“MENTRE ESPEREM L’ACOMPLIMENT DE LA NOSTRA ESPERANÇA ”:
“La
Manifestació de Jesucrist, el nostre
Salvador”. Això és l’Advent, això es la Vida, tota la nostra esperança, un
Advent permanent fins a arribar a la Pasqua eterna, tastant-la ja dia a dia.
“L’esperança mai defrauda”.
Hem
conclòs l’Any de la Fe.
Hem de suposar que aquesta anyada l’hem aprofitada, i haurà
pujat el to vital evangèlic i que haurem experimentat el goig en la fe, que ens
dóna una visió , un sentit i una nova perspectiva en el què vivim, en el nostre
quefer de cada dia i en la convicció del què som, és a dir, Fills de Déu en progressió de
consciència com a tals. “Només Déu es digne de fe”.
¿I
per què no encetem juntament amb l’any litúrgic nou el nostre ANY DE
L’ESPERANÇA? L’home viador (= que fa via) necessita l’esperança, tant com el pa
que menja. La necessitem per passar per valls i túnels – com els d’avui que ho
són per a tants i tants- practicant la humanitat
amb els companys de camí, sobretot amb els ressagats. Tenir-ne cura i anant
prodigant “ ànims”, compassant el pas quan convingui, per donar la mà als que
voldrien desistir, cantant les cançons en negra nit –com es feia amb els
“escoltes” per fer més lleuger el nostre “camí de sant Jaume”.
“Fe no és esperar”: Hi ha una gran
diferència entre esperar i esperança, àdhuc en termes només humans. El
pessimisme ens bloqueja, és l’esperar de braços caiguts; l’esperança “ens fa
caminar” resolutivament. No oblidem que l’esperança és una virtut (força,
fortalesa, coratge, empenta) i a més a més, en cristià, és teologal (Déu està compromès en el nostre viatge vital, el sosté,
és la mà provident de Déu; la seva gràcia ens precedeix, ens acompanya i ens
obre futur).
“Fe no és somniar”: No és fer volar
coloms, no és autoenganyar-nos. Sabem qui som, sabem que Déu ens demana de
posar arrels, de posar els peus al terra. “Tot és nostre, nosaltres som del
Crist i el Crist és de Déu”. “L’any vinent ens veiem a Jerusalem”, deien els
jueus. Els cristians diem: l’any que hem començat en el nom del Pare i del Fill
i de l’Esperit Sant ens trobarem en la manifestació de Jesús el nostre
Salvador, que tant és glossa afegida després del parenostre en la litúrgia, com
el nostre referent vital. La manifestació, el descórrer el vel, el barrejar la nostra triada
evangèlica: fe, esperança i amor. Viure teologalment és centrar-nos en Déu: en
el Pare que ens ha afillat, en Jesucrist que dóna sentit transcendent en el
nostre petit o gran camí, sabent en Ell d’on venim, on som i on anem; en
l’Esperit Sant (que és company des de dins i interlocutor i amic que ens
orienta, alena, que mai no ens deixarà, perquè és el tutor de la nostra
filiació i fraternitat universal).
“Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà”:
Fe esperançada és l’actitud de fortalesa, d’aguant, d’anar endavant, de donar
valor a allò que aparentment sembla petit, potser cansat, però sempre esforçat,
en un present que pressenteix que hi ha tot un demà, un futur en el cada dia,
que no es vol perdre, avariciosos d’aprovisionar esperances. L’esperança és
lluita, és brodar un present sense confondre’l amb somnis i miratges. És saber
que el futur millor que desitgem per a tothom depèn del meu compromís en l’ara
i l’aquí. El futur viscut irradia. Ja ens convé.
“Fe és un cop de falç”: És l’anar a
segar, perquè les messes són moltes i pocs els segadors-evangelitzadors. No es
tracta de política, ara. Venim de pagès, gairebé tots. Tots recordem com anaven
les filerades de segadors en un treball a mà, tan cansat. Com agabellaven i com
deixaven les garbes per després portar-les a trillar-les a les eres. Era el
temps d’ensacar la collita i veure si rajava o no...
“Fe-esperança és donar la mà”: Si Déu
és amor i estima entranyablement tothom, tot el creat, cal donar la mà. La mà és dels símbols i
ritus humans que ho engloba tot, bé sigui el bo com el dolent. Mà que amanyaga
i acarona, que ensenya a caminar, mà que forma part de la tríade més humana en
xarxa: “ment, cor i mà”; mà d’enamorat,
mà d’amistat, mà que dóna i que rep, mà que agafa el pes propi i el d’altri, mà
de sardana, mà que saluda, mà que és operosa, que gesticula tots els
sentiments. Allò de la comunicació no verbal, que, doncs, parla. “Mans a les
mans...”
“La fe-esperança que no és viure d’un record passat”: No
fou, és. “Feu això que és el meu
memorial”. L’Eucaristia és l’actualització permanent del que feu, fa i seguirà
fent Jesucrist, aliment complet de la triada, Crist és el principi i el fi,
l’alfa i l’omega de tota persona i cosa. És present i futur a la vegada. És el
misteri que supera espai i temps. Massa entretinguts en Passions, Morts i
Resurreccions passades, històriques. No ha de ser així: vivim de Presències, de
futurs avançats.
“No esperem el blat sense haver sembrat”:
Atenció a la paràbola del sembrador. Cal que espongem la terra, que
l’esterrossem. Mirem on sembrem (tota l’espiga és en el gra). Els principis
bons auguren el futur de la
collita. Sembrar evangeli, no futeses, ni coses sense
substància. Cada dia n’és de sembra, atents
“No esperem que l’arbre doni fruit sense
poda’l”: Paràbola del vinyater. Déu i els entrebancs de la vida ens “poden”
i purifiquen, perquè, arribat el temps, puguem donar fruits de vida eterna. Els
mals poden ser ocasió de béns, no maleïm les dificultats, superem-les veient-t’ho
tot des d’una major perspectiva. Llei de vida. Les dificultats vençudes “obren
camins a l’esperança”. No hi ha redempció sense dolor. No cal buscar-lo; només
cal afrontar-lo. No siguem doloristes ni victimistes.
“L’hem de treballar, l’hem d’anar regant”:
Entre sembra i sega hi ha l’exercici humà i espiritual i evangèlic. No cal
buscar una vida dura, la mateixa vida ens portarà de l’esporga de tardor fins a
la primavera amb la bellesa d’una primavera impensable de la vida nova. “Amb
la constància salvarem les nostres ànimes”.
“Encara que l’ossada ens faci mal”: Ens
hem d’escarrassar. La vida amb sentit no està feta pels deixats, pels que no
estant vetllant “sempre a punt”. Com els malabaristes que fan voleiar les tres
pilotes (fe, esperança i amor) en harmonia , bellesa i eficàcia. Els cansats
fan la feina, la gràcia hi acompanya. L’entrenament fa l’atleta. No, dia sí,
dia no. Fins que amb l’hàbit hi trobem el goig.
“No somniem passats que el vent s’ha
emportat”: ¡Quina novetat no ens ha portat aquest nou papa Francesc! ¿Ja
llegiu el seu pensament, ja gaudiu dels seus capteniments inusitats? El concili
s’ha de reestrenar. ¿Us comprometeu a llegir la seva Exhortació
Apostòlica Evangelii
gaudium? Apa, que parla ara el nostre llenguatge: suggerent i entenedor. No
tenim excusa: ja som adults en la fe. Canviem l’actitud: Siguem actors ,no només
espectadors, llegim en propi, siguem proactius, inclusius, que es diu ara...
¡Hi ha tants analfabets en la fe, manca cultura religiosa!
“Una flor d’avui es marceix just a
l’endemà”: La percepció de la bellesa es dóna en un moment de gràcia.
Millor que sigui així. Esmolem cada moment la sensibilitat per la flor d’avui,
demà seria tard. Fem com diu “El monje que vendió su Ferrari” i que va
guanyar la capacitat d’atenció, contemplació i el goig que se’n deriva. “El Cor
de la rosa”: ¡excepcional! “Deu minuts de reflexió diària poden tenir un
impacte sobre la qualitat de la teva vida. Quietud, silenci i contemplació”.
“Cal que neixin flors a cada instant”:
¿Poeta, profeta? Calen esforç, saber que la bellesa, la bondat, la comunió, la
veritat s’amaguen en la profunditat de les persones i de les coses. Fora
presses; atenció, contemplació, quietud. Hi ha un altre món darrere el mirall
d’Alícia, darrere les aparences. A estones podem tornar al paradís perdut...
Tot és misteri: nosaltres, els altres, la natura, Déu.
“Enterrem la nit, enterrem la por, apartem
els núvols que ens amaguen la claror”: Sant Pau ens ho diu, avui. Jesús és
l’antídot de la nit i de la por. És sol de ple dia, és satisfacció plena, és
seguretat d’un món i vida millors, és confiança i és comunió amb Ell, que
sempre ens saluda amb la
pau. Defugim tota por com a contrària a la fe, l’esperança i
l’amor de Déu en i amb cadascú. “No tingueu por. La pau sigui sempre en tots vosaltres”.
La por és l’antievangeli. “L’amor, el goig, la pau ... són fruits de l’Esperit
Sant”. La conresurrecció ens ha estat promesa, ja aquí. Res d’interferències a la indicació de Jesús (camí,
veritat i vida) en el viure nostre i en el conviure. Darrere el núvol mai hi
manca la claror. És qüestió d’elevació, d’anar amunt...
“Hem de veure-hi clar”: Saber d’on
venim, on som, amb qui anem, i on anem. Fa fe encoratja l’esperança
il·luminant-ne el camí i el terme. Vivim amb la llum necessària per no
ensopegar en el camí. Res d’il·luminacions, de claredats definitives. Som massa
racionalistes. Si no ho veig no ho crec, ¡ai, Tomàs, Tomàs! ¡Quants deixebles
tens! Recordem allò de benaurats els que sense veure creuen.
“El camí és llarg”: No pensem en el cel
llunyà, se’ns faria descoratjador. El Regne de Déu és a dins vostre. Redimint
el dia a dia creativament, no veurem el camí pedregós, gaudirem del paisatge. I
això ens donarà forces i coratge. Això és la fe viscuda des de l’esperança;
això és l’esperança gaudida des de la fe.
“I ja no tenim temps d’equivocar-nos”:
Atenció a les cruïlles, als indicadors, són: l’evangeli, els signes del temps,
la paraula de Déu que amara la dels homes. ¡Hem donat tantes voltes! Lampedusa.
Caminar fent cercles i cercles... El nostre caminar és en espiral (Teilhard
dixit). “Tot el que puja convergeix”.
“Cal anar endavant, sense perdre el pas”:
Malaguanyades rutines que ens fan parar, dubtar, tantes marrades, pensant que
fèiem dreceres. No pensem en retornar, pensant que potser no és per aquí per on
hem d’anar. No dubtis de l’essencial,
això refermarà el teu camí cap endavant. “Amb la paciència guanyaràs la teva
vida”.
“Cal regar la terra amb la suor del teu
treball”: “Els cansats fan la feina”. Estar sempre a punt no és fàcil.
L’esperança no és per a mandrosos, per als que no tenen empenta, per als que no
tenen fe en la gràcia i providència de Déu i dels germans, que tan sovint també
aquesta última és gràcia d’intercessió i d’amor.
“Cal que neixin flors a cada instant (bis)”:
Creure i esperar fan que neixin les flors de l’amor, per més petit o gran que
puguin semblar. En el caminar de la fe i de l’esperança s’hi amaguen el goig de
la bellesa i la bellesa del goig. De “flors” n’hi ha gairebé sempre, cal però
que ens n’adonem. N’hi ha sempre a punt d’esbadellar-se en el teu cor, si saps
mirar, contemplar dins teu. Agustí ho va capir finalment. Desficiava cercant la
bellesa fora de sí, egoistament, i va fer la descoberta que la bellesa sempre
en primavera era dins del seu cor. Només així va aquietar el seva vida. “Oh,
bellesa tan antiga i tan nova!”
Hem
fet aquesta vegada una cançò de Llach “a lo divino” com es feia en els temps
clàssics. Veure en la poesia natural, de terra, el cel que s’hi amaga. Que és,
si no, això mateix, però millor el Càntic dels Càntics de la Bíblia.
Voldria
que l’Advent el vegèssim en perspectiva de tot l’any litúrgic. No sols com a
preparació per al Nadal. El tot s’amaga en cada part. El tot l’Any litúrgic és
present en cada celebració i en la vida dignificada per la litúrgia. Teilhard
va fer la Missa sobre tot el Món. El món enter és una lloança i agraïment per
la vostra glòria. Deia Casaldàliga: “Diguem la veritat contra la mentida. Cridem
l’esperança contra la
tristesa. Donem el missatge suprem de l’amor contra tot
egoisme”.
“Senyor, us esperem, / i aquesta
esperança ens és vida; / vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia.
/ Us esperem, Senyor! / us esperem, Senyor! Visquem plens d’esperança / que el Senyor ja és a prop.
Diumenge
I d’Advent, 1 de desembre del 2013
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada