Homilia del diumenge 29/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

COM  SI  FOS  UNA  SÈRIE…(2)

                                                          

                                               L’estructura de les lectures de la Missa d’avui sembla ser la continuació seriada de les del diumenge passat: parlàvem de corrupció i Amós torna a la càrrega i parla ara de vividors, transmutació del corrupte per la facilitat d’allargar la mà i posar-se la cartera desbordant a les mans. Més ben dit no en porten de cartera, ells fan transaccions a alt nivell i van sempre de visa. Van a l’engròs, inaccessible per a tants que han de mirar d’arribar a fi de mes fent d’equilibristes. Ja avui dia no hi ha ningú  que llegeixi diaris, que vegi documentals que negui que no hi hagi esclaus. Els sistemes són més refinats, esclaus a fi de comptes. Els llibres d’història que escriuen els que els hi paguen i unten, segons ideologies, posen data a quan es va acabar l’esclavitud, però només cal obrir els ulls per veure que és una gran mentida. Per una banda hi ha les Declaracions, Constitucions, fruit de pactismes i de rerefons que queden entre línies  i que a data segura ressorgeixen. En escriure història mai es parteix de zero. Cada colonitzador fa la seva història per justificar-se (no faltaria més) Si no tens treball ets esclau... i a més sense Espartaco a la vista que se sublevi i promogui  el retorn a  la dignitat humana de tothom. ¡En va! Ho tenen tot lligat i ben lligat. I la cosa no és d’ara. La burgesia fa un món a part. Com ho han estat les monarquies per més constitucionals que es declarin. Ja poden cantar les declaracions dels DRETS humans que et diran que ara no es poden tutelar perquè els financers encara han de fer de les seves. Tiren d’amagat la pedra i amaguen la mà. Els financers no poden arreglar el món i no els interessa. Una societat que no produeix  ni sap donar treball és un ens que va a la dissolució poc a poc. Els moviments socials, vull dir els antisocials treballen a les fosques. Estem en mans de la nocturnitat. No es veu diner, però corre i vola. Això ho dic com es parla pel carrer i entre gent que no té estudis d’economistes. Ells són els que no s’entenen, pel que es veu. I estem en el món del “nostre pa de cada dia”... escàs i mal nodrits .

                                              

                                               Viuen el seu món emmurallat amb artefactes de seguretat dels més vastos als més sofisticats, que són com les muralles de la Xina, d’Usa, de Ceuta i Melilla,  per la vergonya de tothom els assentaments constants de Cisjordània. La seguretat la fan consistir en l’aïllament dels que potencialment destorben. Dins es banqueteja, fora hi ha un seguit de pobres Llàtzers que tot i ser diferents sempre són el mateix: nafrats, amb gana, fam de bussejar en els contenidors per veure si omplen els seus carretons dels súpers amb algunes míseres sobralles dels que baquetegen. No fan com a l’edat mitjana a “lo Pantagruel” sinó refinats que només piquen i deixen, ¡ai els plats a meitat..!. Repapats “a dins” i dormint en “llits de marfil., aclofats als seus sofàs. Han fet de la gastronomia una descoberta del dia, una  moda com a finals de l’imperi romà; mengen sempre a la carta. Diuen que és un art. Sé que és arriscat dir el contrari; no ho crec: són creativitat, disseny. Fan els Epulons sessions culturals com les feien les Madames franceses al segle dinou, àdhuc més enllà. Impermeables a la misèria que es pot fer ostensible àdhuc cridanera a les portes mateixes de casa seva, de la “mansió, del palauet. Fan poesies d’ocasió , pensen que són uns grans músics i l’enologia va a tap destapat i sobretot ressaltant l’any.  Poc és el que ens calgui dir. Ho han vist per televisions excitadores de desigs sempre frustrats, somiats potser. Són grups elitistes,  amics i socis d’embulls de molta mànega, obesos, que es pensen que són el present i el futur de la cultura, perquè toquen peces assajades per suscitar l’admiració forçada, que les repeteixen fins a exhaurir les forces de l’esperit amb el somriure forçat als llavis. S’ha d’aplaudir a la joveneta que fa estudis de violí (llegireu arpa en el profeta. Tant se val) els perfums identifiquen la senyora i fan  entre tots els tons una barreja que mareja. Els seus fills van a Col·legis on es lliguen lligalls d’amistats que després els asseguraran el futur socio-econòmic i perpetuaran la burgesia cada vegada més resclosa, fora dels que seuen als escons... que aquesta és una altra. Acaba Amós: “No els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això seran els primers en les files dels deportats  i així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

                                               Es casen entre ells i així s’engreixen les fortunes i les fan infranquejables i viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria.

                                   Ha dit l’oracle:”La recessió s’ha acabat; no la crisi” Llegeixo i m’imagino punyents els cinc, sis milions, tant se val milió més, milió menys d’aturats, pobres Llàtzers que ni malalts es poden posar, nafrats a les portes principals dels senyors. Traieu la púrria... Que el que no es veu , no existeix.

                                               El salm és una lletania de que el Senyor prendrà part a favor del pobres Llàtzers, que n’hi ha a munts. Llegiu-lo el salm línia per línia: tota malvestat serà suprimida. Repetiu com un mantra: “lloa el Senyor ànima meva”

                                               Respirarem una mica amb els consells que dóna Pau al seu deixeble estimat, Timoteu, aquest “home de Déu”. Estem a les antípodes del que deia Amòs: “Practica  sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència,la mansuetud i guanya’t la vida eterna, a la qual vas ésser cridat i que vas fer-ne professió de fe davant molts testimonis. Sobretot davant Déu, font de tota vida. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell que és de debò feliç. Aquell a qui ningú no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. Del que ens vindran les capacitats per viure segons demana Pau a Timoteu: de l’Esperit. Em venen unes ganes de fer un escalat amb cada invitació que li fa per veure com podríem fer-ho nosaltres en el nostre viure de cada dia. No ho faré, però la lliçó no em quedarà per fer. Rumio la traducció personal a cada una d’elles;  ni miro ni que sigui de lluny de ser un petit home de Déu...

                                               Abans d’entrar en la paràbola del Ric (que això vol dir en grec Epuló) i així és aplicable a tots i cadascun dels que farien bé de desmentir Jesús quan diu allò tan fort de que no canviarien “ni que algú d’entre els morts  ressuscités no es deixarien convèncer del que hi ha darrera la porta d’aquesta vida. A l’altra, que segons Gomis és vida però és altra. A l’aclamació abans de l’evangeli que sol ser un resum i aquí ho és de veritat plena:”Jesucrist , que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís”.

                                               Em quedo amb les ganes de fer un comentari a la paràbola, però veig que és tan entenedora i sobretot tan visible que potser està de més. Només cal estar atent a les crides que es fan ara continuades a qui té literalment fam... sort que cada vegada surten més institucions que fan obra de justícia i de misericòrdia. Ara és l’hora de les oportunitats. Quan l’Epulò en demana una altra, in extremis, rep d’Abraham la impossibilitat de poder-lo satisfer: primer a ell; ni una goteta d’aigua; després als altres germans Epulons: "Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu; enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

                                               En algunes figures pintades o esculpides a l’edat  mitjana es veuen els àngels amb unes balances i es fa justícia, no com explicava Amós. Pesa més un Llàtzer que una legió d’Epulons.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 29 de setembre del 2013  Barcelon

Homilia del diumenge 22/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

CORRUPTES!  CORRUPTES!

                                               Agafar les pàgines del profeta Amós és com agafar el diari o veure un informatiu de la TV. Estem podrits: (excuseu, però vull explicar aquest plural inclusiu que d’entrada pot semblar ofensiu.)  Jo penso que airejar públicament la gran misèria i les miserietes de cada dia, almenys té les dues cares de la moneda: la bruta, brutíssima, pesantíssima. No sé ara quanta és l’equivalència de l’euro amb l’or, per allò de la pesantor, ho dic. I els passegen amunt i avall, avall i amunt i són ben bé els tristos personatges d’un món que està gastat i envilit que la gent ja –els optimistes respecte al futur, que no són gaires- albira un canvi de sistema, però és un part que se’ns mostra entravessat... El diner per més Forbes que hi hagi no té cara, s’amaga. Pau ens deia, l’altre dia no més lluny, que era una idolatria, aquest divendres Pau a Timoteu l’engaltava així: “L’amor al diner és l’arrel de tots els mals”; i avui  l’evangeli és taxatiu: “No podeu servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.

                                               L’altra cara de la moneda s’assembla més literalment a la lectura: “Farem  trampa”; Fem. Ja està tot dit. Poseu-li les dimensions i els atenuants que vulgueu i ¡oh sorpresa! ens pot sortir el propi retrat. S’han acabat les “tornes”, les bones mesures, si et poden plomar, t’ho fan amb cortesia aparent, però hi ha tot un món en les “rebaixes” i les competències, en col·locar-te la llufa de cert comerç que se sosté sobre sous que són escarnis, eros, acomiadaments . Pispar també es pot aplicar a les  pròpies responsabilitats de tot gènere. L’ambient de l’ecosistema espiritual està emmetzinat.. Diuen -i em dic a mi mateix fent del dubte una interrogació turmentadora- que quan escric això, exagero. ¿Exagero? No són tots, uns fent , altres consentint, però certs percentatges posen l’¡ai!  al cor. Un diari d’ara quan escric diu: “Intermon dóna un crit d’alerta sobre les retallades: el 42 % dels espanyols seran pobres al 2025”. Us i em demano de tornar a llegir per enèsima vegada la primera lectura i tot són figures reals passades, però hi ha un fons de realitats traduïbles a l’avui, indefugible, si volem ser sincers i fent una lectura de carrer, de vida quotidiana, mirant-nos al mirall...A vegades penso si la casa –dels que la tenen- no és un refugi per no veure realitats de cada dia, fent una capcinada...i oblidant, oblidant. Di-vertits. L’oci no ennobleix i ho hauria de fer

                                               I no és aquest, ni aquest altre. Es va embullant la cosa i les ramificacions poden portar a un final on tots en siguem cooperadors, sense voler-ho. Bo seria , ¡una meravellosa sort! si ens mantinguéssim “fidels i honestos”, sense fer-nos trampa a nosaltres mateixos. Que es veu per la mateixa fisiognomia, per la cara que fem. De-gradats en valors. Etimologia de de-gradats: baixant graons. Això vol dir que el dibuix humà és com una escala. Cadascú sap a quin graó està i si puja o baixa.. Teilhard ho dibuixava com una ascensió on l’amor guanyava més i més densitat en un procés d’”amorització” fins al punt  Omega. Sant Joan de la Creu en el  llibre que tinc, editat pel p. Silverio abans de la “Subida al Monte Carmelo” posa un dibuix que esglaia a molts que se l’ensopeguen: Us suggereixo de donar-li una ullada, si podeu tenir-lo a mà: Quatre títols: Modo para venir al todo. Modo de tener al todo. Modo para no impedir al todo. Indicio de que se tiene todo. Esborrona sobretot als qui hem tastat l’estat del benestar i als que el consumisme ens ha capgirat l’enteniment humanista, no dic l’evangeli. Casaldàliga ho dirà d’una altra manera, dient el mateix: “POBREZA EVANGÉLICA”: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./ Y, de pasada,/ no matar nada./ Solamente el evangelio, como una faca afilada/ Y el llanto y  la risa en la mirada./ Y la mano extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./Y este sol  y estos ríos y esta tierra comprada/ por testigos de la Revolución ya estallada./ ¡Y mais nada!” A vegades arribo a pensar si vivim en el món d’avui... Fugida, diversió o sofà, i vinga tele i més tele... Embrutits per inèrcia ¿Quin article heu llegit avui de tipus social al diari? ¿quin llibre us acompanya i us fa pensar i promou interrogants en el propi viure?

                                               “Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres...” ¿Què vol dir? Que res li passa per alt. Déu no fa la migdiada, ni mira cap a l’altre cantó. “No veu res”, això diu precisament perquè  un ateu pensa que Déu no actua i per això el nega. I què me’n dius de  girar la mirada cap a l’altre cantó, cosa que fem ateus i no ateus. (El bon samarità: repassem...) La solidaritat és, podria ser, el futur d’un món que se’ns desfà a les mans com sorra que només es pot amuntegar, que de si és inconsistent. ¡Y mais nada! Amb tot, Casaldàliga és herald de l’ESPERANÇA. Jo voldria afegir-m-hi. Una esperança feta a casa, al cor, a la manera inusual de veure...

                                               No és fàcil ser ateu per conviccions. No és fàcil ser creient per conviccions. Quan un deixa de mirar i d’admirar, quan un deixa de pensar en el mal que el circumda o el té al cor:  tot això ens HAURIA DE FER pensar... Ens encallem amb el problema i el misteri del mal.) (Llibre d’Estradé)  ¿No serà una excusa per no haver de netejar la pròpia pupil·la, per saber veure i aprendre a obrar bondats i belleses i justícies. Gent que fa bon preu i no parlo ara de comerç: amabilitat, bon tracte, “crear lligams” del Petit Princep. Europa, i per tant nosaltres, hem estat uns colonitzadors i uns depredadors. Després d’uns, tots hi vàrem caure i es llegeixen coses que fan estremir. No  cal que sigui més explícit el profeta Amós. Tots –és un dir- vàrem posar les nostres mans en el furt, l’engany i  l’avarícia era un pecat capital al que s’acudia com a l’usurer. Dues notes: “contra avaricia...” ¿Què?, en la llista dels pecats capitals l’avarícia va després de supèrbia i ¿abans de la luxúria? No m’hi vull posar...  Ara hi ha altres colonitzacions: i són els costums, les modes, el pensament únic i líquid, els valors, les extra- vagàncies (en sentit fortament literal), la de-gradació: baixem de nivell, sens dubte. Juguem una mica al tot s’hi val i rodoles, rodoles... fins a perdre la fesomia. Els polítics –en general- haurien de llegir més Amós. ¡No em facis riure! Les parelles, els pares, els religiosos, l’home de una certa cultura, potser abundosament tecnològica, també. ¡Allà pel·lícules! Mai he llegit que la tecnologia salvarà el món; sí ho he llegit mil vegades que és l’amor de veritat qui salvarà el món. La fidelitat: s’ha de llegir en singular i no limitar-la a la vida sexual. Qui és fidel en les coses petites és ben possible que vagi pujant graons en l’escala pròpia de la vida. Restituïm el valor humanista i evangèlic de primera categoria que té la FIDELITAT en tot i en tots. Es comença per un mateix i en les petiteses el dia a dia, després vindran professionalitat, voluntariat, tenir present l’altre. L’astúcia de no veure està desprestigiada èticament. Res eximeix.

                                               A-teu, dir-se’n és tan arriscat com dir “Amb Déu”. Hi ha una paraula que jo aprecio molt i és aproximacions. Que és el que estem fent uns i altres. Aquell a qui preguntaven: ¿Com veu el futur?  Contesta amb concisió: “Amb incertesa, això és el més cert”  Bona resposta. Déu és fidel a través de les pròpies fidelitats de cada dia. Déu és honest i just a través de les nostres honestedats, i justícies. Llegiu els Quaderns de Cristianisme i Justícia: cada número ens desvetlla el sentit de la Justícia. Diu el profeta per cloure les nostres indignitats: “El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré mai tot això que fan”. El Senyor pot parlar amb aquests absoluts que ens estan vedats a nosaltres: “Mai”, “tot això”, i és ben explícit. Torno a Casaldàliga: home d’esperança. No trobo la poesia que acaba precisament fent professió d’esperançat, terc en esperar que si ens donem les mans podem fer cadenes que poden fer tremolar els poderosos amagats darrere de l’engany de les preferents....Retallades a tot drap i més penúries que pateixen sobretot els de sota, que se’ls trepitja i no poden ni saben on reclamar. Món injust. Abans el treball era el puntal de tot, avui hi ha milions que en busquen i no en troben. Escandalós! És un dret primari el que tenen atropellat.

                                               Sant Pau convida a pregar per tothom, començant pels que més ho necessiten:  els polítics. No siguem raques. Ells ho necessiten, sense adonar-se’n el més possible. Els qui confonen responsabilitats amb autoritat; el poder embriaga. Què va fer el bisbe de Roma, Francesc, tot just haver-lo fet papa. Va sortir al balcó i ens invità a resar amb ell i per a ell, àdhuc pels indignes. Pregant la gent s’entén! Confonem l’oposició amb els enemics. Siguem raonables. ¿Parlament?, doncs parlem, buscant el bé comú i sobretot el bé dels que no tenen res i dels que els hi han pres. Ai, hipoteques, desnonaments, aturs ¿I els drets socials, que no són a la Constitució? Sant Pau exposa el seu gran desig lligat a riquesa, civilitat, humanisme, dignitat de tota persona: “Perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Acaba dient gràficament: desitjo que els homes preguin per tot arreu, i que puguin alçar les mans netes  (Mani pulite), evitant les baralles i les discussions.

                                               Som només administradors; no res més que gestors de béns que no ens pertanyen. Després de la paràbola del prototipus de “desencarregats”(?) de béns aliens. Del que ha fet fins l’últim moment les seves trampes i tramoies en destaca Jesús la sotilesa de fer quadrar el que no quadra. Llàstima de talents perduts per la cobdícia i perquè no el faran després, ja foragitats del càrrec, ni conseller , ni “grande d’E”. I no hi haurà bunkerització de sous eterns... Cadascú fill del propi treball honrat i de la justícia.

                                               Jesús en l’evangeli d’avui parla de fidelitat, de bons administradors, d’aplicar les llesteses humanes per les coses de Déu. Amos de res, senyors en tot. Com menys TENS, sense però que no et manquin  les quatre coses fonamentals: casa, família, treball i un gran sentit d’adaptació que suposa la maduresa del viure, viscut realment; més ETS. Hi ha una altra manera de viure, més modesta, més senzilla, i -¿m’ho deixeu dir?- més plaent, perquè no depèn de “COSES”, sinó d’un cor senzill i amorós. I de comunicació amb l’altre. M’agradaria dir de Comunió amb la vida, tota vida.

                                               Deixem-ho així i qui més en sap que més en digui. Valor no en el dir sinó en el FER.

                        Diumenge XXV de durant l’any, 22 de setembre del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 15/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

¿QUINA … IMATGE O IDEA DE DÉU TENIM…

                                               …tenim conceptualment o experimentalment? Les primeres lliçons apreses dels que ens precediren, bé a casa, al catecisme o en una experiència dels que foren els nostres “iniciadors en la fe” que ens varen pujar en l’escala de la fe sense més llibre que la sàvia ignorància dels nostres introductors. L’evangeli fora del que hem sentit, potser mig distrets en les misses a les quals ens deien que estàvem “obligats” a anar, màxim a oir, la paraula participar activament tot i tenir més de cinquanta anys encara no ha “pastat” les nostres eucaristies, més allà d’anar-hi els que encara són fidels supervivents (a part dels que ja, a Déu gràcies, són “conciliars”). No sé pas fins a quin punt hem “descobert” que una cosa és anar,  una altra complir, altra és participar i una altra és experimentar la comunió total del nostre viure, de la nostra persona amb Déu Pare, mitjançant l’acció de gràcies que Jesucrist dóna amb i per a nosaltres en l’Esperit Sant. Potser encara hem confós que la Missa és per resar les nostres oracions o bé seguir “literalment” o oralment el que diu el sacerdot o bé per la fe anem entrant en una comunió de vida, a través de la fe experimentadora que suposa la presència, la potència i la comunió amb Déu. L’Eucaristia és el miracle permanent més gran de tots els que segueix obrant Jesucrist cada dia. “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem!”

                                               Si es poden treure d’immediat unes conseqüències de les lectures inicials ja ho comprendrem una mica millor. Posen de manifest com són de fràgils i in-consistents les nostres manifestacions de fe. Deixeu-m’ho dir: La Missa sense la fe en acte no té ni micurrrina de sentit. Diuen que és avorrida. L’amor en acte no ho és mai d’avorrit. Perdoneu. Som nosaltres en tot cas els avorrits. Diu el Concili que: “La constitució sobre la sagrada litúrgia és, amb tot el dret, un dels primers fruits del Concili Vaticà II: regula de fet, la part més noble de l’activitat de l’Església. Donarà fruits més abundants com més profundament els pastors i els fidels en copsin l’esperit autèntic i el posin en pràctica de bon grat”. Cal que tothom es convenci que la finalitat no és la de canviar els ritus i els textos litúrgics, sinó, més aviat, suscitar en els fidels una formació, i promoure una acció que tinguin com a punt culminant i font inspiradora la sagrada litúrgica. L’esforç  d’aquesta acció pastoral tota centrada en la litúrgia ha de tendir a fer viure el misteri pasqual que pot comunicar al món la seva vida divina, a fi que els homes, morts al pecat i configurats a Crist “ja no visquin més per ells mateixos sinó per qui morí i ressuscità per ells”.

                                               Moïses,  ¿què Moïses, el mateix Déu és traït al peu mateix de la muntanya on Ell ha parlat i a pactat el seu designi per a fer-los Poble seu. I és Ell mateix que adverteix a Moïses : ves, baixa, mira el desastre de poble que m’he fet meu i que tan fàcilment s’ha donat a l’idolatria, substituint el Déu de Cel i Terra per un pobre vedell d’or que com dirà irònicament el salmista (Salm 134) no hi veu, , ni hi sent, ni es mou; un deuet d’allò més pobret del que us podeu imaginar. Cada poble té el seu idolet, té la seva imatge visible, anava a dir palpable, fora de la por de la que sempre sembrant pors s’envoltaven els ídols. Déu amaga el seu nom i la figura a aquella pobra gent que no ha fet el salt al Déu que té tots els noms, i és invisible en si i visible en tot. Són nòmades en el sentit més ple de la fe o si voleu de la religió. “Rebels al jou”. Com ho som nosaltres mentre no entenem que el jou de Crist és suau i fa de bon portar si entenem l’encertadíssima paràbola que comporta el mot i qui i què ens demana.

                                               És deliciós la pregària “intercanviada”que té Déu amb Moisès i la que té Moisès amb Déu, volent apaivagar el mateix Déu que voldria començar de nou. L’expressió “es desdigué” que en realitat sona pèssimament aplicada a Déu. Però , ¿quina imatge tenim de Déu; i això en una lectura poc ponderada, això des de les mateixes entranyes de l’AT?: Un Déu fet ídol de no res i sempre perdonant com si perdonar fos l’única manera de presentar un Déu que és AMOR, que és el més excels camí per fer créixer persones. És la pedagogia de Déu: l’aplicada a Pau que és un cor agraït fins a vessar i que se sent com un convers en tot el sentit i amb tota la gamma de condicionaments per a la fe viscuda com un miracle. Ho dirà ell mateix en un reconeixement que se’ns torna exemplar: “Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe, no sabia que feia”. (Igual nosaltres). “La gràcia ha estat pròdiga en  mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist”. En Pau –ho reconeix- “ha demostrat primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna”. Pau no és per ell mateix exemple, Déu mateix l‘ha fet per als altres. ¡Quanta gràcia, quanta gràcia corre per les venes del cristianisme, i nosaltres sords, cecs i muts tantes vegades!

                                               La gratitud no és preu de res. Solament es comprèn amb les relacions entre Déu i nosaltres i entre nosaltres i Déu. Aquestes lectures estan ungides de l’alè de Déu. No puc ni vull passar endavant. ¡Quina imatge més sublim de Déu; amb les dues lectures ja en tindríem ben bé prou, però encara hi ha més, molt més. L’evangeli d’avui en les tres paràboles de Lluc arriba al punt més alt per entendre una mica més qui és Déu i quines imatges “traginem” de tan poca volada. Ens falta la fe que ens doni una “visió”, una experiència emocional del Déu que es manifesta en les tres paràboles. Estem en el punt més àlgid i contrarestant a les pobretes imatges que tenim de Déu, més com un “Objecte Global” que no pas com el del “Subjecte Total”. No s’ha d’explicar res, només llegir-les des de dins, fent-nos-hi personatges que viuen situacions de gran emoció i de grandesa incommensurable. Llegir-les amb ulls de fe, d’amor i d’esperança, personalitzant-les, viscudes en els diferents moments que descriu...

           

                                    Lluc ha estat mestre en col·locar-les en un crescendo tan emotiu que talla l’alè diví de la nostra fe... que n’hi hauria prou per “convertir-nos” a Déu d’una vegada i fer la confessió que llegirem a l’aclamació a l’evangeli: “Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell” (i encara més: “i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació”: ¡quina bona nova més en pleniluni! Com? Per dir-ho, per fer-nos-en conscients, amarats només, cal llegir-nos per a nosaltres i en veu alta i amb fe polida les tres grans paràboles d’avui. Sentint-les ben de prop com dites per Jesús a mi personalment

                                               Diumenge de GRATITUD. Moisès, què li recorda a Déu? Les promeses als patriarques. Pau, un exemple de conscienciosa gratitud operativa i després la gran PRODIGALITAT de Déu davant la misèria, pròdiga també, del fill petit. ¡Quines filigranes que tenim davant! Que les gaudiu molt endins,, molt endins i amb una fe càlida, esponjada, suau i que caigui com pluja fina que més acarona que no mulla. Les heu sentit –sentit d’oïda moltes vegades- demaneu a Déu de sentir-les entranyablement que és com s’ha d’oir l’evangeli. Déu ens faci aquesta gràcia i seguirem més de prop les petjades de Pau. Deia ell: “sigueu agraïts”, “Sigueu eucarístics” que literalment és una altra possible traducció. Totes dues a quina millor.

            Diumenge XXIV de durant l’any, 15 de setembre de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 08/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  SAVIESA  EVANGÈLICA

                                               A vegades es donen coincidències ben  singulars; en aquest cas per la sintonia de les frases i perquè l’experiència de cada dia ens n’és testimoni. Dos diaris diferents amb motius també ben diferents. L’un glosses de la frontera imprecisa entre la fe catòlica i la luterana. La figura de la que es tracta és Kierkegaard de la qiual se celebra el bicentenari del seu naixement.

  coherència com a font d’autoritat moral . Entén Kierkegaard que el cristià només serà creïble i digne de confiança si és coherent i si viu amb harmonia el missatge de Crist i la seva exigència. El pensador danés és un interpel.lant de les consciències. Torralba diu del danès: Kierkegaard commou. Exigeix pensar a fons les pròpies conviccions i transcendir la banalitat i la superficialitat .Vol fer reflexionar sobre la pròpia existència, sobre allò que el mou i que fa valuosa la seva vida. Cal saber que Torralba va fer la seva tesi doctoral sobre Kierkegaard. Interpel·la tan cristians com agnòstics. El cristià es veu cridat a pensar la seva fe; quina coherència té el seu acte de creure. I l’agnòstic el veu cridat a pensar les seves opcions filosòfiques. El   dubte, l’angoixa i la desesperació no són alienes a l’obra de Kierkegaard i, en aquest sentit . connecta empàticament amb la recerca espiritual de molts lectors que busquen al marge de les vies institucionals” Avui són molts; el cas emblemàtic entre nosaltres és el d’Unamuno que fins i tot va aprendre danès per poder-lo llegir i entendre millor.

                                             Diu en Torralba en un parell d’obres  que segons Kierkegaard: “mai s’és cristià, sinó que en el millor dels cassos hom s’esforça per arribar a ser-ho”. Torralba en el llibre Jesucrist 2.0 ja havia escrit: “Ser cristià és un procés (...). Mai no s’és del tot cristià”. Torralba recentment es pregunta com veuria l’autor ara  l’Església catòlica de Francesc: “ Tots dos, Kierkegaard igual que Francesc, subratllen el valor de la

                                               En síntesi i és el tema que avui volia tractar, la fe viscuda i experimentada a consciència; el tema que s’explicita en les lectures d’avui: el tema de la saviesa evangèlica del cristià madur o d’aquell que no en té prou amb el poc o amb un xic més, modest. Hem d’elevar el nivell cultural de la fe evangèlica; la situació o nivell mitjà és pobret, ho sabem tots. Seria bo donar una ullada al llibre de la Saviesa. D’ella s’afirma que “és un do de Déu i que tan sols amb la pregària és capaç d’obtenir-la”. Pels que aspiren a nota seria recomanable de llegir els capítols del 6 al 9 tots dos inclosos.

                                               Només com a curiositat. Hi ha un diari que cada dia durant tot “l’an

y espriuà” en selecciona un frase. La que tinc retallada d’un d’aquests dies darrers és: ”Cristianisme generós i bo, adjectius que no sempre casarien, perquè és més aviat difícil d’assenyalar un cristià autèntic”.

                                               Sant Pau, agosarat, se’n va a l’Àgora d’Atenes i els presenta una saviesa diferent de la dels clàssics. Sobte que s’atreveixi a parlar d’aquest tema i posant com a epicentre a Jesús com a la nova saviesa, en la creu i la resurrecció. No és gens estrany que el rebutgin, amb suficiència, àdhuc pensant que no deu estar en els seus cabals... Cap raonament humà no té entrada en el fons d’aquesta saviesa nova. En bastants aspectes de qüestions pràctiques coincideixen, però anant a l’òs de la saviesa cristiana ja en l’evangeli es veu de seguida que van per camins diferents. “Si algú vol venir amb mi que no anteposi ( aquesta és la verdadera traducció del que diu: “i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.

                                               A més fe, més saviesa cristiana. Tant la fe com la saviesa evangèlica són aptituds que van creixent a mesura que creix l’una o l’altra. Del Catecisme sabem que hem estat creats per descobrir, desitjar i executar la voluntat de Déu envers cadascú i en cada moment. El cos afeixuga. És curiós a més de poètic com l’anomena “cabana de terra”. Tant interessant com emblema que mostra la nostra fragilitat i inestabilitat. Sort, però, que Pau ja diu explícitament: ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa , si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçant els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, la saviesa els salva”. Rematarà el seu pensament amb el tros del salm 89: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Calmeu-vos, Senyor, ¿Què espereu? Sigueu pacient amb els vostres servents”. L’Esperit Sant, ¡oh l’Esperit Sant és qui propicia que vegem les coses, els esdeveniments amb visió de fe, amb visió de síntesi evangèlica! L’Esperit Sant és el mestre de la saviesa, perquè no afecta solament el coneixement lúcid ans també el poder realitzar-ho. És la quarta dimensió. Un dia en parlarem.

                                               Sant Pere s’expressa així: “El poder diví ens ha donat tot el que és necessari per a la vida i la pietat, fent-nos conèixer aquell qui ens ha cridat amb la seva glòria i amb tota la seva força. Per elles ens han estat concedides les promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la corrupció que hi ha en el món, provocada pels desigs terrenals, i participareu de la naturalesa divina”.

                                               “Per això mateix, heu de treballar amb tot l’esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut, la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini d’un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat. La pietat, de l’estimació fraterna; l’estimació fraterna, de l’amor. Perquè si posseïeu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu. És un curt de vista, i s’oblida que ha estat purificat dels seus pecats d’altre temps. Per tant, germans, esforceu-vos més encara per confirmar en vosaltres la crida i l’elecció de Déu; si ho feu així, mai no caureu, i us serà concedida generosament l’entrada al Regne etern del nostre Senyor i Salvador Jesucrist. (2 Per 1,3- 11).

                                               La vida evangèlica és comparada com una construcció i en l’estratègia d’una possible batalla. Cal saber comptar amb realisme, fer pressupostos, cal tenir present els imprevistos, Les coses importants demanen discerniment, cal preveure imprevistos que han de ser previstos, perquè sempre surten. Ara desgraciadament en tenim una munió de casos amb emprèstits i desnonaments. Una vergonya social i financera que il·lustra molt bé el que estem dient -¡i només a nivell natural!- ¿què en diríem de la saviesa evangèlica?  Aquest estiu com cada estiu un grup d’una trentena llarga hem estudiat i dialogat sobre un llibre de n’ Espinàs titulat “Una vida articulada”, un recull selectiu d’alguns dels seus articles diaris. Una nota que surt amb freqüència és el de la provisionalitat o presentisme amb els quals jo guardo molta afinitat.

                                               Dèiem que saviesa, fe i confiança van sempre juntes: Així es llegeix només encetar el llibre de la Saviesa: “No us feu idees falses de Déu. Cerqueu-lo amb cor sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’Ell, es manifesta als qui se’n fien”.

    Diumenge XXIII de durant l’any, 8 de setembre de 2013    Barcelona

Homilia del diumenge 1 de setembre del 2013 del P. Jpsep Mª Balcells

                                                           LLOES  DISCRETES  SOBRE  L’HUMILITAT

·        Fill meu actua amb dolcesa en tot el que facis,

      i seràs més estimat que un home generós.

·        Com més important siguis, més humil t’has de fer,

      i llavors el Senyor et donarà els seus favors.

·        Els orgullosos i els superbs són molts,

      però el Senyor només revela als humils els seus secrets.

·        En efecte, el Senyor és molt poderós,

      però són els humils els qui el glorifiquen.

·        No busquis coses massa altes per a tu,

·        no investiguis el que està per damunt de les teves forces.

·        Reflexionna sobre els manaments que has rebut,

·        perquè no tens cap necessitat de doctrines amagades.

·        No t’ocupis en va d’allò que et sobrepassa;

·        Ja t’han ensenyat més coses de les que l’home pot comprendre.

·        Les especulacions han esgarriat molta gent;

·        falses suposicions han fet errar els seus pensaments.

·        Sense pupil.les, no tens llum per a veure-hi;

·        si no tens coneixement, no vulguis ensenyar.

·        L’home obstinat acabarà malament;

·        Qui estima el perill hi deixarà la vida.

·        L’home obstinat es carrega de penes;

·        el pecador acumula pecat sobre pecat.

·        La desgràcia de l’orgullós no té remei;

·        la mala herba ja hi ha fet arrels.

·        L’home intel·ligent medita els proverbis;

·        El desig del savi és saber escoltar.

Tot això és del llibre de l’Eclesiàstic en l’apartat “Ser humil” (3, 17- 29) Primera lectura.

Ara segueixo jo, sesne cap pretensió.

1. Per ser humil cal primer treure pors i timideses.
2. Hi ha d’haver suficient autoestima com per oblidar-se’n que ja la tens, o si  no hi ensopegaríem.
3. La humilitat és cosa de maduresa.
4. Es comença  massa d’hora a parlar d’humilitat: no és cosa de ni de nens ni de joves.
5. És una paradoxa:per saber-se i fer-se petit, cal ser gran.
6. L’humilitat és ambigua i contradictòria: cal ser gran per ser petit; cal ser petit per ser gran.
7. L’humilitat ha se ser espontània, si no, resulta presumptuosa.
8. Té aquestes dimensions: personal, relacional, amb la ciència i la natura, amb Déu.
9. Acceptar de ser contradictoris en certa mesura; moments que sí, moments que no.
10. Reconéixer que sabem poc i del poc qiue sabem en sabem ben poc.
11. No donar-se ínfules.
12. No cercar que us tinguin en bon concepte. Fer per fer i fer bé per fer bé, sense tenir en compte l’altre en cerca d’aplaudimnet, del que et tinguin en bon concepte.
13. En món d’avui està muntat sobre el reconeixement, l’aparença, el glamour.
14. Es parla d’excel·lències, de ser el número u, de ser un Cervell. ¿Bon camí?
15. Abans de ser humil cal ser senzill, cordial, proper.
16. L’ambiciós no arribarà mai a ser humil.
17. Cal saber estar content i agraït amb el que sóc i faig.
18. A l’arrel de qualsevol perfecció hi ha l’humilitat que tot ho sostè i aguanta.
19. Saber estar on s’ha d’estar, sense que es noti; no al mig com el dijous.
20. No et facis veure. Ja ho veuran si tens saviesa oportunament.
21. No interrumpeixis qui està parlant, ni vulguis imposar el teu criteri.
22. Pel que és urgent i necessari, rapidesa; pel que no té major  importància no oblidis que estàs en deute, i pel que no és important no corris, pren-te temps per pensar com ho faràs millor.
23. L’hipocresia és la part fosca de la humilitat.
24. Gestionar bé el present i ves pensant poc a poc en el futur.
25. No preocupar-se, ni transmetre preocupacions. No siguis neguitós ni en posis els altres
26. Una cosa a cada temps i una darrere l’altra.
27. Dóna’t una oportunitat més; no més de tres en total.
28. No et contradiguis ni t’autoexcusis.
29. No cerquis la recompensa pel que fas; prou que es nota si no ets desinteressat, o no.
30. Amb un gràcies ben sentit ja n’hi ha ben bé prou.
31. A taula es veu la veritat de les persones.
32. Val més la privacitat que un treball ben reeconegut. El bé com més anònim, millor
33. No digius “jo” massa sovint.
34. Fer un elogi discreta a qui s’ho mereix fa el bon conviure.
35. Passada un reunió fes la pel·lícula de qui, quan i com ha parlat més.
36. Procura no repetir-te, si n’ets conscient, mal; si no, mira la cara dels altres i ho entendràs.
37. Ser humil va de coll amb saber perdonar.
38. No discuteixis. Si l’altre escolta, parla; si vol tenir la raó, calla.
39. Cadascú té el seu llibre de bons costums: convé repassar-lo de quan en quan.
40. Primer: discerniment, dóna voltes, no massa; segon: calla més que parla; tercer: sentit comú; quart: no vulguis tenir la raó, la veritat és inaccessible i polièdrica.
41. El Kempis està ple de consideracions sobre la humilitat. No tot és vàlid, però molta cosa té vigència i encara dóna vigor espiritual.
42. Humilitat ve d’”humus”, terra, argila. Quina grandesa la nostra, modelats per Déu, el millor ceramista de qui se’n coneixen tantíssimes obres: una ets tu. La gràcia ve de les mans del Diví Terrissaire i de la ductilitat nostra a les seves mans. La cosa ens l’havíem agafats pel cantó fúnebre del dímecres de cendra, però hi ha el vessant de la bellesa “obra d’autor”; no de motlle…Ets únic.                      
43. “Si vivim gràcies a l’Esperit comportem-nos d’acord amb l’Esperit. No sigueu arrogants, provocant-vos i envejant-vos els uns als altres… Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s’enganya a si mateix. Més aviat, que cadascú examini la seva pròpia conduca; llavors, si troba motius per a gloriar-se, serà veient-se a ell mateix i no comparant.se amb els altres. Cadascú ha de fer la seva pròpia tasca” (als Gàlates).
44. “Tothom qui s’enalteix serà humiliat; però el qui s’humilia serà enaltit”.
45. “Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor”.

            Diumenge XXII de durant l’any, 1 de setembre de 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 25 d'agost de 2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  I  INQUIETANT  PREGUNTA

                                               És tan humana la pregunta com la que es bescanvien els estudiants en sortir de l’examen ,de qualsevol prova selectiva: ¿Què, com t’ha anat? ¿T’han aprovat? Ja posats dins l’evangeli, més d’una vegada surt semblant pregunta: “Senyor, ¿són pocs els que se salven?” Recordeu respecte als rics, també el passatge del descasats. La pregunta tal i com està expressada pressuposa que seran pocs. (Ja ho sabem que la resposta en part està ja condicionada per la pregunta i pel to en què es fa. La pregunta en qüestió pressuposa una mentalitat restrictiva). Hi ha preguntes que no es poden fer a Jesús perquè sempre les eludeix. És comprensible, però, que la faci qualsevol. Segons l’evangeli no se’n deriva ni que fos un deixeble qui la fes. “Algun passant”. És la pregunta que la fa aquell que veu –si ho veu! - que el cristianisme és minimalista. Que amb poca cosa ja en té prou per salvar els mobles. La resposta de Jesús, que en realitat no és cap resposta. La resposta, dic,  de Jesús és la que es mereix el to de la pregunta: “Porta estreta i cua, cops de colze, etc. Aquest programa i estil de viure –si és que se’n pot dir programa- no porta a res. Ben diferent la pregunta del jove ric: “Mestre, ¿quina cosa ona haig de fer per obtenir la vida eterna. Jesús diu: Si vols ser perfecte, vés ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel. Després vine  segueix-me” Llàstima de com va acabar amb una doble tristesa: la de Jesús i la del jove...

                                               Tot està pensat per fer l’entrada per les portes principals (se suposa que el símbol és la ciutat de la nova Sió o la que pressuposa la ciutat de la Jerusalem celestial. Tot té evidentment un preu. Si jo valoro si em salvaré pels pèls, vol dir que no he entès ni he entrat en la proclama i la dinàmica del Regne. Això, aquesta manera de pensar era bastant freqüent. Tenir els papers en regla. “L’extrema unció tant en sentit del costum usual (en sentit literalíssim amb la manera com es deia fa ja temps, quan el mort era encara a les últimes; quan estava encara un mica calent. Això, aquesta manera de pensar i de fer era basant freqüent. Aquest és l’evangeli de les “bones persones” i n’hi ha tantes. Déu -em permeto dir- els salvarà  fent-se mitja trampeta Ell mateix. “Vine beneitó (no beneït ) del meu Pare, apa, passa endavant. Tindràs tota una llarga eternitat per arribar a entendre qui és Jesús, el Crist; què vol dir  el Regne. En entrar al cel et donaran un NT. i l’hauràs de llegir eternament a fi d’anar entrant en el què signfica ser no creient, no practicant, sabedor d’oïdes tu que has sordejat des de  ben aviat. I de la Missa ni la meitat. Catòlics de tradició constrictiva. Quina imatge de Déu!

                                               “Jo et volia que experimentessis  que ets fill meu, et volia germà, et volia compromès amb el bé possible. Passa que t’ha salvat la bondat que a fi de comptes era jo mateix que te l’havia donat. ¿No veus que tot  és de regal, apa que seràs estimat ni que siguis dels últims de les cues de la porta estreta. Llegim evangeli avall que és pels que estant avesats a sentir que tot va per als altres. “Correu”. Apa espavileu-vos si voleu ser dels primers ni que només sigui dels de la porta estreta. ¿Què no heu llegit les paràboles  en les que el Pare fa de protagonista? ¿què no veus que la  paràbola no està fonamentada sobre la teva poca exigua bondat, sinó sobre la sobreabundància de la del teu Pare? ¿Què has entès del teu Pare? És la part exhortativa de l’evangeli que vol estimular a córrer. No hi vagis així desmenjat, que faràs salat per la munió que t’haurà passat davant per aquells que encara que tard hauran  entès com anaven les coses... Tot té una mesura justa: “Us asseguro que molts voldran entrar i no podran. Només corrent i de valent pots recuperar temps i “guanyar-te” l’entrada.

                                               I ara ve la grossa. Se suposa que arribeu a l’entrada de nit i ja les portes estan tancades. És tard i nit fosca. Ja pots cridar, ja pots esgargamellar-te, ja pots explicitar el teu curriculum com a deixeble: menjàvem i bevíem amb vós i predicàveu pels nostres carrers. Em coneixeu de sobres, eh! “No sé d’on sou”. Fixem-nos que ho repeteix dues vegades. Hi estàveu però no hi éreu... Tot es compte un per un. No val el grupet, la gernació enmig de la qual hi estàveu. Tu ets qui ha de respondre per tu. Paraules de rebuig: “lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

                                   Ell, el Pare, el seu fill i l’Esperit de Déu volen “omplir”el cel. Els evangelis en van plens d’aquesta voluntat dels Tres. Atenció que ara és una crida més: t’esperen: ets fill, ets germà, ets tu l’elegit... Quin sentit té dir la Missa per a unes quantes persones esparpellades. Vol família. Vol família gran. ¿Seràs substituït? ¿És que pot ser substituir un que és conegut, és esperat, és invitat, és comensal, és estimat?

                                               Vindran a la taula del Regne a fer de comensals els Patriarques i amb gent dels quatre punts de l’horitzó. Estaves destinat a ser dels primers i seràs  -amb sort- dels darrers. Malaguanyat, malaguanyat, deixem-ho repetir: Malguanyat. Déu et segueix amorosament els passos, però tu vas sortir rebec i ni la força de l’amor de Déu va poder tirar-te l’àncora perquè  canviessis de rumb que et portava equivocat. Mira si és forta i recalcitrant la teva voluntat. Oh, sí, ¡la lli-ber-tat!- ¡que ja som una mica grandets per creure en els miratges!

                                               Tot això t’és dit –i m’és dit per a mi mateix. Vull dir d’una vegada per sempre que quan parlo de tu i per a tu, sempre hi ha inclòs el parlar per a mi.

Afegeix la llegenda

                                               L’evangeli és exhortatiu, per això fem la cara que fem molts i com aquell desastrat que mai es mirava al mirall i el dia que ho féu tot sorprès digué:  “i aquest, ¿qui és?, reflectit pel mirall.

                                               Jo començo a córrer, ¿per què no hi anem tots junts, que la companyia fa més comportable el camí? I corrent, corrent veurem els que joiosos s’encaminen cap a les portes grans, i ens en venen ganes de seguir-los. Apa endavant, ara via estreta, després si ens entren les ganes d’apretar el pas, potser acabarem amb els que s’ho han agafat amb ganes i sabent quelcom del misteri del Regne. Jo em poso a alleugerir el pas, que potser portem un xic de retard. Després tot són embussos i empentes. Prenem-nos-ho amb temps i amb calma. Déu no va crear la humanitat per els mediocres; aquests som nosaltres en tot cas. I què gran que ens ve el Regne de Déu!  I això que dient ben sovint: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

   Diumenge XXI de durant l’any, 25 d’agost de 2013, Festa de Sant Josep de Calassanç.  Bacelona

Homilia del diumenge 18/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   LA  DIVISIÓ  ÉS  UN  FET

                                               Només encetar l’evangeli d’avui ens venç la perplexitat. Quin  Jesús més dur i podríem dir més en contradicció amb les imatges que ens hem anat fent la llarg del nostre recorregut cristià. Semblen talment contraposades a les que després d’un recorregut ideal o idealitzat hem anat guanyant com per  anar enriquint la nostra fe. Per saber-lo entendre una mica més hem d’anar al context de tot el capítol 13è de Lluc (particularitzo: necessitat de convertir-se; paràbola de la figuera estèril; la dificultat d’entrada al Regne de Déu) i veurem que el 12è té també un mateix fil conductor més enllà de les expressions que s’utilitzen. El fons comú seria la invitació a la confiança, a forçar l’entrada al Regne, traduïda segons la “passió serena” de Jesús que manifesta l’amargor del cor: no l’han entès...

 Em ve pel cap aquesta obra clàssica de Tirso de Molina: “Condenado por desconfiado”; aquí podria ser a la inversa: condemnat per “confiat”. Tot és gràcia però amb correspondència per part nostra. La divisió a casa dit tan gràficament avui és més evident que mai i és motiu de sofriment pels pares, i els avis... No entrem en temes religiosos en les converses familiars per no fer patent la divisió i en definitiva per evitar el malhumor. Jesús gràficament oposa a la divisió la pau; ja està dit tot. Aquests capítols són tan evangèlics com els altres. I a més són tan reals com la vida mateixa.

                                               Faig un assaig aproximatiu de la figura que ha tingut (o té encara) Jesús en la mentalitat de molts cristians:

• Des d’un Jesús més identificat com al Déu mal comprès de l’AT. Déu prompte a condemnar a la tortura de la consciència, amb una llista de pecats amb efectes col·laterals, gairebé un raïm o un cistell de cireres. Tots “empecatats” i amb un infern amb la gola sempre oberta, gens amable i allò que és pitjor: res evangèlic. Inventat per tradicions de qui sap quan. Amb la por a sobre... Caldria repensar-ho. Sembla com si la psicologia no tingués rang universitari. Perquè ho defugim i encara estem entestats a deixar les coses com sempre, quan han canviat  en la vida de cada dia. Només demano que es miri amb amor tanta mala consciència que hem creat i que en comptes de millorar no fa altra cosa que acréixer el desfici i les pors. Jo no sóc ningú per portar solucions, sí per notar que les coses no funcionen. Pregunteu-ho als sacerdots-pastors.
• Un Jesús dolç i, més, mel·liflu representat per un sagrat Cor, refugi i escut contra les insídies diabòliques. “Beneiré la casa on hi hagi la imatge del meu cor. Quantes portes el tenien més amunt del picador!!
• Després es passà a un Jesús humà a la nostra manera, no a la seva que és la divina. Un Jesús fàcil de complaure’l, tou i que tot ho dóna per bo...
• Avui s’ha passat al Jesús misericordiós, que fa de la misericòrdia el tret fonamental d’ell mateix i dels cristians. Vol dir just, vol dir amb una declarada preferència pels pobres i marginats i que posa juntes la pau i la justícia. Sense una no hi pot haver l’altra. Són consanguínies.
• Avui –a l’evangeli- se’ns presenta un Jesús que en un moment d’una certa intimitat personal desferma els sentiments més fons. Jesús és un home de principis, conscient d’una missió que ha d’afectar tothom. Llegiu els contextos i sense perdre valor agafen una altra lectura: Sigueu conscients dels moments (signes del temps) que esteu vivint per entendre no fets particulars sinó sentit i motivació d’una vida singular, la de Jesús, única

                                               M’han sortit aquestes facetes, però jo sé que n’hi ha moltes altres i que en  l’entremig hi som nosaltres. Bé podríem fer-nos ara la pregunta: ¿I vosaltres qui creieu que sóc jo? De quan  en quan Jesús deixa anar que els mateixos deixebles no l’acaben d’entendre. Llegint certs passatges dels evangelis no és estrany que alguns periodistes li facin aquesta pregunta: ¿Jesús era un revolucionari? Pagola que era l’entrevistat mig rient digué: la revolució de Jesús era la d’estendre el Regne de Déu i per això no valen les violències contra els altres; en tot cas la violència contra un mateix i recalcant que només entren en el Regne de Déu els que es fan violència a si mateixos, no física sinó espiritual i evangèlica. Recordeu Camilo Torres que agafà un fusell a nom de l’evangeli. Estem ben lluny d’aquestes lectures de l’evangeli...

                                               Acaba l’evangeli d’avui fent una al·lusió als signes dels temps. Avui l’expressió no se sent com se sentia en temps de Joan XXIII. És un retret que fa Jesús a la seva generació que saben de tot el que fa a la “meteorologia de la pagesia i que passen de llarg de fer un discerniment dels temps espirituals. I passen de llarg tantes ofertes, tantes oportunitats davant del fenomen Jesús. Una societat ritualista i moralista no és estrany que no l’entenguin o  que no la vulguin entendre perquè va a fons i compromet la vida tota, les relacions. S’ha d’actuar amb urgència o, si no, passa allò del Lampedusa: canviar fluixet fluixet per no haver de canviar profundament.

                                               Sant Ignasi en els seus Exercicis invita a discernir (garbellar) la pròpia vida. Veient-se un retratat, veient les tendències que conformen la pròpia manera de ser. La vida no va de joc. Ens fa mal pensar que la felicitat és la finalitat del viure. Això no surt de l’evangeli, tot i que diu com a proemi del Sermó de la Muntanya: “Benaurats, Feliços”. La felicitat és una conseqüència sempre, no la finalitat directa del pensar, sentir, viure i actuar.  Avui seria bo prendre el llibre de la pròpia vida, també l’evangeli i buscar un recer per trobar-vos a vosaltres mateixos i donar resposta a Jesús:”¿Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” Les vacances són un temps molt propici per fer una panoràmica sobre la nostra vida i sobre el per què del què...

            Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost de 2013.    Barcelona