LA PARÀBOLA DELS RETRETS TRÀGICSEstic astorat amb aquesta paràbola. M’escruixeix la valentia de Jesús en dirigir-la frontalment contra o als “grans sacerdots i els notables del poble”. En la narració de Mateu no posa l’evangeli d’avui la reacció i hem de recórrer al text sencer: “Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta”.
Estem a les acaballes de l’evangeli i Jesús és situat a Jerusalem. Les situacions es posen al viu, en contrastació flagrant amb les autoritats religioses... La paràbola és una acusació oberta a les infidelitats de tot un poble, contraposada a la delicadesa de Déu, a “l’amor fidel”, simbolitzat en les mil atencions a la seva vinya -imatge perfecta del poble d’Israel- en la seva llarga història de redempció de tants esclavatges. Una història desigual: la vinya tractada amb una cura singular (i això ho saben tots: “No hi ha Déu que estigui tan a prop del seu poble, com tenim el nostre”) i les infidelitats repetides, inconsiderades, tràgiques... Potser no hi ha en tot l’entramat de l’AT. una imatge que respongui millor com Déu s’ha abocat amb “amor entranyable” envers el seu poble, com l’al·legoria de la vinya o el seu equivalent més proper la de l’esposa . En l’imaginari del poble jueu no hi havia expressió més vàlida per a definir el poble de Déu. Poble mediterrani, poble de “vinya i blat”. La vinya familiar, per a ús de casa. No cal que imaginem grans extensions de conreu, a nivell comercial, com avui. Era l’equivalent de “la casa i l’hortet”. Una vinya per a goig de l’Amo. Ho he vist i admirat més d’una vegada. La vinya i el cup a tocar i la imatge joiosa de qui invita a amics. I amb la pipeta succiona el vi del tonell, bo i ponderant el rebé que ha anat la verema aquesta anyada, donant per bo el grau i el gust a glòria que té el vi d’enguany. Imatge que s’entenebrirà per moments, perquè pren volada malastruga la narració, que va malmetent l’idil·li de l’amo amb la seva vinya, tornant-lo en tragèdia per la inconsciència i la inconseqüència d’un poble que tot ho rep de l’Amo i que no sols no sap agrair sinó que porta les coses a punt de tragèdia, en la figura d’uns vinyaters. Jesús insisteix en la cada vegada més densa acció i reaccions inesperades, en un pujar els tons. Posa en un crescendo imparable el tracte inhumà dels vinyaters, jornalers, per més contrast: Han de llevar els fruits de la vinya a l’amo, i donen respostes criminals. Una protèrvia que maltracta, que mata els profetes que se’ls envia per treure el rendiment de la verema esperada: Déu se sent traït, vexat. Va enviant profetes que han de fer el paper d’intermediaris i que reben, en pagament al seu servei, la mort. Els profetes a Israel, amb el cor ferit d’una divisió interna, havien de profetitzar les constants i les futures infidelitats, a costa de la seva sang. ¡Mal ofici, el de profeta! Pondereu el to del profeta Isaïes: “Esperava –¡expressió de decepció!-, tenia l’esperança de que li donaria bon raïm (l’ha personalitzat, la vinya: és l’esposa, de qui tant esperava), però li donava raïms agres..”. Posa per testimonis i repta els “habitants de Jerusalem i homes de Judà: feu de jutges entre jo i la meva vinya”. Nosaltres poc coneixedors de la història d’Israel, de l’AT., no podem percebre en la seva feridora citació implícita de ¡com Israel va anar matant lleves de profetes, al temps que (¡oh, inconseqüència!) després se n’omplien els llavis i, a més, els aixecaven monuments...! ¡Què tortuós que arriba a ser el cor dels homes!
Fa mal al cor saber la “memòria històrica” del que era un poble de “llibres”, en que hi consignaven tragèdies i redreçaments successius. Van ser “passats” per la perfídia: Amós, Miquees, Isaïes, Jeremies, Zacaries. Per a nosaltres una corrua de noms només; per a ells commoció en les entranyes del “poble de Déu”. Fixeu-vos en la laceració d’aquest de possessiu, relacional. ¡Quanta història cruenta no s’amaga en l’apel·latiu: els vostres profetes! No ho podem entendre; a ells sí que els ferien els timpans, en sentir-ho...
Pau ho viurà en primeríssima persona, dividit internament per no voler “excloure” el seu poble tan estimat, havent de profetitzar que Déu obre el cor a tota raça, sense, però, excloure ningú, advertit pels temps anteriors de que sempre en quedarà una “resta”, fidel al seu Senyor i Amo. No seran els mencionats a la paràbola, la “resta”. Rebuig per part dels que haurien de llevar fruits, amb una curosa i respectuosa administració de béns no propis, volgudament “apropiats” que vol dir “expropiats” a l’Amo. A la fi l’Amo envia el propi fill, ocasió de perfídia aprofitada per matar-lo i fer així definitiva la despossessió de l’Amo, del Pare. ¿Què s’enunciava en aquests termes? Jesús és l’últim dels profetes d’Israel. ¿Què van entendre els capitostos? ¿Fins on se sentien implicats?
La paràbola es torna pregunta, invitació punyent, enutjosa –per autocrítica no defugible- “¿Què farà l’Amo?”. Responen gent del Talió: Tracte igual: matar-los a ells també, i després traspàs de comanda a treballadors més dignes i fidels. Responen en pròpia condemna, corsecats.
¡Quina vergonya escoltar aquests retrets de llavis de Jesús, a qui la gent tenia per profeta, segons l’apreciació directa dels mateixos interlocutors que els frena...
Encara sento la veu de Pau amb el cor lacerat i dividit pel fet de “saber-se” ell mateix fill d’aquell poble, dur i tancat a pany i clau a acceptar el projecte, el misteri misericordiós d’un Déu que només estima i que ha de veure com s’enceguen i endureixen els cors. No poden entendre que Déu obri la crida a incircumsisos, als pagans, als estrangers, als no-poble de Déu, fins aleshores. ¿Són conscients del moment que viuen?
Diu Pau en la seva carta als romans: “Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat, i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. ¡Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat de Crist! Com a israelites, els pertany la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Deu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. És un dels textos més entranyables de Pau. Veu com els seus coetanis jueus no volen cedir. Com se’n dol d’aquest rebuig, d’aquest traspassar l’administració de la vinya –de la nineta dels seus ulls- a altres que li donin els fruits al temps de la verema. Pau cita en la carta als romans el llibre d’Osees: “Anomenaré “Poble meu” el qui no era el meu poble i “estimada” la que no era estimada. I al lloc on els havien dit: “Vosaltres no sou el meu poble”, allà mateix els anomenaran “Fills de Déu viu”. I Jesús cita a tall de judici: “¿no heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”. ¡S’han traït ells mateixos!
Una tragèdia que es podria repetir. Mai ningú ha quedat eximit de fer marrada i de que, tot i veient, com deia Jesús el diumenge anterior, no us heu convertit, cosa que els publicans i les dones de mala vida sí que ho han fet. “Us passaran davant”. Llenguatge dur, potser premonitori per a nosaltres. No ens podem adormir en el repic: “Senyor, Senyor”. “No us conec”: així de dur i de taxatiu. La història és tossuda i es repeteix, per inconsciència o malvolença, vés a saber...
En començar ja havia dit que aquesta paràbola mai l’havia viscuda amb la intensitat de sentiments com ara. És el tombant entre el judaisme i el cristianisme en els seus passos de contradicció interna. Dues històries que havien d’anar unides i que marquen una cruïlla de camins de no entesa. Qui està dret que miri de no caure. Siguem humils i aprenguem d’històries que ens han de ser familiars. En definitiva, són judaisme i cristianisme part d’un mateix Testament. Pau dirà que som empelts en la soca bíblica.
Comença la Passió, escena de prolegòmens. Zona zero.
Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada