dissabte, 20 de juny del 2015

Homilia del diumenge 21/06/2015 del P. Josep Mª Balcells

ELS  SILENCIS  DE  DÉU

                                               Al llarg de la història de les relacions de la humanitat amb Déu hi ha moments siguin físics, morals, de pretesa incomprensió de l’acció desitjada i no aconseguida de Déu en els nostres afers o en esdeveniments excepcionals: terratrèmols, desencadenament de les forces de la natura, o d’accions humanes considerades absurdes en què ens surt espontani des d’allò que en diríem l’home vell, primari, la lacerant pregunta: I Déu on era en aquests moments?

                                               L’home pot fer –i per desgràcia fa- el deshonor, la deslegitimació del seu sadisme a tantes cantonades de la història: Sempre hi haurà un Haití, un Nepal, una Armènia, un EI, un Holocaust, tot un seguit de guerres de les que el món d’avui en va ple... que ens susciten els nostres blasmes, els nostres horrors; i que enforteixen els nostres silencis culpabilitzadors, veient la irresponsabilitat dels que haurien de fer de la solidaritat el seu honor de gestors de la sostenibilitat de la natura i de la humanitat global, més enllà de les fronteres i diversitat de civilitzacions. Mentre hi hagi humans, el risc de deshumanització serà més que un risc, un fet permanent i dolorós.

                                               El silenci dels homes és més punyent que el suposat “silenci de Déu”. És el mal que hi ha, sembla que consubstancial, en un món ofegat pels individualismes egòlatres, per les creixents desigualtats econòmiques i socials que repercuteixen en la mísera qualitat de vida -o millor supervivència- de molts dels nostres coetanis, potser veïns de la nostra escala...

                                               És més fàcil, però fàcilment hipòcrita dir que Déu s’ha “adormit”, que s’ha desentès dels nostres problemes, dic “nostres”, perquè nosaltres mateixos els hem creat tantes vegades -més fàcil dic- que apuntar i assenyalar amb el dit acusador al mal immediat que veiem i alguns pateixen en present. El mal sempre és concret, tant si és proper com si és llunyà...

                                               Del fet incontestable del mal faríem millor de parlar-ne en plural i en majúscula, com ens explica en Miquel Estradé en el seu llibre “El mal: problema i misteri”. Això requereix un estudi llarg i profund, de que no és ara el cas*, sinó dels mals en singular i minúscula que són els que ens entrebanquen en l’immediat, la llista dels quals seria molt llarga a més d’inconeguda, perquè sovint els mals de cada dia volen un tractament de privacitat i això precisament els fa més dolorosos pels qui els pateixen: desnonaments, menjadors socials, banc d’aliments, desnutricions, la minvada cistella de la compra, el no poder pagar llum i aigua, el no saber com arribar a finals de mes... aquestes són les petites-grans tempestes en els llacs en què sotsobrem en el dia a dia. La solidaritat en el concret, aquí hi rau el problema del mal, que ens és veí, fosc, i de mal comportar... La pobresa put per més que ens ho neguem a nosaltres mateixos i que l’esquivem!

                                               Els grans problemes són “els grans (!)” els qui els han de resoldre amb paràmetres de practicitat  i de bé comú. No són de si problemes de moralitat casolana directament, sinó de justícia, moltes vegades estructurals. No volem una adequada secularització? Donem, doncs, a l’home el que és de l’home i deixem a Déu que hi faci més que nosaltres, en allò que li pertoca. Ell actua a través de la caritat dels qui creuen en Ell, i d’Ell prenen responsabilitat i exemple. Un Déu tan amant de les llibertats com per sentir-s’hi lligat, bo i esperant una resposta dels que en Ell creuen, esperen i Estimen. Això ens dóna una visió més encarnada de l’acció de Déu en els afers humans que són seus –vull dir nostres- per voluntat i per dedicació interposada. Subrogada.

                                               Posem per cas, darrere de cada emigrant hi ha el problema del mal, tant de bo també hi sabéssim trobar el misteri del bé!: No veure-ho, suposa un anestèsiament del cor, fet d’altra banda per a la bondat; així ho dicta l’humanitarisme i la fraternitat global. El lema de la revolució francesa ateny no sols els francesos sinó tota persona humana digna de respecte, honor i promoció.

                                               Perquè cridem auxili quan el vent i l’aigua furients ens encalcen i ens posen en situació de supervivència? Recordem que sempre hi ha una tempesta localitzada a prop nostre i d’aquesta no em parlem, perquè la pedregada no ens afecta al nostre hortet. “Per ventura sóc jo el guardià del meu germà?” Fou l’excusa de Caín. Això ressona estrident des del principi de la humanitat. El “caïnisme” es perpetua de generació en degeneració (!).

                                               Posem ara en escena la segona part de l’evangeli. Els deixebles fan temorosos de ser engolits en la mar embravida: “Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem? La resposta ve de seguida. Aplaca els elements desencadenats, però els fa, ja en la placidesa després de calmar les aigües i el vent: “Perquè sou tan porucs?” “Encara no teniu fe?” Por i el seu antídot: la fe. Aquesta és la pregunta que ens fa Déu en les desfetes d’aquest “nostre” món, on hi ha de quan en quan petites tempestes que nosaltres consideren que són insalvables... La fe dóna una actitud que va més enllà de la por, del dubte, de veure’ns amb el sòl que se’ns mou... sota els peus. Fe és confiança.

                                               Aquesta pregunta és essencial en tots els evangelis que busquen precisament l’aprofundiment de la fe (la confiança)  en la política-acció-capacitat de lluita que se’ns ofereix, sentint la presència pacificadora i ardorosa de saber que amb Ell tenim pau i treva per refer-nos de qualsevol malvestat. Ja ho dèiem diumenge passat: “Ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra gràcia”. I avui hi retornem amb unes altres expressions: “No deixeu mai de la vostra mà aquells en qui ha arrelat (!) sòlidament el vostre amor”. O bé en línia de l’inici de la segona lectura: “L’amor que el Crist ens té ens obliga” (en el sentit de sana correspondència)  “Aquells que viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic (la por) ha passat, ha començat un món nou”, el dels fidels, confiats, dels sabedors que Déu ho recolza amorosament des de dins. Ai, com sempre, els salms: “Escolta el meu prec, Déu meu; quan et suplico no t’amaguis. Escolta atentament i respon-me”.

                                               Convicció: el BÉ a la fi senyoreja sobre el mal; el bé que ens tenen i que fem sobrepassa el mal que “fem i dolem”.

                                               Només com a complementació: podríem llegir i aplicar-nos-ho en mesura personal tot el que el papa Francesc ens ha escrit a “la joia de l’evangeli” sota aquest epígrafe: Alguns desafiaments del món actual on al mal que hi veu hi contraposa el bé dels qui donen sentit cristià i evangèlic a la seva vida. No us ho perdeu. És reconfortant. Francesc té un tarannà optimista, bo que i realista. Números del 52 al 67. Un bon exercici de consciència. Si teniu més temps i desfici arribeu-vos des del 68 fins al n. 109 que diu així: “Els desafiaments hi són per a superar-los. Siguem realistes, però sense perdre la joia, l’audàcia i la donació esperançada. No ens deixem robar la força missionera”

                                               En síntesi: Fes el bé que puguis, com pugis i quan puguis. I la resta deixa-ho per als altres. Això sí, no t’oblidis del consell paulí: “El generós té una collita generosa. Que cadascú doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima els qui donen amb alegria... Així fareu que molts donin gràcies a Déu pels dons que rebran a través vostre”.

* Tinc un resum del llibre que puc lliurar-vos-el a petició personal. Seria bo de conèixer-lo.

            Diumenge XII de durant l’any, 21 de juny del 2015.   Sabadell