“MATAR” EL
MISSATGER
Aquest
diumenge estem de “dol evangèlic”. El passatge que avui proclamem a l’evangeli
que ve narrat pels quatre evangelistas, però amb més riquesa de particulars per
Lluc, que ens expliquen millor el que va succeir a Jesús conjuntament
amb els seus deixebles. És una de les pàgines més emotives de la vida de Jesús,
emmarcada en la visita, potser la primera, que feia a Natzaret als seus
compatriotes. En dissabte aplegats els convilatans, molt probablement per la
set anhelosa de la curiositat per veure, escoltar i per experimentar ells
mateixos el que sabien que ja feia en altres indrets de predicar i curar
malalts. Hem de suposar que eren tota una gernació aquell dia en la sionagoga,
esperant què diria, què faria. Es va aixecar i es va asseure després de la
lectura d’Isaïes: “L’esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m’ha ungit.
M’ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius
la llibertat i als cecs el recobrament de la vista; a posar en llibertat els
oprimits, i a proclamar un any de gràcia del Senyor”. Els ulls de tots eren
fits en Ell. Aleshores començà, dient-los: “Avui es compleix aquesta Escriptura
que acabeu d’escoltar”. De manera explícita es presenta com el Messies esperat
i anunciat pel profeta Isaïes. De sobte passen de l’admiració per la saviesa
que no saben d’on l’hi prové, a considerar que no pugui ser que ell de qui
coneixen tota la parentela, pugui dir i fer el que ja sabien pels remoregs
–boca a boca- per la seva actuació en altres indrets. ¿No és el fuster, el fill
de Maria? No coneixem els seus parents? De l’admiració inicial passen a escandalitzar-se’n.
A tal punt que Jesús dolgut es veu constret a dir-los l’aforisme corrent
aleshores: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva
parentela i entre els de casa seva”. Ho exemplifica amb passos d’Elies i
d’Eliseu, de sobres coneguts per ells, com a miracles fets a fora de Palestina
i a persones alienes al seu poble... ¿Què havia dit? Més que indignats, de seguida, tumultuosament,
s’aixecaren, L’empenyeren fora i el dugueren fins a un sortint de la muntanya,
damunt de la qual era edificat el poble. Se n’escapolí. No havia pogut fer
miracles per la seva incredulitat, fora d’uns molt pocs...
Un
autèntic fracàs, i, més de doldre, pel
fet de que aquest refús es dóna entre els “seus”. Jesús se sent més que
incomprès, vilipendiat. El seu no acolliment ja, d’alguna manera,
prefigura la divisió respecte de la
seva persona i sobre el seu missatge, cosa no d’estranyar perquè ja Simeó, el
dia de la circumcisió de l’infant Jesús, ja va profetitzar a Maria: “Mira,
aquest és destinat a ser causa que molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a
senyera que trobarà contradicció”.
Massa
gran, massa dignitat la de
Jesús per a la petitesa pobletana dels seus. La ruralitat de
si és conservadora, no li van ni les invitacions al canvi, menys les possibles
implicacions d’anar més enllà ni més amunt del que és “allò” de
sempre. I érem precisament amb Jesús i la seva predicació en un tombant de
gràcia i de canvi total de visió sobre el Messies. En el nostre cas el Missatge
s’identifica amb el Missatger. Ambdós queden per damunt de les seves migrades
expectatives. No tenien cap necessitat de nous profetes. Ja tenien ben
establerts els seus punts de referència: El Temple i els seus sacrificis,
l’entramat sacerdotal, les sinagogues i el gran dissabte, la moralitat dels deu
manaments, les seves pregàries quotidianes. Tot en ordre! Ja es veien en el
camí de la salvació com a poble i com a persones. ¿Què més podia proposar
aquest Profeta, que cabalment l’havien vist créixer i amb el qual havien
conviscut la seva petita vida d’una vila d’on Natanael havia exclamat: “De
Natzaret pot sortir res de bo?”. “No serem moguts”, ja tenim el necessari. ¿Què
més ens manca? La veu de la mediocritat i del conservadorisme. Jesús va fer
globalment el recorregut vital enmig de la confrontació. Moltes pàgines dels evangelis ho
ben il·lustren. Dit en poques paraules: anaven per Ell, pretenien de bon
principi anul·lar-lo, matar-lo, dit sigui amb tota la cruesa. Ja ho va fer
palès, al final gairebé de la seva vida, quan contenint els seus sentiments de
tendresa i de misericòrdia, deia: “Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he
volgut aplegar els teus fills, tal com una lloca aplega els pollets sota les
ales i no ho heu volgut”. També, condolgut, diu: “Malgrat haver fet davant
d’ells tants de miracles, no creien en Ell, a fi que es complissin les paraules
que digué el profeta Isaïes: “Senyor, qui ha cregut el vostre missatge? I el
braç del Senyor, a qui s’ha revelat?” I ja al pròleg de Joan ho consigna com
una premonició sintètica de tota la seva vida: “Vingué a casa seva, però els
seus no l’acolliren. Però a tots els
qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el
seu nom”.
¿No
veiem la imatge del refús dels de Natzaret com un símbol del què ens passa avui?
Diguem-ho amb paraules del papa Francesc: “El gran risc del món actual, amb la
seva múltiple i aclaparadora oferta de consum,
és una tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca
malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida
interior es tanca als propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja
no hi entren els pobres, ja no s’escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de
la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els
creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es converteixen en éssers ressentits,
queixosos, sense vida. Aquesta no és
l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de
Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brota del Crist
ressuscitat”.
“Invito
cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara
mateix el seu trobament personal amb
Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell,
d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que
aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia
reportada pel Senyor”. A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú
fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada
amb els braços oberts... No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi.
Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.
“Només
gràcies al trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en
feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de
l’autoreferencialitat. Arribem a ser
plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens
dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més
veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha
acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el
desig de comunicar-lo als altres?”.
“La
proposta és viure a un nivell superior, però no amb menor intensitat: “la vida
creix donant-la” i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet,
els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i
s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. Quan l’Església
convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el
veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei
profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la
lliurem per donar vida als altres. Això és, en definitiva, la missió”.
Fins
aquí ens ha portat aquell primer refús al Missatger pel seu Missatge explícit als
seus a Natzaret. Podríem dir que malgrat tota la bonesa que Jesús va escampar i
que van gaudir-ne els més marginats i els més necessitats, fou una mena de
“fracàs” anunciat, a ulls humans. I avui, què passa? Jesús va morir abans de
morir en creu. La Missió que portava va quedar enterbolida per la no acceptació
covarda del “sistema”. ¿Heu llegit mai l’evangeli d’aquesta manera aplicant-la
a nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada