Homilia del diumenge 23/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

UNA TERANYINA D’INSÍDIES (2)

“A la cua, el verí”, deien els clàssics. En les intencions més o menys amagades hi descobrim el tortuós i sinuós “per què” i el “per a què” de les coses i fets.

Per això ho dic. L’evangeli d’avui només se’l pot entendre en la seva dinàmica i entrellat a partir de la col·locació dins l’entramat del capítol 22 de Mateu, on es troben concentrades les últimes polèmiques entre els “notables del poble” i Jesús; a la descarada o bé amb astúcia d’allò més s’atansen a Ell, posant-li trampes, argúcies, tot per prendre’n nota i així justificar “legalment” la seva entrega al poder romà per tal d’ajusticiar-lo, si poden... Aquest passatge ve després que els saduceus li plantegin si hi ha resurrecció. És ben pueril i irònic el cas que plantegen. Jesús reafirma la resurrecció: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius” Al cel les coses van d’una altra manera, no diu només que no es casaran, sinó que seran com els àngels del cel, és a dir, que en el Regne hi ha altres maneres de viure, sempre en plenitud. No forcem més les explicacions. Hi ha tantes coses que de moment es reserva el Pare... Tot arribarà.

En saber que Jesús els havia escorregut als saduceus, els fariseus, que guanyen (?) per la “derrota” dels seus enemics, tornen a la càrrega. Es confabulen i li preparen una prova-trampa, que no podia ser retòrica de cap manera; no estaven per jocs. “Mestre”, li plantegen la pregunta, com a aquell a qui li fessin una pregunta innòcua. Això potser ens ho podria semblar ara a nosaltres, ens falta context. Però per a ells responia “rabiosament”a un debat obert. Sabeu que tenien lleis, normes, tradicions en superabundància. De les 613 en total, n’hi havia 365 que eren de prohibició i 248 d’imposicions. Un autèntic laberint. Presos per l’esquizofrènia, per les pors i dintre d’una gàbia o presó moral. La pregunta era com sempre de fort compromís. Vejam....

En aquest castell de casuística els hi mancava una ordenació. No podien restar atrapats per normes que totes tenien igual valor ètic. Per això la resposta de Jesús els havia de semblar, d’entrada, correcta, perquè era presa del Deuteronomi 6,4 i l’altra citació del Levític 19, 18 i perquè formava part d’una pregària usual que començava amb aquestes paraules: “Shemà Israel”, que vol dir: “Recorda Israel”. I seguien els dos textos que cita Jesús, però Ell li dóna una interpretació que va molt més enllà. Deixant de banda que bé ells mateixos podien tatxar-ne moltes, de normes, per ser afegitons tan sols derivats de “tradicions” fossilitzades, els dos enunciats bíblics són el punt de confluència de tots els altres (els que s’aguantin..., que no tot era “mica”, sinó tanta ¡ganga!); i a partir d’ells dos només, els altres s’hauran d’interpretar. Novetat: els dos són un. Déu i proïsme formen un tot. Estimo l’un en l’altre. Són intercanviables, perquè Déu és en el proïsme i el proïsme és en Déu. A més, segons Joan, el que és visible i concret és la garantia d’allò que no es pot comprovar. “Estima (en el concret i en allò constatable) i seràs feliç”, que deia la cançó. És més, en Jesús els manaments tenen més d’invitació que no pas de determinació o discriminació. No són en realitat un “manament”, sinó un “demana-ment”. Tota moral ha de ser d’opció lliure, o, si no, no és moral. L’amor no es pot imposar. Estimem no per obligació sinó per consciència, perquè hem arribat a descobrir que l’amor és el motor de tota cosa, és l’alè diví del que participem. Quan ho vas descobrint vol dir que ja estàs arribant al llindar de la maduresa moral. Si segueixes aquest camí -procés i projecte- vas de cara a ser u amb tots, a partir primer dels propers i vas, així, ampliant el cercle d’irradiació. Has entrat de ple en el “sistema” rodó de Déu que només és Amor i que en l’Amor trobes realització i plenitud. L’amor mou el cel i les estrelles i la “coseta menuda” -la pols d’estrelles, que som nosaltres- i la història i l’esdevenidor. L’Amor és el tot de tot. Ramon Llull en sabia un munt. (En els seus llibres fets a semblança de Proverbis sobre la Caritat en tenim mostres). Tasteu:
· Caritat et lliga a amar Déu, tu mateix i ton proïsme.
· Caritat no et lliga costretament, mes amb llibertat.
· Totes les altres virtuts serveixen caritat i ella es dóna.
· Caritat, fortalesa, enforteix son amor.
· Caritat multiplica tant creença, que no tem argument.
· Caritat multiplica tant esperança, que no tem fretura.
· Més val caritat en ta voluntat, que tos mèrits.
· No pots usar de caritat, si no la dónes.
· Foll és qui sense caritat, cuida ésser estimat.
· Sospira, plora i riu amb caritat.

Diu estimaràs, no diu, “no tindràs altres Déus, fora de mi”: Éxode pur. És una delícia saber i experimentar que Déu només demana estimació. Com a Pare Abbá, com a Company de camí en Jesucrist i com Alè en l’Esperit. Amb el tot de Déu en la seva donació se’ns invita a estimar-lo, “amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”. Al “tot de Déu” es correspon amb el “tot nostre”. ¡Quina sort entendre-ho! ¡Quin goig viure-ho! ¡Animem-nos! L’estimar els altres com a nosaltres mateixos no suposa cap ambigüitat. Hi ha un paral·lelisme entre l’amor a Déu i al proïsme, el primer proïsme sóc jo mateix, que m’he de tractar amb maduresa i no n’hi ha, si no arriba aquesta a tots els que ens envolten i més... Jo i tu formem un nosaltres. Déu i nosaltres formem una unitat... L’Ésser i els éssers són de família. Les imatges i semblances, pregonades doblement. En la creació i en la regeneració en Crist.

El primer i més gran manament de l’AT és -no ens passés per alt-: Estimar Déu. Era per Jesucrist la reivindicació d’un sol Déu, contra els politeismes de l’antigor i els d’enguany, que no són pas pocs. Si anéssim més pausats en resar i proclamar sobretot el Credo, veuríem que diem “Crec en UN Déu (monoteisme) Només un sol Déu. Aquesta afirmació ha de prendre relleu, avui i sempre. Abans cada ciutat tenia el seu déu o els seus déus. Roma va fer el Pan-teó, tots un al costat de l’altre, sense “remugar”... Ja en l’Olimp hi havia de tot: professionalització, especialització; hi havia bregues entre ells, eren “tan tan humans” que es comportaven com a deshumanitzats, a imatge i semblança dels “embolics” dels humans. El mateix passa a la Índia amb les seves pagodes plenes de déus simbiotitzats a l’estil humà. És més respectable per a mi la seva religiositat que no pas els seus déus, tot sigui dit amb respecte per les diverses cultures. Pau ja va fer retòrica en presentar el Ressuscitat com aquell déu que tenia un monument curiós: “al déu desconegut” ¡Que no es pogués molestar, si no tenia explícit reconeixement, vaja! No li va anar massa bé amb aquesta captació de la benvolença...

Anem al nostre Credo, l’abreujat, que és el més comú (¡i que tant de bo el poguéssim cantar més sovint; ens és una tradició nostrada que no podem perdre). Per anar descobrint sentit a cada paraula, hauríem d’anar més a poc a poc en proclamar-lo. Crec: va en primera persona. És com aquells moments en que un fa una declaració pública i solemne: És com si comencéssim dient: Jo, tal de tal, cristià en actiu, donant gràcies a Déu per poder fer públicament aquest acte de plena confiança i adhesió al Déu de Jesús. (Un respir, sense córrer, com qui prèviament pren consciència del que sóc i del que vaig a fer) pronuncio amb goig, decisió, compromís aquest CREC, que m’és el cim del meu viure. (nova pausa) CREC en UN Déu, afirmo que Déu és U. Gran afirmació, que la pressa ens el fa passar gairebé desapercebut. Pausadament, Shemà Israel, Shemà poble de Déu, Shemà, recorda tu, jo, ell...

