Homilia del diumenge 16/02/2020

MADURAR  LA  FE

                                               Atenció, que avui ens endinsarem en el nucli més fondo de la nostra espiritualitat evangèlica. Vull ressaltar l’expressió que apareix a l’inici de la segona lectura d’avui que és de la primera carta de Pau als corintis, que diu així: “Germans, als qui teniu una fe prou madura, sí que us ensenyem una saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat desvelar-la, perquè sigui la nostra glòria”. Així dona ales al gran valor, ara conegut i apreciat pels que han anat madurant la FE. He posat madurant (gerundi, és a dir, que s’està treballant i actualitzant: més gerundis!) Aquesta maduració els ha portat a la saviesa “revelada per obra de l’Esperit”. Una de les prerrogatives de l’Esperit és precisament penetrar-ho tot “fins al més profund de Déu”.

                                               Alguns aspectes, que no conceptes, mereixen que els destaquem. L’evangeli respon a un pla de Déu, manifestat en aquests temps, oberts d’una manera especial al coneixement de Déu. A l’eu-angeli (=Bona Notícia) hom s’hi obre primàriament a partir de la FE, que ha de créixer i ha de madurar, a fi de poder penetrar en el si del Déu vivent. Es tracta, doncs, d’anar percebent les riqueses de Déu, ofertes i operades per l’Esperit Sant. La FE és el primer accés a la intimitat de Déu.

                                               Això ens porta a la supremacia de les virtuts teologals –dic teo-logals i no teològiques- que són les virtuts infuses que Déu dona als qui han fet un preliminar trobament amb Crist i se n’hi han “en-amorat”. Aquest en-amorament té el nom de FE. Suscita confiança, esperança i estimació. Que són precisament les tres virtuts teologals, és a dir les que fan referència directa a la relació amb Déu. Són infuses, vol dir que és Déu qui les dona, que les infon, (no perdem mai el goig i el gust que envolten per dins les paraules!). La FE, tot i ser una acció directa de l’Esperit Sant, vol la nostra col·laboració, treball conjuntament amb l’Esperit Sant. No em detindré pas a desenvolupar les dues paràboles que ens en poden il·lustrar. Les hem llegides no fa pas massa temps: La paràbola de la llavor que creix sense tenir-ne coneixement i consciència i la del gra de mostassa. Les trobareu a Marc (4, 26-32). Les llavors tenen unes virtualitats que ens admiren; digui’s sobretot de les tres virtuts teo-logals.

                                               Recordo aquella frase d’Agustí que em va meravellar i que diu així. La posaré en majúscules perquè és tal la meva meravella: “L’ÚNICA COSA QUE ESBORRA ELS PECATS ÉS LA GRÀCIA DE LA FE QUE OBRA PER AMOR”. No és Déu qui pot perdonar els pecats? Eh, que està clar? Per tant, la millor espiritualitat és la que es basa en la maduració de la FE. Aquesta, atenció, si no ha sobrepassat un primer nivell de religiositat, poca cimentació donarà per a l’adhesió a Jesús del cor i de tota la pròpia vida. Aquesta llavoreta sembla insignificant, però és el principi d’una revolució espiritual. He dit revolució, no n´hi ha per a menys!

                                               Tinc un llibre que se’n diu Concordances de la Bíblia del N. T. Que ha classificat totes les vegades que una paraula o un concepte més ben dit, que surt en tots els escrits del Nou testament. Agafeu-vos fort, que us escric les vegades que surt la expressió o concepte FE! A Joan: 51 vegada; a Pau 172 vegades, als Fets, com que parla preferentment de Pau, també 49 vegades. Conclusió irrebatible: Per Pau i per Joan, la virtut de la FE els és fonamental.  Més i tot, avui al matí resant Matines llegíem un fragment de la Carta de Pau als Gàlates. Pau es queixa del retrocés d’alguns de la Comunitat que ell fundà a Galàcia. S’inicia retraient a Quefes (Pere) que amb els pagans passava per sobre de les indicacions rituals dels jueus; i havent sigut reptat per deixebles de la comunitat d’on era -diguem-ne el líder- l’apòstol Jaume, que creia que –per a ser cristians- primer s’havien de convertir als preceptes del judaisme. Pau usa paraules fortíssimes contra això, que considera una perversió del missatge evangèlic. Argumentant vigorosament que, no és la Llei la que salva (Ga 2,11- 3, 14), sinó que tot el misteri cristià i, doncs, el misteri salvador, rau en “arrapar-nos” fortament a la FE (confiança, abandó, lliurar-se, entrega, “donar fe a la FE”, no tenir por de posar-nos en les mans i en el cor de Déu, que tot això, i més, inclou la FE veritable, secundant l’acció de l’Esperit que no falla mai, mai de tots els mais...). Vull destacar el verset 3,14 que diu així: “Així la benedicció d’Abraham (incís preciós: d’ell se’n diu el Pare en la FE!), destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i l’hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès”. D’aquesta expressió m’ha vingut a la ment que és “el número Pi de l’evangeli”. Recordem el valor del “número pi: 3’14...”. Sense sortir-ne, del número, hi podrem afegir quantitats in-definides, il·limitades, a no acabar mai! D’aquest verset, després d’haver-ne llegida tota la cita que us he posat, en veureu moltes coses. Sense sortir-ne, dic, del 3,14, doncs, hi podrem prospectar tot un seguit de pensaments per no acabar-ne mai, sense sortir-ne de la seva afirmació. Espiritualitat bona, boníssima

                                               Ho he dit  manta vegada: Jesús no ens ha vingut per a fer-nos “bones persones”; per a això no calia que “vingués”, com ho va fer, essent qui era! Va venir per introduir-nos en la intimitat de Déu, per Ell, amb Ell i en Ell... El pòrtic per entrar-hi és viure i madurar una i altra vegada en la FE. No ens serà possible, si Déu no actua, perquè la FE és la que ens dona magn-animitat (una ànima gran, superior, inèdita!) Això ho donen només les virtuts teo-logals. Per tant, a demanar, a insistir en que la Fe maduri, sense la qual donarem tombs al voltant de nosaltres mateixos. Allò de Francesc: l’autorreferencialitat. Amb un ego des-mesurat no podrem entendre res de res. Aquí no val l’empenta nostra, encara que hi poséssim totes les quatre virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Aquestes vindran com a conseqüència de les virtuts teo-logals. Recordeu que diu Agustí: ”Estima i fes el que vulguis”! Estima amb la virtut teo-logal de l’amor, la caritat, “l’en-amorament”. Segur que, si estimes així, seràs un joiell en mans de Déu. S’ha acabat la salvació a través del compliment de la Llei. No seran les nostres lluites i esforços i empenta... Només serem “justificats”, “salvats”, “redimits” per les virtuts infuses de FE, ESPERANÇA I CARITAT. Això, primàriament, és el que ens identificarà com a deixebles, com a seguidors, com a fidels, com a crist-ians. La moral cristiana, atenció, no és la de l’estoicisme, que és bona en sí, però per als cristians tot es juga en el terreny de les virtuts infuses, teo-logals: que fan referència a Déu, en concret a l’Esperit, que ens mou a tenir a Jesucrist com a referència fonamental. L’ideal cristià no és ser “bones persones”, sinó viure l’evangeli (mirar fixament el Senyor Jesús, i dir-li: “Senyor, ja crec en Vós, sí; però augmenteu-me la FE!). Pau parla d’ara com de l’hora de la FE!

                                               En el ritual del Baptisme se’ns va dir, cal recordar-ho, perquè no emprenguem sols el camí de la FE:  “Aquesta és la FE de l’Església”.  A mi m’ha ajudat molt pensar que no solament sóc sol a creure, a tenir FE, sinó que comparteixo la que té l’Església. I si em venen dubtes a vegades, com corcons, giro pàgina i em dic que grans personatges, grans teòlegs, grans místics, grans “petites persones” ens han precedir en el camí de la FE. I jo m’ajunto amb els pre-clars i em dic: si ells, jo també. I em quedo tranquil, però amb ganes de macerar, de madurar la FE. L’expressió madurar s’atansa més al que diuen els evangelis i tota la cohort d’apòstols que “errando errando” al final van aprendre la lliçó. No som nosaltres; tot és obra i filigrana de Déu. Deixa fer, deixa’t fer, Abandó profunda, on hi actuï l’Esperit Sant. Coneixeu la pregària de Charles de Foucault?  Esborronant-me us la poso. Jo encara, honestament, no sé pregar-la, que no dir-la, que és una altra cosa, baladí seria fer-ho...

                        “Pare,

                        jo m’abandono a Vós

                        feu de mi el que us plagui.

                        Feu el que feu de mi,

                        us ho agraeixo.

                        Estic disposat a tot,

                        ho accepto tot.

                        Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,

                        en totes les vostres criatures,

                        no desitjo altra cosa, Déu meu.

                        Poso la meva ànima en les vostres mans.

                        Us la dono, Déu meu,

                        amb tot l’amor del meu cor.

                        Perquè us estimo.

                        I això m’és una necessitat d’amor,

                        de donar-me,

                        de posar-me a les vostres mans sense mesura,

                        amb una infinita confiança,

                        Perquè Vós sou el meu Pare”.

                                                --- I encara una altra: “Per demanar la FE”:

                        Senyor, concediu-nos la FE,

                        la Fe que arrenca la màscara del món

                        i fa veure Déu en totes les coses,

                        la FE que ho fa veure tot sota una altra llum:

                        que ens mostra la grandesa de Déu

                        i ens fa descobrir la nostra petitesa;

                        que ens mostra el Crist,

                        allí on els nostres ulls hi veuen un pobre;

                        que ens fa veure el nostre Salvador,

                        allí on el nostre gust només sent un tros de pa.

                        Senyor, concediu-nos aquesta FE

                        que ens fa emprendre tot el que Déu vol

                        sense dubtar, sense vergonya ni temor, sense recular mai.

                        La FE que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort;

                        que sap caminar en la vida

                        amb calma, pau i un profunda joia,

                        i que estableix en el nostre esperit un deseiximent absolut

                        envers tot, fora de Vós.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 16 de febrer del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2020

EL SERMÓ DE LA MUNTANYA 3

Sort i dissort que el diumenge passat el quart diumenge de durant l’any (2 de febrer) va coincidir excepcionalment amb el dia de La Presentació del Senyor. Allí vaig poder esplaiar-me en la fonamentadora significació d’aquesta Festa que enllaça profundament el cicle de Nadal  amb el de Pasqua, perquè aquesta divisió és purament pedagògica. Sempre celebrem conjuntament el misteri de l’Encarnació i sempre celebrem la Pasqua. (tots dos misteris que en realitat en són un de sol. I això en el cada dia i en cada eucaristia i a tot hora). Aquests dos misteris, doncs, posen de manifest la nostra identitat com a cristians, sabedors i assaboridors de la FE que Déu ens ha donat per circumstàncies alienes –inicialment- al nostre voler i poder. En realitat, som deutors dels fonaments del que som i podem (això deuria ser). La FE ens encamina vers l’acció de gràcies, els benifets són substantius (=de pes i de gruix). (Eucaristia: gràcies donades  al Pare per Crist Senyor nostre). Ni més ni millor, punt i final!

                                               La litúrgia no es pot desvincular de la vida. Per què tan sovint anem des-penjats? O bé manca la FE o bé és epidèrmica i ha de ser (hauria de ser) vaja, ara em surt neuronal (!), apassionada, assenyada, sapient! En dues paraules: FE i Vida grinyolen sovint. FE i Vida en els misteris de l’Encarnació i el de la Pasqua junts.

                                               Aquesta és la sort que vàrem viure el diumenge passat: Crist Nat, Presentat, Lliurat són el mateix i únic misteri experiencial. Atenció a no oblidar tot el que això té de substancial (ai, em retorna aquesta paraula. Ep!)

                                               Ara entro en el que en deia dissort. I és que en els textos de la quarta domínica es comença a parlar del nucli dur del que significa “vida i miracles” de ser cristià. Perquè? Molt senzill. Anem a l’evangeli de Mateu i comencem a llegir des del capítol 5 fins a tot el 7 que sota l’epígraf del Sermó de la Muntanya en la versió de Mateu; n’hi ha una altra de Lluc que denominem el Sermó de la Plana. Es complementen, però hi ha la petja de cadascú dels seus autors corresponents. Podeu fer-ne la pròpia experiència. El trobareu a Lc 6, 20-26 i altres ja indicats en el BCI. Llegim, però Mt(5, 1-2). Comença amb les benaurances i mireu amb quina solemnitat! Jesús parla assegut que era la manera com ho feien els doctors de la Llei a les sinagogues. Jesús es dirigeix a tothom. A tots: actualitzadament, a tu i a mi.

 

                                               Noteu que la primera paraula que identificarà el creient-creient, és a dir: aquells que saben de què van les tres virtuts teologals (dons rebuts per entrar en la intimitat del Déu i Home vertaders: Feliços, ben-aurats amb bona aura (com hi juga la cardíaca en aquest mot!) Com en tants d’altres “de missa” que ens han arribat gastats, rodats, llimats, que no engranen, grinyolen... L’evangeli és la invitació “pressionant” a la felicitat. La Bona Nova és que tenim un Pare de tots i que ens ha creat per estimació entranyable. Ho diuen els mateixos salms. El que cal és veure de prop la paradoxa constant de les benaurances , ep!, evangèliques: s’han de llegir a l’inrevés i aleshores es comencen a entendre. A més sense l’experimentació no hi ha forma d’entendre gota. Són camins que acaben en la felicitat, la benaurança, la saviesa evangèlica. Dit simplificadament: Si... (condicional ets, fas, estàs, lluites, esdevens...) seràs feliç, sí, home, sí! Creu-t’ho! És dubte o afirmació? Tu sabràs.

                                               Ara posaré la primera lectura que hauríem pogut fer, imprescindible! Per als curiosos poso la cita. És del profeta Sofonies: (2, 3: 3, 12-13) en síntesis: “Busqueu el Senyor. Deixaré en el nostre país un poble humil i pobre. Després ve com sabem el salm 145 amb aquesta tornada: “Feliços els pobres en l’esperit. Els salms son per pregar, sentir, cantar... Passem ara a la segona lectura. Ens trobem amb Pau que ens acompanyarà fins a la Quaresma a finals de mes.   ICo 1, 26-31. Els cridats no són els més “dotats” sinó els dotats (amb el do de la Fe). A continuació ja ho sabem que ve el verset introductori a l’evangeli: “Alegreu-vos i feu festa”, tret precisament de Mt 5, 12a. Sabíeu -no val a badar- que així es titula un document del papa Francesc adreçat a tothom sobre la crida a la santedat en el món actual. No us espanteu, perquè ens dirà com n’és d’accessible la santedat avui, la dels “feiners i domèstics”, que som tots, tots. Déu no exclou ningú, ho sabies? Déu no demana impossibles, ho sabies? L’evangeli que corresponia al diumenge passat és justament el començament del Sermó de la Muntanya on es descabdellen les Benaurances, com a venturós Proemi de tot el Sermó de la muntanya. Com que avui continuarem en l’evangeli que ens toca, no podia parlar-ne sense la introducció que pertanyia al diumenge anterior i que no vàrem poder parlar-ne per la Festa de la Presentació del Senyor.

                                               I ara atenció, perquè farem els comentaris per a les lectures d’aquest diumenge cinquè de durant l’any litúrgic. Poc a poc, que a l’evangeli hi ha el retrat-robot del cristià de tots els temps. Que es distingeix precisament en l’acció de cada dia... aquí cal no donar bon exemple, sinó testimoniar. Quina expressió tan rica! Que notin que ens porta un aire un estil evangèlics. Referenciar el nostre “REFERENT: Crist!

                                              

                                               Comencem pel nostre amic Isaïes, ara del capítol 58, 7-10. Comparteix: això farà de llum. No cal ni ser-ne conscients. No ho fas per donar exemple, sinó per testimoniar que així ho feia Jesús, donar sense esperar cap recompensa; si ve: amb un “gràcies” sentit i un somriure de pam. I res més. La recompensa, quina és? Ser feliç de poder-ho fer! “Dona gratuïtament allò que saps que ho reps gratuïtament”. El cristià és aquella persona que l’únic que fa és reflectir. No cal que ni tan sols en tingui consciència, fins i tot, millor que no ho noti. No pensem en donar bon exemple... Fariseitzaríem el nostre viure. Senzills com coloms... Fer llum: Déu, Crist, sol, empatitzar, somriure i somriure’s..., acollir, perquè recordem que a nosaltres se’ns ha acollit mil vegades i sense posar deures. Millor, creure-ho com un dret que tinc, donar l’abraçada quan n’és el moment, inesperada per part de l’altre... El nostre viure ha de ser (no és obligat, és volgut, deixat com qui sorprèn l’estimat...) Som llum. Va de llum reflectida. Som uns pobrets miralls que el què hem de procurar és que estiguin nets i polits per reflectir el millor possible la llum que un sap d’on ve! Eh, que sí? D’on ha de venir, si no? No som estrelles, som satèl·lits res més, sense llum pròpia. Donem la llum que rebem. No som el Sol, gràcies que siguem la lluna. Qui és el SOL? I tu m’ho preguntes? El teu i meu Sol és Crist. Ell és el nostre emissor! Som mediterranis, no s’hi pot fer més. Ens agrada la Llum. Ens agrada l’albada, plena de les promissions del dia que avança... Cel net a ple migdia (“sol, solet...!). Ens agrada la caiguda de la tarda, parsimoniosa del sol a ponent. Tot pren volum, poesia, serenitat i arriba el moment de la pirotècnia dels últims i colorits celatges. I això dia sí, dia també. “El sol nostre de cada dia doneu-nos-el” com el regal diari, llum, esplendor, lucidesa que ve de llum, nitidesa que ve de net. Som gent de sol. El rebem, el gaudim i se’ns obren ulls i els somriures. Així és la gent de la meva terra. I si hi ha boira l’enyorem... i la sal, encara que no en podem abusar a la nostra edat. Condimenta, preserva, dona gust. Ja ho sabem: el gust de l’evangeli. Com sempre la referència clara, neta i sentida. Atansem el saler. Això hauríem de ser envers els altres. Sal: bon humor,  i allà penes...

                                               Segona lectura: la  Creu, millor en minúscula que és la nostra. No exagerem. La del referent sí que fou majúscula i ens fa inesperadament de Cirineu. Ja ho sabem que “ad astra per aspera”. Déu no demana res que no ens en doni la mà. Coratge! Pau ens diu que “En tot allò que us deia i us predicava, no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit, perquè (el que valen són sempre els perquès) la vostra FE no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

                                               Salm responsorial: Diu Crist, que és “nostro Senyor”: “Jo sóc (=definició de Déu i, per tant, de Jesucrist) la llum del món evangèlic i per testimonis precaris també dels seus “reflectors” en el món de cada dia. El qui em segueix tindrà la llum de la vida. Vol dir que anirà a ple sol, “el sol de la glòria...” Santa Teresa diu que no ens creiem que els qui el segueixen tindran el cent per u. Cent vegades més! A comptar catalans, que ens empenyen al tòpic...

                                               A veure: ara faré l’esboç del que penso sobre la vida espiritual. Aquesta quan pren embranzida, fa un salt cap a la que els clàssics posen com a segon grau, després de la via purificativa (ascètica, lluita contra el mal i les seves pompes i seduccions, etc) que el posen com a primer grau ineludible. La gent no té ni temps de posar-se les bambes que ja li posen el feix a sobre, i arri, que fa pujada... Jo crec que el primer grau és la via il·luminativa, allí on comencen a caminar els enamorats de la llum que és Jesús. Ja ens ho ha dit el verset de l’Al·leluia: El nostre Sol. Sense estimar-lo, no hi ha res a fer. El primer amor sabeu quin és? Doncs, en el moment de la descoberta. Ulls de la FE. Sense això, “nonada”, que deia la doctora d’Àvila. Us recordo la frase del papa Benet i el comentari que en feia el papa Francesc de l’homilia antecedent. Sense trobament amb una Persona, sense viure-ho com el millor esdeveniment de la nostra vida, poca força tindrem i la nostra esperança farà fallida. La vida espiritual és només per a en-amorats. Sí i això és el grau de la FE que és per a mi el primer. Per tant, començar per la via il·luminativa. Fit a fit al gran amor del nostre viure amb els ulls de la FE, només aleshores podrem fer el segon graó: que és de l’Esperança, és a dir viure, que poc podem estimar l’Estimat, si no sabem “d’amoretes”, treure de davant tota màcula que entela el mirall. A fer dissabte, a netejar vidres perquè Ell, el Sol de la nostra vida s’hi afaiçoni nítidament. Un fa dissabte quan sap que amb l’Amic e l’Amat s’han de trobar dia, sí, dia també a la taula domèstica on ens trobarem i gaudirem. Posats de ferm en el graó de la FE, una mirada avall i neteja i ben de gust per aimar l’aimant, “com fa l’agulla a l’iman” (Verdaguer); i una mirada-mirada cap amunt que és el tercer graó: allò que en diuen la via unitiva. Caram, això va de veres. I tant, que et pensaves? Les tres germanes que van a l’uníson, ben agermanades. La FE al mig i vista avall (esperança); vista amunt (caritat, amor o com se pugui dir, que són paraules majors). A això ens invita “el nostre” estimat Francesc. Així ho prospecto jo, trabucant l’ordre que ve de mons ben diferents dels nostres. Res, “En-amorar-se”, ja sabeu de qui. Coratge i endavant, que el més interessat és el  SOL el sol del nostre viure.

                                               Penúltim mot: La Col·lecta del dia: petita i bufona: “Senyor, vetlleu sempre bondadosament per la vostra família: protegiu-la i defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia”.

                                               Última paraula: Un cant: “Un poble camina pel desert del temps/ sol, pols i oratge lluiten contra ell/ Però el poble avança vers un horitzó/ on els espera fidel el Senyor.  I van marxant, decidits el pas,/ i van cantant, joiosa la faç,/ car ben bé saben que a la fi del jorn/ seuran a la taula del Crist a l’entorn.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 9 de febrer del 2020.  Sabadell 

Homilia del diumenge 02/02/2020

EL  NUNC  DIMITTIS: quart himne evangèlic

                                               L’Himne darrer dels evangèlics és el que narra el mateix Lluc com a cloenda dels evangelis de la Infantesa de Jesús. Té lloc en el Temple de Jerusalem i és el que llegim a l’evangeli d’avui, dia de la Presentació del Senyor, dia 2 de febrer, que per pura coincidència s’escau en aquest Diumenge. Compteu des de Nadal fins avui i surt la quarantena pautada per la purificació de Maria (Lev 12, 1-8).  Dia, d’altra banda, que està dedicat a la Vida Consagrada per no oblidar que tots hem estat “consagrats” sacramentalment en el baptisme. Caldria una renovació fonamentadora de l’espiritualitat baptismal! El ritus de la vetlla Pasqual, ¿va més enllà d’un ritus? Alguns promouen com una nova pastoral iniciàtica per a adults, que malauradament no hem tingut: iniciació espiritual seguint el guiatge de Pau: a partir de la significació i experiència de la intersecció, més: con-formació, identificació, comunió amb Jesu-Crist viscut, experimentat en el dia a dia. “Som fills en el FILL”. No devaluem la nostra dignitat de fills estimats de i per Déu, “en creixença”, “endavant i enlaire”. (Teilhard ens podria enaltir certament el pensar i el sentir)

 

                                               Jesús Infant, primogènit de Maria, la qual va rebre en el moment de l’Anunciació la constatació de part de Déu a través de  l’Àngel Gabriel: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això el fruit que naixerà serà Sant (haguios) i l’anomenaran Fill de Déu”. Aprofitant l’avinentesa de la purificació de la mare, Maria, purificació que s’havia de fer segons la usança del poble d’Israel. Però anem més endavant, perquè Lluc ens parla també i per a ell és més important el fet de la Presentació del Senyor. Vegis com a introducció d’aquest tema culminant de la Infància de Jesús en el Temple. Ens situarem llegint aquest fragment transcendental en el llibre de l’Èxode (13, 1-16): “El Senyor va parlar a Moisès. Li digué: Consagra’m tots els primogènits dels israelites, el primer que neixi, tant dels homes com dels animals: és meu. Rescata el teu fill primogènit”. En aquest fragment s’estableixen les normes de la Festa dels Àzims, en recordança de la plaga última infligida als egipcis, precisament amb la mort dels primogènits de tothom, tant fills com animals. Aquesta festa de tot el poble es celebrava a cada família compartint l’anyell i regraciant Déu per l’alliberament del domini d’Egipte. En el capítols 11 i 12 i 13 de l’Èxode tenim la descripció dels fets que donen origen a la festa de la Pasqua. Poso El darrer verset del text que us he recomanat de llegir per les significacions que suposa: “Per això Jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits. Et serà com un distintiu a la mà, com una marca entre els ulls, per a recordar que el Senyor, amb mà forta et va fer sortir d’Egipte.

