ELS ENVIÀ QUE S’AVANCESSIN
Estem en un context plenament sinodal. No hem d’esperar que ens diguin que hem d’anar endavant. Ja ho digué l’enyorat papa Francesc en publicar les disposicions finals amb una nota senzilla però ben eloqüent que la trobareu només obrir el Document. Jo me’l llegeixo com una deixa emotiva del papa que ens va introduir en aquesta “experiència” que espera florir i fruitar amb col·laboració de tothom que s’hi senti cridat. Acaba amb aquesta rúbrica: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest camí. Que Ell que és l’harmonia continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb el seu Espòs (cf. LG 4). Perquè l’Esperit i l’esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (cf. Apocalipsi 12, 17) 24 de novembre 2024. Total fa uns mesos, res.
Cada dia hi ha un enviament per part de Jesús o de qui ens ho faci veure amb claredat o insinuant-s’hi només. D’acord amb l’evangeli d’avui notem que els “envia de dos en dos”, és a dir sinodalment (caminar junts), perquè s’esvaeixin les competències a veure qui ho fa millor o té més fluida audiència. Pau ho haurà d’atallar en les seves cartes... A més a més, cal no perdre de vista que l’evangeli diu explícitament “que s’avancessin, on Ell mateix havia d’anar”. La seva feina era de precursors (pre=davant; cursors=caminadors), com el Baptista que ho tenia tan i tan clar: “Després de mi, vindrà Aquell a qui jo no soc digne de deslligar-li les corretges de les seves sandàlies”, Que hauran de dir?: “El Regne de Déu és a prop”. Tot això: crear expectatives, suscitar l’inici d’entendre una mica, no res, mig abastar que el Regne és una Persona, i és Jesús mateix qui ho dirà. Llegeixo amb recança que Jesús havia dit que “Hi ha molt a segar i pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. I nosaltres què fem parats, braços creuats... Mobilització, no?
Prenent les mateixes paraules de Pau en carta als efesis que van ser evangelitzats des de la pagania i ara els diu: “Germans: Ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del Poble Sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes que té el mateix Jesucrist com a pedra angular. Sobre Ell reposa tota la construcció que es va alçant harmoniosament gràcies al Senyor i forma un temple consagrat. Per Jesucrist, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, on Déu resideix per la presència de l’Esperit” (Ef. 2, 15-22).
Sempre que evoco la sortida dels primers testimonis-enviats em revenen les paraules de Mateu en les què hi veig tot allò de més consistent de tota crida vocacional d’advertir que el Regne és a tocar de mans. “En aquell temps en retornar de ·”missioners” els primers “enviats”, Jesús digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills (tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets revelats als “deixebles-missioners-de la misericòrdia”, designis que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Els senzills, quina grandesa, quina sublimitat, tot viscut amb goig encisador, veient que no és per les nostres paraules, sinó per la presència de Déu que opera gràcia sobre gràcia i dona a “revelació”, perquè ho és per entrar a bescantar la presència i l’acció de Déu en els que saben que no són res, fora de enviats. Déu és misteri i només hi accedeixen els senzills, els “tocats per Déu” que diuen coses tan de convenciment que ni ells mateixos no són capaços d’entrar allí on l’Esperit posa llum i pau. Quin goig la revelació que Déu fa saber als senzills, als pobrets-de-mi que Déu pren per mitjà per obrir els cors. Pau dirà: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquests saviesa i penetració que tenim per donar-la a gratcient. No els diu que han de dir; només són normes de camí “Sinodal”. Pobresa, conscients de ser-ne, a ser possible no carregar el sarró del més indispensable. Allò que es deduiria d’un senzill, d’un que té posada la confiança només en l’acció de Déu, més enllà de la poca paraula, però rica de fe i d’amor i de servei. Poca i tanmateix excelsa paraula! “Déu t’estima”. Res més a dir.
“Quan a l’any 2021 el Sant Pare Francesc va posar en marxa aquest Sínode, vam iniciar un itinerari del qual anem descobrint cada vegada més la riquesa i la fecunditat. Ens hem posat a escoltar, atents a captar en les múltiples veus allò que “diu l’Esperit a les Esglésies” (Ap 2, 7). El camí va començar amb l’àmplia consulta al Poble de Déu... Va continuar amb etapes nacionals i continentals en la circularitat d’uns documents de síntesi i de treball, tot centrat en un renovat impuls missioner... Pas a pas, hem entès que el cor del Sínode 2021-2024: Per un Església sinodal. Comunió, participació, missió hi ha una crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. (n. 3)
“Aquesta crida es fonaments en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el Poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. En aquest “tot batejat” és convocat per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners (ja es deia al 2018, ja ve de lluny!). Tot el camí sinodal arrelat en la tradició de l’Església, s’ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II va ser, en efecte, com una llavor sembrada en el camp del món i de l’Església. La vida quotidiana dels creients, l’experiència de les Esglésies en cada poble i cultura, el testimoniatge de santedat múltiples, la reflexió dels teòlegs han estat el sòl on ha germinat i crescut. El Sínode del 2021-2024 continua pouant en l’energia d’aquesta llavor i desenvolupant-ne potencialitats. El Camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri (LG 1)i poble de Déu (LG 2), cridat a la santedat (LG 5) a través de la conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior del Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual” (n.5)
“No amaguem que hem experimentat cansament, resistències al canvi i la temptació de fer prevaler les nostres idees sobre l’escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada vegada purificar els cors i continuar el camí... Hem anomenat els nostres pecats pel seu nom: contra la pau, la creació, els pobles indígenes, els migrants, els menors, les dones, els pobres, l’escolta, la comunió. Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu experimentem que som estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això, volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia, de la qual no som amos, sinó només testimonis”. (n 6) Ho entenc tot com sortit del cor mateix del papa Francesc. No li fem un tort. Ell havia posat tanta expectativa, tanta tendresa, tanta il·lusió en la sinodalitat; la va definir com a constitucional en l’Església.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIV, 6 juliol 25 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada