Homilia del diumenge 19/10/2025

                                 I,  ENCARA  MÉS,  EN  ELL

                                               Continua: “Si es compara el passatge citat la setmana passada de l’Epístola ala Colossencs, s’evidencia tota la significació que s’atribueix a aquest moment: “Ja que en Crist habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, i esteu plens a vessar en Ell, que és Cap de tot principat i potestat, en qui fórem circumcidats amb una circumcisió, no de mà d’home, no per l’amputació de la carn, sinó amb la circumcisió de Crist. En Ell vàreu ser sepultats en el baptisme, i en Ell, tanmateix, fóreu ressuscitats  per la FE en el poder de Déu, que el ressuscità d’entre els morts. I a vosaltres que estàveu morts pels vostres delictes i pel prepuci de la vostra carn, us va vivificar amb Ell, perdonant-vos tots els vostres delictes, esborrant l’acta dels decrets que ens era contrària, que era contra nosaltres, traient-la d’enmig i clavant-la en la Creu” (Col., 2, 9-14). A aquestes paraules hem d’afegir també les de la segona Epístola als Corintis: “De manera que el que és de Crist ha esdevingut criatura nova, i allò vell ha passat, s’ha fet i tornat nou (II Cor., 5, 17). FE, no significa, doncs, quelcom psicològic, ni una forma de consciència, sinó un estar-referit i un estar-vinculat de natura real. Creure, ser renovat i segellat pel baptisme, significa un procés pel qual l’home entra en la *inexistència alternativa pneumàtica amb el Redemptor etern-real; un procés pel qual rep la figura, l’acció, la passió, la mort i la resurrecció del Redemptor com a forma i contingut d’una nova existència”.

                                               Dues manifestacions expressen amb gran força aquesta participació viva. En la primera Epístola als Corintis Sant Pau parla de la distinció: el nou home “espiritual” i el vell, natural, i “psíquic”. El primer viu d’un nou principi de vida  de “l’Esperit que prové de Déu”. És per això pel què no pot ser entès per l’home vell. “L’(home) espiritual jutja de tot, però a ell ningú pot jutjar-lo”. El text segueix després: “Perquè, qui coneix la ment del Senyor, per poder-lo ensenyar? Però nosaltres tenim el pensament de Crist” (2, 12-16) En l’Esperit de Déu participem nosaltres de la raó, del “nous” del Redemptor. El pensament del cristià té lloc des dels criteris i la forma mental de Crist.

                                               L’altra manifestació la trobem al començament de l’Epístola als filipencs, i brolla del to càlid que omple tota la missiva: “Testimoni m’és Déu de com us estimo tots en les entranyes de Crist Jesús (Fil., 1. 8). Aquestes paraules expressen un paral·lel exacte al “pensament de Crist”: l’amorosa pregonesa del seu cor. Del mateix que el creient coneix des del coneixement de Crist, participant així en la seva veritat, així mateix estima també des de les “entranyes” des de l’amor de Crist, participant de la plenitud del seu Cor, superior a totes les possibilitats humanes.*

                                               La inexistència cristiana té dues facetes. D’un cantó, la individual: “Però jo, per la mateixa Llei, he mort a la Llei, per a viure per a Déu: estic crucificat amb Crist, i  ja no soc jo qui visc, és Crist qui viu en mi. I encara que al present visc en carn, visc en la FE del Fill de Déu, que m’estimà i es lliurà per mi” (Ga., 2, 19-20). El creient ha de co-realitzar també l’acció redemptora per una nova i constant superació de si mateix, fins i tant a veure Crist format en nosaltres” (Ga., 4. 19) i  fins i tant aconseguir “la unitat de la FE i del coneixement del Fill de Déu, com a homes perfectes, segons la mesura de la plenitud de Crist” (Ef., 3. 13) La persona i el destí de Crist amb tota la seva potència i plenitud s’insereix en tot creient i tendeix a créixer i desenvolupar-se en l’existència personal de cadascú, a fi de realitzar progressivament la totalitat de possibilitats d’aquella. A aquesta representació, concebuda des del punt de vista individual, se n’oposa una altra des de l’angle d’allò total: la grandiosa idea del “Cos de Crist”, tal i com es troba desenvolupada, sobretot, en les Epístoles als Colossencs i als Efesis: “És la imatge del Déu invisible, primogènit de tota criatura; perquè en Ell foren creades totes les coses del cel i de la terra, les visibles i les invisibles, els trons, les dominacions, els principats, les potestats; tot fou creat per Ell i per a Ell. Ell és abans que tot, i tot subsisteix en Ell. Ell és el Cap del Cos de l’Església; Ell és el principi, el primogènit dels morts, per a què tingui la primacia  sobre totes les coses. I plagué al Pare que en Ell hi habités tota la plenitud de la divinitat i per Ell reconciliar en Ell, pacificant per la sang de l seva creu totes les coses, tant les de la terra com les del cel” (Col., 1, 14-20). La mateixa relació que amb l’individu la té també Crist amb el tot l’humà. De la comunitat humana feu Ell la totalitat cristiana, que és quelcom més que la simple suma de les individualitats que la formen. Crist és -es podria dir- l’entelèquia d’aquesta totalitat cristiana, la seva forma interna i la potència organitzativa. Sols així, i per això mateix, es converteix aquest totalitat en Església.

                                               El que es pot dir de la FE, del baptisme i de la vida cristiana, pot dir-se també, i amb especial significació, del  misteri de l’Eucaristia. En la primera Epístola als Corintis es diu: “Us parlo com dirigint-me a “discrets”, sigueu vosaltres mateixos del què us dic. El calze de benedicció que beneïm, no és la comunió de la sang de Crist? El pa que partim, no és la comunió del Cos de Crist? Perquè el pa és un de sol, i som molts un sol cos, ja que participem d’aquest pa” (I Cor., 10, 15-17). I més endavant: “Perquè jo he rebut del Senyor el què us he transmès: que el Senyor Jesús, en la nit en què fou entregat, prengué el pa i, després de donar gràcies, el partí i digué: “Això és el meu Cos, que es lliura per a vosaltres; feu això en memòria meva”. Igualment, després de sopar, prengué el calze, tot dient: “Aquest és el calze del Nou Testament en la meva sang; tantes vegades com ho beureu, feu-ho en memòria meva. Ja que totes les vegades que prendreu aquest pa i beureu d’aquest calze, anunciareu la mort del Senyor fins que Ell no vingui”. Així, doncs, qui menja el pa i beu del calze del Senyor indignament serà reu del Cos i de la Sang del Senyor. Examini’s, doncs, l’home a si mateix abans de menjar del pa i beure del calze, perquè qui sense discerniment menja i beu el Cos del Senyor, es menja i es beu la seva pròpia condemnació” (I Cor., 11, 23-29). Què significa això? Amb medis psicològics o “espirituals” no pot aquí fer-se res... Aquí no es tracta ni d’un acte de pertinència religiosa, ni d’un símbol de comunitat, sinó de l’aparició d’una realitat especial: del misteri. En ella allò històric-individual es transforma en un transhistòric-permanent, que sorgeix, tot amb tot, de nou en la història, sempre que els ministres realitzin la cerimònia instituïda pel Senyor, a qui pertany tot “poder”, quan digué: “Feu això en memòria meva”. En la realització de l’acció litúrgica, Crist, amb la seva vida, mort i resurrecció, es troba pneumàtica-.  realment “entre aquells que es reuneixen en nom meu”, es “menjat” per ells i es troba “en ells. És el fenomen del culte cristià

                                               Ja en Sant Pau es manifesta la íntima relació entre FE i Misteri. Encara molt més clarament en San Joan. En el gran discurs de Cafarnaüm diu Jesús en avançada: “Jo soc el pa de vida: qui ve a mi no tindrà mai més fam i qui  creu en Mi mai més no tindrà set (Jn., 6, 1ss). “Pa” aquí és Crist com a veritat viva; aquest pa, emperò, es menja per la recepció viva de la seva paraula i de la seva essència en la FE... Al llarg del discurs s’ha modificat el concepte del “pa”. Al principi és la veritat i es menjat en la FE; després és “carn i sang” de Jesús i es menjat sota les espècies sagramentals. Una prova de la profunda relació en què es troba l’acte de la FE amb el misteri. La FE –i el baptisme- fonamenten la inexistència  que constitueix l’existir cristià; l’Eucaristia l’alimenta i desenvolupa.

                                               Les paraules que s’agrupen a l’entorn de la Sagrada Cena (Jn., capítols del 13 al 17) descobreixen el misteri de la pertinència entre Redemptor i redimits, Així per exemple, sobretot, per la paràbola del cep i les sarments (Oh, meravella! Ja l’heu llegit moltes vegades... Ho resumeixo en aquest mantra: “El qui roman en mi i jo en ell, aquest donarà molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res de res (Jn., 15, 5). Aquí es posa de manifest com la relació s’estén a la totalitat cristiana, a l’Església. L’Església enfondeix les seves arrels en el misteri i hi viu d’ell.

                                               Aquestes idees troben la seva última –podríem dir-ne- còsmica culminació en la doctrina del “anakephalaoisis”, inserit ja en el concepte del “Cos de Crist” espiritual. Tota la creació és captada per la força actuant del Redemptor, penetrada i re-conformada per  Ell. Posa com a proba l’epístola als Ef., 1, 3-11. També l’epístola als Col., 1, 13-20 que per abreujar no els copio i podeu llegir vosaltres mateixos en el vostre Nou Testament, que us invito i més i tot a fer-ne una Lectio Divina. Tot això condueix el món, si a això si deixa portar, vers una nova plenitud: l’individu a “en el ser “fill de Déu” i a la Creació sencera  a en l’existència del “cel nou i de la terra nova”, de que parla l’Apocalipsi (Apoc., 21, 1ss).

                                               La visió final de l’Apocalipsi és l’expressió d’aquest món unit amb el Redemptor i rebut en la comunitat de la Gràcia; la ciutat celestial de Jerusalem, la creació esdevinguda tota glòria que no precisa ja d’esclats de llum, perquè el seu llumener és l’Anyell, i que més tard es convertirà en la núvia” que s’apresta pels seus  desposoris  amb l’Anyell (Apoc., 21, 1ss).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX durant l’any i per a nosaltres, Sabadellencs, Solemnitat de la Mare de Déu de la Salut, 19 d’octubre de l’any sant 2025.

 

·        In-existència. Existir en l’existència del Senyor, estar im-mers en Ell. Ser cristià vol dir allò de Pau: “Estic clavat a la Creu juntament amb Crist. La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi. Visc gràcies a la FE en el Fill de Déu, que m’estimat i s’ha entregat Ell mateix per mi” Gàlates 2, 19-20.