Homilia del diumenge 27 de juliol del 2025

 

                     AGRAÏTS,  GOSEM  DIR:  ABBÀ  PARE

                                                Anem de sorpresa en sorpresa: la vida està plena de misteris! És l’última descoberta que jo he fet a nivell de les incògnites de les plantes en el dia a dia, que ens fan  ballar el cap. Em direu i què té a veure tot això amb una homilia? Jo crec que tot el que sigui aprendre ens fa més humans i... més divins. A més, hi ha un lligam molt present, però que per ara desconeixem. Però jo sé que l’univers s’ha de manifestar conjuntament amb nosaltres el dia del “retorn” de Jesús a la fi dels temps Llegiu, si us plau: (Rom 8, 18-22) on es parla de que la natura està de part i de que l’esforç dels creients vers la resurrecció dels cossos “es realitza en una estreta vinculació i solidaritat amb el cosmos, que està com pendent de l’èxit final del procés espiritual dels homes, car en aquest procés hi ha compromès el destí del cosmos”. ( “El cristianisme no es un humanisme” José M. González Ruiz).  M’explico: “la natura és sàvia”, ho dic per la Contra del dimecres. Zoë Schlanger, s’havia de dir!, perquè tota la conversa amb aquesta biòloga respira vida, fins al punt de subratllar això sorprenent de que “cada pensament que tens és possible gràcies a les plantes”. (Llibre seu: “Les devoradores de llum”). Això que ho he dit vegades de vegades, però avui hi he caigut, i per més que sigui d’un altre quadrant, la cosa no és exempta de meravella. Déu i l’ecosistema estan amb i en estretíssims lligams: Creador i creatura: què en sabem de l’Un i de l’altra? Som natura, en definitiva.

                                               Deixeu-m’hi afegir aquest paràgraf per la intensitat i la implicació del nostre camí i futur que el trobarem en la Pregària del Jubileu 2025: “Que la vostra gràcia ens transformi en sembradors de les llavors de l’Evangeli que fermentin la humanitat i la creació, tot esperant confiadament el cel nou i la terra nova quan, vençudes les forces del mal, es manifesti per sempre la vostra Glòria”.

                                               La litúrgia encara ho és més, de desconcertant, sempre hi descobreixes un filó nou. No es resa en l’Eucaristia el parenostre sense prenotar-hi aquest gosem dir, equivalent a ens atrevim a dir, gosar amb l’expressió agosarat, temerari, se m’obre allò nou que m’havia passat desapercebut i que sorpresa meva, dic meva, potser per a tu això és una minúcia, un no-res. Així soc de despistat! No valia la pena de perdre espai i el temps que tu hi esmercis en llegir-ho. Ho entenc. M’agrada sorprendre’m.  Gosem dir aquest dir és ben poc, se’ns queda curt en significacions, perquè aquí té el valor de proclamar, de xiuxiuejar, o bé de cantar, d’exultar -com vulgueu-.

                                               La FE encara és més gran: No ens oblidem que ens estem adreçant, no gens menys que a Déu i que ens és Pare. No és una sorpresa, si la diem amb aquella fe que penetra en la llinda del misteri.  Hem de retornar a una idea de Déu renovellada que balancegi –un mixt- entre l’esbarzer incandescent i la fumarola desencadenada d’un Sinaí on Moisès veurà només l’espatlla de Déu, perquè Déu és Déu i no sabem pas gaire d’Ell, a no ser perquè del Pare en sabem imatges que ens provenen de Jesús; la més gloriosa, la de l’abraçada del Pare amb el fill pròdig. En poques paraules: no perdem de vista que dirigir-nos al Pare hauria de ser com un esdeveniment, on la FE hi juga un rol in-dispensable, únic. Ai, de FE, en gastem de ben justeta, per això no accedim a l’àmbit de les sorpreses. Eureka dic, per mi, un saber ple de FE enjoia la vida, ves per on! Llegia l’altre dia que hem perdut la curiositat, no la banal, la que enriqueix allò col·lateral que li aprofundeix el sentit i “els sentits”.

                                               Aquestes expressions litúrgiques del “ser agraït i de gosar dir”, com si fos que demanessis favor i permís per entrar a casa, a la teva, justament, que la tens una mica perduda em el sarró dels oblits. És una “ribotada”, una “esmolada de la FE” el prendre’n consciència viva i brillantor;  de que vas a fer una cosa gran: vas a parlar amb el teu Pare-Déu, no res menys! Són -ara com ara- fer una entrada senzilla, sentida, amarada de “lloança de la seva Glòria”. És posar al cor i als llavis la pregària dominical, que vol dir la mateixa de Jesús, que de segur que la feia habitualment i que ens va permetre de fer-nos-la pròpia “amb agraïment i gosant dir-la”. Poder-la dir caldria fer-ho estremits, joiosos. Compartint la mateixa alegria que ens encomanà Jesús i que consta en Joan -on hauria de ser, si no? És la manifestació de com Jesús, Home i Déu es relacionava amb el seu Pare, Ell que n’era el seu Fill unigènit i que ens ha traspassat la denominació de Pare a tots els creients, pel fet de ser fills en el Fill. És tan entranyable –i poso entranyable a posta!- ser i dir-nos i saber-nos i voler-nos com a fills, de forma que anomenar-lo Pare sigui una finesa nostra i més encara per part d’Ell. Què sé jo, quantes vegades surt al Nou Testament l’expressió Pare, sobretot en Joan i en Pau, talment que hauríem de renovar l’armari i posar-nos aquesta vesta filial i no treure’ns-la mai de sobre i amb ella pujar muntanya escatològica amunt i trucar a la porta celestial, podent-nos identificar amb goig com sentir-nos de família. Tot aquest degotall de reflexions guanyades per la més alterosa emotivitat per dir “amb una espontaneïtat pròpia d’infant” que rescatem el Parenostre en l’entramat de les nostres plegàries i donar-li la preeminència que sempre ha tingut en la litúrgia, tota ella dirigida al Pare, i -on des de la primeria- ja es recitava tres vegades al dia: en l’Ofici diví, tots els dies invariablement: Laudes i Vespres i com és notori en l’Eucaristia. Faríem bé de prendre el Parenostre, senyant-nos de bon matí i abans de dinar per la referència “al pa de cada dia” que s’hi fa en la segona part, i abans del descans al vespre, destacant cada petició, de les set que inclou: Tres al primer vessant del díptic: les dirigides a Déu Pare i les quatre que van emmotllades al nostre desig de obtenir “gràcia sobre gràcia” en els afers personals i socials com a membres d’una Església en “comunió, participació i missió”. Una mena de Taules de la Llei en la Nova Revelació: “en la Nova i Eterna Aliança”.

                                               El parenostre és ben bé la síntesi de tot l’evangeli, del Sermó de la muntanya, de les benaurances i de les obres de misericòrdia. Hi surten les pedres vives que sostenen tot l’edifici promogut per Jesús: lloança, poble, Nom de Déu en versió neotestamentària, el Regne, la voluntat de Déu que era el pa de què s’alimentava Jesús. el pa que enclou: mos, treball, habitatge, justícia social, pau i oci i temps per gaudir-lo; anava a dir els drets humans perfilats en totes les convencions (=lletra i praxis), el perdó recíproc, el que baixa de Déu i el promogut personalment, social, estructural, el risc de les temptacions ofertes o sofertes per la nostra llibertat original, un aterratge finalment en les lluites i conteses amb els prínceps del Mal, altrament dit Maligne. El “gosem” preliminar arriba fins l’amén. Ja veieu com de sostingut, de polifònic va carregat...

                                               M’he llegit el capítol darrer del Catecisme catòlic de l’Església tot ell comentant punt per punt, petició per petició, i m’he meravellat de la densitat, de la filigrana que hi ha en aquest Pare/Nostre, no parenostre, ben separat, on hi caben tots els meus i vostres, a començar pel Abbà-Pare meu de Jesús. Quan el recitem, sempre conscients en la mesura humana que ens sigui possible, estem proclamant-lo en Nom de Jesús, que no hi falti mai, en nom també de l’Església i per tant és sempre pregària pública. És la proclamació implícita de tota la Comunió dels sants i també –no o oblidéssim mai- de la “Comunió dels pecadors” (Jull barrejat amb blat) que som tots, que sostenim les santedats i les defeccions de tots. Envers i revers de la interdependència que l’hem descobert (Sorpresa de totes les sorpreses en Jesús, que en morir i ressuscitat ens ha englobats a tots pecadors-perdonats en aquest Cos místic de gràcia i de perdó. Tots redimits, estimats, fills i germans. El Pare/Nostre obre la nostra reunió-aplec-comunió per rebre l’Eucaristia. Agraïts i agosarats rebem la benedicció tot fent el Senyal de la Santa Creu en Nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant Amén                                     

                                               “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva Taula”. “Senyor, no soc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de  Paraula i serà salva la meva ànima”, Quina sorpresa tan gran la de portar d’alguna manera l’Eucaristia de cada dia al “cada dia nostre”. Hauríem de ser “de Missa de cada dia”, Eucaristia domèstica. Clar: amb el dia atrafegat d’avui, gairebé és impossible anar a la parròquia per amarar-nos de la possessió de Jesús, bé sigui activa i sobretot passiva. Com, fer-ho? Parlem-ne.

                                               “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès i l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”. De la Carta als Efesis 1, 13b-14.

             Col·lecta: “Oh Déu, origen de tot bé.

                                Font de tota santedat.

                                Protector del qui esperen en Vós,

                                Sigueu misericordiós amb nosaltres,

                                 Perquè, guiats i governats per Vós,

                                 De tal manera usem dels béns temporals,

                                 Que no perdem els eterns”.

               Aclamació: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills

                                  I ens fa cridar: Abbà, Pare”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII durant l’Any, que és Any Sant. 27 de juliol del 2025  Sabadell