DE LA
PARÀBOLA AL FET
Enllaç
entre els dos evangelis, el d’avui i el del diumenge passat. El protagonisme del
publicà al temple, quasi bé en l’anonimat de la foscor, però amb el cor
alleujat de la consciència de ser i reconèixer de ser un pecador, però sabent-se
¡perdonat! Avui a la litúrgia passarà de la paràbola que ensenya i amonesta en
el sentit més ampli de “categoria” (aplicable a molts casos, a un tot de
“classe”; avui el tema dóna vida personalitzada en un publicà amb nom propi i
esdevé una “pàgina viscuda”, posant les concrecions d’un perdó similar al de la paràbola. Bé podríem
dir que hi ha un enllaç directe entre ensenyament i realització De fet és Lluc
qui ens parla d’ambdues coses amb un sentit de lligam entre paràbola i fet
concretitzat. Així hi ha un punt d’enllaç ben clar entre la sentència amb que
es clou la paràbola: “Qui s’humilia serà enaltit” i Zaqueu. Vegem-ho
Zaqueu
té més que curiositat per veure Jesús que no passa desapercebut. La figura i
el mestratge de Jesús “fa parlar” i suscita la sensació d’esdeveniment. No és estrany que el
publicà Zaqueu tingui el desig i l’oportunitat de veure’l ni que només sigui
una mica de lluny. És baixet i se les empesca pujant dalt d’un arbre per
veure’l enmig de la gernació que el seu pas per la ciutat suscita. No
passa en va Jesús, sempre arriba més
enllà, si hi ha disponibilitats obertes en qui sigui. Jesús aprofita
l’avinentesa i aixecant la mirada (oh, la mirada taumatúrgica de Jesús!) i com
aquell que l’esperava li diu: “Baixa que avui vull hostatjar-me a casa teva”
Agradable, sorprenent! No s’ho fa dir dues vegades. S’ha acomplert el seu més
que desig. Predisposició, descoberta, viure un més enllà insòlit! “Serà
enaltit” i de quina manera més impensada... Jesús es convida a dinar com no ho fa sinó per
amistat prèvia o perquè es deixa invitar tot i saber que moltes vegades són
invitacions enverinades per tal d’estudiar-lo de prop i saber de primera mà com
es comporta, què diu, donant-los motiu per interpel·lacions i per murmurar d’Ell,
ni que només sigui en els seus cors antitètics, que Ell coneix palesament. Cors
de “classe”, on tot està regulat i com obligat, on tot es resumeix en una
submissió legalista ple de formalitats, però buit d’estimació, ben lluny d’allò
que deia la col·lecta del diumenge passat: “perquè puguem assolir els béns que
ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”.
De
l’anonimat del publicà que pregava i demanava perdó al temple passem als fets
que demostren l’enaltiment que se’n dedueix d’una actitud humil, continguda i
plena de fe i d’esperança.
Veieu
com anem deixatant i cosint costures entre els darrers evangelis: “S’ha de
pregar sempre (dium. XXIX); hi ha els dos extrems en la manera de pregar: la
paràbola de les pregàries del fariseu i el publicà (dium. XXX); avui (dium
XXXI) gaudim de les conseqüències de pregar que és tant com “atansar-se a
Jesús”, Teresa en diu “tracte d’amistat”. Hi endevinem quelcom més que
curiositat en el fet almenys curiós de pujar a un arbre, sotmetent-se al
somriure sardònic dels fariseus. ¡què fa aquesta persona prou coneguda amb
aquests sortida tan inusual i diríem que gairebé impròpia... ¡pujat a un arbre!
Com se li haurà ocorregut?
Segona
escena insòlita: Ja asseguts a taula, Zaqueu s’alça (és un dir) i pronuncia en
veu alta i més alta convicció la seva confessió-determinació: “Dono ara mateix la meitat dels meus béns, i a
tots els que he defraudat els restitueixo quatre vegades més”. Ja ho veieu.
Diametralment oposades les pregàries-respostes del fariseu envanit, pagat de sí
mateix i Zaqueu que obre el cor a una confessió-satisfacció, ben definitiva i
clara. Es considera pecador explicitament. Jesús, que segons la seva paràbola
de l’ovella perduda, ha sortit al seu encontre, aprofitant una oportunitat de
gràcia... Poc s’ho podia esperar Zaqueu , però la va encertar de ple. Jesús és
un bon mestre i pastor. Sap aprofitar el moment propici, l’oportunitat que pot
semblar casual, però que Déu ja havia disposat les coses per tal que sortissin
rodones en benefici d’una ovella escarriada.
Estem
a les acaballes de l’any litúrgic i tot s’obre en l’horitzó de les postrimeries, del final de la cursa de la vida. Què serà? Què
passarà? És just que aquests interrogants ens vinguin en ment. Hi ha diferents
respostes o millor mitges respostes des de l’angle en què les veiem. Ens
acompanyarà en aquests tres últims diumenges la segona carta de Pau als de
Tessalònica. Avui l’encetem. Després de la salutació habitual en les epístoles
entra de ple en el tema i en l’actitud gens plausible que va difondre’s entre
alguns tessalonissencs sobre la imminència del final dels temps i sobre
l’anunciat retorn del Senyor Jesús.
Alguns ja havien pres resposta pràctica: per tan poc de temps que els queda,
començaven a vagarejar, havien deixat de treballar i s’havien posat a esvalotar
els germans. Amb una rotunditat completa Pau desautoritza aquells rumors o
falses expectatives. Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor i
la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us
alarmeu, encara que una suposada
revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra
anunciessin que el dia del Senyor és imminent. Ja ho seguirem els pròxims
diumenges... Una desmentida en tota regla.
És
curiós que aquesta actitud d’aquests primers cristians contrasta amb la dita
budista de que cada dia el puc considerar com l’últim. Els budistes diuen que
en llevar-nos cada dia se’ns posa a l’espatlla a prop d’oïda un ocell que ens
diu: pensa i obra com si avui, aquest dia, fos el de la teva mort. I així com
una tornada existencial la sentirem repetir durant la jornada. És una invitació
a no abaixar els braços, sinó a afermar els genolls, com es diu a les
escriptures per tal d’obrar amb més intensitat i coratge.
Us heu
preguntat mai perquè ens fa tanta por la mort. Ben altra fou l’actitud de Pau, perquè en
fa una lectura ben evangèlica. Jesús ens ha obtingut precisament d’una manera
excelsa, cruenta però, el deslliurament del pecat i de la mort.
Ens desficiem forçats per ensenyaments d’altres moments
passats de subratllar que Jesús ens ha perdonat els pecats, centrats en el
pecat d’una manera gairebé exclusiva, i –respirem fort!- ens oblidem que la
mort, tota mort ha estat vençuda precisament per la mort de Jesucrist. Tot fa
esperar que tindrem els cels oberts i que res ens hauria de portar a cap
temença, ans al contrari. Tots serem enaltits, suposadament a que ens haurem
sabut humiliar. Si sabéssim trobar les arrels de la humilitat, que vol dir
moltes coses! Algunes se’m disparen: De Déu és tota iniciativa; Déu té la
voluntat explícita de salvar-nos a tots; té en més l’atenció a la persona que
no pas a les nostres defallences i pecats; que l’amor va vestit de gratuïtat; i
encomana l’agraïment en els que saben veure i viure en la fe. L ’amor de Jesús ha
desfet l’esperó de la mort, de tota mort. Aquesta certesa de saber que hem
estat salvats de la mort.
Que la mort no és l’última paraula sinó la primera de
l’abecedari de Déu. “Sigui la mort una millor naixença”. És així. Ens han
enverinat el futur amb pors que no són evangèliques. És definitivament
saludable deslliurar-nos-en. Fora pors a viure i a morir plenament. L’evangeli
és dels que creuen que Déu està definitivament de part dels seus fidels, tot i
ser tan febles que podem esgarriar-nos... Sempre hi haurà un “pastor” que ens
cercarà fins al final de qualsevol
esgarriament.
Recordeu
que cada instant pot ser el moment del cop de gràcia. Pregunteu-li-ho,si no, a
Zaqueu que va passar possiblement d’una curiositat que avui faria potser
riure de pujar a un arbre per poder
veure passar Jesús. Jesús s’invita. ¿Ho veieu com porta sempre la iniciativa?
Cal tenir sensibilitat evangèlica per albirar horitzons i àmbits desconeguts de
gràcia i de profunditat. Recordeu que Jesús passa sempre prop de nosaltres i
per dins, a més a més. No perdem el pas, estiguem atents perquè avui es poden fer més veritat en
nosaltres les paraules que clouen l’evangeli, aquest passatge d’honor de Jesús
i lluny de tota temença per part nostra, per qui va aprendre a captar “el bon
moment” de salvació. “Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també
és fill d’Abraham. És que el fill de
l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”.
Confiança
plena. L’última oració –la postcomunió- que també l’hem de rescatar perquè
porta un altre ensenyament: “Deixeu-nos sentir cada dia més,
Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de
les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten”. Ja ho sabem: “de
l’Eucaristia al cel”.
Diumenge
XXXI de durant l’any, 3 de novembre del 2013.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada