’un Any Sant que ens portarà a completar ara, els compromisos evangèlics, per coincidències, durant tots aquests dies d’Advent i en les celebracions Nadalenques; també ens lliurà el document Dilexit nos, que és com el estament d’un papa que ens ha marcat camins de pelegrinatge d’Esperança i amb les petges d’un sant Francesc d’Assis, del qual n’hem custodiat la deixa que el sant va fer als seus frares: Viure un “estat amb gust i música d’evangeli”, de qui n’hem pres el compromís d’experimentar-ho seguit, seguit... La seva vivència permanent d’una pastoral que ens és propera, d’ensenyaments que s’entenen i que són alenades d’Esperit que ens envolten com una mare sol·lícita a qui per l’amor que ens té la tenim com a referent que no decau -com ens digué de l’esperança- a què ens menava tan sovint i entranyablement... Lloat sigui Déu! que ens l’ha posat com a referent, amic, company de camí. I no solament això, que ens la fet proper i estimat, sinó amb tota la galeria de documents dels quals tirarem fora com d’una mina inexhaurible... Gràcies per tot i tant!

                                               Després de mirar vall avall, ens hem de girar i prospectar: oh! la imponent mola del Mont Perdut que tenim davant i que ens desafia a pujar-lo fent com qui ens invita a emprendre la marxa endavant i amunt de tota una nova ascensió, aquesta més ardida i compromesa. Tenim un altre any Litúrgic per endavant, sentim el remoreig de la cançó que ens invita a “cantar amb exultança” com ens ho indica sant Agustí: “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, lluny la quimera! Ves pel camí del sol. En l’enyorança, guarda esperança: tot serà nou, si vols. Canta al matí, guaita la cima que el sol ha fet florir. Cant a la nit, prega i estima, sàpigues ser agraït. Quan a vegades les nuvolades tornen de plom el cel, mai mirà enrere, lluita i espera, canta amb més fort anhel”.

                                               Tenim davant el temps d’Advent, és el temps de la tendresa. Els misteris de la Infància de Jesús ens han de commoure perquè descobrim que tot ens porta a l’inici de l’Encarnació del qual, en el document conciliar del Vaticà II: “L’Església en el món actual”, us vull posar alguns punts del número 22 que ens obren perspectives insospitades. Porta per títol: Crist l’Home nou: “En realitat, el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri del Verb Encarnat. Perquè Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, Crist nostre Senyor. Crist, el nou Adam, en la revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al propi home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació... El que Ell és, imatge de Déu invisible, és també l’home perfecte, que ha retornat a la descendència d’Adam la semblança divina, deformada pel primer pecat. En Ell, la naturalesa humana assumida, no absorbida, ha estat elevada també en nosaltres a una dignitat sense parió. El Fill de l’home, amb la seva Encarnació s’ha unit, en certa manera, amb tot home. Treballà amb mans d’home, pensà amb intel·ligència d’home, obrà amb voluntat d’home, estimà amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es feu vertaderament un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat... L’home cristià, conformat a la imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit, les quals el capaciten per complir la llei nova de l’amor. Per mitjà de l’Esperit es restaura internament tot l’home, fins que arribi la redempció del cos. Associat al misteri pasqual, configurat amb la mort de Crist, arribarà, corroborat per l’esperança, a la resurrecció. Aquest és el gran misteri de l’home que la Revelació cristiana esclareix als fidels. Per Crist i en Crist s’il·lumina l’enigma  del dolor i de la mort, que fora de l’Evangeli ens envolta amb absoluta obscuritat. Crist ressuscità; amb la seva mort destruí la mort i ens donà la vida, perquè fets fills en el Fill, clamem  en l’Esperit: Abbà!, Pare!”

                                               Tenim, doncs, davant l’escalada o l’ascensió al mont Perdut, per posar un referent significatiu del relat, per trobar-hi els estímuls per fer camí d’Advent per tal de preparar-nos per celebrar el misteri de l’Encarnació que és el Fet Primordial que ens portarà fins a Betlem i a Natzaret i podrem acompanyar en el viure i conviure de la Sagrada Família. La primera esglesiola domèstica on podrem fer tantes visites com vulguem, per veure de prop com vivien aquests referents fonamentals del nostre viure i conviure evangèlics. Tenim a mà el document del papa Francesc sobre la santedat accessible als qui volen portar a la vida quotidiana, “assaborint el gust i la música d’evangeli”. Recuperar aquest document del nostre papa, amic de sempre: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. El papa Francesc es condolia de que havia passat una mica per alt, però que ell mateix deia que era important tenir-lo en compte, perquè d’alguna manera ens reconciliava amb el capítol cinquè de la constitució del vaticà II sobre la crida, ell en diu més ajustadament a la lletra, de la constitució conciliar: Vocació universal  a la santedat en l’Església. Allí podem llegir i ho reporta el papa: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el mateix Pare”. Tots som cridats a ser sants, vivint  amb amor i oferint el propi testimoniatge EN LES OCUPACIONS DE CADA DIA, ALLÀ ON CADASCÚ ES TROBA”. En diversos punts fa un reclam a que no tinguem por de la santedat. “No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar, quan et creà i serà fidel al teu propi ésser.  Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia León Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sants”.

                                               Acaba: ”Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè tota l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem a l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants, a la major glòria de Déu i  encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”. Animem-nos: tenim tot un Advent per fer una experiència reeixida, digna de nosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

30 de novembre, 2025 Diumenge I d’Advent.  Sabadell

Homilia del diumenge 23 de novembre del 2025

                                       FER  EL  CIM

                                               S’entén el cim de l’any litúrgic, és a dir el transcurs d’un cicle complet de celebracions del que anomenem el misteri pasqual, on campeja la figura de Jesucrist, Déu i Home veritables que va acomplir la missió de salvació de tota la humanitat. S’hi entrecreuen la biografia de Jesús segons les dades de les Escriptures del Nou Testament, el seu missatge personalitzat, vull dir viscut i conviscut amb els seus deixebles més propers, les festes concretitzades i actualitzades que els seus deixebles d’ara rememorem i les fem nostres. Les de la seva infància, les de la seva vida “amagada” en els àmbits familiars, la seves missions anunciant el Regne de Déu, la seva confrontació amb les autoritats jueves i romanes, la seva Resurrecció i la seva posada en acció de la seva Església amb la presència i acció de l’Esperit Sant, que el mogué a Ell i ho fa ara en  nosaltres, els creients. Això fa que nosaltres en paral·lel fem un camí de seguiment de Crist i de les seves orientacions a través de la Lectura de les Fonts Escripturístiques: Tots els Escrits del Vell Testament, que van  guiar el poble d’Israel i les noves dades revelades a través del evangelistes i dels predicadors del “fet” Jesús, que -tot i arrelat en el concret de la història- depassa en una transcendència que és crida, assumpció, “rapte” existencial i ens transporta a un àmbit nou, de regeneració, de nova creació que es juga amb la nostra col·laboració i el viure de cada dia, en espera d’un final “escatològic”, on Déu regnarà “en el nostre tot” i en tots, al tombant dels segles... L’any litúrgic és una paràbola que se’ns obre i després d’una cursa de temps i llocs es clou en una celebració final com d’entronització de Jesucrist, com a Rei Universal de tot el creat, humanitat, naturalesa i la immensitat d’allò que sense entendre, però estimat en l’estimació que vivim en Déu, a través del nostre Mitjancer que ens fa compartir vida divina, inefable, però certa, definitiva. És un final que és al mateix temps un reinici per intentar anar molt més lluny en el fragor del viure/conviure el “gust i la musica d’evangeli”, que ens lliurà com a “mantra-motivació el que n’hem fet “el nostre papa per sempre”, Francesc, de qui ens sentim companys de ruta amb tots els trets del seu ampli magisteri; el més recent: tota la implicació que ens va fer viure i desenvolupar la sinodalitat que queda oberta a les nostres consideracions i implicacions d’un ara mateix. Per exemple ara en un final que és al mateix temps un reinici ens diuen molt ferm i determinatiu tot el que fa referència a la “transparència, rendició de comptes i avaluació” (ns: 95-101) de l’apartat “La conversió dels processos”. Amb gust d’actitud renovelladora ens disposem a fer les validacions del nostre caminar anual en el seguiment de Crist, Rei de la nostra crida, vocació, comunió-participació-missió. Hem pensat la nostra ascensió a la muntanya de Déu com una imatge d’haver aconseguit “fer el cim”. Allí s’obren panoràmiques que ultrapassen les visions limitades del “pla de la calma...” No puc deixar de pensar i enyorar aquelles vistes obertes des del balcó de Pineta que pujàvem com a ritual cada agost, d’aquells “agosts” tan somiats...Ai, Marboré revisitat encara...

                                               Tinc davant com aquell qui diu en exposició permanent el llibret de Romano Guardini sobre “La esencia del cristianismo” que després d’un recorregut sobretot per Pau i Joan ens ha descobert a ulls meravellats que Jesús és el Tot del que significa ser i viure en cristià. No és una doctrina tan sols, és més bé i cèntrica, la persona vivent de Jesucrist la que respon com i per l’essència del cristianisme. Aquell floret de cites en què primeja l’expressió en Ell el porta a expressar-se en una formulació que ens trastoca de primer, però després la comencem a entendre, perquè parla de nosaltres, precisament. Diu in-existència, és a dir: una existència en Ell, la nostra de cadascú del batejats i recreats immersos en Ell, essent Ell el qui dona nom, sentit, propòsit, vinculació: recreats en vivència conjunta amb la d’Ell. No adherits, sinó com viure un viure global, únic, definitiu... “Jesucrist és el “logos”, la Paraula del món, el verb primari, i la imatge essencial de tot el que és  i és també la resposta a l’ànsia de valors i el fi del moviment amorós del món.  Tot el que és ve d’Ell, i té en Ell el seu arquetip i l’arrel del seu sentit; tot el que és retorna a Ell i es converteix en “núvia”. Jesús és el logos del món i el seu espòs ensems. L’amor a Crist és, doncs, l’actitud que absolutament dona sentit a tot el que és. Tota vida ha de ser determinada per Ell”. “Crist és l’u i el tot” com a cristians, però procedint del Pare i dirigit a Ell. Crist no és centre, sinó Mitjancer, enviat i “retornador”. Tota realitat solament és real, des del bé, existint només en la mesura en què honora a Déu, que és en ell mateix el bé i el sant, allò vàlid i allò a qui deuen reverència i adoració. Crist es troba referit en la seva existència concreta a la totalitat del que és humà”. “El que és de Crist s’ha fet creatura nova. “Fe” no significa quelcom psicològic, ni una forma de consciència, sinó un estar-referit i estar-vinculat de naturalesa real. Creure, ser renovat i segellat pel baptisme significa un procés pel qual l’home entra en la in-existència alternativa pneumàtica amb el Redemptor eterno-real; un procés pel qual rep la figura, l’acció, la passió, la mort i la resurrecció del Redemptor com a forma i contingut d’una nova existència. Creure, ser cristià, així com tots els actes cristians, significa, per això, que l’home penetra en aquest esdeveniment intemporal que suposa el baptisme d’incorporació en el Crist que és captat per ell, i que ens fa partícip d’ell, situant-nos en Ell des del vessant de Déu. El baptisme és un procés de renaixement, de mort i de ressorgir. No és quelcom de psicològic o ètic, sinó quelcom pneumàtic-real. El procés d’unificació amb l’Esdeveniment de la Passió, tal i com té lloc en la FE, significa, doncs, una veritable inclusió, un vincular-se i un participar. D’aquí aquesta expressió d’in-existència. El ser i l’obrar cristians és la realització constantment renovada, de l’acció redemptora, el constant despullar-se de l’home vell i convertir-se en l’home nou. Així sorgeix la relació “nosaltres en Crist” i “Crist en nosaltres”. El Crist real-espiritual està en un “estat” tal, que es converteix en una “esfera” viva, en la qual l’home pot existir com a creient; en una potència “interior” en front a tot ésser creat, la qual, sense afectar ni a la unitat, ni a la dignitat d’Ell, pot penetrar en Ell, i pot, per tant, ser, actuar i viure en l’home. En nota a peu de pàgina l’autor ens diu que en sant Pau i sant Joan el de i en Crist, tal com ho expliquen els sinòptics, queda modificat de tal forma que el “seguiment” es converteix en co-realització” 

                                               Moltes de les expressions són cites de Guardini que jo senzillament les poso en  connexió les unes amb les altres per intentar donar entendre com el Crist viscut i ressuscitat i ara entronitzat són l’expressió d’una vinculació, real i misteriosa a la vegada, del que hauria de marcar la “mística” operativa nostra com a creients en Crist.

                                               Comprenc que seguir a Romano Guardini en les seves disquisicions teologals no ens és gaire fàcil, però al final un entén que es va tan a fons que no ens queda més que retornar a aquesta visió pneumàtica-real de i en Crist i també en nosaltres. Retenir aquesta expressió in-existència que ens pot sobtar, però que entesa ens porta a un àmbit de vivència de la nostra Fe molt suggestiva i que trastoca la nostra vivència de Crist en el qual formem una unitat indestriable, per gràcia. Això és, en definitiva viure “en Crist, això és aquesta nova, novíssima in-existència en Ell.

 P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. Diumenge 23 de novembre del 2025.  Sabadell

Homilia del diumenge 16 de novembre del 2025

                   LA  LITÚRGIA  CENTRE   DE  LA  SALVACIÓ

                                               Estem donant les últimes  voltes i revoltes en l’anual pujada a la muntanya del Senyor en l’obra de la nostra salvació, a través de la litúrgia i en concret en l’any litúrgic que ens permet de celebrar i viure el misteri pasqual des de la intimitat divina on, segons Pau, la Trinitat “abans de crear el món ens escollí en Crist, Déu i Home a la vegada, “perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls i per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dona glòria i lloança en el seu Estimat” (Ef. 1. 4-6). Això és el que a través de les nostres reunions i assemblees “els fidels expressin en llur vida i manifestin als altres el misteri del Crist i l’autèntica naturalesa de la veritable Església. Propi d’ella és de ser a la vegada humana i divina, visible i rica en realitats invisibles, fervent d’acció i donada a la contemplació, present en el món i -amb tot- peregrina; però de tal manera que el que en ella hi ha d’humà s’ordeni al que té de diví i s’hi subordini, allò que té de visible a l’invisible, l’acció a la contemplació i el que és present a la ciutat futura que busquem. D’aquí que la litúrgia, en edificar cada dia els qui són dins per a fer-ne Temple sant en el Senyor i Habitacle de Déu en l’Esperit, fins a arribar a la mesura de la plenitud d’edat de Crist, enrobusteix meravellosament llurs forces per predicar Crist, i presenta així l’Església als qui en són fora com a Senyal alçat enmig de les nacions, per a congregar sota seu en la unitat els fills dispersos fins a aconseguir un sol ramat i un sol pastor”.

                                               “Déu vol que tots els homes  se salvin i arribin al “coneixement de la veritat”, quan va arribar la plenitud dels temps va enviar el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit Sant, per a evangelitzar els pobres i guarir els contrits de cor com a “metge corporal i espiritual”, Mitjancer entre Déu i els homes. Car la seva humanitat, unida a la persona del Verb, fou l’instrument de la nostra salvació. Per això en Crist “es realitzà plenament la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”.  “Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, preludiada per les grans obres divines en el poble de l’Antic Testament, Crist nostre Senyor la va acomplir particularment amb el misteri pasqual de la seva benaurada passió, resurrecció d’entre els morts i gloriosa ascensió. Per aquest misteri “amb la seva mort va destruir la nostra mort i amb la seva resurrecció va restaurar la nostra vida”, car del costat de Crist adormit en la Creu va néixer “el sagrament admirable de tota l’Església”. 

                                               “Per això, talment com Crist fou enviat pel Pare, així mateix Ell va enviar els Apòstols, plens de l’Esperi Sant. No sols els envià, perquè predicant l’Evangeli a tota criatura  anunciessin que el Fill de Déu, amb la seva mort i resurrecció, ens alliberà del poder de Satanàs  i de la mort i ens dugué al Regne del Pare, sinó també perquè exercissin pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica, l’obra de salvació que anunciaven. És així com pel Baptisme els homes s’empelten en el misteri pasqual de Crist: moren en Ell, són sepultats amb Ell, ressusciten amb Ell, reben l’esperit de fills adoptius, pel qual clamen: “Abbà! Pare! i es tornen així els veritables adoradors que el Pare busca. Semblantment sempre que mengen el sopar del Senyor, anuncien la seva mort fins a tant que vingui. Per això, el mateix dia de Pentecosta, en què

L’Església es va manifestar al món, els qui reberen la paraula de Pere foren batejats. I perseveraven en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunió de la fracció de pa i en l’oració... lloaven tots junts Déu i tot el poble els respectava”. Des de llavors l’Església no deixà de reunir-se per a celebrar el misteri pasqual: llegeix en tota l’Escriptura les coses que a Ell fan referència, celebra l’Eucaristia, en la qual “es fa present la victòria i el triomf de la seva mort”, i, al mateix temps, dona gràcies a Déu pel do inefable en Crist Jesús per a lloar la seva glòria per la força de l’Esperit Sant”.

                                               “Per a la realització d’una obra tan gran, Crist està present  sempre en la seva Església, especialment en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de la Missa, ja sigui en la persona del ministre, “oferint-se, ara pel ministeri dels sacerdots, aquell mateix que llavors s’oferí en la Creu”, ja sigui, sobretot, sota les espècies eucarístiques. Està present per la seva virtut en els sagraments, de manera que quan algú bateja és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, car és Ell qui parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. Per fi, quan l’Església  prega i canta els salms hi ha present Aquell que prometé: “on hi ha dos o tres reunits en nom meu, jo hi soc enmig d’ells”.  

                                               “Efectivament, per a la realització d’aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes són santificats, Crist s’associa sempre la seva estimadíssima esposa, l’Església, la qual invoca el seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern. Amb raó, per tant, es considera la litúrgia com a exercici de la funció sacerdotal de Crist, en el qual, a través de signes sensibles, se significa, i a la manera pròpia de cadascun d’ells s’opera, la santificació de l’home, i s’exerceix tot el culte públic pel Cos Místic de Jesucrist, és a dir, pel Cap i pels seus membres. D’on, tota celebració litúrgica com a obra que és de Crist Sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta ser l’acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l’Església no la iguala, en paritat de títol ni de grau, en eficàcia”.

                                               “En la  litúrgia terrena participem com del tast d’aquella litúrgia celestial que se celebra en la santa ciutat de Jerusalem, vers on ens dirigim com a pelegrins i on Crist s’asseu a la dreta de Déu com a ministre del Santuari i del veritable Tabernacle; cantem al Senyor amb tot l’exèrcit celestial l’himne de la seva glòria; tot venerant la memòria dels sants, esperem compartir llur societat, estem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins a tant que es manifesti Ell, vida nostra, i nosaltres  també ens manifestem gloriosos en Ell”.

                                               Us he posat els números inicials de la Constitució sobre la Litúrgia, perquè estant a les acaballes de l’Any Litúrgic puguem llegir-la, probablement –excuseu, si  no fos així- no els havíeu tingut tan a mà; i per recomençar-los -dins d’aquest mes- documents conciliars del Vaticà amb l’Advent que és la porta santa del nou Any Litúrgic. M’he fet honor de poder-vos acompanyar amb cites dels documents conciliars del Vaticà II que és el nostre concili, al qual hem d’anar fent referència habitual en aquest any litúrgic nou. Us he dit moltes vegades que els texts dels documents s’han de llegir amb els cinc i més sentits, perquè és una literatura on s’han mesurat cadascuna de les paraules i, per tant, estan plenes de contingut que no podem passar per alt, perquè són condensacions i demanen una lectura meditativa, captant sentits que s’arraïmen i fan com florescències que amaguen i desvelen al mateix temps el tresor del què l’Església ens va voler transmetre per a la nostra vida més plena i més actual. L’altre dia vaig descobrir que és intel·lectual aquell que sap “llegir intus”. Feu-ne, si us plau, doncs, una lectura ben i ben intel·lectual. Sigues-me permès de dir-vos: Bon profit. Aquest advertiment –en coda- hauria d’haver estat posat al capçal de tot l’escrit. Ves, torna-hi i fes ara una lectura pausada, pensarosa. No ho diguis a ningú... Jo, mutis.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XXXIII de durant l’any. 16/11/25 Sabadell