LES MANIFESTACIONS DE JESÚS
Epifania vol dir manifestació, donar a conèixer, mostrar. En la celebració del 6 de gener en la què celebrem la manifestació de Jesús als mags, hi podem llegir en la Litúrgia de les Hores aquestes dues antífones, la de Laudes i en la de les Vespres aquests pensaments: “Avui l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi, al·leluia”. (Laudes) “Celebrem un dia santificat en tres miracles: avui, l’estel guià els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui Crist per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà”.(Vespres). Ens trobem amb una notorietat i és que traspassant els llindars propis de l’anomenat Evangeli de la infància, veiem que es fa menció del tema del Baptisme de Jesús perquè aquest fet té la connotació de ser litúrgicament i en el començament de la seva vida pública, la primera manifestació de la glòria de Jesús, que posa en acció significativa tota la Trinitat. Serà com la presentació en exordi de la vinculació del Pare que revela Jesús com a Fill seu, l’estimat i en qui posa totes les seves complaences, al temps que l’Esperit Sant, que jugarà un paper definitiu en la seva vida i missió, es manifesta també en la forma de colom. D’aleshores ençà la Trinitat es farà ostensible al llarg de vida i missió de Jesús. Més i tot, en aquesta celebració també es fa la menció del miracle primicial de Jesús a Canà en presència dels primers deixebles, essent la manifestació de la seva glòria que els portarà a la fe inicial, corroborada una vegada i altra, que llegim en el seu evangeli (Jn 2, 33): “Així començà Jesús els miracles, i manifestà la seva glòria, i els deixebles van creure en Ell”. És escaient de notar que Joan al llarg del seu relat evangèlic seleccionarà tot un conjunt limitat de miracles amb la finalitat explícita de que els seus deixebles, presenciant-los, confirmessin la fe. Així ho escriu a la darreria del seu evangeli: “Molts altres miracles feu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no han estat escrits en aquest llibre; aquests s’han escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 30-31).
Avui festivitat del Baptisme de Jesús posem punt i final al temps litúrgic de Nadal. Això ens porta a fer una lectura de les conclusions finals del Sínode... (de moment!), perquè el nou papa Lleó ha assumit tot el llarg periple de l’Església sinodal i en una reunió -darrerament convocada per als cardenals- per prendre el pols a tot el procés, ja amb llarg recorregut, i mirar de portar el Sínode a l’avui eclesial. N’estem ben enorgullits i n’estem a l’expectativa... Una de les notorietats sinodals és com parla dels cristians sota l’empara d’aquesta denominació de batejats. Així llegim amb satisfacció en el número 15 de les disposicions lliurades i validades pel papa Francesc a 26 d’octubre de 2024: “La identitat del poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i cel Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat i enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És, doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf. Ga 3, 27) i ens fa renéixer per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l’esperança i de la caritat”. En el número següent llegeixo: “Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb als altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament” (LG 9) “El procés sinodal ens ha fet experimentar el gust espiritual (EG 268) de ser poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua, poble i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l’Església del cel”.
En el número 21 llegeixo: “El camí sinodal de l’Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel; “tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos” (ICo 12, 13). El baptisme és el fonament de la vida cristiana, perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a cada persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de cristià que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junts com a germans i germanes”. Segueixo en el 22: “En virtut del baptisme “el poble sant de Déu participa també en la funció profètica de Crist, quan difon un viu testimoniatge, sobretot per mitjà d’una vida de Fe i de Caritat” (LG 12). Gràcies a la unció de l’Esperit Sant rebuda en el baptisme (cf IJn 2, 20-27) tots els creients posseeixen un instint per a la veritat de l’evangeli, anomenat sensus fidae. Aquest consisteix en una certa connaturalitat amb les realitats divines, fonamentada en el fet que en l’Esperit Sant els batejats “participen de la naturalesa divina”. I reblem tot el que hem dit, determinant, dels batejats amb les consideracions que ens marquen en el punt 24: “No és possible comprendre plenament el baptisme sinó dins de la iniciació cristiana, és a dir, de l’itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l’Església i el do de l’Esperit, ens introdueix en la Fe pasqual i ens insereix en la comunió trinitària eclesial. Aquest itinerari té una variant significativa de formes segons l’edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i de l’occidental, i de les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i de ministeris eclesials. En ells s’expressa el rostre misericordiós d’una Església que ensenya els seus fills a caminar tot caminant amb ells. Els escolta i, mentre respon als seus dubtes i les seves preguntes, s’enriqueix amb la novetat que cada persona porta amb ella, amb la seva història i la seva cultura. En la pràctica d’aquesta acció pastoral, la comunitat cristiana experimenta, sovint sense tenir-ne plena consciència, la primera forma de sinodalitat”.
Hem
dit compendiosament tot el més significativament concernent a la condició
primordial de ser batejats, fortament
subratllada de forma que ens marca tota una espiritualitat a partir de
la qual se’ns invita a viure el seu misteri en la concreció de la pròpia
història de salvació en Crist. No hi afegiré res més perquè seria sobrer i
seria bo de resseguir-ne cada afirmació sobre el baptisme per viure el nostre
dia d’avui a plena consciència. No hi estàvem massa acostumats, gaudim de les
perspectives que el Sínode ens ha obert per “el gust i música d’Evangeli”.
Quedem emplaçats i visquem les excel·lències derivades del misteri baptismal
que ens agermana amb el Crist pasqual que se’ns ha manifestat a glòria de Déu i
ens fa una cosa amb Ell, configurats i empeltats joiosament en Ell.
P. Josep Mª Balcells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada