PARAULA I (en la) VIDA
El Concili Vaticà II va tractar de Constitució (sí, Cons-ti-tu-ció!) les determinacions sobre la Litúrgia, que fou precisament la primera -de les quatre- aprovada (any 63). Pau VI de seguida va promoure de posar-la en els carrils de la Reforma que ella promovia. Ens van invitar al plus de fer de forma contínua, les lectures bíbliques que anirem descabdellant en les assemblees dominicals, sobretot. Això vol dir que les lectures, forçosament fragmentàries que llegim en particular els diumenges i que tenen continuïtat en diumenges següents -com ara les d’aquest diumenge, que són: la de l’evangeli de Mateu (que ens acompanyarà durant tot l’any 26) i la I Corintis de Pau, (que la seguirem en diumenges successius)- ens haurien de portar a llegir-les enterament abans de tot, per poder contextualitzar les perícopes que aniran afegint-se, diumenge a diumenge. Jo aconsello agafar el NT i llegir les introduccions tant la de Mateu com la dels Corintis; i, a continuació, llegir-les enterament i pausada totes dues, per veure’n l’estructura i les invitacions que aniran afluint i així passar de la Paraula continuada a la lliçó particular en els textos de cada missa. Així podrem passar de la paraula a la Paraula i de la vida a la Vida, ambdues se’ns faran Majúscules! Només d’aquesta manera en una inicial “lectiu divina” donarem la resposta a la intenció conciliar, d’un major aprofitament, major interiorització i major impacte de la Paraula convertida en la Vida.
Tenim l’ocasió de fer aquestes experiències recomanades, perquè justament les estem començant tant en la segona lectura com en l’evangeli d’aquest diumenge, que allò que en diuen de “diumenges de durant l’any” que =vol dir, que no celebrem manifestacions singulars, sinó el curs troncal de la litúrgia que suposa una reiterada immersió en el misteri de l’Encarnació i la Redempció, efectuades per Crist en la seva vida normal i històrica i que en l’acte propi de cada eucaristia actualitzem també la nostra incorporació en el misteri de Mort i Resurrecció de Crist en el més íntim del “nosaltres, dels batejats”, com se’ns anomena en definitiva als cristians que som i devem sentir-nos-en... Hem llegit aquest dimecres un fragment del capítol 17 de Joan (pura delícia, endinsada experiència de la vinculació entre (en) Jesús i cada un de nosaltres (“Els he confiat les vostres (del Pare) Paraules, a fi que els qui Vós me’ls heu donat, Jo mateix els he guardat-vetllat i demano que “consagreu-los en la veritat, que és la vostra Paraula i Jo ells he enviat al món, tal com Vós m’hi heu enviat a mi”. Déu és “operatiu/creatiu” en cadascú de nosaltres. En tenir-ne consciència creixent, hi trobareu el goig del mateix Jesús “perquè tinguin el goig que jo tinc en dir-los-hi aquestes paraules que conciten a la unitat “tal com hi ha unitat entre el Pare i Jesucrist”. (Precisament estem celebrant la setmana de la Unitat intraeclesial (de la qual n’ha parlat fa poc el papa Lleó) i entre les confessions en qui ens és comú el mateix baptisme, copartícips tots del misteri de l’Encarnació en Crist i en la Redempció comuna amb tots els batejats, que en són conscients i ho tenen com el regal mes preuat que la pròpia vida com llegim al salm de les Laudes d’avui: “L’amor que em teniu val més que la vida; per això els meus llavis us lloaran... La meva ànima s’ha enamorat de Vós”.
Insisteixo en allò que us deia diumenge passat de que hauríem de passar, des del llibret prou interessant de Paraula i Vida, a La Missa de cada dia, que és el nou “eucologi” o missalet d’abans, que veies als iniciats anar a la celebració eucarística amb aquest missalet i amb el què seguien espiritualment, pas per pas, el desenvolupament de tota la Missa... Tenir-lo a mans, el nou de la Claret, doncs, ens pot servir per preparar-nos, interioritzant les lectures que s’entreveren unes amb les altres, formant menges espirituals que ens permeten gaudir i assaborir aliments consistents. Hem de “rescatar les nostres Eucaristies” amb una plural participació que faci impacte espiritual i puguem preparar-assistir-vivificar-portar a la vida quotidiana les Eucaristies sobretot les dominicals. Seria ser deliciosament obseqüents amb la singularitat de cada Eucaristia, que no es repeteixen mai, si les sabéssim brodar amb una doble participació en el misteri de Crist en cadascú de nosaltres i coparticipat amb tots els fidels presents i... encara més: amb i en tot el teixit del Cos Místic pels quals Crist es dona amorosament al Pare en bé de tots, essent-ne o no conscients. Oh, meravella! Rescatem. Dignifiquem les nostres Eucaristies dominicals. Preparem-les abans de celebrar-les en assemblea. No perdem (o adquirim, si és el cas) la preuada dimensió comunitària i eclesial de cada eucaristia! No és tan sols una participació personal, sinó e-cle-sial! Hi participo en nom de tots els creients, no és una acció desvinculada, perquè és el mateix Jesús qui ens dona inclusió: allò que en Guardini en diu inexistència!
Així comença la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “Aquest sacrosant Concili es proposa acréixer de dia en dia entre els fidels la vida cristiana, adaptar millor a les necessitats del nostre temps les institucions que estan subjectes a canvi, promoure tot que pugui contribuir a la unió de tots els qui creuen en Crist i enfortir allò que serveix per invitar tots els homes a participar del què és i podria ser l’Església per a ells. Per això creu que li correspon d’una faisó particular proveir a la reforma i al foment de la litúrgia.
“En efecte, la litúrgia, per mitjà d’ella s’exerceix l’obra de la nostra Redempció, sobretot en el diví sacrifici de l’Eucaristia, contribueix en grau superlatiu a que tots els fidels expressin en la seva vida i manifestin a tothom el misteri de Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església. És característic de l’Església ser a la vegada, humana i divina, visible i dotada d’elements visibles, lliure a l’acció i donada a la contemplació, present en el món i, tanmateix, pelegrina; i tot això de forma que en ella l’humà estigui ordenat i subordinat a allò diví, tant en allò visible com en l’invisible, tant l’acció com la contemplació, i el present com a la “ciutat futura” que busquem com a Poble de Déu”.
“Déu que vol que tots els homes se salvin i que arribin al coneixement de la veritat, arribats a la plenitud dels temps Déu envià el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit per a evangelitzar els pobres i curar els de cor contrit, com a metge corporal i espiritual, Mitjancer entre Déu i els homes. En efecte, la seva humanitat, unida al Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en Crist es realitzà plenament la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. “Pel baptisme els homes estan empeltats, inserits en el misteri pasqual de mort i resurrecció de Crist, moren amb Ell, són sepultats amb Ell i ressusciten amb Ell, reben l’adopció de fills, “per raó de la qual proclamem: Abbà! Pare! i es converteixen així en els veritables adoradors que cerca el Pare”. Igualment, totes les vegades que mengen en el sopar del Senyor proclamem la seva mort fins que torni”. Des del dia de Pentecosta en què l’Església es va manifestar al món, els que van rebre la Paraula i es batejaren, juntament amb els apòstols es reunien en la fracció del pa i en l’oració lloaven Déu, gaudint de l’estima del poble. Des de llavors, l’Església mai ha deixat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual: llegint tot allò que es refereix a Ell, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fan presents novament la victòria i el triomf de la seva mort i donant gràcies ensems a Déu pel do inefable en Crist Jesús, a lloança de la seva glòria per la força de l’Esperit Sant. Per tal de realitzar una obra tan gran, Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present amb la seva virtut en els sagraments, de forma que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, car, quan es llegeixen en l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment quan l’Església canta salms és Ell mateix que va prometre: “On estan dos o tres congregats en el meu nom, allí estic Jo enmig d’ells”. Realment, en aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist associa sempre amb i en Ell la seva Esposa, l’Església, que així invoca el seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern”. “Amb raó, doncs, es considera la litúrgia com l’exercici del sacerdoci del Crist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun d’ells a la seva manera, realitzen la santificació de l’home, i així el Cos Místic de Jesucrist, això és el Cap i els seus membres, exerceixen el culte públic tot sencer. En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist Sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és l’acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no l’iguala cap altra acció de l’Església”. “La litúrgia no esgota tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cimal, al qual tendeix tota l’activitat de l’Església i al mateix temps és la font d’on dimana tota la seva força. De fet, tots els treballs apostòlics s’ordenen a que, una volta fets fills de Déu per la Fe i pel baptisme, tots es reuneixin, lloïn Déu enmig de l’Església, participin i prenguin part en la cena del Senyor”. Per la seva part, la litúrgia mateixa impulsa els fidels a que, saciats amb els sagraments pasquals, siguin concordes en la pietat, preguin Déu perquè “conservin allò que varen rebre en la Fe i la renovació de l’Aliança del Senyor amb els homes en l’Eucaristia”, encengui i arrossegui els fidels a la apressant caritat del Crist. En conseqüència, de la litúrgia, sobretot de l’Eucaristia, brolla envers nosaltres la gràcia com de la seva font i s’obté amb la màxima eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i ensems aquella glorificació de Déu, a la qual totes les obres de l’Església tendeixen com al seu fi i destí”. “La santa mare Església desitja ardentment que es porti a tots els seus fidels a aquella participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques que exigeix la pròpia naturalesa de la litúrgia mateixa i a la qual tenen dret i obligació, en virtut del baptisme, el poble cristià com a llinatge escollit que és, sacerdoci real, nació santa, poble adquirit”.
Fins
aquí he escollit els paràgrafs que m’han semblant més adients per tenir una
visió global i globalitzadora del que és sobretot l’Eucaristia que hem de
preparar anticipadament a la mateixa celebració i de la qual n’han de pervenir
tot un doll de gràcia per donar solidesa a la vida cristiana: en el viure i
conviure quotidià. Fem-nos la pregunta de què significa per a mi la
participació segons el trinomi sinodal: comunió,
participació i missió.
P. Josep Mª Balcells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada