Homilia del diumenge 5 d'octubre del 2025

                                             EL  SENYOR

Dona voltes al món i torna al born (en b alta, no majúscula de Nom Propi, que en anglès vol néixer -per Raimon náixer-. Justa la fusta! Recordeu que Joan ens narra una trobada nocturna on Jesús li diu a Nicodem que hem de néixer de nou! Com és possible? Ja en parlarem al seu moment: hi ha enigma...) Primer, com us vaig dir a la “perorada” anterior, cal fixar el tema nuclear i aquesta vegada no té parió. És la FE, que des d’ara sempre la posaré en majúscula, perquè és la virtut (teologal), el valor més excel·lent, el millor estil de viure, allò que té més “gust i música d’Evangeli”(no parlo de l’amor, perquè va tant escàs, que el deixo pels qui entenguin i practiquin de bo de bo la FE; de l’esperança, de moment en parlarem un millor dia i moment, amb garantides expectatives..., que ara com ara, què en són de difícils!). Com sempre, fixat el tema, he anat barrinant quin seria el millor títol; i, de primeres, volia posar la suau recriminació de Jesús a Pere que es llença a les embravides aigües del llac de Tiberíades amb només un rajolinet de fe en minúscula, menys que un granet de mostassa, i pensava “surfejar” sense saber-ne un borrall, i ...a punt de ser engolit per les aigües (no precisament blanes, -ni de bon tros!- que va haver de demanar ajuda “in extremis” , desencaixat i veient-se perdut: Senyor, salveu-me! i Jesús allargant-li la mà li fa amb una minsa reconvenció: “Home de poca FE, per què  dubtaves? Després vaig pensar en..., per una mena de desig de que no es perdessin les aclamacions que acostumem a fer massa de pressa, sense recalcar pausadament cada una de les tres respostes a la invitació solemne que fa el sacerdot després de la Consagració -al moment més íntim de la nostra condició de cristians-. Proclameu el misteri de la FE! Les tres respostes: Anunciem/Confessem/Esperem: valen tant com un credo condensat. Cal fer-les com el Credo que hem proclamat uns espais abans finalitzant el pa de la Paraula (que també és menja i és possible comunió –cadascú s’ho sabrà!-, després de l’ofertori de les espècies i l’ofertori cultual de tots nosaltres, més que assistents, insistents, que ai las!, hauríem de ser!. Recordeu allò de Comunió, Participació i Missió que es poua precisament en el Misteri de la FE, que és l’Eucaristia (Sínode: “les arrels sagramentals del Poble de Déu: n 21-27) . El sacerdot ens invita amb aquella expressió que la volia posar com a títol, però que ha arribat -en l’esprintada!- en segon lloc només... Li passa al davant un passatge d’un llibre: EL SENYOR, llibre que jo el recomano de totes totes. Probablement no està a la venda, això que és del millor que he i estic llegint ara, ara mateix. El llibre és d’un gran autor: Romano Guardini, ara gairebé desconegut -tots més i massa “eufòrics”, del que convindria!- però que val la pena de recercar-lo a “llibre de vell”. Jo us en posaré un llarg meditar sobre el misteri determinant de la FE. Glosa l’autor la resposta de Jesús a Pere, ofegant-se, precisament perquè tenia una fe tan petita com un gra de mostassa o molt menys del que la FE ens hauria de representar com en un tot  per a nosaltres... Llegiu i veureu si té raó aquest eximi autor. Li “passoparaula”:

                                               “Aquell passatge (de Pere ofegant-se!) amaga una de les revelacions més importants de la FE. S’ha pretès assimilar el progrés de l’ànima creient al de la raó, dient, per exemple: la raó arriba a un límit que és incapaç de sobrepassar; aquesta, adonant-se d’això, treu les conclusions pertinents i arriba a la convicció de que és raonable fiar-se de la Revelació... Altres, han pretès derivar la FE de la voluntat, en cercar el sentit i el valor de les coses, arriba al límit de tot valor terrestre, i hom es diu, aleshores, que hi ha d’haver més enllà d’aquest límits: valors celestials, i accepta el missatge que d’ells en treu la Paraula de Déu... Aquestes idees no són del tot errònies, però allò decisiu ha de recercar-se en un altre domini. Allò que s’imposa pròpiament a la consciència del creient no és ni una “”veritat” ni un “valor”, sinó una realitat, la realitat del Déu sant, viu i revelat en Jesucrist. En el Centre de tot el que l’home pot pensar i experimentar, en el Medi que anomenem “Món”, sorgeix una realitat que no pertany al món; un lloc en el què es pot entrar, un espai en el què es pot penetrar, una força sobre la qual ens hi podem recolzar, un amor en el qual ens hi podem confiar. Tot això és una realitat diferent del món, més real que aquest (món) nostre. Tenir FE significa captar aquesta realitat, unir-se a ella, fonamentar-se sobre ella. Viure de la FE significa prendre’s seriosament aquesta realitat. Diguem-ho clarament: la vida de la FE exigeix una trans/formació del sentit del real. Per a la nostra consciència, presonera del món i també confusa en la seva visió del món mateix, el cos és més real que l’ànima, l’electricitat més real que un pensament, la potència més real que l’amor, la utilitat més real que la veritat;  i tot això junt, és a dir “el món sencer”, molt més real que DÉU. Com n`és de difícil, àdhuc en la nostra pregària, tenir el sentiment de la presència real de Déu! Quan difícil i rares vegades possible és considerar en la meditació a Jesucrist com a un ésser real, més real i potent que les coses de la vida corrent! Qui és capaç d’aixecar-se, barrejar-se amb els homes, ocupar-se en els seus quefers quotidians, sentir les forces de l’ambient i de la vida pública i dir que -a pesar de tot- Déu és més real, que Jesucrist és més fort que tot plegat? Qui s’atreviria a dir-ho espontàniament i sincera, sense forçar la seva consciència? El viure de la FE, el treballar per la FE, l’exercitar-nos en la FE; sí, l’exercitar-nos sobretot seriosament i tots els dies en la FE, heus-ací el que ha de trans/formar la nostra consideració de la realitat i ens ha de portar a CREURE real allò que vertaderament ho és. Hi haurà qui digui que això és una suggestió. No podríem contestar a aquesta objecció, sinó dient: parles així, perquè estàs fora d’aquest ambient de la FE. No veus el contingut essencial! Entra primer en el món de la FE i veuràs clarament allò que importa. No parlaràs ja de suggestió, sinó del servei de la FE i de la necessitat imperiosa d’exercitar-te en ella tots els dies...

                                               Aquest exercici és pesant, ponderós. Rars són els moments en els què la nostra mirada està fixa en Déu i el camp magnètic queda tancat. La  tempesta que mou la nostra consciència acostuma a ser més potent que l’escarida imatge de JESÚS, un munt de vegades les aigües no semblen poder afermar-nos, tenir-nos drets, i les paraules de Jesús anunciant-nos que ens estintolarà malgrat tot, ens sonen a pietós simbolisme. El que succeí a Sant Pere es repeteix tots els dies en la vida del cristià. Perquè hem de confessar que menysprear, inspirant-nos en la paraula de Crist, allò que és gran als ulls del món, declararà decisiu el què el món considera mesquí, acceptar l’incessant contradicció dels homes i del propi jo i ser constants, a pesar de tot, no és més fàcil que el que va fer el propi sant Pere”.

                                               Jesús li diu: Vine! Pere s’aixeca, surt de la barca, Fixa la  mirada en la de JESÚS, posa el peu a l’aigua i aquesta el sosté, efectivament! Té FE (ni que sigui petitona només), i, gràcies a ella, es col·loca en el domini de la força de JESÚS. Jesucrist no “creu”, existeix simplement com Aquell que és, com a Fill de Déu. Creure és participar en l’ésser mateix de Jesús, en el què és JESÚS, no per la seva creença, sinó per la seva existència. Sant Pere està immers en el camp magnètic d’aquesta força i realitza en ella amb CRIST el que CRIST fa. Però tota acció divina és vivent. Oscil·la, puja i baixa. Mentre Pere té fixa la mirada en la de Jesús: en tant que la seva FE està adherida a la voluntat del Senyor, l’aigua el sosté (és terra ferma, perdoneu al·lusions!). Però l’energia de la seva confiança disminueix en un moment donat, emergeix la seva consciència humana (dubta!) sent el vaivé de les onades. Heus ací el moment de la prova. Però, en comptes de fixar encara més la mirada en JESÚS, és desconnecta d’Ell, El camp magnètic es dilueix; Pere s’enfonsa i la FE “que venç el món” es converteix en l’esglai desesperat: Senyor, salveu-me! Jesús li diu: quina poca FE, per què dubtaves?

                                               Aquí tenim de ple el misteri de la FE. La FE sempre i només l’hem de tenir en JESÚS. Així hi haurà aquest camp magnètic que suposa emmirallar-nos en el flux de vida que flueix (valgui la insistència!) en què la fe es troba en aquest lligam amb una Persona, síntesi de tots els evangelis i en allò que en diem, com ho diu Pau a la Carta als efesis i en ells també a tu i a mi, a tots els que volen professar-se aprenents de cristians: “la riquesa de la gràcia de Crist s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. 

                                               El tenia en la pila (bibliogràfica) per llegir-lo EL SENYOR, però encara no li havia arribat l’hora de poder-ho fer i, en aquestes... interessat pel títol que esbrino, ja fa temps, sobre la identitat cristiana; el va precedir un altre llibret del mateix Romano Guardini que és una reimpressió del que era introbable i li van demanar a Romano G. que el tornés a editar. Titol:  La Esencia del Cristianismo. Ediciones Guadarrama/ Cristianismo y hombre actual, numero 8. El vaig llegir i em va “trasbalsar” i de seguida va venir a succeir el què suara acabo de recensionar i encara la “cosa” va pujar de to el meu trasbals! Difondre’l és per a mi d’una imperiosa necessitat. “Tolle, legge!” (sant Agustí)

                                                (Per al grup sinodal de Sabadell amb el qual estem fent un intent de fer una comunitat sinodal hi afegiré multicopiat un capítol, el XII -i darrers- que té aquest títol específic: Creure i imitar que planteja la forma de viure la Fe, en la forma que l’autor la considera, paradoxalment, la FE vivencialment, que la llegirem i oportunament la comentarem en el grup(s) o comunitat(s). Ja queda insinuat en l’homilia, que aquesta vegada seria gustosament i musicalment ben clarament insinuat amb l’expressió “harmonia” que la podem connotar entre els números de les conclusions de Sínode, encara, i més, per anar-ne traient noves i millors conseqüències. Així ho esperem del nou i ja estimat papa Lleó XIV, per qui pregarem com ja ho fèiem demanat insistentment per l’inoblidable Franciscus)

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII durant l’Any Sant per tot el 2025, 5 d’octubre.  Sabadell