Homilia del diumenge 24/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  TRANSFIGURACIÓ, NOU PAS EN LA DESCOBERTA QUARESMAL

                        La Transfiguració té a l’Orient una rica iconografia que va lligada amb la contemplació, i que els diu molt més del que en nosaltres és habitual. La pintura-icona està dividida en dos parts desiguals. La part superior ve emmarcada en una mandorla i és on es configuren les tres persones: Jesús, Moisès i Elies. És com el cel obert amb tota la magnificència i tot ple de simbolismes: cada traç, cada color té la seva significació...  A baix, a ras de terra, es veuen Pere i companys vençuts pel son. Jesús ha pujat a la muntanya, segons costum, a pregar; i de sobte Jesús es veu acompanyat de dues de les figures més conspícues de l’AT. Tot Ell és un sol radiant que embolcalla de llum també Moisès i Elies. D’entrada, jo hi veig una significació que no ens ha de passar desapercebuda sobretot a nosaltres: estan parlat del traspàs de Jesús que s’ha de produir dins de poc a Jerusalem. Els tres són els grans “portadors del poble”, en circumstàncies pròpies que donen un cert peu d’igualtat, asimètrica això sí, a poder parlar del fons de la qüestió que és quaresmal i pasqual a la vegada: creu i resurrecció són el mateix. Així ho denota Joan a bastament al seu evangeli sobre la passió.

                        El desert és el lloc comú que els agermana a tots tres. Tots tres es fan solidaris, carreguen amb les infidelitats del poble. Moisès intercedeix pel poble que ben prest no ha sabut mantenir la fidelitat jurada solemnement al seu Déu. Ha de pregar tot sol en favor del poble. Déu es manifesta aïrat. “-Ets un poble que va a la seva-. -Mira, tu em manes que guiï aquest poble. Si tu m’has concedit el teu favor et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré”(Ex 33). Més endavant, després del pecat d’idolatria a l’Horeb, Moisès ha d’intercedir davant del Senyor: “Tot seguit em vaig prosternar amb el front a terra davant del Senyor. M’hi vaig estar quaranta dies i quaranta nits... demanat perdó per tots els pecats que havien comès: havien ofès el Sant... i havien provocat la seva indignació. Jo mateix estava esglaiat per l’enuig i el rigor del Senyor que us volia destruir, però també aquesta vegada el Senyor em va escoltar (Dt 9, 18ss)

                        L’altre acompanyant és Isaïes, home abatut per les infidelitats del poble, perseguit i fugitiu desert enllà, amb l’amarg regust de saber-se sol, demanant que el Senyor el deixés morir de tristesa i de la por de la reina que ha jurat matar-lo. Deia: “Estic encès  de zel per tu, Senyor. El Senyor li va dir: “Torna a posar-te en camí i vés pel camí del desert. Finalment diu: -“Pren-me la vida, que no sóc millor que els meus pares”. -“Aixeca’t i menja que el camí que has de fer és massa llarg per a tu”... Elies es va alçar, va menjar i beure, i després amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits fins a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb.

                        Els tres grans “conductors-portadors” del poble,  ¿de què podien parlar si no del traspàs d’Ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Tots tres comparteixen experiències límits, sabedors que la mort i la vida formen una mateixa cosa i que el fet d’haver de portar a pes a les espatlles els desvaris i els mancaments del seus és alhora feixuc, molt feixuc, però joiós al mateix temps. Tots parlen un mateix llenguatge i comparteixen missió...

                        La primera reacció d’estupor fa esclatar  Pere en una autèntica “cantada”! Llença la proposta de fer tres cabanes que resulta un despropòsit clamorós. No sap pas de què va... No ha entès res, però com sempre posa cullerada... En aquestes, un núvol els envolta, s’esglaien perquè aquest suposa la presència de Déu. Del núvol estant se sent una veu: “Aquest és el meu fill, el meu elegit; escolteu-lo”. El missatge -ara el podem entendre una mica més que ells-. L’AT es concita en el NT, concretament en la persona del Fill. En els evangelis es diu molt sovint “i això era perquè es complissin les Escriptures”. Aquí, la cita no es de paraules sinó de personatges altament significatius. Tots comparteixen més que la idea, la missió de Jesús d’anar fins a les darreres conseqüències en les que es barrejaran passió, mort, creu, “enlairament”, glorificació d’una manera no successiva sinó conjuntada, simultània, formant unitat. Quaresma fita des de dins l’horitzó de la Pasqua. Només podem viure-ho formant una unitat de propòsit. La lliçó ara la podem llegir amb claredat, ¡i és novetat! La quaresma es viu des d’una perspectiva pasqual o no és la quaresma evangèlica ni litúrgica. El final es deixa veure ja en el camí. Així agafa una motivació superlativa. Acostumats a veure i viure els esdeveniments en successió, això ens impedeix de gaudir pasqualment la quaresma. No hi ha autèntic coneixement vivencial de Crist, si no sabem fer aquesta lectura superposada. En Jesús sempre van anar juntes. En el més profund de l’esperit de Jesús no hi entrava divisió: sofria de veritat, però estava i se sentia a les mans del seu Pare. Cap cosa feia fora l’altra. Goig i dolor s’aiguabarregen, conviuen. Les motivacions il·luminen les vivències.  Intento tenir com diu Pau els mateixos sentiments de Crist. Però en realitat no sé ben bé què dic. ¿Què sabem de Jesús? Ell és segons expressió d’Agustí: “més íntim que la meva pròpia intimitat” Allí el tinc, allí el sotjo. Voldria tenir ulls de saviesa, ulls de fe, voldria saber el per a què de tantes coses i de l’ànima de Jesús. Aquesta quaresma la trobo més “regalada”. M’identifico més fàcilment amb el que reso als salms i a la litúrgia. Fa dies que vaig donant voltes a aquesta expressió que he trobat als salms de cada dia: “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en Tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143, 8)  No sé per què, però aquesta estrofa del salm se m’ha quedat  dins meu i la vaig rumiant. M’ha semblat suggestiu això d’escoltar el teu amor. A la paraula a la que dono voltes és al fet d’escoltar l’amor. Escoltar es pot fer amb paraules, amb silencis, amb contemplacions, amb presència, tancant els ulls, brandant els de la fe. Som massa donats a la i a les paraules. L’amor es pot dir i donar de moltes maneres. Escoltar suposa atenció, consciència, respirar, atencions, trobant-s’hi bé, immobilitzar-se, acollir, descobrir, tenir intuïcions, deixant-se “prendre”, sentir batecs, i sentir-los com si fossin propis. I això ja de bon matí, a punta de dia, fent coincidir despertar i començar a fer experiència amorosa d’Ell.

                        Quelcom de similar queda ja expressat a l’oració col·lecta d’avui que diu: “Vós que maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Des de dins la quaresma és una altra cosa. Quan la comencem ja portem interioritzada la pasqua o les pasqües anteriorment viscudes. Ai, i quina raó tenia Rahner quan ens invitava a viure en cristià amb una visió experiencial (ell en diu mística, paraula que fa de mal entendre per a molta gent, àdhuc cristiana). A Crist, l’Amor, se l’ha d’escoltar, compassant batecs, sentint-lo molt de prop, molt de dins. Visió interior... Un excel·lent exercici de fe, d’esperança vital, d’amor fet de petites coses. Pels que encara estan lligats a quaresmes més formals: dejuni, abstinència, almoina, pregàries, que no se m’espantin. Que tot això i més són afegitons. No són alternatius, sinó enfocaments diferents. Al final de les jornades quaresmals serem examinats només d’amor. Allí conflueixen tots els camins quaresmals. “Els ulls fits en Crist” i ja és tot. Almenys a mi així m’ho sembla.  Escoltar l’amor. Una quaresma pasqual, ¿és o no és?

Podríem molt bé acabar amb la pregària de sant Ignasi que porta per títol Contemplació per a aconseguir Amor:

                                   “Preneu, Senyor, i rebeu

                        tota la meva llibertat, la memòria,

                        l’enteniment i tota la voluntat,

                            tot el que sóc i posseeixo,

                                   Vós m’ho heu donat,

                        a Vós, Senyor, ho torno, tot és vostre,

                        disposeu-ne segons la vostra voluntat.

                           Deu-me el vostre amor i gràcia,

                                   perquè això em basta”.

            Diumenge II de Quaresma, 24 de febrer del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 17/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

UNA  QUARESMA  EN  CLAU  CONCILIAR

                                 Ens han llegat una quaresma ben “morada”, una quaresma marcada per la “tortura” pels pecats a esbandir (millor, vull dir pitjor, per la culpabilització psicològica) que més aclapara que no pas estimula a caminar “lleugers d’equipatge”; una quaresma que ha “centrifugat” les carnestoltades d’un carnaval més carnaval que el de cada dia, que disfressa el que ens queda d’humà en un desenfrenament induït; o una quaresma d’introversió malaltissa d’un ego que és com un globus desinflat. Massa confetti, símbol de la inanitat de no saber gaudir de la vida amb decòrum, sense fer baixades als inferns de “pastorets”. Tot plegat d’una vulgaritat que ens hauria d’avergonyir a tots: actors de pocasoltada i als que els riem les seves desmesures més infantils que cap altra cosa... Si la quaresma no dóna més de si, estem ben guarnits.  Deixem que descansin alguns de les “rucades” dels que s’han begut l’enteniment i que prenguin quaranta dies d’excedència per anar tornant a la sensatesa de l’autoestima i del viure i conviure més humà que puguin. La desvinculació dels carnavals del que hauria de significar una quaresma humanitzadora, fa més ganyota que deliri. Els clàssics ja ho deien en la saviesa de segles. Deixeu-m’ho dir en llatinorum: “Ne quid nimis”. Totes les “masses” piquen. És de savis viure en l’ajustat equilibri de l’entre el poc i el massa. D’això els clàssics en deien temprança, una virtut cardinal. Bé, deixem-ho.

 

                                   Jo no m’hi sento còmode en aquest intent de trencar límits i de trepitjar les línies vermelles que un ha de saber haver après a posar-se per no perdre el camí i el nord del caminar feixuc però esperançat. Camí obert i horitzó, conjunció de terra i cel, lluny, lluny.

                                   Quina quaresma m’agradaria encetar?

                                   Vejam. Primer, buidar l’estómac, fer neteja abans que tot, potser la paraula més adequada seria purgar-nos abans, intentar posar el rellotge a punt de zero. Respirar a fons unes quantes vegades fins que el respirar vagi compassat. Buidar el pensament de “quaresmes” malaguanyades. Posar en blanc tanta “moradura”, també.

                                   Bé, doncs, comencem.  Qui marca el camí: meta de començament, cursa i meta d’arribada?

                                   M’avalo de l’oració col·lecta del dia.  La veritat és que m’hi sobra l’entonament que suposa dir les celebracions (!) de la Santa Quaresma. Segueix: que ens siguin profitoses. Treure’n profit (!) i ara ve la declaració fonamental de la quaresma en minúscula. No siguem exagerats. Quaresma no és més que temps de preparació. Ha de fer referència a un objectiu final. Serà important en la mesura que ens porti a allò a que vol preparar-nos. I és:

-         per a conèixer més i més el misteri de Crist.

-         per viure’l (el misteri de Crist) d’acord amb les seves exigències.

                                   Amb això ja en tenim ben bé prou. Traiem-ne els primers comentaris o deduccions:

-         la quaresma mira com a objectiu primari a la Pasqua.

-         Pasqua en sentit ampli: si voleu, Setmana Santa: La Passió “apassionada” (que fou tota la vida de Jesús). És un despropòsit centrar-ho tot en la Passió en sentit estricte, limitatiu. Jesús ens salva no solament a la creu, sinó al llarg, ample i profund de tota la seva vida. És en realitat l’encarnació la que ens salva, la que ens obre nous horitzons al nostre viure en fer-se Jesús home com nosaltres i per a nosaltres. L’anorreament (kènosi en diu Pau): “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res. Prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol...”

-         Mort crucificada (“S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”).

-         Sepultar el cos exsangüe i l’aparent fracàs de Jesús del “pretès” Profeta i Messies, segons la “llopada” de les autoritats del poble.

-         La Resurrecció com a Glorificació del vencedor de la mort (“Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat;ara glorifica’m tu, Pare,al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. “Segueix Pau a la carta als Filipencs: “Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè al nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu PARE”.

-         Amb la Resurrecció s’ha inaugurat una nova creació, refer l’obra que l’home ha anat espatllant en el primer intent de la Creació (natura i humanitat). Establint a passos mesurats el Regne tot just inaugurat pel mateix Senyor de la vida, de la gràcia, de la història. Primers passos de la consciència de ser i saber-nos fills i filles de Déu.

                                   Tot això sota l’epígraf del Misteri de Crist. En el Vaticà II aquest misteri se’ns presenta així: “Vingué el Fill, tramès pel Pare que ens va elegir en ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell. Així, doncs, el Crist bo i complint la voluntat del Pare, ens va revelar el seu misteri, va inaugurar aquí a la terra el regne del cel i dugué a cap la redempció amb la seva obediència. L’Església, el Regne del Crist present ja en el misteri, creix visiblement en el món per la virtut de Déu. Inici i expansió significats per la sang i per l’aigua brollades del costat obert de Jesús crucificat i anunciats per endavant amb aquestes paraules  del Senyor al·lusives a la seva mort en creu: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. Cada cop que se celebra a l’altar el sacrifici de la creu pel qual el Crist, “el nostre anyell pasqual fou immolat” té lloc l’obra de la nostra redempció. Al mateix temps el sagrament del pa eucarístic representa i fa la unitat dels fidels, que constitueixen un sol cos en Crist. Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a ell anem”.

                                    “Però aquestes coses (circumcisió, Llei,...) que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.(Fil 3, 7-11)

                                   “Segurament heu sentit parlar del do que Déu m’ha confiat a favor vostre, perquè el seu pla es realitzi: per una revelació, ell m’ha fet conèixer el seu designi secret. Podeu adonar-vos de com he comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer als homes de les generacions passades, tal com ara l’ha revelat per l’Esperit als seus apòstols i profetes. El designi de Déu és aquest: En Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. (Ef 3, 2-6)

                                   “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu. Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o d’entendre. (Ef 3, 14-20)

                                   I pel que fa a la segona motivació quaresmal de viure el misteri de Crist d’acord amb les seves exigències, per no allargar-me massa subscric el que diu Pau als Colossencs: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”. Us recomano que seguiu llegint el que ve a continuació (Col 3, 5-17) Suqueu-hi el pa de l’Esperit. Ho veieu, i quina quaresma més pasqual! Aquí volia arribar. Ja estem en el camí quaresmal, el de veres, el del concili. El renovat. Bon profit.

Dos misteris que es complementen i s’expliquen mútuament: “El misteri de l’home no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de l mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

                        Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 10/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

GALERIA  DE  NOUS  PROFETES

                                   Tots els evangelistes narren la crida o vocació dels primers deixebles, que seran –foren- el grup més fidel i consistent i que, arribada l’hora després de fer l’aprenentatge d’evangelitzadors, seran enviats a portar la Bona Nova del Regne. Cadascú dels evangelistes ho fa des de contextos ben diferents. Avui, litúrgicament, se’ns posa en paral·lel ben acusat entre la crida-enviament del gran profeta Isaïes d’una part i els deixebles més propers a Jesús de l’altra. Una vegada més, el lligam entre la primera lectura i l’evangeli que ja hem comentat abastament. Comparem-les i destaquem alguns trets essencials: un i els altres són testimonis d’una escena extra-ordinària, per no dir única, que provoca un gran estupor i que per contraposició contrasta la grandesa de Déu en una acció fora de tota ponderació amb la sensació accentuada de la pròpia petitesa. Isaïes i Pere, esglaiats, prenen consciència de Déu i d’ells, de sobte, davant de la manifestació sorprenent de Déu. (No perdem de vista que la paraula manifestació té el sentit de teofania, de revelació de Déu per a aquells que l’experimenten; no és la “cosa”, sinó el Déu de la cosa).

 

                                   Quan Déu crida, conseqüentment dóna una vocació; aquesta, mai no és un do o gràcia personals, sinó que té una dimensió de destí, d’elecció per a..., d’enviament de cara als altres. Totes les vocacions s’han de mesurar, ni que sigui salvades les distàncies, en la persona-missió de Jesús, el vertader Profeta. Definit encertadament com a “l’home (millor, l’Home)-per-als-altres”. Totes les vocacions són enviament, són missió, són un encàrrec, són vehicle de la paraula creadora, del voler de Déu de cara als altres. És Déu qui envia: el Pare al Fill, el Fill als apòstols, aquests a l’Església, l’Església a tots els batejats. Tots profetes, amb missatge, no propi, sinó d’encàrrec. Sempre com a presència i acció de fons hi ha l’Esperit que és qui fa profetes a l’Església. L’acte profètic per excel·lència era el traspàs de l’esperit del que ja ho era abans i n’era com el pare i mestre. Així passà entre Moisès i els setanta ancians; també entre Elies i Eliseu, quan li posa sobre les espatlles el seu mantell de profeta. Digué Jesús: “El Protector, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit”.

                                   Aquesta dinàmica que ens engloba a tots és la missionarietat de l’Església com nota ben clarament el Vaticà II quan en la renovada visió de l’Església que ens en dóna, ens manifesta la universalitat de l’únic poble de Déu: “Tots els homes són cridats a formar part del Nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic poble, s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu... A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Rei i Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi, encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill, que és Senyor i infon la vida, i, que, per a tota l’Església i per a tots i cada un dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries. Aquest caràcter d’universalitat que tant distingeix el Poble de Déu és un do del mateix Senyor. Aquest do fa que l’Església catòlica tendeixi eficaçment i constantment a unificar tota la humanitat amb tots els seus valors sota el Crist com a Cap, en la unitat que fa el seu Esperit”. Afegeix Pau: “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Caldria entendre la vida cristiana com la “revolució del profetisme” que ens posés en peu de profecia activa, feta de presència qualificada, on Déu parlés, actués i anés canviant la vida de molts, a partir de la fe que testimoniem. Tots amb consciència viva de que som profetes enviats per Déu a expandir el seu Regne. Tota terra és ara terra de missió, més com més secularitzada sigui la pròpia terra. Tots hi som enviats. Recordeu les lleves de treballadors enviats a la vinya, ni que només sigui a l’hora undècima...

                                   “I tu infant (etimològicament = que no parla, que no té veu pròpia) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats” Un altre gran profeta, frontissa entre l’AT i el NT. Això és dit de Joan i també de qualsevol de nosaltres que hem rebut l’Esperit Sant per donar testimoni del Regne, on quan i com sigui.

                                   Anem més endavant: El tret d’estupor: Com puc jo si sóc pecador, simptomàticament en Isaïes: “Tinc els llavis impurs”; a mi, Pere, que em sento pecador: “Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador”; a mi, Pau, que m’ha fet la gràcia de passar de ser un perseguidor, a ser-ne l’herald. A mi i a tu, pobrets de nosaltres que som també pecadors i poca coseta... Sempre quedem per sota de la comesa que se’ns demana. Però quan Déu envia, Déu proveeix. “Confia en el Senyor; deixa’l fer”

                                   Purificats: “No tinguis por” (és el denominador comú a tots els profetes). “Continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt” (Pau a Corint).

                                   L’enviament dels profetes. Saben que no parlaran ells, això farà més arriscada la seva missió. Seguim llegint a Isaïes: “-Qui hi enviaré? –Qui ens hi anirà? Li vaig respondre: Aquí em tens. Envia-m’hi. -Ves a dir a aquest poble”. Missió gairebé impossible. D’un tronc pelat, d’una soca només, en naixerà un rebrot sant. Veritat que ens sona això després del temps d’Advent on la imatge del plançó ha pres relleu d’esperança i de promesa?

                                   Jesús mana a Pere que vagi mar endins, que vagi on li serà dit (Ressons d’Abraham. Surt del país..., de Pau: entra a Damasc i se’t dirà què has de fer. Sempre es demana una disponibilitat total que àdhuc pot semblar irracional. “Ens hi hem escarrassat durant tota la nit i no hem pescat res”. Què hi entén Jesús de pesca, deu haver pensat Pere? Però malgrat tot es posa en plena disponibilitat. I succeeix l’impensable! La pesca rebenta les xarxes. És d’un simbolisme atuïdor. I sent aquestes enigmàtiques paraules: “Et faré pescador d’homes”. Enigmàtiques, però suggestives. Tinc a mà el Llibre de Gz. Faus “La humanidad nueva” on es glosa el gran tema de Jesús el Nou Adam que em porta al document del Vaticà II “l’Església en el món d’avui”, on es fa una declaració d’humanisme i a més transcendent i on es posa l’home singular i tota la humanitat en el centre del misteri de Jesús, l’Home Nou. “Comença solemnement com una declaració de principis o bé una mena de Nova Constitució on el Propter homines, en favor dels homes, és el tret fonamental. Diu així: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de vàlidament humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això  que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”. Després vindrà aquest epígraf Crist l’Home Nou del qual només anoto quelcom per no allargar-me: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del verb encarnat. Crist nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha esta elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Recordeu aquell enigmàtic i suggestiu “et faré pescador d’homes” Aquí en teniu un petit tast i no sabem quina riquesa d’humanitat i divinitat s’hi amaga!

                        Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 03/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

CAP  PROFETA  ÉS  BEN REBUT  AL  SEU  POBLE…

                                   Israel fou lloc de profetes. Hi tenen una llarga història. Cal advertir –no sé si faria falta, potser- que aquest “ofici”, per no dir-ne vocació que millor li escau, no té res a veure amb els endevins o visionaris nigromàntics que vindrien a ser l’equivalent als nostres “tirar les cartes” o cercar futurs en les boles de vidre i tanta gent que entabana a gent supersticiosa que n’hi ha a manta... Res de tot això. Precisament aquestes arts (?) màgiques estaven prohibides i amb legislacions molt dures fins a castigar-los a morir lapidats, igual que els falsos profetes. Aquesta última fou acusació contra Jesús que el portà a mala mort...

                                   Els grans profetes del poble es varen anar succeint al llarg de la història del poble de Déu des de Moisès fins a Joan Baptista. Bona part de la literatura de l’AT ens en dóna ressenya i encapçalen llibres que porten el seu nom: Isaïes, Jeremies –el retrobarem avui-, Ezequiel i altres dits menors que són rastellera. Això abans i després de l’exili babilònic. Entre aquests citem Nehemies de qui vàrem llegir el diumenge passat la gran concentració del poble, després de retrobar el llibre de la Llei entre les  runes d’una Jerusalem en reconstrucció. Emotiva l’escena amb la proclamació de la Llei i amb l’acceptació fervorosa dels retornats a la pàtria...

                                   Jesús serà el punt culminant del profetisme del nou poble d’Israel, és a dir de l’Església, la nostra. Els evangelistes ens el presenten com a profeta amb totes les característiques que li són pròpies, sintetitzades en aquestes: anunciar, denunciar, prometre un futur nou, englobant present amb el “ja, però no encara” i la plenitud final.

                                   Podríem enllaçar comparativament les lectures dels dos diumenges: el passat i el d’avui. Són seqüencials. Dos profetes: Nehemies i Jeremies (vocació, crida i missió ja des del si de la seva mare). Els dos salms responsorials: el 18: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”, i el d’avui: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu” (ressò de la primera lectura, ja ho sabem). També podem enllaçar les segones lectures que són continuació de l’epístola de pau als de Corint, molt rica. L’altre diumenge dient-nos que entre els dons que promou l’Esperit hi ha entre altres, el de profecia i avui completant que no hi ha més gran profecia que l’amor. Perquè aquest no passarà mai. L’amor excel·leix per sobre de la fe i l’esperança. Aquestes caduquen aquí, l’altra es projectarà fins l’eternitat. I passem als evangelis: el del diumenge passat on Crist es presenta com el compliment de les profecies de l’AT: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”, que torna a repetir avui per poder-ho enllaçar amb la reacció virulenta dels seus convilatans. Jesús coneixia bé les històries tantes vegades tràgiques dels profetes. Cal estar atents a la narració que es posa tràgica per moments, fins al punt que el volen estimbar a les cingleres del poble.

                                   El de profeta és un ofici de “risc”, per això a Jeremies se li diu que tindrà recolzament ferm i segur. “No tinguis por d’ells”, (amb l’advertiment de que, si no, seria jo qui te’n faria tenir!). Et faré com una pilastra de ferro que resistirà contra tot i tots. “Jo et faré costat per alliberar-te”. La història ens narra que les va passar magres. Empresonat i entre dos fronts. És un cas paradigmàtic. Li retreuen que la seva vida testimonial ja els acusa del seu mal viure només de per si sola. La seva feina queda subratllada en la seva mateixa missió rebuda de Déu: Serà enviat “per destruir, arrencar, arranar, enrunar, arrasar, però també per a aixecar, edificar i plantar (Jer. 1, 10) No tothom està disposat a que “li treguin la cadira”. No sempre són ben rebuts els profetes i no és estrany que segons digué Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als pares, no hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes!” Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes”.

                                   Malgrat tot, un poble va a la perdició si no té profetes. És inherent a la condició humana el que en sorgeixin. Avui es diu que manquen líders de tota mena. Què són si no líders els profetes, que veuen i viuen més enllà de la contingència, els que tenen saviesa per enfrontar-se a la grisor del quotidià i saben il·luminar esperances, al temps que fustiguen presents obsolets i mancats de qualitat humana i divina. ¿En sabeu algun nom dels d’ara?

                                   Recordem allò de Moisès i del seu ajudant gelós de que uns ancians que no havien anat amb Moisès quan els infongué una part de l’esperit que Moisès tenia, també havien rebut l’esperit. I Josué deia: “Senyor meu, no ho permetis. I Moisès digué: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Nombres 11, 24-30).

                                   Aquest desig es converteix ara en profecia justament, i faig un salt de temps i lloc i obro les pàgines clares i clarificadores del Vaticà II en el seu document sobre l’Església i veureu –no us espanteu!- que parla de com a cadascú se li ofereix el do de la profecia. La cita és llarga però potser per a molts els sonarà a novetat: “Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació” i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat per Ell a la fi del temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu... Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                   “El poble sant de Déu participa també (a més del sacerdoci comú) del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança, fruit dels llavis que proclamen el seu Nom... Predicant l’Evangeli, l’Església atreu els oients a la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els arrenca de la servitud de l’error, els incorpora al Crist a fi que per l’amor creixin en Ell fins a la maduresa”.

                                   “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor.

                                   Queda, doncs, ben palès que tots tenim vocació, crida i missió profètiques. Cal tenir-ne una acusada i compromesa consciència i portar-la al dia a dia. I no us espanteu, Ell és la nostra força i ens podem aplicar el que diu al profeta Jeremies. Tal qual!

                        Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2013  Barcelona

                                   

Homilia del diumenge 27/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

DONAR  LA   PRIMACIA  A   LA  PARAULA

                                   Comença avui la “lectura contínua” de Lluc. Cada evangelista té les seves característiques peculiars. Cal ponderar “qui, a qui i com” escriu. Potser també podríem posar-hi el “per què i el per a què” que en Lluc queda ben explicitat. Ja hi tornarem. Ara com ara, ens cal subratllar que, del Vaticà II ençà, la Paraula ha pres un relleu i una freqüència que no tenia abans, i més pels llatins... El 30 de setembre del 2010 el papa Benet ens obsequiava (per la riquesa) la seva Exhortació postconciliar VERBUM DOMINI, a la qual havia precedit com sempre el Sínode homònim “La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Esglèsia”. ¿Què pretenen una i altre? Ho poso en present per prevenir que no siguin considerats aigües passades; estem tan mal acostumats al diari, al telediari, que el d’avui queda empès pel de demà, i si no és pa del dia, ja el considerem rosegó. ¿Què pretenen, dic, sinó posar permanentment la Paraula sobre la taula de cada dia; és difícil vèncer hàbits de formació que no responen on avui es posa l’accent, tot i donar un pas de gegant. No pietisme i oracions prefabricades o bé expansions i pregàries del que ens falta. L’espiritualitat d’avui es recolza sobre la Paraula viva, present i eficaç i molt personalitzada. ¡Bíblia, bíblia, bíblia entre les mans! Ajudats dels que en saben més i ens poden fer de guies experts. Per això s’ha d’insistir en tenir a la tauleta de nit dos o tres llibres que ens esperen, per desfer l’enganyadora màgia d’estar al dia només puntejant diaris per sobre i telediaris on se’ns dóna la novetat, el “plat del dia”. La cultura insubornable demana no córrer, demana no “picar”, no entretenir-se en els títols de lletra grossa o les il·lustracions, els “sants” que en dèiem, que són depredadores de la profunditat, de la ponderació, de passar del “jo ho he vist o entrellegit” al formar-se opinió i a saltar del saber a la saviesa...

                                   Bé, tornem a agafar el document del Papa Benet ja esmentat i ponderem el què seria com a hàbit d’espiritualitat el que s’amaga amb la denominació de lectura contínua d’un evangelista, aquest any, Lluc. Diu Benet XVI: “Déu ens ha fet a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina”.  Segueix: “L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix, si no s’obre  a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats per gràcia a “con-formar-nos” ( a prendre la seva figura) amb Crist el Fill del Pare, dient: “Per això,  i a ser “trans-formats” en Ell”. Pastoralment ens sol·licita el papa, dient: “Per això, hem de fer qualsevol esforç per a fer veure la Paraula com una obertura als propis problemes, com una resposta als nostres interrogants, com un eixamplament dels propis valors i, a l’ensems, com a una satisfacció de les pròpies aspiracions”.

                                   Déu és permanentment una invitació al diàleg. Déu sap escoltar, perquè està en i per a nosaltres. I en Ell és tan fecunda la Paraula com el silenci. A nosaltres, en canvi, ens són sobreres paraules i ens manquen dosis llargues de silencis expectants que fan fecundar la i les paraules, no tan sols la Paraula.

                                   La primera lectura d’avui és una autèntica posada en escena del què significa “descobrir” el Llibre i amb ell la Paraula. És també una invitació a posar-nos en situació i, si hi afegim la segona lectura passem de l’individu a la qualitat de Poble que sap que quan un escolta de veritat, en el fons i de retruc, són tots els que escolten, per mor de la Comunió dels sants. Si us sembla una exageració haurem de recórrer a la fe, perquè ens en doni consciència viva. La Paraula és viva i és lligam, afaiçona la i les persones. Tots som fills de les paraules, les pròpies i les dels altres. Cal posar paraula, cal saber escoltar, cal aprendre a rumiar-la, com feia Maria; la Paraula ens fa deixebles i enforteix la comunió. Ja ho diu el llibre del Gènesi: “Al principi era la Paraula. Tot comença per la Paraula i tot ho aprofundeix la Paraula. “Déu invisible mogut per l’amor, parla al cor dels home com a amics, tracta amb ells per tal d’invitar-los i rebre’ls a la seva companyia”. La paraula fa madurar, fa família i amistat, dóna el goig del bon tracte, i si se sap escoltar fa impacte i fa niu al cor. No hi ha cosa pitjor que ser sordmuts, en el sentit espiritual: bloqueig, enclaustrament... Entrar a l’església, és entrar en sintonia i en sentir l’eco de la Paraula estimada. On arriba la Paraula es tornen fèrtils les arideses. Ja ho hem après de fa temps: “No sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu” Per la Paraula tenim accés a la intimitat amb Déu i a la pròpia intimitat. Ens redescobreix a nosaltres mateixos i en profunditat. Tota paraula té potencialitats ignorades que arriben al cor, la ment, l’esperit. Quan la paraula és sàvia fa savis als qui l’escolten. La paraula no és la xerrameca habitual. Tenir el do de la paraula no és tenir-ne molta, sinó continguda i que arribi a fons. Diuen que com més madura és una persona, menys paraules ocioses, sobreres i superficials usa i més vista (mirada) i oïda (silenci escoltador) es torna.

                                   La paraula està emparentada amb el silenci i en la lluïssor dels ulls i amb el somriure als llavis. La paraula ens fa intel·ligents (etimològicament, ens fa més penetrants: intus (dintre) i leggere (llegir).

                                   Quan és Déu qui parla, hi ha creació. Recordeu que el relat del Gènesi fa repetidament: “I Déu digué” i pel conjur de la Paraula va sortint tot el món, tant del visible com de l’invisible. Moltes vegades he manifestat el goig que tinc de saber que la creació passa la frontera del visible i ens obre al “país de les meravelles”. És com traspassar el mirall on s’hi amaga tot un món. Em quedo de preferència el món de l’invisible, allí s’hi amaguen les explicacions, els significats i el misteri...

                                   Del Verb diu Benet XVI: “La Paraula no sols es pot oir, no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure (i estimar): Jesús de Natzaret”. Un rostre amable que ens diu tantes coses i tantes amoretes. És l’Espòs que captiva l’esposa, el nuvi que amanyaga la núvia i es fa i promou presència, comunicació, trobar-s’hi bé, acarona i fa feliç.  Faig un salt del Càntic dels càntics a sant Joan de la Creu: “En una noche oscura con ansias en amores inflamada... O bé: “¿A dónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?

                                   No em cansaré de dir i repetir que hem de posar Paraula en la nostra vida quotidiana. Tenim “Paraula i Vida”. Fem-ne un hàbit de la lectura de l’evangeli i dels petits comentaris. Tanquem els ulls. “Veiem” què ens diu la Paraula. Rumiem-la uns moments. Gravem a la memòria una petita frase i fem que es torni pregària al llarg del dia com si fos una jaculatòria. Deixem-nos amarar de Déu i del que ens digui i anem-la seguint dia a dia.  Manca encara una paraula sobre el Mestre interior: “Amb el creixement de la vida en l’Esperit creix també, en el lector, la comprensió de les realitats de les que parla el text bíblic. La intensitat d’una autèntica experiència eclesial acreix sens dubte la intel·ligència de la fe vertadera respecte a la Paraula de Déu; recíprocament, s’ha de dir que llegir en la fe les Escriptures augmenta la mateixa vida eclesial. D’aquí es percep de manera nova la coneguda frase de san Gregori Magne: “Les paraules divines creixen amb qui les llegeix”.

                                   M’agradaria que aquesta fos una característica de la nostra parròquia real i virtual: tots “tocats” per la Paraula. “-És Paraula de Déu! -Us lloem, Senyor!” No me’n cansaré i ho aniré dient –respectuosament- oportunament i importunament. Deixeu-me en la meva dèria, però feu-me cas, sisplau!

                        Diumenge III de durant l’any, 27 de gener del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 20/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUÈ  NO  POT  UNA  MARE?

                                   No és estrany que la litúrgia encara tingui l’episodi de les bodes de Canà com una més de les “manifestacions” o epifanies fetes –per dir-ho així- fora del temps de la infància de Jesús, però amb un fort lligam amb el cicle nadalenc, tot ell ple de les manifestacions diverses que hi tenen lloc. Llegeixo en l’antífona del Magníficat del dia d’Epifania: “Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Ja n’és de bonic ajuntar en el goig de Nadal el que és un signe de com Déu està present i actiu en les celebracions de l’amor humà…

                                   És llaminer tot el simbolisme que té, com a telò de fons, la celebració d’unes noces vilatanes que, segons els costums de l’època, s’allargaven fins a una setmana i tot. El nucli de tot és més aviat que la situación esdevé  un xic compromesa –els ve a mancar el vi!- i això pot fer perillar la festa que es concentra en els entaulaments propis d’aquestes noces de poble.  Maria, dona que està en tot i per a tot, s’adona de la contingència que potser passa desapercebuda a la majoria, contingència que en aquest cas i moment no és menor, car entrebancs com que vingui a mancar el vi en una festa que gira sempre entorn de la taula pot aigualir el gust de la bona festa. A fe que no és petita cosa, i Maria és intuïtiva i de seguida en fa una valoració precisa. “Noia de poble, Maria”

                                   Maria fa un a part amb el seu fill: “No tenen vi!”. No és una constatació, sinó una velada petició. Jesús llegeix els llavis  i el cor de Maria i hi veu com una urgència a resoldre. Maria hi va ser invitada a noces en primer lloc, gairebé independentment de la invitació que es fa també a Jesús amb els seus novells deixebles.  Vol dir que devia tenir una relació estreta amb la família dels esposos. Vol dir –probablement- que podria sentir-se afectada en primera persona per qualsevol daltavall que pogués ocòrrer. La resposta immediata de Jesús és de no sentir-s’hi implicat directament, però intueix com una invitació a no desentendre-se’n. Aquestes paraules en resposta no tenen un to de “deixa-ho còrrer”, L’afirmació que hi fa seguidament ja ens porta més enllà de la mateixa narració: “Dona, encara no ha arribat la meva “hora”, Aquest “encara” dóna entenent que ja arribarà el seu moment. “Hora” per a Joan té una lectura integral: fa referència a la missió i a l’acompliment definitiu que té encomanats pel Pare. Tota la vida de Jesús vindrà marcada per aquesta “hora”, que no és temporal, sinó de manifestació mesiánica i de Fill de Déu. Joan (13, 1) posa en boca de Jesús: “La seva hora, la de passar d’aquest món al Pare”. Ja s’endevina la densa significació que inclou. Són successives accions en les que es va omplint de contingut l’”hora” que anirà descapdellant-se fins a l’última, la definitiva,  la de la seva glorificació, morint en creu…

                                   Joan, en llavis de Jesús posarà per tres vegades l’expressió “dona”, amb una connotació molt profunda cada vegada: amb la seva Mare, amb la Samaritana i amb Maria Magadalena. Suposa en les tres oportunitats la consideració d’esposa que té el cor obert del seu espòs. La vinculació afectiva farà que “els temps” s’avancin. Maria sap que el seu Fill ja ha pres en el seu cor la determinació anticipatòria. Què és el què no pot una mare!

                                   Però tornem a la conversa entre Maria i Jesús a Canà. Justament estem al capítol segon de l’evangeli. Jesús no ha tingut gairebé temps redaccional d’aplegar els primers deixebles, obrint-los –això sí- a expectatives de “coses més grans”: “Veure el cel badat completament i amb un estol d’angels pujant i baixant a l’entorn d’aquest “Home-Déu”. Presència viva de Déu enmig dels “seus”. Preanunci…

                                   Maria exercint suaument els oficis de Mare, diu confiadament, malgrat les aparences dilatòries: “Feu el que Ell us digui”. Poseu-vos a la seva plena disposició…

                                   Ja el que segueix té el valor d’acompliment del primer Miracle. Miracle de tall domèstic, això precisament el fa més gran. Sembla que encara estem a les primeres manifestacions nadalenques. Té tot un bon regust d’intervenció menuda, amb el mateix encant de quan Déu es manifesta als pastors. No hi ha cap espectacularitat, tot dins d’una casa de novells esposos i amb actuacions de terceres persones. Els beneficiaris no fan més comentari que el del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins…però tu has guardat fins ara el vi millor. Sense més glòria i al·leluia.

                                   És Joan qui dirà al final de l’evangeli amb un to estrictament narratiu: “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creare en Ell”. En els signes de Joan són indispensables sempre dues mirades: la dels fets narrats i la nota gairebé a peu de pàgina: l’efecte que suscita en els seus deixebles que passen de ser espectadors a ser protagonistes.

                                   L’evangeli de Joan és més una selecció de fets prodigiosos que una narració seqüenciada. La finalitat d’aquests fets ja es veu aquí, prototipus dels que aniran succeint-se : que als seus deixebles, que sempre d’alguna manera l’acompanyen, se’ls obren els cors a creure. En efecte, dirà Joan a l’epíleg: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos  que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i creient, tingueu vida en el seu nom. La finalitat primera concernia als seus deixebles, la darrera; la d’ara, ens afecta a nosaltres, que en llegir-ho ens fem coprotagonistes. El desvetllament de la fe, sempre en primer lloc…

                                   No sabem res dels esposos. Ni sabem més reacció que la sòbria del cap de servei. En Joan l’episodi té connotacions bíbliques. Les piques eren per a les purificacions tan en lìnia amb l’AT. El vi no pot fer més que referència a l’eucaristia, les noves noces, que és la màxima expressió de l’amor ja insinuat en les primeres lectures: Jesús tractarà el poble de Déu com a esposa seva. “Jo me l’estimo”. “Tindrà-marit”, “Déu estarà content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia”. “Veuran la teva –meva- glòria. T’imposaran un nom nou, designat pels llavis del Senyor”. El mateix salm responsorial ja s’avança abans de la manifestació de la glòria a Canà i és invitació a contar-cantar a tots els pobles els prodigis del Senyor. No diguem ja en plena efervescència de l’Esperit que descriu Pau –de visu, amb comprobació directa- tots  amplíssims i diverso dons de l’únic Esperit, que els distribueix a beneplácit.

                                   Una remarca només –i és deguda- que no ens pot estranyar després de les ponderacions nadalenques de Maria. Ella juga aquí com en tot el cicle de Nadal –ho diu amorosament, filialment el Vat. II- un paper de Primera Dama en l’entramat de la narració de l’evangeli d’avui i ens esperona a mostrar una plena i incondicional confiança en Jesús. El mateix títol del vuitè capítol de la Constitució sobre l’Església ja ho diu a les clares pel goig nostre. No em vull estar de dir-ho per respondre als missatges nadalencs sobre i envers Maria: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví Redemptor, la seva associada, generosa i asenyalada com ningú. I la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donat-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador, en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línia de la gràcia. Maria per gràcia de Déu exaltada després del Fill per damunt de tots els àngels i homes, com escau a la santíssima mare de Déu, que intervingé en els misteris de Crist, és venerada amb tota raó per l’Església amb un culte especial. I, de fet, des de temps molt antics la santa Verge és honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’ampara de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els perills i necessitats”. Fa al·lusió a la pregària tan antiga que jo em permeto posar-la tota sencera, per la devoció que ens hi encomanà sant Calassanç i per l’antiguitat d’ella mateixa. Es calcula que és dels segles II –III. Pau VI la va cualificar de “venerable per la seva antiguitat i admirable pel seu contingut: “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge gloriosa i beneïda”. Així sia

                        Diumenge II de durant l’any, 20 de gener del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 13/01/2013 del P. Josep Mª Balcells

DÉU  EN  CRIST  SE’NS  VA  MANIFESTANT

                                   Avui, completem amb la teofania del Baptisme de Jesús al Jordà de mans de Joan el cicle litúrgic de Nadal, encetat i preparat en les sucoses quatre domíniques d’Advent. Tot aquest cicle litúrgic ha estat d’una riquesa de Paraula de Déu, amb un seguit de “manifestacions” que fan corona a aquesta antífona que l’hem repetida bo i trobant-hi tots els gustos espirituals: “Se’ns ha manifestat el Crist: veniu , adorem-lo”, que tradueix aquell mantra repetitiu del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

                                   Cada manifestació comporta el seu propi missatge.

                                   Cabdal en l’Anunciació. Déu prendrà naturalesa i condició humana en el si de Maria. Meravella! Com pot ser..? És! El mateix arcàngel que preludiava la vinguda de Joan, donant el do de la maternitat a la que fins aleshores “era tinguda per estèril”. Déu s’encarna en Maria i amb ella en tota la nissaga humana en certa manera, com diu el Vaticà II: “Com que en Ell la natura humana ha estat assumida,no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim.  Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Corroborat per aquestes expressions: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. En Ell troben la seva font i hi atenyen la seva coronació la condició humana. Ell és la imatge del Déu invisible(Col1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat.” Déu s’encarna i aquesta és la manifestació suprema que corona totes les altres, superant les expectatives del poble de la Promesa, i que posa fil humà, visible, a tota la història de la humanitat sencera. Hi ha un passat d’esperances que desemboca en un present on només la fe és la clau d’interpretació, car ella veu més enllà del que ofereixen els ulls terrenals. Aquesta presència es projectarà de mil i una formes tot el futur dels futurs. En Ell s’abracen cel i terra, el finit amb l’infinit, el visible amb l’invisible. La història, en Jesús, recomença no només per datar esdeveniments (anys abans/després de la seva naixença) sinó per “recapitular-ho tot en el Crist”.  En Ell tot reprèn principi; amb Ell farem camí nou; en Ell tot pren nou sentit  i sentit final i de plenitud. És tan gran aquest esdeveniment que mai arribarem  a entendre què vol dir, quina significació amaga/desvela; com anirà afectant el propi viure. Ell serà el Salvador d’aquells que admeten que tenen tants i tants àmbits existencials a salvar i a curar, com també d’aquells que ignoren els seus mals i les pròpies incapacitats. Salvar significa obrir-se progressivament  -perquè som humans i aprenen a viure a poc a poc, moltes vegades després de topades, fracassos, etc- obrir-se, dèiem, a una vida insospitada que va més enllà de tot esquema. Novetat absoluta!

                                   I seguim cronològicament en les teofanies que el mostren vivent i actuant: En el naixement on hi ha dos testimonis d’excepció:la seva mare, Maria, que veu miraculada la seva experiència de Mare i Verge a la vegada. Sense intervenció de baró. Això fa somriure als savis d’aquest món i meravella als savis en l’experiència de Déu. Déu necessitava una mare perquè mai poguessin pensar que Crist no era veritablement un de nosaltres i que amb totes les de la llei era home vertader; home “singular”, és cert, però amb geografia i història datables, com qualsevol de nosaltres.

                                   Després es descabellen altres teofanies. La dels pastors que se senten  implicats amb aquest anunci personalitzat: “us ha nascut”. Déu, ho sabem prou, privilegia el tracte amb els petits, els no-tinguts per a res, marginats. Tots, tots fets de “nissaga divina”.

                                   Vindran després no se sap ben bé d’on i per què els reis-mags-savis guiats per una estrella, altra manifestació diferent, teofania a fi de comptes. S’esvalota Herodes en una minifestació “per terceres persones”, com passa sovint i ell i els poders fàctics que sempre tenen por de forces adverses, que imaginen que els volen sostreure poders i regalies... Pobres-pobres que no entenen res perquè porten orelleres i només es miren i remiren ells mateixos. S’han perdut la manifestació, ofegant-la!

                                   Ve a continuació com un dens silenci de trenta anys, més o menys i ens plantem al dia i hora del baptisme de Jesús al Jordà. El Pare presenta en públic el seu Fill, el seu estimat: “en tu (com a home) m’he complagut... alguns evangelistes afegeixen en altres teofanies: “Escolteu-lo”. Paraula aquesta de la major densitat humano-divina. No és fàcil escoltar i menys quan anirem de sorpresa en sorpresa, bo i prenent nota del què diu, viu i fa. En Ell la Paraula divino-humana hi ha dos secrets junts: El “Shemà Israel i el Jo sóc, Jo us dic”. Ens veiem invitats a recórrer els camins de la coneixença, del reconèixer-lo una i altra vegada, de sentir-lo per l’oïda i per les antenes de la Fe. Aquesta és la teofania o manifestació permanent. A través de la Paraula de Déu. Interpretació al cor des d’aquesta Paraula de la història petita, la nostra i la més gran que engloba llocs, temps i persones innumerables...

                                   Hi ha dues manifestacions encara per ressaltar: l’Eucaristia, centre permanent de la seva presència i acció i els moments de cada mort que floriran en sengles resurreccions i en vida més enllà de la vida. Manifestació i Presència de Déu que s’obrirà a un cara a cara, goig complet i acomplert més multidimensional de tot el que podem preveure, somiar i desitjar... “Sigui la mort una major naixença”. “M’ensenyaràs el camí de la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, elícies per sempre”.

                                   Déu s’ha fet tan proper que ens ha volgut per a Ell. En Crist Déu ho és tot en tots.

                                   Aquest és el misteri de Nadal ple de teofanies que he anat copsant a mesura que ell m’ha anat guiant com demanava Newman en la seva pregària: “Conduïu-me, dolça Llum, conduïu-me, vós, sempre més endavant”, i com jo m’he deixat portar en plena confiança. Nadal és l’encarnació permanent.

                                   Anem, obrim camins inèdits, la gràcia ens hi invita, ens acompanya i ens dóna nous sentits, per saber que Déu no és a prop, sinó que s’ha fet gairebé u per la comunió que ens és oferta. Tot petit pas en la fe serà una nova teofania, i de manifestació en manifestació anirem aprofundint qui és Déu i qui sóc jo, fill en el Fill, germà en el Germà. Tot el futur agafa un to de present etern.

                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 13 de gener de 2013  Barcelona