Homilia del diumenge 15/12/2019

                                   ELS  QUATRE  HIMNES  EVANGÈLICS

                                               L’evangeli de Lluc en els dos primers capítols, juntament amb els dos primers del de Mateu, conformen els que s’anomenen “Els evangelis de la infància”. En ells s’articulen els himnes evangèlics que obtindran un lloc privilegiat en la litúrgia, bé sigui en l’Eucaristia, bé en la “Pregària de les Hores” dit Breviari també.

                                               Intentaré glossar-los en aquestes homilies que pretenen fer de corona d’Advent en aquest cicle de NADAL. D’acord amb les litúrgies eucarístiques d’aquests dies els tractaré segons aquest ordre. Primer: el Benedictus, seguidament el Magnificat, el Glòria coincidint amb Nadal, per passar finalment amb el Nunc Dimittis que és el Càntic de Simeó, a celebrar el dia 2 de febrer, Festa de la Presentació de Jesús.                                    

                                               En aquest diumenge III d’Advent, tot ell enfocat en la figura de Joan Baptista, em centraré en les vicissituds dels inicis de l’Anunciació i de la seva Naixença, que comportaran uns fets singulars ocorreguts en la persona del pare de Joan, Zacaries, que els trobareu en Lluc: en els versets 1, 5-25 i reblats en els 1, 57-80.

                                               D’acord amb l’evangeli d’avui, Jesús fa l’elogi de la gran figura del Baptista. Contextualitzem-la: Joan envia, des de la presó, uns emissaris a Jesús, amb l’intent de clarificació de si era o no el Messies profetitzat i esperat. Jesús contesta al seu requeriment, citant un passatge d’Isaies. El text no deixa de ser ambigu, perquè dona a entendre que és el Messies, sí, però amb unes característiques que són, paradoxalment, ben altres de les expectatives que corrien entre els coetanis de Jesús... D’aquí la perplexitat de Joan. Després que se’n tornaren els emissaris, Jesús fa el gran elogi de la figura de Joan, afirmant que bé el podrien tenir pel profeta Elies, que havia d’aparèixer, com a precursor del propi Messies. Tot i la importància única de Joan, això era no res per als adherits a la predicació del Regne de Déu, promoguda per Jesús. Hem de tirar, no obstant, endarrere per veure els primers dies de l’anunciació i naixença del fill de Zacaries.

                                               Ens trobem al Temple de Jerusalem i Zacaries hi era com a sacerdot i oficiant. En aquestes, se li apareix un àngel, el mateix de l’Anunciació a Maria i li pronostica que Elisabet i ell tindran un fill. Ell es va torbar i es va espantar i en definitiva va dubtar. De resultes, es va quedar mut. Podeu seguir la narració de Lluc en 1, 5-25. Cal insistir en les paraules augurals de l’àngel: un gran goig en tindreu; molts s’alegraran del seu naixement; serà gran als ulls de Déu; quedarà ple de l’Esperit Sant ja abans de nàixer; anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies; prepararà per al Senyor un poble ben disposat. 

                                               I ara assistirem al seu naixement i a la circumcisió de Joan (nom =Yahvé va fer gràcia o favor). Podeu seguir-ho a Lluc 1, 57-80). A l’hora de posar-li el nom i no posant-se d’acord, li pregunten al seu pare, el qual, confirmant el nom que li donava Elisabet, va  assentir –escrivint-lo en unes tauletes- que s’havia de dir Joan, contra la tradició de que havia de portar el nom del seu pare. Immediatament amb exultació Zacaries prorromp amb el càntic de lloança, que pren nom i títol de la primera paraula que profereix: Benedictus, Beneït sigui el Senyor, Déu d’Isreal! Cal advertir que de les grans figures de l’Antic Testament se’n narren els dos fets cabdals de la seva vida que ve precedida de l’Anunci de que per privilegi en les velleses podran tenir un fill que transfigurarà l’esterilitat de llurs mares. I en ressalten els destins futurs, guerrers o profètics. Són senyals de predestinació. Normalment hauran de portar una vida diferent d’acord amb la seva vocació i destí particulars.

                                               Abans d’entrar a donar explicacions dels himnes evangèlics serà bo que parlem també de que tots tres formen part de l’anomenat Ofici Diví o també Llibre de les Hores. Llibre de la pregària oficial o pública que orna “tot el curs del dia i de la nit consagrat per la lloança a Déu”. “Jesús, Summe Sacerdot de la Nova i Eterna Aliança s’incardina la comunitat universal dels homes, i se l’associa en el cant d’aquest himne diví de lloança. Aquest ministeri sacerdotal exercit permanentment per Jesús i per tota l’Església i del qual participem tots els batejats, en funció del caràcter que se’ns imprimeix, i que dóna participació en el sacerdoci comú, que és un ministeri que dota els consagrats fins al punt d’esdevenir una casa sacerdotal i un sacerdoci sant per tal que, en tota acció de l’home cristià ofereixin sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell que els ha creat”. “Que tots els deixebles de Crist, bo i perseverant en l’oració i lloant Déu, s’ofereixin com a víctimes vivents, santes i agradables a Déu i concorrin em l’oferiment de l’Eucaristia, en virtut del seu Sacerdoci Reial, que l’exerceixin en la recepció dels sagraments, en la pregària i acció de gràcies, amb el testimoniatge de la seva vida, amb l’abnegació i amb un amor eficaç”. “Participant en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i ells mateixos amb Ell, i així tant en l’oblació com per la sagrada comunió, tots fan el seu propi paper en l’acció litúrgica. Semblantment per aquest ministeri sacerdotal comú l’Església, que alaba Déu sense parar, i prega per la salvació de tot el món, ho exerceix també amb el rés de l’Ofici diví”.

                                               “Tots els que exerceixen aquest sagrat ministeri, sacerdots i laics, resaran amb més fervor la Lloança de les Hores, com més vivament siguin conscients que han de o poden observar la indicació de sant Pau: “Pregueu sense parar”; només Déu pot donar eficàcia i creixença a la tasca que executen, perquè Ell digué: “Sense mi no podeu res”. Perquè els membres de l’Església compleixin millor i amb més perfecció l’Ofici diví s’exhorta a tots els qui resen aquesta oració pública de l’Església que és font de pietat i aliment de l’oració personal que, en resar-lo, el seu esperit con-cordi amb la seva veu; per aconseguir això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms”.  Segons la venerable tradició de tota l’Església, les Laudes, com a pregària matinal, i les Vespres, com a oració vespertina, són els dos pols de l’Ofici diari; han de ser tingudes com a hores principals”. Aquests paràgrafs han estat trets de les Constitucions sobre l’Església i de la Sagrada Litúrgia.

                                               Centrats, doncs, en l’Himne de les Laudes passarem a explicitar-ne les seves fondàries, centrant-nos en els versets ja al·ludits, en Lc 1, 57-80.

  - La benedicció de Zacaries, portat per l’Esperit profetitza doblement: pel compliment de la benedicció-profecia en les paraules de l’àngel en la seva anunciació; i per la missió profètica del seu fill el qual serà profeta de l’Altíssim.

  - Seràs precursor, el que vaticina profèticament la vinguda immediata del Messies.

  - La benedicció és: pregària, resposta de Déu o a Déu, acció de gràcies, confessió, cant.

  - Som beneits amb tota mena de benediccions espirituals recapitulades en Crist. Ef 1,3

  - A la fi (Ap 1, 12)  hi haurà una florescència: “benedicció, glòria, poder, acció de gràcies”.

  - Benedicció és la proclamada pel poble a l’entrada de Jesús a Jerusalem: “Hosanna”.

  - Benedicció d’Elisabet a Maria, ambdues gestants: “beneit el fruit del teu ventre”.

  - Es beneeix amb paraules i amb gestos (fent la creu o imposants les mans).

  - Visitar i beneir al mateix temps.

  - Hem de revaluar la benedicció final de la Missa. És sempre solemne, dita al final de l’Eucaristia. Vol dir entre altres coses: que faci fruits, que dignifica la vida a seguir...

  - L’Esperit Sant és l’última promesa-profecia que ens fa Jesús, abans del retorn al Pare: vindrà el do diví, totes les benediccions van incloses en el do de l’Esperit.

  - Els fruits de la vinguda permanent de l’Esperit són: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” Ga 5, 22-23.

  - La benedicció en i de Jesús ens vindrà com a Salvador, Redemptor, Alliberador.

  - Jesús serà el Profeta definitiu. Vindrà, ens visitarà i en redimirà.

  - “Sense por”, és bandejada la por de Déu: inclou una nova imatge de Déu, patrocinada per l’acció misericordiosa de Jesús, que ens diu que Déu és el Pare de la paràbola del fill pròdig i que té un amor preferencial i entranyable per als més necessitats, els més pobres i senzills. “Veniu a mi i jo us alleujaré, perquè jo sóc benèvol i humil de cor i en mi trobareu el repòs. Mt 11, 28-30.

  - Li donarem culte no sols en els temples, sinó com adoradors en esperit i veritat.

  - Jesús és redemptor ja des dels inicis de la seva vida i en la seva missió.

  - Perdonar els pecats vol dir la sobreabundància de gràcia que ofega els pecats.

  - Jesús serà el Sol (diu-menge= dia del Senyor) que ens il·luminarà en les nostres foscors. Es dirà Llum del món.

  - Es presentarà com a “amor fidel”, a pesar de les nostres in-fidelitats.

  - La pau és l’acció i el regal principal del messianisme de Jesús. És el Princep de la Pau. Benaurats els pacificadors o instruments de la Pau. “Guiar els nostres passos per camins de pau”.

 - L’himne vol dir que és un cant de joia. Es canta en la litúrgia, segons possibilitats.

 - Són rememoracions de les gestes de la història i del poble d’Israel.

 -  Es fa referència explícita a les promeses fetes a Abraham, pare en la fe del poble d’Israel i també, com a continuïtat, de l’Església mateixa.

 - Menció també de David com a Rei i de la seva descendència que arriba fins a Jesús.

 - La benedicció afecta més directament al ser que al tenir. En això hi ha un canvi notable entre les benediccions en l’AT i les que ens ofereix el NT, vinculades directament als dons de l’Esperit que ens han estat donades o bé per a agrair-les.

 - Sovint vinculades al canvi de nom: d’Abram a Abraham= pare de multituds.

- Beneir Déu és sempre una exaltació de Déu per un reconeixement i, per tant, per una acció de gràcies.

 - L’Eucaristia és tota ella complexivament una Acció de Gràcies per la vida i per la fe i perquè hem estat redimits, invitats a una nova vida que ja l’encetem en el decurs de la celebració eucarística. Aquesta hauria de ser la nostra més entranyada actitud. Hauríem de preparar el nostre esperit per lloar, beneir i adorar Déu per damunt de tot: no sols pels beneficis que ens ha donat i ens segueix donant, sinó perquè el primer manament és estimar Déu, amb tots els tots, reconeguts i agraïts.

 - Veniu beneïts a posseir el Regne que el Pare ens té preparat des de la creació del món.

 - D’acord amb el Vaticà II s’invita a celebrar l’Ofici diví als laics en les Laudes, Vespres i Completes. Seran veu i pregària de valor eclesial en la seva dimensió més comunitària i per tant inestimable. Així posarem en valor la nostra dimensió sacerdotal en els sacerdoci comú a tots els batejats; dimensió de la qual no es té massa consciència i és un malbaratament de gràcies per a tota la comunitat de batejats i també en dimensió universal.

 - Fem-nos més conscients de la participació sacerdotal en les nostres Eucaristies, font primordial de gràcies abundoses i amb destinació a tot el creat. Quin valor que tenim pel que som! Fem-nos conscients de la conformació amb i en Crist pel baptisme! Som més del que creiem. Honorar-ho, donant gràcies ennoblirà el nostre viure.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III d’Advent, 15 de desembre del 2019. Sabadell