PASTOR, REI I
SENYOR UNIVERSAL
De
la profusió d’elements en la litúrgia d’avui, enfocats en un mateix sentit, ens
en surt un dibuix expressionista de Jesús com al Pastor suprem (I Pere, 5, 4) amb
vocació-missió d’universalitat, de tal manera que d’una forma més profunda en
podríem dir, i molt més!, que és la nova domínica del Bon Pastor, aquesta
vegada anant més enllà dels trets bucòlics que en “el concret” de la vida dels
pastors en relació amb les seves ovelles,
i cobra una “volada” de Pastor de la humanitat sencera en totes les
característiques d’aplegar el gran ramat universal, de reconciliar totes les
divisions i de fer-ne vertaderament un sol ramat sota la guia i conducció d’un
sol Pastor, en tot temps i llocs.
Vegem-ho a través de tot el rastell del que se’ns diu pràcticament en tota
la litúrgia de la Paraula.
Comencem
ja des de les comminacions del profeta Jeremies, que es plany dels pastors que
perden i dispersen les ovelles del meu ramat. Adreçant-se a tots els pastors
(entengui’s de tothom qui té responsabilitat de guiatge o pasturatge) i que, en
paraules del mateix Jesús a l’evangeli, en dirà que “eren com ovelles sense
pastor”, per això diu Jeremies que serà
Ell –“Jo mateix les recolliré de tots els països on anaven disperses-, qui fet Rei,
com a rebrot legítim del llinatge de David, “i serà un Rei excel·lent que farà
regnar en el país la justícia i el bé. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-
nostre-bé”.
A
la primera lectura segueix com sempre un salm que com indica l’adjectiu de “responsorial”
el convertirà en un himne-pregària a la que hi anirem responent amb la més que
coneguda resposta o tornada, plena de confiança: “El Senyor és el meu pastor,
no em manca res”. Transforma les afirmacions del profeta en contemplació
personal, en una veritable “pregària del cor”, que ens il·lumina joiosament i
que de la figura de Pastor-Rei passem a saber i assaborir que és Déu mateix el “pastor de les nostres
ànimes”. La cura i la sol·licitud envers nosaltres s’expressa a través
d’aquesta afirmació tan sentida i experimentada que ens surt del cor: “La
vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida i viuré anys i més
anys a la casa del Senyor”. Deixeu-me ponderar una vegada més la importància i
del goig de l’esperit que en traiem del salm (Oh, els salms amb què han pregat
i segueixen fent-ho generacions i generacions de fills-filles de Déu! No us ho
perdeu, gaudiu-ne en tot moment, sobretot en les accions litúrgiques
–Eucaristia i Llibre de les Hores-), pausadament, en oració...
Ja
vàrem començar la setmana passada la proclamació -tant de bo “lectio divina”!-
de l’epístola als Efesis amb aquell Himne de benedicció: “Beneït sigui el Déu i
Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de
benediccions espirituals dalt del cel”. I després desgranarà aquesta
impressionant benedicció fent aquestes promulgacions personals i col·lectives
del poble sant: “Ens elegí, ens destinà, ens rescatà, ens ha fet conèixer el
secret de la decisió benèvola: unir en el Crist tot el món, tant el del cel com
el de la terra; en ell hem rebut la nostra part en l’herència i finalment
“volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que en Ell tenim
posada la nostra esperança, que estem marcats amb l’Esperit Sant promès.
Avui
en continuació de la mateixa epístola als Efesis ens rubricarà que la sang del
Crist és la que ha aplegat tota la humanitat reconciliada més enllà de tota
possible o real divisió, fins al punt de dir: “Ha posat pau entre tothom i ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Reconciliats amb Déu. Ha vingut a
portar-nos la Bona Nova de la Pau. Per Ell
En
l’aclamació antecedent a l’Evangeli sempre s’acostuma a fer una referència
concreta a la proclamació evangèlica. Segueix amb el tema del pasturatge del
Senyor concretant de primer que “les meves ovelles reconeixen la meva veu”. I
així ens descobreix el vertader tema de l’evangeli, encara que comença en
continuació de la tornada missionera del dotze i la pretensió de emportar-se’ls
a un lloc apartat per gaudir de les pàgines viscudes dels seus, on faran
entusiasmats els seus reports i Jesús hi farà el punt missioner. Tot allò era
el propòsit, fins al punt que s’embarquen bo i buscant un recer on parlar amb
intimitat. A penes desembarcats es troben amb una gernació del tot imprevista.
Tota una gentada vinguda de poblets de la vora que ja l’esperen per a sentir-lo
i per a ser guarits... Ell amb cor de bon pastor, en veure’ls i no podia ser de
cap altra més manera, se’n compadeix, el seu cor ple de misericòrdia passa per
damunt dels propòsits inicials i es posà a instruir-los llargament. Jesús es troba sempre
disponible per a la
missió. Per això ha vingut. El Pare li ha encomanat tota
criatura i dirà més endavant que dels que li ha encomanat no se n’ha perdut
cap. Sap aprofitar tota contingència humana per posar l’evangelització en el
primer lloc de la seva vida; anava a dir agenda en el sentit més ampli i
literal: estem en una situació d’imprevist. En la seva vida sempre preval la
misericòrdia, el bé dels que el cerquen. Deixeu-me fer una digressió. Els
imprevistos cal “preveure’ls”, per més paradoxal que pugui semblar. A la vida
si som mínimament ordenats fem previsions del que farem. Doncs bé, a l’hora de
fer pre-visions, pre-supostos caldrà deixar un discret percentatge precisament
per als possibles i –sempre- imprevistos que van sobtant o senzillament
intercalant-se en el nostre fer de cada dia. Jesús és un exemple de posar
primer allò que ens ve de sobte i que podria malmetre el nostre ordre de fer.
Cal estar amatent a l’escaiença sobtada dels signes dels temps i actuar sempre
segons un ordre de prioritats. Per Jesús és clar que atendre a aquella gent que
ha fet camins i caminades amarades de suors en expectació de tenir una trobada
amb el mestre, malgrat que per a Ell li fos insospitada... ¿Què hauríem pensat
si Jesús no els hagués atès i hagués portat a terme el propòsit inicial de fer
una bona “sentada” amb els seus? Motiu humà n’hi havia i ben fort. Jesús sap
respondre sempre a la bona ocasió que se li presenta. Tant de bo n’aprenguéssim
nosaltres que acostumem, passi en que passi, a anar a la nostra...!
Encara
em resta de dir-vos que aquest evangeli lligarà amb els que vindran els
diumenges següents on, ara amb paraules de Joan que ens acompanyarà uns
diumenges seguits, tindrem l’escena de la multiplicació dels pans i peixos que
donarà entrada a las presentació de la promesa de l’Eucaristia, que serà un
punt de divisió entre els deixebles que -a manca de fe- els semblarà una
proposta fora de sentit, de massa extraordinària que era -i que és!-, però millor
que no ens avancem més enllà de preparar-nos per a fer, diumenges més endavant,
un re-centrar-nos en l’Eucaristia com a punt cimal de la nostra vida de fe i
per tant neuràlgic per a entendre i viure el que cada diumenge vivim o podríem
o hauríem de viure... Reprenc el que deia la col·lecta del diumenge passat:
“concediu als qui es professen cristians
de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”.
Recordeu:
“Elegits, destinats, rescatats, coneixedors del secret de la decisió benèvola
de Déu: unir en el Crist tot el món. Aquesta és la Bona Nova de la Pau”.
Que us beneixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant. Germans, germanes,
aneu-vos-en en PAU.
Diumenge
XVI de durant l’any litúrgic, 19 de juliol de 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada