Homilia del diumenge 18/02/2024

                                    EL  DÍPTIC: QUARESMA-PASQUA

                                               La metàfora del viatge és clàssica: des de l’Odissea amb un Ulisses viatger –que no turista-. Tots els millors viatges són de retorn. El mestre Llach va musicar un poema de Kavafis. El mateix Poble de Déu a les primeries, narrades en l’Èxode i celebrades a perpetuïtat pels descendents dels que vagaren pel desert durant quaranta anys per haver oblidat el “fet fonamentador”: els salms en diuen Gesta, el Pas del mar Roig  (Pasqua ve de Pas) i l’alliberament de l’esclavatge quan els “faraons” varen sotmetre a esclavatge els fills de Jacob. Aquesta gesta conduïda per Moisés la celebren, àdhuc avui, en la Pasqua jueva. Un resum el teniu en el Llibre de l`Èxode 12, 1-8, 12-14 El llegim el dia de Dijous Sant com a primera lectura, per contraposar-la amb la Pasqua que va introduir i estatuir Jesús, recordada per Pau en la institució de la pasqua cristiana. Jesús ressuscitat és la nostra Pasqua. Reactualitzem el “viatge” de Jesús des del Pare, per acomplir la missió de fer-nos ressuscitar a partir de la FE i del Baptisme i el retorn a la Casa del Pare, on Déu Pare glorifica el seu Fill i en Ell també ho som nosaltres És la síntesi que en fa Joan evangelista, compartint passió-morts al pecat i ressuscitats a la gràcia -que és de l’excels de Déu- en aquells que, creient, participen (així de clar!) de la vida de Déu. En el capítol 3 de l’evangeli de Joan tenim la visita silent i encoberta de Nicodem, a qui Jesús invita a nàixer de nou de dalt. Ningú no neix de dalt, per pròpia iniciativa  De l’Esperit en neix l’Esperit. “El vent bufa allà on vol: en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb l’Esperit. Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat. El Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè, tots els qui creuen, tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món  que ha enviat el seu Fill únic, per tal que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.

                                               La Quaresma no la podem separar de la Pasqua de cap de les maneres, com no vàrem separar l’Advent del Nadal. Són un seguit de dies en què hem de fer una recuperació iniciàtica. Ens queden curts tots els rituals si no els sabem llegir des de la visió renovada a partir del Vaticà II, que ens ha volgut donar una “rebatejada” vivència, superant les coordenades pròpies del temps de la cristiandat. No ens valen les invitacions a fer una vida més morigerada, a fer almoina, pregària i dejuni “a la antiga”. No que no sigui interessant donar-los-hi una repintada, adaptades als temps d’avui. Compromís amb els pobres, intentant de ser més pobres en l’esperit, per no dir-ho com ho fa i ho diu el papa Francesc: viure pobrament i estar prop o a la disposició dels nous pobres d’avui, que són tants! Farem bé de repensar què podem fer en un món, el nostre, subjugat pels consumismes.(ho poso en plural, les raons les deixo pels qui raonen!) Una mica més estoics, que ja ho vivia Pau, que sabia viure el que “tocava” a cada moment i circumstància. No es tracta de fer alguna pregària complementària o substitutiva. El cristià del XXI (ep, que som nosaltres!) o serà místic o no serà (no li fem fàstics a la parauleta, que la ignorància és molt rastrera i de poca substància: Prega tancat a pany i clau i entra sense por i cerca de Veritat. Que Déu et doni “Gaes” per a saber-lo oir bé i, allò més difícil, entendre’l. Fes el buit i Déu t’omplirà d’Ell mateix. Llegeix Teresa d’Àvila o de Calcuta i sentiràs remors del vent de l’Esperit, com Nicodem. Això ho hem de sobrepassar, però encara així estarem a les portes, a les llindes mateixes, però sense entrar per por. La pitjor por l’hem de tenir de Déu (el temor de Déu és saviesa!) Obrim-nos a l’embadalida mirada de Maria de Betània als peus de Jesús... Dèiem que hem de maldar per viure la quaresma-Resurrecció de Jesús i -en la d’Ell la nostra pròpia-. No ho dic jo, sinó Pau als de Corint d’una manera solemne. “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres (l’eucaristia!) “el dia que havia de ser entregat, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. Ho repeteix dues vegades, enyorat de la companyia dels que el seguiren... Aquesta és la nova Aliança. segellada amb la meva sang. Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa  i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”, (ICo 11, 23-26). A la Constitució sobre la sagrada Litúrgia llegeixo: “La piadosa Mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví en dies determinats dins del curs de l’any. Cada setmana, el dia que ella ha anomenat Diumenge, fa memòria de la Resurrecció del Senyor. Que, una vegada l’any celebra, amb la seva benaurada Passió, en la màxima solemnitat de Pasqua. Però tot el misteri de Crist és desplegat en el cercle de l’any, des de l’Encarnació i el Naixement fins a l’Ascensió, al dia de Pentecosta (segona Pasqua!) i a l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Recordant així els misteris de la Redempció, obre als fidels, -perquè hi tinguin accés i s’omplin de la gràcia salvadora- les riqueses de les virtuts i dels mèrits del seu Senyor, de manera que tostemps siguin d’alguna manera presents”. Ja més en concret sobre la Quaresma ens diu: “tant en la litúrgia com en la catequesi litúrgica ha de resultar clara la doble característica del temps quaresmal que, sobretot pel record o la preparació del Baptisme i per la Penitència, prepara els fidels a la celebració del misteri pasqual pel fet d’escoltar la Paraula de Déu i de dedicar-se a l’oració amb més intensitat”. ”I quant a la catequesi, s’inculcarà en l’ànima dels fidels, amb les conseqüències socials del pecat, la natura pròpia de la penitència, que detesta el pecat, en tant que és ofensa  a Déu, no s’oblidarà la significació de l’Església en l’acció penitencial, i s’insistirà en l’oració pels pecadors”. La penitència del temps quaresmal no ha de ser solament interna i individual, ans també externa i social”.

                                               Tornant al plantejament renovat de la quaresma-PASQUA la litúrgia del Vaticà II ens suggereix com un viatge “Estel·lar” en què tot batejat conscient del què significa la nostra vinculació amb el misteri de Jesús que ens permet de saber-nos i sobretot sentir-nos com fills en el FILL, aquesta és la nostra condició i dignitat de testimoniar l’amor que Déu ens ha tingut, ens té i ens tindrà; perquè Ell s’anomena sovint en els salms, l’Amor Fidel. Som tots de Déu, i és la millor, òptima condició: naturalesa i dignitat de tota persona per poder fer sinodalmemt aquest itinerari pasqual, tot aquest llarg viatge que farem conjuntament amb el Crist. En les successives aclamacions d’aquests darrers dies eucarístics les hem “dites” de gran densitat!: “acolliu serenament la Paraula plantada en vosaltres”: “aquesta Paraula té el poder de salvar-vos”;  o bé “La vostra Paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat”; o bé “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escoltem atentament les Paraules del vostre Fill”; o bé: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”. O bé: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida –diu el Senyor-; ningú no ve  al Pare sinó per Mi”. O bé: “Qui  m’estima farà cas de les meves Paraules; el meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. O bé: “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”. La quaresma totalment nova ve fonamentada i profundament expressada en el text hímnic del començament de la Carta de Pau als efesis. Us la poso a la vostra consideració: subratlleu cada expressió, totes aquestes paraules tenen una perspectiva esbalaïdora, jo me l’he fet la meva pregària-contemplació de tots aquests 45 dies quaresmals, jo me’ls tinc ben comptats i cada dia en descomptaré un, amb el desig d’obrir-me a la Paraula de Déu que és -com dita segons el salm- xiuxiuejada a cau d’orella”, (què preciós!) Aniré descobrint qui és Déu per a mi i qui soc jo a la mirada somrient de Déu per a mi. Senyor, feu que caiguin les barres que barren el meu cor, prepareu-lo perquè Jesús, Déu i Home vertader, l’Home Nou, al qual jo mateix hi doni espai veritable i que Ells
(la Trinitat nogensmenys!) hi faci amorosament estada, ai, per sempre! Ens situem (i quina paraula més bonica: situar-se!), ens emplacem a començament del primer capítol de la Carta de Pau als efesis amb una salutació (Ef, 1-3) que ens farà les nostres delícies si la considerem personalitzada per cadascun de nosaltres!’he quedat estarrufat només de pensar que és la gran veritat  de cadascú de nosaltres, davant el mirar creador de Déu que va pensar-nos, voler-nos, estimar-nos des d’abans-i-tot de la creació. Abans de l’inici del Llibre del Gènesi. T’ho creus de veritat? Vols dir que Déu té la immillorable visió de tu, de mi? Som singulars per a Ell?. Tots amb nom propi, concret i mirant-nos amorosament, empàticament? Només Déu pot estimar un per un, a tots ens coneix: som el seu brodat entranyable. No hi  ha paraules per pensar-ho, per sentir-ho, oh meravella...

            14 de febrer dia dels enamorats de Déu... “i a la terra pau als homes/dones que estima el Senyor, i nosaltres “aprenentets” d’estimar Déu. Setmana primera, cada dia val per tot el que vulgueu. 45: dimecres de cendra, 44: dijous, 41: diumenge... fins al punt zero, diguem-ne Alfa i Omega: La millor Pasqua que hem celebrat mai!  

P. Josep Mª Balcells. Sabadell.

Segueix el text de Pau a continuació. Podria ser la pregària de cada dia, més quaresmal, més PASQUAL no pot ser. Bon viatge a tots...                       

Homilia del diumenge 11/02/2024

                SI  VOLEU,  EM   PODEU  PURIFICAR... SÍ,  HO VULL

                                             Prenent peu de la celebració de la Jornada Mundial del Malalt (i si no ho sabíem, ja en van trenta-dues!) tan adient a les lectures d’avui, centrades en el flagell de la lepra i ben present en aquells pobles, on la higiene i una medicina encara per desenvolupar, en els qui la patien suposava una expulsió social, ja morts en vida. Empestats i en conseqüència “empestadors” que havien d’alertar amb aquesta expressió degradant i cridanera: Impur, impur!

                                             Donem una ullada al Levític on a bastament es parla de les malalties habituals en aquells temps remots i on estava indicat com s’havien de comportar, si els semblava que s’havien curat; no clar, quan era lepra evidenciada, incurable de totes totes... En tot cas havien de seguir un “protocol” en casos menors, com ho llegirem en el cas del leprós de l’evangeli, alertat per Jesús, tot i que en feu cas omís per l’alegria immensa que li va suposar la flagrant curació, portat per una inusual fe en Jesús. Omet el silenci que li imposa el Mestre i es posa a proclamar-ho “pertot arreu”. Fins al punt de ser-li impossible a Jesús d’entrar manifestament, quedant-se fora, evitant tants... Inútil! “La gent el venia a trobar de tot arreu...”

                                             Marc conclou sovint que l’anomenada era tan fulgurant que se li feia gairebé impossible proclamar el Regne de Déu. Tothom venia amb les seves malalties i Ell els atenia, portat per la sensibilitat compassiva que s’ho menjava tot. Marc insisteix sovint en el que s’ha denominat el secret que els imposava als curats, per no inferir possibles Messianismes de tipus social, i més: polítics. Això ho sotjaven de lluny i de prop els fariseus i mestres de la llei a la vista de les autoritats romanes i també cal dir-ho dels sacerdots tement represàlies dels Herodians i del Poder Romà i les seves milícies promptes a intervencions, entrevistes no més...

                                             Tot just sortits de la pandèmia de la Covid19, que ja ens veiem abocats a les influences, grips, constipats, repunts de la Covid. Tenim una mica la sensació que estem en uns temps trasbalsats i una mica sembla que no ens hem refet de situacions víriques i també psicològiques. Estem en una convicció de que estem una mica malalts, tots. Llegim els diaris i de pertot apareixen indicis de que no hem fet net i que hi ha un desequilibri, sobretot psíquic i ho constatem, diaris en mà: baixes laborals incrementades fora mida, un jovent que no veu massa el seu futur, pisos impossibles de comprar/llogar, una tendència a pujada de preus del cistell de la compra, augments de suïcidis, que es volen amagar per no portar inquietuds socials, “específics” que es prenen indiscriminadament. La dificultat de demores en l’atenció primària. La inflació desmesurada de clics als mòbils. Manca serenitat, sobren agressivitats verbals, política enverinada... Perquè no fem un reset -que en diuen avui- i ens situem conscientment en una escalada de malestar, de voler sortir acríticament d’un ambient malaltís. Cal prendre’n consciència i apagar focs que els incentivem sense saber-ne el com i el per què.

                                             No soc procliu a visions negatives, el meu estar normal és de serenitat, però això no impedeix que una lectura dels signes dels temps et portin a fer una visió de les mancances a molts nivells, que enforteixen les crides de l’extrema dreta a donar veus només als desoris socials, a les solucions gens ponderades i a alçar el to de veu i dir incongruències i dir-les agressivament. Parem la clepsidra i fem una parada. Escoltem l’OMS i la seva definició de salut, que la fa, no a partir del no-tenir-malaltia, sinó identificant-la com un valor essencial per poder viure i conviure amb un cert benestar físic i psíquic (i social)

                                             He llegit -voldria dir que acuradament- l’Exhortació Apostòlica Laudate Deum del 4 d’octubre de l’any que acabem de traspassar; uns mesos només que és com si diguéssim: ahir posada en circulació. Us invito a llegir-la i comentar-la. Només una trentena de pàgines (!) i convindrem a corroborar el pensament del papa Francesc de que el món està ben malalt i que estem en situació d’urgència a nivell de grans problemes mundials sobre la Crisi Climàtica que ho enverina tot a nivell de la natura que se’ns revolta, i de que si no posem mà segura al timó del Titànic Mundial podem perdre rumb, sense escapatòria pels passatgers i per la tripulació. Anem, si no ens recomponem, a naufragi segur i a més en un: o tots o ningú. Després dels averanys a que anem de segur i que el papa modula i subratlla, seguint ja el tema del “Laudato síi” (24 maig del 2015) sobre el tema de la Crisi Climàtica. En pla suau, aleshores: “La cura de la Casa de tots”,  ara ja alçant la veu per fer senyals d’urgència, a stops saltats a la lleugera, sense aturadors, pensant que nosaltres no hi tenim res a dir i a fer! No podem acceptar que la cosa no vagi per a nosaltres! Recollim símptomes, esbrinem perquè i com? Comencem per coses mínimes que podem fer o deixar de fer. Llums, aigua, deixalles, perdre menjar, reordenem, evitem consumismes, aprofitem l’ús de les coses, fem una vida senzilla, no demanem el què no toca, estalviem, sapiguem tenir el millor i més senzill lleure, sense luxes, no ens deixem portar per desigs que no toquen. Estimem el viure modest i serè. Viure al dia, al present, donem espai a la lectura, rellegim els encerts antecedents, usem la biblioteca, seleccionem assabentant-nos del que és bo i pensem més sovint fent lectura sapiencial del nostre viure habitual, passegem, practiquem el bon humor, siguem empàtics i siguem positius de fàcil acontentar, sintonitzem en les idees de més amplitud d’horitzó, Cerquem el sentit i el grat del què fem, oberts als altres en petits detalls, no els desvalorem, ans al contrari avalorem el que fem i siguem agraïts als petits detalls que percebem, res és petit, tot té consistència en sí mateix. Això és una petita, òptima col·laboració a que el món giri millor...

                                             Estic llegint Rob Riemen de qui havia ja llegit La Universitat de la Vida, ara li ha tocat “Per combatre aquesta època”. Trobes un humanista de gran categoria que pensa i fa pensar. Com a subtítol: “Dues consideracions sobre el feixisme”. El títol ja porta el segell d’una declaració adversativa contra tantes disfuncions personals, socials, espirituals. A continuació ja m’espera el seu Nobleza de espíritu (Arcàdia 2009). Estem a les portes de la quaresma i l’hem de macerar des del primer dia. Una Quaresma plena d’humanitat, d’aquella humanitat que trobem a faltar tan sovint. Una manera pròpia dels temps que passen i no es queden. No hi ha àmbit de la Gràcia sense que recolzi sobre una base sòlida d’humanitat. Els dies d’avui ho detecten autors de “solera” es van quedant buits de reflexió, de visió ampla, de la més preuada interioritat. Qui ens pot parlar amb incidència en el ser i el voler? Mireu, jo us suggeriria la cosa més senzilla però més eficaç per portar la veu de Jesús en l’evangeli que proclamem cada dia a l’Eucaristia. Hi ha un llibret ben editat per la Claret , que té per títol: PARAULA I VIDA. Hi podreu trobar en el breu espai d’una plana l’Evangeli de cada dia i un comentari breu que de seguir-lo diàriament ens pot nodrir de la Paraula de l’Evangeli. No debades Pau diu que la Paraula és el mateix Jesús que ens la diu personalment i que si aconseguíssim fer-ne hàbit quaresmal ens portaria a repensar dolçament la trama del nostre viure i a accedir a la modesta, però satisfactòria felicitat serena i abastable. Paraula d’experiència. Recomanació per gaudida. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI, 11 de febrer 2024 Sabadell   

Homilia del diumenge 04/02/2024

      LI  POSARÀS  EL NOM  DE  JESÚS,  PERQUÈ  ELL  SALVARÀ

                                               El nom de Jesús significa “El Senyor salva”, nom que tal i tant l’àngel digué a Maria en l’anunciació, com al mateix Josep en somnis, per tal d’aclarir la tan singular situació compromesa del misteri de l’Encarnació! A ell li digué més explícitament: “Tindrà un fill (Maria), i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble”. Jesús pren l’apel·latiu de Salvador i a més de Redemptor i això porta a una visió excessivament centrada en els pecats que Ell esborra, cancel·la, redimeix, allibera la persona  del pecador. Aquesta visió és –tot i ser vertadera- massa restrictiva, massa circumscrita als pecats (com si fossin cosificats, esborrables!). En les visions més àmplies del què significa tota la salvació, veiem que hi ha per damunt de tot, en la salvació una operació vivencial de percebre l’àmbit de la gràcia, que de fet ens porta a la participació en la vida divina, que ens introdueix en la vida de Jesús com a fills en el Fill, com oberts a la més enlairada transcendència. La gràcia venç el pecat i ens constitueix com una segona naturalesa en l’home pecador.

                                               Salvador, Déu vos salve, Maria, salutació, salut, salvats: totes aquestes denominacions provenen d’una mateixa arrel. Jesús va actuar en la seva missió de predicar en la que denominava la seva hora, el moment propici de fer present i actuant el Regne de Déu, entenent per tal la configuració amb Ell mateix. Hi ha la pregonesa del que Pau anomenarà “el Cos Místic”, el misteri de l’Església, que formarà un tot amb Jesús, glorificat com a Cap i juntament amb l’Esperit Sant en una constel·lació de membres-estels a l’entorn de la Presència activa de Déu-Sol, en Jesús ressuscitat i glorificat, que promou una relació personal i interpersonal, universal. A tots arriba la sanació, la guarició, la gràcia que ens perdona i al mateix temps ens fa fruir d’una vida arrelada en Jesús i per Jesús amb tota la Trinitat. El canvi de l’home vell pel Nou, derivat per la gràcia del baptisme, en una més que purificació dels mancaments, en un canvi espiritual que ens fa amics de Déu i que ens fa assumir una nova manera de ser i de viure i conviure: tot conjuntat en una mena de Cos, de xarxa, de sistema que ens fa alhora membres de Crist i entre nosaltres. Ens dona la salut-perdó en aquest teixit de relacions amb Déu. Jesús bé podria prendre el nom de Metge, perquè en perdonar-nos sanejava les interrelacions en el Cos Místic. Jesús va fer al·lusió a que anava a curar els malalts i no als “bons”. En efecte, Jesús promovia la fe i amb ella guaria moltes malalties i retornava la salut. Era Salvador perdonant i retornant la salut. No li donem el nom de METGE, per evitar que se’l tingués com un “curandero o un guaridor”. Ara bé, la missió de predicar el Regne suposava la curació de moltes malalties. D’alguna manera el pecat no deixa de ser com una malaltia que afecta tota la persona. És un desajustament, una manca del bon ordre i sintonia vital, trencant l’harmonia de tot el cos. No tenim malalties, en realitat estem malalts, és tota la persona en la seva totalitat la que en resulta afectada.

                                               M’agradaria que seguíssiu els meus raonaments. La OMS defineix la salut no en funció de la no-malaltia, sinó dient que “la salut és un cert benestar físic, psíquic. Jo hi afegiria: també social, espiritual. Això, en una concepció “personalista” sigui de la persona singular i també comunitària. Sabem que la concepció que els jueus tenien de les malalties que les lligaven a pecats o bé personals del malat o bé del seu pares. Jesús esbandeix aquesta visió. Llegiu el passatge del cec de naixement i veureu com desfà aquesta creença a paraules dels seus deixebles que li ho manifestaven obertament. Tot amb tot, no hi deixa d’haver una certa comparativa de la malaltia en relació amb tot el cos, amb la persona directament afectada i la situació de disharmonia, de grinyolament, comparables amb el trencament de l’harmonia psco-física, del cos en relació a la malaltia i el pecat en relació amb el Cos místic. Són tots i cadascun dels seus membres a formar el Cos místic. Tots els pecats -bo i essent personals- tenen transcendència, afecten en tot el Cos Místic. Tot desajustament: sigui malaltia, sigui pecat afecta al cos o al Cos Místic. És bo que recuperem aquesta visió comunitària o de complex psico-somàtic. L’OMS va més enllà quan apunta a un “benestar” de tipus físic i psíquic. Afecta a tota la persona. Això és fàcil d’entendre perquè és tota la persona la que està malalta. D’igual manera el pecat afecta a tot el Cos místic i n´és un desajustament i provoca un mal-estar en el Cos Místic ja que amb Jesús formem una unitat de vida i de gràcia o dels seus contraris. Si visquéssim aquesta nostra vinculació al Cos Místic ens doldrien doblement els nostres pecats, perquè entendríem que són lesius a tot l’entramat espiritual. Quan Jesús ens cura dels nostres pecats, quan ens guareix del nostres mancaments, saneja al mateix temps rot el conjunt de relacions “ad intra”. Tenir aquesta consciència de Cos místic, de Jesús com a Cap de l’Església, ens donaria una visió més participativa en tot el que fem i “desfem” com a membres del Cos Místic. Malaltia, Pecat, Desharmonia del Cos/ del Cos Místic o Església.

                                               Així hauríem de llegir allò que ressaltàvem en els darrers diumenges, on Pau deia que no ens havíem de neguitejat vivint els dies-kairós que són els nostres i que els hem de viure com a dies “escatològics”, finals, que s’emmarquen  en la pau, la serenor, en el “benestar”, quan Mateu formant part del Sermó de la Muntanya en què allò essencial i característic de la predicació de l’Evangeli que és Bona (saludable, feliç benestar); Nova( notícia actual, actualitat, present) viscuda sense neguit, “no us preocupeu” per les necessitats peremptòries, domèstiques. Tingueu salut mental, fixeu-vos en la natura, en la flora i fauna: la flor matinera de l’ametller, l’esbojarrada caligrafia celestial dels vols dels estornells; Déu els mima i embelleix... Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i de fer el que Ell vol i tot l’altre Déu us ho donarà amb escreix. “No us preocupeu pel demà que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els maldecaps”.

                                               Jo veig una correlació amb la definició de l’OMS que enllaça amb tot el que de “malestar” en la lectura dels “signes dels temps” que enllaça la persona humana en allò que té de l’arrel de desordre tan psíquic com ambiental, social, àdhuc sistèmic. Tot pecat té una dimensió de connaturalitat que afecta el teixit de les relacions. Tot pecat és una fractura de l’harmonia de la naturalesa i, vistes les coses en una òptica evangèlica, també el pecat és com una “malaltia” social,  com una contaminació ambiental. Ens afecta a tots i n’hem de saber viure la coresponsabilitat per tal de netejar, de purificar l’aire que respirem tots. El pecat és una ona expansiva que maleja tot al voltant de la persona i el conjunt també d’alguna manera... La malaltia-pecat emmalalteix la persona tota i abasta el conjunt...

                                               Tenim el cas del pledejant Job que no entén la situació de la seva malaltia, fins al punt que voldria no haver nascut i que els seus amics li volen fer veure que és pels seus pecats que es troba en aquesta situació que no entén, perquè creu i assevera que no té pecats que justifiquin aquella dissort seva. Al final, serà Déu mateix qui el reconvé per la seva ignorància i li diu: “Vols litigar encara, censor del totpoderós? Què respons, crític de Déu?”  Déu li farà veure que el sofriment és més una prova que no una vindicació pel seus pecats. Acaba Job dient que “Jo només us coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls. Per això, ara en retracto, penedit sobre la pols i la cendra”. El salm responsorial  abunda en com “Déu conforta els cors desfets i embena les ferides. El Senyor sosté els desvalguts”. Hi ha raons que Job no podia acabar d’entendre. Déu és sobirà i ajuda el pobre sofrent i el fa coparticipant de la seva saviesa i o transcendència en gestionar tot l’encaix del món natural i més en profunditat el món social, espiritual. Entenem així la col·lecta  que fa així: “Senyor vetlleu sempre bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Pau ens invita a compartir els dolors de la passió de Jesús. I és ben bé una prova d’amistat, poder-ho fer!  Pau se’ns presentarà en la segona lectura com una crida indefugible a l’evangelització com una obligació, més, molt més, com un favor ensems que una dignació que el fa apòstol, com els altres i molt més. Conclou: “Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part”. Significativa l’aclamació: “Ell portava les nostres malalties i s’havia carregat els nostres dolors”.

                                               Marc en els exordis de la predicació de Jesús ens mostra  la seva activitat com en un dia sencer: Pel matí predicació i curació del posseït, a la sinagoga .Es retira a dinar a casa de la sogra de Pere i la cura només donant-li la mà. Al tombant de la tarda, la ciutat en ple s’aplega davant la porta i ha de curar multitud de persones que ‘s’estintolen cercant curacions a desdir. Ja guardada la tranquil·litat a hores de nit entrada,  Jesús es lleva de bon matí i es retira a pregar, ell tot sol. El cerquen els deixebles per instar-lo a que atengui altres malalts més, insaciables... Ell, els diu que han d’anar a altres pobles a predicar, ja que aquesta és la seva missió. Mireu com la promoció de la fe va junta amb la curació. És el que dèiem de que hi ha un paral·lelisme entre el perdó dels pecats és a dir la conversió i la curació dels malalts. Entrem de ple en la definició de la salut en els termes com ho fa l’OMS i el que en podem dir de la salvació,  salut en termes d’evangeli. Així podríem dir que la salut, la salvació consisteix en un benestar que va més enllà del cos i el psicològic i s’endinsa en la gràcia que, bo i perdonant el pecat, promou un benestar, fruit de l’Esperit Sant; és a dir: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa, Domini d’un mateix”. Mireu com brilla el Cos de Crist i la fulgència és ben teva, meva, de tots nosaltres. Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana V de durant l’any, 4 de febrer del 2024   Sabadell

Homilia del diumenge 28/01/2024

                   JESÚS, EL  GRAN  PROFETA  DELS  NOUS  TEMPS

                                               Moisès no podia sospitar que el Profeta augurat pel mateix Déu hauria de ser, ni més ni menys, que el seu propi Fill en la concreció d’un home com els altres, semblant però tan diferent, únic! Moisès diu: “escolteu-lo” ja que li posarà als llavis les “meves” paraules. La profecia supera infinitament les seguretats donades a Moisés. L’evangeli n’és la constatació fefaent: “La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar amb autoritat, no com els mestres de la Llei que en feien un ensenyament pla, repetitiu, i responent a peu de la lletra de la Torà. La paraula “autoritat” l’hem de comprendre amb la distinció que es fa avui entre autoritat i auctoritat que només amb una “c” intercalada la fa derivar del verb llatí “augere” (incrementar, sobreactuar en profunditat) i així pren una significació del més alt relleu i contundència. Així era l’auctoritat de Jesús que li reconeixia el poble, escoltant-lo meravellat. En efecte, Marc ens diu: “I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea”. Noteu que estem a l’exordi mateix de la seva missió evangelitzadora. Si llegíssim el text de Marc directament de la Bíblia veuríem pla bé que Jesús es posa a predicar tot just després de l’empresonament de Joan Baptista, Jesús comença deixant Natzaret i anant a viure a Cafar-naum i es presenta amb aquest lema: “Ha arribat el temps, la “meva hora”, convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, és a dir poseu fe i esperança activa en l’Evangeli. Presenta la seva activitat profícua ensenyant i curant diverses malalties. Constata Marc i més profusament Mateu que ensenyava per tot Galilea, Síria i Transjordània de forma que l’anomenada del Mestre anava estenent-se i causava estranyesa per la forma i manera diferent que omplia el cor i l’esperit dels oients. Jesús personifica la doctrina que predica i dóna la imatge clara de que és tot un profeta sense igual, com el que pronosticà i augurà Moisès. La veu transmet vida, comunica personalment (presència, capteniment, veracitat que trasllueix el seu ser, estar, actuar: comunica amb el seu cos, rostre, gests, proximitat, , presència, empatia, escolta, mirada, somriu, acull, respira vivència existencial: autenticitat. Seducció, profunditat ensems a senzillesa, paraules que diuen...! No és estrany  que el seu nom prengués volada, que es fes estimar de paraula i obra: predica i cura varietat, munió de malalties... Mai vist!

                                               Acabem de celebrar aquest darrer dijous la Festa de la Conversió de Pau, que reflectirà tants trets de predicador seductor, semblants, assimilats del seu Mestre Jesús. Pau dirà que no és ell qui viu, sinó que és Crist mateix qui viu en ell. De tot plegat, n’hem d’inferir que els evangelitzadors a que hem estat cridats tots nosaltres, al temps que seguim evangelitzant les nostres vides en profunditat creixent, així hem de sentir la crida a ser evangelitzadors, secundant la crida que ens feu i que segueix fent el papa Francesc. Agafem l’encíclica “La Joia de l’evangeli”. I reconeixem que la condició de ser profetes ens deriva del baptisme. Així llegim, potser amb estupor, el que diu el Vaticà II en el document titulat “Constitució Dogmàtica sobre l’Església” en un profús, potser inèdit, capítol! sobre els laics; és a dir, sobre tots els batejats, on és diu que com a membres de l’Església tots compartim la condició sacerdotal... Hem vull detenir un moment comentant-vos què diu el Concili sobre la nostra participació en el ministeri profètic de Crist en el testimoniatge. “Crist, el gran Profeta, que proclama el Regne del Pare tant amb el testimoniatge de la vida com amb la força de la paraula, realitza el seu ministeri profètic fins que arribi la plena manifestació de la glòria, no sols per mitjà de la Jerarquia, la qual ensenya en Nom  i per Poder d’Ell, ans també per mitjà dels laics, els quals d’una banda ha establert com a testimonis i de l’altra ha enriquit amb la Gràcia de la  Paraula, a fi que la puixança de l’evangeli resulti esclatant en la vida diària, familiar, social. Ells es manifesten fills de la Promesa, quan ferms  en la fe i  l’esperança, redimeixen l’instant actual (cf. Efesis 5, 16; Col 4,5) i esperen la glòria futura per la constància (Rm. 8. 25). I no amagaran dins de l’ànima aquesta esperança, ans per la conversió incessant, i la lluita “contra els directors tenebrosos d’aquest món, contra les forces espirituals de la maldat” (Ef 6, 12), també l’expressaran per mitjà de les estructures de la vida secular. Així com els sagraments de la Nova Llei, dels quals s’alimenta la vida i l’apostolat dels fidels, prefiguren el nou cel i la terra nova. (Ap 21, 1), també els laics es converteixen en valents proclamadors de la Fe en les realitats esperades (He 11, 1), si uneixen la professió decidida de la FE a la vida segons la FE. Aquest acte d’evangelització, que és anunci de Crist proclamat tant amb el testimoniatge de la vida com amb la paraula, adquireix una nota específica i una eficàcia peculiar pel fet de realitzar-se en les circumstàncies normals del món”. “Per tant, els laics, fins i tot en ocupar-se de les atencions temporals, poden i han de realitzar una activitat preciosa per a l’evangelització del món. Cal que tots col·laborin a l’extensió i al creixement del Regne de Crist en el món. Per això, els laics s’han de dedicar amb interès a aprofundir el coneixement de la veritat revelada i han de demanar a Déu amb insistència el do de la saviesa”. Conclou: “Davant el món, cada laic ha d’ésser testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe vivent  del Déu vivent. Tots plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits espirituals (cf. Ga 5, 22! N’he parlat moltes vegades!) i escampar-hi l’esperit, del qual animats aquells pobres, mansuets i pacífics, que el Senyor proclamà benaurats en l’Evangeli (cf Mt 5, 3.9: les benaurances!). En una paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el món” (epístola a Diognet). Tinc la impressió de que el teixit de la nostra Fe està com esfilagarsat i no acabem de prendre consciència del que significa ser cristià i de que ens hem deixat enfosquir la grandesa que suposa ser cristià en la vivència de la nostra conformació amb el Crist i de la vinculació amb Ell i en l’Església; i que ens fa participar en creixement sostingut per la gràcia-saba que del cep flueix i fa madurar les sarments, els raïms, ubèrrims dels què en vindran els vins de la salut i la satisfacció dels sentits! Al pensament de Déu som -no gens menys- que fills i participants de la natura de Déu i tenim com herència la prospectiva del cel nou i la terra nova, dels quals en tenim arres i penyora, ja ara en el misteri del temps. El temps empeltat amb l’hora sempre actual de Jesús, que compartim amb Ell. Temps que és el nostre “present”, l’ara i aquí de Déu i nostre. I en ell hi podem prospectar totes les oportunitats de plenitud, de creixement, d’una saviesa evangèlica que pouem en la mateixa saviesa del Crist. Tot plegat, s’articula amb el que vaig intentar de des-velar el diumenge passat en parlar del Carpe diem, és a dir tota la plenitud del moment present. Avui he recollit a La Contra la citació d’un llibre:  És de Stefan Klein: “El  tiempo: Los secretos de nuestro bien màs escaso”. Jo ja el començo... El comentem?     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any, 28- gener - 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 21/01/2024

                                                   CARPE  DIEM

                                               Aquesta és una expressió molt usada i ja forma part de la saviesa cultural de moltes persones. Evidentment és llatina i la seva significació obre un arc d’aproximacions que ha anat prenent -en l’ús- moltes càrregues sapiencials, Podríem donar-ne algunes: aprofita el temps, pren-te’l amb afany, prestesa, dóna-n’hi valor, caça’l al vol, el temps present, nou de trinca, és un regal= present, aprofita’l que és fugisser. Només tens l’ara: no et valen ni l’ahir, ni el demà, l’un perquè ja és passat, l’altre arribarà només com a present. El present ho és tot. La vida pura és temps només!                                        L’arquitectura, la interrelació de totes les lectures d’avui estan marcades per aquest pensament de fer i de fer-ho tot amb prestesa, no sigui que perdis oportunitats, la gran paraula-força que saben captar les persones amatents a allò que se’ls esdevé, davant per davant, que pot amagar un veritable esdeveniment! Estar despert, fer atenció al moment que estàs vivint. Si apliques l’oïda al moment concret que vius, descobriràs ressons com de cargol marí. La vida flueix. Allò del clàssic de que no et podràs banyar mai dues vegades consecutives en el mateix riu, perquè les aigües sempre seran noves, les anteriors ja són passades, riu avall...

                                               Haurien de viure enmig de la sensació de cosa, situació nova, nova de trinca. Viure-la en més o menys plenitud, ens comportaria el goig d’una vida viscuda en projecció, propòsit, àdhuc amb missió i sentit. Veritablement viure el present com un regal ens donaria una visió transcendent de la vida. Què poc i què molt!

                                               Massa llargues dilacions per anar a raure en el comentari de les lectures d’avui. Jonàs estrena escenari. Renuent al principi, no vol acceptar la crida-enviament amb missió. Ja recordeu allò de la balena... Aquí, ja el presenta penedit i executant l’afer de la crida a la conversió de la gran Nínive. Acompleix l’encàrrec i la ciutat recobra l’amistat amb Déu. El Salm, com sempre, fa de glossa positiva de la feina que finalment fa el profeta. Faríem bé de fer-ne una lectura personalitzada, aplicada a la nostra relació amb un Déu que perdona i que vol el millor bé per a nosaltres, tot i els entossudiments que no ens deixen descobrir un Déu proper que vol perdonar, però que mai no ho farà, sense la prompta col·laboració nostra. Bona entrada la de Jonàs i del salm per entrar de ple en les lectures següents. Comencem per l’aclamació que fa d’orla a l’evangeli: “El Regne de Déu és a prop: convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

                                               Així s’inicia tot l’evangeli de Marc amb plena solemnitat: “Comença l’evangeli (que vol dir Bona-Joiosa-Feliç. Nova=Notícia-Proclama) de Jesús, el Messies, Fill de Déu”.  Que quan el presenta al començament de la seva missió,  hi torna a dir: “Jesús es presentà a Galilea, predicant la Bona Nova, deia: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. “Ha arribat l’hora, expressió que surt aquí, però que qui l’usa insistentment és Joan, unes 26 vegades, algunes d’elles amb la significació de Kairós=momentum, ple de gràcia. És l’expressió d’un moment important, que a Jesús li sortirà de dir en moments clau en la seva predicació=anunci=proclama=declaració. Això, tant per dir que encara no era la seva hora, com per quan prenia tons de compliment, ja esdevinguda la passió-mort-resurrecció i glorificació. Ara l’hem de llegir com que se’ns l’anuncia Ell mateix per donar compliment a tota la gràcia de la crida. Demana la Con-versió, el canvi de perspectiva de la nostra vida, a l’estil de la de Jesús mateix. Estem massa entretinguts en la versió limitativa de perdó dels pecats, i no de fer la volada a la moció de l’Esperit que ens farà descobrir l’àmbit de Déu que ens mostra camins inèdits, els de Déu. Jesús no es va predicar a sí mateix, sinó el Regne de Déu, que és d’amor a tothom, que és justícia, atenció als “perifèrics” per portar-los a la pau, a la vida amb dignitat i amb els elements indispensables per a una vida acceptable. Això tradueix el que entenem per Evangeli, gustat i assaborit per igual, sense exclusions de cap mena. És a dir la utopia de viure semblantment a com vivia Jesús. És ara que nosaltres ja identifiquem l’evangeli amb Jesús conegut, estimat, “cregut” ens diu Marc.

                                               Donem uns passos més en l’evangeli d’avui. És la primera crida als que seran els quatre primers deixebles, esdevinguts apòstols. A la Crida se subratlla que la resposta fou determinant i Marc ens diu que immediatament abandonaren pares, famílies i treballs. La paraula “im-mediatament” és aquest “im” que es “in” i vol dir un Sí Rotund, sense mitges tintes, Subratllar això, ens portarà a la segona lectura en la que Pau ens encoratja a que “no perdem l’oportunitat present”, “perquè aquest món que veiem passa aviat”. I aquí s’hi amaga tota la càrrega que dèiem al principi. La de viure el moment present com un do de Déu, sabent que si ho vivim amb aquestes expectatives reals, trobarem sentits, filons de vida creixent, metes insospitades!, que restarien amagades, perdudes, ai!, de no haver estat atents a la perenne “jugada” que se’ns ofereix, en estar promptes, a no perdre les oportunitats que s’amaguen en totes les cantonades de la vida... Viure “presents”, viure “pressentint” en l’ara i aquí, ens portaria a descobrir el millor sentit de cada moment. Tenint aquesta convicció de que el “present” és la descoberta, la troballa de tresors que se’ns baden; que s’ofereixen continuadament per a aquells que tenen fe i confiança en què la Bona Nova viscuda amb decisió, coratge i senzillesa ens pot portar a viure i prospectar un món nou, que es gairebé com creat per i per a nosaltres! Riu-te de terceres dimensions, fictícies! Anem a viure amb saviesa i aprofitant tota pressentida oportunitat que es trasllueix en tota cosa, persona, “esdeveniment”, “arribada”, “gràcia sobre gràcia”, kairós=momentum. Estem en terra sagrada i ho ignorem! Ens hem de con-vertir cada dia, que vol dir pilotar la nostra nau amb el timó ben assegurat i sotjant horitzons que a mesura que els vas verificant, més és dilaten i que ens donen una faisó de viure esperançat, agraint la mercè del que se’ns dóna en el dia a dia, i donant la cara a vents adversos, tot i mantenint cursa, orientació i gaudint del momentum present. En el fons no és més que portar a la pràctica el capítol de Mateu (6, 25-34), que porta per títol “confiança i neguit”, on llegirem això que ens costa tant: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant en només les necessitats peremptòries. Mireu els ocells, mireu les flors... Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot l’altre us ho donarà de més a més. No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. “Carpe diem” Saviesa evangèlica! A tocar de mans.             

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2024  Sabadell

Homilis del diumenge 14/01/2024

                                               NO  SOU  VOSTRES

                                               A ben segur que aquesta afirmació contundent ens posarà en alerta, ens sorprendrà per la seva rotunditat! Si llegim bé la perícopa de Pau a la segona lectura, encara ens desconcertarà més el context en què se’ns diu el què ens diu. La llegim dins d’una triple advertència o millor una presa de consciència: No sabeu que... “els vostres cossos (aquí entenent-ho com la persona entera) són membres del Crist. L’altre no sabeu: que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant i en el tercer “No sabeu” farà l’afirmació que no té cap més matisació que aquella sorprenent del principi no sou vostres i hi posarà la raó: “perquè Déu us ha adquirit a un preu molt alt”, i acaba amb aquesta expressió, que em té robat el cor, la de glorifiqueu-lo en la nostra persona; que d’ençà d’aquests dies de Nadal va prenent cos i presència, àdhuc canora, en la meva vida i que pren relleu en l’himne : “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”, seguit del cant que es va sentir per part d’un estol d’àngels, quan invitaren els pastors a prendre consciència de la Bona Nova que ens porta a peus del Nadó, i amb un goig traspassat al “us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra im-mensa Glòria”. El misteri de l’Encarnació ens ha descobert una nova visió de l’home, a la qual hem fet referència moltes vegades, que ens l’ha donada el Concili Vaticà II, (ho repeteixo –excuseu-me la insistència- per la significativitat que presuposa): “És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò, en el misteri del Verb encarnat”. I encara més explícit: “L’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és Hereu entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit en virtut de les quals és capacitat a complir la llei nova de l’amor. Per aquest Esperit que és “penyora de l’herència” tot home és restaurat per dintre, fins a la redempció del cos!: “L’Esperit d’Aquell que ressuscità Jesús d’entre els morts, també vivificarà els vostres cossos mortals, per obra del seu Esperit que habita en vosaltres (Rm 8, 1-11). Pau en estat pur! Tot això, assumit i pastat, ens retornarà al fet del qual no en tenim clarícies en la praxi nostra quotidiana, domèstica: “No som nostres”, dit en positiu: Som de Déu. Actuant aquesta veritat fonamentadora, ens situarem als antípodes del recentrament en nosaltres, en els nostres narcisismes, en aquestes voltes a l’entorn del nostre Jo autorreferenciat, malalt, alienat, sense haver trobat el tu que ens ha de portar venturosament al nosaltres. Aquest diumenge tan proper al cicle de Nadal encara transpira el millor de l’A. T. centrat en la frase de Joan Baptista que és com un determinant indicador de sentit i de direcció: “Fixant la mirada en Jesús, digué: “Mireu l’Anyell de Déu”, fent vàlida la seva expressió de que Ell ha de créixer i jo m’he de fer petit, jo que no soc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. I el senyal de que han canviat els temps i protagonismes, es palesa fins a l’evidència quan els dos deixebles de Joan fins aleshores en sentint això “van seguir Jesús i Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què voleu? I aquí comença l’encomanadissa dels primers deixebles, ara del Mestre. Ha començat el Nou Testament, amb l’experiència dels dos deixebles, un d'ell, Joan, el que esdevindrà el deixeble preferit del cor de Jesús. L’experiència devia ser de tal pregonesa que àdhuc en recordaven l’hora en què en van eixir, transformats i que no podran estar-se d’encomanar el seguiment del Mestre a altres persones, de primer als seus germans. Joan narra la trobada singular de Pere, germà d’Andreu, on Jesús li canvia el nom, fent-lo, ja d’entrada, el que serà qui primejarà el grup de deixebles que creixerà a no tardar. I, empresonat el Baptista, Jesús comença a missionar la Bona Nova. és a dir, revelar que el Regne de Déu és tant a prop, que el poden trobar vivent en llurs cors. Cal subratllar el fet de que és en la intimitat que es manifesta Jesús, Ho acaben d’experimentar en la trobada singular que hi varen tenir ells dos. L’aclamació respon a aquesta experiència transformadora: “Hem trobat el Messies. La gràcia i la veritat ens han vingut per Ell.

                                               Voldria entretenir-me en la frase que em serveix de títol, perquè convindria anar-hi a fons. Dita en positiu ha quedat així: Som de Déu. Mireu Déu és amor i crea no per necessitat, sinó per estendre allò que el defineix. Mai l’amor de Déu és possessiu, com ho són tantes vegades els nostres. En crear, en donar-nos vida i missió ens ho dóna, donant-se Ell mateix. Ser de Déu, vol dir que ho som pastats per Ell i en Ell. És tot plegat un joc –perdoneu l’expressió que bé s’ho val- un joc d’amor, el seu no posseeix, ans el contrari desarma, ens fa lliures en la prístina llibertat d’adequar la nostra llibertat a la voluntat de Déu. L’amor fa entrar en Comunió, fa iguals els qui són diferents. L’amor no anul·la la persona, la fa més entera i vertadera. Hem sentit que Déu crea l’home a la seva imatge i semblança: lliures, amorosos, tendres. Som una permanent mirada amorosa al nostre amor que és Déu-Amor. Que no es dóna, si no és en la intimitat. Ho hem llegit al salm 39: “i m’heu parlat a cau d’orella”. La traducció mariana la trobem en Lluc llegida aquests dies nadalencs: “Maria conservava tot això i ho meditava” Ho repeteix per ben dues vagades en dues situacions que s’anaven succeint en la seva vida domèstica. Dedueixo d’això que era una autèntica orant, oberta a la contemplació. Prenc punt per entrar silenciosament en la primera lectura on se’ns mostra al jovençà o més petit, Samuel; pàgina que ha il·lustrat tantes vegades la descoberta que fa el que serà temps a venir un dels Jutges que dirigien el poble de Déu a través de les seves paraules profètiques. Les paraules dialogals entre Déu que crida en persona i la resposta de Samuel: “Aquí em teniu, parleu, que el vostre servent us escolta”. Com prenen relleu les paraules consonants del salm responsorial: “Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat. Guardo la vostra Llei al fons del cor. Anuncio amb goig la salvació davant el poble en dia de gran festa. No puc deixar d’anunciar-la, ho sabeu prou, Senyor”.

                                               L’episodi de Samuel ens l’hauríem de prendre com una invitació amorosa a intensificar els àmbits de pregària i de contemplació com una de les característiques de “ser de Déu, de no ser nostres”, d’admirar els lligams amorosos que hi ha teixits entre un Déu-Amor i en els qui, essent desposseïts de les nostres alienacions, i consegüentment amatents a girar i mantenir el nostre esguard en l’esguard mateix de Déu. Això és allò que els darrers papes ens han dit i redit: que hem de maldar, en fets més que en paraules, per estendre -vivint-la- no res menys que la civilització de l’amor. El no ser de nosaltres mateixos és una invitació a estendre aquesta nova civilització! Utòpica? Fem la prova consentent amb el Regne de Déu, que és la missió de Jesús. Comencem amb bon peu! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 14 de gener del 2024.   Sabadell

Homilia del 6 i 7 de gener del 2024

                          VENIU,  VENIU:  RETORN  ALS  ORÍGENS

                                               ¿Que ens “emportarem al cor” del cicle de Nadal que acabarà entre aquests dies -altra vegada en una doble festivitat més de concurrència- entre Epifania (és el dia de Reis, que no eren Reis sinó Mags) i el Diumenge del Baptisme del Senyor? Vàrem dir que no hi ha Nadal sense Advent ni cap Advent sense Nadal. Començat doncs, aquest cicle litúrgic el dia 3 de desembre passat, amb la celebració del primer diumenge d’Advent. Tot plegat ha passat volant en un mes i escaig. Hem celebrat les festes i esdeveniments més preclars de tot l’Evangeli, singularment la vinguda del Fill de Déu, assumint la naturalesa humana, com la de qualsevol home, verificant-se allò que els savis en diuen la kenosi, paraula grega que vol l’abaixament, l’anorreament d’un Déu.      “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un homes qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort...”Aquest és el motiu central de celebració litúrgica i espiritual d’aquests dies, d’aquest mes. Aquest és el misteri pregon de l’Encarnació, un veritable trasbals per la raó humana, només accessible el fet per la fe, que donem a Déu per Jesús i a tots els primers seguidors de les primeres comunitats cristianes que a través també d’una passió i mort que no podem entendre, i d’una resurrecció, és a dir: un retorn a la Vida ara en V alta, a partir de la vivència personal i en grups especials dels deixebles cridats per Jesús d’aquesta presència transcendental que els va permetre de revisitar la vida conviscuda amb Ell i que no havien acabat d’entendre, tot i que en parlava Ell mateix sovint; ara finalment creient en la veritat de les paraules profètiques i el retornar a passatges conviscuts, ara El mig entenien i donaven la resposta afectiva i efectiva a tot el que varen viure sense passar només d’una devoció de deixebles -que no de creients- el seu viure i dir i fer se’ls va despertar definitivament per FE. Ara Ja Creien en Jesús per FE.

                                               Això talment misteriós de l’Encarnació ens ha tingut perplexos i admirats i seduïts de forma que la vida de Jesús va ser un himne, una proclamació de la veritat de Déu, fet company de ruta pels polsosos camins d’una terra perduda, però determinantment concreta i estimada, Galilea; perquè era també la seva. El gran despertador fou la convicció d’haver-lo recuperat tan seu com sempre i tan diferent per poder-lo pregar com a Déu i Senyor, ara sense defallença. Qui dieu que sóc jo? Ara tots a l’uníson -no sols Pere, sinó tots ells- i els que segons la conversa que Jesús ressuscitat tingué amb els dotze, després d’obrir ulls i cor a Tomàs, abans recalcitrantment incrèdul que acaba dient, ara amb fe i un amor sobrevingut: Senyor meu i Déu meu!; i amb aquesta coda a l’episodi-aparició del Ressuscitat (atenció que ara parlarà crípticament per a tots nosaltres!): “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui han cregut sense haver vist! Cal afegir les últimes frases que Lluc escriu com a primer epíleg del seu Evangeli: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient,  tingueu Vida en el seu Nom”. Jesús amb la Resurrecció implosiona els cels, badats ja per sempre.

                                               A partir d’aquí comença el nostre cicle litúrgic: Advent-Nadal. Tornem a reformular la pregunta inicial: Que en quedarà d’haver viscut aquest temps ple de la tendresa, la bonesa i la dolcesa i la jovialitat (Boff dixit) del Naixement de Jesús a Betlem; i desitjosament nascut als nostres cors? Perquè commemorar vol dir reviure en “cor, ànima i coneixement” l’amor de Déu fet proper, accessible, coprotagonitzat com feu Francesc quan va inventar, fa 800 anys, el pessebre vivent, improvisat i definitivament ofert a la fe pietosa de tots nosaltres. Encara perviu, malgrat les versions (?) ultramodernistes a l’ús difús i confús d’avui...

                                               Assajaré de dir el món subjacent en la meva visió d’aquests dies. En primer lloc, Nadal és la manifestació de l’amor tal i tant immens de Déu-Pare, enviant-nos el seu FILL, Jesús, anunciat pels profetes (hem fet un clar i sovintejat recurs a Isaïes durant l’Advent). Manifestació que pren el nom d’Epifania en general i, a més, el d’una Festivitat, la de demà, popularment dita, dia de Reis, perquè a Betlem són citats, cridats inicialment per un bon tou d’àngels els pastors, per significar el destí preferencial de Jesús pels pobres, pels exclosos de tota mena; i pels mags (elit de gent vinguda dels quatre punts cardinals) que simbolitzen el toc d’universalitat com a finalitat de la missió del Messies, Mestre i Rei de tots els pobles; un Rei que ell mateix dirà a Pilat que ho és d’una altre faiçó, res de competències polítiques, rei de les intimitats, del just saber, del tendre reclam a les interioritats, allí on tenim els millors desigs, la saviesa del cor. En la persona de Jesús, home-Déu aprendrem com hem de viure per la paraula, per les actituds, pel tracte exquisit, “benigne i entranyable” d’Ell que ens és mirall de vida renovada. El Vaticà II parlava de retornar als orígens. Els nostres són Jesús, l’home nou i l’evangeli com a estil de vida, com a propòsit vivencial al que ens invita la visita que ens fa suau i convincent al cor, a l’ànima i al coneixement que dirigits a l’estimació de Déu Pare i que ens queda com a herència després de llegir tot el Nou Testament sencer . Nosaltres hem de maldar per arribar a ser persones que s’assaonen directament en la Bíblia. No oblidem que Jesús té com nom Divinal de Paraula que rumoreja al cor dels que saben valorar l’exercici del silenci, de la meditació, de la contemplació, orants constitutivament “a glòria de Déu Pare”.  Paraules carregades de sentit i de simbolisme nadalenc: Glòria, al·leluia, Veniu, Adorem. Lloem i glorifiquem, donem gràcies al tall de les successives i creixents comprensions. Deixebles de Maria de Natzaret (noia de poble, pobra), rica de gràcies, meditacions, mestra de la infantesa del que és Mestre, però que feu la criança a partir de les cures maternals de Maria, que hauria de tenir semblances, àdhuc facials, amb les del seu fill, que s’haurien somrigut plaentment tantes vegades -els fills s’assemblen als pares com  els testos a les olles-, Maria li va ensenyar la llengua nadiua a Jesús, li va vetllar les tentines dels primers passos, Maria és la primera discípula, la primera cristiana, Maria va ser la que va estimar Jesús més maternalment, entranyablement, més tendrament, més joiosament. Amb més confiança i amb una Fe meravellada, amb la més ferma esperança. I per Jesús, amb Ell i en Ell vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot Honor i tota Glòria per sempre. És en Jesús que tot ho som, tot ho podem, tot ho volem. Per Ell som fills de Déu i compartim la vida de Déu i tota la Gràcia. En Ell hi tenim una relació vital més íntrínseca de la que hi ha entre el cep veritable i les sarments i el raïm. Estigueu en mi Jo en vosaltres. La nostra dignitat personal ens ve pel Baptisme d’Ell en el qual nosaltres morim i ressuscitem ja després actualitzat en el nostre propi, on rebem la condició de fills en el Fill; i per una unió tan pregona que només la comprendrem en la Glòria del Cel. M’emporto la recitació, a més de les oracions usuals: Parenostre, Ave i Glòria, els himnes del Benedictus, Magnificat, Nunc Dimittis, sobretot el Glòria del final de totes les oracions de la Missa, el Sanctus de l’Eucaristia, el “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau” als homes-dones de tot el món, perquè la Redempció, el perdó dels pecats és per a tothom, només cal tenir-ne consciència agraïda (tot és Gràcia)  i la restauració del res de l’Àngelus, ressò de l’anunciació. Vaig carregat de tota l’essència: or, encens i mirra, evangèlica! No vull més regal que la gràcia de Déu Pare, Fill, Esperit Sant, això pels segles dels segles. Amén Al·leluia

P. Josep Mª Balcells.

Epifania i Baptisme del Senyor 6 i 7 gener 2024 Sabadell