Homilia del diumenge 17/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  DEL  PAPA  FRANCESC:  “SORTIM, SORTIM…”

                                               Avui, la Festa de l’Ascensió ens porta a tancar el cercle de la missió que va realitzar Jesucrist, inclosa entre els termes de l’enviament del Pare per regenerar la humanitat i ara, avui, en la seva tornada al Pare. Encarnació i Ascensió.

                                               L’expressió el Pare m’ha enviat surt repetidament sobretot en els escrits de Joan. En compto uns quaranta! Es pot ben dir que tot l’evangeli de Joan es compendia en aquesta frase i n’és com una síntesi de la figura de Jesús i de la seva missió al llarg de tot l’evangeli. Així ho dóna a entendre als seus més íntims. Desborda, ja ho sabem, la idea renovellada de ser el Messies esperat. És el projecte global de la seva vida i de la seva predicació. És el Regne del Pare que estima tothom i que, una vegada acomplert en la seva vida i mort, deixa entendre que ara retorna al Pare que és qui l’ha enviat “no per condemnar el món sinó perquè se salvi per Ell”.

                                               L’Ascensió escenifica visualment tota la centralitat de la missió d’anunciar el Regne del Pare que és el del seu amor a totes les criatures, i que abans del Retorn al Pare deixa l’encàrrec en mans i en el cor dels seus apòstols (=enviats, plenipotenciaris, ambaixadors) i a tots els deixebles de tot temps, de forma que continuïn la seva tasca de fer conèixer el desig patern de Déu de formar una gran família de fills de Déu. La missió fonamental de l’Església de tots els temps és l’actualització d’aquesta comunió de vida amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit Sant. “Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, Pare, i al que has enviat, Jesucrist”. I conclou: “Així com el Pare m’ha enviat, així també jo us envio”. Justament en l’any 1975, Pau VI començava la seva exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi, l’Evangelització del món contemporani, dient: “L’esforç orientat a l’anunci de l’Evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança però al mateix temps pertorbats amb freqüència pel temor i l’angúnia, és, sens dubte, un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a tota la humanitat”. Dirà una mica més endavant: “La tasca de l’evangelització de tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església ; una tasca i missió que els canvis amplis i profunds de la societat actual fan cada vegada més urgent. Evangelitzar constitueix, en efecte, la joia i vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més pregona. Ella existeix per a evangelitzar, és a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia...

                                               Estem en l’evangeli en el cor del capítol 17 de Joan i faríem bé i santament de llegir-lo i de sentir-lo vivament com el varen sentir els apòstols al Darrer Sopar. És –ho repeteixo- el Testament on Jesús és manifesta amb intimitat total i amb més pregonesa, poc abans de la passió, com a ratificació de tota la seva vida i missió. En aquest capítol es barrejaran els eixos vivencials de Jesús, com ho hem vist aquests darrers diumenges pasquals. Ell ens és el Camí per a accedir a la plenitud de la fe, “oberts els ulls” en la nostra nova manera de veure i de viure. Aquest camí de seguiment viu i vital ens serà una com una “transfusió” de la nova Vida en nosaltres. Així diu: “Aquesta és la vida eterna que et coneguin (experiencialment) a tu, Pare i al que has enviat”. Tot plegat ve a convergir en la veritat de les veritats, és a dir: l’amor donat pel Pare per a l’amor lliurat als altres.

                                               Tot conflueix en les invitacions insistents del Papa Francesc en “la Joia de l’evangeli”, el nucli de la qual és la transformació missionera de l’Església, crida, redescobriment de la vocació d’una Església “en sortida”, dinamisme que ell, Francesc, vol provocar en els creients. Diu: “L’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i  Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat”. “En aquests versets es presenta el moment en què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui en cada racó de la terra. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera... Tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força i el consol de l’amistat  amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Després d’enumerar els desafiaments actuals exclama: “No ens deixem robar l’Evangeli; no ens deixem perdre l’esperança; no ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern, sense perdre la joia, l’audàcia i la donació esperançada, ho rubrica amb un “No ens deixem robar la força missionera!”. Tots som deixebles missioners: “la presència  de l’Esperit atorga  als cristians una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet de copsar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a expressar-les amb precisió”. “Per suposat que tots som cridats a créixer com evangelitzadors. Procurem al mateix temps una millor formació, un aprofundiment del nostre amor i un testimoniatge més clar de l’Evangeli. En aquest sentit, tots hem de deixar que els altres ens evangelitzin constantment. Tots som cridats a oferir als altres el testimoniatge explícit de l’amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i dóna un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t’ajuda a viure i que et dóna una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La nostra imperfecció no ha de ser una excusa ; al contrari, la missió és un estímul constant  per a no quedar-nos en la mediocritat i per a continuar creixent.  L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en “l’art de l’acompanyament”, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre. Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana”.

                                               He anat seleccionant diversos paràgrafs de “La Joia de l’Evangeli”. Tota l’exhortació és plena de suggestions per fer ben nostres les invitacions a viure “en estat” d’evangelització. Ho diré amb el vostre perdó per endavant: No deixem passar aquest cicle pasqual sense prendre la determinació de llegir aquestes fraternes paraules de gràcia del papa Francesc, bé personalment, bé i millor en grup, perquè fer-ho amb altres germans ja inclou de per sí, LA JOIA DE L’EVANGELI.

                                               A les acaballes del seu escrit, Francesc ens diu: “Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això sóc en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com a marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir, alliberar. Cada persona és digna del nostre lliurament, perquè és obra de Déu, creatura seva. Ell la va crear a imatge seva, i reflecteix quelcom de la seva glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la creu per aquesta persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i el nostre lliurament. Per això si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!” Ressò d’un poema de Casaldàliga...

                        Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 17 de maig del 2015  Sabadell

Homilia del diumenge 10/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: HIMNE  A  L’AMOR  MÉS  GRAN

                                               DÉU ÉS AMOR, com si fos la més cabal definició seva. No pot ser d’altra manera: si no és AMOR, no és Déu. Jesucrist Ressuscitat és l’AMOR. Aquest cop, oh gran sorpresa, és un Déu-Home que ens ho diu amb un to humà, proper, des de les seves entranyes i ressonant en les nostres. I hi afegeix com a aspiració compartida aquest verb “romandre”. Com veieu lligat a l’alegoria del cep i les sarments.

                                               L’amor es viu com un lligam més que afectiu; compromet tots els nostres éssers: el de Crist Ressuscitat, acabada la missió rebuda del Pare, coronada d’una manera aparentment estrident (què en sabem nosaltres d’aquestes exquisideses divino-humanes!) i el nostre –lligam vivencial- que per petit que sigui, té l’ambició de ser total, definitiu, però creixent pel fet de ser humà, perfectible. Anem seguint un procés guiat i exemplificat en el llibre: “El fenomen humà” per Teilhard des de les mateixes entranyes de la matèria (energia) en ascensió helicoïdal fins a les alteses (de les que, ai, no en som gaire conscients) de l’en-amorament o dit també: procés d’amorització que només pot desembocar en ser uns amb el que és U, per definició. Això és justament el des-velament del projecte de Déu, amagat i descobert oportunament en Crist i participat en tota la humanitat i en cadascun de nosaltres, singularment. Gràcies en siguin donades eternament, que diuen els salms o bé, també d’aquest:“Enaltiu el Senyor: que n’és de bo, perdura eternament el seu AMOR”. luia”.

                                               A Joan l’hauríem de llegir, meditar, contemplar de genoll, i amb l’assistència plena, que no ens mancarà mai, de l’Esperit d’Amor, viu i vivificador.  L’AMOR és l’última Veritat de totes les veritats.  Quin desfici té l’Esperit Sant de voler  atansar-nos a successives aproximacions al Déu AMOR, a l’AMOR entranyat i entranyable... Tot crema, dolça flama, dolç cauteri! És la feina encomanada per Jesús a l’Esperit, hores abans de morir. En el seu Testament espiritual se’n fa declaració, revelació. Hauríem de rebre-la amb una gratitud fora de mida; ai, las, quan sabem que no és així! L’Amor del Pare davallant al Fill i Ell vessant-lo en nosaltres!

                                               Avui, en aquest diumenge es clou el tríptic que en aquests tres últims diumenges anem perseguint com una utopia sempre oberta, com un reclam de creixença espiritual. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Veniu, assaborim, becada a becada, les delicadeses d’un AMOR que és la vida de i en Déu; que és més camí que meta, que és la veritat essencial i fonament(al) del què som (fills de Déu!) i del que serem (vertigen!)  Ens n’ha donat, Joan, certesa plena: Fills en plenitud donada. L’AMOR sempre –si és autèntic- és “donat”. Paraula aquesta aclaridora: ve de Do, és gràcia, és present –regal- que sols es pressent -i no és un joc de paraules-: no anem més enllà, pressentiment, intuïcions... Aquí hi descansarà el nostre ésser. Ja ho deia s. Agustí: “només en vós descansarem. Una etimologia més –i perdoneu-: des-cansar. Treure tot cansament, desig, anhel, fita sospirada de plenitud, només intuïtiva... Endins, és el camí de la vida. Què bé que ens sona, i què gran i desmesurat que ho trobem! Desproporció, asimetria entre cel i terra..!  

                                              

                                               “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu. Ell ha estat el primer d’estimar-nos; tant (incomprensible, però com hi descansem!) que ha enviat el seu Fill (Pasqua plena) com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. Ara entenc una mica més això de víctima propiciatòria (lliurat voluntàriament diem en començar la consagració). No és més que arribar al final, a l’acompliment d’una missió d’amor, d’un projecte: el de l’AMOR més GRAN, que segons el mateix Crist és donar la VIDA per als seus Amics (no servents), en dir-ho emocionadament als darrers moments i com a Testament Espiritual. I som, comprèn, tots els homes, sense marginació de cap mena, inclusivament que es diu ara: els traspassats, els vivents i els venidors. Estem segellats amb el segell d’un amor indicible, indefectible, que sobrevola totes les mancances de correspondència i d’agraïments oblidats, perquè ens entossudim a ser ¡nosaltres!, quan només podem ser per donació. ¿Què recordem allò de que “sense mi no podeu res?” L’amor de Déu és braços i cor oberts, augurant abraçada i petons. Immerescuts i per això més valuosos, entendridors. Em considero un insipient deixeble de la gran lliçó: estimar. No trabuquem les coses essencials. Amor és donació, només ho saben els vertaders “aimadors”. Passeu per alt, Senyor, les meves ignoràncies, les meves nicieses d’adolescent Narcís, encallat en el seu “ego”,creient-se que tot el món és seu en les camuflades “possessions”. Vaig llegir un article d’en Aragay titulat “No tinc emoticones per explicar el que sento. (De l’ARA del dia de sant Jordi, en el suplement “Llegir i Estimar”, simulant que escriu una adolescent, Giorgina, trabucant hormones amb actituds fonamentals en l’Amor vertader. (No us el perdeu; quina ironia més fina!)   No confonguem els enamoraments amb el “treballós i treballat” amor “en esperit i veritat”. Em fa vergonya constatar-ho en negatiu. “Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

                                               Avui deixem que el nostre amor tan petit i esquifit s’ompli del do del vostre Amor i que fem units, mà a la mà, tot fent el camí de la vida. L’amor és obert, és mà distesa que, estrenyent-ne una altra, acarona. Ho veiem en aquestes parelles, mà a la mà, que no tenen edat, que van endavant amb una lluïssor en la mirada. És l’espectacle que irradia, de senzill que és... Feu-nos créixer i “mantenir-nos” en el vostre amor desbordant: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’A MOR que us tinc”. Més encara: “Jo no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Ell i el seu Pare no es parlen en paraules, sinó divinament, comunionalment). Embadalits, nosaltres, fem-hi parada llarga... que s’oxigeni i es perfumi tot el nostre ser i obrar. Ai, què petits que som; arrosseguem la síndrome de Peter Pan d’un amor d’infants, possessiu a tot ser-ho... o bé, ¡què adolescents! que arribem a ser. Copio d’un diari, parlant d’uns eterns adolescents (etimologia: “en creixença); en el món d’avui, potser més que mai, desbordant, els precoços adolescents, l’espai vital que els pertocaria, segons els manuals: començant encara púbers i allargant l’adolescència en àmbits de joventut, àdhuc de maduresa immadura, (¡com hi ha món!). Copio, doncs: “L’adolescència és aquest període de desconcert inevitable en el què l’ésser humà es debat entre la independència i el ramat, aquest instant a voltes besllumat com una eternitat en el què tot es confon, ideals i pràctica, missatge i actitud, orgull i tancament, autenticitat i procacitat”.(Parla d’aquelles noies de la pel·lícula Girlhood). No té més importància la cosa...

                                               Deixeu-me acabar com ho fa Joan a l’evangeli: “SÓC JO qui us he escollit per confiar-vos la (meva) missió”. Demaneu al Pare poder ser consistents i no tan trencadissos en la Missió. Com fer-ho? Jesucrist ens diu: “Us mano, (us demano) que us estimeu els uns als altres, TAL com Jo us he estimat” I això ho rubrica com si fos amb una benedicció pasqual: “Us he dit això, perquè tingueu l’alegria que Jo tinc, una alegria ben plena”.

                                               Perquè som tan poc avantatjats, tan fràgils en l’amor a Déu i als germans? Aquests, nosaltres inclosos, només podem créixer, només podem recolzar-nos com a únic fonament sobre el Jo (vertaderament com una au encara sense plomes i sortint del niu desorientada), no sobre l’Ego. Hi ha avui una clara pandèmia d’egos de tota mena i pelatges. Mirem-nos al mirall de les nostres inconsistències i a veure si en els miralls entelats ens veurem amb les nostres màscares o disfresses, diverses segons els estats d’ànim dels nostres egos mutables o mutants. Us recomano la pel·lícula “El cambio” i els comentaris d’en Wayne W. Dyer. Els trobareu editats en DeBolsillo que porta per subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”.

                                               ¿Perquè són tan fràgils i trencadissos i de vegades tan poc aterrats els nostres amors, repeteixo? Un amor que no creix i no es fa sostingut, a la llarga decau i no deixa créixer i fruitar el do més important que ens bescanviem –l’amor mutu- i que dóna l’esperança i el goig de “mantenir” –¡paraula d’evangeli!- el cos a cos i l’ànima a ànima com el terreny més viu del nostre viure de cada dia. Jesús hi diu un secret que no podem oblidar: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els “meus” manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els manaments del “meu” Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tornem-ho a llegir, sisplau. Tot plegat fa rodar el cap i el cor. En dir alegria, la de Jesús, hi veiem tota la fulguració de la felicitat que perseguim tantes vegades sense cap nord.

                                               Si m’ho permeteu, voldria posar a la vostra consideració el fet de llegir-vos atentament no sols com a teoria, sinó amb les pràctiques consegüents

un manual de bones pràctiques d’un amor que es fa primavera en el seu exercici concret. Es tracta del llibre: “El amor: la gran oportunidad”. Subtítol: “Tú puedes conseguir un amor duradero”. Temas de hoy. De ediciones Planeta.  L’autor: Rojas Marco. És persona reconeguda en temes de creixement humà i ho enfoca tot sobre la parella. Falta ens fa. Benvingut!  Avui les relacions de la parella són el punt neuràlgic del conviure...

                                               Hem dit que l’AMOR més GRAN era l’apoteosi pasqual, de la qual Pau ja ens en va fer  l’HIMNE, que no és tan sols un cant, sinó una invitació a confrontar-nos-hi de forma sostinguda en el dia a dia, sense saltar-nos-en cap ni un. Fent de la seva “cantata” l’himne des del despuntar de l’alba fins al rogent de ponent. Possiblement fou la lectura de les vostres noces, dic. Pengeu-lo a la nevera o bé en un raconet del vostre mirall. Un repàs repetit pot anar bé per adquirir-ne l’habitud ferma i decidida. Pas solemne a sant Pau; que cada recitació en veu alta tingui ressons de les experiències domèstiques. Convé no fer-nos trampa, bé saltant-nos una “variació” musical o bé enfurrunyats de bon matí, de mala lluna, quan ens permetem de fer-li el salt, per un dia, “un dia és un dia”. Malament. Així no aconseguirem res en la solubilitat de no construir-ne sense interrumpció música i lletra i ressons, ecos en les “muntanyes” (llegeixi’s: les dificultats nostres de cada dia). La vida –diu la Bíblia- és milícia, esforç tenaç, posar-hi el cor. Prou de consideracions sense suc ni bruc. Dono pas a Pau: “I ara us vull mostrar un camí incomparablement més gran.

El qui estima és pacient,

                      és bondadós.

El qui estima no té enveja,

                      no és presumit ni orgullós,

                      no és groller ni egoista,

                      no s’irrita ni es  venja;

                      no s’alegra de la mentida,

                      sinó que troba el goig en la veritat;

                      tot ho excusa,

                      tot ho creu;

                      tot ho espera,

                      tot ho suporta.

La caritat no passarà mai”.

            ¡En el Senyor s’inspirarà el meu himne el dia del Gran Aplec!

          Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA :  “HIMNE  A  LA  VIDA!”

                                               Seduïts per l’evangeli de Joan. Ens ha acompanyat, Joan,  aquests diumenges pasquals. Si no ho ha fet fins ara, encara hi som a temps. Joan, a mesura que anava endavant el cicle pasqual, abans de posar-hi el punt final amb la reactualització litúrgica de l’Ascensió i concloure amb la Pentecosta, que ens ha de durar dies i dies, present -a moment i a moment- amb la “beguda de l’Esperit Sant”, ens va endinsant en el misteri de Crist, que consegüentment és el, també misteri, de la seva (nostra) Església, i, per tant en el misteri de cadascú de nosaltres. Atenció, que si no tenim per endavant aquesta Trobada, Manifestació, Revelació de Jesucrist, des que “ens ha obert els ulls de la FE”,  tot el que ens espera, serà debades. Tot té un preu, i els misteris van més enllà, “no tenen preu, són incommensurables”. Poso per enèsima vegada les inspirades paraules de Benet XVI: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell (I Jn 4,16)  Aquestes paraules de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també consegüent de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                                               “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. Atenció: “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la Trobada amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva!”

                                               “Això hauria d’haver succeït els primers dies de Pasqua, quan Jesús es manifestava als seus apòstols i deixebles perquè fessin el seu acte de FE, més enllà de les contingències de la vida de cadascú. El punt final és l’acte de FE de Tomàs: prostrat als peus de Jesús i dient: “Senyor meu i Déu meu”. Fem l’acte de Fe Personal ara, si no l’hem fet ja abans. Si no, ens perdem els tres diumenges: els dies 29 d’abril i el 3 i 12 de maig, perquè Joan ens il·lustrarà aquests diumenges allò que solemnement diu als apòstols: “Jo Sóc el Camí, la Veritat i la Vida”. Ho farà, com acostumava, amb símbols o paràboles que aniran aprofundint la vivència nova amb i en  Jesús Ressuscitat. Ens il·lustrarà qui, què i com som transformats i configurats amb i EN Ell. Deixem-nos remodelar per Jesucrist, el gran Poeta de la Vida. Crear és la poesia essencial. Deixeu-vos re-crear i re-creem donat la vida-Vida! Tot és nou, nou de trinca!

                                               Jo, amb permís del mateix Jesús, em permeto dir per imperatius litúrgics que ja havent començat el diumenge passat amb la figura del Bon Pastor sabem que Ell és el nostre Camí: Amb l’afegitó del Salm: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res. Seguiu i veureu com Ell ens acompanya arreu on anem. Més que ramat som Comunitat, som Cos, som el seu Seguici. Ara, després de Pasqua, ja no tenim por. Ell ens guarda, ens alimenta, ens coneix i reconeix, cadascú té el seu nom propi posat i reconegut per Ell... Conèixer-nos per la veu, un miracle quotidià. Quin goig quan ens diuen, per telèfon: Què em coneixes?  No faltava més! Sí et conec: dir això va més enllà: Et conec i et reconec. Oh meravella de familiaritat, d’amistat, Vida!

                                               Donem un pas més en profunditat: Avui se’ns mostrarà a bastament jesús ressuscitat com a Vida. No hi ha cap figura més encertada que la de la vinya, imatge tan usada en tot el Vell i el Nou Testament. La vinya és objecte de l’amor delicat de “Nostramo” Hi té posats els ulls i el cor. No podia ser menys, perquè la paraula vinya, amb l’encert d’aquest capítol 15 arriba a la més estreta connexió, unió  i comunió entre el cep i les sarments. Amb aquest inimaginable “sense Mi no podeu res”. Quina manera més entranyable de dir: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res”.

                                               Hem passat de la preposició amb del diumenge passat a l’en d’aquest diumenge. Hi ha hagut un canvi substancial. De proximitat hem passat a intimitat. De confiar-nos a Ell ara ens hi sentim configurats, empeltats; l’amor que ens té ens fa u amb Ell. Comunió, ¿es pot dir d’una altra manera? No ho podem entendre, ¡mal aniria que ho entenguéssim! La vida se’ns torna Vida, de servents ara esdevenim Amics, tot per do, per gràcia. ¡Quin flux de saba divina ens fa fetus, nadons, fills i hereus. Si ens ho haguéssim cregut, perquè ens ho haguessin dit a partir d’experiències viscudes, ara seríem Vida en Ell. Mireu-ho per on vulgueu, diu Agustí, i sereu envaïts de Gràcia per tots costats. “Ai, estar en gràcia, ¡què en sona de diferent de com ens ho deien! Renoveu-vos en l’Esperit. Deixeu-vos prendre per Jesús Ressuscitat! Estem en l’àmbit de Déu. Que la seva saba divina ens sadolli, ens alimenti, ens tonifiqui, ens unifiqui, ens mogui i ens remogui... ¡Ai, què tard que ho hem sentit, experimentat, no de veu de gent estranya que probablement no ho experimentava, sinó de llavis del mateix Crist i del seu Esperit, des de dins... Ser cristià és una altra cosa. Tot, tot, amarat de Vida. L’expressió que surt més al NT, sobretot a Joan en l’evangeli i en la seva primera carta. També en Pau... Els salms tenen com a teló de fons: la VIDA.

                                               Deixarem per al diumenge proper en que serem il·lustrats, introduïts per la paraula de Déu mateix: “Jo sóc” l’última veritat de la vida: l’amor que Déu ens té, en present etern, ens urgeix a l’amor als altres, a tots, tal com Jesús ens ha estimat i ens estima: no hi ha major sentit que donar la Vida per a tothom. Descansem-hi! Ja hi tornarem diumenge vinent. Ara cal que ens embriaguem de VIDA. Som-hi

                                               Aquest és el frontispici de l’evangeli: “A mi m’ha enviat el Pare que viu i Jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen a Mi, viuran gràcies a Mi”. Qui mai s’ha atrevit a dir això? ¡O la gran mentida o la més gran veritat dels segles! El capítol sisè de Joan: Jesús és el PA de VIDA. “Qui ve a MI no passarà fam i qui creu EN mi no tindrà mai set. Jo Sóc la Resurrecció i la Vida. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món”. Unes cinquanta vegades surt l’expressió VIDA en l’evangeli de Joan i unes tretze a la seva Carta Primera. Afegim-hi les de Pau i tot esdevé vida, una vida que allarga els seus braços amunt... i es torna Vida amb v alta que dèiem d’infants. Ja estem de sobte en un altre Món. El món de la gràcia, de la vinya, del Cep i les sarments. Mirem la natura que ens envolta i veurem admirativament com rebrolla, com apunta, com llueix, cada bri, cada brot, cada poncella són dos miracles: la natura i el símbol de la “sobrenatura”: ¡Quina prodigalitat, quin bé de Déu!; així som cadascú de nosaltres a ulls de Déu. Les vinyes apunten vida nova. ¡Quin encant, badem, estem fets per a badar. El nen es para i veu tot un món en qualsevol cosa que li concentra la mirada. “Nen, no badis! ¡Ai, com matem l’admiració! Massa pressa, massa lliscar per camins de practicitat mal entesa. Badem, badem: això és el que ens des-resseca ens rejoveniex l’esperit.  ¡Nascuts per sentir la poesia, tota la bellesa se’ns malmet, si no parem compte! D’admirar retrocedim a mirar i no veure i no Viure. Tenim a Joan de la Creu: poeta en viure i en escriure: “El càntico espiritual. L’hauríem de saber de cor: “Mil gracias derramando  / pasó por estos sotos con presura / y yéndolos mirando, con sola su figura / vestidos los dejó de hermosura”. “Descubre tu presencia, / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” “¡Oh cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados, / formases de repente / los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados!”

                                               Per aquí trobareu un llibre que es titula “La pedagogia del asombro”. Què poca cosa és “l’(a)na(r) fent”. La vida hem de fer que canti. És qüestió, més que res, d’actitud, malgrat els possibles i reals “malgrats”. Reculls allò que sembres. “Sempre positius”. I quan “apreta, apretarà” menys, menys, si saps ser senyor de tu mateix. I quan vingui l’hora de temença (de la prova, de la por), tinguis trempera i troba motivacions per defensar la integritat de la teva vida, millor: Vida. Pensa que al cep hi ha altres sarments, tot ajuda. Deixa’t oxigenar. Una bona funció clorofílica. Els pulmons, bé..., la respiració és molt important: Pausadament: inspirar fins a les entranyes, treure tot el suc millor de l’aire, que és vida, si no és contaminat i expirar la resta, tòxica. I després, vinga: sístole i diàstole. Respirar bé és vida, respirar des de la Fe que és Vida. Una mica de saviesa oriental ens vindria de mil meravelles. Així ho veu i ho viu en Panikkar en el seu llibre “Invitació a la saviesa”. “Deixeu-m’ho dir parafrasejant el poeta (rellegiu El càntic espiritual d’en Maragall!): “I quan vingui aquella hora de saviesa / en què es desvetllin els sentits humans, / feu que siguin molt més penetrants,/ que sense oblidar la immediatesa / ens duguin a descobrir la bellesa / en la Vida tot estant”. Respirem fondament. ¡Unes glopades de poesia, què bé que ens anirien! ¡Ai, les humanitats i les sobrehumanitats perdudes... Estem en temps de “piulades” i no hi ha millors piulades que les dels ocells enmig del silenci alat en ple bosc. Oh, delícia! Massa màquina desconcentradora de la vida-Vida real, ventilador de banalitats, a voltes... Domini del “virtual” enlloc del presencial: paraula més que bonica, to el gran món de les relacions en proïsmes. Mans i cor estan fets per acaronar, per besar, per sentir els batecs de les presències, ai Déu, com ens costa d’aprendre l’essencial.

                                               Déu és la Vida-Vida que, en crear, la posa com anhel en tots els éssers vivents. Tot és vida, seguint les intuïcions de Teilhard, i la vida-Vida fa una ascensió en espiral des de la matèria amunt, amunt: tercera dimensió (la consciència, allò que en diu la noosfera, l’amorització, la sobrevida) fins i tot quarta, en espera de la quinta i definitiva En ELL, (donada, des de “El fenomen humà” a allò que en diu ell mateix “El fenomen cristià”) fins al mateix Crist, punt Omega,  principi i fi de tota evolució, punt central d’arribada de tota la Creació i de la Re-Creació . “Aspirem a dons millors!”. Apuntem el més amunt que es pugui: “A dalt tot convergeix” (lema dels Teilhard). “¿La humanitat encara està “verosa” per a determinats èxtasis?  Pitjor per ella”, escriu el Dr. Crusafont el primer traductor de “El fenómeno humano”. ¿Sabeu quant fa d’aquesta aventura intel·lectual i cristiana? Només seixanta anys! Firma el pròleg a Sabadell, agost del 1955. Visca la Vida i la seva permanent evolució-Evolució! El cristià serà místic, serà espiritual de veres o no serà. Profecia viscuda en el dia a dia, n’est pas! Humanitzar la humanitat, a partir de la proximitat”. ¿Us sona? Casaldàliga.

                                               Havia previst alguns apunts sobre la Vida, a triar, per incentivar-vos, perquè cadascú fes el seu propi Himne a la vida-Vida. Per escrit, ep! Per poder-lo cantar cada dia i per anar-lo fent més dens de natura i de sobrenatura... Serà un altre dia. ¡Gracias a la vida por todo lo que me has dado”. “Confieso que he vivido” “Fills/filles de Déu, tingueu vida eterna, en quarta dimensió, moment a moment...

                                               Acomiadament: ¡Que la Vida, que és Déu, sigui EN tots vosaltres i EN tots aquells que estimeu o hauríeu d’estimar! Ho faig meu, abans de que us ho ofereixi a tots els amics, saludats i estimats. Bon proseguimento, que diuen els italians.

                                   Sabadell, 5 de maig, Diumenge Vè de Pasqua.

Homilia del diumenge 25/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

EL  BON  PASTOR  O  EL  COS  MÍSTIC  DE  CRIST

                                               No hem de perdre de vista que tots els textos d’aquests diumenges pasquals tenen unes finalitats comunes i formen una unitat que es sintetitza en el compartir el goig i la festa que fem els creients en Jesucrist, perquè sabem, per fe, que la seva resurrecció ens afecta d’una manera molt profunda fins al moll de la nostra manera de veure i viure. Podem ben dir que arrela en les actituds, més encara, en les aptituds que ens han obert al misteri de Crist Ressuscitat, que és al mateix temps el misteri de l’Església que es desclou, per la fe i l’amor, en cadascú de nosaltres. Per dir-ho d’alguna forma, és la Pasqua i Resurrecció Totals, per l’accés directe que ens manté Units i en Comunió amb Crist, Cap del Cos Místic. Cos (Comunió orgànica i membres en interdependència, sinèrgia, sentit d’unitat); Místic (espiritual, per fe i amor). “Recapitular totes les coses en Crist” (El Crist Total, en comunió també total)

                                               Seguim i seguirem llegint l’ evangeli de Joan que ens endinsarà en el Regne del Pare que va viure i missionar el Fill de Déu, Jesucrist, i que, per l’acció de l’Esperit Sant, fa que ens puguem dirigir al Pare de tots ¡amb un Abbà exultant! La paternitat de Déu ja feta palesa en la creació permanent, ara ens pren per vida i esperit i, si ja som fidels a la fe (do i gràcia renovades, com un nou Gènesi), comença i recomença a cada moment en creixement la deliciosa filiació divina. Una nova identitat, re-generació, s’obre pas entre claudicacions –les nostres-, però amb força renovada, que ens meravella i joiosament ens desconcerta i ens fa ser agraïts, a tot ser-ho, per la bondat i per l’amor -que ens depassa- d’un Pare que en paràboles de Jesús se’ns manifesta amb uns braços oberts i acollint fills i filles perduts i retrobats (la paràbola del fill pròdig, altrament dita de la misericòrdia), paradigma d’un acolliment infinit. Gràcies en siguin donades a Déu, ara i per sempre. Amén,  Al·leluia!

                                               Jesús avui se’ns mostra (i és com una revelació particular) sota la figura del Bon Pastor. Jesús parlava amb paràboles i al·legories, tot invitant-nos a veure més enllà de les mateixes expressions concretes, tan humanes, tan visualitzables, de forma que cada figura comporta una profunditat de misteri. Avui que ens hem apartat de la naturalesa, ens sembla àdhuc massa senzill i certament bucòlic, però n’hem de saber llegir la filigrana dels verbs relacionals  utilitzats, que són com finestres obertes per sondejar el Cor i l’Esperit del mateix Jesús.

                                               Un Jo sóc solemne dóna pas a les figures. Afilerem els verbs i perdem-nos-hi: donar vida, recobrar-la, connexió amorosa del Pare amb el Fill en el mutu coneixement. Reconèixer les “meves” ovelles. Distingir-les d’una en una. Conduir-les. Reconèixer-se’n mútuament  la veu. Unitat entre ramat i pastor, portar-ne a terme com una missió de vida i de responsabilitat. Cal llegir-ne per enter tot el capítol 10 de Joan. Aquí es pot percebre com a través de la senzilla narració es veu i es pot viure’n, com implicats en primera persona... També ens hi pot ajudar les concrecions del salm 23: “Jahvé (el Senyor) és el meu pastor,  no em manca res”. Jesús entra per la porta, no “saltant”; més: Ell és “la mateixa porta”. Elles, les ovelles, instintivament ho veuen, ho senten i s’hi lliuren sense reserves. Les aplega per formar el grup, el ramat, les crida pel seus noms, una a una. No són un “ramat” impersonal, els diu una paraula exclusiva, se senten úniques, les amanyaga. Surt al davant i les ovelles van en el seu seguici estret, compacte. Coneixen la veu, és un grup destriable, únic i divers al mateix temps. És veu no d’un “estrany”. Joan abans d’empalmar amb l’evangeli d’avui posa aquesta frase amb intenció. “Aquesta comparació els digué Jesús, però ells (els fariseus) no entengueren de què els parlava. Joan té una capacitat única de sorprendre’ns! O no el volien entendre? Ja ho hem comentat a bastament que cal ampliar el context per entendre el text. Aquí dóna un tomb la narració que esdevé el propi niu de la polèmica. Ell no entretén els oients amb paraules boniques, pastorals. Sempre hi ha una contrastació implícita i a voltes ben explícita. Cal llegir i meditar les paraules poc a poc. Diuen, de veritat; comprometen!

                                               Avui per als “urbanites”, que som la majoria, per arribar a entendre-ho en pregonesa hem de fer esment a la carta als Romans. El Ramat s’ha convertit en Poble de Déu; millor: en el nou Poble de Déu. Una de les afirmacions cabdals del document sobre l’Església del Vaticà II, aquesta, quan mostrant el misteri de l’Església, només encetar el document, afirma que en Crist s’ha constituït (atenció a la paraula utilitzada: Constitució fonamental, fondant) l’Església com a Poble de Déu: “Déu ha volgut santificar  i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un Poble que el reconegués de veritat i el servís santament”. “Heus aquí que ve el dia, diu el Senyor, en què pactaré una nova aliança amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà... Posaré la meva llei al seu si, l’escriuré als seus cors i Jo seré el seu Déu i ells seran el meu Poble... car tots em reconeixeran, des del més petit fins al més gran”. “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món, talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                               Tot això es desclourà en el Cos Místic de Jesús: “El Fill de Déu, assumida la natura humana, vencé la mort amb la seva mort i resurrecció, i així va redimir l’home i el va transformar en una nova criatura. Efectivament, comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com al seu Cos. En aquest Cos la vida del Crist es comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixen d’una manera profunda i ben real al Crist sofrent i glorificat: així el Baptisme ens configura al Crist: Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos... D’aquesta manera, tots esdevenim membres d’aquell Cos i cada un en particular som membres els uns dels altres”.

                                               És més que coneguda l’explicitació que en fa sant Pau. Diversitat de membres i de funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església. “El mateix Esperit bo i unificant el Cos per mitjà de si mateix i valent-se de la seva pròpia virtut i de l’íntima connexió dels membres, crea i urgeix l’amor entre els fidels. Per això, si un membre pateix cap molèstia, tots els altres membres pateixen amb ell; o si un membre és honorat, tots els membres se n’alegren igualment”. Segueix el text d’aquest apartat, en concret el número 7, i és d’una riquesa tan excepcional que n’hauríem de fer “programa de vida i d’acció” tots els creients; i resulta com un empedrat de cites de Pau, riquíssimes totes elles i font de la més alta espiritualitat cristiana; només cal recordar com Teresa de l’Infant Jesús s’hi emmirallava i buscava a veure quin era el seu paper i el lloc de la seva persona en el Cos Místic. Volia ser el cor, per la seva envejada funció d’impulsar l’amor –la saba de la gràcia- a tots els germans de fe i a tots els homes, tots de tots. ¡Ai, les gosadies dels que han entès la riquesa de ser Ovella personalitzada, de pertànyer al Poble de Déu, “misteri de la Fe”, i esdevenir un membre del Cos Místic de Crist! Continua, no ens ho perdem: “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que Crist quedi format en ells. Per això, som envolupats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell”. “I a fi que ens renovem contínuament en Ell, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.

                                               Només de conscienciar-nos de la grandesa del què som, un es queda meravellat de que ben poca cosa un és en ordre a la Fe. I de com per manca de fer una gran immersió bíblica i litúrgica restem en una indocta experiència de Déu, de Crist i de l’Esperit Sant. Parlo per mi; que cadascú parli per si mateix. ¿Com podem ignorar fins a tal punt el que som, als ulls de Crist? Ens valgui una vegada més la celebració de la Pasqua per deixondir-nos i de saber-nos fills i filles estimadíssims de Déu Pare. Me n’avergonyeixo. Per doble motiu: personalment i com a pastor. ¡Som comunitat, poble, Cos; som Comunió dels sants; som comunicació. Al·leluia!

                                               Diumenge IV de Pasqua, 26 d’abril del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

CONTAVEN COM L’HAVIEN RECONEGUT QUAN PARTIA EL PA

                                               Reconèixer Jesús, en el sentit més ple de l’expressió, és la gran feina que s’hauria de fer (tant de bo!) durant aquestes setmanes del cicle pasqual. Per reconèixer s’ha d’haver conegut anticipadament; són directament proporcionals. Tant hi ha d’un com hi pot haver de l’altre.

                                               Les nostres “coneixences” acostumen a ser bastant fluixetes, perifèriques. Moltes vegades ens passa com amb aquelles paraules que intuïm més pel context que no pas pel mateix text. ¡Ai, aquella mandra que tenim congènita o d’habitud de no agafar el diccionari i esclarir la paraula nova en la seva peculiar significació i amb els seus matisos pertinents! Això ens passa sovint als lectors... ¿Quina relació hi ha entre això i la Pasqua? Molt clar. Només cal veure les narracions de les aparicions de Jesús Ressuscitat: que si veuen un fantasma..., que si el mateix Jesús els ha de manifestar de moltes maneres que És Ell. “Palpeu-me, doneu-me menjar. Amb tot, Jesús com diu Lluc “els veu sorpresos; fins i tot diu l’evangelista –és estranya la frase- que “de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho”. Tot això argüeix que no el coneixien prou a Jesús per tal de poder-lo reconèixer. Aquí tenim la il·lustració del que diem, en l’episodi pasqual dels deixebles d’Emaús, amb el qual empalma el començament de l’evangeli d’avui. Narren la trobada de dos deixebles amb un Jesús que els surt a l’encontre i que no l’acaben de reconèixer. El primer que els surt del cor és que estan decebuts. Han passat uns pocs dies des que va morir i res ha succeït..., almenys així ho viuen ells. Fins i tot li fan el retret de com és possible que ell que ve de Jerusalem, no sàpiga que és el que hi ha succeït. Jesús, encara anònim per a ells, els anirà desgranant tot el que ja havien de saber, perquè Jesús els n’havia parlat sovint i solemnement. Mai havia deixat de parlar que després i a partir de la passió s’esdevindria la Resurrecció. Aleshores mentre els parlava, com confessaran després, notaven que els seus cors anaven “caldejant” el seu “coneixement” fins que finalment l’havien reconegut al partir el Pa.

                                               A Jesús només el podran reconèixer –no, només conèixer-quan se’ls “obrin els ulls” a partir de la Fe. ¡Així també ens succeeix a nosaltres!

                                               Aquesta és la nostra tasca pasqual, primordial. Si no el “veiem” ressuscitat, és a dir no solament figurativament, sinó en totes les explicacions que Jesús va utilitzar en el seu magisteri-conversa íntima amb els d’Emaús, repassant els llibres de Moisès, els Profetes i els Salms, és a dir, tota la tríade de les Paraules de Déu concentrades en l’Antic Testament, si no hi ha com una revelació, això per a mi és la fe, de res ens servirà conèìxer-lo aparentment. D’allí, de la Fe, en surt un Jesús, tot nou, redescobert, reconegut. És la definitiva visió, possible només per la fe, en espera de la culminació en la plenitud de visió contemplativa més enllà del temps i de la història...

                                               ¿Com podríem reconèixer el Jesús pasqual els que ens “vantem” de conèixer-lo a través de les narracions del evangelistes? De fet, ¿el coneixem de veres? L’expressió mateixa de “conèixer” en hebreu és riquíssima. Té unes connotacions de tracte, de contacte amistós, d’haver-lo escoltat de viu en viu, directament, no a través de mediacions. Conèixer vol dir en sentit profund “estimar-lo i sentir-se estimat per ell”. Haver fet jornades de comunió verbal, de comunicació no verbal, visual, mirada a mirada, fit a fit, amb contacte gairebé físic... És allò que diu Joan a la seva primera carta (m’admeteu que us inviti a llegir-la i a gaudir-la). En realitat diu allò que en podríem dir un ver enamorament: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”.

                                               Sant Pau, que no va conèixer Jesús de Natzaret en vida, ha passat d’una revolada a reconèixer-lo tan íntimament que dirà aquesta expressió d’encant: “Per a mi viure és Crist”. És paraula d’enamorat. Per a ell no hi ha més ciència i saviesa que haver-se fet u, tot ell, amb el seu Senyor i que s’ha sentit entranyablement destinat a ser-ne apòstol, tot i que no va formar part inicialment dels deixebles que foren cridats “a estar amb ell” i quan van haver-ne de substituir a Judes Iscariot, Pere dirà “cal que sigui amb nosaltres testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que Ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel”. Fou Maties. Que, doncs, l’hagués conegut i reconegut. De Pau se’ns diu que fou un “altre Crist” per comunió d’esperit i de missió. Les paraules més ardents sobre Jesús cal buscar-les i, venturosament trobar-les, en Pau. No ens faci por d’entrar en el cor de Pau a través de les seves cartes, sobretot la que dirigeix als Romans. Si la seguim pas a pas retrobarem trossos que hem sentit, desconnectades però, en les litúrgies de la Paraula. No n’hi ha prou. Obrim-nos a la Paraula viscuda directament. Allí coneixerem i joiosament podrem reconèixer qui és Crist per Pau i per tant per a cadascun de nosaltres. No és el mateix conèixer que reconèixer Crist de primera mà, des dels afectes més vius. Els escrits de Pau són l’epifania, la revelació del reconeixement vital de Jesús, el seu Senyor benamat. ¿Puc abusar de la vostra paciència?: ¡Què en seria de fruit madur pasqual que seguíssim la litúrgia, sobretot de la Paraula, en els llibrets com “La missa de cada dia”, com “Paraula i vida”. Que siguin aquests punt de retrobament amb un Jesús més conegut i més reconegut. La fracció del Pa fou determinant per als deixebles d’Emaús per reconèixer Jesús.  ¿Fins on arriben en profunditat i fruit les nostres Eucaristies?

                                               La fracció de la Paraula (concediu-me el goig de dir-ho així) serà com una eucaristia domèstica, feta al silenci de casa vostra que és també la de Jesús. Una mena de Betània, on Jesús s’hi esplaia, s’hi troba amb amics íntims... Ningú em negarà que fent-ho així rebrem la gràcia de Déu. I una comunió més intensa ens portarà a un re-coneixement una vegada i altra. I Jesús Ressuscitat  ho serà tot en tots i cadascun de nosaltres. I amb els nostres re-coneixements sovintejats, qui dubta que seran cadascun  d’ells gràcia de re-coneixement per a tots els qui estimem. ¡És la pasqua irradiant!

                                               He deixat per finalitzar que per a Joan el re-coneixement és acollida, és confessió de la Resurrecció no tan sols com a fet singular, únic, sinó com a capgirament de tota la manera de veure i de viure-ho tot, tot, tot, des d’ell , amb ulls nous de fe, amorosos, joiosos com una perdurable primavera de l’esperit. “Feliços vosaltres, que sense haver vist, creieu”. Llegim en les pàgines inspiradíssimes (¡Ai, el testament de Jesús! Nosaltres en som els creditors i beneficiaris, Al·leluia !: “He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món i m’has donat, eren teus i tu me’ls has donat, i ells han guardat la teva Paraula. Ara saben que tot el que m’has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m’has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu i han cregut que tu m’has enviat”. “I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable i aquell que tu has enviat, Jesucrist”. “Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells , i jo també hi estigui”. “Els qui em reconeguin davant dels homes Jo els reconeixerà davant del Pare”. “Que per la fe el Pare faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement  i, així entreu del tot a la plenitud de Déu”. ¡Ai, què dolça, rica i plena que és  la Pasqua! Anhelem una més íntima coneixença i un enlluernador reconeixement de Jesús Ressuscitat. Al·leluia, al·leluia.

                        Diumenge III de Pasqua, 19 d’abril del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: EL GRAN I JOIÓS APLEC DELS CREIENTS

                                               Avui he anat puntejant cada cop que sortien en els textos de la Missa de l’octava de Pasqua termes com fe, creure o creients i n’he comptat  ben bé tretze, si és que no m’he descomptat. La denominació, la de creients, dels cristians de primeres hores de la Resurrecció de Jesús que ho té tot a veure amb la FE. Dels seguidors de Jesús se’n diuen CREIENTS. És la fe en Jesucrist Ressuscitat el goig ple d’aquests dies pasquals. I que duri més i més...

                                               Ja comencem per la riquesa de ressonàncies personals de la Col·lecta, una vegada més: “Oh, Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”.

                                               Reanimeu la fe del vostre Poble. Cada Pasqua ha de ser -és!- un reviure la fe en un més alt grau de coneixença i reconeixement de la Resurrecció de Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Aixecar el llistó  del transcendent. Fent que empeltats en el Ressuscitat visquem una pujada de tensió de fe i ens sapiguem veure ressuscitats també nosaltres, un a un. Tot això només ho podem gaudir a través de l’augment  dels dons de la vostra gràcia. És bo que fem passar per endavant que el “misteri o el sagrament de la nostra fe” és un DO –potser el més gran, així ho crec -entre molts altres-: tot comença o bé recomença a partir d’una fe reviscuda, aprofundida. Sabem que la fe és un procés i que a cada Pasqua li correspon una insuflació de fe renovada, no com un dogma, ni com un concepte, sinó com la concreció vital d’una Persona que en ser “enlairada” ens “atrau” amb més força cap a una vida espiritual més estreta, mes sostinguda i en creixença de un “plus i un melior”. Demanem  que comprenguem (experimentant-ho!) d’una forma més intensa i extensa a partir de redescobrir els sagraments que ens donen i redonen vida com a fills/filles de Déu. S’esmenten els sagraments dits de la iniciació cristiana: el baptisme que és la porta d’entrada als àmbits de la fe. (Recordeu allò que se’ns pregunta a l’inici de la cerimònia del baptisme : “¿Què demaneu a l’Església de Déu per al vostre fill? La FE). A continuació com a conseqüència de la Fe que se’ns dóna, volem comprendre (i viure-ho) quin Esperit ens ha regenerat (la Confirmació del baptisme, tots dos sagraments amarats de la unció de l’Esperit que habita de continu com a estadant permanent en el nostre esperit; i, a més a més, volem comprendre (seria millor, comprehendre, expressió que ho abasta més àmpliament) quina sang ens ha redimit (Al·lusió bàsica a l’Eucaristia. Després de la consagració fem aixecant joiosament la veu, a requeriment del sacerdot que meravellat del que s’ha esdevingut en aquell precís moment, amb veu alta i convidant-nos a donar resposta cabal: Misteri de la Fe. Tres verbs de compromís segellen la nostra resposta exultant: anunciem la vostra mort; confessem la vostra Resurrecció; esperem el vostre retorn. I amb èmfasi diem: Senyor Jesús! Ja tenim els tres sagraments de la iniciació cristiana, que ens donarà accés a saber-nos i a sentir-nos vivament creients. És allò que en diuen “l’experiència fundant”, allò que dóna principi una manera distinta de veure i viure el món nostre de cada dia.

                                               Això és Pasqua: una diada que es perllonga en una octava i es difon en un cicle litúrgic que dura cinquanta dies. Finalitat: mantenir fervent el goig de saber-nos creients, és a dir fills/filles de Déu. (Oh, misteri tan gran, àdhuc inefable!).

                                               Anem a poc a poc per a reviure allò de més essencial  en la nostra nova vida (¿noteu d’alguna manera que és nova, renovada, inèdita, mai abans viscuda així, amb la intensitat d’aquesta Pasqua florida i després granada; flors i fruits de la nostra fe; de la fe que l’Esperit fa florir i granar en la nostra meravellada visió i vivència d’un món nou i d’una terra nova, tot perquè se’ns han canviat els ulls -amb la fe- ; i amb els ulls la mirada i la vivència de tot com si fos nou de trinca?) Ai, Senyor, no podrem sostenir la magnanimitat que tot això demana, si l’Esperit no “fa de les seves”. Fem-li pas, donem-li entrada franca. “Veniu Esperit Sant, aura divina...”

                                               “Tot serà nou si vols” i si dones joc a l’Esperit Sant que tot ho renova, rejoveneix i transforma. Deia Jesús “sereu batejats en poder i en l’Esperit”. Deixem-ho a les seves mocions; ¡què poc agosarats que som! Que ens valguin els exemples dels primers que varen gaudir de la força expansiva de la Resurrecció. “La multitud” (no uns pocs, no una èlite: “multitud de creients” que desbordaven de posseir (i d’experimentar) “un sol cor i una sola ànima”. Naturalment “eren ben vistos de la gent”. Despresos, germans efectius de tots els germans. “No hi havia entre ells ningú que visqués en la indigència”, (¿igual que entre nosaltres? ¡Vergonya! ¿Exagera Lluc en el què ens narra en els Fets dels Apòstols? I si fóssim nosaltres, pobres (!) amb les nostres “riqueses” (?) no compartides els qui exageréssim pel cantó oposat? S’ha parlat com d’exageració, que això que pinta Lluc com que se li anés de les mans... Encara que no fos tant, però a tenor del què diu, devia ser notable l’actitud dels primers creients. Els que fem més estridència, de fet, som nosaltres, continguts en una àuria mediocritat. ¿És o no és?

                                               Joan a la seva primera carta ens adverteix i ens commina afectuosament a que visquem la nostra Fe com la gran, l’única victòria que venç , que ha vençut i que seguirà vencent el nostre món, el món, el real, el que apareix –oh vergonya- en els mitjans... Arrodoneix la nostra figura –desfigurada, tenaçment incrèdula, davant comprovacions que ratllen en la desconfiança en el mateix Crist que ja en vida ens va advertir per ben tres vegades, i més, que havia de morir. (Oh, lluny de vós, si... Pere dixit). I havia de ressuscitar (oh, reiterat oblit en les nostres converses de deixebles, seguidors, més caminants que íntims, sabedors dels seus secrets que són també els nostres per participació (“Ja no us diré més servents, sinó amics”, perquè us he obert el meu cor i el del meu Pare (Jn 15, 14 s)  No es poden llegir aquests capítols del testament de Jesús sense tenir vergonya de nosaltres mateixos... Però sort que hi tornem una i altra vegada.

                                               I tot per acabar amb aquest evangeli que ens vol curar de les nostres incredulitats i que també té l’afegit de l’últim paràgraf que ho és també de tot l’evangeli de Joan que diu significativament: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estats escrits perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent CREGUT, tingueu vida en el seu nom”.

                                               Abans de plasmar la finalitat de tot l’evangeli i del què significa la vida dels creients, del cristians de tots temps, encara hi deixa l’últim advertiment rodó i explícit: “No siguis incrèdul, sinó creient” i reblat de cara a nosaltres, ja presumiblement de les nostres cegueses: ¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (tu, ells, nosaltres, jo mateix!)

                                               “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent, misteriós, ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la Fe. Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”.  ¡creients, creients; santa paraula!

 (Afegiré un escrit titulat Aproximacions al Credo. El primer dels que glossaven article per article tot el Credo usual: 1—CREC. Val la pena reflexionar i pregar perquè el Senyor Ressuscitat ens confirmi, ens consolidi i ens augmenti la nostra Fe, la gran penyora de tot l’Amor i la roca segura de la nostra Esperança.

                                   Diumenge II de Pasqua, 12 d’abril de 2015   Sabadell 

Homilia del diumenge de Pasqua 05/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ,  MORT  I  RESURRECCIÓ

                                               Pasqua coincideix amb l’esclat primaveral. Tota la natura es vesteix de Pasqua. L’aire es perfuma i s’omple de mots pasquals: Hosanna, Al·leluia. Enlairat. Pas de Mort a Vida. Atrauré tothom cap a mi. El pecat vençut. L’Amor és la darrera Paraula. Déu és el meu Salvador, confio no m’espanto. Ell, que sempre els havia estimat, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Lliurat voluntàriament. S’havia carregat els nostres dolors. Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i en creu. Preneu i mengeu-ne. Poble adquirit com a possessió seva. Si heu mort amb Crist, també ressuscitareu amb Crist. Per Ell tots tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit. Adorem la vostra Creu. Pare, si és possible que passi aquest calze, però no es faci la meva voluntat, sinó la vostra. Us adorem, oh Crist i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món. Tot s’ha complert. Pare en les teves mans encomano el meu esperit. Jo que era mort, ara visc per sempre més. Oh mort, jo seré la teva mort. Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Déu l’ha exalçat. Realment el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia. Pel baptisme hem estat sepultats en Crist, també nosaltres emprenguem una nova vida. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. Al·leluia. No és aquí: ha ressuscitat, com ho havia dit. Per això, teniu posada en Déu la fe i l’esperança. Si heu ressuscitat amb Crist, cerqueu les coses de dalt. Maria!, Rabboni! Vosaltres com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual. Hem vist el Senyor! Glòria al Senyor per sempre, al·leluia. Crist patí per vosaltres i així us deixà el seu exemple, perquè seguiu les seves petjades. Si no poso les mans... ¿Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? ¡Feliços els qui creuran sense haver vist! Al·leluia. Perdura eternament el seu amor. Ell és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè Ell ha de ser en tot el primer: A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, Al·leluia! Els deixebles s’alegraren, al·leluia. De veure el Senyor, al·leluia. Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor, que ja es fa tard! Déu ressuscità el Senyor, i amb el seu poder també ens ressuscitarà a  nosaltres. El Pare, que estima el Fill, ho ha deixat tot a les seves mans. Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers, que és, era, i ha de venir. Tot la terra és plena de la seva Glòria, al·leluia! Déu ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva per la Resurrecció de Jesús d’entre els morts. La pau amb vosaltres! Tot jo m’he rejovenit, al·leluia. Vull lloar Déu amb tot el cor, al·leluia. Primavera global “Tot serà nou, si vols”... I així podríem continuar fins a no acabar mai. I seria bo, perquè la Resurrecció és el centre de l’Escriptura, de la Litúrgia i de la Vida dels batejats i dels Fills de Déu, que som tots, sense exclusions de cap mena.

                                               D’Isaïes se n’ha dit el cinquè Evangeli, per l’exaltació profètica amb que prediu els temps futurs que són els nostres. D’aquí l’expressió tan repetida en el NT. “segons les Escriptures”. De Pau se’n pot dir igualment el sisè evangeli. A més dels quatre canònics. Ell centrà tot l’evangeli en la mort redemptora i la resurrecció salvadora. En dirà el “seu” evangeli, perquè és fruit de la Revelació feta a ell pel mateix Jesucrist, ell la va desenvolupar, la va encomanar, la va viure i àdhuc es va atrevir a dir que l’imitessin a ell, com –naturalment- ell n’era de Crist mateix; a qui no va conèixer en vida mortal. La seva meravellosa obertura d’horitzons parteix del peu de la Creu, de la Mort i Resurrecció. Presenta Jesucrist com l’home nou, el nou Adam en una re-creació de tot. “Recapitular totes les coses en Crist”. En Ell comença i recomença la “revolució de l’Amor” en un món renovat i en marxa vers un “Món Nou i una Terra Nova. “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, lluny la quimera, vés pel camí del sol. En l’enyorança guarda esperança, tot serà nou si vols”.

                                               Hem arribat al Tridu Pasqual, “rebatejats” en primera persona, “catecumenats” després d’un procés obert de renovació del sentit del nostre viure, havent fet d’alguna manera el camí que féu Jesús i que d’ara en endavant el farà en i amb nosaltres, a benefici dels germans. No oblidem mai que Jesús és, fou i serà l’Home-Déu “per als altres”. Jesús serà l’Home Nou en qui ens emmirallarem de continu, serà un aprenentatge vers un “plus i un”millor” inabastables, per mor de que tot i tots són misteri viu i vivificador. Tot estem en procés de Resurrecció. Diu el Vaticà II: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima; troba en Ell la seva font i hi ateny la seva coronació. Ell és imatge visible del Déu invisible. Amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la Vida, en ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres; talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’apòstol Pau: “El Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres no solament va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar  també el camí pel qual, si el seguim, la Vida i la Mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit”, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència”, tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos”: “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort, però, associat al misteri  pasqual, configurat  a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist, i en Crist, doncs, ha il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare! No hem fet més que citar una darrere l’altra les revelacions paulines. De fet, bé en podem dir de tot plegat l’evangeli segons sant Pau.

                                               El Tridu Sant és la condensació de com viu, sent, es deixa “remodelar” Pau per la vida-passió-resurrecció-vida cristiana. Arribarà a dir que “per mi, viure és Crist” És, el seu, evangeli d’autor. I el reivindica com a rebut pel mateix Crist. I anirà a revalidar-lo davant de les figures prominents a Jerusalem per tal de fer un tall net entre la lletra de la Llei i l’esperit de l’Esperit. A l’anomenat Concili de Jerusalem admeten que els pagans en convertir-se no han de passar primer per la circumcisió. El seu és fruit d’una vivència que durarà el que duri la seva vida entera. Per això sona a plena autenticitat. La seva visió de Crist és el de la resurrecció. Arribarà a dir: “I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’Ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist també estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà  d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”.

           la quotidianitat. Cadascú de nosaltres hauria de poder dir: “el nostre viure és Crist”. “En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un “Sí”, i per això, gràcies a ell, diem “Amén” a Déu i li donem glòria. És Déu mateix qui ens ha ungit i ens referma en Crist, juntament amb vosaltres. Ell ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit. No vull saber res que no sigui Crist; allò que un dia vaig tenir com un valor, ara ho considero una pèrdua en comparació amb Crist com a guany. Acabem amb el desig manifestat per Pau: “Li prego (al Pare) que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu. Crist, per Pau, ha esdevingut l’Absolut de Déu. Crist, ahir i avui, principi i fi, alfa i  omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tot l’eternitat. Amén

                                    La nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor es recolzen en la Resurrecció de Jesús. Igualment la nostra espiritualitat és de resurrecció, la nostra moral també és de resurrecció. La nostra vida mateixa no és més que un anar ressuscitant a nova vida. Fent florir accions de més alta qualitat en un context de divinització de la nostra humanitat. Aquest misteri és gran, aplicant-lo a

                        Triduum Pasqual, 3 – 5 d’abril del 2015   Sabadell