MISTERI (O SAGRAMENT)
DE LA NOSTRA FE
Aquesta
és la proclamació que fem després de la Consagració. I
responem, com a síntesi del què estem celebrant en el sentit més directe i ple de
la frase. “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció ,
esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Són dues les propostes que ens
suggereix la litúrgia, encara que acostumem a fer només la primera formula.
Misteri: Sacrosant misteri diu la Constitució
sobre la litúrgia en el capítol II que comenta així: “El nostre Salvador, a
l’últim sopar va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el
qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu
retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la
seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de
caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns
dóna penyora de vida eterna”. “L’Església intenta amb cura sol·lícita que els
cristians... participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i
activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos
del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada ,
no solament per les mans del sacerdot, sinó juntament amb ell, i cada dia es
trobin més perfectes, per la mediació de Crist, en la unitat en Déu i entre
ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.
Sagrament: De fet se’n diu Santíssim
Sagrament, el més preclar de tots ells. “Tantum ergo Sacramentum” diu sant
Tomàs d’Aquino. Tantum és: tan gran! Així defineix el Vaticà II: “Els
sagraments s’encaminen a la santificació dels homes; a l’edificació del Cos de
Crist, a donar culte a Déu, i, com a signe , també afecten la instrucció. No
solament suposen la fe, sinó també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb
paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen , certament la
gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit
la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat”. “Amb raó
la litúrgia es considerada com l’exercici del sacerdoci de Crist, en la qual,
per mitjà de signes sensibles, se santifica i es causa la santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cada
un, i tot el cos místic de Jesucrist, o
sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això
tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdotal i del seu Cos, que
és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual no es pot
comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església. La
litúrgia, en efecte, és el cim al
qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força, ja que els treballs apostòlics
s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el
baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i
mengin del sopar de l’Església. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i,
sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia,
aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on
s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.
Centrats,
doncs, en la singularitat i preeminència de l’Eucaristia, hauríem de fer un
recorregut sobre com vivim l’eucaristia. En Pagola en el seu comentari a
la festa del Corpus es mostra molt decebut de com els cristians avui
infravaloren i deserten de l’eucaristia. Desafecció que jo en part ho atribueixo
a la manca de preparació litúrgica que hem tingut la major part dels que
participem en les Misses dominicals. L’obligaorietat ens ha portat a la deserció. Certament
que la pedagogia de l’obligació, i en aspectes tan profunds com és la
participació en el sagrament i misteri de l’Eucaristia, no és la més eficaç;
més, cal dir que ens ha immunitzat... Abans podíem suplir amb devocions
afegides o en pregàries personals, avui això porta a la desertització. Cal
una reconversió integral a la litúrgia, “cal que els pastors d’ànimes
persegueixin amb constància i paciència la instrucció
litúrgica i la participació activa
dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de
vida i grau de cultura religiosa, complint així una de les obligacions
principals del fidel administrador dels misteris de Déu; i en aquest punt guiïn
el seu ramat no solament amb la paraula, sinó també amb l’exemple” diu el Vaticà
II.
Estem en el gran “empantanegament”
de la formació permanent o de la catequesi d’adults. No s’ha ponderat prou la
necessitat, àdhuc la urgència d’aquesta formació fonamental perquè ateny al cor
de l’espiritualitat avui dels creients, i dic creients, perquè la fe s’ha de
conrear i il·lustrar com a signe de maduresa cristiana. Si avui no serem cristians
sense ser experimentadors (místics) de Déu, cal que oferim mitjans de formació
i la plena disponibilitat per part dels creients. Hem d’insistir que la manca
en l’essencial degrada la sensibilitat en el dia a dia. Lloar Déu pertany al
primer manament de la llei de Déu: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el
cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces”. Posaràs Déu per
damunt de tot i el lloaràs, el beneiràs, l’adoraràs, el glorificaràs i li
donaràs gràcies per la seva immensa glòria, per Ell mateix i no pel “profit”
que en trauràs... “La
Santa Mare Església vol procurar amb constància una renovació
general de la litúrgia, perquè el poble cristià n’obtingui amb més seguretat
abundància de gràcies. En aquesta renovació, cal ordenar textos i ritus de
manera que manifestin, amb més claredat, les coses santes que signifiquen, i el
poble cristià les pugui captar més fàcilment, en tant que és possible, i
participar-hi amb una celebració plena, activa i comunitària”.
No
fa pas gaire que es va celebrar el centenari del primer Congrés de Litúrgia a Montserrat.
Mirant el passat, sense estar cofois del què hem avançat, sobretot després de
les orientacions conciliars de les que hem fet lleva en aquest escrit, es
constata un progrés en participació i en entendre millor la Paraula de Déu,
però no estem satisfets ni de bon tros. Falta una comprensió i vivència que
fonamenti en la litúrgia “la font de la vida espiritual”, com demanaven els
nostres bisbes en un document homònim de resultes de la celebració del III
Congrés Litúrgic.
La
Litúrgia hauria de concentrar les forces i els esforços a fi d’entrar en el
nucli bàsic, que suposa un doble aprofundiment en espiritualitat bíblica i en
l’esperit de la litúrgia, que vol dir tot el que té de misteri contemplat,
viscut i compartit. Aquí estem al meu parer en l’assignatura pendent,
precisament en allò que dóna profunditat en la vivència a partir de la fe en
l’immersió en el misteri i en el sagrament. La litúrgia només es pot viure a
partir d’una expressió de fe oberta a l’acció i a les mocions de l’Esperit. Hi
ha qui diu (Chauvet: a Doc. D’Església n. 991) que hem de reprendre l’alè
perdut i les expectatives que van sorgir immediatament a la posta en marxa de
les directrius conciliars. “Queda en peu
la pregunta: Com crear les condicions d’una recepció del Concili que estigui a
l’alçada de la “novetat” volguda pels Pares conciliars? Redescobrir-la és
tornar-hi per visitar-la de nou”. Ell mateix dóna una resposta centrada en
l’imperatiu de redescobrir la font, la font conciliar, posant de relleu de
moment aquests quatre punts majors: La litúrgia, l’obra de Crist. L’obra de
l’Església (sempre fet comunitari). Actualitzar el misteri pasqual (memòria
actualitzada). La intel·ligència espiritual dels sagraments (la Paraula sempre
n’és vehicle i motivació, l’anima que ens porta a participar directament de
Crist (sacerdot únic, altar i víctima).
Totes
aquestes reflexions me les feia tot concelebrant en una primera Comunió d’uns
nens i nenes, que al dia següent estaran molts d’ells desemparats per manca
d’un context de fe. Sense una Església domèstica que faci créixer aquestes
experiències limitades als seus pocs anys i a la grandesa del que viuen... Tots
els sagraments d’iniciació (iniciàtics,
millor dit) tenen uns padrins per suplir deficiències en la maduració
progressiva de la fe i del seguici -amistat- de Jesús: bateig, confirmació, excepte
la iniciació sagramental a l’Eucaristia. Pobres infants, tants d’ells! Per plorar...
Solemnitat
del Cos i de la Sang de Crist, Corpus, 7 de juny de 2015 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada