PER A INCOHERÈNCIES, LES NOSTRES…Encetem nou capítol de Mateu, el 23, que a mesura que va endavant es torna una invectiva contra els que han segrestat la Llei, invectiva que talla l’alè. Vol posar-ho en evidència davant del poble. No té, ara, per interlocutors els fariseus, tot i parlar d’ells i contra ells: té els seguidors i els deixebles, però n’hi ha per tremolar. La litúrgia ens estalvia la part més dramàtica, encara que faríem bé de llegir tot el capítol, ni que sigui amb el cor en un puny. Borbollen tot un seguit d’improperis (“¡Ai de vosaltres!” : els set bíblics), a quin més fort. De no saber de Jesús anticipadament tota la seva vida misericordiosa a tot ser-ho, per aquest capítol podríem caure en el dubte de si el Mestre no s’extralimita amb les seves invectives, de fortes com són. Ara, proclamades litúrgicament, agafen el camí de dret de cadascú, en la pròpia mesura en que ens ateny: són les actualitzacions que sempre hem de fer o fer-nos, pensant que la paraula de Déu és viva i s’adreça a nosaltres, potser per passar vergonya en cap aliè. Perquè, ¿qui no ha traspassat la línia vermella del dir, imposar, i no fer? ¿En quina mesura no tenim un pic de fariseisme del grau que sigui? L’advertiment de l’evangeli agafa tonalitats diverses de formes, graus i actituds. Només amb l’advertiment en general de Jesús, hauríem de posar-nos ja en atenció i discreció i en mossegar-nos la llengua, si convingués. Faig d’una passada el recompte: a) en dir i no fer; b) en no treure’ns les filactèries; c) en no posar-nos discretament més endarrere, no a la fila zero; d) en no pretendre vanitosament cap notorietat; e) en no instrumentalitzar la religió. El publicà en el temple ho va saber fer. ¿No veieu l’ostentació del Senyor Fariseu? ¿No us sembla que fa teatre davant Déu? A nosaltres ens escau més el lloc i l’actitud del bon publicà, amb l’esperit agenollat. ¿Qui és bo fora de Déu? Atenció màxima a la reconvenció, a no caure en qualsevol hipocresia. Aquesta expressió actitudinal ve del grec que vol dir “fer un paper teatral”, just: un paperot. Contra hipocresia no fer teatre, millor, fer mutis i sortir per la porta del darrere, pel lateral que diuen els dramaturgs, amb un toc de discreció.
Qui vulgui o hagi de fer d’educador ha de ser per damunt de tot verídic en el ser i l’obrar. No puc dir a l’altre, sobretot quan hem d’exercir d’educadors, que faci, si jo no ho faig. O inconsciència o hipocresia; malament una cosa o l’altra.
Acaba la invectiva amb una última invitació a no perdre l’última o penúltima oportunitat, que sempre se’ns ofereix, per a obrir-nos a un canvi d’actituds: “Jerusalem, Jerusalem, la vostra casa (Temple), ciutat, poble, llar es quedarà abandonada”. Premonició per a despistats, per a superficials, per a endurits, satisfets...
Si coneguéssim millor el context històric, encara faria més intensa aquesta recriminació. L’evangeli de Mateu es va escriure en un moment molt tens: després de la devastació de Jerusalem i del Temple l’any 70. Fatídic pels jueus. No ens ho podem ni imaginar, si no és portant imatges vives de Dresden (segona guerra mundial) o bé els bombardejos de Barcelona (sense anar més lluny). Les escombrades i indignitats de tots temps: (Irak, Líbia, Sudan, Somàlia). Amb els infausts maquinadors, hipòcrites que han d’emmascarar, posant-se la careta, el cruel teatre d’extorquir, de aixafar els innocents. Ai, les guerres. Tots les perdem, en plural personal.
Anem al “nostre teatre”. Apliquem-nos a nosaltres les “funcions” farisaiques que representem. ¿Què n’és de difícil ser íntegre, ser veraç “de pensament, paraula, obra i omissió”. Tots som invitats a entonar el “Jo, pecador”, a mesura domèstica i personal, també social, en els tres primers nivells d’onades en un llac quan comencen els cercles concèntrics, que surten de les nostres accions o no accions. Això no ho pot parar ja ningú. Les repercussions de tot són immediates. No ho dic per apesarar-nos, sinó per auto-advertir-nos amb el “¿On és la veritat de la nostra vida?” “¿On és també la bondat i la bellesa i la comunió en la meva vida? “Qui estigui sense culpa que tiri la primera pedra”: La desfilada va començar –ho sabem- pels més vells... Advertiment, clar i obert.
Si no fem, no parlem. Siguem honestos amb nosaltres mateixos. Comencem a aplicar-nos la lliçó bàsica del viure. Millor muts. La saviesa s’estalvia paraules, tant a l’Orient com a l’Occident. Millor muts, millor no donar lliçons, millor pàgines viscudes, millor no exercir càtedra ni la de Moisès, ni la de Crist, ni la de l’humanisme, ni la de la civilitat. Els educadors i els guies dels pobles i de les llars queden desautoritzats “per dir i no fer i, a més, per imposar fardells a l’esquena, fardells que ni ells mateixos no arriben ni a tocar”.
Es veu ja com acabaran de tràgiques, les coses; la Passió s’entreveu... Els profetes sempre acaben malament. Per això, de primer, aquests defugen aquesta tasca: Jeremies, Jonàs, tots. Si no vols pols, no vagis a l’era. Atenció, advertiment a profetes i als que pretenem o no ens toca altra responsabilitat que ser educadors. Si no, no t’hi posis.
Després de la desfeta del Temple s’acaben els sacerdots i pugen els fariseus a la Càtedra de Moisès, comencen a pontificar més que no abans. Ara són el poder religiós, sinagogal. Es fan més legalistes que mai, topen amb el cristianisme naixent. Ara s’han convertit en rabins, a tot ser-ho. Els cristians els fan nosa. Cop d’excomunió: “Sereu exclosos de les sinagogues”.
Tornem al nucli del nostre evangeli: La coherència és l’actitud d’arrel pel món dels honrats. Ja deien els mateixos rabins, tot comentant sobre el Deuteronomi, 47: “Aprendre, guardar, ensenyar i fer. No hi ha res de millor que això”. Es denuncia la nul·la, la poca, l’eixarreïda voluntat de fer, essent. Almenys fer el que de veritat es pugui i silenciosament sense fer el paperot, “com si”. Atenció als rampells de “pietat” desproporcionats amb l’actitud de fons. Podria ser només forma. Ja sabem que la forma sense fons és pura aparença, per més que un no se n’adoni. Hi ha formes de pietat apreses, a flor de sentiments, sentimentalisme. Fervorins, predicots: mal peça al teler. Les filactèries es poden transformar en amulets, ve-t’ho aquí. “Practicants” que n’exhibeixen les “insígnies”. Ja han passat els temps de les jactàncies religioses. Ara és l’hora de ser congruents, coherents, de dir poc i fer molt. No deixarem de ser educadors per no dir, i fer. “Pels fruits ens coneixeran...”
Casualment he trobat aquest poema de Maria Àngels Anglada:
“No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars,
Ni per bastir-ne, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci”.
“Da capo”. Tornem al principi i rellegim-nos, sisplau. Dir l’indispensable i fer tot el que es pugui. Els fariseus poden perviure en nosaltres. Obvietat.
Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada