DÉU, BULLIDOR
DE LA VIDA
Sempre
m’ha captivat l’expressió que llegim avui a l’evangeli, respecte a la llavor
sembrada: “De nit i de dia, mentre (el sembrador) dorm o està llevat, la llavor
germina i creix sense que ell sàpiga com.”
Aquest no-saber com es desenvolupa la vida, aquest misteri inconegut de com la
vida fa el seu propi curs davant la inconsciència del qui ha sembrat, això em
meravella fins al punt de quedar-me embadalit quan, a començament de primavera,
hi ha aquesta exaltació de tota vida, perceptible en el nou fullam, verdíssim
com d’acabat d’estrenar, nascut immaculat, vigorós i tendríssimament
estimable. I qui diu de qualsevol
planteta de no res, també de tota creatura que es desperta a la vida, de tot
nadó en el somriure iniciàtic del dormir plàcid, també de tot animaló que
s’estrena a viure, de nosaltres en el treball amagat que fa que anem fent-nos i
arrodonint-nos com a creatura cabal en mans de Déu. Oh misteri!
Aquest
com que ens ve al cor, que més
que interrogatiu és ¡admiratiu!
Que és tot un himne a la vida, al sempre microcosmos, on la veritat de ser dóna
pas a un camí nou, únic, condensació de bellesa en les coses petites, en les
coses que ni veus i que tan sols intueixes... Estem permanentment en el diví
“obrador”.
Déu
és Creador permanent de tot el visible i sobretot de l’invisible, perquè és més
el que no veiem que el que veiem, que el que podem gaudir en el nostre
mirar-admirar de cada dia. És un estímul per l’acció de gràcies. Oh bellesa tan
antiga com nova! Sempre estem en joiosa correspondència, per poc que entenguem.
I
diu l’evangeli al davant de tota paràbola de la vida “que passa amb el Regne de
Déu com quan hom sembra, com quan Déu fa reverdir els secs o va traspassant
vida a tot esqueix que empelta o que planta.
La vida és la magnificència de la creació-providència
dels regnes de la natura, tant més del Regne de l’Esperit. “Els justos
creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban!, partint
també de la remenuda petitesa del gra de mostassa...
I
es fa veritat allò que demana la comunitat cristiana en l’oració col·lecta del
dia, potser sense que la pregària per més conscient que la suposem,
aconsegueixi la pregonesa del poeta, profeta que té la saviesa de saber-se ell
mateix gra, sement, esqueix, llavoreta de no res, fe en l’espera d’un
creixement que s’obrirà camí, sense l’acompanyament, potser, de l’estupor de
ser testimoni vivent de la creació en joc personalment: “Oh Déu fortalesa dels
qui esperen en Vós, acolliu les nostres súpliques, i ja que sense Vós no pot
res la nostra feblesa, auxilieu-nos amb la vostra gràcia”.
Des
d’una visió evangèlica podem aplicar aquesta mirada admirativa del com al néixer a la fe i en el créixer
en l’Esperit. Una i altra més intensa primavera de l’Esperit. El baptisme és
precisament aquest colgar la llavor de l’Esperit, que només que hi hagi un bon
context de terra ben adobada està cridada “la terra, tota sola a produir primer
els brins, després les espigues, finalment el blat granat dins les espigues. El com roman en el misteri...
El
Pare –deia Jesús- sempre treballa i o també sempre treballo, per més que no en
siguem conscients i ens manqui el com ho fan. És un reconeixement que fem
per l’experiència tantes vegades repetida de que constatem que han estat
actuant i ens han fet créixer actituds, respostes que ens han admirat a
nosaltres mateixos, com a descobertes dels camins i maneres que té Déu de
fer-se present i actuant. Seria bo d’anar-ho constatant de quan en quan. Ens
sabríem acompanyats i portats per la gràcia de la seva presència i acció.
Seríem humils i reconeixents, més no...
L’Esperit
Sant se’ns proposa en el Credo com a vivificador.
És, en imatge, el gran Jardiner que cultiva tota llavor, fa apuntar brins i
tiges i porta tot a fruitar i granar. Esplèndida imatge del que és el Regne de
Déu, “Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de
justícia, d’amor i de pau”. Regne, però del silenci, del núvol de no saber...
No
puc deixar de repetir-me una i altra vegada aquest text tan ple de lirisme i de
gràcia del Cardenal Suenens:
“Sóc
un home d’esperança, perquè crec que Déu és nou cada matí.
Perquè
crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà
i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.
Això
passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
Els
camins de la Providència són tot normalment sorprenents.
No
són presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.
Déu
és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.
Sóc
home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó,
simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins
i tot allà on el seu nom és ignorat.
Sóc
optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada
matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de
joia i de confiança.
Jo
crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.
El
Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.
No
ens ho esperàvem gens.
¿Qui
gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
Esperar
és un deure, no un luxe.
Esperar
no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
Feliços
els qui tenen l’audàcia se somniar i que estiguin disposats a pagar el preu
perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes!”
Nosaltres
només hi posem “la condició de possibilitat” i Ell hi aboca el seu Ésser
participant. Al Regne de Déu li passa com a tota creixença que es fa en
l’anonimat d’un Déu que actua però sense deixar-se veure. Déu a cada albada
encén les espelmes de vida i es retira a la intimitat que és on li agrada
habitar i a allí és on hem d’anar a lloar-lo, a beneir-lo, a adorar-lo, a
glorificar-lo , a donar-li gràcies de com ens treballa sense una presència
visible. Allí hi és! Pere ens adverteix: “Deioxeu el vostre destí a les seves
mans. Ell s’ocuparà de vosaltres”, sense el més petit neguit com l’infant a la
falda de la mare, i Ell proveirà. Allò de sant Ignasi: “Feu-ho tot com si tot
depengués de nosaltres, i una volta el cor nostre així disposat, deixeu-ho tot,
tot, i Déu ja se’n cuidarà i ho portarà a terme.
Assagem
sovint l’admiració pel treball de brodat que Déu fa en les seves creatures. I
tinguem sempre l’esperit prompte a lloar-lo, beneir-lo, adorar-lo,
glorificar-lo i donar-li gràcies de l’esplendidesa amb que va obrint-nos camins
del Regne i donant-nos-en el seu secret ni que sigui només a petites intuïcions. Acabem amb sant Pau: “Li prego al Pare que
consolidi amb la força del seu Esperit, allò que sou en el vostre interior: que
el Crist habiti per la fe en els vostres cors, que visqueu fermament arrelats i
fonamentats en l’amor, i així pugueu comprendre, amb tot el poble sant, que
n’és d’ample, llarg, alt i profund l’amor de Crist; vull dir que arribeu a
conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement, que és la
plenitud de Déu.”
Diumenge
XI de durant l’any, 14 de juny del 2015
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada