¿REPTAR DÉU O RECONEIXEMENT PROPI?¿Ho hem llegit bé? Déu a través del profeta recrimina: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor... ¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva, la que va desencaminada?” ¿On s’és vist? ¡Només faltava aquesta! ¡Com hi ha món! Retreure a Déu, allò mateix que és la nostra pròpia acusació. Quan van mal dades, tot és recriminar. Fer de Déu el nostre contradit. Com si Déu ens tingués oblidats. Com si es fes el sord a les nostres peticions. No hi valen excuses –i a més- de mal pagador. Cadascú ha de prendre a l’espatlla o al cor la seva pròpia responsabilitat. No paguen justos per pecadors. A més, quan les coses surten a punt de caramel tot són reconeixements i afalacs. Ai, però, quan les coses no ens venen de pinta, aleshores a esquitxar sigui qui sigui, o a fer el suec. Fins a arribar als retrets al mateix Déu. La cosa ve de lluny. Jeremies apostrofava: “Ho dic jo, el Senyor. El meu poble ha comès un doble mal: m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes esquerdades, que no retenen l’aigua”. O bé: “He escoltat atentament: és insostenible el seu parlar; ningú no es penedeix de la seva maldat ni es pregunta pel què ha fet. Tots continuen la seva cursa com cavalls llançats a la batalla”.
¿En què i qui va desencaminat en la seva manera d’obrar? Siguem sincers i honestos amb nosaltres mateixos. No hi ha pitjor mentida que el mentir-nos a nosaltres mateixos. És només qüestió de reconeixement, com li diu Déu a Ezequiel. “¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva la que va desencaminada?” Pels “fets” propis serem reconeguts, no per la garleria. És el sí, però... Entre les paraules i els fets concrets hi ha d’haver un espai disponible de raonaments per posar les coses en ordre. La reflexió ens és necessària, si volen ser gent de seny i morals; perquè altrament si l’espontaneïtat ens portés a dir l’incongruent , el repensar-nos-hi, podria redreçar uns primers impulsos desviats. Ja ho deia el profeta des de temps endarrere: Anem malament, perquè hem perdut, si és que el teníem, l’hàbit de repensar, de reflexionar. S’ha posat de moda una mena d’espontaneïtat , filla del no-pensar. I, encara més, justificant-ho. En la vida pràctica tot adquireix el seu valor quan les decisions les hem passades pel filtre i la ponderació (=pesar i sospesar). Hem de saber fer de jutges del nostre viure, dels fets, motivacions, dels moviments que en diuen “primaris”. A la praxis de cada dia hi hem d’obrir sempre un petit, llarg o mitjà parèntesi per sospesar pros i contres, a l’estil ignasià del discerniment. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me”.
Vàrem perdre, potser per poc ús o poca sensibilitat, el què en dèiem “examen de consciència”. La capacitat de reveure, rebobinant, què, qui, com, on i en quines circumstàncies s’ha anat trenant el teixit del nostre viure quotidià. Fer una bona repassada del què hem fet, dit, pensat, sentit; veure les freqüències, les tendències, els propis ensopecs. Què ens ha rondat el cor... Parar una mica la màquina i refer el contingut, fer el que avui en diríem revisió de vida. Prendre consciència vol dir enfortir-la. És un conèixer-nos amb una mica de perspectiva, com si nosaltres no fóssim nosaltres; intentar de posar de relleu l’objectivitat dels fets, paraules, obres, fins i tot les omissions, partint de la més honesta sinceritat amb nosaltres mateixos. Es tracta de redreçar idealment el propi viure. Veure’n els cantells que són les nostres punxes de cara als altres. Anar més a fons en les nostres motivacions per pujar i per baixar...
Si poguéssim aconseguir de posar ordre en la pel·lícula del dia a dia, de ben segur que després de dir qualsevol inconveniència, ens posaríem més fàcilment en el bon camí d’esmenar torts i el nostre viure aniria traient brillantor, pes específic, qualitat; i si no ens precipitéssim, a risc de mossegar-nos la llengua, ens estalviaríem conteses verbals i males passades. Créixer, polir ens és necessari si volem viure trobant-nos bé dintre de la pròpia pell.
La reflexió no ens ha de portar a angoixar-nos, ben al revés. Només podem esmenar el que reconeixem que no va a l’hora, allò que podríem millorar. I no tan sols davant dels altres –potser més costerut- sinó i sobretot davant de nosaltres mateixos. No per narcisisme, que no té dita, sinó per veure allò que els altres veuen de nosaltres i que nosaltres no ho veiem per lleugeresa o bé per falta de contrastació. Allò de les finestres de Johary. L’altre cantó de la nostra lluna, el nostre cantó cec. Estaríem més atents, quan algú ens fes un comentari o bé una reconvenció. No ho tiraríem a mala voluntat, sinó a l’objectivitat de la mirada aliena... ¿N’heu fet alguna experiència d’escoltar algú que ens fa un comentari sobre nosaltres, que de moment àdhuc ens pot sorprendre, però que després si ho anem reflexionant des de les ganes de pensar si l’altre tindrà raó o no, resulta que ens fa veure la lluna pel cantó fosc. És allò de la motxilla davant o darrere.
És estimulant llegir la segona lectura. Pau ens posa Jesucrist com a referent. I ho referma dient: “Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist. I ara ens detallarà punt per punt el que ens recomana: fortalesa d’ànima, amor que consola, dons de l’Esperit, afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. ¿Se li ha anat la mà a Pau o és que nosaltres som cecs? Ja veieu que no té pèrdua. Això de sentir per dins com sentia el mateix Jesús és formalment impossible, però, ¿no sentiu una mena de pessigolleig, quan ho llegim i ho tornem a llegir? ¡Què més voldríem que poder entrar en la intimitat de Jesús. Una mostra d’aquesta la tenim en l’evangeli de Joan en els capítols densos, entranyables, que són com el seu “testament espiritual”, els capítols del 13 fins al 17 tots inclusius.
Tornem a l’epístola als cristians de Filips. A becades llegim-los poc a poc. Tros a trosset. Tanquem els ulls i imagineu-vos que aneu confrontant cada expressió, primer en Crist i a continuació en la pròpia consciència. Com clarifica, com motiva, com ens fa entreveure el vestíbul del misteri... El retret de Jesús és prou fort perquè dels fariseus es podria passar a qualsevol de nosaltres, si no ens penedim ni volem creure les invitacions de Jesús: “Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen davant cap al Regne de Déu”. Què ràpidament en tenim prou amb ser bones persones. L’evangeli, els sentiments de Jesús, tenen un altra coloració, una riquesa divina... Senyor, heu topat amb gent de poca sensibilitat. Som taujans, ¿sabem què vol dir finesse d’esprit? Que vingui Pascal i que ens ho expliqui.
Anem llegint poc a poc totes les invitacions de Pau, fent que amarin el nostre esperit. Amb pausa i retenint-ho tot punt per punt. Això ens donarà pau i renovats estímuls. ¡Tant de bo no passin debades aquestes invitacions paulines!
Rectifiquem, si cal, i després d’un no poc pensat, anem a la vinya com ens demana el pare de la paràbola. Rectificar –diem- és de savis. “No, però, sí”. Ens guanyem la maduresa en el tram-tram de la vida domèstica i de cada dia. No hi ha millor grandesa que ser grans en les coses petites, les de cada dia. Aquí ho verifiquem tot, a partir de les petites-grandeses del dia a dia. Evangelitzem el dia a dia, aquí està la grandesa del viure evangèlic. S’imposa “revisitar-nos” al tombar del dia...
Senyor, dóna’ns lucidesa per veure, saviesa per judicar i fermesa per actuar. Gràcies per veure, judicar i actuar més d’acord amb l’evangeli i mirant de copsar els sentiments de Crist.
Diumenge XXVI de durant l’any, dia 25 de setembre de 2001 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada