LA COMUNIÓ COM A CAMÍ D’ESPIRITUALITAT EVANGÈLICA
“La “Comunió dels sants” és l’Església”. Ho afirma el Catecisme de l’Església Catòlica, n. 946. N’és la definició des de la perspectiva de l’evangeli i de Pau. No és un afegit ni una conseqüència. Quan en el Credo ho proclamem, en realitat, estem fent un dels actes de fe més grans, perquè la imatge paulina conté totes les virtualitats de la persona del Crist Ressuscitat, del seu missatge sobre el Regne i el Poble de Déu. Així ho podem llegir en el Vaticà II: “Tots els homes són cridats a formar part del nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic Poble s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu, que va crear al començament una sola natura humana i resolgué de reunir plegats els seus fills que estaven dispersos. A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi , encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill que és Senyor i infon la vida, i que, per a tota l’Església i per a tots i cadascun dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries... Formen un Reialme de caràcter no pas terrenal, sinó espiritual. Efectivament, cada un dels creients escampats pel món està en comunió amb els altres en l’Esperit Sant... Cada una de les parts es beneficien d’aquesta mútua comunicació de tots i d’aquest esforç comú a la plenitud dins la unitat. Hi ha els vincles d’íntima comunió quant als béns espirituals. Tots els membres del Poble de Déu són cridats a la comunicació de béns. “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Recordeu que santa Teresa de l’Infant Jesús volia ser el cor de la Comunió dels sants i es volia passar tot el cel enviant flors a la terra. Més convicció i més ben dit no hi trobo comparació possible...
Tornem al principi. Tot és comunió. Real, encara que no directament visible. És el dinamisme de base; és la configuració vital que és radicalment interdependència, que és circulació d’energia (gràcia) que és el que compacta la unitat de tots en tot i en el Tot. Pau ho exemplifica amb la visió d’un Cos vivificat per Crist, que n’és el Cap i alenat per l’Esperit Sant, que n’és l’Ànima. A dir el ver: Jo no em pertanyo, no sóc un de més en un grup preexistent. He estat pensat en funció del conjunt, sóc un òrgan en el teixit global. Sóc necessari, no sóc sobrer: sóc únic dins de tothom que també són i se senten únics. Amb aportacions degudes que “o sumo o bé resto”. És dóna la unitat en la més meravellosa pluralitat. Tots ens devem els uns als altres. M’agrada la metàfora que usa Mounier anomenant la comunitat com a “Persona de persones”. És el Cos Místic en el Crist Total. Jesucrist n’és el Cap, el tot en els que són in-corporats en Ell. Jesúcrist és el Tot en tots, sense que cadascú no perdi la qualitat de persona, singular, entera.
No és una concepció “romàntica”, per somiar-hi de quan en quan. És la Realitat real i cabal de la qual només en podem tenir consciència operosa, quan en els graons de l’escala cap a Déu hem aconseguit superar les primeres etapes d’empirisme , de veure perquè ho toco i ho percebo... Ja ho he dit que tot això es dóna només en un àmbit de fe, de transcendència. És un altre món desconcertant, en el món que ens circumscriu. Hi ha lligams , hi ha teixit, hi ha “sistema”, hi ha circulació, hi ha un vaivé que és permanent, malgrat que no ens ho hagin dit i que no en tinguem enlairada consciència. Sento com si m’haguessin estafat, deixant-ne les concepcions a ras d’infants. M’han pres la fe viscuda en la Comunió dels sants. ¿Us passa també alguna cosa de semblant? No perdem temps en forçar per entrar-hi. Ens hi va molt, el tot de la fe.
Fa temps que vaig donant-li voltes a la misteriosa paraula consciència. Per dir-ho sintèticament: en la consciència hi ha graus en la capacitat d’adonar-nos-en , de viure-la més intensament. I això no només en comprensió més il·luminada. Hi ha també graons de canvi de dimensió o canvi de pla (Bucay) . És com diu Panniker: descobrir la tercera dimensió, el transcendent de les coses, esdeveniments i de les persones. És com una pujada de tensió existencial que et fa veure-ho tot en una nova perspectiva. Parlant en “cristià” és com una visió –sostinguda- de FE. Veus tot el mateix, però amb una perspectiva nova. És com una il·luminació, com un despertar, on les coses quotidianes prenen relleu i vivor nova de trinca... LA COMUNIÓ DELS SANTS. ¡La meravella per a estrenar per a tants cristians! És il·lusionant, de veritat.
És a partir d’aquesta perspectiva que voldria parlar de les lectures d’avui que trobo tan suggestives i que no les hem de veure amb els ulls de sempre, rebaixades de to. No són moralitats; ens situem en coordenades noves, antropològiques. Voldria parlar d’allò que s’ha ponderat com a l’eix bàsic del Vaticà II: l’espiritualitat de Comunió. Veure’m evangèlicament actiu d’una altra manera; veure els altres com si no em fossin aliens. Ja no em moc en vies morals, sinó existencials. Surten conceptes que els revisito com a nous i imprescindibles: “Estimar és tota la Llei i és tot l’evangeli”; l’altre no és tant l’altre, sinó com a formant part de mi mateix; advertir suaument és profecia; no puc trampejar-me ni trampejar l’altre.”No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute ha de ser l’estimar-vos els uns als altres”. La correcció fraterna tan eclipsada. Amb aquell colofó tan revelador: “Us asseguro que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, JO SÓC enmig d’ells”. Tinc a mà el llibre “Jo i Tu” de Martin Buber: “El meu Tu m’afecta com Jo l’afecto a ell... Vivim les nostres vides inescrutablement inclosos en la fluent vida mútua de l’univers. Els sentiments habiten en l’home; l’home habita en l’amor. No hi ha metàfora en això: és la realitat. L’amor no és un sentiment que s’adhereix al Jo de manera que el Tu sigui un “contingut” o objecte; l’amor està entre el Jo i el tu. Qui no sàpiga això i no ho sàpiga amb tot el seu ésser, no coneix l’amor, encara que atribueixi l’amor als sentiments que experimenta, que gaudeix i que expressa. L’amor és una acció còsmica. Per a qui habita en l’amor i contempla en l’amor, els homes s’alliberen de tot el que els barreja en la confusió universal, bons i malvats, savis o necis, bells o no-bells, tots, un després de l’altre es tornen reals als seus ulls, es tornen altres tants Tu, això és, éssers alliberats, concrets, únics; se’ls veu cara a cara. D’una manera meravellosa sorgeix de tant en tant una presència exclusiva. Aleshores puc ajudar, curar, educar, enlairar, alliberar. L’amor és la responsabilitat d’un Jo per un Tu. En això consisteix la igualtat entre els que s’estimen, igualtat que no resideix en un sentiment, sigui quin sigui, igualtat que va del més petit al més gran, del més joiós, del més protegit, d’aquell la vida del qual es troba inclosa en la d’un ésser estimat, fins a aquell que tota la seva vida està clavat sobre la creu d’aquest món perquè demana i exigeix això tan tremend: estimar tots els homes”.
Fa temps que em guia aquest paràgraf de la Carta de Joan Pau II “A l’inici del mil·lenni”: “Espiritualitat de Comunió significa capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com un que em pertany per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: do per a mi, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la Comunió és saber donar espai al germà, portant “les càrregues els uns dels altres, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. Un món nou, el de l’ESPIRITUALITAT DE LA COMUNIÓ. ¡Què lluny i que a prop aquest viure el centre de l’evangeli! Crec en la Comunió dels sants. Feu que per la FE hi vegi amb més claredat, amb més convicció, amb més tot...
Diumenge XXIII de durant l’any, 4 de setembre de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada