NOMÉS UNA DE NECESSÀRIA
Jesús tenia amics i els visitava de quan en quan. Era com el seu refugi amb les conteses que tenia obertes al Temple. Sabia que casa d’ells era també casa seva. Tenia casa sempre oberta on l’hostatjaven a cor que vols. Aquesta era l’actitud palesa sobretot a casa de Marta i Maria, a més a més del seu germà Llàtzer, que curiosament queda en un segon pla. En parlaríem en ocasió d’haver emmalaltit i Marta va pregar Jesús d’anar a casa i curar-lo. El passatge és interessant, perquè Jesús sembla que es fa el desentès i diu enigmàticament: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu, per ella el Fill de l’home serà glorificat”. Ho explica de llarg Joan en els capítols 11 i començament del 12 en una escena que preludia la passió de Jesús. Llegiu-la perquè té unes connotacions molt interessants per conèixer de prop Jesús i el que significava per a Ell l’amistat. Allargar-me ara em canviaria el propòsit del meu comentari...
El sentit de l’hospitalitat el manifesta cadascú a la seva manera. Maria més profundament humana, l’atén sobretot en la seva persona. Arribat a casa, ella es posiciona a la vora voreta d’ell i l’escolta embadalida i el deixa parlar més que a fer conversa. Una atenció feta meravella, gaudint de la seva presència. Així li fa els honors. N’està diríem que “enamorada”. Perquè ho dic? Prop de la seva passió li perfuma els peus amb aromes de preu que contraria Judes i li fa amb desdeny que valdria més que es vengués i així donar-ho als pobres. Jesús li surt dient que ja li fa com a servei d’amortallar-lo per quan mori, com a predicció talment...
Marta, molt senyora de la casa l’obsequia a la seva manera: es desviu per preparar-li un excel·lent convit. Atrafegada, no se n’adona que el deixa, per fer plena la rebuda a l’amic preparant ves a saber quines exquisideses... S’atansa a Jesús i recrimina la seva germana que no l’ajudi en el seu “terbolí” i li demana que Maria l’ajudi. Jesús la reconvé discretament i li diu amb bones paraules: “Estàs preocupada i neguitosa per tantes coses. Només n’hi ha una sola de necessària, en aquell moment. Maria, la teva germana, ha escollit la millor manera d’obsequiar-me i no seré jo qui li prendré el goig de tenir-me tan a la vora i atenent-me amb el seu mirar i escoltar subjugats... d’amic a amic.
Els llibres que comenten el fet, normalment surten a defensar Marta, com per dir que ella també està per Ell amb el tràfec obsequiós. És ben cert, però Jesús li fa avinent que ja està bé les atencions i les agraeix, però la seva germana ho ha entès millor. No cal excusar-la, àdhuc lloar les atencions, però en tot moment cal saber que la persona passa per davant de les coses, per més que exquisideses que siguin. Aquest únic necessari no l’hem d’extralimitar, ponderant-lo com si fos un “unic vàlid sempre”. Només té valor circumstancial, Maria ha entès bé la situació. Que les atencions no es mengin l’atenció; que les coses -tot i ser de preu- no s’han de sobreposar a la persona. A la vida hem de saber descobrir la prioritat del moment, per saber estar a l’altura i respondre adequadament a la situació i a posar primer el que s’ho mereix i deixar per segon lloc allò bo, àdhuc excel·lent però poc pensat...
Marta, Maria; convit o atenció personal, allò prioritari, allò secundari; ponderació de les circumstàncies, fer sense pensar bé les coses abans de fer-les; calma i acció precipitada; escoltar i fer-fer...
Aquesta escena la fan servir extremosament per invitar a la vida contemplativa per sobre de l’acció. Crec que es treure-la de context i parlar del què no toca. Amb tot, aprofito l’ocasió per anar als números 80-83 del sínode, on es fa una remarca en unes propostes en funció de saber elegir bé les situacions que ens ofereixen la vida i les concrecions per saber llegir intel·ligentment el curs i hora de la quotidianitat, del moment. Allí es diu en relació amb la missió. Crec que en podem treure bon profit, si ho sabem aplicar a moments en què hem d’escollir el bo o el millor de cada circumstància. Surt la gran paraula que ressona sovint en les determinacions del Sínode: el discerniment. Fer-ho conjuntament com ho invita a fer quan suposa que es fa en grup. Saber escoltar, voler esbrinar què vol dir qui parla, deixar-li temps perquè s’expressi i ponderar el què diu i endevinar perquè ho diu. N’estem tan i tan lluny, però ara volia centrar-me en quan hem de fer nosaltres sols el discerniment: entendre que hi ha una priorització que cal fer en certs moments particulars, on ens hi juguem els valors que diem tenir -massa de pressa-, sense posar entre el pensar i del fer la qualitat que ens devem o la devem als altres. Hi va el caràcter o el temperament, però també haver descobert que les presses són males conselleres. Cal prendre’ns la vida amb seny. Aquest només nia en la calma, en l’anar no perseguint somnis, sinó adherint-nos a la realitat que també amaga el seu “petit somni”, només accessible a qui posa fre a les espontaneïtats no regulades.
Marta i Maria ens poden ajudar a fer aquestes petites prospeccions en nosaltres mateixos per oferir sempre que es pugui la qualitat que es mereix, si de tracte parlem, o bé, més senzillament: intentant fer una calmada previsió de cosa més ben feta en el dia a dia, sobretot quan de la convivència es tracte o bé per a bé de nosaltres mateixos. Ai Maria, t’agraïm el testimoni que ens dones; més, en sentir Jesús aquest “u necessari” validat Com, què discernim?
P.
Josep Mª Balcells.
Diumenge
XVI, 20/7/25 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada