AIXÍ A LA TERRA COM ES FA EN
EL CEL
Recordeu
que ja us vaig transcriure el títol del setè capítol de la Constitució sobre
l’Església. Diu així –ho repeteixo tot gaudint-lo: “Caràcter escatològic de
l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. Així
hauria acabat el document i era previst en un principi com a capítol conclusiu ,
però finalment hi varen posar un darrer i posterior capítol: “La benaurada Verge
Mariacom conclou el que definitivament
serà el capítol vuitè, proclamant-la Mare de l’Església i “senyera d’esperança
ferma i de consol per la poble de Déu en marxa”.
Tornem
al capítol setè que signaríem tot ell com “la Història de la Salvació” viscuda
litúrgicament, acompanyant-nos entre la Vida i Missió de Jesús, el Mestre i la
vida i missió dels creients, els seus seguidors, de l’Església, en una paraula,
i eixamplant aquest àmbit perquè hi càpiguen tots els humans i l’home concret
dels quals no ens hem de sentir mai aliens, els cristians. “Res del que és humà
me’n sento aliè”, que deia el clàssic...
Estem
a les acaballes de l’any litúrgic i seria interessant fer-ne una lectura que
d’alguna manera és l’acabament del document com hem dit abans. Punt d’enllaç
entre el cel i la terra.
Voldria
posar-vos el desenvolupament del document sencer perquè valoréssim ensems el
text conciliar, l’any litúrgic i el procés que hem fet nosaltres durant tot un
any, d’una Església en marxa. La
marxa l’hauríem d’haver fet nosaltres pas a pas, des de l’Advent, preparació
per viure l’Encarnació de Jesús, passant per la seva Vida Públicala terra. Amb raó, deia:
de l’Eucaristia, sobretot dominical, a la del Cel. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem,
us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”. Unides les litúrgies de cel i
terra. Això és el contingut del capítol
setè: “Crist, assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a
fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i,
nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida
gloriosa... Per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida
temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra
del Pare que ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació.
Units, doncs, al Crist dins l’Església i segellats amb l’Esperit Sant, “que
constitueix les arres de la nostra herència”, som anomenats fills de Déu, i, de
fet, ho som, però encara no hem estat manifestats en plena glòria, en la qual
serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Tenint, doncs, per cert
que “els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha
de revelar en nosaltres”, plens de fe “estem en expectació de la benaurada
esperança i de la manifestació de la glòria del Gran Déu i Salvador nostre
Jesucrist” que transformarà el nostre cos per fer-lo conforme al seu cos
gloriós” i que vindrà “a ser glorificat en els seus sants i admirat en tots
aquells qui hauran cregut”. “Tots els qui són del Crist, que tenen el seu
Esperit, formen una sola Església i estan els uns als altres estretament units
en Ell. Així, doncs, la unió dels qui encara són en aquest món amb els germans
que s’han adormit en la pau del Crist no és de cap manera interrompuda, al
contrari, segons la fe constant de l’Església, s’enforteix amb la comunicació
dels béns espirituals. Perquè, pel fet que els benaurats estan més íntimament
units al Crist, consoliden tota
l’Església en la santedat amb més eficàcia, ennobleixen el culte que ella, aquí
a la terra, dóna a Déu i contribueixen de moltes maneres a la seva més extensa
edificació. En efecte, com que han estat rebuts a la pàtria i viuen a la
presència del Senyor, per Ell, amb Ell i en Ell no paren d’intercedir per nosaltres prop del Pare... La seva sol·licitud de
germans ajuda molt la nostra feblesa”. “Perquè així com la comunió cristiana
entre els homes viadors ens duu més a prop del Crist, així el consorci amb els
sants ens uneix amb el Crist, del qual brolla, com de la seva Font o Cap, tota la
gràcia i vida del mateix poble de Déu. Aquesta nostra unió amb l’Església
celestial es realitza d’una manera nobilíssima pricipalment quan a la sagrada
litúrgia on la virtut de l’Esperit Sant obra damunt nostre per mitjà dels
signes sagramentals, celebrem la lloança de la Majestat divina, compartint una
mateixa joia tots. Així, és en celebrar el sacrifici eucarístic que té lloc la
nostra més gran unió amb el culte de l’Església celestial... En efecte, tots
els qui som fills de Déu i formem una sola família en el Crist, en unir-nos en
un mateix amor mutu i en una mateixa lloança a la Trinitat santíssima,
corresponem a la profunda vocació de l’Església i en un tast anticipat
participem de la litúrgia de la glòria eterna”.
Ja
perdonareu que tot plegat hagi constituït en un oferir-vos una lectura del
document sobre l’Església que uneix cel i terra. Hem arribat a trobar el sentit
de tota mort, sense les temences i pors que procedeixen més d’un plantejament
no cristià, més aviat pagà on tot s’acaba, quan per contra per a l’evangeli en
la mort es dóna la plenitud de sentit de la nostra vida, essent la mort –com
deia Margall- una major i millor naixença. Cal
reevangelitzar la mort, tenir-ne el sentit que es manifesta en Pau quan diu
que morir seria per a ell tot un guany, però que si és per servir als germans
està disposat a quedar-se en vida en bé d’ells. També sant Ambròs diu: “El
Senyor acceptà la mort, perquè cessés la culpa; i, perquè el final de la
naturalesa no tornés a ser la mort, ens ha estat donada la resurrecció dels
morts. La culpa s’ha d’esvair en la mort i la naturalesa s’ha de perpetuar per
mitjà de la
resurrecció. Aquesta mort és el trànsit de totes les coses. I a tu et cal estar en
trànsit perpetu: trànsit de corrupció a incorrupció, de mortalitat a
immortalitat, de les pertorbacions a la tranquil·litat. El nom de la mort no
t’ha d’inquietar, ans t’has de gaudir dels beneficis d’una bona mort. Perquè ,
¿què és la mort sinó una sepultura dels vicis i una resurrecció de les
virtuts”. I Gregori Nazianzè diu de i “per al seu germà traspassat, primícia de
la nostra partença cap a Vós. I acolliu-nos també a nosaltres quan ens sigui
l’hora, tal com heu governat en aquest món la nostra vida en quant fou
governable; acolliu-nos certament disposats, però no pertorbats per la por,...
joiosos perquè ens atansem amb prestesa a aquella vida benaurada i eterna, que
és la que ens dóna Jesucrist Senyor nostre”...Llegiu el salm 102 i tindreu la
serenor i confiança plena en el Senyor que és el que la fe ens ofereix en
aquests moments de traspàs a una vida plena i lligant terra i cel: tot el que
hem estimat a la terra i el que som estimats al cel. Comunió dels sants “així a
la terra com es fa en el cel”.
Diumenge
XXXIII de durant l’any, 17 de novembre del 2013
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada