Homilia del diumenge 29 de juny del 2025

                         PASTURA  LES  MEVES  OVELLES

                                               -“Pere, m’estimes més que els altres?” Fins a la tercera vegada davant la professió d’estimació feta com a instàncies requerides per Jesús, posant-lo a Ell mateix com a testimoni, entristit, dolgut. Estimar sempre té gust de prova, donades les de vegades en què no l’havia reconegut o havia dissimulat... (pàgines viscudes a no oblidar!). També caldrà que no oblidi que en un cert moment va rebre una de les més amargues recriminacions: -“Satanàs, no penses amb el pensament de Déu, Pare, sinó el pensament de la por i de la no comprensió... Després, -per contra- a la primeria de les comunitats cristianes, quan els fariseus i tot el “sistema religiós  encara ben establert i  havent d’afrontar el sanedrí ,  quin canvi!:  -“Us vam prohibir severament d’ensenyar en el nom de Jesús: -“Cal obeir Déu abans que els homes. El Déu dels nostres Pares ha ressuscitat Jesús, que vosaltres vau matar, penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l’ha enaltit com a capdavanter i salvador per concedir a Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i també n’és testimoni l’Esperit Sant que Déu ha donat als qui l’obeeixen”.

                                               Pau, un altre dels més grans, als peus dels qui apedregaven el protomàrtir Esteve i amb totes les llicències del sanedrí per empresonar els primers deixebles de Jesús a Damasc. Una fulguració canvia del tot l’apassionat Pau i de perseguidor en fa un “apòstol”, “nascut fora de temps”, però amb una passió per Crist que el farà dir (també pàgina viscuda!) –“No soc jo qui visc, sinó és Crist el qui viu en mi”.

                                               En el Pere rediviu després de la Resurrecció de Crist i ja exercint de Pedra viva i rectora de l’Església naixent i en Pau després de la “rebregada”, camí de Damasc, tenim dos apassionats per Crist, fent d’Ell el seu viure total i exclusiu, a servei dels germans. Déu els ha fets deixebles permanentment i evangelitzadors, cadascú amb el propi tarannà, apassionats per portar la Fe a jueus i a pagans o a gentils, gairebé com a marca de la “casa”; iguals i tanmateix diferents, sense excloure’n retrets mutus, en el primer Concili de Jerusalem amb el tema viu dels judaïtzants, en pro del desig de Jesús de portar a la cleda comuna tota mena de ramats quan n’era el moment, i sempre conciliadors en bé de l’Església. La litúrgia ens els presenta tots dos en una mateixa celebració eclesial, amb aportacions apostòliques diferents i complementàries.

                                               Ara mateix visualitzem al prosceni de l’actualitat dos papes que els podem considerar lligats pels darrers esdeveniments eclesials: amb un Sínode obert i que ens reclama a tots de portar-lo endavant, singularment encomanat al papa nou. D’una banda tenim el papa Francesc amb el seu tarannà obert, proper, empàtic. Un papa que ha suscitat un beneplàcit -bé podríem dir que mundial: ho hem constatat en el seu recent traspàs- amb una passió pels que anomenava els “descartats”, privilegiant visites emblemàtiques a Lampedusa, a presons; un papa que mirava als ulls, que es trobava bé amb els senzills i que va voler saludar hores abans de morir a la plaça de Sant Pere i –premonitòriament, (així ho crec)- fins a mitja Via de la Conciliazione, com mai no ho havia fet així, com allargassant un comiat a satisfacció de tothom i més encara d’ell mateix... D’una altra banda, tenim el successor, en el papa Lleó XIV, de maneres contingudes, un somriure obert i amb expressió afable. Tenim les rèpliques apostòliques de Francesc i de Lleó. Tots dos els veiem amb aportacions personals, de tarannàs diferents, complementaris. Els agraïm pels seus serveis i disponibilitats comunes al nostre servei eclesial, amb denominació d’origen, de marca sinodal. Francesc ens va certificar que la sinodalitat és constitutiva de i en l’Església. Pere i Pau; (se’ns permeti): Francesc i Lleó.

                                               En l’Església de Déu tothom hi tenim lloc i feina. Cal tenir clara la definició de Poble de Batejats, que senten pròpies la Comunió, la Participació i la Missió. Identificats com a deixebles missioners de la misericòrdia. La sinodalitat oferta com un do i viscuda generosament, que va fent que cadascú se senti “pertanyent” i ben empès en el carisma i ministeri oberts per bé de l’Església i de la societat. No hi ha comunitat per petita que pugui semblar; tota mà donada, oferta  és una riquesa que ennobleix qui la rep i qui la dona.

                                               Mai no m’havia sentit tan eclesial com en aquests esdeveniments de traspàs d’un papa estimat com Francesc i amb les mateixes expectatives amb Lleó, Grans en l’Església: Pere, Pau, Lleó i  Francesc i tots aquells concernits en el Document Final del Sínode del 2024 -i en previsions del 28- obert com una manera de ser, de comportar-se i de missionar, dels quals n’hem pres festiva consciència i de la què ja no podem fer-nos-en a menys... Volem fer de les determinacions sinodals el nostre propi camí “conjunt” i concret que ens demanarà sortir d’entotsolaments i, com li agradava dir a Francesc, de les “autorreferencialitats”.

                                               No deixarem de mantenir l’articulat de les Disposicions del “primer” final com si fos el nostre propi llibre d’estil o bé manual de relacions al mode del Sínode: “A la barca junts” La conversió de les relacions (n 49-66, 75-78).

                                               Tot en funció de la crida que varen sentir Pere i Pau, Francesc i Lleó, també discretament però insubornablement tu i jo, formant un petit grup, comunitat, com sigui, sabent que només puc ser evangelitzador si em considero “adscrit” a una formació permanent, sabedor de les deficiències a reomplir en la meva formació religiosa i espiritual (n 141-144).

                                               Com m’agradaria poder formar un grup que tot i oferint petits ministeris ens proposèssim d’anar ampliant el teixit de formació, ajudant-nos en  grup consolidat que tingui la formació i els petits serveis eclesials com a mostra de la més determinada determinació que deia santa Teresa de Jesús, a qui invocarem com a patrona i guia del nostre creixement espiritual i evangèlic. Sinodals per sempre!

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge Solemnitat dels sants Pere i Pau, apòstols, 29 juny 2025 Sabadell