La primera vegada que Déu es dóna un nom, és a Moisès en l’esbarzer incandescent, quan aquest ha d’agafar la representació d’Ell i del seu Poble davant del Faraó; i Déu li diu misteriosament: “Jo sóc el que sóc”. Ell sol. Això tindrà moltes conseqüències: no dir el seu nom directe, buscar-hi un altre nom... per nomenar-lo. Això els israelites. Per a nosaltres: “Solo Dios basta”. És Persona, és l’Ésser, l’Existent. El que és, fou i serà. L’Ésser del qual derivaran tots els éssers vivents i no vivents. Font, principi i fonament. Capaços d’entrar en diàleg, d’interacció amb la primera Font. Creure en un sol Déu suposa integrar-ho tot en la unitat i en la comunió. Diu Vives en el llibret “Creure el Credo”: “L’home quan no és capaç de concebre unitàriament la realitat de l’univers, crea molts déus. Ell no se sent com el centre capaç de lligar-ho tot, incapaç de donar un sentit unitari a la seva pròpia existència i a la seva experiència del món, afirma allò que el sobrepassa amb caràcters divins múltiples: això seria el politeisme”.

Rebutjo “de cor, amb tota l’ànima i tot el meu pensament” totes les meves idolatries, també aquelles de que no en sóc conscient –el domini persistent de deuets camuflats, supersticions, amulets, horòscops, “enganxines” al cor, a l’ànima i al pensament. Déu o és, o només pot ser U. Va ser la gran “batalla” del judaisme contra un món sembrat de déus que no parlen, ni escolten, ni estan a favor de la gent, només d’ells mateixos. “El Déu en qui no crec” de Juan Arias. En té una tirallonga. O bé el llibre de Mardones -no us espanteu: “Matar a nuestros dioses”. En plural, per tant les falses imatges de Déu. Ell les va explicant una per una. I et sorprens de quantes en tenim.

Que Déu sigui beneït per sempre, per tots i cadascun de nosaltres. Amén

Evangeli del diumenge 23 d'octubre de 2011

Homilia del diumenge 16/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

UNA TERANYINA D’INSÍDIES (1)

Déu me’n ben reguardi de donar lliçons a ningú. Aquests comentaris no pretenen res més que servir de llançadora, per tal que cadascú teixeixi el seu propi comentari i vagi descobrint noves facetes de l’evangeli, en el que els cristians ens hi hauríem d’abocar com en un pou sense fons. Mai arribarem al fons del pou de res, menys del de l’evangeli . ¡N’hi ha però ¡i tant! per pouar-hi la pròpia beguda i al propi gust! “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor”.

Aquesta entrada com podeu suposar és intencionada, tot i que és sincera i cordial. Però els meus pensaments s’esplaien aquesta volta en una qüestió que em preocupa darrerament. Si voleu diguem-ne propedèutica, pedagogia pastoral. La perícopa (el tros) d’evangeli que proclamem a les Eucaristies té marcada la seva procedència amb precisió: avui, en la sigla acostumada: Mt 22, 15-22. Seria de desitjar que la poguéssim llegir directament de la Bíblia mateixa. Us asseguro que aquesta contextualització, és a dir: veure’n l’abans i el després de la narració, ens enriquiria de valent. Aquesta pràctica de llegir antecedentment, a casa si fos possible, a la proclamació en la Missa ens situaria en les relacions i connexions de l’abans (normalment lectures ja fetes diumenges abans) i les que seguiran diumenges després. Així descobríem per què les han escollit i les han posat en el moment precís de l’any litúrgic. Veuríem el per què més clarament i també el per a què. Tot ha estat molt pensat i es fàcil amb un bon cop d’ull de veure’n millor els lligams. Això ens donaria profunditat, riquesa i l’Esperit Sant hi deixaria com sempre la seva rosada.

Anem al cas concret d’avui. Estem en les penúltimes paràboles, ja molt al final de la vida de Jesús. És a Jerusalem, al Temple, i probablement aquesta confrontació -a foc viu- amb les “autoritats religioses” posen a prova les arrels bàsiques del missatge i, per tant, de la persona de Jesús. Ells, els interlocutors, hi veuen la novetat que suposa, i portats per prejudicis no la volen ni reconèixer ni canviar. ¡La novetat davant per davant de les tradicions...! Diumenge a diumenge la “tensió” es va fent cada vegada més i més aspra. Ja l’han condemnat abans del judici. Fiscals i jutges alhora Després el faran “legal”, el judici. Ara recullen les grans proves, a base de les grans preguntes. Només són argúcies per posar Jesús en evidència. Però, Jesús, semblantment a com ho feia Sòcrates, els reverteix la pregunta de forma que siguin ells mateixos els que es comprometin, es mullin, que contestin.

Avui tenim l’estratagema per fer-lo caure en la “trampa”. Veiem la perfídia que usen. Els portantveus comencen amb elogis a Jesús: “Sabem, sabem...”, amb veu melosa. De prompte, sorgeix la pregunta enverinada, la pitjor que li podien fer, donada la situació política i social que vivien. No permetia “massa alegries” fer-ne un judici públic, com li demanen. Són els fariseus i els herodians, no ho oblideu. Pregunta rabiosament política i social, ara, Sortiran d’un en un més endavant tots els problemes candents, els que volen fer definir Jesús amb les respostes: avui, “pagar o no el tribut” a Roma; després segueix Mateu amb “la resurrecció dels morts”, la divisió letal entre saduceus i fariseus; “quin és el manament primer”, a escollir entre els ¡613 que els fariseus en tenien catalogats!; l’explicitació a “¿tu ets fil de David”, val a dir: Ets tu el Messies? En les respostes suscitades han de quedar ben clars i patents els posicionaments cabdals de Jesús. És com posar-li la pistola al pit. Ells cerquen “municions” per al judici que ja somien... Tot això i més es veu en Mt 22 i 23. Jesús té plena consciència de que està en el moment àlgid de la seva vida i missió. És de les últimes oportunitats que té per fer ben explícit el seu pensament i la seva manera d’actuar. A cada pregunta ell sabrà donar-hi la resposta adequada; àdhuc dialècticament promoure-la de llavis dels mateixos interlocutors. ¡Quina valentia, i quines crides d’última hora per fer-los-hi repensar el seu enduriment... Ja havia donat proves i demostracions a bastament de les “tendreses”, dels atansaments als malats, als pecadors. Ara és l’hora de la fortalesa, no per combatre –Ell és l’Home de la Pau-; no pot excloure de donar una vegada més la mà. Déu no vol que se’n perdi cap. Però ells ja han tirat les sorts i volen anar endavant... ¡Durs de cor! Fermesa de la part del Mestre, però sempre avançant, oferint oportunitats. Més endavant plorarà, a les envistes de Jerusalem, per la duresa d’acer dels governants del seu poble. “¡Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, i no heu volgut!”.

Del conciliàbul d’ells en surt l’ou de la serp: “¿És lícit pagar el tribut? La pregunta espetega com un cop de fuet a l’aire. Per un moment deixen que digui el que ells pressuposen, digui sí, digui no. Indignació manifesta de Jesús. Els desvela la malvolença de la seva verinosa alternativa. No demanen parer, sinó dictamen. “Malícia”, en dirà Mateu. Parany, seria millor dir-ne. No es deixa intimidar Jesús. Veu clara la aparentment irresoluble alternativa: si diu sí..., si diu no... Demana un denari (atenció, moneda romana, només usada per la tributació). Ja això és de sí provocador. Jesús dóna una resposta sibil·lina. A cadascú donar-li el que és seu. A Roma i a Déu. No són dos Regnes que es contraposin. Són simbòlics, tot plegat té més fondària la cosa. No es contraposen. ¿Per què s’han de negar mútuament? Queden amb un pam de nas, que diem. Ha esquivat la resposta.

Allò que us deia. No queda referit a l’evangeli litúrgic, i és llàstima, però segueix Mateu: “Quan van sentir això, es van quedar sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar”. Jo afegeixo: ¡ben escorreguts! I ells com si m’ho llegissin. ¡Fins a la propera! ¡Ja et pescarem... ja. Transició.

La qüestió queda oberta i s’ha fet més interessant i tot, avui dia. No és la Babel i la Ciutat de Déu combatent-se. Som ciutadans del món; i per tant els dos “Regnes” conviuen. Avui se susciten aquests temes interessantíssims: “Laïcitat i Llibertat de consciència i de culte”. No confonguem laïcitat i laïcisme, atenció. Llibertat per les instàncies polítiques i socials, separades, però en respecte mutu i amb llibertat també d’expressió. Un bon conviure ciutadà i social. Vaticà II, el gran referent. La Constitució sobre L’Església i el Món d’avui. Capítol IV: La vida de la comunitat política. L’autonomia de les realitats humanes i polítiques. Autonomia marcada per la democràcia vera, custòdia de la justícia, diguem-ho així globalment. L’àmbit del “legal”, que no sempre és el “moral”. Diu el Vaticà II: “La comunitat política i l’Església són, cadascuna en el seu camp, autònomes i independents, l’una de l’altra . Totes dues, bé que a títol divers, estan al servei de la vocació personal i social d’uns mateixos homes, servei que tant més eficaçment acompliran en bé de tothom, com més l’una a l’altra practiquin una sana cooperació entre elles, ateses, a més, les circumstàncies de lloc i de temps. Car l’home no resta clos dins d’unes perspectives merament temporals, sinó que, vivint dins la història humana, manté íntegra la seva vocació eterna. I l’Església fonamentada en l’amor del Redemptor, ajuda a fer que justícia i l’amor regnin més amplament en les relacions internacionals i dins les fronteres de cada nació”. “Per instaurar un vida política realment humana, res millor que fomentar el sentit interior de la justícia i benvolença i del servei del bé comú i afermar les conviccions fonamentals sobre la veritable índole de la comunitat política, i sobre la finalitat, el bon ús i els límits de l’autoritat pública”. ...Per no allargar-nos desmesuradament... Jesús en donar una resposta “fintada” ens permet de fer una interpretació de màxima actualitat: Vivim en el món, el món és casa nostra. Hem de col·laborar a tenir-la ben endreçada i mantenint-hi el més que puguem uns “vincles”, “lligams” que afavoreixin la millor convivència. Allò de pau a cada casa i Déu en la de tothom. Les respostes de Jesús tenen aquesta virtut d’estimular una maduresa en la interpretació dels “signes dels temps” i donant les nostres respostes, personalitzades, a consciència i promovent sempre el bé, posant-nos al servei d’una “humanitat humanitzada, a partir de la proximitat”, divisa de Casaldàliga. La litúrgia ens farà qüestionaments, si som capaços de posar la intermediació, abans de la resposta, d’ un “rumiar”, d’una distesa reflexió... Només així ens serà profitosa la proclamació de la Paraula en l’Eucaristia. ¡Preparem-la a casa! ¿No tenim encara “La Missa cada dia”? Estem a punt de fer-ne la major distribució de cara a l’any 2012 per facilitar una indispensable “immersió en la pròpia llengua”: La Paraula de Déu.

Diumenge XXIX de durant l’any, 16 d’octubre de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 09/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

FELIÇOS ELS CONVIDATS A LA SEVA TAULA

Comentant la setmana passada la “paràbola rampant de la vinya”, en aquella apostrofada profètica feta per Jesús davant de les “màximes autoritats religioses” resseguia a grans trets Ell, Nostramo –com deien les nostres àvies- les infidelitats continuades a l’exquisit ”Amor fidel” de Déu envers el seu poble, se’m van obrir els ulls a una evidència, per paradoxal que pugui semblar l’expressió: Em vaig adonar, a ulls clucs i lúcids al mateix temps, que aquestes últimes paràboles de Mateu són com la culminació estrident d’un aparent impossible: l’oclusió d’Israel al Regne de Déu per la confrontació que fan el jueus a la missió, a la qual Jesús va donar tota la seva vida. No li volen acceptar a Jesús: ni el “seu” Déu, ni el “seu” Regne, ni a Ell mateix com al Messies esperat, ancorats com estaven en els seus irrenunciables criteris de tradició ben sedimentada. Ell es presentarà com l’últim Profeta del Poble d’Israel. Ell, malgrat l’obstinació que troba, serà la pedra angular de totes les profecies de veritat.

Aquests darrers capítols de Mateu (del 20 en endavant), que són els que llegim aquests diumenges, em fan adonar d’una obvietat: La “Passió” en sentit ple va començar i va perdurar, com a mínim, al llarg de tota la seva agitada vida pública. No la podem concentrar, la Passió, només en els dies de Setmana Santa. Molt sovint anoten, al pas, els mateixos evangelistes, que no l’acabaven d’entendre, tot i que fascinats, el seguien. No eren les rèpliques de fariseus i saduceus (no poques), eren per damunt de tot –això va ser el seu turment més punyent- les “notables senyories” (?) religioses, les que posaven pals a les rodes a la nova epifania, al nou ordre acomplerts en la seva persona... ¡Caparruts ells, com nosaltres! Penso que aquesta concentració en el fet de fer-nos viure intensament el Divendres Sant, ens ha portat a un a visió parcial del què és vertaderament la Passió, sota l’ensenya un xic abassegadora del –enteneu-me bé- del pietós Via Crucis, que mou i remou sentiments de vaivé; vés a saber si gaire més. La Passió de Jesús fou més vital, existencial, l’afectà més en l’ànima, en les arrels de la seva vida i missió contrastades, contrariades. Només tot un Home-Déu podia “aguantar” l’aparent fracàs de la seva missió, és a dir: el gir i el canvi en profunditat de la imatge de Déu com a Déu-Pare-Mare, reflectit sobretot en la bondat inimaginable del Pare del fill pròdig, que és la mateixa sublimitat en Persona i en la relació amb tothom, homes, dones, de tots els temps; “pròdigs” moltes vegades; altres, “germans grans” portats per les enveges i les comparacions, més amb cor d’esclaus per voluntat pròpia, que no pas pel tracte patern rebut. Déu, el Déu que vivia i transparentava Jesús era un Déu únic, desconcertant, inimaginable, certament. Un Déu Déu, Misericòrdia pura, un Déu que dóna la vida i vol que la visquem en plenitud. Un Déu ALTRE, ve-t’ho aquí... No és pas estrany que no l’entenguessin; ¿l’entenem, ara? Entendre és massa dir en tot el referent a Déu. De passada, em permeto recomanar el llibre “El retorn del fill pròdig” de Henri J. M. Nouwen, centrat en una contemplació preciosa, lucidíssima del conegut quadre de Rambrandt.

Quan Pau ens diu que hauríem de tenir els mateixos sentiments que va tenir Jesús en vida-predicació del Regne-passió-mort-resurrecció, que tot fa u, això -en intentar-ho només- ens obre el cor del Mestre a una més afinada comprensió de qui, què, com, per què, per a què... Jesús és el gran esdeveniment humà, portat a plenitud, a misteri inabastable. Jesús va ser “home-baró de dolors” (Isaïes), però per damunt de tot dels dolors que no es veuen, plagues de l’ànima. No puc defugir les imatges torbadores de Mel Gibson. Les abomino. Els rius de dolor van, immensos, però per dins; ho neguen tot. Són el seu dolor: les ferides a l’ànima, el desemparament humà, el trobar-se sol, incomprès. ¿De què parlaven el Pare i Jesús en les llargues nits de converses o de silencis? No fou una vida fàcil, la de Jesús, que no. Villatoro en la seva intimista novel·la Moon River, en la conversa plena de matisos i de sentiments amb la malalta, pensa: “La soledat. Allò era més punxegut que el temor a la malaltia i el temor a la mort. Si més no en aquell moment, per a mi. També per a ella. El pitjor de tot”. Desolat. No, no el volem entendre, per la inseguretat del qui tem deixar-se portar per l’Esperit de Jesús; ¡tenim por de Déu...! Si matem la sorpresa en Déu, el matem a Ell mateix, vull dir a la nostra pobretona imatge de Déu, en el sobreentès que a Déu no hi ha ningú que l’hagi mai vist, llevat de Jesús. Hi ha el perill permanent de que el creem nosaltres a la nostra imatge i semblança –oh, paradoxa altra vegada- i no a l’inrevés, i més encara, després de Crist que vol dir, a partir de la seva resurrecció, que tot passa “per Ell, amb Ell i en Ell”. La percepció del Déu, només a partir de Crist. No interessen excessivament les raons de la raó. Allò que en diuen el déu dels filòsofs, el déu de la il·lustració, de la raó. Aquest déu –el poso en minúscula a posta- és fabricat, elaborat per la ment humana. Aquest déu pot morir tranquil ell en nosaltres...

I anem a la tercera paràbola: a) La dels dos fills: “El del Sí, però no, i el del No, però sí”. b) Després passem a la dels vinyaters homicides i c) avui, amb el mateix transfons de les anteriors, i sempre amb el desconcertant rebuig dels que manen “religiosament”, dels mateixos de les altres dues paràboles ja proclamades , i ara, aquesta tercera, la més contrastant i grinyoladora: el pertinaç refús a la invitació a anar ¡a les bodes del fill del Rei! Una desconsideració total.

Com més enlairada la invitació, més denigrant és el refús. I Jesús posa clarament les raons: un menyspreu, vaja. Torna de rebot la paràbola dels vinyaters. És calcada. La insistència del Rei a enviar missatgers, la repulsa, la befa, àdhuc la mort. El Rei “a l’antiga” arrana la ciutat d’aquells desconsiderats. Un acte de tragèdia que s’ha de llegir com una crida a repensar en nosaltres per la possibilitat de poder caure-hi: la pedra d’ensopec, talment. Ja dit i redit per Jesús mateix.

Però “el banquet és a punt”. Canvi inesperat d’escenari: mana als criats
que surtin cruïlles enllà i que cridin tothom a noces, tothom... I la sala s’omplí de convidats. Mai se l’haguessin esperada, aquesta. Tothom a dins, bons o dolents...

Fem un llarg parèntesi: El “cant de la vinya”, avui s’ha canviat en l’elogi, també del mateix Isaïes, “l’elogi de la taula parada, del banquet”. Un altre gran símbol de la felicitat a la que Déu crida, que la fa accessible a tothom. No és mereixement, és do i gràcia, la generositat del Déu que és més Pare que Rei.

Ja posats en aquest tombant, he de dir que tu ets el convidat i el partner, com ja vaig dir-te que eres també tu, la vinya, l’esposa de l’anyell. No sols la referència és clara respecte a l’Eucaristia, sinó en general a compartir familiaritat amb Déu, al Déu de la vida lliurada, oferta, a con-viure a la taula del do de la vida. ¡El cel a la terra i la terra al cel! Aquí, tot és anticipació; pre-gustem, “Tasteu i veureu que bo que és el Senyor”. Sempre tenim lloc i plat a taula i a sobretaula -¡Què riques les sobretaules!-amb la família dels fills de Déu, i Déu és també comensal i taula i aliment i conversa i convivència. Millor no ho podríem pas pensar. Déu serveix, aquí a la terra com es fa en el cel.

Algú m’ha comentat alguna vegada que li costa dir la resposta a la invitació que fa Crist mateix a l’eucaristia en la persona del sacerdot, abans de la comunió: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món” El dit del Baptista assenyalant Jesús. (Tenim aquí tot l’AT). Una invitació: Aneu amb Ell. De fet, els primers deixebles de Jesús eren de primer deixebles de Joan Baptista. Desrutinitzem el ritus: “FELIÇOS ELS INVITATS A LA SEVA TAULA. (Tenim aquí tot el NT). L’Eucaristia és l’invent més insondable que ha pogut concebre un Home-Déu, el qual “havent estimat els “seus” -que som tots- “ens va estimar fins a l’extrem...” (de l’estimació). ¿Ho enteneu, això? Només petites glopades d’intuïció, ben poca cosa. Oh, si ho penetréssim una mica, mica, més. Estic enlluernat, no sé si sé o no sé. Però hi trobo el goig més pujat de to. L’eucaristia embriaga. (¿recordeu Isaïes, primera lectura?)

La resposta al “Mireu..” és l’acceptació agraïdíssima de la invitació que se’ns torna a fer una i altra vegada. Som els “de la penúltima hora”, no ho oblidem, tracte deferent, generós ultra mesura. Estava –en singular- anant pels camins de la vida i m’he sentit graciosament “empès” a entrar en la intimitat de tot un Déu. La nostra resposta abans de combregar és calcada de la que el Centurió va fer dir -en nom seu- a Jesús, a través d’uns amics: “Senyor, no et molestis, jo no sóc digne que entris a casa meva; i per això ni tal sols m’he considerat digne de venir a trobar-te. Digues-me una paraula i el meu criat es posarà bo”. I continua amb una fe “marcial”...: “perquè jo mateix tinc soldats...” I salta la meravella que no és precisament el miracle sol·licitat, i donat per segur de part del centurió. És més, ¡i tant! “Quan Jesús ho sentí es va omplir d’admiració per aquell home i girant-se cap a la gent que el seguia, digué: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe”. Cura i guanya sempre, la fe. La vida cristiana, evangèlica -m’agrada més dir-ne així- és una fe que agraeix el do d’una vida sana i estàlvia. L’Eucaristia és, a més de mil misteris a pouar, guarició, porta el benestar al cos i a l’ànima. Per la fe serem curats, guarits, sanejats, se’ns donarà una salut que ho beneirà tot del tot. La fe mou muntanyes, les pròpies sobretot. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”. “¡Cos sagrat! “Menja i seràs fort”. ¡calze sant! “Beu la meva sang!, que jo sóc la vida i jo sóc l’amor”. ¡Oh, Senyor, reuneix els homes en l’amor! Jesucrist ens ha estimat com ningú mai no ha estimat...

Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre de 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 02/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

LA PARÀBOLA DELS RETRETS TRÀGICS

Estic astorat amb aquesta paràbola. M’escruixeix la valentia de Jesús en dirigir-la frontalment contra o als “grans sacerdots i els notables del poble”. En la narració de Mateu no posa l’evangeli d’avui la reacció i hem de recórrer al text sencer: “Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta”.

Estem a les acaballes de l’evangeli i Jesús és situat a Jerusalem. Les situacions es posen al viu, en contrastació flagrant amb les autoritats religioses... La paràbola és una acusació oberta a les infidelitats de tot un poble, contraposada a la delicadesa de Déu, a “l’amor fidel”, simbolitzat en les mil atencions a la seva vinya -imatge perfecta del poble d’Israel- en la seva llarga història de redempció de tants esclavatges. Una història desigual: la vinya tractada amb una cura singular (i això ho saben tots: “No hi ha Déu que estigui tan a prop del seu poble, com tenim el nostre”) i les infidelitats repetides, inconsiderades, tràgiques... Potser no hi ha en tot l’entramat de l’AT. una imatge que respongui millor com Déu s’ha abocat amb “amor entranyable” envers el seu poble, com l’al·legoria de la vinya o el seu equivalent més proper la de l’esposa . En l’imaginari del poble jueu no hi havia expressió més vàlida per a definir el poble de Déu. Poble mediterrani, poble de “vinya i blat”. La vinya familiar, per a ús de casa. No cal que imaginem grans extensions de conreu, a nivell comercial, com avui. Era l’equivalent de “la casa i l’hortet”. Una vinya per a goig de l’Amo. Ho he vist i admirat més d’una vegada. La vinya i el cup a tocar i la imatge joiosa de qui invita a amics. I amb la pipeta succiona el vi del tonell, bo i ponderant el rebé que ha anat la verema aquesta anyada, donant per bo el grau i el gust a glòria que té el vi d’enguany. Imatge que s’entenebrirà per moments, perquè pren volada malastruga la narració, que va malmetent l’idil·li de l’amo amb la seva vinya, tornant-lo en tragèdia per la inconsciència i la inconseqüència d’un poble que tot ho rep de l’Amo i que no sols no sap agrair sinó que porta les coses a punt de tragèdia, en la figura d’uns vinyaters. Jesús insisteix en la cada vegada més densa acció i reaccions inesperades, en un pujar els tons. Posa en un crescendo imparable el tracte inhumà dels vinyaters, jornalers, per més contrast: Han de llevar els fruits de la vinya a l’amo, i donen respostes criminals. Una protèrvia que maltracta, que mata els profetes que se’ls envia per treure el rendiment de la verema esperada: Déu se sent traït, vexat. Va enviant profetes que han de fer el paper d’intermediaris i que reben, en pagament al seu servei, la mort. Els profetes a Israel, amb el cor ferit d’una divisió interna, havien de profetitzar les constants i les futures infidelitats, a costa de la seva sang. ¡Mal ofici, el de profeta! Pondereu el to del profeta Isaïes: “Esperava –¡expressió de decepció!-, tenia l’esperança de que li donaria bon raïm (l’ha personalitzat, la vinya: és l’esposa, de qui tant esperava), però li donava raïms agres..”. Posa per testimonis i repta els “habitants de Jerusalem i homes de Judà: feu de jutges entre jo i la meva vinya”. Nosaltres poc coneixedors de la història d’Israel, de l’AT., no podem percebre en la seva feridora citació implícita de ¡com Israel va anar matant lleves de profetes, al temps que (¡oh, inconseqüència!) després se n’omplien els llavis i, a més, els aixecaven monuments...! ¡Què tortuós que arriba a ser el cor dels homes!

Fa mal al cor saber la “memòria històrica” del que era un poble de “llibres”, en que hi consignaven tragèdies i redreçaments successius. Van ser “passats” per la perfídia: Amós, Miquees, Isaïes, Jeremies, Zacaries. Per a nosaltres una corrua de noms només; per a ells commoció en les entranyes del “poble de Déu”. Fixeu-vos en la laceració d’aquest de possessiu, relacional. ¡Quanta història cruenta no s’amaga en l’apel·latiu: els vostres profetes! No ho podem entendre; a ells sí que els ferien els timpans, en sentir-ho...

Pau ho viurà en primeríssima persona, dividit internament per no voler “excloure” el seu poble tan estimat, havent de profetitzar que Déu obre el cor a tota raça, sense, però, excloure ningú, advertit pels temps anteriors de que sempre en quedarà una “resta”, fidel al seu Senyor i Amo. No seran els mencionats a la paràbola, la “resta”. Rebuig per part dels que haurien de llevar fruits, amb una curosa i respectuosa administració de béns no propis, volgudament “apropiats” que vol dir “expropiats” a l’Amo. A la fi l’Amo envia el propi fill, ocasió de perfídia aprofitada per matar-lo i fer així definitiva la despossessió de l’Amo, del Pare. ¿Què s’enunciava en aquests termes? Jesús és l’últim dels profetes d’Israel. ¿Què van entendre els capitostos? ¿Fins on se sentien implicats?

La paràbola es torna pregunta, invitació punyent, enutjosa –per autocrítica no defugible- “¿Què farà l’Amo?”. Responen gent del Talió: Tracte igual: matar-los a ells també, i després traspàs de comanda a treballadors més dignes i fidels. Responen en pròpia condemna, corsecats.

¡Quina vergonya escoltar aquests retrets de llavis de Jesús, a qui la gent tenia per profeta, segons l’apreciació directa dels mateixos interlocutors que els frena...

Encara sento la veu de Pau amb el cor lacerat i dividit pel fet de “saber-se” ell mateix fill d’aquell poble, dur i tancat a pany i clau a acceptar el projecte, el misteri misericordiós d’un Déu que només estima i que ha de veure com s’enceguen i endureixen els cors. No poden entendre que Déu obri la crida a incircumsisos, als pagans, als estrangers, als no-poble de Déu, fins aleshores. ¿Són conscients del moment que viuen?

Diu Pau en la seva carta als romans: “Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat, i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. ¡Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat de Crist! Com a israelites, els pertany la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Deu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. És un dels textos més entranyables de Pau. Veu com els seus coetanis jueus no volen cedir. Com se’n dol d’aquest rebuig, d’aquest traspassar l’administració de la vinya –de la nineta dels seus ulls- a altres que li donin els fruits al temps de la verema. Pau cita en la carta als romans el llibre d’Osees: “Anomenaré “Poble meu” el qui no era el meu poble i “estimada” la que no era estimada. I al lloc on els havien dit: “Vosaltres no sou el meu poble”, allà mateix els anomenaran “Fills de Déu viu”. I Jesús cita a tall de judici: “¿no heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”. ¡S’han traït ells mateixos!

Una tragèdia que es podria repetir. Mai ningú ha quedat eximit de fer marrada i de que, tot i veient, com deia Jesús el diumenge anterior, no us heu convertit, cosa que els publicans i les dones de mala vida sí que ho han fet. “Us passaran davant”. Llenguatge dur, potser premonitori per a nosaltres. No ens podem adormir en el repic: “Senyor, Senyor”. “No us conec”: així de dur i de taxatiu. La història és tossuda i es repeteix, per inconsciència o malvolença, vés a saber...

En començar ja havia dit que aquesta paràbola mai l’havia viscuda amb la intensitat de sentiments com ara. És el tombant entre el judaisme i el cristianisme en els seus passos de contradicció interna. Dues històries que havien d’anar unides i que marquen una cruïlla de camins de no entesa. Qui està dret que miri de no caure. Siguem humils i aprenguem d’històries que ens han de ser familiars. En definitiva, són judaisme i cristianisme part d’un mateix Testament. Pau dirà que som empelts en la soca bíblica.

Comença la Passió, escena de prolegòmens. Zona zero.

Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre de 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 25/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

¿REPTAR DÉU O RECONEIXEMENT PROPI?

¿Ho hem llegit bé? Déu a través del profeta recrimina: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor... ¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva, la que va desencaminada?” ¿On s’és vist? ¡Només faltava aquesta! ¡Com hi ha món! Retreure a Déu, allò mateix que és la nostra pròpia acusació. Quan van mal dades, tot és recriminar. Fer de Déu el nostre contradit. Com si Déu ens tingués oblidats. Com si es fes el sord a les nostres peticions. No hi valen excuses –i a més- de mal pagador. Cadascú ha de prendre a l’espatlla o al cor la seva pròpia responsabilitat. No paguen justos per pecadors. A més, quan les coses surten a punt de caramel tot són reconeixements i afalacs. Ai, però, quan les coses no ens venen de pinta, aleshores a esquitxar sigui qui sigui, o a fer el suec. Fins a arribar als retrets al mateix Déu. La cosa ve de lluny. Jeremies apostrofava: “Ho dic jo, el Senyor. El meu poble ha comès un doble mal: m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes esquerdades, que no retenen l’aigua”. O bé: “He escoltat atentament: és insostenible el seu parlar; ningú no es penedeix de la seva maldat ni es pregunta pel què ha fet. Tots continuen la seva cursa com cavalls llançats a la batalla”.

¿En què i qui va desencaminat en la seva manera d’obrar? Siguem sincers i honestos amb nosaltres mateixos. No hi ha pitjor mentida que el mentir-nos a nosaltres mateixos. És només qüestió de reconeixement, com li diu Déu a Ezequiel. “¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva la que va desencaminada?” Pels “fets” propis serem reconeguts, no per la garleria. És el sí, però... Entre les paraules i els fets concrets hi ha d’haver un espai disponible de raonaments per posar les coses en ordre. La reflexió ens és necessària, si volen ser gent de seny i morals; perquè altrament si l’espontaneïtat ens portés a dir l’incongruent , el repensar-nos-hi, podria redreçar uns primers impulsos desviats. Ja ho deia el profeta des de temps endarrere: Anem malament, perquè hem perdut, si és que el teníem, l’hàbit de repensar, de reflexionar. S’ha posat de moda una mena d’espontaneïtat , filla del no-pensar. I, encara més, justificant-ho. En la vida pràctica tot adquireix el seu valor quan les decisions les hem passades pel filtre i la ponderació (=pesar i sospesar). Hem de saber fer de jutges del nostre viure, dels fets, motivacions, dels moviments que en diuen “primaris”. A la praxis de cada dia hi hem d’obrir sempre un petit, llarg o mitjà parèntesi per sospesar pros i contres, a l’estil ignasià del discerniment. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me”.

Vàrem perdre, potser per poc ús o poca sensibilitat, el què en dèiem “examen de consciència”. La capacitat de reveure, rebobinant, què, qui, com, on i en quines circumstàncies s’ha anat trenant el teixit del nostre viure quotidià. Fer una bona repassada del què hem fet, dit, pensat, sentit; veure les freqüències, les tendències, els propis ensopecs. Què ens ha rondat el cor... Parar una mica la màquina i refer el contingut, fer el que avui en diríem revisió de vida. Prendre consciència vol dir enfortir-la. És un conèixer-nos amb una mica de perspectiva, com si nosaltres no fóssim nosaltres; intentar de posar de relleu l’objectivitat dels fets, paraules, obres, fins i tot les omissions, partint de la més honesta sinceritat amb nosaltres mateixos. Es tracta de redreçar idealment el propi viure. Veure’n els cantells que són les nostres punxes de cara als altres. Anar més a fons en les nostres motivacions per pujar i per baixar...

Si poguéssim aconseguir de posar ordre en la pel·lícula del dia a dia, de ben segur que després de dir qualsevol inconveniència, ens posaríem més fàcilment en el bon camí d’esmenar torts i el nostre viure aniria traient brillantor, pes específic, qualitat; i si no ens precipitéssim, a risc de mossegar-nos la llengua, ens estalviaríem conteses verbals i males passades. Créixer, polir ens és necessari si volem viure trobant-nos bé dintre de la pròpia pell.

La reflexió no ens ha de portar a angoixar-nos, ben al revés. Només podem esmenar el que reconeixem que no va a l’hora, allò que podríem millorar. I no tan sols davant dels altres –potser més costerut- sinó i sobretot davant de nosaltres mateixos. No per narcisisme, que no té dita, sinó per veure allò que els altres veuen de nosaltres i que nosaltres no ho veiem per lleugeresa o bé per falta de contrastació. Allò de les finestres de Johary. L’altre cantó de la nostra lluna, el nostre cantó cec. Estaríem més atents, quan algú ens fes un comentari o bé una reconvenció. No ho tiraríem a mala voluntat, sinó a l’objectivitat de la mirada aliena... ¿N’heu fet alguna experiència d’escoltar algú que ens fa un comentari sobre nosaltres, que de moment àdhuc ens pot sorprendre, però que després si ho anem reflexionant des de les ganes de pensar si l’altre tindrà raó o no, resulta que ens fa veure la lluna pel cantó fosc. És allò de la motxilla davant o darrere.

És estimulant llegir la segona lectura. Pau ens posa Jesucrist com a referent. I ho referma dient: “Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist. I ara ens detallarà punt per punt el que ens recomana: fortalesa d’ànima, amor que consola, dons de l’Esperit, afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. ¿Se li ha anat la mà a Pau o és que nosaltres som cecs? Ja veieu que no té pèrdua. Això de sentir per dins com sentia el mateix Jesús és formalment impossible, però, ¿no sentiu una mena de pessigolleig, quan ho llegim i ho tornem a llegir? ¡Què més voldríem que poder entrar en la intimitat de Jesús. Una mostra d’aquesta la tenim en l’evangeli de Joan en els capítols densos, entranyables, que són com el seu “testament espiritual”, els capítols del 13 fins al 17 tots inclusius.

Tornem a l’epístola als cristians de Filips. A becades llegim-los poc a poc. Tros a trosset. Tanquem els ulls i imagineu-vos que aneu confrontant cada expressió, primer en Crist i a continuació en la pròpia consciència. Com clarifica, com motiva, com ens fa entreveure el vestíbul del misteri... El retret de Jesús és prou fort perquè dels fariseus es podria passar a qualsevol de nosaltres, si no ens penedim ni volem creure les invitacions de Jesús: “Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen davant cap al Regne de Déu”. Què ràpidament en tenim prou amb ser bones persones. L’evangeli, els sentiments de Jesús, tenen un altra coloració, una riquesa divina... Senyor, heu topat amb gent de poca sensibilitat. Som taujans, ¿sabem què vol dir finesse d’esprit? Que vingui Pascal i que ens ho expliqui.

Anem llegint poc a poc totes les invitacions de Pau, fent que amarin el nostre esperit. Amb pausa i retenint-ho tot punt per punt. Això ens donarà pau i renovats estímuls. ¡Tant de bo no passin debades aquestes invitacions paulines!

Rectifiquem, si cal, i després d’un no poc pensat, anem a la vinya com ens demana el pare de la paràbola. Rectificar –diem- és de savis. “No, però, sí”. Ens guanyem la maduresa en el tram-tram de la vida domèstica i de cada dia. No hi ha millor grandesa que ser grans en les coses petites, les de cada dia. Aquí ho verifiquem tot, a partir de les petites-grandeses del dia a dia. Evangelitzem el dia a dia, aquí està la grandesa del viure evangèlic. S’imposa “revisitar-nos” al tombar del dia...

Senyor, dóna’ns lucidesa per veure, saviesa per judicar i fermesa per actuar. Gràcies per veure, judicar i actuar més d’acord amb l’evangeli i mirant de copsar els sentiments de Crist.

Diumenge XXVI de durant l’any, dia 25 de setembre de 2001 Barcelona

Homilia del diumenge 18/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

DÉU ÉS DESCONCERTANT

Si el Déu en qui vivim, ens movem i som –el de la nostra intimitat més íntima- no ens desconcerta sovint, és que no és el Déu de Jesucrist. Convé refrescar les nostres vivències de Déu a partir de com vivia Jesucrist i de com presentava el Regne de Déu. Un Déu “domesticat”, fet en tot igual que nosaltres, llevat de la seva “divinitat”, un Déu que no ens inquieta, que no ens sorprèn, poc té a veure amb l’evangeli. Cal fer aquest advertiment sobretot en aquesta ocasió, perquè precisament l’evangeli d’avui ha fet córrer molta tinta. El desconcert i la subsegüent murmuració dels jornalers de primera hora, d’aquells que l’amo de la vinya va aparaular per un denari, troben “injust” que ells, decebuts, rebin el mateix que els de l’última hora. Fan comparacions –¡i qui no les faria, siguem sincers!- amb la lògica de tocar de peus a terra. Fan les matemàtiques de la “justícia, diguem-ne, distributiva”. Una simple regla de tres: Si una hora dels tocatardans els ha valgut un denari, a nosaltres escarrassos que hi hem esmerçat dotze -hores- dotze, suportant el pes i la calorada de tota la jornada, l’equis ens ha de sumar tants denaris com hores treballades. Lògic, amb lògica mercantil. Es troben amb l’amo els representants “sindicals”(!) i l’amo els desconcerta encara més que pel fet pel qual reclamen, per la resposta que els dóna sobretot. ¿No vàrem quedar amb vosaltres a denari per jornada? És això el que us he pagat i moltes gràcies pel treball fet. Sóc “just”; així vàrem quedar. Als de l’última tongada , per raons ben meves, vull donar-los, no igual, sinó un jornal que no es pot mesurar per raons de “justícia” –summum jus, summa injuria: portar la justícia fins al cap damunt, porta a situacions perilloses-. A veure: ¿no sóc lliure de fer el que vulgui a casa meva? I a continuació la doble motivació de fons: Vosaltres feu comparacions. I aquestes són sempre perilloses i porten a valoracions dispars i també a sembrar enveges que enemisten; i, a part, ¿no puc ser generós amb qui vulgui? Aquest és el punt neuràlgic que queda ben subratllat amb la “sentència” que clou la paràbola i que ja havia posat Mateu abans de la paràbola. La repetició, abans i després, vol remarcar la dita de Jesús: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers”. Aquesta frase subverteix els valors “tradicionals”. De una qüestió aparentment de justícia passem a un plantejament de “caritat” en el sentit més profund. La caritat inclou la justícia però va molt més enllà. Una justícia no oberta a la caritat es torna restrictiva i promou discòrdies. Ja ho veiem a l’evangeli d’avui. Intentem d’entrar més enllà de la narració evangèlica. Moltes coses hi podem intuir.

En primer lloc, sembla que la paràbola va dirigida als fariseus. Bona gent, si voleu, però ells són els eterns paradigmes de la “justícia”, no tan sols en si, sinó comparativament. Tant a tant. Meritocràcia. Guanyat a pols. Recordeu la paràbola del fariseu i el bon samarità. “Jo no sóc com aquest samarità; jo faig, jo dic, jo compleixo. “Jo us dic que si no sou més justos que els mestres de la Llei i que els fariseus, no entrareu al Regne de Déu”. I no tan sols això, sinó que els arriba a dir per a confusió total: “Us asseguro que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu” Més fort ja no es pot dir. Mireu on pot portar exagerar la justícia personal. Arriba un a fer-se el perfecte i a exigir d’acord amb un cor endurit”.

Parlem ara, si us plau, de l’Amo i de les seves reaccions i preferències. Estiguem oberts a tot desconcert. “Els vostres pensaments i camins no són els meus”, els d’aquest Déu que es presentat i viscut per Jesucrist com a Pare, i en dóna el més sublim tast en la paràbola del Pare del fill pròdig. Amb això, ja hi podríem fer parada i fonda; i entendre que la nostra relació amb Déu, per part d’Ell, va sempre pels camins de la desmesura. Ell sempre ens porta l’avantatge de ser qui porta la iniciativa. Qui som nosaltres, pobrets, per tractar de tu a tu amb Déu des d’una visió mercantil. Déu no és un botiguer (amb perdó). Em dones, et dono, i en paus. Déu és per definició la Generositat en Persona. Ell ens “genera” contínuament. Ens dóna la vida i la porta a excelsitud per la Gràcia. Som agraciats. Maria és la plena de gràcia. L’acció de Déu és sobiranament lliure i no pot ser pas d’una altra manera. Té les seves mesures i les seves desmesures. Déu és esplèndid i nosaltres vivim en el núvol de la gràcia permanent. Si tot és gràcia, ¡no ens deuen res des de dalt! Tot va a dojo. Sembla que com més necessitats, més agraïts, Déu s’hi dóna amb més Cor. L’evangeli porta a una contravaloració de moltes coses. Déu és subversiu en el sentit més autèntic i més literal de la paraula. Per això deixàvem clar i net en començar que si no ens desconcerta és que tenim un “deuet” de pa sucat amb oli...

Déu no està subjecte a les lògiques humanes. Queden superades, no contradites. Té el dret més que constitucional de ser lliurement humà, tant que en la seva intensitat mateixa s’hi trasllueix la seva divinitat. En Déu no hi valen les mesures quantitatives. Ell és qualitativament diferent. Ell no obra, ell fa gestes. “El Totpoderós ha fet en mi meravelles”. Aquesta hauria de ser la percepció habitual en els seus fills.

L’enveja és tristoia, fa mal primer a qui la té, corseca. No et deixa viure perquè es fonamenta en la comparació i un se sent marcat per la sensació d’injustícia. En tenim l’exemple més punyent en el germà gran del fill pròdig. ¡Com l’ha d’atendre el Pare que és tant i tant generós!; i el fill ho porta malament, per egocèntric i es mostra un fill amb cor d’esclau. Aquest és el seu pobre raonament. Ens torna mesquins, l’enveja. “El que estima no és envejós” Nosaltres podem ser esclaus de visions estretes, tancades. Déu és magnànim. Jesucrist sempre ens invita a assemblar-nos al Pare. “Sigueu misericordiosos com ho és el meu Pare del Cel”. “No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”. Els que més ho necessiten són els de l’hora undècima. “Què feu desvagats? És que ningú no ens ha llogat”. Tots som jornalers. Ens donen més del que mereixem, perquè Déu fa les mesures complertes, desconcertants. I Jesús ens invita a ser fills del Pare misericordiós: “Doneu i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats”.

Algunes constatacions:
· Som cridats a feinejar; valorem el treball petit de cada dia.
· Som assalariats, no tant dels homes, com de Déu que és un bon pagador, que diem en català.
· Ens paguen generosament, mes enllà de qualsevol mereixement.
· Déu és sobreabundant, generós com Ell sol.
· Tot és gràcia, hem de ser sempre agraïts. Valorar-ho tot i a tothom. L’agraïment és font de joia, la millor.
· Ens hem d’assemblar al Pare nostre del cel en ser generosos.
· No hem de ser envejosos ni en les coses materials, ni en els de l’esperit. No comparem, no hi ha cosa pitjor, ens fa roïns.
· Pensem més en els deures que en els drets. I amb goig.
· El nostre deure fonamental és estimar el germans. S. Pau ho diu.
· Obrim-nos a les obres de misericòrdia. Descobrint-ne de noves.
· Receptivitat fina als dons que se’ns fan de continu. Déu i els altres, comencem per valorar els dons que ens fem mutúament.
· Donem amb les mesures amples, sobreeixides. La gràcia del saber donar.
· Agraïm el do de la vida i més encara el do de la fe.
· De Maria en diem “Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”.
· Benaurats els misericordiosos, els compassius, Déu se’n compadirà.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 11/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LES MATEMÀTIQUES DE DÉU: SETANTA VEGADES SET

El perdó, ¡que n’és de difícil d’entendre’l i, sobretot, de viure’l! Les coses estan molt complicades, al meu parer, i haurem de donar un retomb de doctrina, que penso que ho pot posar en termes una mica més aclaridors. Intentem-ho.

Hem magnificat el pecat. Comencem per aquí. Els darrers papes han insistit en que s’ha perdut el sentit del pecat. Potser sí, no ho nego. Però jo sospito que una errada pedagògica ens ha portat a exagerar el domini del mal, en contraposició a un desitjable eixamplament dels àmbits del bé. Podríem dir que hem empetitit l’àmbit del bé. Com si, en una concepció maniquea, el Déu del Mal tenallés el Déu del Bé. Sí, ja ho sabem i ho proclamem: només hi ha un sol Déu, i és el Déu de l’Amor. Sant Pau no deixa de proclamar-ho ara i adès i li dóna el sentit prioritari del “secret amagat” per segles i que en Jesucrist s’ha revelat així: Déu és Pare, Déu és Amor, Déu és “la Bondat personificada”, que diem en català. Jesús és enviat per a proclamar el Regne de Déu, que és un Regne de participació del Déu de Jesucrist, un Déu que salva, que ens dóna una nova identitat, un Déu compromès en la lluita pel bé, compartint així la definició que es dóna Déu de si mateix: tot misericòrdia, compassió, abraçada, el Bé en nosaltres i a partir de nosaltres. Si Ell és perdó, nosaltres també hem de ser perdó, perquè hem estat perdonats, alliberats de nosaltres mateixos i compromesos en l’alliberament de tot mal... Amb tot, seguint Pau, és més important que el pecat la gràcia que de continu va vessant Déu en les nostres actituds i que constitueix l’entramat operatiu de la nostra identitat, com una segona naturalesa, renascuts a la gràcia i per la gràcia. “El cristià creu que aquesta renovació i potenciació de l’home són l’obra que Déu està disposat a fer en ell i amb ell. Amb la Gràcia comencen les diferències entre el cristià i els humanismes. El cristià creu que l’home és pecador, però –malgrat això- és perfectible. En aquest “malgrat això” hi ha tot l’espai regenerador de la Gràcia, que és tan gran i en expansió com el mateix Déu i que li permet d’anar pujant de grau en grau, de gràcia en gràcia. Dirà Gz. Faus que la potenciació i renovació de tot l’humà és ni més ni menys que una potenciació fins al diví. La màxima humanització s’esdevé en la divinització. En Jesucrist hem sigut re-creats novament i en plenitud, a imatge i semblança d’Ell mateix. L’Home Nou re-nova la creació i l’estatus de l’home. La gràcia no pot ser assimilada a “una cosa o objecte, sinó a una presència personal de nosaltres amb Déu, però produïda en nosaltres pel mateix Déu (semblantment a com l’amor pot produir –en donar-se- la relació amorosa de resposta) la gràcia no és quelcom fabricat separadament i després lliurat a l’home, sinó que la Gràcia és allò que deixa l’home canviat en novetat”. ¡Re-creats! Tot el misteri de la nostra relació amb Déu és entendre i gaudir en saber que Ell ha pres –i segueix prenent- la iniciativa de gràcia a cada “ara” nostre, sabedors que ens estima –en present- i que ens podem estintolar ferms en aquesta gràcia, en aquest do permanent. “El do de Déu és el mateix Déu”. Oh, la Gràcia de Déu en nosaltres.

¿Que hi ha Mal en el món? Clar i contundent, sí. “El mal: Misteri i Problema”, que dirà Estradé. “Com a problema ens cal buscar-hi camins de solució; com a misteri cal que ens esforcem per trobar-hi un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient,esforçat i ple d’esperança” Hem de capgirar el binomi “PECAT – gràcia”. Ens ho havien malvenut. Comencem, doncs, a l’inrevés: per GRÀCIA – pecat. Que és com està establert pel Déu de totes les iniciatives... Molt clar i dolorós a la vegada: que som dèbils, trencadissos, contradictoris; bé sabem que el mal ens envolta i ens surt incongruentment de dins. Ens han fet veure, amb tot, que estem “empecatats”; i no obstant la gran veritat és que estem en “estat de gràcia”, agraciats sempre, almenys, potencialment. És la gràcia la que sobreabunda, per damunt de tot pecat. ¿Creiem en l’amor, no el que tenim, sinó el que podem tenir per l’esplendidesa de Déu, per gràcia assistencial (pre-, ara, pro-), o bé creiem més a fons en el desamor? ¿Qui venç en nosaltres? Jo he pensat que arribem a donar més consistència, més “realitat” al desamor que no pas a l’amor. Ens manca una fe radical en la força d’estimar, tot i saber que estem estimats amb força i pel poder de Déu. La nostra vivència de la relació Déu amb nosaltres, i de nosaltres amb Déu, ha de ser esperançada, pacient, laboriosa. L’amor de Déu no mor mai. recolzem-nos-hi amb força. Foragitem els pessimismes. L’amor de Déu DONAT i DONANT és optimista, ennobleix i estimula com ho fa tota pedagogia assertiva, que fa créixer. Amb recança ho he de repetir: ens van parlar excessivament del pecat. De tant fer-ho, ens n’ha quedat aquest deix, ens ha desmotivat, desesmat, des-orientat. Posem per davant, per damunt la GRÀCIA, les meravelles a que estem cridats –¡veureu coses més grans!- i veurem com refem el fil de la relació, de l’entesa amb el Déu de Jesucrist que és el “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Ell et perdona les culpes... i et sacia d’amor entranyable”. Aquest és el Déu de Jesucrist, el vàlid, no el que sotja, que judica; ¡massa infern i poc cel! Tot es fa evident en el dia a dia, és l’amor concret. Al final serem judicats per l’amor que haurem pujat amunt dia a dia. Li fem més obsequi a Déu pel seu amor incondicional que no pas reconeixent els nostres pecats. És més una qüestió d’actituds que no pas un reguitzell d’actes. És més una actitud de contrició, que dèiem abans, que no pas dels llistats de les nostres pobretes confessions. ¿Creiem, de veritat, en la força de l’amor que Déu ens té? ¿O l’amor ens canvia o bé ens creiem que a força de braços podrem amnistiar-nos? Els voluntarismes acaben sempre en decepcions. No ens en sortim tot sols...

Hem de fer un bon “dissabte” de les actituds bàsiques per sentir-nos sota l’empara de l’evangeli, que si aquest no és entusiasmador, perd no solament volada, sinó que el podem arribar a viure com un esclavatge moral. No facis, no diguis, no pensis... Déu només pot ser positiu. És propi de Déu “entusiasmar-nos”, literalment.

No es nega res. Només és la prevalència d’un món sobre un altre. No es pot comparar el pecat, el nostre pobre pecat, amb la gràcia, ¡la nostra gràcia! Som pecadors; gràcies a Déu, perdonats. No li fem la desatenció de valorar més el fet de ser pecadors que el fet meravellós de ser i saber-nos perdonats, a l’estil del Pare del fill pròdig. El quadre de Rembrandt diu més que mil explicacions. Entra per la vista...

Tot, i molt ben dit, ho planteja Gz. Faus en el seu llibre Proyecto de hermano (Visión creyente del hombre) De bon principi va tenir els seus dubtes sobre com l’havia de titular. De fet el que més s’hi esqueia era Proyecto de hijo. Ho explica: Aquest títol a més de ser convertible amb l’altre, el final, subratlla allò medular i específicament cristià de la visió creient de l’home. L’home és germà perquè és fill de Déu. Va preferir el que ha quedat, perquè és un títol clarament crític i contrastant de l’anterior, ja que en la recerca de la realització devers la fraternitat, pot l’home portar a terme i fer creïble la seva veritat com a “projecte de fill”. D’altra banda “projecte de germà” és un títol que tal i com l’entén un creient implica necessàriament el projecte de fill i, a més, perquè -en definitiva- no som germans -ai, las-, però podem i estem cridats a ser-ho. Sant Agustí diu: “L’amor a Déu és primer en ordre de precepte, però l’amor al germà és primer en ordre a l’acció. En conseqüència –segueix- estima el teu proïsme i tracta de veure dins teu d’on neix aquest amor. Allí és on trobaràs Déu en la mesura del possible. Comença estimant el teu proïsme; reparteix el teu pa amb l’afamat, obre la teva casa a qui no té aixopluc, vesteix el despullat...”

Plantejades les coses d’aquesta forma em cal dir que l’amor i el perdó són dues cares d’una mateixa moneda. Tant tindràs d’amor, tant seràs perdonat i perdonaràs. L’amor és un projecte de per vida i de vida en qualitat. I perdonar és l’exercici més humà i diví que podem aspirar a viure en la quotidianitat. Dependrà de la sensibilitat humana i evangèlica que tinguem que trobarem el camí de la pacificació universal, primer del nostre petit món i dels móns circumstants. El perdó és tant vocació com ho és l’estimar. “Molt se li ha perdonat, perquè molt ha estimat”. Pau fa la lletania de l’amor. ¿No es pot calcar amb la lletania del perdó? “No em sento aliè de res que sigui humà” (Terenci). De la llei de la jungla (avui hi ha molta jungla encara pels nostres viaranys) es va passar a la llei del Talió, i d’aquesta que era una superació del salvatgisme, ara hem d’establir la moral de la fraternitat, sense la qual no hi ha ni igualtat, ni llibertat. Som cridats a donar la mà, al somriure, i a l’abraçada, a mossegar-nos la llengua quan convingui... No hi ha més moral a l’evangeli que l’estimar i el perdonar. ¿Què és l’amor?, es pregunta Fromm i diu: donar I explica el donar així: “En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència exaltades m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat. En l’esfera de les coses materials, donar significa ésser ric. No és ric qui molt té, sinó qui dóna molt... L’esfera més important del donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions- del que hi ha de viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa a l’altra persona i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat”. A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva” -en el sentit positiu que li dóna Fromm. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. En el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant d’estimar”.

Em direu arribant aquí que m’he equivocat de tema. Avui el que volia comentar és el del perdó, cert. No ho he oblidat de cap manera. Amor i perdó són bessons. No es pot tenir l’un sense tenir l’altre. ¿Us heu fixat en que l’arrel de les dues actituds és literalment la mateixa? En Coromines m’ha portat de l’una a l’altra. Per-donar. És donar amb el prefix per- de plenitud, és estimar en plenitud. Jo m’apuntaria més a recórrer preferentment el projecte quotidià de perdonar, perquè no està tan grapejat com el de l’amor. Ja ho deia el mateix Fromm: “El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, privar-se de quelcom; en un mot, sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa, amuntegadora, o mercantil, experimenta d’aquesta manera l’acció de donar”. ¡Quanta feina, quanta feina no ens queda per fer: per estimar i per perdonar!

Jo, pecador, confesso que la gràcia de Déu en mi pot més que el meu pecat. No sóc jo a dir-ho, és el mateix Pau qui ho diu: “Sóc el que sóc per la gràcia de Déu, ella no ha estat pas vana en mi. Ho confesso jo també modestament, perquè ho crec i així ho espero. Gràcies per poder donar gràcies...

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2011 Barcelona