dissabte, 11 de juliol del 2015

ELS  QUI  ES   PROFESSEN  CRISTIANS

                                               Després de narrar el “fracàs” de Jesús al seu poble, en concloure l’evangeli del diumenge passat, deia que no es va desanimar ni es va tirar enrere de la seva Missió que abastava tot Israel. L’última línea deia: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”. Avui, a punt i seguit de l’evangeli de l’altra dia, com si res hagués passat, comença així: “Jesús cridà els dotze i començar d’enviar-los de dos en dos”. La missió de Jesús, la predicació del Regne de Déu, és imparable i està per damunt  de qualsevol entrebanc. Tant estava lligada o radicada la missió en el sentit últim de la seva vida! Vida i missió eren en Ell tot el mateix. Fins al punt que hi envià també els dotze, bo i recomanant-los que l’itinerància els hauria de ser bàsica, per no caure mai en possibles “instal·lacions”. Serien pelegrins com el Mestre. Una vegada començada la missió s’anirà desenvolupant: Primer comença Jesús, després els apòstols, també una bona remesa de deixebles (setanta dos) i després al llarg dels segles ens arriba a nosaltres, enviats també a assaborir nosaltres i tants d’altres “la joia de l’evangeli”. Nosaltres som receptors d’aquell “enviament” que feu Jesús al final de la seva estada entre nosaltres: “Aneu, feu deixebles meus i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Rubricat tot amb promesa sempre viva: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”.

                                               Tot plegat denota una característica d’urgència, d’un continuat reclam i invitació a obrir-nos tots –tots!- a l’aventura d’una creixent evangelització.

                                               L’evangeli d’avui precisa al detall  les actituds que garantiran  l’autenticitat de la “feina” que s’ha de fer. Una vegada més els missatgers porten en la seva vida i en les seves persones la plasmació d’allò que predicaran: pobresa, austeritat, humilitat, carència d’equipatge, deixar que sigui Déu qui obri els cors, si no els escolten: per a ells faran...

                                               El ple projecte de Déu ara ens correspon portar-lo endavant a cadascú. La voluntat de Déu és que tothom s’assabenti que té un Déu que vol el millor per a cadascú. No es pot ser evangelitzat sense que acceptem al nostre torn d’evangelitzar. Queda particularment reflectit el pla de Déu en la segona lectura, que és una meravella i que té -segons totes les aparences- el seu origen en les primeres eucaristies, d’on es creu que ho va treure sant Pau. Faríem bé de no escurçar-la i llegir-la tota sencera. És el pla de Déu des de tota l’eternitat, per al qual “ens elegí en Ell”.. Ens “destinà a ser fills seus per Jesucrist”. “La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. Déu ens té pensats des de tota l’eternitat amb amor entranyable. Jo us recomanaria per a ús personal que la llegíssiu tota sencera. Parcel·lat, perd l’harmonia d’himne que té. Llegim-la aplicada a cadascú. Déu estima sempre personalment. Tu, jo, l’altre. Quines ressonàncies no té llegit així! Podria ser una pregària d’ús freqüent; és entusiasmadora!

                                               Per ser efectius -deixant sempre el major marge operatiu a l’actuació de Déu- cal en primer lloc ser i sentir-se de ple deixebles de Crist. Això es podria traduir amb “l’entrar en el seguici” del Mestre. És Ell qui ens crida a estar amb i en Ell –en plenitud, ni que sigui relativa però actuant-, tenir el major tracte, entrar en la seva intimitat. Els molts moments intensos de veure’l, d’escoltar-lo, de fer-li preguntes, de conviure-hi a prop, no tan sols en presència física, sinó deixant-se “prendre per Crist”, afaiçonar-s’hi, captar joiosament el seu estil de viure i de conviure. Fer veritat allò que diu Joan, el seu deixeble predilecte, paraula aquesta que vol dir estimat amb una predilecció especial, no comparativa: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la vida”. Això podria traduir-se amb aquella expressió del papa Pau VI: “Avui més que mestres el què de veritat més s’estima la gent són testimonis”, que és  la manera més segura de traspassar evangeli, més per les actituds que per les paraules. Rebla Pau VI: “Avui sigui de forma tàcita o bé amb grans clams, sempre però amb força se’ns fan aquestes preguntes: ¿Creieu en veritat en allò que anuncieu? ¿Viviu allò que creieu? ¿Prediqueu vertaderament allò que viviu? Avui més que mai el testimoni de vida s’ha convertit en una condició essencial en vista a una eficàcia real de la predicació. A les clares, podem dir que en certa mesura ens fem responsables de l’evangeli que prediquem”. (Evangeli Nuntiandi, n. 78)

                                               Arrodoneix el papa Francesc: “L’Església necessita la mirada pròpia per a contemplar, commoure’s i aturar-se davant de l’altre tantes vegades com sigui necessari. En aquest món els ministres ordenats i altres agents de pastoral (avui tots hi som inclosos) podem fer present la fragància de la presència propera de Jesús i la seva mirada personal. L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en aquest art de l’acompanyament personal de processos de creixement ... Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi  a madurar en la vida cristiana.  Encara que soni obvi, l’acompanyament espiritual ha de portar més i més a Déu, en qui podem assolir la veritable llibertat”. (Dels nn. 169-170 de La joia de l’evangeli) Faríem bé d’allargar-ne la lectura als punts següents (171-173), on el papa desenvolupa l’art de l’acompanyament. Reprèn la necessitat, després  d’uns anys on ha minvat fins quasi a desaparèixer en molts cristians... Caldria tornar-hi sobre aquest aspecte important que marca un desglaç de certs nivells d’espiritualitat. Hem anat certament endarrere. Només amb una acció persistent i amb obertura d’oïda i de cor i a les invitacions generals de l’Església i de l’Esperit Sant es pot afermar i consolidar una doble evangelització, d’anada i tornada.

                                               Tot això ho revalida i ennobleix tot l’espectre de les teories – teràpies fomentadores de més alts nivells de consciència i de compromís. En una paraula, hem de passar dels fets puntuals a crear actituds persistents que desemboquin en hàbits consistents.

                                               Hem posat com a títol una expressió que m’ha fet reflexionar: “els qui es professen cristians”. M’agrada, perquè d’alguna manera fa referència a professar, a dir-la –la fe viscuda- en veu alta, amb convenciment, com si fos un credo cantat, cridat, encoratjador. Hem de ser “seriosos” amb nosaltres mateixos, amb els altres que es mereixen allò millor de nosaltres i ¡sobretot amb Déu! No podem ser diletants, tastaolletes, allò que s’ha posat de moda avui –les tapes-: un dissimulat anar picant, ara això ara allò... Sant Pau ens invita a menjars consistents, no de canalleta ni de papalloneig, amb perdó.

Un apart. Ja ha sortit l’encíclica “Lloat sigueu”. Com em satisfaria que cada un dels qui es professen cristians adults fes una lectura subratllada, ponderada i dialogada amb gent propera a la fe i també amb els qui encara no s’hi professen. Aquesta vegada el tema s’obre per a tota persona amb sensibilitat social, ambiental i espiritual de tota mena. No perdem l’ocasió de fer una més ampla rotllana de fraternitat. Tant de bo! Busqueu amb qui podeu compartir sensibilitat d’alt to i nivell humà! Feliços si ho aconseguiu.

                        Diumenge XV de durant l’any, 12 de juliol de 2015  Sabadell