Homilia del diumenge 12/10/2025

                                   PER ELL,  AMB ELL  I  EN ELL

                                               Llegeixo i és un gran goig, (quina joia, quan els germans s’estimen! I es va repetint, posant tots els colors de l’arc iris doble o triple del nostre Pare Noé, que “sí que hi he” (pausa per riure-hi una mica!; és un bon mantra anar repetint-la, color nou per vegada dita...) Torno a començar: Us transcric unes línies del mateix autor que ens va fer descobrir l’essència de la FE (Creure i imitar Jesucrist, Déu i Home a la vegada) Recordeu que es diu Romano Guardini. Us vaig posar unes ratlles de EL SEÑOR i avui les complemento amb unes altres d’un llibret (llibràs, no per extensió, sinó per profunditat). Començo (íncipit): “A les cartes paulines contínuament trobem una “expressió singular: “EN CRIST”. Així, per exemple, en les fòrmules de salutació, al principi i al final, com quan a la primera Epístola als Corintis  es dirigeix “a l’Església de Déu, de Corint: als santificats en Crist Jesús”, acabant amb l’expressió: “El meu amor està amb tots vosaltres en Crist Jesús. L’Epístola als filipencs està dirigida “a tots els sants en Crist Jesús”. D’Urbà es diu a l’Epístola als Romans: “Saludeu a Urbà, el nostre cooperador en Crist” (16, 9) San Pau adverteix que els fidels han d’alegrar-se sempre “en el Senyor” (Filip, 4,4); i ensems diu també: “Doncs ja que heu rebut el Senyor Crist Jesús  camineu en Ell, arrelats i fonamentats en Ell, corroborats per la Fe (Col, 2, 6-7).  Què significa aquesta expressió?

A l’Epístola als Romans (5, 14-21), després de parlar de la redempció, els diu: “És que ignoreu que tots els qui heu estat batejats en Crist Jesús heu estat batejats per participar en la seva mort? Amb Ell hem estat sepultats pel baptisme, a fi de participar en la seva mort, per a què com Ell ressuscità d’entre els morts, per a glòria del Pare, així també visquem una vida nova. Perquè si hem estat implantats en Ell a semblança de la seva mort, també ho serem per la seva resurrecció. Ja que sabem que el nostre home vell ha estat crucificat a fi que fos destruït el cos del pecat, i ja no servim més el pecat, En efecte, qui ha mort queda absolt de la pena del pecat, si hem mort amb Crist, també viurem amb i en Ell, ja que Crist ressuscitat d’entre els morts, ja no mort més, la mort ja no cap domini sobre d‘Ell. Perquè morint, va morir al pecat una vegada per sempre; però vivint, viu per a Déu. Així, doncs, feu-vos a la idea de que esteu morts al pecat; però vius per a Déu, en Crist Jesús” (Romans, 6, 3-11) La Redempció és un esdeveniment que s’ha donat en el si de la història, però no realitzat per un home només, sinó pel Fill de Déu, d’acord amb la voluntat del Pare i amb la força de l’Esperit; és a dir, que es tracta d’un esdeveniment realitzat des de l’eternitat. Aquest esdeveniment ha transcorregut temporalment; però, gràcies al Ressuscitat i Transfigurat, ha tornat al Pare en el seu “ésser espiritual”. D’aquest fet que es troba insert en l’eternitat amb vigència intemporal, com se’ns ho diu, sobretot en l’Epístola als Hebreus en el seu capítol IX d’una forma contundent. La Redempció és una realitat acomplerta aleshores, però que des de l’eternitat s’alça en concomitància amb tot moment posterior. Una realitat, per de prompte d’espècie singular: pneumàtica, fundada en l’Esperit Sant; però realitat i potència autèntica, que aspira a rebre l’home en el si de la seva persona, a comunicar-se a ell, a impregnar-s’hi i con-formar-s’hi. Creure, ser batejat, ser cristià, així com tots els actes cristians, significa, per això mateix, que l’home penetra es aquest esdeveniment intemporal, que és captat per ell i que es fa participant d’ell, situant-se en Ell, al costat de Déu. De quina forma, però? Recordant, comprenent, reverenciant, estimant, imitant? També així, però en forma superior a tot això. És simptomàtic com íntimament uneix Sant Pau en el passatge citat el concepte de la FE amb el del “ser batejat”. El baptisme, (atenció!), és un procés de renaixement, de mort i d’un ressorgir. No és quelcom de psicològic o un fet quelcom d’ètic, sinó un fet pneumàtic-real. El procés d’unificació amb l’esdeveniment de la Passió, tal com esdevé en la FE, significa, doncs, una vertadera inclusió, un vincular-se i participar... El sentit general d’això es posa de manifest ensems si conjuntament amb el fet de la Pentecosta el vinculem i resulta significant per a l’existència cristiana. Abans de Pentecosta Crist es trobava amb les “seus” en la situació terrenal amb els homes. Entre uns i altres s’obria un abisme. Els homes no havien comprés Crist, no l’ havien encara fet “seu”. El  fet de la Pentecosta modifica totalment aquesta relació. Crist, la seva Persona, la seva Vida i la seva Acció Redemptora se li fan a l’home “cosa seva” i els són “obertes”, participades. Els homes són ara per primera vegada “cristians”. Pentecostés és l’hora del naixement de la FE cristiana, entesa com un “ser en Crist” i no per una simple “vivència religiosa”, sinó  com a obra de l’Esperit Sant. El concepte de l’en cristià és la categoria pneumàtica, fonamental. Sols a l’Esperit se li permet d’escorcollar “fins a les mateixes pregoneses de Déu” (Icor, 2, 10). El Pare i el Fill són u en l’Esperit Sant, com en un amor personal, i per l’Esperit rep també Crist el caràcter, gràcies al qual Ell pot ser dels homes i els homes d’Ell.

                                               Tot l’Ésser  i la Vida de Jesús constitueix una realitat pneumàtica eterna. Crist visqué i morí aleshores. No obstant, tot el que Ell fou i tot el què feu s’ha inclòs en la seva existència pneumàtica i allí existeix. Expressió d’això són les paraules de l’Apocalipsi sobre l’Anyell que estava dret, dempeus com degollat” (Apoc., 5, 6), però que viu i té poder per rompre els segells. Crist es troba en una acció constant, que conté tota la seva obra i el seu destí redemptors. Creure i ser batejats significa, emperò, incloure’s en aquesta acció i rebre-la en un mateix. Significa la mort pneumàtica-real de l’home antic (vell, en minsa i pobra humanitat! Oidà!) i el renaixement del nou, pel fet de que aquella acció “eterna” de la mort i la resurrecció de Jesús que és co-realitzada per l’home en el temps i com a creient. El ser i l’obrar cristià és la co-realització, constantment renovada, de l’acció redemptora, el constant “despullar-se de l’home vell (Col., 3,9) i convertir-se en home nou.

                                               Així sorgeix la relació “nosaltres en Crist” i “Crist en nosaltres”. El Crist real-espiritual està en un “estat” tal, que es converteix en una “esfera” viva, en la qual l’home pot existir com a creient; en una potència “interior” en front de tot ésser creat, la qual, sense afectar ni la unitat ni la dignitat d’aquest, pot  penetrar en ell i pot, per tant, ser, actuar i viure en l’home”. *(o mode de peu de pàgina)

*-.:En sant Pau i sant Joan, doncs, “el Seguir Crist” tal i com s’exposa en els sinòptics, queda modificat, de tal manera que el “seguiment” es converteix en “co-realització”.

                                               Fins aquí he traduït el text de les pàgines 72-76 del llibret (llibràs!!! en el sentit més pregon!) de Romano Guardini que va publicar el 1929 i va tenir tanta difusió que li van demanar que el reedités i nosaltres el tenim a l’editorial Guadarrama, amb el títol “La Esencia  del Cristianismo”, col·lecció Cristianismo y hombre actual: número 8. Us continuaré traduint unes pagines més que completaran el pensament de l’autor... Serà en lliuraments posteriors, cal aprofundir cada “entrega”. Vull deixar constància críptica d’un títol que acabo de llegir aplicat a les nostres “coses”: Tornar a imantar la brúixola. Poc s’ho pensava l’articulista que obria horitzons.

                                               Llegiu-lo –pausadament- i el comentarem amb el grup: Meridies/parroquial de la Puríssima de Sabadell el diumenge 19. El 12  no hi puc ser per motius joiosos familiars. En Ell: aquesta és la nostra rúbrica eclesial i sinodal. 12/10/25

P, Josep Mª Balcells