                                               Recordem que aquesta festa anyal dels Àzims dels jueus ha esdevingut en l’àmbit cristià la Gran Festa de Pasqua on rememorem i actualitzem sagramentalment la mort i resurrecció de Jesucrist, Anyell de Déu, com assenyalà Joan Baptista. Jesús ens allibera del “poder del pecat i de la mort”. Amb el seu oferiment al Pare va iniciar el seu sacrifici únic i definitiu de la Nova i Eterna Aliança. Té aquestes dues denominacions que hem de retenir i de rememorar sempre, perquè donen la plena identitat cristiana. Jesu-Crist, Messies-Ungit ens és Salvador i Redemptor. Compartim des del Baptisme la nostra assumpció en Jesús. Aquesta condició ens fa “consagrats” i “comprats, “rescatats amb la seva sang” que aquesta és la significació de Red-Emptor. Vivint identificats i con-figurats en Jesús. Sant Pau ens ho repetirà arreu. Seria bo que llegíssim totes les perícopes en què refem la vivència pasqual; i aquesta memòria la refem a cada eucaristia: “Feu això en memòria meva”. No és treure’ns els pecats, sinó un néixer novament (Jesús a Nicodem de l’evangelista Joan). Allí “on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia”. (Pau)   Les filactèries, ells, marca a la mà; nosaltres: el senyal de la Creu, ser batejats en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.  Els finals de totes les oracions litúrgiques, sobretot les col·lectes: “Per Crist Senyor nostre”. “Per Ell, amb Ell i en Ell, Eu-caristia: creure i donar gràcies: presència i aliment.

                                               Llegim ara, amb aquests nobilíssims pressupòsits la narració de l’evangeli d’avui. Des de Nadal fins ara han passat quaranta dies. No oblidem la significació de plenitud del nombre quaranta. Lluc ens porta amb una mescla de dues recurrències: la purificació i la presentació de Jesús, ambdues de gran contingut en l’Antic Testament. Lluc ho repetirà cinc vegades que és: perquè es compleixin les Sagrades Escriptures. Va a la significació elaborada d’acord amb els criteris que hem esmentat en la presentació dels altres tres himnes evangèlics. L’estricta historicitat cedeix en tots ells tot un ple de ressonàncies veterotestamentàries i que donen a la Presentació de Jesús  una plena significació profètica. L’Esperit Sant per a Lluc és una presència fonamentadora de tota la vida de Jesús. Cita l’Esperit Sant en l’evangeli seu 29 vegades i ho complementa en els Fets, també obra seva: 61 vegades més. No és estrany, doncs, que l’Esperit Sant mogui a Simeó, home bo, just i pietós, que esperava que Israel seria “consolat”: són les expectatives messiàniques que es respiraven en temps de Jesús. Simeó tenia el do de l’Esperit Sant, era un profeta. Guiat per Ell conflueix quan els pares de Jesús presentaven el Fill Primogènit per consagrar-lo a Déu i rescatar-lo, com era preceptiu. “El prengué en braços i beneí Déu. Ressonàncies del Profeta Isaïes: Us vaig insinuar de llegir-ne els capítols del 40 al 55. Recordeu que és en el moment del Retorn de Babilònia: “Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats...” “Ho dic jo , el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu Servent, que m’he escollit, perquè comprengueu i cregueu en Mi i entengueu que JO SÓC”. (el nom de Yahvé, precisament). Ho llegim a Isaïes (40, 1-2; i també 43, 10-11a)

                                               Oferint-se Jesús al Pare-Déu, sobirana imatge de l’ofertori fonamental del Nou Testament. Aquí és com que s’iniciés la Missa única i sobirana sobre tot el Món. Missa que uneix els dos cicles litúrgics: Nadal i Pasqua. No convé separar-los, perquè fonamenten tot el que significa la litúrgia. Missa clau d’unitat dels dos testaments.

                                               Simeó Pren l’Infant en braços i l’aixeca vers el Santuari oferint-lo com a primícia dels temps venidors, i beneeix, primer de tot, Déu-Pare, el Déu i Senyor d’Israel. L’Esperit Sant li ha promès que viuria encara per poder veure i contemplar el Messies tan desitjat i esperat... No el veu només com al Messies, sinó com al Salvador. Això ja ens dona a entendre que era profeta: veu el futur i l’anuncia. És l’oferent primer que no serà sacerdot. En qualitat de profeta inaugura un “poble sacerdotal” en el què tots els deixebles del Mestre que s’esdevindran, són cridats a con-celebrar l’Eucaristia, en el sentit de què, en la Nova i Eterna Aliança, només hi haurà un sol Sacerdot. Seria bo que llegíssim tota l’epístola als Hebreus, perquè -crec jo- ara és el moment més adequat. En tenim un tast en la segona lectura d’avui. A completar, si esdevenim “fans de la Paraula” amb la lectura també de la primera epístola de Pere. Així podrem entendre una mica més el misteri i la pregona significació de la Festa de la PRESENTACIÓ del SENYOR. Estem en un moment àlgid de l’any litúrgic on podem –més, devem!- veure’l i viure’l com a la manifestació del misteri pasqual, ja pre-tastat en els evangelis de la infància. Déu es manifesta, es revela, unint tots els temps i llocs, i fa de la vida de Jesús consagrat, ofert, presentat al Temple, el gran homenatge de la creació i de la natura humana al PARE, que ha estimat tant el món i tant la humanitat que ens ha enviat el Verb encarnat, per tal d’aconseguir la reconciliació definitiva, expressió cabal del seu amor entranyable. No menys que això, hauríem de celebrar en aquesta diada que completa el cicle natalici. Els nostres germans ortodoxes ho celebren amb el nom d’Encontre. Sortir a l’encontre com fa Simeó, fet determinant com a experiència cristiana: Entre nosaltres té com a nom popular la Candelera per les candeles que es beneeixen i encenen al començament de l’Eucaristia, com a homenatge a Jesús, llum del món. Diu el papa Francesc en el seu document programàtic: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I Francesc hi fa aquest comentari: Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i d’auto-referencialitat. Arribem  a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit  aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo?   

                                               Notes a com s’expressa l’Ancià Simeó en aquest himne:

- Ara. Emfatització del moment concret en què enlaira l’himne. “Molts voldrien veure el què vosaltres veieu..., diu el Mestre.

- Acció de gràcies: sempre que prega Jesús és per donar gràcies. L’Eucaristia és la permanent pregaria que fa Jesús al Pare, amb sintonia amb la seva Església, nosaltres.

- No ens confonguem: no és Simeó qui ofereix, sinó el mateix Jesús. Tota la vida per a oferir-la al Pare. “Per a això ha vingut”. (sant Joan dixit).

- Jesús oferta, oferent, víctima i ara. (sant Pau)

- Ja puc morir: anar-se’n en pau.

- He vist amb els propis ulls el Salvador.

- Que heu preparat des de sempre, per presentar-lo a tothom, a tots els pobles.

- Jo sóc la llum que es farà albada, migdia i hora baixa de tots els qui creuen en Mi

- Serà la glòria per al seu poble Israel: Obert a deixar-se trobar sempre i en tot lloc.

- Una mirada a la Mare cridada a ser corredentora, a participar en la missió tràgica del seu Fill. Ella mateixa model de fe, d’esperança i d’una caritat entranyable de Mare.

- El Fill serà com una pedra d’ensopec per al seu poble i per a tothom. “ha vingut a portar el gran punt de discerniment. Optar per Ell o rebutjar-lo. Caldrà “creure en l’amor” (Joan dixit)

- Himne de Completes: Fem-ne “la pregària de la presencia de Déu o la pregària de Jesús (Sobornost: Catherine de Hueck Doherty) Crist dóna ple sentit al dia nostre i a la quotidianitat de la que en parla Lluís Duch. Antropologia de la quotidianitat.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Presentació del Senyor, 2 de febrer de 2020.  Sabadell 

Homilia del diumenge 26/01/2020

PARAULA  I  VIDA

                                               Déu no parla. Déu es comunica. Abans ho feia a través de persones que tenien aquesta facultat subrogada. Se’n deien profetes. Aquests comunicaven en nom de Déu, i la seva vida era -de per si- un testimoni de la garantia del missatge que Déu volia transmetre. El profeta manifestava el voler de Déu que sempre contenia una invitació a il·luminar el camí per fer d’aquells a qui concernien les paraules profètiques, persones més segons el voler diví; en definitiva, més humans i més divins, es a dir a ser feliços compartint la pròpia felicitat amb els altres. Déu sempre crida a benaurança! Com a comunicació que és de Déu, cal posar la ment i el cor en sintonia amb allò que se’ns vol comunicar. La paraula de Déu “no pot ser llegida només com a paraula humana, sinó, com és de veritat, com a Paraula de Déu” ( 1 Te 2,13) El papa Francesc en un document recent “Aperuit illis” amb el qual s’institueix aquest diumenge III de durant l’any, d’una manera permanent, anualment, com el “Diumenge de la Paraula de Déu” ens parla precisament d’aquesta sintonia necessària, perquè ella arribi amb tants de matisos com de persones i puguin abeurar-se en aquesta deu permanent i actual de poder satisfer la set humana del Déu vivent i actuant. En efecte, llegeixo: “És profund el vincle entre la Sagrada Escriptura i la fe dels creients. Perquè la fe prové de l’escolta i l’escolta està centrada en la Paraula de Crist (cf. Rom 10,17), la invitació que en sorgeix és la urgència i la importància que els creients han de donar a l’escolta de la Paraula de Déu, tant en l’acció litúrgica com en l’oració o la reflexió personal”.

 

                                               Segueix el papa Francesc: “En la segona Carta de Pau a Timoteu, que constitueix d’alguna manera el seu testament espiritual, recomana al seu fidel col·laborador que llegeixi constantment la Sagrada Escriptura. L’apòstol està convençut que “tota Escriptura inspirada per Déu és també útil per a ensenyar, per argüir, per corregir, per educar” (3,16). Aquesta recomanació de Pau a Timoteu constitueix una base sobre la qual la Constitució del Vaticà II (la Dei Verbum) tracta el gran tema de la inspiració de la Sagrada Escriptura, un fonament del qual emergeixen en particular la finalitat salvadora, la dimensió espiritual i el principi de l’encarnació de la Sagrada Escriptura”. “En evocar sobretot la recomanació de Pau a Timoteu, la Dei Verbum subratlla que “els llibres de l’Escriptura ensenyen fermament, amb fidelitat i sense error, la veritat que Déu va voler consignar en les sagrades lletres per a la nostra salvació. Ja que les mateixes s’instrueixen en vista a la salvació per la fe en Crist (cf. 2 Tim 3,15), les veritats contingudes en elles serveixen per a la nostra salvació”. “La Bíblia no és una col·lecció de llibres d’història, ni de cròniques, sinó que està totalment dirigida a la salvació integral de la persona. L’innegable fonament històric dels llibres continguts en el text sagrat no ens ha de fer oblidar aquesta finalitat primordial: la nostra salvació. Tot està dirigit com a història de salvació en la qual Déu parla i actua per anar a la trobada de tots els homes i salvar-los del mal i de la mort”.

                                               “Per aconseguir aquesta finalitat salvadora, la Sagrada Escriptura sota l’acció de l’Esperit Sant transforma en Paraula de Déu la paraula dels homes escrita de manera humana (Dei Verbum). El paper de l’Esperit Sant en la Sagrada Escriptura és fonamental. Sense la seva acció, el risc de romandre tancats al mer text escrit seria sempre present, facilitant una interpretació fonamentalista, de la qual cal allunyar-se per no trair el caràcter inspirat, dinàmic i espiritual que el text sagrat posseeix. Com recorda l’Apòstol: “La lletra mata, mentre que l’esperit vivifica”. L’Esperit Sant, per tant, transforma la Sagrada Escriptura en PARAULA VIVA de Déu, viscuda i transmesa a la FE del seu poble sant”. Essent paraula viva, i si es llegeix amb el mateix Esperit en què va ser escrita, roman sempre nova. L’Antic Testament no és mai vell en tant que és part del Nou, perquè tot és transformat per l’únic Esperit que l’inspira. Tot el text sagrat té una funció profètica. No es refereix al futur, sinó al present d’aquells que es nodreixen d’aquesta paraula. Jesús mateix ho afirma clarament al començament del seu ministeri: “Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4,21). Qui s’alimenta de la Paraula de Déu cada dia es converteix, com Jesús, en contemporani de les persones que troba; no té temptació de caure en nostàlgies estèrils pel passat, ni en utopies desencarnades cap a la futur”. “La Sagrada Escriptura realitza la seva acció profètica sobretot en qui l’escolta”. “Escoltar la Sagrada Escriptura per practicar la misericòrdia: aquest és un gran desafiament per a les nostres vides. La Paraula de Déu és capaç d’obrir els nostres ulls (de la fe) per permetre’ns sortir de l’individualisme que condueix a l’asfíxia i l’esterilitat, alhora que manifesta el camí del compartir i de la solidaritat”.

                                               “La relació entre el Ressuscitat, la Comunitat dels creients i la Sagrada Escriptura és intensament vital per a la nostra identitat de cristians. Si el Senyor no ens introdueix és impossible comprendre en profunditat la Sagrada Escriptura, però el contrari també és cert: sense la Sagrada Escriptura, els esdeveniments de la missió de Jesús i de la seva Església en el món romanen indesxifrables. Sant Jeroni va escriure amb veritat: “La ignorància de les Escriptures és ignorància de Crist”. ¿Què pretén el papa?: que aquest diumenge estigui dedicat  a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu.  Que el text sagrat sigui accessible a tot cristià. Que sàpiga llegir-lo directament de la Bíblia. Ensenyar-los a saber trobar els texts directament en la Bíblia. A saber “llegir” aprofundidament les lectures de la litúrgia de cada dia. Veure’ls en llurs contextos. Saber l’abans i el després. Fer de la lectura seguida un costum en concordància amb els textos que es llegeixen fragmentats. Fer una introducció al res de Laudes i de Vespres com a moments de pregària diària. Llegir, aprofundir en el missatge, fer que ens parlin directament a cadascú de nosaltres. Obrir-se a pertànyer als grups de Bíblia que hi hagi a la Parròquia; llegir els textos de la Missa de cada dia en la mateixa Bíblia bo i llegint les notes a peu de pàgina, introduir-nos en la Lectio Divina. Pensar que la familiaritat amb la Bíblia no és cosa d’elits, sinó que ha de ser pràctica comuna a qui gaudeix de la Fe. El papa afirma categòricament que la Bíblia pertany, en primer lloc, al Poble convocat per escoltar-la i per reconèixer-s’hi com a deixebles permanents. Sabedors que la Paraula de Déu conflueix en Crist i que tant ella com el mateix Crist són misteris que no es poden abastar mai d’una vegada per sempre. La Bíblia és polièdrica, té moltes cares i aspectes que són accessibles per gràcia de l’Esperit Sant que n’és l’inspirador, que ens endinsa en la vida de Déu i en la seva intimitat. Comença així el document: “Els va obrir l’enteniment per comprendre les Escriptures”. (Lc 24,45) Aquesta és la missió de l’Esperit Sant: traductor a la nostra llengua entenedora, al nostre esperit, al sentit apropiat per a cada moment vital nostre, per poder donar un pas endavant a l’hora d’entendre quina és la crida, la vocació concreta, el sentit profund de la nostra existència, per tal, en conseqüència, de poder anunciar als altres la nostra experiència vital de Déu -en mi mateix-; donant resposta a les necessitats, a les intuïcions, a allò, que essent un present ric de gràcia, ens enlaire a un viure millor, més satisfactori, més ple. La Paraula esdevé Vida. Ensenyant-nos la novetat i l’esperança de ser-ne acompanyats. “La Benaurança de Maria precedeix totes les benaurances pronunciades per Jesús per als pobres, els afligits, els mansos, els pacificadors i els perseguits, perquè Ella va creure el que el Senyor li havia dit, i fou felicitada per Elisabet per aquest motiu”. “Benaurats, millor, els qui escolten, creuen i custodien la Paraula de Déu que salva”.  Lectors assidus, orants, oberts a les invitacions de Déu... “Paraula i Vida o La missa de cada dia”. Benaurats els que en són lectors, orants habituals!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de durant l’any, inauguració del Diumenge de la Paraula de Déu, 26 de gener del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/01/2019

MIREU  L’ ANYELL  DE  DÉU

                                               Aquest diumenge tenim una nova epifania de Jesús, una nova manifestació feta i repetida per Joan, el Baptista. En ella Jesús és presentat com a Anyell de Déu, amb tot de ressonàncies de l’Antic Testament. Joan és l’últim profeta dels antics que, com a figura rellevant, fa de frontissa que uneix els dos testaments. Amb la seva invitació a mirar envers Jesús inaugura el que se’n diran els temps de plenitud: “Mireu l’Anyell de Déu”. Ho dirà significativament dues vegades consecutives en l’evangeli de Joan. El mateix evangelista en el pròleg del seu evangeli ja ens deia en la solemnitat d’aquell començament que “Déu havia enviat un home que es deia Joan. Vingué  a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom cregués”(és la nota distintiva del quart evangeli: tot posat en la FE com a finalitat del seu escrit) I afegia: “Joan dona testimoni quan proclamava: “És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, Ell ja existia”. Perquè utilitza aquest apel·latiu d’Anyell de Déu? I solament ell d’entre els quatre evangelistes! La cosa ve de molt lluny, del segle VIII abans de C. Cal anar al temps de l’exili a Babilònia. D’aquests temps i circumstàncies trobem un recull de profecies, que ara seria un bon moment per a llegir-les, tot i que se solen llegir a fragments en els temps a l’entorn de la passió. Em refereixo a Isaïes: del capítol 40 fins al 55. És un moment històric en què el profeta consola el seu poble exiliat i els vaticina que sortirà un gran Servent de Déu que els conduirà a mode d’èxode, com ho feu Moisès, cap al retorn, cap a la ciutat de Jerusalem i que podran refer el Temple, distintiu del seu poble. Aquest personatge que carregarà sobre seu les infidelitats del poble és presentat com un Anyell “desfigurat i befat, a qui ni el volen mirar, que portarà a les seves espatlles els pecats i que els salvarà. Les ressonàncies pasquals són ben paleses. D’aquí, la imatge d’un anyell que serà víctima propiciatòria i del qual en celebraran anualment el seu alliberament amb la immolació d’un anyell que compartiran familiarment. Joan evangelista pren aquesta figura i la posa en llavis del Precursor. Llegida atentament veureu com s’endevina aquesta vinculació d’un que és Veu que clama en el desert i que encamina el poble vers la ciutat i el culte renovats. Com una nova pasqua!

                                               Joan no narra explícitament del baptisme de Jesús per Joan, però hi és implícit en les respostes que dona a una comissió de sacerdots i levites que l’interroguen sobre qui és ell: “Ets el Messïes? No. Elies, doncs? No. El profeta? Tampoc. Urgit a respondre: “Sóc la Veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Això ho va dir el profeta Isaïes”.(40, 3). L’endemà mateix en l’evangeli narra que en veure Jesús que es dirigia a ell, exclamà: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món. És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em precedeix... Si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè Ell es manifestés a Israel”. Joan testimonià encara: “He vist que l’Esperit baixava del cel i es posava damunt d’Ell. El qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant. Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu”. Noteu la força de les afirmacions: Declarar, exclamar, testimoniar. I per si encara no fos prou, l’evangelista ens diu: “L’endemà, Joan tornava a ser al mateix lloc, amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar (altra vegada!): “Mireu l’Anyell de Déu”. Una preclara manifestació de FE del que era Veu només, i que deixa lloc a la Paraula. (Sant Agustí). Aquest moment té una gran importància per a l’evangelista perquè és l’inici de la seva vocació com a deixeble de Crist, l’Anyell de Déu”

                                               La idea de l’Anyell de Déu en la figura de Jesús és molt present sobretot en Joan, l’evangelista, i la portarà fins a la glorificació en l’Apocalipsi de l’Anyell Pasqual que juntament amb el Pare-Déu rep un document i l’obre, segell per segell. S’entona un càntic nou: “Ets digne de prendre el document i d’obrir-ne els segells, perquè has estat degollat i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua i nació, i n’has fet una casa reial, uns sacerdots dedicats al nostre Déu que regnaran a la terra”. “I en plena visió, vaig sentir les veus d’una multitud d’àngels que envoltaven el tron i les veus dels vivents i dels ancians que exclamaven amb veu forta: “Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. “Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que proclamaven: “Al qui seu al tron, a  l’Anyell, siguin donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Els quatre vivents responien: Amén. I els ancians es van prosternar adorant. I es va desplegar la litúrgia celestial: “Els màrtirs de l’Anyell que proclamaven amb veu forta: “La salvació ve del nostre Déu, que seu al tron i a l’Anyell”. I ja més endavant ( Ap 14, 1-5) afegirà: ”Després vaig veure l’Anyell dret, dalt de la muntanya de Sió i amb Ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del Pare... Han estat adquirits d’entre els homes com a primícies per a Déu i per a l’Anyell, i segueixen l’Anyell arreu on va”. I ja a les acaballes l’àngel em va dir: Escriu: “Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell”. “Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell: I em feu veure la ciutat santa de Jerusalem que baixava del cel, venint de Déu. Acaba l’Apocalipsi amb les noces de l’Anyell amb la prefiguració de la Ciutat Santa de Jerusalem com a figura de tota la humanitat dels creients.

                                               De la mateixa que en la litúrgia celestial en l’Eucaristia hi ha moltes invocacions i referències a l’Anyell:

            - Ja apareix en l’himne del Glòria: “Senyor Déu, Anyell de Déu, Fill del Pare” unit a la idea pasqual i baptismal de ser el nostre Redemptor: “Vós que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres”.

            - En el “Sant, sant, sant” hi ressonen els càntics dels quatre vivents (és a dir els quatre evangelistes) davant del tron de Déu i de l’Anyell.

           

            - En la consagració esmentem La sang de l’Aliança Nova i Eterna”.que segellarà la participació en el sacrifici redemptor.

            - Una vegada més entonem l’Agnus Dei que en principi anava vinculat a la fracció del pa i que tenia forma litànica; d’aquí la repetició del “tingueu pietat de nosaltres”. És el moment en què estem davant del tron de Déu i de l’Anyell i prefigurem les noces i el banquet celestial (Ap, 19, 9) “Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell”.

            - I encara ressona la proclamació que Joan evangelista posa enfàticament en boca del Baptista amb les seves mateixes paraules: Mireu l’Anyell de Déu. Això és una professió de Fe i ensems és la invitació a entrar ara i aquí al banquet de les noces de l’Anyell prefigurades en l’Eucaristia.  Joan que dona testimoni de tota la visió de l’Apocalipsi, “diu referit a l’Anyell-Jesucrist: “Sí, vinc de seguida”. “Amén, Marana ta! Vine, Senyor Jesús!”. La resposta: “No sóc digne...” és de plena humilitat davant la participació en l’Eucaristia. Recordem així l’actitud del centurió i l’exclamació de Jesús: “Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta FE. Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham... mentre que els hereus del Regne seran rebutjats...

                                               En el Baptista i en la seva transferència a Jesús, com a l’Anyell de Déu tenim abastant els dos testaments. El Vell: èxode, pasqua, anyell pasqual compartit, profetes (Isaíes) i el Nou (evangeli, Regne de Déu, lliurament en la passió i resurrecció, Eucaristia, litúrgia a la terra i la Litúrgia celestial (banquet de noces) i la manifestació culminant del “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi”. (Ap 22, 13).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge II de durant l’Any, 19 de gener del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/01/2020

“PERQUÈ  CONEGUEU  DE  VERITAT  QUI  ÉS  ELL”

                                               “En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; ara però, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, Ell sosté l’univers amb el poder de la seva paraula”. Així, amb aquesta solemnitat, comença la Carta als Hebreus i que podríem dir ben bé que sintetitza tot el que hem anat celebrant aquests dies del cicle de Nadal. Crist és el desitjat de totes les nacions i se’ns ha manifestat en les primeres escenes de la seva vida. Avui, la litúrgia ens el manifestarà en el baptisme al Jordà que serà la seva perfecta epifania o revelació i ensems consagració; i així donarà començament a la missió de proclamar la Bona Nova. Serà la manifestació rubricada pel Pare i per l’Esperit Sant. Jesús serà presentat com a Fill, el meu estimat, en qui m‘he complagut”. Si fins ara havia estat anunciat als pastors i cercat pels Reis en la seva primera infància, ara se’ns presenta ja adult i “consagrat per Déu, ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder”.

                                               Aquesta celebració és l’última de les del cicle de Nadal. Ve a ser com la presentació pública de Jesús “que Déu ens féreu en el Jordà, i que ens “anunciàreu amb signes admirables el nou baptisme: per la veu del Pare que parlava des del cel estant, el món pot creure que el vostre Fill habita entre els homes; per l’Esperit Sant, que davallà damunt d’Ell en forma de colom, pot reconèixer que Crist, el vostre Servent, ha estat ungit i enviat a anunciar la Bona Nova als pobres”. ( del Prefaci propi de la Festa)

                                               Curiosament la litúrgia del dia d’Epifania en les antífones sia la del Benedictus com la del Magnificat s’expressa així: “Celebrem un dia santificat per tres miracles:  Avui l’estel va guiar el mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà”. I ho reblarà en la Col·lecta d’avui: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut de l’aigua i de l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benvolença”. Sembla que la litúrgia ens faci apressar el pas avançant esdeveniments, amb la decidida voluntat de fer-nos reviure ja en les primícies de la vida adulta de Jesús els efectes de la seva evangelització. Quina barreja de sinòptics i de Joan!  Per la fe tenim accés a Jesús. És la seva persona la que ens quedarà com a centre i terme de la nostra pròpia vida com a “fills en el Fill”. Això és el que demanava Pau el diumenge passat en la Carta als efesis: “Jo no em canso de donar gràcies per vosaltres (llegexei’s: nosaltres!), i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat Qui és Ell: demanant-li també que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades”. (Ef 1, 16-18)

                                               Nadal és una crida a la interioritat. A vegades els tràfecs d’aquests dies sorollosos no ens hi ajuden pas massa. Almenys  en aquesta setmana, que encetem avui, ens hi podrà ajudar la lectura de la Carta Primera de Joan, en consonància tan precisa amb el seu Evangeli. Seria una bona, molt bona pensada que entréssim pas a pas –ho repeteixo i no tinc consciència de que sigui una repetició, sinó una invitació derivada de les lectures d’aquests dies nadalencs- a la lectura divina de la Carta i dels capítols del 14 al 17 de l’evangeli del mateix Joan. És sabut que lex credendi, lex orandi. La Paraula és la primera font de la pregària dels cristians. Hi ha per a totes les coses, però, els seus moments oportuns. Ara em sembla que és un d’aquests moments oportuns...

                                               No voldria ofegar-vos fent esment de lectures que podrien ser oportunes, però almenys si que vull deixar-ne constància: De resultes del Sínode sobre “La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església” el papa Benet XVI va escriure’ns una Exhortació postsinodal titulada “Paraula de Déu”, que és un encomiàstic compendi sobre la importància que té per a l’Església, i que hauria de tenir per a cada cristià, la Sagrada Escriptura. Estem deficitaris en coses essencials (?), per a viure una vida cristiana adulta, a nivell no dic més que de la cultura general que tinguem. Estem interessats en les coses del nostre món. Llegim diaris o revistes, mirem les notícies a la televisió. Sabem quatre apunts de l’actualitat, en parlem a les nostres converses domèstiques o entre amics. I on queda la Bona Notícia? És que no és d’actualitat, dic jo? Malauradament encara tenim les mateixes preguntes-respostes d’uns inicis ja molt llunyants..? Avui es fa condició de possibilitat per a ser cristians l’haver-nos plantejat un discret coneixement de les coses de Déu, que no trobarem en els mitjans de comunicació habituals. Hi ha un pertinaç silenci de Déu en el món que ens envolta i món que ens involucra, tant sí com no. La nostra cultura religiosa és deficitària, i més en un moment de canvi que ja va voler promoure al Concili Vaticà II, concili que ja ens queda a llunyanies que sobrepassen els 65 anys... I encara més, ara tenim els Sínodes que es fan sovintejadament per plantejar-nos l’avui de Déu. El concepte de formació permanent no ha entrat en qüestions religioses, en la major part dels cristians d’avui. Avui, hauríem de donar la denominació de practicants no als que van a Missa regularment, sinó als que no deixen passar uns minutets del seu dia sense llegir la Paraula de Déu. Això em deixa torbat i sense deixar-me cansar, tot i que els resultats no són excessivament falaguers, no deixo cada principi d’any de recomanar llibres com PARAULA I VIDA , no diguem “LA MISSA DE CADA DIA”, que faciliten la lectura i preparació per haver llegit amb lectura més o menys comprensiva i posteriorment meditada les lectures pròpies per a cada dia litúrgic de l’any. També portat per les urgències d’una més endinsada cultura religiosa he iniciat alguns grups d’intercanvi i de diàleg de llibres que siguin accessibles i que obrin horitzons. No són per a persones “aristocràtiques” en la Fe, sinó que haurien de ser “per a tothom” que es pren la FE no com una obligació, sinó com un dret que té d’un aprofundiment i com a respostes a les preguntes que sempre ens hauríem de fer respecte als nostres compromisos en relació amb el nostre Déu, aquell amb el  què jo estic en plantejaments molt personals que haurien d’afectar vida i sentit del viure. Avui és més urgent que mai que anem renovant maneres de fer i de sentir sobre el projecte de vida que teòricament hauria de ser el nostre compromís bàsic en la FE. O sabem obrir nous horitzons a la nostra activitat pastoral o bé ens acabarem de “consumir” amb idees repetides, incapaces de ser motor, empenta i goig del nostre viure i conviure com a cristians! Quedo esgotat de teclejar amb una reduïda esperança de desvetllament del ser i obrar del cristià d’avui... Ha servit aquest Nadal per prendre consciència de que no podem viure la FE sense hàlit, sense sortir d’una consciència esquifida, que no ens remogui ni ens cridi, que no susciti ressons..? Ja pot escriure i predicar el bon papa Francesc, que el Senyor li doni una fermesa en la convicció de ser evangelitzador i (en to menor) de fer-nos-en! En quin racó polsós queda la seva Exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli”?  Fa més de set anys que ens la va adreçar... Algú pot parlar d’inflació de documents? Els que -per discreció- no en poden parlar són els que no els llegeixen. No ens atabalem, per Déu! Comencem per llegir diàriament Paraula i Vida els evangelis corresponents a cada dia; fem-ne una lectura meditativa. Preguntem-nos què em diu; escollim una frase que ens interpel·li personalment i anem al “tros” a feinejar, tenint al cor l’escalforeta d’aquella frase escollida. No cal res més, de moment...  Ja vindran dies de més autoexigència. Déu ho faci! Bon dia per innovar el propi baptisme, per viure’l intensament. Veniu Esperit!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge del Baptisme del Senyor, 12 de gener del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 05/12/2020

EL PROLEG DE JOAN ÉS TOT L’EVANGELI

                                               Un Pròleg que en realitat, com passa sovint i més en aquest cas, que és un Epíleg. Tota la profunditat de l’Evangeli de Joan la tenim concentrada en aquestes primeres expressions, que les hem llegides diverses vegades durant aquest cicle de Nadal. Més que més, acompanyades darrerament per la Primera Carta del mateix Joan que evidencia la mateixa font. El fet de que la seguim llegint i proclamant encara dues setmanes més és un reclam afegit  per tal d’invitar-nos a fer-ne una detinguda lectura, àdhuc contemplació. No ens tirem endarrere per la volada de pensament que conté; raó de més per fer-ne una experiencial immersió, finalitat enclosa en la vivència d’aquest cicle nadalenc, que va més enllà de les tendreses a què ens ha invitat la litúrgia en els primers dies a l’entorn del bressol del Nadó, jugant-hi tant els records da la pròpia infantesa, mai sobrera; expressió però només els primers besllums nadalencs. Queda encara tant, però, a escatir en el seu misteri...

                                                Joan –i en ell la seva comunitat de la qual deriva aquest evangeli- han reflexionat a pleret després de tres generacions d’ençà dels fets històrics del naixement de Jesús. Han sabut tots ells -Joan i deixebles- endinsar-se en el misteri dels misteris, és a dir en l’Encarnació del Fill de Déu: Jesús, nascut “d’una Verge”, nascut “sota la Llei”, indicant-nos que fou hebreu i visqué en un temps, cultura i expectatives d’un poble que fou el seu. Joan posarà en relleu la proximitat, també i més, la intimitat que fou la seva experiència apostòlica itinerant amb Jesús, expressada així: “Us anunciem (fixeu-vos en la significació d’aquesta paraula!) allò que ja existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa”. Ja podríem parar-nos aquí i fer una llarga pausa per tal que el secret que imanta aquestes expressions de Joan se’ns vagui obrint mica a mica... Clarament endevinem, d’aquestes expressions reiterades, que fou el deixeble estimat en preferència d’un Jesús que l’intuïm proper, viscut entranyablement!

                                               Aquests dies hem tingut a consideració sovintejada un llibret escrit pel P. Brown, titulat així en l’edició de la Claret: “Un Crist adult per Nadal”. Adult en dos sentits: per a creients adults i perquè se’ns parla d’un Crist transcendent, més enllà de les festes d’un Jesús infant. Tota una elaboració teològica que conté, se’ns podria oblidar, enxiquint el misteri profund que celebrem aquests dies. Dins de les afirmacions que té el Pròleg hi trobarem referències a la preexistència de la Paraula, que era Déu i Creador, que tenia en Ell la Vida, i la Vida era la Llum veritable que en venir al món  il·lumina tots els homes, però que el món no l’ha reconegut... Però a tots els qui l’han reconegut, als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu... El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la Glòria, que li pertoca com a Fill del Pare, ple de gràcia i veritat”.

                                               Mai havia vist tan íntimament relacionades aquestes expressions, que essent reals, es manifesten a través de simbolismes: Llum, Veritat, Camí, Vida. Llegirem en l’evangeli de Joan: “Jo sóc la Llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la Llum de la Vida”(Jn 8, 12). Les icones bizantines de Jesús, el representen com a Rei i a l’evangeli que porta a la mà esquera s’hi llegeix: Lux Mundi. També al mateix Joan hi llegirem la frase: “Jo sóc  el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú arriba al Pare si no és per Mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist” (Jn 14, 6-7).

                                               Conèixer, seguir, veure el Pare en el Fill, obrir camí a la Veritat per aconseguir la Vida eterna(=a desdir). Un s’hi perd o venturosament s’hi mig troba! Aquí rau el Nadal viscut en les entranyes de la Fe. Un reclam a ser més profunds en la recerca de les interioritats d’un Nadal que ens pot obnubilar amb “Nadals d’infants”, on ens hi podem trobar massa bé, portats per Nadals que haurien de ser llavor d’altres vivències de més gruix, de persones que en la Fe en Jesús hi troben el sentit darrer de la seva vida i que prenen el Nadal com a orientació definitiva del que creuen, esperen i estimen...

                                               Aquest Nadal adult no el viurem si no hi destinem temps, reflexió, contemplacions, vora el caliu humà i diví d’un Jesús que se’ns torna Foc, Llum que escalfa i il·lumina les senderes del viure, amb el goig de saber que Jesús ens és el Camí concretitzat en el tram-tram del “cada dia”. No pot ser que el nostre pensar vagi per camins enlairats i que la vida se’ns torni prosaica, desproveïda del goig que dimana d’un Crist significatiu, a qui donem la darrera fiabilitat del ser, del tenir i del fer. Ja ho dèiem com a proposta: Un Nadal renascut, adult que ens ompli més enllà de tota expectativa. Un Nadal nou, nou de trinca, un Nadal inèdit. Centrat en el Jesús que, tot i ser ben històric, se’ns ha fet incommensurable! Digne d’un estudi obert a totes les potencialitats humanes: pensament, paraula, sentiment, experiència, actituds vitals, somnis també. Un Jesús percebut com si fos la primera vegada que ens posem a les seves mans, fiats en la seva glòria i en el goig que se’n deriva... 

                                               Sentir-lo viu, en intimitat de tracte i de capteniment, testimoniant-lo, anunciant-lo, no a d’altres si no a nosaltres mateixos. Diu Joan: “Tenia en Ell la Vida i la Vida era la Llum dels homes”. La Paraula es defineix com a Vida. Jesús ens re-dona la Vida d’una manera nova! Ara i així s’il·lumina allò que hem pregat sovintejadament: “Oh Déu que d’una manera admirable creàreu la dignitat humana i que d’una manera més admirable l’heu restaurada; feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà compartir la nostra condició humana”. Una referència explícita a que la FE dona una dimensió nova a la vida humana, fruit ja aquesta de l’empremta de la creació. La FE transmuta la vida en Vida eterna, en quant que és participació en la Vida de Déu; “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i Jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi” . “Déu és Déu de vivents” i Joan ens dirà que aquesta nova vida en Crist ens fa fills de Déu. Aquesta és la missió de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir”. De cop i volta se’ns il·luminen els darrers capítols de l’evangeli de Joan. Particularment des del 14 fins al 17, que no es poden llegir sense estremir-nos per la grandesa que suposa esdevenir fills de Déu, tot i que sempre ens quedarem anhelant una major vivència de la vida exuberant de Déu en nosaltres. “Sigui la mort una major naixença”. La mort com a experiència de Vida plena

                                               Dèiem que en el Pròleg hi quedava concentrat tota la creixent revelació que Joan va saber pouar del cor de Jesús i que després ens el va anunciar en aquest Evangeli tant singular que suposa una lectura divina de la memòria que en servà i ens va traspassar per poder abeurar-nos nosaltres en la deu del qui tenia paraules de Vida Eterna. Tot l’evangeli de Joan està ple a vessar de i per la VIDA.

                                               Aquest és el Nadal a què ens crida la litúrgia profunda, traspassant els vels que l’embolcallen. Quina riquesa si sabem entendre que Jesús és el Camí que ens anirà revelant la Veritat i que ens farà receptors de la Vida que Ell rebia del Pare que viu i que vivificaria el goig i la glòria que en Jesús tenim com a participació i herència! Amb raó deia sant Ireneu: “La glòria de Déu és la vida de l’home!” Perdoneu, no en sé més!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II després de Nadal, 5 de gener del 2020.  Sabadell