Homilia del diumenge 28/04/2019

ALEGREM-NOS-EN  I  CELEBREM-HO

                                               Quantes vegades no ens ha sortit aquesta doble afirmació, quantes! Bé la podríem tenir com a un “mantra” pasqual, en alternança amb l’Al·leluia!

                                               Suposo que a aquestes altures pasquals ja en sabem l’origen. És del salm 118, 24, que diu així: “Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Allí, en el salm, hi ha una “variant” que no varia pas per res la seva significació, ans la reforça, car li’n dóna un sentit exaltant, victoriós, quan hi posa “venç”, en ves d’”obrat” que litúrgicament ha prevalgut. L’hem llegit-cantat multitud de vegades. Us en poso el començament per poder-lo identificar a la primera. “Enaltiu el Senyor: què n’és de bo! Perdura eternament el seu amor”, que es va repetint i també el podríem utilitzar com un altre mantra pasqual. Jo us invito a fer una lectio divina  de tot ell i així n’assaborirem el seu missatge, vertaderament no dic pasqual, sinó emmarcat en tot el triduum, que hem viscut i celebrat aquests darrers dies. Només cal posar-lo en la veu de Jesús, envaït per les forces del mal en la seva passió, mort i resurrecció. És d’una confiança en Déu que li és Pare, enmig de tanta sevícia i maldat que es clou amb una gran acció de gràcies pasquals i doncs, eucarístiques.  Partint del verset 21 en endavant, el que al principi era el Crist sofrent, esdevé en Ell tota una interminable “acció de gràcies”: “Et dono gràcies perquè m’has escoltat i has vingut a salvar-me”. Tornem-lo a llegir-rellegir, deixant que sigui l’Esperit Sant que hi posi un toc pregonament evangèlic. Sabreu, de veres “què n’és de bo el Senyor”.

                                               Algunes particularitats són de destacar: Aquest pronom –en  que es fa de tan difícil de pronunciar: “alegreu-vos-en té tota la gràcia perquè lliga amb tot el que ha dit anteriorment, i particularment a la festa que avui  fem per la victòria de Jesús “fet obedient fins a la mort i mort de creu: per això Déu l’ha exaltat ja en la resurrecció. Seva, per de prompte, però nostra per participació progressiva. Com més gran ha estat l’envestida mortal, més alta és la seva victòria (= hosanna en hebreu) en la Resurrecció. Per tant, l’aclamació i el motiu de goig que s’expressen en aquest verset d’aclamació i  en les darreres veus del salm venen a ser com un calderó musical que allarguem pel goig de poder-lo dir i repetir. Ara que dic repetir, noteu que és l’aclamació i al·leluia responsorial que és repetit cada dia d’aquesta octava, de dilluns a dissabte. Així esdevé l’eslògan pasqual per exeel·lència.

                                               Em direu que no donem l’abast. Diumenge passat us invitava en l’homilia a la lectura del document programàtic: “La Joia de l’Evangeli” que és ben bé la joia i regal d’aquest papat. Era la reiterada petició de que el tinguem com a llibre de capçalera. Ell el “piula” sovint, perquè no el deixem empolsinar ni envellir...

                                               Avui, aquest avui que tant s’adiu a l’esdeveniment de la Pasqua, és l’”hora” (en el sentit usat per Jesús i per Joan) de recomanar-vos aquest altre, quan només fa un any que ens l’escriví: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és –tot ell- una invitació ben i ben forta a la santedat accessible i accessible, invitació a tots i cadascun dels cristians de tota condició, gènere, estil, professió i estat: família, amics, coneguts i saludats. Ja de bon començament en el número 1 el situa en el mateix moment en què Jesús enuncia les benaurances, com després s’hi esplaiarà en dir-nos que la santedat té en les benaurances el punt de fulcre. Inicia el seu dir així: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (Mt 5, 12) diu Jesús als qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible” (Gn 17, 1).

                                               Després explicita el seu propòsit: “El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). “El que voldria recordar amb aquesta exhortació és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cada un de nosaltres, aquesta crida que t’adreça també a tu: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant” (Jv 11, 45; cf. 1 Pe 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força “tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí a la perfecció d’aquesta santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare”.  “El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar “el millor” de si mateix, allò de personal que Déu ha posat en ell”. (cf. 1Co 12, 7)   

                                               Precisament per posar en relleu el lligam que hi ha entre la crida personal i el temps pasqual que estem vivint en aquests dies, el papa, Francesc, ens afegeix en el seu número 15: “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida. Així escriu Pau a la Carta als Gàlates: “Els fruits de l’Esperit en la teva vida son: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Quan sentis la temptació d’enredar-te en la teva feblesa, aixeca els ulls al Crucificat i digues-li: “Senyor,  jo soc un pobret, però Vós podeu realitzar el miracle de fer-me una mica millor”. En l’Església, santa i composta de pecadors, hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor “com la núvia adornada amb joiells” (Is 61, 10).

                                               No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser  el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. En la mesura en què se santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. “Som cridats, en l’esperit  de la nova evangelització, a ser evangelitzats i a evangelitzar a través de l’apoderament de tots els batejats, perquè assumiu els vostres rols com a sal de la terra i llum del món onsevulla que us trobeu”.

                                               “No tinguis por d’apuntar  més amunt, de deixar-te estimar i alliberar  per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Dit això, et deixo en mans de qui farà de tu una ceràmica d’autor i seràs la joia del Terrissaire i en la d’Ell hi tindràs la teva pròpia joia. Acabo amb el número que clou aquest bell document d’un papa, Francesc, que és eminentment pastoral i que ens parla amb llenguatge que ens arriba certerament al cor: “Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè tota l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

P.Josep Mª Balcells

Diumenge II de Pasqua, 28 d’abril del 2019. Sabadell

Homilia de Pasqua del 2019

TRÍDUUM  SACRE: EUCARISTIA, PASSIÓ, MORT, DOL I RESURRECCIÓ

                                               És determinant no separar, com si fossin “esdeveniments” separats els Misteris que revivim i actualitzem aquests tres dies últims de Setmana Santa, perquè, en realitat,  en conformen un, no només seqüenciat, sinó com formant un continuum, entrellaçats per l’alè últim de la vida “apassionada” de Crist, arribant al clímax històric amb la mort-entrega vital de Jesucrist, que donarà entrada a la resurrecció seva, i nostra per participació, que és a la base del nostre ésser d’humans i de cristians.

                                               No recordo on llegia en Francesc que no hi ha Quaresma sense Pasqua (té reversibilitat); ni, pel que ara ens afecta no hi ha “Àpat pasqual-passió-mort-sense Resurrecció (també aquí hi ha reversibilitat).

                                               Proposo com a bàsics i ben pertinents per a aquests dies de gràcia. Primera proposta: fer una “Lectio divina” de la Carta de Pau als filipencs, dirigida a ells i també a nosaltres, ben macerats per una quaresma que potencialment ens ha esta guaridora, més i més entenedora del misteris de Crist, portats a últimes consideracions-revelacions del seu misteri. És el trànsit fet de i per a tots els misteris de goig, de llum, de passió i de glòria, els de Crist i que -per gràcia- hem pogut fer nostres. Proposta primera bis: Fer la “lectio divina” de la Primera Carta de Joan, que ha estat hoste litúrgic durant aquests dies quaresmals, tot a l’ample del mes d’abril, sobretot els darrers. Totes dues es complementen o millor s’imbriquen i ens portaran a una captació dels misteris salvífics d’aquests dies, de màxima solemnitat i importància, per viure una evangèlica espiritualitat digna d’aquesta apel·lació. No en dubteu pas. Molt ens hi juguem! Concentrats afanyem-nos a viure’ls des de perspectives noves.

                                               Segona proposta: Seria bo tornar a encetar, per tant reencetar (ai, l’importància de les relectures!) la “Lectio divina” de la lluminosa Exhortació del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli”. La tinc dues vegades subratllades i ara ho penso fer amb un bolígraf de diferent color, primaveral com correspon al temps que disfrutem... Mai no m’ha decaigut l’encís de la primera lectura. Arriba tant i tan a dins que la lectura esdevé perfumada com l’oli crismal, beneït justament ahir a la Missa crismal. Copio per la connexió argumental que té aquest número 36 i que ens serà il·luminador per endinsar-nos en el misteri d’aquests dies sants. “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa font divina i són cregudes amb la mateixa fe, però algunes són més importants, perquè expressen més directament el cor de l’evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar “que hi ha un ordre o “jerarquia” en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana”. “Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral”. Estem, doncs, en el nucli fonamental i bàsic de la fe i de la pràctica cristianes. Atenció a no deixar perdre la gràcia que hi ha inclosa en les assemblees d’aquests Dies Sants. són oportunitats úniques. Espabilem-nos

                                               Estem a les portes del rovell d’aquests dies sants i caldrà entrar-hi amb pas contingut i  amb el cor commogut i anhelant al temps, per tal de viure personalment i conviure comunitàriament amb la major intensitat el “tot de la visió CRISTiana” d’aquests dies en què acompanyem l’últim tram de la vida del nostre Mestre, que ens donarà allò seu i de més preuat de la seva vida i missió. De passada, torno a insistir  que els capítols del 5 en endavant de l’evangeli de Joan ens seran reveladors i definitivament entesos en els més pregons misteris de Jesús, que era la finalitat primordial que ens fixàrem en iniciar l’èxode i retorn a la Casa del Pare on en el conviure recomençat s’hi desvelen els misteris de Pare, Fill i Esperit Sant.

                                                                                 

                                               Ara, com a preàmbul de tot, vull transcriure un paràgraf del document del Vat. II,  Gaudium et Spes, “Goig i Esperança” cristianes; que l’un promou l’altra i que l’esperança es torna motor i delícia de l’altre; in-destriables, en comunió dual i generadora”. És dins del primer capítol que porta per títol englobant: “La dignitat de la persona humana”. No estaria de més, tot el contrari,  que comencéssiu pel número 10.  Posaré en cursiva les paraules transcrites i en faré uns comentaris per insistir en el què diu el text. Diu: “En realitat, Això ens fa rellegir tot el que havia dit abans i ho resumeixo en aquest paràgraf final: “L’Església sap perfectament que el seu missatge concorda amb els secretíssims desigs del cor de l’home quan defensa la dignitat de la vocació humana, amb la qual cosa restitueix l’esperança a aquells qui ja desesperen del seu destí més alt. El seu missatge, en lloc d’empetitir l’home, infon llum, vida, i llibertat en profit seu; i fora d’Ell (el Crist) res no pot satisfer el cor de l’home: “Ens heu fet per a Vós, Senyor, “i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”.(sant Agustí).

                                               Jo començo pel número 22 que trobo excepcional en la seva densitat doctrinal i antropològica: “El misteri de l’home no s’esclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. En efecte, l’home –tot home!- és misteri. Què és l’home? Aquesta pregunta ens l’havem feta respecte de nosaltres mateixos en moments cimals que en diu Maslow, moments d’exaltació o bé de depressió. No solament ho som, de misteri, un a un, sinó que l’admiració pren volada quan constatem que ho som molt més inexplicablement en aquest en inclusiu, en no gens menys que en la mateixa encarnació del Verb encarnat. Per tant ho som en la participació en la humanitat de Jesús. I això tots els humans. En l’encarnació cobrem un lligam estret, comunional amb Jesús.

                                               “Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Era figura =preanunciava. En tot l’A.com N T hi ha fets i símbols que profèticament donen entenent anticipadament fets o persones que han de venir. Adam, com a home prefigurava la humanitat sencera de forma similar a com Jesús era el primer home d’una nova creació. Per això l’irrupció de Jesús en la història de la humanitat obre “una nova humanitat”, recreant l’antiga, representada en Adam. Es pot veure que un ens porta cap al pecat i l’altre ens el treu i instaura l’era de la gràcia. Crist a través de la revelació del misteri del Pare i del seu Amor ens dóna una nova visió de creatura a imatge nova en Crist, dignificant la que va quedar entorpida pel primer pecat. Així manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva renovada vocació altíssima. És com si ens veiéssim en el mirall de la humanitat de Jesús. Ara podríem rememorar tota la profunditat del què significa el misteri de la Comunió dels sants. De Crist rebem el que som i a través de Crist vivim renascuts a imatge d’Ell. Per això, “Res d’estrany, que les veritats sobre l’home trobin en Ell la seva font i hi atenyin las seva coronació”. Adona’t, oh, home –deia sant Lleó, el Gran, papa, el dia de Nadal- de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina... El sagrament del baptisme t’ha fet temple de l’Esperit Sant: no vulguis fer marxar un estadant tan magnífic. No oblidis el cap ni el cos dels quals ets membre. És la sang de Crist la que t’ha comprat” “Perquè el Fill de Déu, en la plenitud dels temps, disposada per l’altesa inescrutable de la determinació divina, va assumir la naturalesa humana per reconciliar-la amb el seu autor, a fi que l’inventor de la mort, el diable, fos vençut en aquella naturalesa que li havia proporcionat la victòria” Quina manera tan profunda de conjuntar Nadal amb Pasqua!

                                               “Ell és la imatge del Déu invisible (Col 1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Nosaltres, tant si en som conscients com no, som també imatge del Déu visible, vull dir de Crist. Ai, com hauríem de ser testimonis vivents del Déu que és Crist i del Pare!

                                               “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes. Afirmació que denota l’arrel divina de la dignitat de tota persona humana. Som d’alguna manera encarnació de Déu en nosaltres. Mai havíem sentit tan gran misteri d’encarnació del Verb en la nostra natura humana. Hauríem de demanar que el Verb es torni paraula en nosaltres. No és estrany la citació d’aquesta afirmació que en feia Joan Pau II. Ell en tenia entranyada convicció. Qui com ell? Que aquesta Pasqua s’introdueixi en el nostre sentir, experiència, goig pasqual!

                                               “Ell va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”. No hi llegiu l’himne cristològic del començament de la Carta als filipencs?

                                               “Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurament, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres”. Altra vegada ressonàncies de la mateixa carta al·ludida. Tan pròpia d’aquest triduum pasqual. I ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi (Ga. 2, 20) Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va instaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. Què més podríem dir de la significació global d’aquests dies sants?

                                               Donem un pas més: “El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la penyora de l’herència, tot home és restaurat interiorment, fins a la redempció del cos. (Rm. 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres. Certament assetgen el cristià la necessitat de lluitar per  moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però associat  al Misteri Pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”. Què puc comentar a risc d’empobriment? Només silenci i contemplació!. Dues actituds que hauríem de ressuscitar aquests dies sants, per fer-los amables, viscuts, experimentats. Tant de bo, ai!

                                               Encara hi ha un paràgraf per a aquells que veuen que fills o néts no senten la fe i l’esperança com ells la senten i voldrien poder-les compartir... “Això no sols és vàlid per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”. Déu els estima tant com a nosaltres: És Paraula explícita del Vaticà II. I acabem amb aquest paràgraf final: “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·l.uminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va Ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà Pare”.

                                               No volia fer res més que un descosit i descolorit comentari a l’Himne sobre Crist fet en la Carta als Filipencs: “Jesucrist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i prengué la condició d’esclau. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de Creu... que tota llengua reconeixi que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”.

P. Josep Mª Balcells

Dijous Sant més Triduum Sacre, 18 fins al 21 d’abril del 2019.  Sabadell                                              

FET  OBEDIENT  FINS A  LA  MORT,  I  MORT  DE  CREU

                                               Germans/es. No perdem temps, “cal no perdre el pas, cal anar endavant”, perquè els dies Sants no són només els de la Setmana Santa, cal considerar-los així també tots els que van des del dilluns de la quarta Setmana, és a dir des de l’1 d’aquest mes fins a la PASQUA permanent. Ho explico breument. Des d’aquell dia hem anat llegint gairebé només els evangelis de Joan, l’íntim de Jesús en vida i més en resurrecció. Així ho farem fins al Divendres Sant. Ara oblidem-nos de nosaltres, que som pecadors. Ja hem recalat joiosament en els braços del Pare de la Casa pairal. Taula parada, l’afecte del Pare i festa a desdir. Aquí acaba d’alguna manera la nostra part prioritària de la Quaresma. Aprofito per invitar-vos a llegir o rellegir “El retorn del Fill Pròdig” de Nouwen i perdoneu la meva insistència. És per motius d’evangelització. “La Joia de l’evangeli” de l’estimat papa Francesc Les segones relectures són molt diverses i millors, si el llibre s’ho val. Proveu-ho, sisplau!

                                               Ara ens toca posar en relleu al fons del nostre ésser la Missió-Acció Redemptora de Jesús el nostre SALVADOR I REDEMPTOR. Ell ha d’omplir tot l’escenari espiritual i evangèlic de la nostra atenció. No oblidem que per invitació expressa del nostre MESTRE som coprotagonistes de l’obra de la salvació com i pel fet de ser fills de Déu,  i germans i deixebles del nostre Redemptor. Ara estem a la segona part de la Quaresma, centrada únicament en el més i més gran coneixement del Misteri de Jesucrist. Em recordo la frase del Mestre: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu... I ara ve l’última, decisiva part: I VINGUI AMB MI o bé que EM SEGUEIXI. Durant aquests dies, com us deia, ara estem en el final de la QUARESMA DE LA VIDA DE JESÚS. Se’ns demana de seguir-lo de la millor manera que puguem. Això, del seguiment de Jesús, és ja un miracle, un regal i una oportunitat extraordinaris, només de sentir-ho i/o de desitjar-ho. És revelació i molt personalitzada. Que Ell ens obri al misteri de la SALVACIÓ personal, comunitària i universal. Que a cadascú  el Senyor li doni de saber-se “situar” on millor ragi la gràcia de la comprensió, que no ens mancarà, però certament serà desigual en raó de la nostra adhesió de cor i ànima a Jesús, a qui acompanyarem en els moments finals de la seva vida corporal, fins que esclati una Resurrecció compartida. (gràcies a Déu, en el sentit més densament literal i magnífic de l’expressió!).

                                               Torno endarrere i us vull fer algunes remarques o tocs d’atenció:  Són dies sants, tots ells de PASSIÓ, la de Jesús. Això ha de prevaler sobre tota altra consideració. No us deixeu portar només per la festa (folklòrica?) en què pot esdevenir per a molts, reduïda al Diumenge de Rams. Les raons són tan evidents que ja ho considerareu vosaltres mateixos. Cal, però no perdre-la sobretot per als infants. Ben explicat per a ells, pot fornir un record-experiència que no els hi podem sostreure. Només per a això ja val la pena que hi posem cor i imaginació. Té fonament bíblic en  les mateixes paraules de Jesús en resposta als “jueus” (aquesta expressió té en Joan un abast molt dens!). Amb tot, ja sabem fins on arriben les “manifestacions” (processons?). Només visceralitat en molts; exaltació cordial, entranyada per a uns quants... Dit això sense fel ni rancúnies, anem a allò essencial en aquests dies. Cal recordar que a continuació de la Benedicció dels Rams, llevant-li efectes màgics. Només la sola mostra del seguiment de Crist per als qui la posen com un senyal, amb tot el simbolisme que hi posem. Abans la mostràvem als balcons: “deixeble en seguiment”, tenim la contemplació de i en la Passió de Crist, segons Lluc. Cada evangelista té les seves peculiaritats. Caldrà descobrir-les amb atenció a la Paraula de Déu. Així sia.

                                               Algunes recomanacions a peu de marxa, com a “full de ruta” –ep, no penseu torçadament!: la ruta, el camí de la Creu. Ho hem dit i proclamat infinites vegades: “patí.., fou crucificat, mort i sepultat”. Aquest és l’esdeveniment central de la vida i missió de Jesús. En som fills i receptors: tota salvació prové d’aquest moment tràgic, i gloriós sobretot.

                                                Em recordo que us he recomanant insistentment la “Lectio Divina (lectura, “entesa” si es pot, “ruminació”, feta passar pel cor, doncs cordial, de la Carta de Pau als nostres germans en la fe del temps i adreça als de Filips. Hi torno, perdoneu la insistència, però crec que en aquests dies se’ns torna i retorna aquesta “carta” adreçada a cadascú de nosaltres: no defraudem Pau. Avui sortosament tenim en la segona lectura la perícopa (=tros, fragment) de l’Himne Cristològic, dels més importants de la nostra fe, també de la nostra capacitat d’esperança i de “real-optimisme”amb horitzons de tots els millors futurs, malgrat tots els dubtes o desmentiments , oberts a l’Amor de Déu expressat en Crist. L’expressió important i definitiva. “Fet obedient fins...” al final; ja sabem quin fou! Pausa per fer el que l’Esperit ens doni de fer i de sentir. Seria molt llarg d’expressar tot el que té de profunditat aquesta paraula central, com ho han vist algunes persones “agraciades”. Simone Weil, Charles de Foucauld, Ignasi de Loiola i tots els místics...

                                                Ja vàrem dir, no ho oblidem, que aquests “passos”, exercicis quaresmals ens havien de ser profitosos per a... “conèixer més i més el misteri de Jesús”. En realitat, el nucli dels polièdrics o simfònics “rostres” de Jesús, el Crist”. (primera col·lecta dels diumenges de Quaresma). Aquesta és ja ara l’única finalitat quaresmal que tenim: veure, contemplar, sentir, compartir, entrar en comunió. Deia Pau: “m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo com a escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m in-corporat a Ell. (és revelació de la vida quaresmal de Pau. Un deu!) De l’esplèndida carta als filipesos i a nosaltres.

                                                                        Aquests dies ens abocarem al brocal del nostre esperit, en el sentit de mirar al fons i a fons en el pou dels misteris de Jesús. Ens hi ajudarà el llunyà (per temps i temps) profeta Isaïes. Que profèticament ens donarà una imatge de l’anomenat Servent del Senyor sobretot en aquests incisos: (42, 1-9; 49, 1-6; 50, 4-9; 52, 13 fins al 53, 12) Us afegeixo tots els textos que llegim a la litúrgia d’aquests dies: 43, 16-21; 54, 5-14; 55, 1-11, inclosos àdhuc els del divendres Sant i els opcionals de la Vetlla Pasqual.  Tot això li han merescut a les profecies d’Isaïes de ser anomenat com el cinquè evangeli. Aquest, pura profecia. Dona una imatge tan calcada (!: en antelació)  de la figura i missió salvadora de Jesús-Servent que esglaia de goig i de com-passió, tot alhora. Tingueu-ho present, perquè ens en sortiran molts fragments aquests dies. “Sentir amb Crist” una altra frase-sentiment-actitud de Pau. Això és fonamental per poder empalmar la nostra quaresma amb la de Jesús, per poder viure i reviure com Magdalena la profunda joia pasqual, aquella –direm- com anuncià Jesús –dit i viscut per Joan (16, 16-24): “joia que ningú no us, ens la podrà prendre”. Isaïes, per do profètic va saber més de Jesús, del que sabem i sentim molts de nosaltres. Tenim la joiosa verificació per davant. No perdem l’oportunitat que se’ns ofereix aquests dies. Cal aprofundir totes les invitacions derivades d’una litúrgia preparada, seguida amb el cor i els sentiments. Tant de bo puguem experimentar allò que ens diu Pau: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Algunes col·lectes d’aquests dies traspuen tot un món nou: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat (amor), per la qual el vostre Fill va estimar tant el món , que es va entregar a la mort”. “Oh, Déu,la vostra gràcia inefable ens omple de benediccions; feu que de tal manera passem de la vellúria del pecat a la novetat de la vida”. “Que ens disposem per a la glòria del Regne”. “Senyor, concediu-nos de perseverar en la vostra voluntat (= pla d’amor, segons Pau), a fi que el poble que us serveix augmenti als nostres dies, en nombre i en santedat”. “Oh, Déu, il·lumineu els cors dels vostres fills, purificats per la penitència, i escolteu benignament les súpliques d’aquells a qui concediu de servir-vos amb devoció” (expressió aquesta amb múltiples maneres d’entendre-la. Busco el llibre-diccionari de sinònims i prenc alguns dels seus significats més adients: zel, culte, pietat, adoració, reverència, respecte, recolliment, unció, amor, afecció, simpatia, fidelitat, lleialtat, religiositat. Per escollir a gust pel sentiment de cadascú!). Podeu seguir vosaltres mateixos les restants col·lectes i arribareu joiosos a les que s’expressen en termes pasquals. Glòria i Al·leluia!

                                                                        Poso l’última recomanació per als més “llançats”, fervents, a l’estil de Pau: Llegir enterament el llibre d’Isaïes: és dels llibres de l’Antic Testament més citat en la litúrgia, l’antiga i la derivada del Concili Vaticà II. Us sorprendrà la bellesa de les seves metàfores. Algú ha dit, i és persona no creient, que és un dels millors poetes “clàssics”, dintre d’una possible o real antologia de poetes de tots els temps. Descobrireu probablement que és més d’un poeta i que els varen recollir tots ells sota un sol epígraf, en una sola persona, com Homer i altres noms col·lectius perdurables.

                                                                        Acabo citant les coratjoses paraules de Pau: “Corro amb l’esperança d’apoderar-me de Crist; puc fer-ho, ja que Crist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas d’haver-me’n apoderat. M’he oblidat dels avantatges que he deixat enrere. Tot jo em llanço cap allò que tonc al davant. Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist. Amén, així sia: en tot el que diu, sentim i en la seva i nostra cursa. Déu sia en i amb nosaltres, un a un.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge de la Quinta domínica i setmana, Rams i setmana de Passió,

7 fins al 22 d’abril de l’any de gràcia 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 07/04/2019

L’OBRA  DE  DÉU: RECONCILIATS  PER  I  EN  CRIST

                                               Els nostres èxodes i els nostres exilis han retornat al lloc on havien començat, desencarrilats com anàvem pels nostres disbarats i atzagaiades. Diumenge passat es va produir -finalment- el nostre Retorn al Pare. Allí vàrem ser acollits amb sorpresa afegida per la liberalitat i prodigalitat del Pare que està sempre a l’espera de tots els retorns, els nostres i els de tots; i meravellats –també tots!- de que el Pare organitzi festa major per la tornada del qui sigui, tots fills preferents: tots cabem en el si entranyable del Pare; sense cap proporcionalitat a res, perquè afortunadament Déu és Déu i Ell no és  solament molt, molt humà, a tot el que dona sinó humanament diví. Si sabrà què és l’humà, essent Ell el Creador de tota creatura i la minsa mesura humana! Establerts, amb goig –noblesa obliga!- amb la delicadesa a flor de pell, de que no es perdi aquest encanteri nostre a la Casa del Pare, que és i serà sempre Casa nostra! Posem, doncs, amb aquest final incomparable la nostra errant història que hem fet sense Pare ni Casa, sense consciència de les nostres errades, valga’m Déu!. Aquí acaba la nostra quaresma, treballada o no... Final feliç sobre manera! I que Déu no ens permeti de fer altra vegada una escapada –que sempre és fugida!- sense miraments ni delicadesa.

                                           Ara, als dos diumenges següents hem de seguir i viure, si ens és possible, el final de la Quaresma Fonamental, que és la de Jesús. Una tragèdia, seguida d’un final radiant. La Primera Quaresma seguida de la Primera Pasqua, la de Jesús, MORT  I RESSUSCITAT. Atents, doncs, que aquestes dues setmanes són de Passió: Aquest diumenge i setmana quinta i la Setmana Santa les hem de viure amb l’ai al cor de no perdre’n gota. Amb el sottovoce de la Passió de Bach, segons sant Mateu. Amarem-nos-hi i no pensem més que en el nostre Salvador i Redemptor. Ell és el centre neuràlgic de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Punt i apart. Silenci de l’ànima. Punyent tragèdia a la qual no ens hi podrem acostar pietosament, si Déu no propicia l’entrada suaument o amb tantes esgarrifances! La litúrgia d’aquests dies –parem atenció plena- és ja la de tots els misteris de goig, de dolor i de glòria. Ho llegia avui dijous:”Déu estima (en present)  tant al món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. No et dic res! Feu que ho entengui una mica; més no demano...

                                   Començo empalmant amb el primer paràgraf de la segona lectura del diumenge passat: “Germans, aquells que viuen en Crist són una creació nova: tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix en CRIST”. Aquell començament lliga en un tot amb la mai ben ponderada segona epístola de Pau als de Filip. No conté cap incís que no tingui el millor dels sentits. Llegim-la les vegades que calguin, fins que ens enterri pors, pecats, dubtes; i fins que ens sentim invitats a reviure allò que hauria de ser consciència sostinguda que doni deler, esperança i convicció a la nostra pobreta fe, esperança i amor. Entre cada una d’aquestes anomenades virtuts teologals hi faig un inspiració que m’arriba a les entranyes fondals del meu ésser. Començo a copsar de lluny els llindars del misteri... Estupefacció! Dèiem que exilis i èxodes, tots –el viscut per Jesús i els nostres- tots paren a Casa, la del Pare, la de Crist i també la nostra! Només cal fer una llarga pausa i deixar així concluses les nostres quaresmes amb un final eminentment de llar, de casa nostra i fer festa en trobar-nos amb la família, sobretot amb el Pare i Jesucrist, el Fill, en qui té totes les seves predileccions. Totes elles posades a la nostra disposició! Ara ens hem d’endinsar durant aquestes dues setmanes següents en el final de la quaresma de la vida de Jesús, el Crist. Aquests diumenges que venen son de la Confrontació amb els “jueus”, de la Passió –“obedient fins a la Mort”-, i aquesta en  Creu, i de la Resurrecció de Jesús. Caldrà fer silenci per poder acompanyar Jesús, el nostre Mestre, que ara intensivament es convertirà en el nostre Salvador i Redemptor. Demanant el do d’una proximitat amb i en Ell per poder copsar –i és do!- el misteri que amaga i revela al mateix temps el seu tràgic i també esplendorós final, que dona començament a tot el misteri que podem compartir del què significa que Jesús és la nostra SALVACIÓ.

                                               Poso, a continuació, la col·lecta d’avui per a centrar-nos, ja a partir d’ara, en els misteris que celebrem aquests dies. Només per gràcia podem atansar-nos-hi! Son els fonaments de la nostra fe: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. Recordeu, a més a més, la col·lecta que pregàvem el primer diumenge on atalaiàvem on ens havia de portar-nos la venturosa Quaresma: “Oh, Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la Santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer  més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”.

                                               Durant aquests dies d’entre setmana ens hem trobat ja perles que ens afecten dins, dins, tant i tant: “Déu meu, creeu en mi un cor pur (senzill a tot ser-ho). Torneu –me el goig de la vostra salvació”. Ja tot es decanta cap al final de la vida de Jesús on Ell es mostrarà Salvador i Redemptor. No ho diguem d’oïdes, parem atenció a tots els indicis que ens ho certifiquen, captant detalls plens de Déu: “Us preguem que els vostres sagraments ens renovin, ens donin vida, ens santifiquin i ens menin a la glòria eterna”. “Senyor, que l’exercici quaresmal disposi els nostres cors, perquè puguin  celebrar  dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la salvació”. “Que el valor d’aquest sacrifici ens alliberi de l’antiga vida de pecat i ens endinsi en la nova vida de redimits”. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món, gràcies a Ell” “jo sóc la Resurrecció i la vida, els qui creuen en Mi no moriran mai més”. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. “El Senyor és a prop dels cors que sofreixen”. “Oh, Déu, Vós doneu l’ajut convenient a la feblesa humana; feu que rebem amb alegria i reproduïm en el nostre capteniment els efectes de la vostra gràcia”. “Que l’acció de la vostra misericòrdia, Senyor, mogui els  nostres cors, ja que sense Vós no us podem complaure”. “Per la riquesa dels favors de Déu hem estat rescatats amb la sang de Crist, les nostres culpes han estat perdonades”. Deliciosament perdut entre tantes crides, invitacions i gràcia.Tot això ja només en pla d’entrenament, abans de la celebració del diumenge cinquè de QUARESMA, ara la del Crist, muts i expectants. Que tot ens sigui profitós de cara as la immersió propera en la Pasqua de Crist i també nostra, rebatejats en Crist: Això és PASQUA, germans!

                                               No puc deseixir-me de la segona lectura, hi torno una i altra vegada, i mai en tinc prou! Tot el que no sigui “poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor, ho considero un desavantatge. Tot ho conceptuo como un llast pesant, a canvi de guanyar Crist i veure’m INCORPORAT (in- corporat... M’hi perdo!) a ELL. I continua Pau, conscient com mai que res m’ha portat a cap guany, sinó l’amor de Crist i del Pare. Dirà admirat Joan evangelista per boca de Jesús: “El Pare i Jo son U”. I encara va més enllà, Pau. “No puc exhibir cap justícia de part meva i del meu esforç patit i escrit amb tinta escorreguda, il·legible. Res de res, de tant poca cosa que es creu i de veres. Qui no és humil es que és un innoble!; no sé com dir-ho. Fixeu-vos què diu, oh cels!: “Aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist, aquella que Déu dona als creients. Insisteix Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Se sincera Pau: “Encara no he obtingut aquella plenitud que busco” (la salvació total). “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n. I soc conscient de que puc fer-ho, ja que Crist s’apoderà de mi”. Tot queda oblidat i menystingut –ja ho havia dit a l’inici- com aquell que del sarró va alleugerint el pes de les andròmines, fins a deixar caure i tot el sarró, i lliure ja de qualsevol impedimenta “es llança tot ell cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta”, sabent que el vent de l’Esperit m’és favorable. M’adono que Jesucrist, com a Salvador i Redemptor meu, em dona franquícia per trucar a una altra casa de més gran o admirable: la del Déu de cel i terra. Diu la pietat popular: Que allà ens puguem veure!

                                               No he dit res de l’evangeli d’avui que és de l’evangelista Joan, com ho seran els dels dies que venen. Joan és un experimentat que parla del que ha viscut. Cal fer-li atenció. Amb ell arribem al cim de la predicació de Jesús, perquè espigola trets gairebé en exclusiva i el seu evangeli ens vol portar als llindars del misteri de Jesús i nostre per gràcia. No vull parlar del patriarcalisme del més vell, vellíssim encuny que traspuen les escenes, com la de l’adúltera... Es veu que els altres, els barons, per no dir-ne penjaments, s’escapolien sense més. (Com hi ha món!) No mereix cap comentari, per no espatllar el bàlsam que transpira el millor Pau. Només poso un apunt de com Jesús resol la situació delicada. S’escorren, un a un començant pels més vells, i queden sols: Jesús i la dona. Jesús diu no pas retòricament. Ningú t’ha condemnat? Ningú, Senyor! Tampoc jo no et condemno, i d’ara endavant no pequis més. Absolució General, sense ni confessió com li passà a l’atribolat primer i després sorprès, fill pròdig. “Aniré al meu pare  i li diré...” L’abraçada li ofega la seva confessió. No atabaleu amb preguntes als que van a confessar-se, ens digué Francesc a l’any jubilar de la Misericòrdia. A veure si Pau ens parla al cor. La Salvació és la paraula-actitud-misteri fonamental de la nostra fe. Hi creus tu, jo, l’altre? De tot el que hem parlat, si això té algun sentit, els TÉ TOTS. Ens veiem la Setmana entrant. Tant de bo que ens sigui aclaridora, bo i encenent una flameta molt endins, endins. Deia Agustí: “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova. Us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava... M’heu tocat, i m’ha arborat la vostra Pau”. (Confessions).

P. Josep Mª Balceslls.

Diumenge i cinquena setmana de Quaresma, 7- 13 d’abril del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 31/03/2019

NOBLESA  OBLIGA

                                               No sabia com titolar-ho. M’ha temptat l’expressió que surt aquests dies d’entre setmana: “Reconcilieu-vos amb mi de tot cor –diu el Senyor-, que soc clement i misericordiós”. La paraula re-concilieu-vos és de les més atraients que es poden llegir i sentir. A la segona lectura d’aquest diumenge l’apòstol Pau en fa no solament l’elogi, sinó com una invitació, posada en imperatiu, exhortatiu. Diu: “Us ho demanem (com qui suplica, perquè en sap la fondària i després vindrà el canvi en veure les coses, a partir d’aquesta expressió) en nom de CRIST: reconcilieu-vos amb Déu”. Quan a inici de quaresma dèiem que volíem una quaresma plena d’evangeli, us volíem dir canviem la mentalitat (convertir-se); no ens posem nosaltres al centre, sinó llegim bé què ens demana Crist que hi surt anomenat sis vegades en aquest fragment de la Carta als cristians de Corint. En Crist les coses es plantegen diversament a com es va fer anys i anys, tot barrat i empastifat de les nostres nicieses. Pecat i més pecat i un Déu que no respon al Pare de l’Evangeli d’aquest diumenge. No és la paràbola del fill pròdig, sinó de la gran “prodigalitat del Pare”. Sant Pau ens digué -a veure si ho aprenem d’una vegada!: “Allí on abundà el pecat, allí hi sobreabundà (sobreabundà!) la gràcia”. Deixem que Déu sigui Déu i nosaltres amb les mans obertes a entomar tot el devessall –mireu què significa: pluja a doll; no els degotalls!- que ens ve a sobre! A Déu no l’interessen els nostres pobretons pecats, Ell el que vol és poder estimar-nos, i més enllà del què ni podríem somiar. Comença així la segona lectura: “Germans: aquells qui viuen en Crist son una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un mon nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix, per Crist. Ho creus tot això? “Finesse obligue”, que diuen els francesos. Hem de demanar a Déu que ens eixampli el seu Sant Nom. Com més s’enlairi el sentiment, la idea, la grandesa, la proximitat, la dignificació de Déu en els nostres cors, més petits ens tornem nosaltres en la grandesa que té un fill pel seu Pare! Sabeu per què Jesús quan es dirigia a Déu l’anomenava Pare? Parlar amb Déu és com tornar a casa. Allí sempre hi ha qui ens espera i, a més, té la gran sorpresa de que ja feia temps i temps que ens estava esperant... Això és evangeli pur, depurat, simplicíssim. A l’aclamació abans de l’evangeli diem:”Aniré a trobar el meu Pare”. Millor exclamació no en trobaríem pas cap altra, de ben segur!

                                               A voltes, algú em diu: quin llibre podria llegir aquests dies de quaresma? Fa de mal aconsellar; que cadascú agafi el que més li plagui… Amb tot, si puc suggerir-ne un que trobo encertadíssim i que us pot centrar en els treballs quaresmals en els què ens trobem tots plegats, us n’aconsellaria un que ha fet molt de bé a tantes persones que l’han llegit, l’han meditat, que -glopada a glopada- l’han passat pel cor, tancant els ulls per no perdre la focalització a què ens porten els sentiments, la finesa, la capacitat de no ser espectadors, sinó actors d’allò que llegim, el perdre’ns en les invitacions que el text ens encomana… I va, ara sí, el títol del llibre: “El retorn del fill pròdig”, que porta per subtítol. “Una història de tornada a casa”. El seu autor: Henri J. M. Nouwen, publicat per l’Editorial Claret. Amb l’afegit que el seu traductor al català és de l’enyorat monjo de Montserrat, Miquel Estradé, a qui devem tants i tants llibres d’espiritualitat, anys enrere, quan encara no s’havia dissociat la vida de la fe de la vida quotidiana. Déu se sentia bategar al cor de casa i teníem ulls i cor per anar al dedins de tot… La fe ens era una actitud domèstica i en el trobar-nos-hi a pleret, això mateix ens portava a aprofundir en la interioritat. I això ens omplia de sentit el viure i el conviure. Quanta pèrdua, abans d’entendre l’evangeli, ai, las!

                                               A veure com plantegem bé les nostres coses! El punt central de la Quaresma, de la Pasqua, de tota la vida no som nosaltres. Què lluny  ens queden els reduccionismes del déu de la raó, les ciències, de saber-ho tot! Poso una paraula que cita sovint el papa Francesc, l’autoreferencialitat. Nosaltres sempre amb aquest auto- que ens agradaria posar-ho com a targeta de visita, que vol dir, sense vergonya: “jo, jo i sempre jo”. Com és possible que posem al centre geomètric de l’univers (el meu, s’entèn!) una petita mota, un bull que s’emporta el vent de qualsevol bufada? Crist és el centre dels centres!

                                               Donem-nos espai i temps per llegir-nos a nosaltres mateixos i als qui conviuen al nostre redós. Mirem-los amb benvolença. Acollim-los, estiguem per ells, escoltem-los –aquesta és la paraula màgica que fa casa, que fa llar, que fa intimitat-. Fem festa quan algú arribi. La festa del pobre que com que no té res per a donar i oferir, dona temps, acolliment, potser silenci, que és oxigenació espiritual. Siguem Marta, però millor Maria bocabadada, tota ulls pendents de l’Hoste. No tant donar, sinó donar-se!

                                               Finesa obliga. Déu ens tracta com a Pare, Ell que és clement i  misericordiós, sobre manera! Tinguem els mateixos sentiments que ens té el Fill (Jesús) d’un Pare que ens acull a tots. A tots ens té un amor preferencial. I és un miracle que no faci comparacions, amb l’afecte que l’entenem singularment com a propi, ben propi...

                                               Estem gairebé a les portes del misteri Pasqual que és el que obre l’enteniment, el cor i els sentiments per a entrar en el misteri del què significa veritablement aquesta expressió reconciliació. Tornar a casa. Recalar-hi. El sentir-hi la tebior de sempre. Tornar-nos-hi infants. Amb la porta sempre entreoberta i amb un Déu vos guard, a punt.  “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.

                                               Contrastem les col·lectes del primer i del quart diumenges de quaresma i veureu si anem fiats pel bon camí:

                                              

                                               “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma en siguin profitoses per a (finalitat explícita!) conèixer més i més el misteri del Crist; per a viure’l d’acord amb les seves exigències (sorpreses, meravelles). Primer diumenge.

                                               “Oh, Déu, Vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Quart diumenge.

                                               Ara, segur que entendreu per què he posat el títol de Noblesa Obliga, Déu ens vol ben a prop per poder experimentar que ens és més a prop del que crèiem, fent bona la dita del Deuteronomi que llegíem dimecres: “I realment, ¿quina és la nació que tingui els déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop sempre que l’invoquem?  Estigues atent i guarda‘t d’oblidar mai els fets que has vist amb els teus ulls. Que en tota la teva vida no se’n vagin del teu cor, i fes-los conèixer dels teus fills i als fills dels teus fills”. Ara, resem el salm i encomanem-nos-el.  “Tasteu i veureu...” Salm 33.

                                                “Hi ha una memòria de Déu, per expressar-la d’alguna manera, és com una “música sense paraules”, la qual, ignorant fins i tot negant la gramàtica de l’oralitat... fa present i honora en una atmosfera musical beneficiosa i pacificadora la cara del proïsme, s’hi aproxima, se n’ocupa i se’n preocupa, mitjançant la gramàtica de l’amor que és, pròpiament, la gramàtica veritable i universal compartida per Déu i per tots els éssers humans; és, en resum, la gramàtica de la fraternitat universal... “Ja us dic jo que en la mesura –afirma Déu en una paràbola de judici- en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu” (Mt 25, 40) El veritable coneixement de Déu consisteix en la praxi quotidiana de la misericòrdia, que és, en realitat, coneixement de Déu a través del reconeixement del proïsme (pròxim)” Son paraules del monjo Lluís Duch. Ja ho hem dit a bastament: La noblesa de Déu envers nosaltres, demana noblesa envers els altres. Generositat per generositat. “Tot el que teniu ho heu rebut” (Pau), per tant finor...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge quart i setmana successiva, del 31 de març al 7 d’abril del 2019. Sabadell                          

Homilia del diumenge 24/03/2019

“NOU”  ANY  JUBILAR  DE  LA  MISERICÒRDIA

                                               Vivim la vida d’una forma accelerada i això dona, entre altres conseqüències, un to de superficialitat que és encomanadís i és com un vent rasant que ho encomana per tot. L’actualitat es menja a si mateixa. Ara hi és, ara desapareix. Busquem per anhel l’impacte; i les bufades en cerca i captura del “sensacional” ens fan lliscar pel pendent avall, camí de la insignificança i del no res”. En aquest Cafarnaúm de retalls d’un trencadís i/o puzzle que no encaixa mai de tot i res a la vegada, hem de frenar-nos de totes totes, ni que només sigui per “higiene  mental, no diguem si es tracta de la salut espiritual”. Fora la guerra de nervis, perquè això no és vida! La vella saviesa evangèlica ja ens aconsellava: “No us inquieteu per res”. Desassossegueu-vos: aquestes esses seguides fan xerric de frenada! En les coses de l’Esperit guanyen enters els Keep Kalm. El Regne de Déu cercat i recercat en primera i última instància, i -tot l’altre- vindrà d’escreix, donat. Com sempre, repatanis que arribem a ser, bon Déu! “No us pre-ocupeu pel demà!”.

                                               Si volem reeixir en les coses de Déu, l’atenció als detalls s’ha de fer parsimoniosament. Perquè els detalls, ben focalitzats, donen la serenor i la pau, indispensables per trobar la poesia del sentit o el sentit de la poesia. Exclosos, un i altra, tindrem la sensació de ser llisquents, desaprofitant la riquesa de les “accions de Déu”, que aquests, de quaresma, son temps plens d’oportunitats. Ja n’estem ben advertits per Pau. Ens diu que “No vol que ens passi per alt una lliçó de la història”, que és la que se’ns narra a la primera lectura, que és de l’inici de l’Èxode, quan el Déu dels Pares, dit així en sentit de fidelitat a les promeses, sempre acomplertes per Aquell que “És el Que És”. “Ell m’envia a vosaltres per alliberar-vos de tot esclavatge”. Què és la quaresma, sinó, un temps de profund alliberament de tot mal averany, de tot allò que anorrea la gracia del viure! En iniciar-la ja vam ser-ne fets conscients: “Convertiu-vos, el Regne del cel és a prop”. Ja està tustant als batents del nostre cor. Deixeu entreoberta la porta... i es produirà el misteri, no en dubteu pas! Hi ha garantia d’efectivitat, a la que simplement ens deixem prendre per la presència i acció de l’Esperit Sant... Anem, com sempre a la col·lecta d’aquest III diumenge que ens donarà una pista d’enlairament per fer més grans volades espirituals, sí!

 

                                               “Oh, Déu, Pare de Misericòrdia i font de tota bondat, Vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: “Que els qui ens sentim afeixugats (del feix pesant!) per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra Misericòrdia”. Fa bo de sentir-se en els agombolants llaços del Déu de totes les misericòrdies i de totes les bondats. Aquest és el nostre únic Déu i Senyor nostre! El Déu de totes les entranyables abraçades com les que va saber pintar el Rembrandt dels últims dies seus, abatut per mil maltempsades.

                                               Ara, veureu el miracle que ús deia abans: Ara fa cinc anys llargs el papa Francesc, tot just iniciat el seu pontificat, va inaugurar solemnement L’Any de la Misericòrdia que ara volem tornar a fer nostre. Ens l’inaugurem per a nosaltres, sabem que fem bona la idea de Francesc, fent que perduri durant tot el que resta d’Any Litúrgic fins a la Festa de Crist Rei, com va fer aleshores. Gran idea d’un gran cor d’evangelitzador!: Deia en el document inaugural: “Jesucrist  és el Rostre  de la Misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, “ric en misericòrdia” (Ef 2, 4), després d’haver revelat el seu Nom a Moisès com a “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor” (Èx 34, 6), no ha cessat de donar a conèixer, de diverses maneres i en molts moments de la història, la seva naturalesa divina. En La “plenitud del temps” (Ga 4, 4), quan tot estava disposat segons el pla de salvació, Ell envià el seu Fill nascut de la Verge Maria per a revelar-nos de manera definitiva el seu Amor. Qui l’ha vist a Ell, ha vist el Pare (cf. Jn 14, 9). Jesús de Natzaret, amb la seva Paraula, amb els seus Gestos i amb la seva Persona, revela la Misericòrdia de Déu”.

                                               “Sempre tenim necessitat de contemplar el Misteri de la Misericòrdia: és font d’alegria, de serenitat i de pau; és condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte últim i suprem, amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: És la llei fonamental que habita en el cor de cada persona, quan mira amb ulls sincers el germà  que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor  a l’esperança de ser estimats, malgrat el límit del nostre pecat”. “Hi ha moments en els quals d’una manera molt més intensa som cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per a poder ser -també nosaltres mateixos- signe eficaç de l’obrar del Pare”. El dia III d’advent s’obriria el 2015 la Porta Santa a Roma i a totes les esglésies particulars; i jo em crec amb parresia pastoral per obrir el nostre particular any sant de la misericòrdia passiva i proactiva al llarg de tot l’Any Litúrgic actual, “com un moment extraordinari de gràcia i de renovació espiritual” (l’any de gràcia del 2019).

                                               Ens confiava en aquesta declaració: “Encomanarem la vida de l’Església, la humanitat sencera i l’immens cosmos a la Senyoria de Crist, esperant que difongui  la seva Misericòrdia com la rosada del matí per a una fecunda història, encara per construir amb el compromís de tots en el pròxim futur. Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de Misericòrdia per a poder anar a l’encontre de cada persona, portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i allunyats, pugui arribar el bàlsam de la Misericòrdia com a signe del Regne de Déu que ja és present enmig de nosaltres”.

                                               “És propi de Déu usar Misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència”, diu sant Tomàs d’Aquí. Així queda constatat en una Col·lecta del segle VIII: “Oh Déu, mai manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Déu serà sempre per a la humanitat com Aquell que és present, proper, provident, sant i misericordiós. “Pacient i misericordiós” és el binomi que apareix sovint a l’AT per a descriure la naturalesa de Déu. Els salms, com el d’avui, en van plens! “Perdura eternament el seu Amor” és la tornada que acompanya cada vers del salm 136 mentre es narra la història de la revelació. En raó de la misericòrdia, totes les vicissituds  de l’AT estan carregades d’un profund valor salvífic. La misericòrdia fa de la història de Déu amb el seu Poble una història de salvació. Repetir contínuament “Perdura eternament el seu Amor”, com fa el salm, sembla un intent de trencar el cercle de l’espai i del temps, a fi d’introduir-ho tot en el misteri de l’Amor. És com si volgués dir que no sols en la història, sinó per tota l’eternitat, l’home estarà  sempre sota la mirada misericordiosa del Pare. No és casual que el Poble d’Israel hagi volgut  integrar aquest salm, el “Gran Hal·lel”, com és conegut, en les festes litúrgiques més importants”. És ben present en les paràboles sobre la Misericòrdia que ens narra Lluc: “Déu és presentat sempre ple d’alegria, sobretot quan perdona. En elles, en les paràboles, trobem el nucli de l’Evangeli i de la nostra fe, perquè la Misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el seu perdó”. “Escoltem la paraula de Jesús que ha assenyalat la Misericòrdia com a ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe: “Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!”. (Mt 5, 7) És la benaurança en la qual ens hem d’inspirar durant aquest “Nou Any Sant nostre”; i fem que duri, que duri. “La Misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món no pot estar mancat de Misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. “L’Església “viu un desig inesgotable de brindar “misericòrdia”. Francesc ja cita aquí “L’alegria de l’evangeli”, que és de finals del 2013. Amb aquest papa tot lliga amb llaços de tendresa i d’amor. El deixo acabar: “L’Església sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan amb convicció fa de la misericòrdia el seu anunci”.

P. Josep Mª Balcells 

Tercer Diumenge i setmana de Quaresma del 24 al 30 de març.  Sabadell

Homilia del diumenge 17/03/2019

ACOMPANYATS  I  ACOMPANYANT

                                               A hores d’ara, ja hem acomplert una quarta part del recorregut litúrgic de la pròpia Quaresma, i és bo, per aquest motiu, de fer una bona parada en el nostre camí emprès. I donar, com se sol fer en tals ocasions, tres mirades de perspectiva per avaluar l’itinerari transcorregut:  El mirar enrere ens donarà la imatge de com vàrem iniciar la marxa. Si ens va costar posar-nos en camí. No sempre és fàcil. Portem una closca (amb perdó sigui dit; si voleu, una infraestructura d’hàbits i maneres,  solidificades per “vells creients” que som; només cal preguntar-se a un mateix que ens ve al cap i  al cor quan diem “entrem en quaresma”) cuirassa inherent al viure de cada dia; i pretendre posar-nos “en mode de partença” no s’hi arriba a fer-ho sense més ni més per les inèrcies de sortir de la, si voleu “gloriosa” rutina del fer diari acostumat. Hem d’alleugerir l’equipatge de sortida, se’n sol dir amb raó: la impedimenta, queda més que justificada la seva denominació conceptual. Allò que ens clava o ens trava on estem i ens dificulta prendre la determinació d’anar... cap on? És la mirada a l’horitzó quaresmal-pasqual final. Sense aquesta claredat de sortida no faríem passes endavant. Les motivacions personals o bé suggerides les trobem en la col·lecta del primer diumenge proppassat. Com en son d’aclaridores les invitacions-pregària de la Litúrgia, si les sabéssim llegir tal com son en realitat, pregària, súplica! Aquest “Preguem” amb que les hi donem entrada és suficientment aclaridor: “Déu benigne i entranyable, feu que les celebracions de la santa Quaresma, ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Em tirat expectatives endavant i intuïm que seria un encert bàsic, ara i aquí, entendre, maldar per experimentar els vessants dels misteris de la persona i obra de Jesucrist, en el qual dipositem el sentit últim del nostre viure i desviure com a creients, deixebles, amics i amats de la persona de Jesús, el Crist. M’ha agradat trobar en el teòleg Kaspers aquesta afirmació: que dir Crist de Jesús, ja és en sí i per sí un acte de fe. Ara ja no puc dir sense més Jesu-Crist, sense pensar que ja faig en dir-ho una professió de fe. Crist val tant com Messies, l’Ungit. Un primer i predeterminant tast dels molts i tants misteris que engloba la figura de Jesús! Això, només apuntant a la llunyania del re-corregut quaresmal. Mai hi havia caigut en la densitat de les expressions que acostumem a dir sense més ni més. Això que pot semblar tan poc ja és un fruit de començar amb ganes i amb propòsit d’enriquiment quaresmal. Jesús d’inici es presenta com el Messies esperat i mig tergiversat, polític, ai las! La feinada que va tenir per no ser mal interpretat: tot jugava a la contra!

                                               Iniciar el camí quaresmal, ja d’entrada, vol dir que prenem per company de camí el mateix Jesús i acompanyats i acompanyant a, per i amb Jesús, se’m fa més entenedora així l’expressió que diu el Mestre de ser el camí, la veritat i la vida. Tot això ja pren un gruix i la textura com d’una teranyina que em caça i em té deliciosament presoner. Em trobo caminant de costat amb Jesús, Mestre itinerant amb els seus deixebles, que ara som també o preferentment cadascú de nosaltres. Aquella dita oriental que invita a calçar les sandàlies d’aquell que fa via al teu costat per poder entendre com és la persona i la seva vida interior. Em descalço de les meves andròmines i provo de calçar les sandàlies del Mestre. Sempre m’ha fet enveja i il·lusió poder saber què feien els deixebles que compartien fatics i converses diürnes i nocturnes. En una paraula, entrar en la seva intimitat, saber l’evangeli no escrit, però tant o més consistent que el que ens han transmès. Presències plenes d’humanitat, gestos, mirades, pregàries en vetlles nocturnes. Tota la riquesa intraevangèlica a la qual els deixebles més propers van tenir accés i que donarien tema, com diu Joan, per escriure mil evangelis i que ell que en fa una primera temptativa, ho deixa testificat en la seva primera carta: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesu-Crist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa” (I Joan 1, 1-4). Allò que us deia: compartir itinerari evangelitzador amb el que és Evangeli per definició. Voleu més radicalitat que compartir el viatge de la vida del Mestre: Ara dono valor real i simbòlic en grau d’iniciació als misteris a l’expressió viscuda i més conviscuda de Jesús “el camí, la veritat i la vida”. Això, tot de cop i volta, ens diu grandeses misterioses de Jesús, el Crist. Per a mi són exclusivament els únics camins, veritats i vida. Fins aquí la teoria, la pràctica, ai, la pràctica, a vegades, no moltes, ai Déu!

                                               Del punt de partença en una revolada hem anat a la finalitat del nostre viatge quaresmal. Anar a la identificació vivencial amb el(s) misteri(s) pasqual(s) on hi ha una conformació, configuració amb la mort i la resurrecció de i en Jesucrist, que serà la gran celebració per sempre més com ens ho dirà Pau en les festes pasquals: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu, estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida és amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra Vida, també vosaltres apareixereu amb Ell plens de glòria”. (Col 3, 1-4). Això es farà palès tots els dies de Pasqua.

                                               Tornem al passatge de la Transfiguració amb una finalitat molt definida de fer veure que no hi ha Pasqua sense quaresma, ni hi ha d’haver un passar per alt allò que no ens plau, però que entra en els misteris amorosos de Déu Pare. Jesús manifesta als companys de ruta de “la història de salvació” i als amics, Moisès i Elies, que estan en plena conversa sobre els incidents ja propers, car estan de pujada a Jerusalem; i seran els tres apòstols els qui testificaran, passada la tempesta, en què sembla que tot va en orris i que tot acaba en el dolç moment en què pels poblets de Galilea ha format el Mestre unes persones addictes a la seva persona i doctrina, presentada amb autoritat moral compassiva i compromesa amb el poble senzill. Misteris de glòria barrejats amb els de dolor. Sempre ha estat així, per més que no ho volem acceptar, Pere n’és exemple que mereix la reprimenda del Mestre...

                                               Els tres el seguiran però, homes porucs com son, l’abandonaran com ha passat una i altra vegada i ara som nosaltres els que ens trobem en plena quaresma i no som del tot fiables pels motius al·ludits a l’inici amb les nostres alèrgies. Per això hem de prendre consciència després de tot un seguit d’evangelis d’aquests deu dies;  la major part d’ells trets del Sermó de la Muntanya, on s’exposen els criteris ferms del discipulat, aquells que ens venen de pinta, però també i ineludibles aquells que s’endinsen en els misteris de dolor pels quals s’ha de passar per tal de provar-nos la qualitat i fermesa de la nostra fe. Ressonen invitacions com que hem d’estimar els enemics, com que ens hem d’excedir en les prestacions als nostres germans. Sabem que no estem  sols, que podem recolzar-nos en el nostre company de camí. Sabent que mai serem provats més enllà del soportable, garantia de la Paraula!

                                               El papa Francesc, en La joia de l’evangeli, ens dona uns consells molt atinents sobre L’acompanyament personal dels processos de creixement. No fem mai el camí tots sols. Mai és aconsellable anar sense la cartografia dels passatges que hem de recórrer. Millor acompanyats i acompanyant. Tenir un expert, encara que només sigui una presència que ens motivi. Tenim el passatge paradigmàtic dels deixebles d’Emaús.  Ja ens entenem... Donem-li a Francesc la paraula: “L’Església haurà d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en l’art de l’acompanyament, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Ex 3, 5). Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Més que mai necessitem homes i dones que, des de la seva experiència d’acompanyament, coneguin els processos on campeja la prudència, la capacitat de comprensió, l’art d’esperar, la docilitat a l’Esperit... Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. La primera cosa en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no existeix un veritable trobament espiritual.  L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors. Només a partir d’aquesta escolta respectuosa i compassiva es poden trobar camins d’un genuí creixement, desvetllar el desig de l’ideal cristià, les ànsies de respondre plenament a l’amor de Déu i l’anhel de desenvolupar el millor que Déu ha sembrat en la pròpia vida... La paciència és com sempre una bona consellera per no precipitar o forçar respostes que encara han de madurar. “D’aquí que faci falta una pedagogia que porti les persones, pas a pas, a la plena assimilació del misteri. Per arribar a un punt de maduresa, és a dir, perquè les persones siguin capaces de decisions veritablement lliures i responsables, cal donar temps amb una immensa paciència. Com deia el beat Favre: “El temps és el missatger de Déu”.

                                               “L’acompanyant sap reconèixer la situació de cada subjecte davant de Déu i la seva vida en gràcia és un misteri que ningú no pot conèixer de fora estant. L’evangeli ens proposa de corregir i ajudar a créixer  una persona a partir del reconeixement de la maldat objectiva de les seves accions (cf. Mt 18, 15), però sense emetre judicis sobre la seva responsabilitat i la seva culpabilitat (cf. Mt 7, 1; Lc 6, 37). De tota manera, un bon acompanyant no consent els fatalismes o la pusil·lanimitat. Sempre invita a voler curar-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre de nou a anunciar l’evangeli. La pròpia experiència  de deixar-nos acompanyar i curar, capaços d’expressar amb total sinceritat la nostra vida davant el qui ens acompanya, ens ensenya a ser pacients i compassius amb els altres i ens capacita per a trobar les maneres de despertar la seva confiança, la seva obertura i la seva disposició per a créixer”.

                                               Sé que estic obrint el meló d’una necessitat indefugible, tancats com estem en una cristianisme solipsista, encara massa individualistes, sense identificació com a Poble de Déu com ens demana el Vaticà II, amb la porta lleugerament entreoberta, un fil de llum només. Cadascú senyor i custodi de la pròpia intimitat, no deixant marge per a compartir l’experiència de la nostra relació amb Déu a través dels germans. Ens mancarà l’encoratjament del petit grup i els silencis i les absències es faran pesades, opressores. Romandrem muts guardant el propi tresor en el cor. Francesc tornarà sobre el tema vist des de la perspectiva del discerniment. Això ho tractarà en el document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. En els números 166 – 175. és una bona entrada a l’acció ungida de l’Esperit Sant: “Com podem saber si una cosa ve de l’Esperit Sant o si el seu origen està en l’esperit del món o en l’esperit del diable? L’única forma és el discerniment, que no suposa tan sols una bona capacitat de raonar o sentit comú, sinó que és també un do que cal demanar. Si el demanem confiadament a l’Esperit Sant, i al mateix temps ens esforcem per desenvolupar-lo en la pregària, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem creure en aquesta capacitat espiritual”.

                                               Estem a les portes d’una nova espiritualitat, més comunitària, més compromesa, més evangèlica. És molt demanar que ens ho plantegem amb seriositat en aquests benaurats temps de Quaresma-Pasqua. Que no sigui debades!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge i setmana segona de Quaresma, 17 -23 de març del 2019. Sabadell