DÉU ÉS DESCONCERTANTSi el Déu en qui vivim, ens movem i som –el de la nostra intimitat més íntima- no ens desconcerta sovint, és que no és el Déu de Jesucrist. Convé refrescar les nostres vivències de Déu a partir de com vivia Jesucrist i de com presentava el Regne de Déu. Un Déu “domesticat”, fet en tot igual que nosaltres, llevat de la seva “divinitat”, un Déu que no ens inquieta, que no ens sorprèn, poc té a veure amb l’evangeli. Cal fer aquest advertiment sobretot en aquesta ocasió, perquè precisament l’evangeli d’avui ha fet córrer molta tinta. El desconcert i la subsegüent murmuració dels jornalers de primera hora, d’aquells que l’amo de la vinya va aparaular per un denari, troben “injust” que ells, decebuts, rebin el mateix que els de l’última hora. Fan comparacions –¡i qui no les faria, siguem sincers!- amb la lògica de tocar de peus a terra. Fan les matemàtiques de la “justícia, diguem-ne, distributiva”. Una simple regla de tres: Si una hora dels tocatardans els ha valgut un denari, a nosaltres escarrassos que hi hem esmerçat dotze -hores- dotze, suportant el pes i la calorada de tota la jornada, l’equis ens ha de sumar tants denaris com hores treballades. Lògic, amb lògica mercantil. Es troben amb l’amo els representants “sindicals”(!) i l’amo els desconcerta encara més que pel fet pel qual reclamen, per la resposta que els dóna sobretot. ¿No vàrem quedar amb vosaltres a denari per jornada? És això el que us he pagat i moltes gràcies pel treball fet. Sóc “just”; així vàrem quedar. Als de l’última tongada , per raons ben meves, vull donar-los, no igual, sinó un jornal que no es pot mesurar per raons de “justícia” –summum jus, summa injuria: portar la justícia fins al cap damunt, porta a situacions perilloses-. A veure: ¿no sóc lliure de fer el que vulgui a casa meva? I a continuació la doble motivació de fons: Vosaltres feu comparacions. I aquestes són sempre perilloses i porten a valoracions dispars i també a sembrar enveges que enemisten; i, a part, ¿no puc ser generós amb qui vulgui? Aquest és el punt neuràlgic que queda ben subratllat amb la “sentència” que clou la paràbola i que ja havia posat Mateu abans de la paràbola. La repetició, abans i després, vol remarcar la dita de Jesús: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers”. Aquesta frase subverteix els valors “tradicionals”. De una qüestió aparentment de justícia passem a un plantejament de “caritat” en el sentit més profund. La caritat inclou la justícia però va molt més enllà. Una justícia no oberta a la caritat es torna restrictiva i promou discòrdies. Ja ho veiem a l’evangeli d’avui. Intentem d’entrar més enllà de la narració evangèlica. Moltes coses hi podem intuir.
En primer lloc, sembla que la paràbola va dirigida als fariseus. Bona gent, si voleu, però ells són els eterns paradigmes de la “justícia”, no tan sols en si, sinó comparativament. Tant a tant. Meritocràcia. Guanyat a pols. Recordeu la paràbola del fariseu i el bon samarità. “Jo no sóc com aquest samarità; jo faig, jo dic, jo compleixo. “Jo us dic que si no sou més justos que els mestres de la Llei i que els fariseus, no entrareu al Regne de Déu”. I no tan sols això, sinó que els arriba a dir per a confusió total: “Us asseguro que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu” Més fort ja no es pot dir. Mireu on pot portar exagerar la justícia personal. Arriba un a fer-se el perfecte i a exigir d’acord amb un cor endurit”.
Parlem ara, si us plau, de l’Amo i de les seves reaccions i preferències. Estiguem oberts a tot desconcert. “Els vostres pensaments i camins no són els meus”, els d’aquest Déu que es presentat i viscut per Jesucrist com a Pare, i en dóna el més sublim tast en la paràbola del Pare del fill pròdig. Amb això, ja hi podríem fer parada i fonda; i entendre que la nostra relació amb Déu, per part d’Ell, va sempre pels camins de la desmesura. Ell sempre ens porta l’avantatge de ser qui porta la iniciativa. Qui som nosaltres, pobrets, per tractar de tu a tu amb Déu des d’una visió mercantil. Déu no és un botiguer (amb perdó). Em dones, et dono, i en paus. Déu és per definició la Generositat en Persona. Ell ens “genera” contínuament. Ens dóna la vida i la porta a excelsitud per la Gràcia. Som agraciats. Maria és la plena de gràcia. L’acció de Déu és sobiranament lliure i no pot ser pas d’una altra manera. Té les seves mesures i les seves desmesures. Déu és esplèndid i nosaltres vivim en el núvol de la gràcia permanent. Si tot és gràcia, ¡no ens deuen res des de dalt! Tot va a dojo. Sembla que com més necessitats, més agraïts, Déu s’hi dóna amb més Cor. L’evangeli porta a una contravaloració de moltes coses. Déu és subversiu en el sentit més autèntic i més literal de la paraula. Per això deixàvem clar i net en començar que si no ens desconcerta és que tenim un “deuet” de pa sucat amb oli...
Déu no està subjecte a les lògiques humanes. Queden superades, no contradites. Té el dret més que constitucional de ser lliurement humà, tant que en la seva intensitat mateixa s’hi trasllueix la seva divinitat. En Déu no hi valen les mesures quantitatives. Ell és qualitativament diferent. Ell no obra, ell fa gestes. “El Totpoderós ha fet en mi meravelles”. Aquesta hauria de ser la percepció habitual en els seus fills.
L’enveja és tristoia, fa mal primer a qui la té, corseca. No et deixa viure perquè es fonamenta en la comparació i un se sent marcat per la sensació d’injustícia. En tenim l’exemple més punyent en el germà gran del fill pròdig. ¡Com l’ha d’atendre el Pare que és tant i tant generós!; i el fill ho porta malament, per egocèntric i es mostra un fill amb cor d’esclau. Aquest és el seu pobre raonament. Ens torna mesquins, l’enveja. “El que estima no és envejós” Nosaltres podem ser esclaus de visions estretes, tancades. Déu és magnànim. Jesucrist sempre ens invita a assemblar-nos al Pare. “Sigueu misericordiosos com ho és el meu Pare del Cel”. “No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”. Els que més ho necessiten són els de l’hora undècima. “Què feu desvagats? És que ningú no ens ha llogat”. Tots som jornalers. Ens donen més del que mereixem, perquè Déu fa les mesures complertes, desconcertants. I Jesús ens invita a ser fills del Pare misericordiós: “Doneu i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats”.
Algunes constatacions:
· Som cridats a feinejar; valorem el treball petit de cada dia.
· Som assalariats, no tant dels homes, com de Déu que és un bon pagador, que diem en català.
· Ens paguen generosament, mes enllà de qualsevol mereixement.
· Déu és sobreabundant, generós com Ell sol.
· Tot és gràcia, hem de ser sempre agraïts. Valorar-ho tot i a tothom. L’agraïment és font de joia, la millor.
· Ens hem d’assemblar al Pare nostre del cel en ser generosos.
· No hem de ser envejosos ni en les coses materials, ni en els de l’esperit. No comparem, no hi ha cosa pitjor, ens fa roïns.
· Pensem més en els deures que en els drets. I amb goig.
· El nostre deure fonamental és estimar el germans. S. Pau ho diu.
· Obrim-nos a les obres de misericòrdia. Descobrint-ne de noves.
· Receptivitat fina als dons que se’ns fan de continu. Déu i els altres, comencem per valorar els dons que ens fem mutúament.
· Donem amb les mesures amples, sobreeixides. La gràcia del saber donar.
· Agraïm el do de la vida i més encara el do de la fe.
· De Maria en diem “Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”.
· Benaurats els misericordiosos, els compassius, Déu se’n compadirà.
Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada