Homilia del diumenge 20/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

PACIÈNCIA  I  RESILIÈNCIA

                                               Ja des de fa temps que les i (els) Carmelites estan preparant el 500è. aniversari del naixement de Santa Teresa de Jesús, que s’escaurà el 28 de març. 1515 és una data fácil de recordar.  Bona cosa seria que -a la nostra manera- ens hi vinculéssim, bé llegint alguna de les seves obres, o bé que aprenguéssim alguna poesia de les que composava per esplai del seu esperit i per la joia de les seves monges. Han fet de PARA VOS NACÍ el logo de l’esdeveniment commemoratiu que forma part d’una poesia que comença així: “Vuestra soy, para vos nací/ qué mandais hacer de mi”. D’altra banda, s’ha popularitzat des de Taizé, sobretot en els grups de pregària, específics de Taizé: “ “Nada te turbe/ nada te espante. Quien a Dios tiene/ nada le falta,/ La paciencia todo lo alcanza/ solo Dios basta”. Penso que aquesta “letrilla” s’adiu molt ajustadament a les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui centrada tota ella en la pregària. Comencem per les paraules que proposa Jesús als seus apòstols, que així d’entrada ens sembla una impossibilitat, perquè usa aquest terme que em fa por cada vegada més, per absolut: “SEMPRE hem de pregar sense perdre mai l’esperança”. Ho il·lustra Jesús amb una de les seves paràboles: la de la viuda insistent que demana justícia incansablement, de forma que el mal jutge l’ha d’atendre per la seva insistència. Diríem que se li fa pesada i al final, per a treure-se-la de sobre, l’ha d’atendre: no li queda més remei. Aquesta insistència només pot ser fruit de la seva paciència i resiliència com es diu avui. En termes teresians ho traduiríem així: “Con la determinada determinación de no parar hasta llegar, venga lo que viniere”. Des que la vaig llegir pewr primera vegada, m’ha agradat aquesta convicció decidida amb que fa, experimenta i promou les coses de Déu. Sap que té al seu favor el mateix Déu amb qui manté un tracte d’amistat, procurant estar EN Ell el més que pot. Compta amb Déu i això la fa segura i la manté en totes les dificultats que li sortiran  a l’encontre per aconseguir el que de fet l’interessa: posar tota la seva vida al servei de Déu: “para vos nací”. Ho rematarà dient de cor: “La paciencia todo lo alcanza”. ¿Quantes vegades ho haurà intentat en la seva vida d’oració i en la manera del viure quotidià? Això és d’experiència universal. Tossuts, insistents, reincidents, no defallir en emprendre mil proves amb la finalitat que s’ha proposat. Hi ha raons humanes –que són evangèliques d’altra part: “Nada te turbe, nada te espante”. Aquests són els condicionants que donen la base per poder edificar tot el Castell interior espiritual: “La pujada al mont Carmel”. Ara estem llegint en els nostres clubs de lectura un llibre que ve a dir el mateix. Concentrats, mantenir el pensament en positiu. Estem per mil coses a la vegada i això a més de ser fatigós no ens permet de trobar la serenor sense la qual no podem donar cap pas per pujar en l’escala dels propis valors ignorats i malbaratats. En el llibre esmentat: “El monje que vendió su Ferrrari” aporta aquesta frase de Einstein: Vale tanto tu determinación como tu inteligencia”. I afegeix aquest comentari: “No importa lo que te ocurra en la vida, porque tienes la capacidad de elegir tu reacción. Cuando consigas arraigar el hábito de buscar lo positivo en cada circunstancia, tu vida pasará a sus dimensiones superiores. Es una de las más importantes leyes naturales”. Encara que pugui semblar una exageració jo estic amb l’autor del llibre, diu que no existeix el que n’anomenem la “realitat objectiva” o “món real”. No existeixen els absoluts” Tot ho veiem condicionats pel que som nosaltres... Però la nostra capacitat de fer és il·limitada o poc menys.

                                               Tornem al sempre de la pregària. ¿És possible això, posats com estem en mil i una accions, moltes vegades més de les que podem fer, i això ens porta a un estrés  i a una preocupació enervant? Potser hauríem de començar per no posar en el fer diari allò que ens fa perdre la serenor: “Nada te turbe”. Això ja ho diu Jesús en el Sermó de la Muntanya en aquell bellíssim i altament curatiu capítol sisè: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” Fromm parla de que allò que ens corroeix és l’ansietat. “Nada te turbé, nada te espante”. Foragitem tota mena de por. “Quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”. Per tant, la perseverant paciència, el voler de veritat el que somiem potser, “todo lo alcanza”. No fantassiejar, voler determinadament ens dóna la seguretat. “Quien a Dios tiene nada le falta”. Això sí, posem com a contrapunt el final de l’evangeli d’avui: ... “Però quan el Fill de l’home vindrà , ¿creieu que trobarà fe a la terra? Hauríem de tensar més l’esperit de fe, d’esperança i d’estimació que són el “Solo Dios basta”. La pregària és essencial perquè activa la fe, l’esperança i l’estimació. És deixar obrar a Déu, purificant les nostres motivacions. Els salms en van plens d’expressions de confiança posada en Déu. És bo d’amarar-nos-hi.

                                               L’escena de la pregària de Moisés amb que arrenca la litúrgia de la Paraula, és impressionant. És d’una humanitat transfigurada que ensenya més que moltes lliçons sobre com fer la pregària. Les mans obertes pesants pel cansament de sostenir-les. El fet d’ajudar-se d’Aaron i Hur també està ple de significacions. No vivim sols, no preguem sols, no estimem sols. Tot fa besllum de comunió. El  salm com sempre corrobora el que diuen totes les lectures: “L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra. Després repetirà per ben sis vegades que és ell qui ens guarda.

                                               I si parléssim de la paciència? Anem a l’etimologia: ve de patir. La mateixa paraula “pacient” té doble significació: persona soferta i un malalt. La paciència està entroncada amb l’esperança. Viure, ensenyar, saber que tot té el seu ritme i que cal tenir-lo present, no apressar el desenvolupament de qualsevol procés, biològic, educatiu, constructiu, espiritual, relacional. No podem anar ni més de pressa, ni saltant graons en la vida, en la natura, en el coneixement, en la saviesa: tot porta el seu temps i cal guardar-ne les etapes. La paciència no és una virtut passiva, com la d’aquell que deixa de fer l’esforç per anar endavant en tot, àdhuc en les coses de cada dia, i més amb aquestes, perquè són en les que ens hi entrebancarem de ben segur. Hem de desvincular la paciència de les connotacions negatives. Precisament el que en té (de paciència) el tenim per persona madura.

                                               Tota la Bíblia es podria sintetitzar amb un espera “garantida”: a l’AT. és la vinguda del Messies; en el NT. tot rau en “esperem el teu retorn, Senyor Jesús”. Déu normalment no actua a cops ni batzegades. Déu és essencialment pacient i en conseqüència “ric en misericòrdia”; dóna temps perquè aprenguem a viure i a conviure. Som tocatardans en gairebé tot. Els aprenentatges es basen en la paciència, la repetició, en l’art de l’assaig, en la fortalesa i la lluita i amb aguant coratjós. D’això en diuen avui la resiliència. Això ha de tenir tothom, cadascú en les seves responsabilitats.

                                               La fidelitat a tot i a tots es trempa en la paciència activa, en saber fer i esperar. El perdó dóna la mà a la paciència.

                                               Tota la mateixa història global i qualsevol biografia es sosté en l’espera més si és joiosa. Aquí valen de veritat els llargs terminis... Si manquen els factors descrits per Pau com a fruits de l’esperit Sant, entre els quals hi ha explícitament la paciència, que l’acompanyen, són intercomunicables i s’envigoreixen en el caminar “a tempo”.

                                               Déu, Jesús, les grans figures bíbliques com Job, Moisès i altres; les de més a prop nostre que no deixen d’estimular-nos amb la seva capacitat de no perdre mai l’esperança; aliens al desànim; sabent aprofitar els bons moments perquè ens donin ànims en els moments difícils que tothom passa... Abans es parlava de perseverants (amb cançó i tot, que els grans encara la podríem cantar). Avui no sé com s’hauria de dir, però tornar-hi a la moderna, sí que ens cal. Pacients actius i resistents.

            Diumenge XXIX, dia 20 d’octubre del 2013.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AGRAÏMENT,  ABANS QUE RES.

                                               Leprós! Leprós! Havien de cridar des de lluny per prevenir –i espantar- els vianants. Vivien ex-comunicats (fora de tota comunió, sols i desemparats dels mateixos seus- és a dir fora de les viles, buscant grutes, coves o llocs per salvaguardar-se de la intempèrie física i moral, destinats a una mort lenta però segura, amb el cos consumint-se i en  l’ànima un no sé què que mossegava fort fort: sense esperança. No és la meva intenció parlar de la solitud i de la desesperació d’una malaltia que aleshores era excloent i que la gent mirava -de lluny- o bé compassivament o bé en el seu caire moral: ¡Quin pecat han fet ell o els seus pares per pagar-ne ells el preu d’aquella destrucció progressiva. Avui, això no ho podem entendre perquè la medicina ha posat “l’oli guaridor” i la lepra no és tan mortífera com ho era abans i es pot tractar i àdhuc curar si es detecta a temps.

                                               Avui, això ens costa d’entendre-ho. És cosa d’admiració com barrejaven la malaltia amb la culpa, amb la maledicció de Déu i amb la moral. Cada cosa només es pot entendre -conjugant temps, història passada- amb les reaccions morals i els costums de l’època. Ja sabem que Jesús va trencar aquest lligam tradicional en el cas del cec de naixement i en altres ocasions... Ho va aclarir només... No tant canviar: els costums són més que tossuts...

                                               Però avui m’abelleix més parlar de la gratuïtat, de l’agraïment, del saber donar gràcies. L’evangeli ens hi porta amb la mateixa immediatesa de la narració, perquè ens parla d’un fet que visqué Jesús amb un grup de leprosos. Cal advertir que vivien en “colònies”, en  grups i, per tant, fa de bon creure el que s’esdevé: un grup de leprosos li surt a l’encontre; vol dir que Jesús també s’hi acostà, amb els deixebles amb la por al cos, perquè hi havia disposicions legals de no atansar-s’hi, per evitar contagis i perquè ipso facto quedaven impurs els qui els tocaven. Hi ha tot un reguitzell de formes de quedar impur en els llibres del “Penta(cinc)teuc”(biblio-teca) on hi ha els costums i usatges del poble codificats amb minúcia, amb la por de la fàcil transgressió de tantes tradicions i preceptes com a teló de fons. La vida d’un israelita estava centrada en com defugir el mal més que en afanyar-se  a entrar en l’àmbit del bé. Així ho veig jo, si voleu, subjectivament. El Déu de la  por... Cal llegir Pau per veure que era gairebé impossible sortir d’aquest infern moral o de tradicions. La tenalla de l’esclavitud social i ètica.

                                               Un respira a fons amb la lloança que Jesús fa del curat que refà el camí per donar-li gràcies. Hauríem de saber donar gràcies anticipadament, vull dir en el moment dels fets, si no abans i tot; motius en tenim tots els que vulgueu. Però –com passa avui- ja és molt reconèixer el bé que se m’ha fet Ho valorem com un dret! Una vida teixida d’accions de gràcies per tot el que succeirà, millor d’actitud agraïda, canvia el to i el sentit del viure. Tot el que heu rebut, ho heu rebut gratuïtament, feu-ho de la mateixa manera: gratuïtament, ens invita Jesús a fer. No hi ha major excelsitud en Déu que pel fet de que és la pura gratuïtat. Déu es dóna sense condicions, Pare perquè li commouen els fills. I Pau ens recorda que tota paternitat ve de Déu, i tot ha de girar en l’àmbit àmbit de l’acció de gràcies. Només que aprenguéssim a pensar, sentir i viure en l’agraïment hauríem captat l’essència de l’evangeli. Si subratlléssiu cada vegada que surt l’acció de gràcies al NT.  quedaríem admirats, sorpresos i hauríem descobert l’arrel divina que teixeix l’agraïment. Començant pel mateix Jesucrist que viu en acció de gràcies al Pare contínuament: “Us dono gràcies perquè...” fins a les recomanacions explícites que hi ha en tot el NT,  fins al  mateix teixit de la fe (incloses l’esperança i l’estimació) que són, com la mateixa vida, dons, regals que Déu ens fa. I tot és qüestió de sensibilitat evangèlica, “la fe que veu” (Benet XVI). Ningú no t’ha de dir respecte a Déu: ¿què és diu?  Ja et surt del cor, si ets només un xic tendre, si saps viure amb els ulls i el cor oberts de bat a bat..

                                               Agafo el llibre del que us n’he parlat alguna vegada que recull puntualment del NT. cada frase on surt la paraula que t’interessa: aquesta vegada era la paraula GRÀCIA. Un bon munt! Deixem de banda tot i que és molt interessant el que es diu del gran Naaman, home de conviccions, ferreny fins al punt de considerà que els rius de Síria (que ara, ¡Déu meu!, baixen plens de sang...) són millors que tots els altres. Sobre això i altres coses no hidrogràfiques ningú li ha de donar lliçons. ¿Què tenen les aigües del Jordà que no puguin tenir les de Síria? Fet el miracle, vol donar gràcies amb “espècie”; s’hi nega el gran Eliseu. No té preu, ni es pot pagar un do de Déu; només com ho obra o com ho fa Déu, amb llarguesa. És a la vida mateixa que hi germina l’agraïment, no en l’ex-vot, ni en la llumeta que tirant un peça de no sé quant, s’encén... Cadascú respon a la gràcia rebuda com millor li sembla; però tot el que no arriba i arrela a la terra del cada dia s’evapora i es perd, perquè no roman l’estat d’agraïment perenne, que és l’evangeli pur i els sagraments en acció. Naaman fa una acció molt sorprenent: carrega de la terra on viu Eliseu les sàrries de les seves mules tragineres i allí d’ara en endavant pregarà al Déu que la curat del cos i de l’esperit.

                                               Començo per dir que abans es parlava més de gràcia. Recordeu que ens deien “estar en estat de gràcia”. Això volia significar que no teníem consciència d’haver fet cap malifeta, ni pecat (deuteronòmic) envers –no  poso contra Déu, perquè em sembla un despropòsit i contra els Germans (amb majúscula) ¿què feble que és l’expressió! Si la gràcia com la fe és un do, un estil de viure, no es mesura en relació a la pròpia consciència sinó a l’esplendidesa del Pare que està en nosaltres i ens fa aquesta gràcia de romandre-hi! Adonar-se’n de que Ell ens sosté i dóna calor al nostre viure, això oxigena el viure de cada dia. Reconèixer és un gest amorós; tornar endarrere per agrair el que ja hauríem d’haver agraït en el mateix moment del “Fet” és tota una descoberta magnífica (Naaman deixa les seves raons que infravaloren el que li prescriu Eliseu i fa les immersions i veu miracles: la pell se li torna com la d’un nadó perquè és acariciat per Déu Pare-Mare.

                                               Maria vessa gràcia: és una copa de cristall de Bohèmia que sobreïx de gràcies i si t’hi atanses, sense voler o sense buscar-ho, entres en l’àmbit de l’agraïment (Cantem el  Magnificat...) Déu ho és tot en tots i en ella particularment; no és el totus tuus que és un bon desig d’entrada. No és pel que dono sinó pel que rebo. Totus meus, en tot cas. Déu, si en som conscients, s’avança sempre, ens sosté, té mans femenines que són l’expressió sensible del cor: com que no es pot negar Ell mateix, Ell continua fidel si nosaltres –desagraïts- no li som fidels. La paraula clau del diumenge passat...La fidelitat, l’adhesió, el donar-se i abandonar-se en Déu.

                                               De la seva plenitud, la de Crist, vas perfumat de gràcia; i gràcies al Pare hem rebut gràcia sobre gràcia. Agraciats, aquest és el primera i l’última veritat del nostre viure. “És per gràcia que ens salvem”. La gràcia té poders curatius, estimulants, motors; és suau i des-neguiteja, ens posa tendrament en les mans de Déu i Ell ens té a la seva falda com era costum amb els nadons a Israel de posar-los només nascuts a la falda paterna, per sentit de paternitat. 

                                               Amb la gratitud al cor i als ulls ho  veiem tot més viu de color i de sentit: és com si assistíssim als moments mateixos de la creació: “i veié que tot era bell”. Siguem agraïts; lliguem la nostra petitona acció de gràcies a la de Jesús en l’Eu-Xaristia. El Vaticà II ens invita a relligar-ho tot a l’Eucaristia com a acció de gràcies que tot el poble de Déu (el cos Místic amb Jesucrist com a capdavanter) dóna al Pare per haver-nos regalat la presència i l’acció de gràcies que per Ell, amb Ell i en Ell donem al Déu de la gratuïtat.

                                               Un dia vaig escriure una espècie de lletania de la gratitud. Seria bo recuperar-la i afegir-hi els nous motius que han exornat la teva vida des d’aleshores ençà.

                                               Acabo, i m’hi trobo tant bé, que no acabaria mai, però poso el punt final amb la col·lecta d’aquest diumenge: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé” Millor no es pot dir i fer o millor encara deixar-se fer. Primer és Déu qui posa en marxa el sentit del propi viure. “Sigueu agraïts, diu Pau. “Gràcies d’aquesta aurora encesa...”

            Diumenge XXVIII de durant l’any, 13 d’octubre de 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 06/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

SENYOR, DONEU-NOS MÉS FE

                                               Sí, doneu-nos la que més ens calgui en aquests temps de boirosa in-diferència. Tots grisos, tots iguals: no hi ha –diu l’etimologia- diferència. Poques zones dels dos móns (micro i macro: personal i col·lectiu) se’ns escapen de la bromassa que ens encercla com una contaminació ambiental que entre tots la promovem i entre tots la patim. Precisament ara i avui és quan hauríem de tenir les nostres ben arrelades conviccions i que la interrelació no ens ofegui el que creiem, el que per a nosaltres és important, sigui del món que sigui, sabent-nos adaptar al progrés que s’ha de donar en l’evangeli i en el món circumstant... Nosaltres ens ho hem buscat. La desintitucionalització (i a sobre hi riem!): que si la monarquia, que si els diputats, que si els regidors, que si els bancs, que si els financers, que si l’església, que si el sistema, que si nosaltres mateixos que no tenim joc de cintura i joc de pensar i de sentir: tots, l’anonimat que juga a titelles amb nosaltres. Que si la premsa i tota mena de mitjans i d’hores que hi perdem (de veure moltes vegades entreteniments violents i també altres que violenten l’esperit cultivat) La llei de la transparència: ¡tant de bo!; perquè vivim en el remolí de la mentida, que és l’imperi de la descreença, del no fiar-se, de que te la peguin... Ja ho he dit moltes vegades: no és que “s’hagi perdut la fe”, és que ens hem de preguntar si la teníem ben arrelada i ben fonamentada. No es pot perdre el que vertaderament no es té. No és suficient amb quatre punts lligats entre sí, sense saber que suposa cada fil. Els clàssics deien funiculus triplex difficile rumpitur. Quan la corda és un entreteixit de cordes més fines donen consistència. Quatre punts cardinals ja fan  corda àdhuc en la fe.

                                               Tenir fe avui és el millor do i regal que ens hagin pogut fer; és immaterial de si, però es concreta amb allò de bo  i millor a que podem aspirar. Tenir-la per exercir-la. Qui té fe l’encomana. ¿No en teniu experiència?  ¿Heu fet mai la vera història de la vostra fe? Les etapes, les pujades, les baixades, els compromisos...

                                               La fe és tant un do de Déu  com  ho és fruit de tasca nostra i a més són vasos comunicants. Com més creix la tasca i la vivència de la nostra fe, més creix el do. Cadascú es guanya i es perd per ell mateix. Déu sempre hi és. Avui la fe aflaquida i penjada per fils és candidata a “Miss Indiferència”. Mai sabrem la fe que tenim, perquè  no es mesura només pels fruits i tot va a l’envol d’un més o un menys. Cultura de fe. Creixement: paraula-oració i sagraments. Qualitat de la nostrafe; no és pietat, sinó espiritualitat que vol dir qualitat en el viure i en el fer i en esmolar les motivacions: d’això se’n diu “el seguiment de Crist”. Com més semblança més fe.

                                               Vaig a dir quelcom que pot àdhuc escandalitzar uns pocs dintre la clientela cristiana. Cada vegada valoro més la fe que l’amor. Hi ha un overbouking(excuseu el meu no anglès) avui en parlar de l’amor que tot i ser la paraula més venerable és la més invocada com a la meravella del viure Oh, tant de bo que fos així. Però la fem servir més centrada en el sexe que no pas en tota mena d’altruisme, de sentir profundament l’altre, respectant i promovent la seva persona i en això posaria el goig del viure. A mi de fa temps que la paraula, el capteniment, l’estil de viure que se’n deriva m’agrada més parlar de FE. Sí, sí, ja sé que Pau i Joan els identifiquen i els entenen conjuntament. Fe i amor. Amor i fe. Tot referit a Jesucrist i, redundantment, en els germans, amb un sobretot que no és afegit sinó natural. Tots iguals als ulls de Déu. In  tots diferents al cor de Déu. Tots fills en el Pare i adoptats en el Fill i l’Esperit

                                               La paraula FE no està tan gastada, perquè en la vida civil no s’utilitza tant: al màxim en plural infidelitats i ja sabem què vol dir i a què fa referències. ¿No tindrà la raò en Freud que és el pare que ha sotjat les profunditats humanes inhumanes? Hi ha una politització excessiva i un sexualització que li va a la par.

                                               Després de parlar-ne durant gairebé tot un any –l’Any de la FE- avui l’evangeli ens invita a afegir-nos als apòstols tot dient: “Doneu-nos més fe”, que vol dir, a jutjar per com parla Jesús a continuació: “Només que tinguéssim una fe menuda com un granetíssim de mostassa, veuríem meravelles. En una ocasió deia: Àdhuc veureu coses més grans; però per contrapartida també deia: Quan el fill de l’home torni ¿trobarà fe?  Aquí en l’entremig s¡’hi juga al nostra condició de cristians.

                                               La fe es la primera cosa de les deu que voldria deixar en herència espiritual als seus fills en Torralba. Llegiu, si encara no ho heu fet: “Cartes a un fill que encara no té nom (és adoptat) com nosaltres ho som tots de Déu. Si no ens fem confiança els uns als altres no podrem viure en la incertesa de que ens enganyen. Siguem transparents i  irradiarem transparència. Ni Juno ni caretes. Ser senzills i confiats i no ens mancarà la fe. L’altre dia encara vaig veure en un comerç allò de “Hoy no si fia”, ¿on vivim els urbanites entre violències i embolics, sempre a la defensiva. Cal obrir-se a la fe i no ser tan creguts en el pobre saber, en la ignorància que nega perquè no sap. Sí, són, Són exageracions, imatges les que diu Jesús per ponderar la força de la fe. Trasplantaments de moreres al mig del mar. No vivim de la literalitat, aquesta amaga tota la força de la fe, perquè ens porta al fer confiadament. La fe es tradueix en les benaurances. Repasseu-les i, si no tenim la fe mínima, no les entendrem ni les practicarem “A  les vostres mans encomano el meu esperit”. És l’expressió culminant de fe i d’abandó de tota una vida. La de Jesús posada en la confiança amb el Pare. Per tant “no t’avergonyesis de la fe que és la flama revifada del do de Déu. “L’home orgullós se sentirà in-segur, però el just viurà perquè ha cregut”.

                                               Sant Pau a Timoteu dibuixa tota un conjunt de maneres de viure, de valors a tenir i re-tenir: “L’esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”. Suporta tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist i d’això en diu “el tresor que t’ha estat confiat que és tan valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que VIU en nosaltres”.

                                               Endinsem-nos en l’evangeli i en la paràbola de l’amo i de l’esclau. Impressionaria als seus coetanis, com de segur que ho fa en nosaltres que tot ho valorem amb diners i que les coses no són valuoses per elles mateixes, tenen preu. La gratuïtat compta ben poc essent com està a l’arrel mateixa de l’evangeli: Jesús sentenciosament diu: Igualtat per a tothom que haurà complert allò que Déu demana. ¡Déu servint primer els seus servidors!: Seieu que veniu cansats i mengeu i després ja menjaré jo. Paradoxes, com sempre... Som  servents sense cap mèrit (no inútils que és una mala traducció) Quin mèrit tens si fas el que la teva consciència et diu, t’impulsa i t’aguanta en el que fas, perquè realment creus que la teva resposta en la vida és en aquell moment fer “a dictat”, a impuls a inclinació de l’Esperit a fer. El propi deure, el compromís amb tu mateix i amb els altres, sobretot amb els que tens al teu voltant.

                                               Abans hi havia la pedagogia-pastoral del(s)). mèrit(s No crec que va per aquí. Com qui fa mèrits  per anar pujant a l’escala laboral, de valors (la meritocràcia no és de cap manera la pedagogia de Jesús. Davant Déu això no funciona. ¿Recordeu els últims treballadors de la vinya..? Qui més fa més deu, més agraït ha d’estar de poder-ho fer. ¿Mèrit? Ser bo no per guanyar indulgències o per pujar graons a l’hemicicle celestial. El que déu demana és el que la consciència ens demana. Naturalment com més avesats hi estiguem més ampli serà el radi d’irradiació. No és l’ascensor ni social, ni moral, sinó personal. Quan  et sents en harmonia amb Déu que parla al cor i amb la consciència que estimula l’Esperit Sant és quan comença a fructificar la fe, que és comunió, que és confiança, que és tracte freqüent amb Déu, que ens ha estat regalada, que és discipulat, que és sentir-lo com a Pare. I obrar com el Fill i deixar que l’Esperit faci les meravelles que vulgui – i vol- en nosaltres. Deixeu fer a Déu. “Tant de bo que avui sentissis la veu del Senyor”. La fe ens posa ja a l’escolta i a aguditzar l’oïda del cor. Déu parla només per als qui escolten. És allò de Jesús : “qui tingui orelles per sentir, que escolti”.

                                               “La vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen. 

                           Diumenge XXVII de duraant l’any, 6 d’octubre del 2013   Barcelona          

Homilia del diumenge 29/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

COM  SI  FOS  UNA  SÈRIE…(2)

                                                          

                                               L’estructura de les lectures de la Missa d’avui sembla ser la continuació seriada de les del diumenge passat: parlàvem de corrupció i Amós torna a la càrrega i parla ara de vividors, transmutació del corrupte per la facilitat d’allargar la mà i posar-se la cartera desbordant a les mans. Més ben dit no en porten de cartera, ells fan transaccions a alt nivell i van sempre de visa. Van a l’engròs, inaccessible per a tants que han de mirar d’arribar a fi de mes fent d’equilibristes. Ja avui dia no hi ha ningú  que llegeixi diaris, que vegi documentals que negui que no hi hagi esclaus. Els sistemes són més refinats, esclaus a fi de comptes. Els llibres d’història que escriuen els que els hi paguen i unten, segons ideologies, posen data a quan es va acabar l’esclavitud, però només cal obrir els ulls per veure que és una gran mentida. Per una banda hi ha les Declaracions, Constitucions, fruit de pactismes i de rerefons que queden entre línies  i que a data segura ressorgeixen. En escriure història mai es parteix de zero. Cada colonitzador fa la seva història per justificar-se (no faltaria més) Si no tens treball ets esclau... i a més sense Espartaco a la vista que se sublevi i promogui  el retorn a  la dignitat humana de tothom. ¡En va! Ho tenen tot lligat i ben lligat. I la cosa no és d’ara. La burgesia fa un món a part. Com ho han estat les monarquies per més constitucionals que es declarin. Ja poden cantar les declaracions dels DRETS humans que et diran que ara no es poden tutelar perquè els financers encara han de fer de les seves. Tiren d’amagat la pedra i amaguen la mà. Els financers no poden arreglar el món i no els interessa. Una societat que no produeix  ni sap donar treball és un ens que va a la dissolució poc a poc. Els moviments socials, vull dir els antisocials treballen a les fosques. Estem en mans de la nocturnitat. No es veu diner, però corre i vola. Això ho dic com es parla pel carrer i entre gent que no té estudis d’economistes. Ells són els que no s’entenen, pel que es veu. I estem en el món del “nostre pa de cada dia”... escàs i mal nodrits .

                                              

                                               Viuen el seu món emmurallat amb artefactes de seguretat dels més vastos als més sofisticats, que són com les muralles de la Xina, d’Usa, de Ceuta i Melilla,  per la vergonya de tothom els assentaments constants de Cisjordània. La seguretat la fan consistir en l’aïllament dels que potencialment destorben. Dins es banqueteja, fora hi ha un seguit de pobres Llàtzers que tot i ser diferents sempre són el mateix: nafrats, amb gana, fam de bussejar en els contenidors per veure si omplen els seus carretons dels súpers amb algunes míseres sobralles dels que baquetegen. No fan com a l’edat mitjana a “lo Pantagruel” sinó refinats que només piquen i deixen, ¡ai els plats a meitat..!. Repapats “a dins” i dormint en “llits de marfil., aclofats als seus sofàs. Han fet de la gastronomia una descoberta del dia, una  moda com a finals de l’imperi romà; mengen sempre a la carta. Diuen que és un art. Sé que és arriscat dir el contrari; no ho crec: són creativitat, disseny. Fan els Epulons sessions culturals com les feien les Madames franceses al segle dinou, àdhuc més enllà. Impermeables a la misèria que es pot fer ostensible àdhuc cridanera a les portes mateixes de casa seva, de la “mansió, del palauet. Fan poesies d’ocasió , pensen que són uns grans músics i l’enologia va a tap destapat i sobretot ressaltant l’any.  Poc és el que ens calgui dir. Ho han vist per televisions excitadores de desigs sempre frustrats, somiats potser. Són grups elitistes,  amics i socis d’embulls de molta mànega, obesos, que es pensen que són el present i el futur de la cultura, perquè toquen peces assajades per suscitar l’admiració forçada, que les repeteixen fins a exhaurir les forces de l’esperit amb el somriure forçat als llavis. S’ha d’aplaudir a la joveneta que fa estudis de violí (llegireu arpa en el profeta. Tant se val) els perfums identifiquen la senyora i fan  entre tots els tons una barreja que mareja. Els seus fills van a Col·legis on es lliguen lligalls d’amistats que després els asseguraran el futur socio-econòmic i perpetuaran la burgesia cada vegada més resclosa, fora dels que seuen als escons... que aquesta és una altra. Acaba Amós: “No els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això seran els primers en les files dels deportats  i així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

                                               Es casen entre ells i així s’engreixen les fortunes i les fan infranquejables i viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria.

                                   Ha dit l’oracle:”La recessió s’ha acabat; no la crisi” Llegeixo i m’imagino punyents els cinc, sis milions, tant se val milió més, milió menys d’aturats, pobres Llàtzers que ni malalts es poden posar, nafrats a les portes principals dels senyors. Traieu la púrria... Que el que no es veu , no existeix.

                                               El salm és una lletania de que el Senyor prendrà part a favor del pobres Llàtzers, que n’hi ha a munts. Llegiu-lo el salm línia per línia: tota malvestat serà suprimida. Repetiu com un mantra: “lloa el Senyor ànima meva”

                                               Respirarem una mica amb els consells que dóna Pau al seu deixeble estimat, Timoteu, aquest “home de Déu”. Estem a les antípodes del que deia Amòs: “Practica  sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència,la mansuetud i guanya’t la vida eterna, a la qual vas ésser cridat i que vas fer-ne professió de fe davant molts testimonis. Sobretot davant Déu, font de tota vida. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell que és de debò feliç. Aquell a qui ningú no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. Del que ens vindran les capacitats per viure segons demana Pau a Timoteu: de l’Esperit. Em venen unes ganes de fer un escalat amb cada invitació que li fa per veure com podríem fer-ho nosaltres en el nostre viure de cada dia. No ho faré, però la lliçó no em quedarà per fer. Rumio la traducció personal a cada una d’elles;  ni miro ni que sigui de lluny de ser un petit home de Déu...

                                               Abans d’entrar en la paràbola del Ric (que això vol dir en grec Epuló) i així és aplicable a tots i cadascun dels que farien bé de desmentir Jesús quan diu allò tan fort de que no canviarien “ni que algú d’entre els morts  ressuscités no es deixarien convèncer del que hi ha darrera la porta d’aquesta vida. A l’altra, que segons Gomis és vida però és altra. A l’aclamació abans de l’evangeli que sol ser un resum i aquí ho és de veritat plena:”Jesucrist , que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís”.

                                               Em quedo amb les ganes de fer un comentari a la paràbola, però veig que és tan entenedora i sobretot tan visible que potser està de més. Només cal estar atent a les crides que es fan ara continuades a qui té literalment fam... sort que cada vegada surten més institucions que fan obra de justícia i de misericòrdia. Ara és l’hora de les oportunitats. Quan l’Epulò en demana una altra, in extremis, rep d’Abraham la impossibilitat de poder-lo satisfer: primer a ell; ni una goteta d’aigua; després als altres germans Epulons: "Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu; enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

                                               En algunes figures pintades o esculpides a l’edat  mitjana es veuen els àngels amb unes balances i es fa justícia, no com explicava Amós. Pesa més un Llàtzer que una legió d’Epulons.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 29 de setembre del 2013  Barcelon

Homilia del diumenge 22/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

CORRUPTES!  CORRUPTES!

                                               Agafar les pàgines del profeta Amós és com agafar el diari o veure un informatiu de la TV. Estem podrits: (excuseu, però vull explicar aquest plural inclusiu que d’entrada pot semblar ofensiu.)  Jo penso que airejar públicament la gran misèria i les miserietes de cada dia, almenys té les dues cares de la moneda: la bruta, brutíssima, pesantíssima. No sé ara quanta és l’equivalència de l’euro amb l’or, per allò de la pesantor, ho dic. I els passegen amunt i avall, avall i amunt i són ben bé els tristos personatges d’un món que està gastat i envilit que la gent ja –els optimistes respecte al futur, que no són gaires- albira un canvi de sistema, però és un part que se’ns mostra entravessat... El diner per més Forbes que hi hagi no té cara, s’amaga. Pau ens deia, l’altre dia no més lluny, que era una idolatria, aquest divendres Pau a Timoteu l’engaltava així: “L’amor al diner és l’arrel de tots els mals”; i avui  l’evangeli és taxatiu: “No podeu servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.

                                               L’altra cara de la moneda s’assembla més literalment a la lectura: “Farem  trampa”; Fem. Ja està tot dit. Poseu-li les dimensions i els atenuants que vulgueu i ¡oh sorpresa! ens pot sortir el propi retrat. S’han acabat les “tornes”, les bones mesures, si et poden plomar, t’ho fan amb cortesia aparent, però hi ha tot un món en les “rebaixes” i les competències, en col·locar-te la llufa de cert comerç que se sosté sobre sous que són escarnis, eros, acomiadaments . Pispar també es pot aplicar a les  pròpies responsabilitats de tot gènere. L’ambient de l’ecosistema espiritual està emmetzinat.. Diuen -i em dic a mi mateix fent del dubte una interrogació turmentadora- que quan escric això, exagero. ¿Exagero? No són tots, uns fent , altres consentint, però certs percentatges posen l’¡ai!  al cor. Un diari d’ara quan escric diu: “Intermon dóna un crit d’alerta sobre les retallades: el 42 % dels espanyols seran pobres al 2025”. Us i em demano de tornar a llegir per enèsima vegada la primera lectura i tot són figures reals passades, però hi ha un fons de realitats traduïbles a l’avui, indefugible, si volem ser sincers i fent una lectura de carrer, de vida quotidiana, mirant-nos al mirall...A vegades penso si la casa –dels que la tenen- no és un refugi per no veure realitats de cada dia, fent una capcinada...i oblidant, oblidant. Di-vertits. L’oci no ennobleix i ho hauria de fer

                                               I no és aquest, ni aquest altre. Es va embullant la cosa i les ramificacions poden portar a un final on tots en siguem cooperadors, sense voler-ho. Bo seria , ¡una meravellosa sort! si ens mantinguéssim “fidels i honestos”, sense fer-nos trampa a nosaltres mateixos. Que es veu per la mateixa fisiognomia, per la cara que fem. De-gradats en valors. Etimologia de de-gradats: baixant graons. Això vol dir que el dibuix humà és com una escala. Cadascú sap a quin graó està i si puja o baixa.. Teilhard ho dibuixava com una ascensió on l’amor guanyava més i més densitat en un procés d’”amorització” fins al punt  Omega. Sant Joan de la Creu en el  llibre que tinc, editat pel p. Silverio abans de la “Subida al Monte Carmelo” posa un dibuix que esglaia a molts que se l’ensopeguen: Us suggereixo de donar-li una ullada, si podeu tenir-lo a mà: Quatre títols: Modo para venir al todo. Modo de tener al todo. Modo para no impedir al todo. Indicio de que se tiene todo. Esborrona sobretot als qui hem tastat l’estat del benestar i als que el consumisme ens ha capgirat l’enteniment humanista, no dic l’evangeli. Casaldàliga ho dirà d’una altra manera, dient el mateix: “POBREZA EVANGÉLICA”: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./ Y, de pasada,/ no matar nada./ Solamente el evangelio, como una faca afilada/ Y el llanto y  la risa en la mirada./ Y la mano extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./Y este sol  y estos ríos y esta tierra comprada/ por testigos de la Revolución ya estallada./ ¡Y mais nada!” A vegades arribo a pensar si vivim en el món d’avui... Fugida, diversió o sofà, i vinga tele i més tele... Embrutits per inèrcia ¿Quin article heu llegit avui de tipus social al diari? ¿quin llibre us acompanya i us fa pensar i promou interrogants en el propi viure?

                                               “Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres...” ¿Què vol dir? Que res li passa per alt. Déu no fa la migdiada, ni mira cap a l’altre cantó. “No veu res”, això diu precisament perquè  un ateu pensa que Déu no actua i per això el nega. I què me’n dius de  girar la mirada cap a l’altre cantó, cosa que fem ateus i no ateus. (El bon samarità: repassem...) La solidaritat és, podria ser, el futur d’un món que se’ns desfà a les mans com sorra que només es pot amuntegar, que de si és inconsistent. ¡Y mais nada! Amb tot, Casaldàliga és herald de l’ESPERANÇA. Jo voldria afegir-m-hi. Una esperança feta a casa, al cor, a la manera inusual de veure...

                                               No és fàcil ser ateu per conviccions. No és fàcil ser creient per conviccions. Quan un deixa de mirar i d’admirar, quan un deixa de pensar en el mal que el circumda o el té al cor:  tot això ens HAURIA DE FER pensar... Ens encallem amb el problema i el misteri del mal.) (Llibre d’Estradé)  ¿No serà una excusa per no haver de netejar la pròpia pupil·la, per saber veure i aprendre a obrar bondats i belleses i justícies. Gent que fa bon preu i no parlo ara de comerç: amabilitat, bon tracte, “crear lligams” del Petit Princep. Europa, i per tant nosaltres, hem estat uns colonitzadors i uns depredadors. Després d’uns, tots hi vàrem caure i es llegeixen coses que fan estremir. No  cal que sigui més explícit el profeta Amós. Tots –és un dir- vàrem posar les nostres mans en el furt, l’engany i  l’avarícia era un pecat capital al que s’acudia com a l’usurer. Dues notes: “contra avaricia...” ¿Què?, en la llista dels pecats capitals l’avarícia va després de supèrbia i ¿abans de la luxúria? No m’hi vull posar...  Ara hi ha altres colonitzacions: i són els costums, les modes, el pensament únic i líquid, els valors, les extra- vagàncies (en sentit fortament literal), la de-gradació: baixem de nivell, sens dubte. Juguem una mica al tot s’hi val i rodoles, rodoles... fins a perdre la fesomia. Els polítics –en general- haurien de llegir més Amós. ¡No em facis riure! Les parelles, els pares, els religiosos, l’home de una certa cultura, potser abundosament tecnològica, també. ¡Allà pel·lícules! Mai he llegit que la tecnologia salvarà el món; sí ho he llegit mil vegades que és l’amor de veritat qui salvarà el món. La fidelitat: s’ha de llegir en singular i no limitar-la a la vida sexual. Qui és fidel en les coses petites és ben possible que vagi pujant graons en l’escala pròpia de la vida. Restituïm el valor humanista i evangèlic de primera categoria que té la FIDELITAT en tot i en tots. Es comença per un mateix i en les petiteses el dia a dia, després vindran professionalitat, voluntariat, tenir present l’altre. L’astúcia de no veure està desprestigiada èticament. Res eximeix.

                                               A-teu, dir-se’n és tan arriscat com dir “Amb Déu”. Hi ha una paraula que jo aprecio molt i és aproximacions. Que és el que estem fent uns i altres. Aquell a qui preguntaven: ¿Com veu el futur?  Contesta amb concisió: “Amb incertesa, això és el més cert”  Bona resposta. Déu és fidel a través de les pròpies fidelitats de cada dia. Déu és honest i just a través de les nostres honestedats, i justícies. Llegiu els Quaderns de Cristianisme i Justícia: cada número ens desvetlla el sentit de la Justícia. Diu el profeta per cloure les nostres indignitats: “El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré mai tot això que fan”. El Senyor pot parlar amb aquests absoluts que ens estan vedats a nosaltres: “Mai”, “tot això”, i és ben explícit. Torno a Casaldàliga: home d’esperança. No trobo la poesia que acaba precisament fent professió d’esperançat, terc en esperar que si ens donem les mans podem fer cadenes que poden fer tremolar els poderosos amagats darrere de l’engany de les preferents....Retallades a tot drap i més penúries que pateixen sobretot els de sota, que se’ls trepitja i no poden ni saben on reclamar. Món injust. Abans el treball era el puntal de tot, avui hi ha milions que en busquen i no en troben. Escandalós! És un dret primari el que tenen atropellat.

                                               Sant Pau convida a pregar per tothom, començant pels que més ho necessiten:  els polítics. No siguem raques. Ells ho necessiten, sense adonar-se’n el més possible. Els qui confonen responsabilitats amb autoritat; el poder embriaga. Què va fer el bisbe de Roma, Francesc, tot just haver-lo fet papa. Va sortir al balcó i ens invità a resar amb ell i per a ell, àdhuc pels indignes. Pregant la gent s’entén! Confonem l’oposició amb els enemics. Siguem raonables. ¿Parlament?, doncs parlem, buscant el bé comú i sobretot el bé dels que no tenen res i dels que els hi han pres. Ai, hipoteques, desnonaments, aturs ¿I els drets socials, que no són a la Constitució? Sant Pau exposa el seu gran desig lligat a riquesa, civilitat, humanisme, dignitat de tota persona: “Perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Acaba dient gràficament: desitjo que els homes preguin per tot arreu, i que puguin alçar les mans netes  (Mani pulite), evitant les baralles i les discussions.

                                               Som només administradors; no res més que gestors de béns que no ens pertanyen. Després de la paràbola del prototipus de “desencarregats”(?) de béns aliens. Del que ha fet fins l’últim moment les seves trampes i tramoies en destaca Jesús la sotilesa de fer quadrar el que no quadra. Llàstima de talents perduts per la cobdícia i perquè no el faran després, ja foragitats del càrrec, ni conseller , ni “grande d’E”. I no hi haurà bunkerització de sous eterns... Cadascú fill del propi treball honrat i de la justícia.

                                               Jesús en l’evangeli d’avui parla de fidelitat, de bons administradors, d’aplicar les llesteses humanes per les coses de Déu. Amos de res, senyors en tot. Com menys TENS, sense però que no et manquin  les quatre coses fonamentals: casa, família, treball i un gran sentit d’adaptació que suposa la maduresa del viure, viscut realment; més ETS. Hi ha una altra manera de viure, més modesta, més senzilla, i -¿m’ho deixeu dir?- més plaent, perquè no depèn de “COSES”, sinó d’un cor senzill i amorós. I de comunicació amb l’altre. M’agradaria dir de Comunió amb la vida, tota vida.

                                               Deixem-ho així i qui més en sap que més en digui. Valor no en el dir sinó en el FER.

                        Diumenge XXV de durant l’any, 22 de setembre del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 15/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

¿QUINA … IMATGE O IDEA DE DÉU TENIM…

                                               …tenim conceptualment o experimentalment? Les primeres lliçons apreses dels que ens precediren, bé a casa, al catecisme o en una experiència dels que foren els nostres “iniciadors en la fe” que ens varen pujar en l’escala de la fe sense més llibre que la sàvia ignorància dels nostres introductors. L’evangeli fora del que hem sentit, potser mig distrets en les misses a les quals ens deien que estàvem “obligats” a anar, màxim a oir, la paraula participar activament tot i tenir més de cinquanta anys encara no ha “pastat” les nostres eucaristies, més allà d’anar-hi els que encara són fidels supervivents (a part dels que ja, a Déu gràcies, són “conciliars”). No sé pas fins a quin punt hem “descobert” que una cosa és anar,  una altra complir, altra és participar i una altra és experimentar la comunió total del nostre viure, de la nostra persona amb Déu Pare, mitjançant l’acció de gràcies que Jesucrist dóna amb i per a nosaltres en l’Esperit Sant. Potser encara hem confós que la Missa és per resar les nostres oracions o bé seguir “literalment” o oralment el que diu el sacerdot o bé per la fe anem entrant en una comunió de vida, a través de la fe experimentadora que suposa la presència, la potència i la comunió amb Déu. L’Eucaristia és el miracle permanent més gran de tots els que segueix obrant Jesucrist cada dia. “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem!”

                                               Si es poden treure d’immediat unes conseqüències de les lectures inicials ja ho comprendrem una mica millor. Posen de manifest com són de fràgils i in-consistents les nostres manifestacions de fe. Deixeu-m’ho dir: La Missa sense la fe en acte no té ni micurrrina de sentit. Diuen que és avorrida. L’amor en acte no ho és mai d’avorrit. Perdoneu. Som nosaltres en tot cas els avorrits. Diu el Concili que: “La constitució sobre la sagrada litúrgia és, amb tot el dret, un dels primers fruits del Concili Vaticà II: regula de fet, la part més noble de l’activitat de l’Església. Donarà fruits més abundants com més profundament els pastors i els fidels en copsin l’esperit autèntic i el posin en pràctica de bon grat”. Cal que tothom es convenci que la finalitat no és la de canviar els ritus i els textos litúrgics, sinó, més aviat, suscitar en els fidels una formació, i promoure una acció que tinguin com a punt culminant i font inspiradora la sagrada litúrgica. L’esforç  d’aquesta acció pastoral tota centrada en la litúrgia ha de tendir a fer viure el misteri pasqual que pot comunicar al món la seva vida divina, a fi que els homes, morts al pecat i configurats a Crist “ja no visquin més per ells mateixos sinó per qui morí i ressuscità per ells”.

                                               Moïses,  ¿què Moïses, el mateix Déu és traït al peu mateix de la muntanya on Ell ha parlat i a pactat el seu designi per a fer-los Poble seu. I és Ell mateix que adverteix a Moïses : ves, baixa, mira el desastre de poble que m’he fet meu i que tan fàcilment s’ha donat a l’idolatria, substituint el Déu de Cel i Terra per un pobre vedell d’or que com dirà irònicament el salmista (Salm 134) no hi veu, , ni hi sent, ni es mou; un deuet d’allò més pobret del que us podeu imaginar. Cada poble té el seu idolet, té la seva imatge visible, anava a dir palpable, fora de la por de la que sempre sembrant pors s’envoltaven els ídols. Déu amaga el seu nom i la figura a aquella pobra gent que no ha fet el salt al Déu que té tots els noms, i és invisible en si i visible en tot. Són nòmades en el sentit més ple de la fe o si voleu de la religió. “Rebels al jou”. Com ho som nosaltres mentre no entenem que el jou de Crist és suau i fa de bon portar si entenem l’encertadíssima paràbola que comporta el mot i qui i què ens demana.

                                               És deliciós la pregària “intercanviada”que té Déu amb Moisès i la que té Moisès amb Déu, volent apaivagar el mateix Déu que voldria començar de nou. L’expressió “es desdigué” que en realitat sona pèssimament aplicada a Déu. Però , ¿quina imatge tenim de Déu; i això en una lectura poc ponderada, això des de les mateixes entranyes de l’AT?: Un Déu fet ídol de no res i sempre perdonant com si perdonar fos l’única manera de presentar un Déu que és AMOR, que és el més excels camí per fer créixer persones. És la pedagogia de Déu: l’aplicada a Pau que és un cor agraït fins a vessar i que se sent com un convers en tot el sentit i amb tota la gamma de condicionaments per a la fe viscuda com un miracle. Ho dirà ell mateix en un reconeixement que se’ns torna exemplar: “Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe, no sabia que feia”. (Igual nosaltres). “La gràcia ha estat pròdiga en  mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist”. En Pau –ho reconeix- “ha demostrat primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. Pau no és per ell mateix exemple, Déu mateix l‘ha fet per als altres. ¡Quanta gràcia, quanta gràcia corre per les venes del cristianisme, i nosaltres sords, cecs i muts tantes vegades!

                                               La gratitud no és preu de res. Solament es comprèn amb les relacions entre Déu i nosaltres i entre nosaltres i Déu. Aquestes lectures estan ungides de l’alè de Déu. No puc ni vull passar endavant. ¡Quina imatge més sublim de Déu; amb les dues lectures ja en tindríem ben bé prou, però encara hi ha més, molt més. L’evangeli d’avui en les tres paràboles de Lluc arriba al punt més alt per entendre una mica més qui és Déu i quines imatges “traginem” de tan poca volada. Ens falta la fe que ens doni una “visió”, una experiència emocional del Déu que es manifesta en les tres paràboles. Estem en el punt més àlgid i contrarestant a les pobretes imatges que tenim de Déu, més com un “Objecte Global” que no pas com el del “Subjecte Total”. No s’ha d’explicar res, només llegir-les des de dins, fent-nos-hi personatges que viuen situacions de gran emoció i de grandesa incommensurable. Llegir-les amb ulls de fe, d’amor i d’esperança, personalitzant-les, viscudes en els diferents moments que descriu...

           

                                    Lluc ha estat mestre en col·locar-les en un crescendo tan emotiu que talla l’alè diví de la nostra fe... que n’hi hauria prou per “convertir-nos” a Déu d’una vegada i fer la confessió que llegirem a l’aclamació a l’evangeli: “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell” (i encara més: “i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”: ¡quina bona nova més en pleniluni! Com? Per dir-ho, per fer-nos-en conscients, amarats només, cal llegir-nos per a nosaltres i en veu alta i amb fe polida les tres grans paràboles d’avui. Sentint-les ben de prop com dites per Jesús a mi personalment

                                               Diumenge de GRATITUD. Moisès, què li recorda a Déu? Les promeses als patriarques. Pau, un exemple de conscienciosa gratitud operativa i després la gran PRODIGALITAT de Déu davant la misèria, pròdiga també, del fill petit. ¡Quines filigranes que tenim davant! Que les gaudiu molt endins,, molt endins i amb una fe càlida, esponjada, suau i que caigui com pluja fina que més acarona que no mulla. Les heu sentit –sentit d’oïda moltes vegades- demaneu a Déu de sentir-les entranyablement que és com s’ha d’oir l’evangeli. Déu ens faci aquesta gràcia i seguirem més de prop les petjades de Pau. Deia ell: “sigueu agraïts”, “Sigueu eucarístics” que literalment és una altra possible traducció. Totes dues a quina millor.

            Diumenge XXIV de durant l’any, 15 de setembre de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 08/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  SAVIESA  EVANGÈLICA

                                               A vegades es donen coincidències ben  singulars; en aquest cas per la sintonia de les frases i perquè l’experiència de cada dia ens n’és testimoni. Dos diaris diferents amb motius també ben diferents. L’un glosses de la frontera imprecisa entre la fe catòlica i la luterana. La figura de la que es tracta és Kierkegaard de la qiual se celebra el bicentenari del seu naixement.

  coherència com a font d’autoritat moral . Entén Kierkegaard que el cristià només serà creïble i digne de confiança si és coherent i si viu amb harmonia el missatge de Crist i la seva exigència. El pensador danés és un interpel.lant de les consciències. Torralba diu del danès: Kierkegaard commou. Exigeix pensar a fons les pròpies conviccions i transcendir la banalitat i la superficialitat .Vol fer reflexionar sobre la pròpia existència, sobre allò que el mou i que fa valuosa la seva vida. Cal saber que Torralba va fer la seva tesi doctoral sobre Kierkegaard. Interpel·la tan cristians com agnòstics. El cristià es veu cridat a pensar la seva fe; quina coherència té el seu acte de creure. I l’agnòstic el veu cridat a pensar les seves opcions filosòfiques. El   dubte, l’angoixa i la desesperació no són alienes a l’obra de Kierkegaard i, en aquest sentit . connecta empàticament amb la recerca espiritual de molts lectors que busquen al marge de les vies institucionals” Avui són molts; el cas emblemàtic entre nosaltres és el d’Unamuno que fins i tot va aprendre danès per poder-lo llegir i entendre millor.

                                             Diu en Torralba en un parell d’obres  que segons Kierkegaard: “mai s’és cristià, sinó que en el millor dels cassos hom s’esforça per arribar a ser-ho”. Torralba en el llibre Jesucrist 2.0 ja havia escrit: “Ser cristià és un procés (...). Mai no s’és del tot cristià”. Torralba recentment es pregunta com veuria l’autor ara  l’Església catòlica de Francesc: “ Tots dos, Kierkegaard igual que Francesc, subratllen el valor de la

                                               En síntesi i és el tema que avui volia tractar, la fe viscuda i experimentada a consciència; el tema que s’explicita en les lectures d’avui: el tema de la saviesa evangèlica del cristià madur o d’aquell que no en té prou amb el poc o amb un xic més, modest. Hem d’elevar el nivell cultural de la fe evangèlica; la situació o nivell mitjà és pobret, ho sabem tots. Seria bo donar una ullada al llibre de la Saviesa. D’ella s’afirma que “és un do de Déu i que tan sols amb la pregària és capaç d’obtenir-la”. Pels que aspiren a nota seria recomanable de llegir els capítols del 6 al 9 tots dos inclosos.

                                               Només com a curiositat. Hi ha un diari que cada dia durant tot “l’an

y espriuà” en selecciona un frase. La que tinc retallada d’un d’aquests dies darrers és: ”Cristianisme generós i bo, adjectius que no sempre casarien, perquè és més aviat difícil d’assenyalar un cristià autèntic”.

                                               Sant Pau, agosarat, se’n va a l’Àgora d’Atenes i els presenta una saviesa diferent de la dels clàssics. Sobte que s’atreveixi a parlar d’aquest tema i posant com a epicentre a Jesús com a la nova saviesa, en la creu i la resurrecció. No és gens estrany que el rebutgin, amb suficiència, àdhuc pensant que no deu estar en els seus cabals... Cap raonament humà no té entrada en el fons d’aquesta saviesa nova. En bastants aspectes de qüestions pràctiques coincideixen, però anant a l’òs de la saviesa cristiana ja en l’evangeli es veu de seguida que van per camins diferents. “Si algú vol venir amb mi que no anteposi ( aquesta és la verdadera traducció del que diu: “i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.

                                               A més fe, més saviesa cristiana. Tant la fe com la saviesa evangèlica són aptituds que van creixent a mesura que creix l’una o l’altra. Del Catecisme sabem que hem estat creats per descobrir, desitjar i executar la voluntat de Déu envers cadascú i en cada moment. El cos afeixuga. És curiós a més de poètic com l’anomena “cabana de terra”. Tant interessant com emblema que mostra la nostra fragilitat i inestabilitat. Sort, però, que Pau ja diu explícitament: ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa , si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçant els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, la saviesa els salva”. Rematarà el seu pensament amb el tros del salm 89: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Calmeu-vos, Senyor, ¿Què espereu? Sigueu pacient amb els vostres servents”. L’Esperit Sant, ¡oh l’Esperit Sant és qui propicia que vegem les coses, els esdeveniments amb visió de fe, amb visió de síntesi evangèlica! L’Esperit Sant és el mestre de la saviesa, perquè no afecta solament el coneixement lúcid ans també el poder realitzar-ho. És la quarta dimensió. Un dia en parlarem.

                                               Sant Pere s’expressa així: “El poder diví ens ha donat tot el que és necessari per a la vida i la pietat, fent-nos conèixer aquell qui ens ha cridat amb la seva glòria i amb tota la seva força. Per elles ens han estat concedides les promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la corrupció que hi ha en el món, provocada pels desigs terrenals, i participareu de la naturalesa divina”.

                                               “Per això mateix, heu de treballar amb tot l’esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut, la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini d’un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat. La pietat, de l’estimació fraterna; l’estimació fraterna, de l’amor. Perquè si posseïeu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu. És un curt de vista, i s’oblida que ha estat purificat dels seus pecats d’altre temps. Per tant, germans, esforceu-vos més encara per confirmar en vosaltres la crida i l’elecció de Déu; si ho feu així, mai no caureu, i us serà concedida generosament l’entrada al Regne etern del nostre Senyor i Salvador Jesucrist. (2 Per 1,3- 11).

                                               La vida evangèlica és comparada com una construcció i en l’estratègia d’una possible batalla. Cal saber comptar amb realisme, fer pressupostos, cal tenir present els imprevistos, Les coses importants demanen discerniment, cal preveure imprevistos que han de ser previstos, perquè sempre surten. Ara desgraciadament en tenim una munió de casos amb emprèstits i desnonaments. Una vergonya social i financera que il·lustra molt bé el que estem dient -¡i només a nivell natural!- ¿què en diríem de la saviesa evangèlica?  Aquest estiu com cada estiu un grup d’una trentena llarga hem estudiat i dialogat sobre un llibre de n’ Espinàs titulat “Una vida articulada”, un recull selectiu d’alguns dels seus articles diaris. Una nota que surt amb freqüència és el de la provisionalitat o presentisme amb els quals jo guardo molta afinitat.

                                               Dèiem que saviesa, fe i confiança van sempre juntes: Així es llegeix només encetar el llibre de la Saviesa: “No us feu idees falses de Déu. Cerqueu-lo amb cor sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’Ell, es manifesta als qui se’n fien”.

    Diumenge XXIII de durant l’any, 8 de setembre de 2013    Barcelona