Homilia del diumenge 09/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

FELIÇOS ELS CONVIDATS A LA SEVA TAULA

Comentant la setmana passada la “paràbola rampant de la vinya”, en aquella apostrofada profètica feta per Jesús davant de les “màximes autoritats religioses” resseguia a grans trets Ell, Nostramo –com deien les nostres àvies- les infidelitats continuades a l’exquisit ”Amor fidel” de Déu envers el seu poble, se’m van obrir els ulls a una evidència, per paradoxal que pugui semblar l’expressió: Em vaig adonar, a ulls clucs i lúcids al mateix temps, que aquestes últimes paràboles de Mateu són com la culminació estrident d’un aparent impossible: l’oclusió d’Israel al Regne de Déu per la confrontació que fan el jueus a la missió, a la qual Jesús va donar tota la seva vida. No li volen acceptar a Jesús: ni el “seu” Déu, ni el “seu” Regne, ni a Ell mateix com al Messies esperat, ancorats com estaven en els seus irrenunciables criteris de tradició ben sedimentada. Ell es presentarà com l’últim Profeta del Poble d’Israel. Ell, malgrat l’obstinació que troba, serà la pedra angular de totes les profecies de veritat.

Aquests darrers capítols de Mateu (del 20 en endavant), que són els que llegim aquests diumenges, em fan adonar d’una obvietat: La “Passió” en sentit ple va començar i va perdurar, com a mínim, al llarg de tota la seva agitada vida pública. No la podem concentrar, la Passió, només en els dies de Setmana Santa. Molt sovint anoten, al pas, els mateixos evangelistes, que no l’acabaven d’entendre, tot i que fascinats, el seguien. No eren les rèpliques de fariseus i saduceus (no poques), eren per damunt de tot –això va ser el seu turment més punyent- les “notables senyories” (?) religioses, les que posaven pals a les rodes a la nova epifania, al nou ordre acomplerts en la seva persona... ¡Caparruts ells, com nosaltres! Penso que aquesta concentració en el fet de fer-nos viure intensament el Divendres Sant, ens ha portat a un a visió parcial del què és vertaderament la Passió, sota l’ensenya un xic abassegadora del –enteneu-me bé- del pietós Via Crucis, que mou i remou sentiments de vaivé; vés a saber si gaire més. La Passió de Jesús fou més vital, existencial, l’afectà més en l’ànima, en les arrels de la seva vida i missió contrastades, contrariades. Només tot un Home-Déu podia “aguantar” l’aparent fracàs de la seva missió, és a dir: el gir i el canvi en profunditat de la imatge de Déu com a Déu-Pare-Mare, reflectit sobretot en la bondat inimaginable del Pare del fill pròdig, que és la mateixa sublimitat en Persona i en la relació amb tothom, homes, dones, de tots els temps; “pròdigs” moltes vegades; altres, “germans grans” portats per les enveges i les comparacions, més amb cor d’esclaus per voluntat pròpia, que no pas pel tracte patern rebut. Déu, el Déu que vivia i transparentava Jesús era un Déu únic, desconcertant, inimaginable, certament. Un Déu Déu, Misericòrdia pura, un Déu que dóna la vida i vol que la visquem en plenitud. Un Déu ALTRE, ve-t’ho aquí... No és pas estrany que no l’entenguessin; ¿l’entenem, ara? Entendre és massa dir en tot el referent a Déu. De passada, em permeto recomanar el llibre “El retorn del fill pròdig” de Henri J. M. Nouwen, centrat en una contemplació preciosa, lucidíssima del conegut quadre de Rambrandt.

Quan Pau ens diu que hauríem de tenir els mateixos sentiments que va tenir Jesús en vida-predicació del Regne-passió-mort-resurrecció, que tot fa u, això -en intentar-ho només- ens obre el cor del Mestre a una més afinada comprensió de qui, què, com, per què, per a què... Jesús és el gran esdeveniment humà, portat a plenitud, a misteri inabastable. Jesús va ser “home-baró de dolors” (Isaïes), però per damunt de tot dels dolors que no es veuen, plagues de l’ànima. No puc defugir les imatges torbadores de Mel Gibson. Les abomino. Els rius de dolor van, immensos, però per dins; ho neguen tot. Són el seu dolor: les ferides a l’ànima, el desemparament humà, el trobar-se sol, incomprès. ¿De què parlaven el Pare i Jesús en les llargues nits de converses o de silencis? No fou una vida fàcil, la de Jesús, que no. Villatoro en la seva intimista novel·la Moon River, en la conversa plena de matisos i de sentiments amb la malalta, pensa: “La soledat. Allò era més punxegut que el temor a la malaltia i el temor a la mort. Si més no en aquell moment, per a mi. També per a ella. El pitjor de tot”. Desolat. No, no el volem entendre, per la inseguretat del qui tem deixar-se portar per l’Esperit de Jesús; ¡tenim por de Déu...! Si matem la sorpresa en Déu, el matem a Ell mateix, vull dir a la nostra pobretona imatge de Déu, en el sobreentès que a Déu no hi ha ningú que l’hagi mai vist, llevat de Jesús. Hi ha el perill permanent de que el creem nosaltres a la nostra imatge i semblança –oh, paradoxa altra vegada- i no a l’inrevés, i més encara, després de Crist que vol dir, a partir de la seva resurrecció, que tot passa “per Ell, amb Ell i en Ell”. La percepció del Déu, només a partir de Crist. No interessen excessivament les raons de la raó. Allò que en diuen el déu dels filòsofs, el déu de la il·lustració, de la raó. Aquest déu –el poso en minúscula a posta- és fabricat, elaborat per la ment humana. Aquest déu pot morir tranquil ell en nosaltres...

I anem a la tercera paràbola: a) La dels dos fills: “El del Sí, però no, i el del No, però sí”. b) Després passem a la dels vinyaters homicides i c) avui, amb el mateix transfons de les anteriors, i sempre amb el desconcertant rebuig dels que manen “religiosament”, dels mateixos de les altres dues paràboles ja proclamades , i ara, aquesta tercera, la més contrastant i grinyoladora: el pertinaç refús a la invitació a anar ¡a les bodes del fill del Rei! Una desconsideració total.

Com més enlairada la invitació, més denigrant és el refús. I Jesús posa clarament les raons: un menyspreu, vaja. Torna de rebot la paràbola dels vinyaters. És calcada. La insistència del Rei a enviar missatgers, la repulsa, la befa, àdhuc la mort. El Rei “a l’antiga” arrana la ciutat d’aquells desconsiderats. Un acte de tragèdia que s’ha de llegir com una crida a repensar en nosaltres per la possibilitat de poder caure-hi: la pedra d’ensopec, talment. Ja dit i redit per Jesús mateix.

Però “el banquet és a punt”. Canvi inesperat d’escenari: mana als criats
que surtin cruïlles enllà i que cridin tothom a noces, tothom... I la sala s’omplí de convidats. Mai se l’haguessin esperada, aquesta. Tothom a dins, bons o dolents...

Fem un llarg parèntesi: El “cant de la vinya”, avui s’ha canviat en l’elogi, també del mateix Isaïes, “l’elogi de la taula parada, del banquet”. Un altre gran símbol de la felicitat a la que Déu crida, que la fa accessible a tothom. No és mereixement, és do i gràcia, la generositat del Déu que és més Pare que Rei.

Ja posats en aquest tombant, he de dir que tu ets el convidat i el partner, com ja vaig dir-te que eres també tu, la vinya, l’esposa de l’anyell. No sols la referència és clara respecte a l’Eucaristia, sinó en general a compartir familiaritat amb Déu, al Déu de la vida lliurada, oferta, a con-viure a la taula del do de la vida. ¡El cel a la terra i la terra al cel! Aquí, tot és anticipació; pre-gustem, “Tasteu i veureu que bo que és el Senyor”. Sempre tenim lloc i plat a taula i a sobretaula -¡Què riques les sobretaules!-amb la família dels fills de Déu, i Déu és també comensal i taula i aliment i conversa i convivència. Millor no ho podríem pas pensar. Déu serveix, aquí a la terra com es fa en el cel.

Algú m’ha comentat alguna vegada que li costa dir la resposta a la invitació que fa Crist mateix a l’eucaristia en la persona del sacerdot, abans de la comunió: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món” El dit del Baptista assenyalant Jesús. (Tenim aquí tot l’AT). Una invitació: Aneu amb Ell. De fet, els primers deixebles de Jesús eren de primer deixebles de Joan Baptista. Desrutinitzem el ritus: “FELIÇOS ELS INVITATS A LA SEVA TAULA. (Tenim aquí tot el NT). L’Eucaristia és l’invent més insondable que ha pogut concebre un Home-Déu, el qual “havent estimat els “seus” -que som tots- “ens va estimar fins a l’extrem...” (de l’estimació). ¿Ho enteneu, això? Només petites glopades d’intuïció, ben poca cosa. Oh, si ho penetréssim una mica, mica, més. Estic enlluernat, no sé si sé o no sé. Però hi trobo el goig més pujat de to. L’eucaristia embriaga. (¿recordeu Isaïes, primera lectura?)

La resposta al “Mireu..” és l’acceptació agraïdíssima de la invitació que se’ns torna a fer una i altra vegada. Som els “de la penúltima hora”, no ho oblidem, tracte deferent, generós ultra mesura. Estava –en singular- anant pels camins de la vida i m’he sentit graciosament “empès” a entrar en la intimitat de tot un Déu. La nostra resposta abans de combregar és calcada de la que el Centurió va fer dir -en nom seu- a Jesús, a través d’uns amics: “Senyor, no et molestis, jo no sóc digne que entris a casa meva; i per això ni tal sols m’he considerat digne de venir a trobar-te. Digues-me una paraula i el meu criat es posarà bo”. I continua amb una fe “marcial”...: “perquè jo mateix tinc soldats...” I salta la meravella que no és precisament el miracle sol·licitat, i donat per segur de part del centurió. És més, ¡i tant! “Quan Jesús ho sentí es va omplir d’admiració per aquell home i girant-se cap a la gent que el seguia, digué: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe”. Cura i guanya sempre, la fe. La vida cristiana, evangèlica -m’agrada més dir-ne així- és una fe que agraeix el do d’una vida sana i estàlvia. L’Eucaristia és, a més de mil misteris a pouar, guarició, porta el benestar al cos i a l’ànima. Per la fe serem curats, guarits, sanejats, se’ns donarà una salut que ho beneirà tot del tot. La fe mou muntanyes, les pròpies sobretot. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”. “¡Cos sagrat! “Menja i seràs fort”. ¡calze sant! “Beu la meva sang!, que jo sóc la vida i jo sóc l’amor”. ¡Oh, Senyor, reuneix els homes en l’amor! Jesucrist ens ha estimat com ningú mai no ha estimat...

Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre de 2011 Barcelona