ELS QUATRE
HIMNES EVANGÈLICS (2)
Ja
ens ho advertia només començar l’Eucaristia del diumenge passat: “Gaudiu,
estigueu alegres!; el motiu: el Senyor és a prop! Aquesta setmana
litúrgica està oferint textos ancestrals, col·lectes, un entremesclat dels
evangelis de Mateu i de Lluc que festegen, in crescendo, la proximitat de la
vinguda i trobada amb Jesús, (=Déu que salva!). Des del dimarts, 17 de desembre
s’accentua aquesta frisança per la proximitat de la nostra Redempció. Durant
tot el temps d’Advent ja ens hem familiaritzat amb l’expressió:veniu, repetida una i altra vegada, a
tal punt que n’hauríem d’anar aixecant el to i la vibració, si la fe ens en
donés la preuada experiència. El goig desmotivat pot caure en la
in-significància. Caldrà fer un esforç de represa de les vivències d’una
esperança que es desclou en goig i tendresa. Déu s’ha fet humà, petit,
accessible! No ens hi perdem en repeticions sense cor, que esmussen el sentit
pregon de les coses de Déu. Magnalia Dei. Les gestes glorioses fetes a nivells
d’intimitat, de proximitat endinsada, de presència
sentida, experimentada. Calleu veus humanes, que ens habiti el silenci. Veniu
adoradors expectants! Aquest Nadal hauria de ser un Nadal diferent, estremit.
Pura contemplació. Ja ho subratllarà la col·lecta d’aquest diumenge: “Infoneu,
Senyor, la vostra gràcia, i feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut
l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva
passió i la seva creu, a la glòria de la Resurrecció”. Ara prenen cos i
densitat els acabaments de les pregàries litúrgiques. Per, Amb, En Ell
us sigui donada l’Honor i la Glòria. La litúrgia s’hauria de fer en exultança i
amb un esperit obert a les clarícies d’un Déu que es dona, que és Amor donat,
perquè és propi de la seva essència: donar, donar, sense esperar-ne el tribut
d’una reconeguda acció de gràcies... Amb Déu sempre farem curt.
Als
evangelistes Mateu i Lluc els som deutors de les aproximacions rendides de les
pàgines més tendres de la revelació, de la paraula que vibra d’Esperit. Quina
llàstima no tenir davant totes les col·lectes d’aquests dies, les antífones de
la Oh! que donen entrada solemne al Cant del Magníficat. Sentir el Nadal!
Fer-nos-el propi, ben nostre, covat al cor, per després irradiar-lo en el viure
de cada dia. Tant de bo tinguéssim la tendresa de sant Francesc que, anys ha,
feu l’experiència de tenir als seus braços la lleugeresa del nadó, inaugurant
el costum de fer els pessebres. Se’n diu pessebre, lloc de la menjadora dels
animalons. Un Déu que es deixa menjar, oh grandesa, que mai sabrem comprendre!
Precisament un altre Francesc, papa i germà gran de tota la fillada de Jesús
avui, n’ha fet l’elogi invitant a fer i ser els pessebres vivents que enamorin
els nens d’avui, que han de ser els seus testimonis anys a venir... Que la fe
se’ls avivi i lluï per sempre! Nova fornada de testimonis d’un Déu que s’ha fet
petit, tant petit, que es deixa àdhuc gronxar per mans maldestres.
La unció de l’Esperit acompanya la
narració de la Visita que feu Maria a la seva parenta Elisabet. Quin devessall
de tendresa envolta aquest diàleg de dues mares que se’n senten meravellades del que Déu obra en les seves
entranyes! La fe pren volada a partir de
la mateixa conversa: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha
saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç
tu que has cregut!” Quin goig tenir fe! Augmenteu-nos-la i doneu-la als qui
encara no en gaudeixen. No, no és una fugida en fals, no; és el tot del nostre
viure sobrepujat per dignació divina! Nadal per les seves ressonàncies
d’infants és el camí fàcil i conduent a fer l’afirmació de la nostra més excelsa
expressió: Crec. Saber-se petit obre
el cor a intuïcions sobiranes. D’aquest bescanvi de dues dones privilegiades en
sortirà el Càntic del Magnificat del qual n’hem de fer les lloances amb l’avinença
de totes dues:
- El
Magnificat neix de la unció de l’Esperit que experimenten Maria i Elisabet.
- És
el cant de lloança i d’agraïment d’una Mare que es va torbar amb un anunci
desmesurat, inefable. Només per fe es pot donar un assentiment que sobresurt i
excedeix de tota possible “humana mesura”.
-
Magnificar, lloar la grandesa de Déu, excels, altíssim. Celebrar amb
entusiasme, prorrompent d’exultació. No són paraules humanes, són revelació que
l’Esperit fa sorgir de les entranyes visitades ja pel Déu salvador. Parla Maria
o bé és el mateix Déu que parla per ella i en ella.
- Té
un precedent il·lustre en el càntic d’Anna quan rep la certesa de que serà mare
fecunda que infantarà el gran Jutge d’Israel, Samuel (I Sam 2, 1- 10) És tan
gran el do rebut que consagrarà el seu fill al servei del Senyor. Comproveu-ne
el paral·lelisme encantador.
- Déu
mira, mira estimant, la mirada de Déu és diferent de totes les mirades humanes;
mira entranyablement. Maria se’n fa ressò amorós. Perquè se sent petita,
senzilla, Déu l’ha exalçat. La humilitat és una conseqüència de la grandesa de
Déu. Un, ponderant l’excelsitud de Déu, es veu tendrament petit, un no res.
Petitesa estimada, agraïda.
- Ens
profetitza a tots els seus fills, de generació en generació: tots li direm
benaurada.
- Li
direm a ella el mateix que li digué Elisabet: “Benaurada tu, perquè has cregut!
- Les
benaurances donen el to magnífic de tot l’esplet dels seus fills.
- Maria
és més benaurada per la fe, àdhuc que per ser mare. (sant Agustí)
- D’ençà
de Maria no sabem ja destriar la fe de l’amor i l’amor de la fe.
-
L’amor fidel és la fermesa de la fe en Déu. Tots els salms en van plens. Pau i
Joan ho declaren amb reconeixement. Fidel ve de fe, una fe constant,
sostinguda, mai deixarà de costat la misericòrdia de Déu envers els que
anomenarà també fills en el seu Fill.
- La
santedat de Déu a l’evangeli no allunya; al contrari, acull misericordiosament
els qui creuen en Ell i això per generacions i generacions sense fi.
- Els
quatre verbs de l’acció de Déu: dispersa, derroca, exalta i omple de béns
espirituals. Fa espirituals aquells que en Ell confien. Els fruits de l’amor
als humils es manifesta en les seves obres: “amor, goig, pau, paciència,
benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Tot do excels de
Déu!
- Déu
és Déu dels humils i senzills, dels pobres en l’esperit, dels “anawin”.
- En
Déu les promeses i benediccions són presència, protecció del seu poble i dels
qui en Ell s’hi emparen.
-
Abraham va ser beneït en ell i en tota la seva descendència per sempre.
-
Maria és filla de Sió i Déu segellà les benediccions que ara, per la presència
de l’Esperit, es difonen per tota l’Església i la podem proclamar Mare nostra.
- És
el primer cant de la història inicial de l’Església i és la motivació essencial
pel gran Misteri de l’Encarnació. Misteri que irradia a tota la
humanitat. El Fill recapitula tot el creat i recrea, per l’assistència i acció de
l’Esperit, els humils i els de cor senzill. “Veniu a mi: que Jo sóc benèvol i
humil de cor; i en Mi trobareu repòs. El meu jou és suau i la meva càrrega
lleugera.
- que
el “Glòria” que clou totes les nostres pregàries sigui també un cant de lloança
i d’acció de gràcies per tot el Misteri d’Advent i de Nadal..
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
IV d’Advent, 22 de desembre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada